Francesc Calopa ha convertit una de les habitacions de casa seva en un petit santuari replet de fotografies que repassen moments importants a la seva vida. Es tracta d’una estampa plena de contrastos: d’una banda, la seva trajectòria professional com a sastre i modista; de l’altra, la seva passió per l’alpinisme. Quan aquest santvicentí es va jubilar, als 65 anys, va abandonar un món tancat entre models, teles i passarel·les, per deixar-se emportar per la majestuositat de la muntanya. Aquí, assegura, ha trobat la seva passió, que ara comença a contagiar a molts veïns i veïnes maresmencs a través de l’associació excursionista Montaltrek. 
Tot comença quan et retrobes amb un antic company de l’equip de bàsquet de Sant Vicenç, en Joan Pallàs, que és qui et porta, com bé dius, “pel camí”. Feia 3 anys que havia plegat del bàsquet i necessitava alguna activitat que m’omplís. Jo sempre havia estat en forma i m’encantava anar a la muntanya amb la família, però ignorava que em pogués enfilar a una muntanya. Ell em va portar al Pedraforca al 94, i aquí va començar tot: matinals, travesses pels Pirineus, la Pica d’Estats un 11 de setembre,... el què vaig sentir després de pujar el meu primer 3.000, no t’ho puc explicar! És una passada.
Enganxa? Moltíssim. Vaig començar a fer vies ferrades, una mica d’escalada de 4º a Montserrat, per perdre la por a les alçades, he fet tres vegades el Camino de Santiago, vaig anar a fer trekking pels Annapurnes a Nepal a 5.550 metres... aquest indret té una màgia, una gent! Aquest estiu vaig anar al Marroc i vaig pujar al Toubkal, el pic més alt amb 4.167 metres, i moltíssimes excursions més! És la meva passió, tot i que la vaig trobar massa tard.
L’edat mai t’ha tirat enrere? Jo sempre dic el mateix, no cal ser jove per fer el què faig, es tracta d’anar provant, poc a poc, i acabaràs pujant de nivell, guanyant forma física. Jo al principi no podia caminar dues hores sense cansar-me! Això sí, les muntanyes que he pujat no són tècnicament complicades, és només alçada, només t’has d’aclimatar. La muntanya la pots gaudir a totes les edats, i això ho demostra Montaltrek, es tracta de fer-ho segons les teves possibilitats. I encara em queda molt per fer! Caminar és el millor que hi ha, i quan ja no pugui arribar tant amunt? Ho faré més a baix.
De moment, què tens previst? Tinc moltes idees per Montaltrek, per exemple, ara se’m passa pel cap una travessa de Sant Vicenç al Turó de l’home, o anar amb raquetes de neu. Després tinc programat de cara a l’octubre anar a l’Everest, a fer trekking, on m’encantaria poder intentar l’Island Peak. Un altre somni? El Kilimanjaro... la muntanya més alta de l’Àfrica. O La Travessa GR11, els Pirineus són preciosos! Tenim tantes rutes per aquí!
Ja en deus conèixer moltíssimes! Trobes uns paisatges, una gent, un tot! Per exemple, recordo el GR92, seguint el Camí de Ronda de Portbou a Sant Feliu de Guíxols, dormint a la platja i veient sortir el sol... per fer país, per conèixer el territori, l’has de trepitjar! Amb el cotxe passes de llarg molts pobles que també tenen el seu encant! El què passa és que tot això s’ha de programar, buscar gent, perquè sol tampoc m’agrada anar... jo estic jubilat i tinc temps, i no tothom té la meva disponibilitat.
I la família, què diu la família? Perquè abans eres modista! Quan els vaig portar en cotxe a fer el Camino de Santiago, ho van entendre tot. La família sap que és la meva passió, i si marxo 15 dies, o un mes, ho respecten. El món de la moda era molt diferent del d’ara, era un entorn reduït, no sortia a les revistes, i encara menys a la televisió! M’agradava la fantasia, el procés de creació,... però estava tancat, no tenia cap relació amb la natura, ni amb la muntanya! Descobrir això ara,... poder-ho fer! M’omple molt.
Ara, a més, busques contagiar-li a la gent a través Montaltrek. Jo ja feia anys que volia crear una associació excursionista a Sant Vicenç, i ara som 6 companys i amics els qui treballem molt des de la Junta per assolir els reptes que se’ns plantegen, perquè volem que els santvicentins gaudeixin de la muntanya i de la natura. Crec que ho estem aconseguint, cada vegada som més socis i ja estem federats. L’any passat, a la marxa Cim dels 3 turons, 500 persones, aquesta segona edició, 700! No puc demanar més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada