L’hora del cafè

El debat ha quedat obert durant la sobretaula i tots els comensals comencen a defensar les seves postures amb més intensitat. Qui és més feliç, l’ignorant o el savi? Uns no ho tenen clar i esperen amb calma el moment idoni per posar cullerada. Altres acusen directament d’alarmisme a l’excés informatiu. Creuen que la nova societat del coneixement és exagerada i ens obliga a assimilar masses conceptes en poc temps. Anem amb presses, mil i una preocupacions al cap. És impossible que el cervell defineixi una opinió consistent i fixa. Els nostres principis varien contínuament. És una societat de canvi. És impossible assimilar una sola realitat. Som mutants! I abans? Ignorants, sí, però amb calma. Sense agitació mental. Posen d’exemple la crisi. Sense repetir el mot de manera constant, potser no s’hagués produït. És una relació de causa i efecte. Cal aconseguir una feina i treballar. Treballar, res més.

L’oposició no triga en fer-se notar. Diuen que la informació fa patent problemes que ja existien. Només es treu a la llum allò que ja es sabia, per conscienciació social. Cal donar a conèixer per actuar en conseqüència. Per evolucionar. No hi ha canvi possible sense treball. Ni treball, sense informació. I sense possibilitat d’avançar, de millorar, no es pot ser feliç. Cal sobreposar-se i crear. Del debat neix la idea. No ens podem quedar quiets. Crea una empresa i dissenya el te propi futur.

En aquest instant, apareix una postura radical d’un desmotivat. De què serveix tenir la informació si el què puguem fer o dir és inútil? Millor no saber. No hi ha feina: Només atur. Replica l’antagonista. Ser un ignorant? Encara estaríem pitjor. No es pot viure enganyat. Cal tirar el sistema a terra i tornar a començar de zero. Deconstrucció.  

El moderador, en silenci, agafa el seu cafè amb les mans, com si volgués esprémer fins l’última gota d’escalfor que li ofereix la ceràmica blanca. Deixa que el vapor que es filtra entre l’escuma li embafi el nas. Li couen els ulls, però poc a poc, el fred, arrapat als ossos, es desfà en el seu interior. Es pregunta perquè aquests debats no passen mai de la sobretaula. I posa punt i final a l’escena. Fins diumenge vinent, a l’hora del cafè.

Caminar per a Camerun

Provinent de Wieringerwerf, zona rural a 60 km d’Amsterdam, l’holandesa Carolien Kroon arriba a Catalunya com a resultat d’una suma d’estímuls espontanis: estudiava francès a la Universitat, però sentia que amb aquesta llengua no podia avançar més; prova l’espanyol i decideix venir a Espanya per acabar-lo de dominar. Inicialment, li tocava Salamanca, però per recomanació del seu professor, aterra a Barcelona. En 15 dies de convivència amb una família local s’enamora de la ciutat: l’ebullició de gent, la gastronomia, el clima, la vida mediterrània! 

L’any 1989, el somni de la Carol de marxar a treballar a Àustria o als Estats Units s’esvaeix i s’instal·la a la capital catalana. Fins al Maresme, només quedava un petit salt molt lligat a la seva formació professional: Turisme i RRPP. Calella és durant uns mesos el seu nou cau: “L’estiu era una bogeria, tot moviment; massa per viure-hi! I l’hivern, un total contrast, carrers buits i tot tancat”. Posteriorment, trobaria la tranquil·litat que buscava de nou al Maresme, però aquesta vegada a Llavaneres: “Fa 8 o 9 anys que sóc aquí i he trobat una zona tranquil·la amb activitats per fer, néta i ben organitzada, que pels qui som del nord, és important! I sobretot, la vista: El mar”. 

La Carol, però, amaga una faceta solidària que, poc a poc, intenta arrelar a les nostres viles. A través de la seva ONG Kirabo recapta diners per a desenvolupar projectes a Camerun. També s’ha incorporat recentment a Fundació Teaming, micro-donacions en grup destinades a causes socials. Properament, prepara una Caminada Solidària a Sant Vicenç de Montalt a la qual, tothom hi està convidat.

Per què deixar Holanda? Sempre m’han interessat les cares diferents, les llengües, maneres de viure... volia conèixer món més enllà del meu poble! La meva idea era marxar a Àustria i després als Estats Units,... ara només són destinacions de viatge. Aquí vaig trobar una bona feina, parella, amics,... quan planifiques el futur no sempre surt com pensaves! La vida ha de ser espontània i, per algun motiu, crec havia de sortir així. I em trobo molt a gust. Com a mínim he guanyat en clima i gastronomia! [riures].

Però no sempre has tingut els ulls ni el cap a Europa. De petita llegia sovint una revista, Sam-Sam, dedicada a projectes en el Tercer Món. Des de que puc, col·laboro amb ONG pagant quotes, apadrinant nens, portant roba o material escolar en alguns viatges... o simplement, com a voluntària per la llengua amb persones estrangeres! Però necessitava fer alguna cosa més. El problema era que un voluntariat no em permetia treballar a jornada completa.  

En quin moment decideixes implicar-te plenament? El 2006, quan vaig fer un viatge a Birmània. És un país preciós amb molta pobresa. Em va impactar veure com un home nord-americà, amb la seva roba de marca i equipat de dalt a baix, fotografiava amb la seva càmera d’últim model la gent que vivia en la més absoluta misèria, damunt de runes! Vaig pensar que això no podia ser. No volia seguir viatjant per viatjar. A la tornava em vaig posar en contacte amb ONG alemanyes que treballaven allà. Però amb les revoltes populars del 2007, es va aturar tot. Vaig buscar un altre destí per ajudar.

Camerun. Va ser aquest país com podria haver estat qualsevol altre. Hi ha tant per fer! Em vaig posar en contacte amb una organització local. Com a la feina no em van concedir una excedència, vaig ajuntar les meves vacances de 2 anys i vaig fer un voluntariat de només 2 mesos. Era molt poc temps, però l’experiència va ser molt intensa.

I fructífera! Escrivia tot el què estava vivint a la família, amics i companys de feina. Convivia amb una família camerunesa. Una de les dones estava embarassada de 7 mesos. Es va posar de part. Va néixer una nena. Compartia incubadora amb una altra. Als 3 dies, es va morir. Ho vaig escriure. Era la meva manera de digerir-ho, res més. Una companya de feina de Madrid em va donar 1.000€. En 15 dies, altres persones van recaptar més diners. En 15 dies tenia 3.000 euros per dedicar a projectes per a dones. Els vam invertir en micro-crèdits: vam comprar gallines, pupitres per a una escola, vam contractar a una professora de literatura per dones analfabetes,...

Déu n’hi do! Un dia em vaig topar amb una caseta de fusta, amb el seu jardinet, molt bucòlica. Estava en venta. Vaig consultar el preu. Adquirir-la em costaria entre 5 i 6.000€; habilitar-la com a casa d’acollida per a nens malalts i discapacitats, uns 5.000€ més. Quan vaig tornar a casa, vaig preparar un projecte demanant ajuda a altres entitats, pensant que podria aconseguir-ho. Però no era tan fàcil. Em vaig quedar molt frustrada: No és el mateix recaptar diners des d’aquí. El meu marit em va empènyer a crear la meva pròpia organització.   

La teva pròpia ONG? Vaig consultar molt per Internet per crear una associació sense ànim de lucre: KIRABO. Significa “regal de Déu” en suahili i és un nom molt comú a Camerun, precisament, perquè els nens són els qui pateixen més la precària situació en la qual viuen moltes famílies. Vaig buscar persones que volguessin implicar-se. Actualment, Kirabo la formem 4 membres, 6 col·laboradors i molts més voluntaris. Vaig posar en marxa una pàgina web. Vaig agafar dues setmanes més de vacances i vaig tornar a Camerun amb nous projectes. Al poc temps, vaig deixar la feina per dedicar-m’hi plenament. Em vaig formar i vaig recaptar prou diners per tirar endavant projectes.

Quines feines feu a Camerun? Són projectes senzills però importants: portar aigua a zones rurals, adequar centres escolars, micro-crèdits per a dones,...

Micro-crèdits per a dones? Es tracta de donar-li facilitats perquè posin en marxa un petit negoci. Se’ls donen 33 euros i elles construeixen el seu propi capital. Per exemple, s’ha comprat un bidó d’oli de palma perquè l’envasin i el puguin vendre. També tenim cosidores, un grup de dones que fan sabons,... hi ha moltes vídues en aquest país. La seva fita és portar els fills a l’escola i pagar factures mèdiques. Actualment tenim 254 crèdits adjudicats. En tenim previstos 700! També financem la carrera de medicina d’un noi camerunès. La condició és treure bones notes i dedicar temps a col·laborar amb un hospital de la zona.

Ha estat un període de combinar diverses feines amb aquesta associació, fins fa uns mesos, que vaig començar amb la Fundació Teaming.

Què és el ‘teaming’? : Són micro-donacions d’1€ en grup. Es sumen aquests diners, es presenta una causa social i es destina la recaptació íntegra per fer-la possible. Fins ara s’ha fet offline, només per empreses i entitats privades. Fa un mes que es pot trobar on-line, per a tothom qui vulgui col·laborar a tirar endavant algun projecte petit prop de casa. La meta és generar més fons per a causes socials.  

També has trobat la manera de col·laborar prop de casa per una causa solidària. El proper 25 de març farem la segona Caminada Solidària a Sant Vicenç, amb l’ajuda de Montaltrek, que ens ha preparat una ruta senzilla apta per a tota la família. També hem rebut ajuda d’un grup de joves, els Espartanos, alguns d’ells maresmencs. Els menors de 4 anys poden participar de manera gratuïta, fins als 15, preinscripció* de 5€ i adults de 10. El mateix dia costarà 2,5€ més. Hi haurà obsequis, un pica-pica a la meta i paradetes. Estem oberts a tothom qui vulgui col·laborar a nivell d’espònsors, voluntaris,... tot és benvingut! La idea és que la gent gaudeixi per recaptar fons i, així, continuar treballant. Aquest any, esperem sobrepassar els 200 participants!

* Les preinscripcions es poden realitzar previ pagament a través de Caixa Laietana/Bankia:

2042 0042 52 3300016023

'A la falda del Montalt'

Era un enamorat de Sant Vicenç de Montalt. Tant li meravellava la nostra vila, que la disseccionava mentalment per analitzar amb detall cadascuna de les perspectives que ens ofereix. De l’Antoni Buch hem heretat més que un recull històric. Ens ha regalat els seus pensaments. Així que, amb el seu permís, seguint fidelment l’ordre de les seves paraules, aquest mes repassarem els racons del municipi que el van captivar.

Tot comença amb vista d’ocell, des del cim de Sant Vicenç, el Montalt. “El pic més alt i majestuós que conforma la serralada dels Tres Turons”, matisa. Buch defineix aquest punt com “la més genuïna de les danses”: La solució material d’entrellaçar mans amb Sant Andreu de Llavaneres, Arenys de Munt i Dosrius. I mirant cap al mar, com si fos un balcó, el santvicentí sent lliscar “la carícia i frescor del Mediterrani” al passeig Marquès Casa Riera, entre Caldes d’Estrac i de nou, Llavaneres. L’imagino fitant des d’aquesta alçada la fisonomia de la vila. Recordant com ha mutat amb rapidesa en els últims anys. I parant especial atenció en aquells elements que, avui combinats amb la modernitat, són la història de Sant Vicenç.

CASA PAIRAL DE LA FAMÍLIA MORA I RIERA. Al bell mig d’un bosc d’eucaliptus, una típica llar catalana de sang blava. “Correspon al marquesat de Casa Riera, que per línia paterna,  meresqué ser la Reina Fabiola de Bèlgica, qui va veure segada la seva unió amb el Rei Balduí, dissortadament traspassat”, explica Buch. A Sant Vicenç, ha estat representada per la família Mora. D’aquí el nom pel qual la coneixem.

MAS MISSER. Als peus del turó de l’Oriola s’aixeca un majestuós mas que poc va poder apreciar el seu propietari, Josep Misser i Misser. “En plena joventut va perdre la vista” explica Buch, “però com a poeta que era, va expressar el seu record”. Recorda un fragment dels versos que hi va dedicar: “El meu pairal/ A dalt la carena alta i airosa/ Pairal dels meus volguts passats reposa/ ferreny, aixeca el front i esguarda el mar/ d’enlaire dret al cel, com una fada/ que compte les centúries, encantada/ recoberta de salut i benestar...”.

El mas ha anat canviant de mans i ha modificat la seva estètica inicial. “Com gran part de la seva orografia externa”, apunta Buch.

CAN MILANS DEL BOSCH. L’actual Castell de l’Oliver reposa sobre “una fondada amb murs emmerletats”. És l’ancestral residència del cabdill de la Guerra de la Independència del 1808, Francesc Milans del Bosch. “Les escletxes del vetust recinte guarden testimoni d’aquell general d’idees liberals i el record de les seves heroiques gestes: va obtenir diverses victòries sobre les tropes napoleòniques i va lluitar per aconseguir el triomf de la causa constitucional”. També va manar escriure el Diccionari Enciclopèdic Salvat el 1968, recorda Buch.

En el seu passeig, l’Antoni torna a tocar de peus a terra i descendeix del cim, fins arribar a les planes del Montalt, de les quals, escriu: “És com descobrir un nou món entre terra i cel. Una catifa de verd de prat espurnejat de rosada que s’estén per tot arreu com el més fascinant dels pessebres nadalencs. I al fons del passadís, una filera de majestuosos pins, se’ns apareix la Mola del Montalt, tota tupida de boscúria, trencada únicament pel Camí de Ferradura en un extrem, i el Coll de Paiera, per l’altre, contra els qui s’estrella una que altra boira fugissera que creiem a l’abast de la mà”. Buch para atenció a les moles de pedra granítica que es troba en el seu camí, com la Pedra de l’Ou, també dita l’ou còsmic per Esteve Albert, divulgador d’aquest monument natural. El “sedant ambient” que l’embolcalla, explica, només s’altera pel “taronja fosforescent dels ramells de cireres d’arbós, el banquet frustrat d’uns esquirols que fan mutis descarat a l’observar la nostra presència i el vol fugaç d’alguna perdiu”.

“La fondalada de la Riera de Torrentbò, amb la visió llunyana del port d’Arenys de Mar, ens recorda el nostre món mortal”, sentencia al final del viatge. Recorda paraules del gran Maragall, familiaritzat amb la zona, i de Joaquim Mª Nadal. Es posa en la pell del poeta. “Tal vegada fou aquí, en aquella fondalada de riera i de muntanya, fins on arriba la veu amagada del campanar de Sant Vicenç, on va escriure a la llum trista i enyorada de mitjans de setembre, aquell adéu que no ha trobat en una expressió més sentida en la nostra llengua”. Diu així:

Mar blau, adéu,

Muntanyes amansides

que per damunt hi corre el vent suau:

Campanes de viletes, escondides

que tantes hores m’heu tocat en pau:

Adéu-siau.

Carnaval a Arenys de Mar

Contribuint a informar amb imatges: Seguim experimentant amb la càmera!

Gwen Perry: "Cantar fins l'últim alè"

Gwen Gilmore de Comas, analista de programes del ministeri d’Urbanització i Habitatge de Washington DC, va decidir fer la maleta i deixar-ho tot per anar-se’n a Mallorca i convertir-se en Gwen Perry damunt d’un escenari: “Vaig venir sense una oferta de feina gens clara. Em van dir que, o sabia cantar, o estava boja”. Batejada com la “Senyora de la música i la cançó”, va aconseguir el seu propòsit: Actuar a la sala de festes Tito’s a ritme de jazz, swing i música lleugera. La seva fama l’ha portada fins a Egipte, Itàlia, Zimbabwe o Orient Mitjà. Aquesta vocalista, intèrpret i show woman ha trepitjat pràcticament tot país mediterrani a través de la flota de creuers Costa Cruceros. Des de fa 8 anys, la Gwen s’ha instal·lat al Maresme, a Sant Andreu de Llavaneres, on viu amb el seu marit, el terrassenc Miquel Comas: “Ens vam trobar perquè estava escrit. Va ser cosa del destí”.

L’aventura comença quan ronda la trentena, edat que assegura, continua tenint: “Et puc dir quants anys fa que vaig néixer, però en realitat, en tinc només 38. Em sento jove i no puc parar de fer coses”. I no s’atura: Ha fet de presidenta i és assessora de la Junta Demòcrata Americana a Barcelona. La seva tasca consisteix en informar als americans residents a Catalunya de les operacions del partit i dels programes de govern que poden afectar-los. Col·labora activament amb l’ONG Barcelona Women’s Network. Participa al programa de Mataró Ràdio “Viu la vida dia a dia”. I, a la nostra vila, l’hem pogut veure damunt l’escenari del Festival contra del Càncer. “M’agrada molt col·laborar amb la meva comunitat”, ens explica, “per això no vaig dubtar de participar d’iniciatives solidàries tan grans com aquesta”. El proper 11 de febrer presenta al seu nou disc juntament amb Michele Faber Quartet, “Mellow”, a una de les sales de concerts de jazz més famoses de Barcelona, el Jamboree. La Gwen ho té clar: “No em jubilaré fins que el meu cos digui prou”.

Ho deixes tot per anar fins a Mallorca. Per què? Era jove i tenia una bona feina. Ho compaginava amb la meva passió: Cantar jazz. El què m’omplia, era la música. A Washington D.C., vaig conèixer un mâitre mallorquí, i em parlava molt de la seva illa. Mai havia sortit dels Estats Units, així que vaig decidir anar-hi de vacances. Allà vaig conèixer la sala de festes Tito’s i em vaig dir: Algun dia, actuaré aquí. Quan vaig tornar a casa, els vaig escriure una carta. Em van dir que quan tornés a les Balears, els visités.

I no t’ho vas pensar... M’ho vaig prendre com un sí i vaig fer les maletes. Tot allò que no hi cabia, m’ho vaig vendre. El cotxe me’l vaig vendre a l’aeroport de Washington!

Quina bogeria! Això em van dir quan vaig aparèixer, que estava boja. Vaig fer moltes proves, però no tenia cap número preparat. Només tenia la meva veu. Cançons que m’havia après. Em van dir: “Pot cantar seguint el so d’un piano?”. Jo els vaig respondre que podia cantar sense músics!

Et van donar una oportunitat. Però només vaig aconseguir aplaudiments gentils. Damunt d’aquell escenari, amb un miler de persones pendents només de mi, em va trasbalsar. No tenia res a veure amb els locals en els quals havia cantat a Washington. El cap de sala em va dir que practiqués davant d’un mirall. No ho vaig entendre fins l’endemà.

El mirall era el públic. Havia d’interpretar les cançons. Era un espectacle, un show! Aquella nit, la gent es va aixecar de la cadira. Jazz, swing i balades “a la Gwen”! Així em vaig guanyar el meu lloc.

Tot acaba de començar. Em trucaven per anar a la televisió. Vaig participar amb TVE en un Festival de televisió a Knokke, (Bélgica) amb conegudes artistes espanyoles. Feia números a diferents punts del país. Vaig actuar a les millors sales de festa! Van ser 5 anys increïbles.

Però vas marxar. Em vaig instal·lar uns anys a Egipte, treballant per diferents cadenes d’hotels internacionals. Una època meravellosa en la qual vaig conèixer gent molt diversa: Alemanys, francesos, anglesos, italians, espanyols i, com no, egipcis! També sortia per televisió. Era l’artista internacional més coneguda del moment. També actuava a Itàlia. Durant alguns anys, vaig estar entre els dos països.

I sense abandonar al Mediterrani, t’embarques amb Costa Cruceros. No era fàcil entrar, però vaig aconseguir un contracte amb ells. Sabia que no podia créixer més a Egipte. Era una dona! Vaig passar-me 15 anys de vaixell en vaixell. L’artista convidada! Així vaig conèixer en Miquel. Tot va ser cosa del destí. Jo vivia a Gènova i em vaig comprar un pis a Mataró sense saber qui era.

Mataró? Durant un viatge amb una altra companyia italiana, tota la tripulació vam fer amistat amb una família del Maresme que venia sovint de creuer. Avui, són part de la meva família: Sóc la tieta Gwen! Quan podia, m’escapava uns dies amb ells, durant les vacances. Al final, em vaig comprar un pis a la ciutat. Després, vaig conèixer en Miquel.

En un creuer. La primera vegada que em va veure, em va dir: “Gira pel món, torna al Born”. La segona, em va convidar a ensenyar-me Catalunya. Em vaig deixar emportar. Li vaig presentar l’autèntica Gwen Gilmore, sense vestits de gala ni maquillatge. Vam congeniar! Portava masses anys viatjant i necessitava assentar-me. Ja tenia una edat! Al 2004, ens casàvem.

I cap a Llavaneres! Ell havia trobat al Maresme, on havia estiuejat, la tranquil·litat que buscava. El mar. El vaig descol·locar, perquè jo no paro quieta, sóc molt activa! Aquí vam trobar el nostre lloc.

Però no abandones mai la música... Necessito cantar. Sempre he tingut dos ídols: Frank Sinatra i Ella Fitzgerald. Vaig tenir l’honor d’obrir un dels últims concerts d’Ella, quan ja no hi podia veure i l’havien d’acompanyar fins dalt de l’escenari; tot i això va cantar 14 cançons seguides. Jo vull arribar fins aquí. Cantar fins l’últim alè.