Val per dos

La televisió l’ha acabat de convèncer. Aquell home vestit amb camisa i corbata li ha donat l’empenta que necessitava per decidir-se. Al programa d’avui explicava als teleespectadors la importància de ser previngut, sense importar l’edat a la que es comença. “Quan més aviat, més prolífers seran els fruits”, ha dit mirant fixament a càmera. Ho ha dit somrient, entusiasta, però amb gest relaxat, com si fos una evidència. Ni tan sols ha dubtat mentre exposava els motius de la seva sentència. Ha dit que el sistema actual no funciona perquè els d’ara estan pagant la manutenció dels d’ahir i, els de demà, els hi pagaran als d’ara. Un cercle viciós que funcionaria si no fos perquè ara hi ha més mantinguts que pagadors. Sí, n’està segur. Demà anirà al banc amb tots els seus estalvis i obrirà un pla de pensions. Ho farà amb totes les monedes i bitllets que, seguint les directrius dels pares, no ha malbaratat en bajanades al llarg dels anys. Els que ha estat amuntegant dins d’aquell pot de llautó, introduint cada cèntim per la ranura, un rere l’altre, sense cap trampa. La guardiola està intacta. Ni tan sols ha parat atenció en cap moment en comptabilitzar la quantitat estalviada. Tant és. L’important és que els diners, facin el servei pel qual han estat destinats. Ni abans, ni després. 

L’endemà, arrossegant la guardiola, es presenta al banc de sota de casa. Espera pacientment el seu torn fent cua darrera d’una senyora de mitjana edat, que amb el seu vestit llampant de flors, no deixa de mirar-se’l de reüll. El repassa, somriu i, abans que s’adoni, torna a controlar que segueixi al seu lloc. Darrere seu hi ha un avi que, llibreta en ma, demana a un jove que el deixi seure a una de les cadires mentre dura l’espera. El jove s’aixeca i es col·loca a la cua sense immutar-se. L’avi el controla des del seu seient. La cua avança lentament. La senyora del vestit de flors desapareix per la porta i arriba el seu torn. 

El mostrador l’impedeix una visibilitat neta del noi que l’atén. Porta ulleres de pasta negre, el cabell engominat, camisa blanca i corbata verd festuc. Li dóna la guardiola i li explica que vol obrir un pla de pensions amb els seus estalvis. El noi, amb gest desconcertat, s’aixeca i pregunta pel director. El faran passar al despatx mentre la cua segueix avançant, ara, amb l’avi que esperava assegut a la cadira. Torna a exposar les seves intencions dins d’aquella sala, on el director del banc, l’observa incrèdul des de la seva cadira. Trenca la guardiola i fa recompte. Somriu. Li dóna explicacions intel·ligibles, un contracte per signar, una llibreta amb molts colors i un pack d’olles d’acer inoxidable de regal. 

Arriba a casa satisfet i guarda la llibreta al primer calaix de l’escriptori de l’habitació. Amb 10 anys ja té preparat el seu pla de pensions. No es pot ser més previngut.

Èxit de la marxa solidària per a Camerun

L’organització es mostra satisfeta de l’èxit de la segona edició de la marxa que ha tingut lloc aquest diumenge 25 de març a Sant Vicenç de Montalt. En total han participat 201 persones que han gaudit d’una ruta de 6,5km dins del municipi. En acabat, es va oferir una botifarrada a càrrec d’Evenia Hoteles i un sorteig per obsequiar als participants per la seva gesta. 

Els diners recaptats seran destinats a noves accions de l'ONG llavanerenca KIRABO.

+ informació 

Enlairar-se

Camina neguitosa per l’estret passadís arrossegant la maleta darrere seu. Vesteix les sabates de tacó que li van regalar pel seu aniversari. Amb la seva manca d’equil·libri demostra amb escreix que no és dona de sabates altes. En el curt trajecte, topa amb tots els seients, d’ambdós costats. Demana disculpes set vegades per donar cops amb la maleta i els colzes. Finalment, arriba a la seva meta. Agafa la maleta, l’eleva i la guarda al compartiment, juntament amb la seva jaqueta. Demana pas per arribar fins el seient que li han assignat. Un home calb amb bigoti espès s’aixeca per deixar-la seure. Sembla agradable. S’asseu sense molestar ningú més. Li toca finestra. No sap volar sense mirar per la finestra. Li dóna seguretat. Així pot controlar que tot va com ha d’anar. Li fan por les alçades. Des de sempre. I encara no li entra al cap que un aparell d’aquestes dimensions, farcit amb més de vuitanta persones i maletes i hostesses i pilots, pugui mantenir-se enlaire amb un sistema de propulsió. Tampoc mai ha tingut un incident remarcable dins d’un avió.

Agafa el mòbil i envia un missatge a la seva germana, als seus pares i a les seves millors amigues: Us estimo. No ho fa per espantar ningú, és un gest que sempre fa abans d’enlairar-se. Un comiat, només per si de cas. Apaga l’aparell i el torna a guardar mentre l’envaeix de nou aquella sensació de nostàlgia. Encara no ha abandonat Barcelona que ja torna a trobar a faltar la ciutat. Per un moment, es pregunta si fa bé d’abandonar la seva vida per encetar-ne una de nova. Però abans que trobi una resposta, l’avió engega motors, agafa velocitat, es desenganxa del terra i s’inclina totalment. Les mans li suen, prem amb força els reposabraços, tanca els ulls i espera que torni l’estabilitat abans de concentrar-se en res més. No para atenció a la màgia del moment: veure com l’aeroport es va fent petit fins ser absorbit pel seu entorn. El territori s’eixampla i els detalls s’esborronen deixant al descobert una vista d’ocell perfecte de casa seva.    

Gwen Perry, premiada amb la Creu Europea d’or

La llavanerenca d’adopció ha estat galardonada amb la Creu  Europea d’or per la seva faceta com a Cantant Internacional, productora i humanitària. Un reconeixement que otorga la Fundació AEFE (Agrupació Espanyola de Foment Europeu).

 

+ informació

Bon dia

Agafa una pinta i la prem resseguint una línia recta enmig dels cabells, que es separen amb facilitat de manera ordenada. Amb el raspall, pentina la fina melena deixant una massa llisa i uniforme. La lliga amb força en una cua baixa que s’allotja a les espatlles, amb una clara tendència a sobrepassar el costat esquerra, gairebé arribant a l’alçada dels pits.  S’observa detingudament el rostre al mirall. Amb el corrector, es pinta les ulleres d’un to pàl·lid que després estendrà delicadament amb el dit. Es pinta una prima línia marró fosc damunt de les pestanyes, i les arrissa. Agafa el coloret i l’escampa suaument per tenyir les galtes d’un to rosat. Es posa colònia, la quantitat justa per desprendre l’olor del gessamí. És la seva flor preferida. Si disposés d’un jardí, l’inundaria amb aquesta planta i la primavera deixaria una empremta única a la seva roba. De moment, però, s’ha de conformar amb quatre cactus, que malviuen a la cartel·la de la finestra de la cuina, i dues plantes de plàstic al menjador. Les de veritat es van morir al poc d’arribar al pis. Hi ha poca llum. Només es filtra entre les cortines a ple migdia, quan el sol es troba en el seu punt més àlgid. Després cau i s’amaga de nou entre els edificis laterals. Li diuen pati de llums, però és més aviat fosc. I humit. I trist. Les vistes no poden ser més depriments. Des del sofà pot veure com la veïna del bloc del davant estén la roba interior sobre quatre cordes mal posades. O les joguines que el nen del cinquè llença d’amagades. Així pot dir-li als seus pares que s’han trencat, o que s’han perdut, i que en necessita de noves. És un barri humil, de gent treballadora. Obrers, que en diuen. Però de feina, ara mateix, en té poca gent. És fàcil veure persones de totes les edats des de primera hora del matí. Hi ha parelles amb fills al parc de la cantonada, jubilats asseguts a les terrasses dels bars, joves que s’aglutinen als bancs de la porteria a petar la xerrada entre cigarrets i rialles. La crisi ha guillotinat poc a poc les vides de moltes famílies que busquen la manera de sortir-se’n. Com ella, que ha hagut de traslladar-se al barri dels pares, perquè el lloguer era el més barat. Recent llicenciada en filologia anglesa, el seu sou com a cambrera no arriba per gaires luxes. Tampoc els extres en negre que guanya donant classes d’anglès els dilluns a la tarda als nens i nenes del barri. Molts pares no poden pagar-li. Però no l’importa. És la manera de mantenir viva aquesta llengua dins seu. D’activar el cervell. De sentir-se útil. No és que el món de l’hosteleria no sigui el seu fort. Tenia experiència: sis mesos a l’estranger treballant com a animadora en una gran cadena hotelera. Però no li agrada. Prefereix submergir-se en els llibres, fer traduccions de grans joies literàries i sentir que, fidelment, reprodueix els sentiments dels autors per fer-los arribar a tothom qui els vulgui. Mai ha estat una persona extremadament sociable. Els llibres no traeixen. Les persones sí.

La Marta es posa la camisa blanca, degudament planxada, damunt dels pantalons negres. S’abriga amb una jaqueta i una bufanda per evitar el fred durant el trajecte. Guarda el mòbil i el tabac dins la bossa de pell i se la penja a l’espatlla. Surt del pis i tanca el pany amb clau. I fins el vespre.      

El fotògraf Eugeni Forcano presenta exposició a Arenys de Mar