Adall: Millorar la convivència entre persones i animals

Ningú s’havia adonat, o no volia adonar-se, de la quantitat de gats de carrer que hi havien a Sant Andreu de Llavaneres fins fa un any. Colònies incontrolades a diferents punts que, un grup de llavanerencs, ha anat comptabilitzant i esterilitzant per evitar que es contagiïn malalties i proliferin de manera exagerada, com passa per exemple a Can Pi, a Rocaferrera o al passeig Joaquim Matas. L’Associació de Defensa dels Animals de Llavaneres (ADALL) neix el juliol del 2010 arran la preocupació compartida per una sèrie de veïns del poble. “El problema existia, el què passa és que sovint no ens adonem fins que no ens afecta directament”, explica en Ramon Moragas, president de l’entitat. “És necessari que hi hagi gats al carrer, no es poden eliminar”, ens explica l’Assumpció Balielles, secretària d’ADALL, “cal fomentar la convivència entre persones i animals, cosa que fins ara, no es feia”.

En el seu primer any d’activitat han controlat aquestes colònies amb esterilitzacions principalment de femelles, sacrificant els animals malalts i prenent cura de la resta. “Cada gat que agafem i portem al veterinari porta un senyal a l’orella que l’identifica”, apunten, “d’aquesta manera sabem de seguida si hi ha nous membres a les colònies”. De 140 gats abandonats a la nostra vila, ara n’hi han 72 que compten amb unes condicions molt diferents. També s’han donat 32 cadells en adopció, entre d’altres col·laboracions. Per continuar, reclamen l’ajuda de la gent: “Actualment som 12 socis, l’objectiu és arribar als 25 durant el 2012”.

Instal·lació de menjadores a Can Pi. Fotografies d'Assumpció Balielles.

Conte fugaç

L’home dels contes s’asseu de bon matí al quart banc de fusta del costat esquerra de la plaça del centre, sota el gruix d’ombra dels plàtans. És qüestió de costums. Amb els seus dits envellits protegits a mitges per les mànigues d’una jaqueta negra, pren nota del què passa al llarg del dia des de la seva perspectiva. Amb un llapis de punta ben afilada, resseguirà les lletres majúscules per tenyir-les de negreta i subratllarà el nom dels personatges que acaba de crear a partir dels originals; aquells que es creuen en el paisatge. Cap d’ells li ha dirigit mai la paraula: ni l’home del barret de les vuit i cinc; ni la veïna elegant de les nou en punt; ni la parella de les quatre i vint; ni la dependenta del quiosc que es planta cada dia als seus nassos; ni tan sols els fortuïts. La gent sol mirar-se’l amb desconfiança, com si fos un captaire pidolant en silenci o un alcohòlic un pertorbat. Però encara que el pas del temps li despentini l’aparença, amb aires d’escriptor frustrat, la seva imaginació resta intacte. 

Passa les hores dibuixant personatges mentalment i despertant-los a través del llenguatge. Li agrada construir-li’s una vida, encara que no sigui la de veritat. Com aquell qui veu una pel·lícula en llengua estrangera i n’inventa els diàlegs. Els uneix en escenaris que mai ha trepitjat, els mareja i embolica, els separa, els hi dóna emocions, poder, objectius,... i després els hi arrenca tot de cop fent miques el tros de paper, perquè puguin seguir caminant de punta a punta de la plaça. Són contes fugaços que neixen i moren al pas de les persones per aquell punt de la ciutat. Contes que inventa i recita sense alçar la veu per després oblidar-los. 

Ja és de nit i l’home dels contes abandona el quart banc de fusta del costat esquerra de la plaça del centre. Ja no hi camina ningú: És hora de tornar a casa. Avui, però, s’ha guardat un dels contes. El del nen que se l’ha mirat de dalt a baix i li ha dit el seu nom. Abans de marxar el llegeix en veu alta. No l’estripa. El col·loca damunt del seu banc i abandona la plaça. És l’únic personatge que no ha hagut d’inventar. És l’única persona que li ha regalat la veritat.

Club de Futbol Santvicentí: La suma de valors

El Club de Futbol Santvicentí es va començar a dibuixar als anys 40, a base de trobades i partits amistosos. No va ser fins el 1945 que es fundaria com a tal, en un petit camp de sorra avui engolit pel golf del municipi. Res a veure amb les instal·lacions actuals, construïdes el 1978 i ara ja, amb vestidors, grades i, fins i tot, gespa artificial. Tampoc es pot comparar la quantitat de veïns i veïnes de la vila i de l’entorn que han passat en un moment o altre pel club. Actualment, són més de 300 les persones que vesteixen amb orgull la samarreta vermella en un dels 22 equips formats aquesta temporada. També s’hi han anat incorporant els més petits, amb futbol base des dels 4 anys, i les noies, amb dos equips femenins.

“La nostra filosofia és funcionar com un club social amb el futbol com a denominador comú”, apunta Josep Patau, president de l’entitat, “per això també treballem en la retroalimentació, és a dir, que els mateixos nens i nenes que comencen amb nosaltres acabin formant-se i prenent el relleu com a entrenadors i a la Junta”. L’actual responsable del futbol base, Esteve Díaz, afegeix: “No volem guanyar a qualsevol preu: Volem que els nanos s’ho passin bé amb aquest esport, amb disciplina i respecte”. Tampoc obliden les nombroses persones que han fet créixer aquest club de futbol i han volgut agrair especialment la tasca realitzada per Antoni Buch, president honorífic del Santvicentí: “Nosaltres estem de pas, deixarem la nostra feina feta i d’altres la continuaran; l’Antoni va estar 36 anys com a president i ha seguit oferint sempre la seva experiència”.

Tot va començar amb equips sèniors i poc a poc, es va anar rebaixant l’edat perquè tothom pogués gaudir del futbol. També independentment del sexe. Encara és un món molt masculí el del futbol? Poc a poc deixa de ser-ho. Tenim dos equips femenins, un infantil i un sènior que està a primera divisió. La idea és que les de l’Infantil acabin passant, poc a poc, a formant part del primer equip, i les grans, a entrenar les petites, cosa que ja s’està fent. Aquesta és la nostra filosofia.
Retroalimentació. Actualment hi han 44 entrenadors que han estat escollits un a un, que han estat en aquest club i que han rebut la formació, tant interna com externa, adequada. Busquem fer cantera tant de jugadors com d’entrenadors! La idea és treballar com un club social cap a un bé comú: el Santvicentí.
Fer-los sentir a tots “a casa”. Aquesta feina no es veu i es fa mica en mica, però és molt important, i és la que estem potenciant en els 3 anys que portem al capdavant: La fidelització. I aquesta roda també ha d’arribar fins a la Junta, de manera que també es renovi amb gent que ha crescut al club.
Un valor afegit! Hi han altres valors més enllà del futbol, com la disciplina i el respecte. Respecte tant al camp com a les grades! Quan vam presentar els equips d’aquesta temporada ho vam fer al revés: jugadors a dalt i públic al camp. Vam demanar als nens que aplaudissin i, després, que cridessin. De vegades no pensem en el què fem o diem i cal canviar la perspectiva per adonar-se’n.

Això també es deu notar amb les rivalitats que hi han amb equips veïns. Sempre hi ha partits més “calents” que d’altres. Històricament, el rival ha estat el Llavaneres, tot i que en els últims anys també ho és l’Arenys de Mar. Però són rivalitats sanes. Hi han altres camps o partits que intimiden, però al final, acabes fent amistat amb gent que no imagines!

I pel que fa als salts d’un equip a l’altre? Nosaltres sempre deixem la porta oberta, tant als que entren com els que surten. N’hi han que han arribat a equips com el Barça o l’Espanyol: Josimar Aldair, Víctor Álvarez, Sandra Noria, Sergi Duarte,... per nosaltres és un orgull pensar que han estat formats al Santvicentí.

D’altra banda, el club també s’involucra amb altres causes, tant a Sant Vicenç com més enllà, per exemple, a Anantapur (Índia)! És una iniciativa que ha impulsat en diverses ocasions Pere Ferrer, a través de la Fundació Vicent Ferrer. Delegacions del club hi van anar i van portar material esportiu. És un intercanvi de cultures i una acció solidària molt important. Des del club sempre procurem col·laborar amb la resta d’entitats del poble, tenim les portes obertes. Quan preparem el torneig de Nadal, que enguany es farà al maig, busquem donar vida al poble. Ens ajuntem gairebé 2.000 persones que passen el dia a la nostra vila! També ho fem amb els del KOMMIT. El nostre lema és sumar valors.

Bonjoch, amb la sensació de volar

Mireia Bonjoch ha destacat durant la última dècada en el món de l’esport pels seus salts. Seguint els passos del seu germà, de petita ja es va començar a interessar pel món de l’atletisme. Als 12 anys, va decidir que la seva fita era volar, i per fer-ho, va agafar embranzida amb una perxa i va aconseguir la seva primera marca rècord: 1,90m d’alçada que mai oblidarà. “Sempre m’han encantat les alçades i era jo la que arribava amunt!”, explica aquesta llavanerenca de 20 anys. De fet, quan no és a pistes, la Mireia dedica el seu temps a d’altres aficions com l’escalada.

Com a perxista de l’Agrupació d’Atletisme de Catalunya (AAC), Bonjoch ha anat acumulant victòries: ors plates i bronzes a campionats d’Espanya, de Catalunya i, fins i tot, participacions en europeus en un mundial. Actualment es troba competint a les files de la secció d’Atletisme del Club Futbol Barcelona, preparant amb força la propera temporada, després que el 2011 s’hagi vist marcat per una lesió al genoll: “Aleshores em vaig adonar que si m’agradava, ho havia de fer per mi” apunta, “li dedico el temps que puc”. La resta, li deixa a la carrera d’Enginyeria Química que estudia i que, segons diu, és una altra de les seves passions.

Per què la perxa? De petita havia fet una competició i sense tenir-se ni idea, vaig fer un rècord: 1,90m! No entenia com, però em va encantar. La sensació és com la de volar. Sempre m’han encantat les alçades i era jo la que arribava amunt! El meu entrenador, Norbert de Haro, em va veure aquell dia i em va dir que valia per això. Així que vaig entrar a l’equip.

Aquí va començar la teva trajectòria. Però quan trigues a començar a competir? Perquè tinc entès que és un dels esports més difícils que hi ha. Requereix molta tècnica, però als 13 anys ja vaig competir per primera vegada a nivell nacional amb l’Agrupació d’Atletisme de Catalunya. Vaig quedar tercera; el següent primera. Aleshores és quan comences a animar-te i a créixer: Catalunya, Espanya, Europa i el Món!

Quin recordes amb més il·lusió? El meu primer europeu. A més, amb les perxes tenim un handicap! I és que no sempre hi caben als avions, depèn de si les bodegues estan dividides en compartiments o no. De vegades, no arriben a temps. Recordo haver estat preguntant contínuament a l’aeroport de Barcelona i al de Sèrbia. I no van arribar.

I què vas fer? Una italiana em va deixar les seves. Aquell Campionat vaig superar dos reptes: Adaptar-me psicològicament a unes perxes que no eren les meves i superar la meva marca. Vaig quedar 13ª, però per molt poc. Passen les 12 primeres. Recordo estar en fila davant de les banderes, amb tota la gent,... estàs allà, i ets tu! Va ser molt emocionant. També ho va ser el mundial a Canadà.

En poc temps has anat amunt i avall. De viatjar te’n fas un fart, sobretot a l’estiu. Tot i que també hi ha hagut moltes coses que no he pogut fer, com ara prendre el sol o sortir amb les amigues. Sempre tens entrenaments, competicions,... necessites concentració.

Et compensa? I tant! És una experiència fantàstica. Tot i els sacrificis, he conegut molta gent amb les quals tinc molt en comú, he fet amigues a tot arreu,... estàs competint, però és un esport molt personal: En realitat el rival ets tu mateix, intentes superar la teva marca.

Però tot i això, no t’hi vols acabar dedicant del tot. També estudies Enginyeria Química. La química és una altra de les meves passions: vaig tenir un bon professor, en Josep Calvet. Però va arribar un punt en el qual havia de decidir a què li restava hores, si als estudis o a la perxa. Vaig triar el camí dels estudis perquè em vaig adonar que la vida d’esportista d’elit no era per sempre. Tenim poques ajudes, donen per molt poc. I amb la lesió, encara ho vaig veure més clar: No s’ha d’apostar tot a un. O hi vas, o no hi vas.

Què vols dir? Quan arribes alt, tothom està al teu costat. Però quan caus, no tothom s’hi queda. La passada temporada vaig recuperar-me però, tot i que em continuava fent mal, vaig forçar el límit i no vaig arribar a la marca esperada. Vaig veure que se m’escapava l’europeu, així que vaig decidir acabar un mes abans. Em va caure el món a sobre: L’any estava perdut! Em vaig adonar que si m’agradava, ho havia de fer per mi. Així que li dedico el temps que puc.

El teu primer salt va ser d’1’90m i el teu rècord és 3,95m. La fita és superar-lo? M’agradaria continuar superant-me, guanyant títols nacionals, europeus... les Olimpíades! És molt difícil, però els somnis sempre hi són.

Roser Clofent: “M’agrada molt treballar perquè m’agrada el què fem”

L’any 1952, Josep Clofent i Palau i Salvadora Rosique van fundar l’empresa tèxtil Artesana de Clofent entre Arenys de Mar i Sant Vicenç de Montalt. Una fàbrica que a mitjans dels 70 es va traslladar on avui, molts de nosaltres la veiem al passar i que està dirigida per la seva filla, Roser Clofent. “Recordo que quan era petita i vam venir aquí, tot eren camps sembrats” explica, “ara quan miro per la finestra estic al centre de Sant Vicenç”. Tampoc tenen a veure els telers que Josep Clofent i Palau feia servir per proveir altres empreses de la comarca, ja que les noves tecnologies han arribat també al món tèxtil. Artesana de Clofent s’ha especialitzat poc a poc en la producció de peces molt concretes i en la investigació, dins del sector de la Sanitat. Durant la visita a les oficines hem pogut conèixer prototips de microcapsulació amb aromes i medicines i d’altres idees que es cultiven dins d’aquesta empresa. “Avui dia és possible, fins i tot, que la roba que portem indiqui en un dispositiu la nostra ubicació, ja podem parlar de fils intel·ligents” apunta la Roser, “el tèxtil és un mercat molt seriós, el què passa és que aquí està devaluat”. Tot i això, aquesta santvicentina assegura que li agrada molt treballar, perquè li agrada el què fa amb el seu equip: “Amb les nostres idees, també millorem la qualitat de vida”.

Roser Clofent, Imma Prieto, Cristina Farnés, Maite Albarsanz, i Xavier Ledesma. FOTOGRAFIA: Manel Martínez.

Ja des de petita creixes entre telers, com aquell qui diu. Així és com comences a interessar-te per aquest món? Als 13 anys ja vaig començar a treballar al negoci. Estudiava a les tardes a Mataró i la resta del temps, estava aquí. L’empresa la porto a dins. I m’agrada molt. Tinc un gran equip que fa molt bé la seva feina, grans professionals. Tot i que cada vegada costa més. Hem passat per moltes crisis, però han estat més curtes, cap com aquesta. Aquesta s’està fent molt dura, la pitjor que he viscut. De 44 treballadors, actualment només en som 23. Poc a poc s’està acabant a l’empresa tèxtil catalana, que tant havia lluit.

Per què aquesta crisi és diferent? La nostra empresa no és diferent a les altres que estan tancant cada dia. A més, tenim una competència molt més dura, com és l’asiàtica. Per això el camí ha estat definir el nostre producte, diferenciar-lo. I evidentment, tenir els millors proveïdors: qualitat i rapidesa. Així hem fidelitzat els nostres clients.

En què us heu diferenciat? Ens dediquem moltíssim al món de la Sanitat, fem peces molt concretes i amb fins medicinals, tant preventius com ortopèdic. Per exemple, la microcapsulació neix amb la idea de fer cintes aromàtiques o medicinals, per usos terapèutics. Amb això millorem la qualitat de vida de la gent.

Podríem dir un: especialitzar-se o morir? Cada vegada dediquem menys a la producció i més a la investigació. Treballem en nous projectes per ampliar serveis i coneixements. Per exemple, un dels projectes en els que participem té a veure amb el control de les freqüències cardíaques d’esportistes per evitar desgràcies com la sobtada mort d’Antonio Puerta o Daniel Jarque. Prevenció a través de teixits. Avui dia és possible, fins i tot, ubicar una persona en el mapa amb la roba que porta. Parlem de noves tecnologies; de fils intel·ligents.

Fils intel·ligents? Evolucionem o ens quedem enrere: materials intel·ligents, maquinàries d’última generació. El nostre és un món molt seriós, el què passa és que aquí està devaluat, sembla que tothom ho pugui fer. A d’altres països la cosa està més avançada: Itàlia, Alemanya,... hem anat allà a formar-nos, a conèixer. Aproximadament un 25% de les nostres exportacions van a Europa i només fa dos anys i mig que ens hem obert al mercat internacional. Era el nostre repte i, de moment, està sent un èxit.

No hem sabut adaptar-nos al mercat global. A Espanya, els nostres clients es reparteixen entre Madrid, País Basc i València. Aquí no s’ha evolucionat tant, som dels únics. Això és perquè si ens demanen coses noves, les fem sense por. La nostra filosofia és innovar i ider coses noves en les que treballar; evolucionar i no repetir. Mai repetir.

Per canviar el món, hem de canviar nosaltres

Érem un escèptics, però lentament hem acabat caient en el seu joc. Parlo de les noves tecnologies, aquells aparells que, sense voler, ens han fet la vida més còmode, tot i que no ho necessitàvem. Molts no volíem que existís la possibilitat de ser contactat en qualsevol moment i, de vegades, encara enyorem la sensació de perdre’ns en la nostra intimitat. Però la immediatesa informativa també sacia la nostra ambició de saber. I al mateix temps, alimenta la nostra impaciència. Per això, tardanes resulten les preguntes que ara susciten aquests mons virtuals, sobre la desinformació que provoca un allau notícies, l’addicció a les xarxes socials o la mandra que suposa retornar als sistemes analògics. La nostra manera de fer s’ha transformat de manera descomunal sense adonar-nos. Només en som conscients quan tota aquesta màgia, s’esvaeix. D’allà a que milions d’usuaris de Blackberry creguessin que només la fi del món justificava la desconnexió a la xarxa. Quina utilitat li veiem a un mòbil amb el qual només podem realitzar i rebre trucades, fer ús de la missatgeria o tenir despertador?

L’avaria es va convertir en el tema de la setmana, un trend topic mundial. Primer Europa, Àfrica i Àsia. Després Canadà i els Estats Units. El món de l’usuari blackberrià es va anar dissolent i, amb ell, l’índex mundial de queixes va anar in crescendo. Com també creixen les queixes orals per altres incidències relacionades amb el món de la telefonia mòbil: Operadores que cobren serveis no sol·licitats. Factures mal efectuades. Reclamacions interminables que et fan passar d’un departament a l’altre i repeticions exhaustives del problema que intentem solucionar. I la impotència accelera la ràbia de l’usuari que veu com el Servei d’Atenció al Client és una enganyifa de la que no podem alliberar-nos, sigui quin sigui el color de la nostra companyia.

Tres dies més tard, les operadores telefòniques prometen indemnitzacions ridícules: de 30 cèntims a 1,50€ per dia d’afectació. Des de Blackberry, ofereixen 72€ en aplicacions. I des de l’Organització dels Consumidors i els Usuaris alerten que la responsabilitat de la incidència és d’ambdues entitats, pel que cada usuari hauria de rebre les dues quantitats compensatòries. Però la garantia és tan minsa, que molts reneguen de lluitar per elles. I com en aquest cas, la majoria de vegades passem de llarg el procés de reclamació. El servei queda restablert i les molèsties ocasionades es converteixen en una anècdota.

Arribo a una ràpida conclusió: Ens queixem molt, però no reclamem. No passem a l’acció i som nosaltres els qui deixem que incidències com aquestes, es facin habituals. Les normalitzem. Cobraments extres en companyies aèries. Connexions a Internet que no compleixen la velocitat promesa. Ofertes amb lletra petita que fan augmentar el preu final. Productes de mala qualitat que no compleixen expectatives. I és que per canviar el món, també cal que canviem nosaltres.

Miquel Àngel Martínez: “Si col•laborem per impulsar la comarca, hi guanyem tots”

Nascut al municipi lleidetà de Linyola, en Miquel Àngel Martínez i Camarasa se sent santvicentí d’ençà que va arribar a Sant Vicenç fa 46 anys. Mestre de professió en excedència, regidor d’Educació i Joventut de la nostra vila per CiU entre els anys 1999 i 2003, actual alcalde per segona legislatura (CiU 2007-Actualitat) i nou president del Consell Comarcal del Maresme (CCM), en Miquel Àngel es planteja aquesta nova etapa com un gran repte: “Hi ha dificultats econòmiques a tot el territori i evidentment no resultarà gens fàcil treballar en aquest context, però gestionant amb cura els recursos disponibles estic convençut que ens en sortirem.” apunta Miquel Àngel, “la finalitat del CCM és donar servei, cooperar i acompanyar els 30 municipis, això en època de bonança econòmica resulta més fàcil, ara, però es farà molt més necessari establir prioritats i gestionar de manera eficient per tal d’obtenir els millors resultats i donar la resposta que s’espera de nosaltres”. Des d’aquesta posició, el president del Consell reivindica un replantejament de la Llei de Finançament Local i la mancomunació d’esforços i de serveis.

De la docència a la política. Què et fa donar el pas? Ramon Ambrós, un gran alcalde i el meu pare polític, em va proposar ajudar-lo amb el projecte de l’escola bressol de Sant Vicenç l’any 1996. Després em va demanar entrar a l’equip de llistes del 1999. Em va convèncer per dues raons: per empatia i convicció humana amb el seu tarannà i pel projecte de poble que volia desenvolupar. Així vaig començar en el món de la política, treballant pel poble i pel partit. No és un camí gaire allunyat de la meva professió: els mestres som persones obertes, implicades i compromeses, treballadores i, sobretot, responsables.

Comences amb una col·laboració i des del 2007 ets l’alcalde de Sant Vicenç. Això és el què fa que demanis excedència com a professor i et dediquis plenament al municipi. Jo comparo aquesta feina amb un caixer automàtic, cal una total dedicació: és una feina que demana disponibilitat permanent: 24 hores els 365 dies a l’any. Un alcalde ha d’estar al servei dels ciutadans, i la manera de demostrar-ho, és fent política a peu de carrer i en contacte directe amb els problemes i neguits dels vilatans i les vilatanes.

Després, des de l’Executiva Comarcal et proposen com a president del CCM. Per què creus que van pensar en tu? La meva arribada a la presidència és fruit de diverses circumstàncies i de tres premisses bàsiques: treball, implicació i dedicació. El fet de ser una persona que coneix molt bé el territori i que, com alcalde juntament amb el meu equip de govern, hem gestionat amb eficiència els recursos, han estat dos dels factors fonamentals. Aquesta última legislatura, a nivell d’obres, per exemple, malgrat la crisi, hem assolit tots els objectius sense comprometre les arques municipals. Calien nous equipaments a Sant Vicenç i hem treballat per oferir-los. A més, el fet que el nostre municipi sigui dels pocs amb un romanent positiu, quan molts pobles i ciutats estan passant per situacions econòmicament molt complicades, és molt significatiu.

Després d’un mes i escaig, quina valoració faries de la teva presidència? L’agost ha estat un mes d’impàs, però el què m’he trobat és una molt bona acollida per part del personal. Estem parlant de grans professionals que imprimeixen caràcter al Consell i que amb la seva feina i dedicació l’han fet gran i l’han consolidat. D’altra banda, també he comprovat que no és el mateix gestionar un municipi que una comarca. Els pressupostos, la resolució de temes, la manera de funcionar, l’estructura!

I la crisi! Cert! Hi havia un romanent positiu al Consell, però també hi ha factures impagades per part d’altres institucions supramunicipals. Les dificultats econòmiques són presents a tot el territori, però com he dit abans amb una gestió eficient, prioritzant les necessitats i optimitzant els recursos disponibles, ens en sortirem.

A més, trobem les retallades. Ens plantegem aquesta situació com un gran repte. Sempre s’ha de ser curós al gestionar els recursos, però en època de crisis resulta imprescindible afinar més, i s’accentua la recerca d’ajut en organismes supramunicipals. El CCM és l’ens més proper als municipis i s’han d’intentar cobrir tots aquells serveis que són de la nostra competència.

I el tancament dels CAP en servei d’urgències? Són decisions impopulistes que no agraden a ningú, però necessàries, meditades i fructíferes. Tot i la reestructuració d’alguns CAP, com el de Llavaneres, la Sanitat ha estat i continuarà estant garantida. Sempre, abans de reestructurar serveis, es fan estudis previs per tal de garantir que les necessitats bàsiques dels ciutadans quedin cobertes i que les afectacions a l’usuari siguin mínimes. Cal optimitzar i gestionar amb cura els recursos, tant humans com materials.

Quin camí haurien de seguir els ajuntaments del Maresme? Els ajuntaments han de mirar de consensuar solucions, perquè ens trobem en un context de crisi generalitzat que ha afavorit un nivell d’endeutament que no podem, ni hem d’afrontar en solitari. Cal una nova Llei de Finançament Local. Des de les entitats municipals ho reclamem des de fa anys: S’ha de replantejar el sistema de finançament dels municipis.

D’altra banda, també s’intenta potenciar l’economia a través del turisme. Paper que també es treballa des del CCM, amb el Consorci Costa Barcelona-Maresme. Cal mancomunar esforços i serveis! Les 3 viles fa anys que vam signar un conveni marc de col·laboració en diferents àrees, com el turisme, la gestió dels residus o l’ocupació. Conveni que ha suscitat l’interès d’altres pobles, perquè obre un camí que facilita i propicia l’abaratiment de costos, gràcies a la suma d’esforços. Què més? Noves tecnologies, estalvi energètic, recollida de residus! Treballar per la millora continuada dels serveis als municipis és l’essència fonamental del Consell. Els nostres conciutadans ens reclamen més i millors serveis. Difícilment podrem afrontar aquesta demanda de serveis sinó els podem donar conjuntament. Si col·laborem per impulsar la comarca, si la potenciem, tots en sortirem beneficiats.

Dibuixos pensats pels grans i fets pels més petits

No puc evitar no sorprendre’m quan llegeixo que Bob Esponja és considera’t un mal exemple pels més petits. No pel contingut, sinó per la forma. Segons un estudi de Virgínia (Estats Units), aquesta sèrie d’animació infantil pot produir dèficit d’atenció als menors de 4 anys i d’altres problemes d’aprenentatge. El motiu al·legat és el ritme trepidant del personatge, el qual provoca un allau d’estímuls que desborden la capacitat de concentració dels nens i nenes. És a dir, els hi provoca un neguit, no s’especifica si transitori o permanent, que afecta al seu rendiment cognitiu. La defensa és que en concret, és un serial pensat per infants de més de 6 anys, tot i que no és precisament, el col·lectiu més fanàtic del protagonista. “La televisió provoca un impacte emocional molt fort a totes les edats pel que hem d’estar preparats, per tant és molt discutible a nivell científic” apuntava Valentí Gómez Oliver, president d’honor de l’Observatori Europeu de Televisió Infantil, durant una entrevista radiofònica. Gómez diu que el problema està en què les sèries infantils “són productes pensats per grans i fets per a petits”, per això diu seria bo que s’expliqui que, tot i que la ficció que representa la realitat d’una manera metafòrica, “tot és producte de la imaginació i perilla el sentit mimètic d’aquest mitjà”. La por és que cada vegada es trenquen més tabús degut a aquest plantejament, fet que ens fa més immunes al llarg dels anys. Cada vegada, ens acostumem més al rol presentat a la televisió des de petits i ja no ens escandalitzen.

Poc puc parlar d’aquest peculiar personatge, del qual només sé que és una esponja que viu al fons del mar dins d’una pinya, com explica la cançó de capçalera. Però més enllà de tota semblança amb la realitat, tots sabem que els dibuixos de la infància ens marquen d’una manera descomunal. Mostra d’això és la extraordinària expectació que ha causat a tota una generació el retorn de Bola de Drac a la televisió catalana. Una expectació que s’ha barrejat amb la nostàlgia de tots els qui vam passar hores davant la pantalla per veure els nostres ídols lluitar sense sentit. També han suposat un fort impacte social els tràgics desenllaços que van acabar amb d’altres sèries com Doraemon o Oliver i Benji, fins el punt, que els creadors es van veure obligats a tancar la història amb un Happy End.

Em pregunto si perillen els valors. I hauríem de retrobar-nos amb la protagonista especial i diferent que vesteix una sabata de cada color, o que es pentina amb dues trenes vermelles que desafien la gravetat, per damunt de les que ara, imposen el seu físic i la popularitat per damunt de la personalitat.

Entrevista a Valentí Gómez realitzada al programa Tot a l'hora de Ràdio Arenys (Josep M Cano i Elena Viu 16.09.2011).

Joan Rossell: “Ens hem d’adaptar al què hi ha, no al què ens agradaria”

Estiuejant maresmenc des de tota la vida. Primer a Caldes i des de l’any 1970 a Sant Andreu de Llavaneres. “Em vaig instal·lar aquí mentre estudiava una enginyeria a Mataró”, explica Joan Rossell, “dos anys fantàstics”. El poble ha canviat molt des d’aleshores. Ens parla de massificació i d’un considerable augment de l’oferta lúdica i d’equipaments. “Encara hi trobo la tranquil·litat i la llibertat”. Les 3 viles s’han convertit, per ell, en el sinònim de desconnexió: “Venir aquí és trencar amb l’estrès del dia a dia”. I és que ser el president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials no és una tasca fàcil. “Hi ha molts incendis”, explica, “no ens podem quedar de braços creuats”.

Entre reunió i reunió, Joan Rossell ens ha dedicat uns minuts al 3 viles. Aposta per les reformes, els emprenedors i la formació de qualitat. No serà fàcil, però sortir de la crisi, és possible: “Ens hem d’estrènyer el cinturó” apunta, “però no ho hem de veure com una gran catàstrofe, es pot assumir”.

Molts incendis, molts desplaçaments, moltes reunions. No pares. Estem en una situació de crisi després d’uns anys en els quals ha anat tot espectacularment bé. Al país li calen reformes. Vam patir un creixement enorme i, ara, el què passa és que hem de competir amb el món, que és on venem els nostres productes i serveis. Havíem arribat massa lluny i ara hem de fer unes passes enrere perquè sinó, no surten els números.

Ets dels què pensa que vivíem una gran mentida? Al contrari, vivíem una gran realitat. A Europa des dels 50 fins el 2007 el creixement econòmic ha estat del 3,5. Però anava tot tan bé, que ens hem llançat massa ràpid i hem acabat endeutant-nos més del compte. No ens queda més remei que iniciar un procés de “desapalancament”. Això suposa que el consum de famílies i empreses estigui baixant. Aquests són els números, viurem una sèrie d’anys que no seran fàcils, o almenys, no seran tan bons com en el passat.

A base de molts sacrificis? Per part de tothom. La clau és mirar de no deixar molta gent pel camí. Ens hem acostumat a viure d’una manera que ja no podem mantenir. S’han de recuperar una sèrie d’elements i de valors radicalment diferents als que teníem fins ara.

Per exemple? Els joves no han d’esperar a que els hi donin la feina. Se’ls ha de convèncer perquè dibuixin el seu propi destí, crear la seva empresa. Hi han drets però també hi ha molts deures. Qui més arrisqui i més treballi, més drets tindrà.

Liberalisme? Liberalisme significa esforç, regles de joc, llibertat econòmica i a partir d’aquí, solidaritat. El què passa és que la solidaritat té uns límits i el què no pot ser és que uns sempre treballin molt i d’altres no tinguin ni la voluntat de treballar, ni de voler-se formar. Són una mica els dos extrems. Jo sóc dels que no creu en el subsidi “perquè sí”.

Creus que la manca de formació és el problema? Formació de qualitat. El sistema no ha estat capaç d’assumir tanta necessitat en tan poc temps. Jo aposto per la formació alemanya, dual. Ens hem d’integrar dins l’empresa des de joves, s’ha de saber què és i com es treballa. El què no és normal és qui hi hagin xavals que no hagin tingut mai feina.

També hi ha joves que tenen molts estudis però segueixen a l’atur. S’ha de veure quina és la feina del futur, crear estudis que tinguin sortida.

S’haurien de limitar les places d’universitat? Adaptar-les a les necessitats del mercat. El què no podem fer és crear llicenciatures per les que després no hi ha llocs de treball. Hem de ser realistes i pràctics, el món canvia cada dia, contínuament, i ens hem d’adaptar al què hi ha, no al què ens agradaria. I una altra qüestió: hem d’esborrar la paraula frau.

Les esquerdes del sistema. No hem de consentir que hi hagi absentisme, gent que cobra l’atur i treballa en negre, o els qui no paguen impostos. Il·legalitats que sovint parlem entre nosaltres d’una manera consentida. Però multiplica-les! Ens estan treien els diners a tots els altres! Això suposa PIB, i sense frau, estic segur que els números serien positius i creixeríem.

Des de la CEOE, insistiu en aquesta mena de qüestions. S’han de fer reformes i és el què s’està plantejant i exposant. Hem de fixar-nos en els altres països, també fan canvis! Sense sacrifici no ens en sortirem. Des de la CEOE defensem a les empreses, demanem que ens deixin gestionar la situació de la millor manera possible. Una de les coses que veiem és que hi ha masses lleis. S’ha de simplificar!

Simplificar? Caldria reduir les lleis a la meitat! De vegades, d’un poble a l’altre canvien radicalment les coses. Per portar un cavall de Huelva a Barcelona hauríem de demanar permisos a 5 comunitats autònomes, el què suposa més temps del que triga el cavall en arribar. És de bojos! Estem a Europa! El localisme és una equivocació. No pot ser que obrir un negoci a Llavaneres sigui diferent a obrir-lo a Sant Vicenç. Cal una grandíssima reestructuració.

I tu assumeixes un paper importantíssim en el pitjor moment! Per què? Conec aquesta casa i sempre he estat vinculat al món empresarial. A més, tinc una avantatge, i és que tinc una excel·lent relació amb tots els grups, m’agrada arribar al consens. Jo vull els polítics que governin, els que es comprometen i prenen la bona direcció.

Amb nom de dona

Tot comença com un repte. La Iolanda Pajares, veïna de Sant Vicenç, buscava feina quan li plantegen crear una associació de dones al poble. “Era una feina totalment altruista”, explica, “però em va picar i vaig decidir tirar-la endavant”. L’objectiu principal era el d’unir les dones de Sant Vicenç: “Volia que totes aquelles dones que prenien el cafè soles després de deixar els nens a l’escola, fessin alguna cosa juntes”. Per això va decidir, juntament amb 6 companyes més, enviar butlletes a totes les cases amb una petita enquesta adreçada a les dones que volguessin formar part d’una entitat. “El poble va començar a créixer fa 8 o 9 anys, hi havia poques ofertes d’oci, no era com ara”, apunta la Iolanda, “volíem saber si hi havia gent interessada i que ens ajudessin a crear l’associació, tenint en compte les seves necessitats”. Se’ls va dir que seria difícil aconseguir un centenar de respostes. En van rebre 800. “Encara guardo totes aquelles cartes, perquè em va fer molta il·lusió”, assegura, “significava que s’havia de tirar endavant”. Es van escriure uns estatuts, es van omplir els papers, es va dissenyar un logotip i va néixer l’associació Dona Activa, que ràpidament va aconseguir 300 sòcies.

Aquesta xifra es manté 7 anys més tard entorn les 200. La Iolanda encara és la presidenta, tot i que la seva mare, Maria Alòdia, ha assumit gran part de funcions: “Per motius personals no podia continuar, a més havia estat regidora i em vaig desvincular una mica. Des d’aleshores, pràcticament m’ha pres el relleu”. Es mostren satisfetes del resultat de la feina feta: “El més important és que en tot aquest temps hem forjat molt bones amistats, és el més gratificant”. Tampoc s’obliden de les dones que han ajudat a fer possible complir-lo: l’Antònia, la Gemma, l’Oyana, la Mari, l’Olga o una sòcia honorífica, l’Angelina.

Ja sabem com va començar tot, Iolanda. Però què oferiu a totes aquestes sòcies? El primer que vam fer és buscar professorat per poder oferir activitats a totes les sòcies. Activitats pensades per les dones a un preu assequible. Ioga, taichí, ball country, dansa del ventre, defensa personal femenina... anem proposant i en funció de l’acceptació, les mantenim o en busquem de noves. Des dels inicis a l’actualitat, hi ha un abisme!

És només per dones? En algunes s’hi han apuntat homes! Ara hi ha molta més oferta, l’Ajuntament i d’altres associacions també organitzen cursos. Alguns coincideixen i, fins i tot, compartim professors. Però quan vam començar érem només nosaltres. Fem activitats pel poble. També preparem xerrades, exposicions i festes.

I el 8 de març, el Dia de la Dona. Per exemple! Tot això és la part activa. Després també hi ha la passiva.

La passiva? Totes les sòcies paguen una quota trimestral. A més rebem una petita subvenció de l’Ajuntament i de la Generalitat, que normalment dediquem a festes que pugui més gent del poble. Amb aquests diners financem l’entitat. Hem organitzat festes de Halloween per nens i nenes, una trobada de Country a nivell català, paelles populars, trobades de grups de Taichí amb altres associacions de les rodalies, etc. La part passiva és el romanent, que destinem cada any a una ONG diferent. Per ajudar a nens amb síndrome de Down, o de l’Àfrica,... quan vam fer la Caminada Popular, vam donar els beneficis a una ONG de Mataró per ajudar a dones maltractades. Van venir 1.800 persones, com a mínim. Fins i tot vam sortir per tv3! Era la primera activitat d’aquestes característiques que es feia a Sant Vicenç i va ser increïble. Vam crear un precedent.

També ajudeu a dones del poble donar-se a conèixer, oi? Una altra de les fites que tenim és donar a conèixer la vàlua de moltes dones del poble. Perquè sovint han d’anar a d’altres llocs a promocionar-se. Per exemple, vam fer un Musical dels anys 80, en el qual ens van ajudar molt els comerços del poble. També tenim una borsa de treball en la que s’ofereixen per fer de cangurs, per cuidar gent gran o qualsevol altra activitat. Fins fa poc fins i tot teníem una psicòloga a la que es podia acudir si es tenia algun problema. Era una sòcia que es va oferir, la Pilar.

Tothom aporta el seu granet de sorra. Hem aconseguit el què volíem. Hi ha dones que ara són íntimes amigues i abans només es deien hola i adéu. L’exemple perfecte és el grup de taichí, en el que encara hi trobem a les 12 primeres alumnes. Hem aconseguit un ambient molt maco. De fet, fa poc vam aparèixer com l’associació més popular a través d’una enquesta que va fer l’Ajuntament. I això, és una satisfacció.