Èxit sostingut

Les 3 viles. Racó viu de Novembre.

Ara és una moda tenir habilitats especials sobre una matèria determinada. La televisió, cada vegada més propera a l'espectacle -que no ens enganyem, és el que ven-, es dediquen a donar fama a les persones que són especials, segons el criteri d'un jurat. No direm si aquest jurat és fiable o mereix el càrrec que li ha estat assignat, perquè finalment, l'audiència decideix, amb una petita dosi de manipulació subcutània.
Aquests programes es veuen a si mateixos com mecenes de l'art contemporani, com l'oportunitat perfecte per destapar els artistes que s'amaguen en la quotidianitat social. I el públic, els acaba valorant com a tal, encara que mesos després hi ha alguns que s'obliden i tornen a la rutina de l'anonimat. La cosa és que, et diuen què és l'art, i nosaltres ens ho creiem sense més. Això em porta a preguntar si realment sabem distingir l'art de l'oportunisme, i si esborrant l'ornamentació i l'artificialitat d'aquests programes, ho valoraríem de la mateixa manera.

L'any 2007, Joshua Bell, violinista nord-americà de molt prestigi, es va plantar al metro de Washington per delectar als viatgers amb les seves melodies. Una hora escassa més tard, 32$ vestien el seu estoig, tot i que el dia anterior, des del Boston Symphony Hall, es van pagar 100$ d'entrada. Només una persona va ser capaç de reconèixer l’exquisidesa de la vibració d'aquelles cordes; per la resta, l'art, va passar desapercebut.
Encara podríem anar més lluny, fins la famosa obra de K. Malévich, Quadre blanc sobre fons blanc, que s'exposa amb orgull al MOMA de Nova York. Es tracta d'una tela en blanc que va revolucionar la pintura geomètrica, i que va obrir el suprematisme del no-res, pel que avui es podrien arribar a pagar xifres impronunciables.
Fiona Middelton s'aixeca d'hora cada matí a Islay (Escòcia), per fer resonar el seu violí entre les ones. Els seus espectadors més fidels són foques, que es mantenen estàtiques amb el cap fora l'aigua per gaudir del concert. No sé fins a quin punt som objectes d'art, cadascú, en la nostra persona, amb una bona campanya de màrqueting sota les nostres sabates. Tots podem arribar al més amunt, però en realitat, l'art com a tal, és el què hauria de quedar quan tanquem els ulls, i oblidem la publicitat que l'envolta, ja sigui a la boca d'un metro o a la butaca vermella d'un teatre d'èxit sostingut.

Sito Rivera, amb aires japonesos

Les 3 viles. Entrevista a Tomàs Rivera, Sant Andreu de Llavaneres.

Viure de la teva afició predilecta és un somni que, observant la trajectòria de Tomàs Rivera, més conegut com a Sito, té projecció de realitat. Aquest llavanerenc de 52 anys, llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i funcionari de Justícia del Jutjat de Pau del nostre poble, es troba en excedència des de fa gairebé una dècada, per dur a terme professionalment la seva passió com a tècnic esportiu superior de Futbol Sala. “Es podria dir que el virus corre per les venes de la família”, comenta Sito, i és que el seu pare era directiu del Club Futbol Mataró, en l'etapa daurada del Sr. Barbosa, un dels seus germans, Jose Juan, és President del Juventus A.C., i un nebot, David, és l'actual President de Futsal Mataró.
“La primera feina d'entrenador la vaig fer per l'Ajuntament de Llavaneres, entrenant un equip aleví de futsal, fa uns 28 anys”, comenta. La cosa és que el que va començar com un hobby, s'ha convertit per Sito en el seu passaport al Japó, després d'una llarga trajectòria, on actualment resideix i treballa com entrenador del Bardral Urayasu, equip únicament format per jugadors japonesos, que va quedar en segona posició la lliga passada, i que va guanyar la Copa del Japó, Puma Cup.

La passió per entrenar és fruit d'una vella etapa com a jugador? Segurament. Vaig jugar a Futbol Sala des que es va iniciar la primera lliga federada a Catalunya. Amb el meu germà, Jaume, vaig fundar el primer equip federat del Maresme, l'Unió Esportiva Mataró, i entre d'altres, hi jugava un tal Santi Carreras de Catalunya Ràdio. Vam ascendir juntament amb el F.C. Barcelona a la primera divisió, màxima categoria. Aleshores, a Espanya jugaven els campions de les diferents territorials. Des d'aleshores, m'apassiona aquest esport. Ho vaig haver de deixar 4 anys més tard, per fer el Servei Militar, i el Club va desaparèixer.

Però la cosa no acaba aquí... Als 2 anys vaig tornar a jugar al F.S. Vilassar de Mar, on després iniciaria la meva etapa com a entrenador. Ja aleshores, m'agradava entrenar, aprendre i ensenyar, perquè a més, era un esport del que no hi havia bibliografia! Em guiava per llibres de bàsquet, handbol, hockey sobre patins i d'altres publicacions brasilenyes. Des del principi em va apassionar, i més a nivell de formació, perquè aleshores, el futbol-11, deixava molt que desitjar.

I comences com a entrenador. Sempre ho vaig fer com un hobby, però poc a poc m'ocupava més temps, sobretot quan vaig formar l'Escola del F.S. Vilassar de Mar, en companyia de Jaume Pala, entitat a la que vaig estar lligat 10 anys. Quan vaig marxar, van passar de tenir un sol equip federat a 18, en totes les categories base. M'agradava jugar, i per suposat, m'encanta entrenar.

Poc a poc, abandones la teva vocació d'advocat... Bé, sóc diplomat en Dret, ja que a 4t, amb dues assignatures aprovades, ho vaig deixar al tornar del Servei Militar. Vaig muntar un negoci, al marge de la meva feina [Sito va treballar des dels 20 anys als jutjats de Mataró com a funcionari]. També va canviar la meva vida familiar, ja que em vaig casar, i vaig tenir dos fills, Maite i Pol. He abandonat la carrera fins ara.

Però per una cosa que t'agrada. Sí, estic fent el què m'agrada, i que m'agradi és el motiu principal per dedicar-m'hi professionalment. La meva situació personal m'ho ha permés, ja que els meus fills ja són grans [21 i 15 anys, respectivament], i evidentment, unes condicions acceptables a nivell econòmic em van facilitar demanar l'excedència l'any 2004 per fitxar pel Polaris World Cartagena, un dels equips més potents esportiva i econòmicament. Amb ells vaig disputar les semifinals de la Lliga.
A partir d'aquí, tot segueix fins la data d'avui [Sito ha estat entrenador a Martorell, i aquest estiu, ho ha estat del Napoli italià, durant els mesos d'abril i maig, dates en què descansa la lliga japonesa]. Mentre tingui ofertes i m'agradin, em dedicaré a entrenar, i quan s'acabin, serà el moment de deixar l'excedència. Això sí, seguiré entrenant a temps lliure, i a prop de casa.

Perquè ara estàs a Japó. Com arriba un entrenador local fins allà? Els japonesos, com en tot, intenten copiar el millor, per després, millorar-lo. Això és el què va fer que anessin a Brasil, i vinguessin a Espanya, per seguir les dues millors competicions del món en Futbol Sala. Aquí va venir una Delegació de la F. League japonesa, i s'hi va estar una setmana. Van veure entrenaments del F.C. Barcelona, de Martorell, i el Pozo (Múrcia). D'aquesta manera els vaig conèixer, i al cap d'uns mesos vaig rebre una oferta per part del meu actual equip, i vaig decidir acceptar-la.

Què et va impulsar a donar el sí? La veritat és que el Martorell tenia greus problemes econòmics, però a part, que et truquin d'un país com Japó, no passa tots els dies. Es donaven les condicions idònies, tant esportives com de nivell de vida, i a mi em va atraure la possibilitat de conèixer una altra cultura com la japonesa, tan diferent a la nostra. Era un contracte de temporada, de juliol a març. La meva família estava totalment d'acord, i de fet, això ha servit perquè els meus fills coneguin una altra manera d'entendre la vida, que facin turisme, i per suposat, que em recolzin des del moment que em vaig plantejar acceptar l'oferta nipona.
Ja al novembre, em van renovar per una altra temporada, fins el març de 2009, perquè estaven contents amb els resultats, i jo amb les seves condicions. Els mesos de descans en els que vaig estar a Nàpols vaig rebre una altra oferta, però el meu compromís amb Bardral Uruyasu era totalment satisfactori, pel que vaig renegar-la.

Anar a jugar al Japó és un canvi molt brusc, tant per la llengua com per la cultura que ara t'envolta. Com t'estàs adaptant? A Japó la vida és molt còmoda, molt més que a Barcelona: menys contaminació, més seguretat, més mitjans de transport i, sobretot, més civisme ciutadà. Tenen una educació exquisida i la convivència és genial a tots els nivells. Els seus valors, des de la seva filosofia sintoista o budista, fan que el respecte cap als altres i cap allò aliè siguin norma general del seu comportament. L'únic gran inconvenient és la llengua, però la gent es desviu per entendre idiomes estrangers, i la majoria parla una mica d'anglès. A més, intento aprendre japonès, de fet, aquesta segona etapa estic anant 6 hores setmanals a classe.
A nivell esportiu, tenen molta por a cometre errors, amb el què se'ls fa molt difícil ser imaginatius. Els hi costa prendre la iniciativa en la presa de decisions, i això és un handicap alhora de competir. A nivell de màrketing, en canvi, estan molt per sobre del que jo mai havia conegut a la LNFS espanyola.

Com és l'afició japonesa? El públic arriba als pavellons en pla familiar, el Futsal es ven com un esport de família. Hi ha grups d'aficionats amb tambors, trompetes, etc, igual que a Espanya, però per regla general són molts menys els apassionats.
De vegades et sorprèn escoltar un Ooohh general quan es véu una gran jugada, i sempre, a l'acabar el partit, i després d'haver-se saludat mútuament, els jugadors es dirigeixen al públic, tant local com visitant, per fer-li's la reverència de torn i rebre un aplaudiment. És una cosa totalment impensable al nostre país, o sinó pensa en algun gran derbi...

És difícil treballar molt lluny de casa? Sense cap dubte et diria que trobo a faltar moltes coses, a part de la família, per suposat, però em compensa totalment l'experiència que estic vivint, el tracte que em donen i les condicions que tinc per desenvolupar la meva professió. Gràcies a Internet, estic totalment informat del què passa a la meva terra, estic permanentment en contacte amb la família, i d'aquesta manera la distància es fa és curta.

Esprémer el talent de les empreses

Gestió del talent, les estratègies per fer créixer els resultats d’una empresa s’han de centrar en els qui la fan funcionar, els treballadors, i no a l’inversa

La capacitat d’un treballador en una tasca determinada va directament relacionada amb la disposició i l’ànim que faciliti el seu entorn, és per això que moltes empreses treballen per descobrir nous talents que ocupin càrrecs a mida de les seves aptituds

“Estamos en 2008, ¿sabes dónde está tu talento?”, així de contundents, l’empresa Deloitte Touch Tohmatsu, dedicada a l’auditoria, consultoria i assessorament financer i jurídic, va presentar el seu estudi de gestió del talent. Els principals actius d’una empresa són els seus treballadors, i és imprescindible motivar-los i formar-los per exprimir al màxim el seu rendiment, amb una bona política de personal. Per això és necessari acabar amb les pors, tal i com explica Pilar Jericó, autora de llibres com “La nueva gestión del talento: construyendo compromiso”, ja que el treballador ha de sentir-se a gust per donar el 100%. “L’empresa s’ha de comprometre amb el treballador, i d’aquesta manera obtindrà el compromís d’aquest”.

Així es treballa a la firma Price Waterhouse Coopers: segons Ana Arza, responsable del Gestió de Recursos Humans, el perfil que es busca no es limita al què és la persona, sinó al què pot arribar a ser i a la seva capacitat de relacionar-se. “Avui dia, no hi ha una feina individual, un ha de saber adaptar-se a l’entorn i jugar en equip”, assegura.

Els principals actius d’una empresa són els seus treballadors,

i s’ha de saber esprémer al màxim el seu rendiment

Un treballador desencantat, no només no farà bé la seva feina, sinó que la seva desmoralització acabarà per contagiar-se a la resta de la plantilla. No es tracta, doncs, de captar nous empleats i retenir monetàriament als que ens interessen, sinó de col·locar a cada persona al lloc idoni, de formar-la i motivar-la, perquè no marxi.

GESTIONAR EL TALENT
Consol Iranzo, sòcia de Karisma-RH, es dedica exclusivament a cercar el talent a les empreses. Segons el seu tarannà, el talent, és la multiplicació de les capacitats i competències d’una persona en relació amb el grau de compromís d’una empresa. “Hi ha un factor diferencial que fa que un treballador sigui diferent a un altre, segons la feina que realitzi”. “El talent és capacitat, compromís, i acció”, afegeix Pilar Jericó, per això és necessari reconéixer l’èxit de les persones o grups, i no donar-lo mai per suposat.

Per potenciar aquestes capacitats, es pot recórrer a la mateixa empresa, amb una captació directa del talent, o bé, al mercat. “El client té un perfil que es basa en l’estil, el coneixement i l’experiència del treballador, i nosaltres els aportem una visió més objectiva”, explica Iranzo, “la nostra feina consisteix en identificar-lo i donar-li un punt de suport perquè es desenvolupi”. Aquesta tasca es basa en l’acompanyament de l’empleat a nivell formatiu i personal. “L’ajudem a veure com s’ha de moure dins l’empresa, i quins són els punts que hauria de potenciar, però és el mateix treballador el que ha d’anar fent el seu camí, per això és important tant l’actitud com l’aptitud”.

Cerca de talent en èpoques de crisi
Sembla que, en èpoques d’inestabilitat econòmica, hi hagi certa devallada en la cerca de talent, tot i que és el moment indicat per promocionar-lo. Segons Consol Iranzo, frena la incorporació de nous fitxatges, però és el moment per la captació de talent intern, ja que les capacitats de lideratge despunten en èpoques de crisi. “Sempre és preferible una redistribució dels treballadors i les tasques a dins l’empresa, ben feta, abans que recórrer a nous empleats”.
“En èpoques de crisi, la gestió del talent hauria d’estar a l’ordre del dia”, explica Pilar Jericó, “perquè és quan hi ha més por, i quan és més necessari el suport emocional i la motivació”.
Ana Arza, de PWC, explica que davant les dificultats d’una crisi pots fer dues coses: quedar-se de braços creuats, o bé, buscar oportunitats. De fet, en el cas de Price Waterhouse Coopers, cada any s’incorporen nous treballadors, i la seva tendència és la de seguir creixent.

ÀREES D’ACTIVITAT EN LA CERCA I DESENVOLUPAMENT DEL TALENT

La Gestió de Recursos Humans d’una empresa ha de tenir saber identificar els individus amb talent, desenvolupar la seva llista d’habilitats, assignar-li’s el lloc de treball adequat en el moment oportú, i continuar motivant-lo.

Assessment Center
En els centres d’avaluació, s’analitza la capacitats dels candidats per determinar el grau d’adequació amb el càrrec i l’empresa sol·licitant.

Development Center
Cal marcar els punts forts i els que caldria potenciar de cada candidat, per tal de dissenyar un programa de desenvolupament adient a les seves necessitats.

Coaching
Tal i com indica el terme, provinent de l’anglès (coach, entrenador), es tracta del procés d’aprenentatge pel qual es reforcen les habilitats del treballador, en els camps en els que li és necessari per desenvolupar-se.

Management Audit
Avaluació de les capacitats directives dels candidats: lideratge, gestió i direcció de persones, mentalitat de negoci, orientació estratègica, etc. Es fa una comparació amb el perfil de directiu desitjat.

Executive Search
Identificar, seleccionar i avaluar candidats d’alt nivell que cumpleixin els requisits del client.

La selecció
S’identifica el candidat idoni pel càrrec desitjat, segons el perfil sol·licitat de l’empresa i la tasca realitzada pels coach especialitzats.

LA FLEXIBILITAT EMPRESARIAL

Un punt que s’hauria de facilitar a les empreses, és la flexibilitat. No tots els treballadors són iguals, és per això que també s’ha de tenir en compte les seves necessitats com a persones. “Un treballador no té només una vida a l’empresa, en té moltes d’altres”, explica Ana Arza, de Pricewaterhouse Coopers.

DECIDIR EL TEMPS
Mercadona, ha obert escoles bressol a les seves oficines, per tal d’equilibrar família i món laboral. PWC, dóna la tarda lliure als empleats el dia del seu aniversari. MRW ha modificat la jornada laboral, de 8 a 16h. I és que si alguna cosa preocupa, són les hores de feina. La Comissió Nacional de Racionalització dels Horaris a Espanya, presidida per Ignacio Buqueras, planteja la reorganització d’horaris, tant de treball com d’escoles, transports o comerços. L’objetiu és restructurar el caos per un ús correcte del temps: “A les empreses, s’ha de potenciar la cultura de l’eficiència, més que la de la presència”.

D’altres empreses ja comencen a fomentar el teletreball, per poder acabar la jornada des de casa. “Hi ha una cultura latent de resultats, que ja no és presencial”, explica Consol Iranzo, captadora de talent, “la cosa és que puguis decidir, i no que les circumstàncies t’hi obliguin”. Un canvi en el model de gestió: abans et deien fins a on havies d’arribar, ara ho decideixes tu.

Publicat a EL CÈNTIM, suplement d'economia del diari L'Avui, 5 d'octubre de 2008

Compres cegues

Abans de res, heu de veure l’habitació, perquè no podeu pagar una habitació sense haver-la vist abans, no és lògic, de la mateixa manera que t’emproves una peça de roba abans d’abonar l’import, tots hauríem de palpar amb les vostres mans el llit en el que passarem la nit. La veritat és que raó no li’n faltava, buscàvem allotjament per una nit, el cel amenaçava pluja i els càmpings deixaven molt que desitjar. I entre somriures forçats i d’altres més sincers, aquella dona ens donava l’oportunitat de trepitjar el producte abans d’adquirir-lo, evitant així l’engany de fotografies que distorsionen les dimensions i comoditats d’una sala.

Però tot i la seva lògica, ens vam sentir estranys. No és l’habitual trobar-se amb situacions d’aquesta mena, perquè estem acostumats a desencantar-nos un cop trepitgem els hotels, i perquè poques vegades tens l’oportunitat de triar. Hi han establiments de recepcions espectaculars, que a l’hora de la veritat tenen habitacions penoses, i d’altres que tot i la escassa ornamentació, et sorprenen gratificantment.

Antigament, compraves per necessitat, i t’asseguraves que allò era el què necessitaves, sense cegueres: palpant. Avui dia, el consumisme compulsiu en el que ens hem educat, et porta a comprar per caprici, i sense valorar de la mateixa manera la qualitat dels productes. És com quan arriben les rebaixes, que adquirim tota mena d’articles sense cap mena de sentit, i dies després guardem a l’armari dues jaquetes tres talles més grans, una samarreta en la que no t’hi pots encabir, i unes sabates fucsies amb purpurina: el preu et va encandilar, compres perquè és barat, no perquè fos imprescindible.

Òbviament, no podem exigir provar el menjar abans de demanar la carta, perquè saciaríem la gana abans de decidir el plat; però si em gratifica conéixer gent que, tot i el pas del temps, continua mantenint la costum de mostrar, sempre que és possible, el que s’està venent. És una manera de guanyar-se al client, d’entablir-hi confiança: perquè si d’una cosa sí peca la xarxa, és de la falsedat que s’hi mou. I sí, vam pujar a veure l’habitació, i ens va recomfortar saber que hi havia llit de matrimoni, i no dos matalassos forçosament units.

Racó Viu - Les 3 viles, Octubre 2008

Ruben Torras, traçant el camí

No va néixer amb un pinzell entre les mans, sinó amb un ordinador i amb una vocació innata per plasmar la seva expressió més subconcient en teles, que treballa amb passió. Ruben Torras, santivicentí de 29 anys, s’obre camí com a pintor de brotxa fina en un món en el què el suport als artistes pictòrics, escasseja: “Aquí hi tenim menys consumisme artístic que a d’altres països europeus, s’aposta poc pels joves, et demanen un llarg vagatge i una experiència que demostri que ho fas en sèrio, i que demà no t’hauràs cansat de pintar”.

El seu gust per la pintura és genètic, ja que el seu pare és un bon retratista i té bona mà, i des de petit ha absorvit l’afecte per l’art. Es va iniciar en el món del còmic, i la seva vinyeta saltava a la vista a la revista Montalt Informatiu. Després d’un mòdul de tècnic de so, que també destaca les seves ànsies creatives en l’àmbit de la música electrònica, Ruben va fer evolucionar el seu art fins a un altre estament, per no deixar de créixer. “Parteixo d’imatges, utilitzant l’ordinador com un pinzell que modifica la instantània inicial, deixant lloc a la idea”, explica, “la fotografia et deixa una instantània i ja està, però amb la pintura puc anar més enllà”. Amb l’esboç en pantalla, en fa una impressió per plasmar-la en la tela, i continua capgirant les idees fins a obtenir un resultat que el gratifiqui: “Quan no m’agrada com m’ha quedat, o no és el que jo espero, continuo pintant a sobre, i si tot i així no em conforma, l’aparto, i enceto un de nou”.

“L’artista és un 50% natural i un 50% acadèmic, sinó treballes de forma constant, no evoluciones”. Estudiant de Belles Arts, aquest jove santvicentí destaca a la seva facultat, ja que ha sigut seleccionat per una exposició, junt amb altres companys de la seva promoció, a la seva universitat, i més endavant, les seves obres arribaran fins a la ciutat de Bilbao per exposar-les a l’Ikas-Art 08. Quan li preguntes què creu que té d’especial, Ruben comenta que encara li queda molt per donar: “Les idees hi són, em fa falta temps per anar-les desenvolupant”. I és que ens trobem davant la mostra d’una nova generació artística, que regira el vell procediment de captació de la realitat: “M’inspiro amb tot, des dels mitjans de comunicació, Internet i revistes, fins al disseny, qualsevol cosa em pot aportar una idea inicial”. La incidència de les noves tecnologies en el món de l’art és evident, fins el punt que ha creat la seva galeria virtual de manera conjunta amb altres artistes, per poder difondre les seves creacions [www.theartstage.com]. Tot i això, no és fàcil despendre’s: “Pintes per comunicar i perquè la gent gaudeixi del què fas, però costa deixar-ho anar, amb la feina que t’ha portat”. Ruben Torras aspira a continuar amb la seva vocació, i tot i que el dia de demà pugui viure a partir d’ella, seguirà pintant, perquè ho necessita: “Hi ha qui necessita escriure per expressar-se, i qui necessita cantar; jo pinto, perquè necessito treure les meves idees i perquè m’omple”.

Reportatge Sant Vicenç de Montalt - Les 3 viles, Octubre 2008