Bufant espelmes

"Sóc una persona observadora, no ho puc evitar. Quan camino pel carrer, quan m'assec -amb sort- a un dels seients del tren, quan passejo per una botiga, quan m'estic prenent un cafè. Sempre. I no és per tafaneria, ni per consciència: és un acte reflex, automàtic, no premeditat. I de sobte, sento que la meva ment és de paper, i els meus pensament són de punta fina, i sense llibreta escric, i enumero els anells que porta la noia del meu davant, i transcric la conversa d'aquella parella de la dreta, i redacto la possible trajectòria del de l'esquerra. Sense adonar-te, agrupes un cúmul de petites situacions, de minuts viscuts, de relats estúpids però que han format part del teu camí, i els escric. Me'n sento satisfeta, perquè m'agrada escriure".

Ja fa un any que les primeres lletres de Racó Viu trepitjaven per primera vegada una de les pàgines d'aquesta revista; una pàgina que es va convertir en una oportunitat per expressar-me, per donar veu als meus pensaments: per escriure com una descosida tot allò que es dibuixa a la meva ment.

Les dates importants es poden acompanyar d'un “Felicitats” aliè, d'un sopar íntim, d'una rotllana d'amics al voltant d'un pastís amb espelmes; i desconcentrats, entre el rebombori d'aplaudiments i cançons populars, mirem de demanar un desig mentalment, tot i que la contaminació acústica i visual que ens envolta impedirà que es pensi amb claredat -però la superstició ens porta a repetir els nostres anhels de manera reiterada, i guardar-los en silenci.

Aquest primer aniversari escripturat, m'ha portat a pensar en la necessitat humana de recopilar les dates importants, de pintar un cercle vermell al volant d'un dels números del calendari, de bufar espelmes cada 365 dies. L'espera d'aquella data es converteix, sense voler, en una il·lusió; una il·lusió acompanyada de projectes d'unió amb els qui volem al nostre costat, de dinars, riures i papers d'embolicar, sigui quin sigui el motiu. Per uns instants, ens oblidem de les turbulències i deixem pas als bons moments.

El nostre objectiu a la vida hauria el de ser el de trobar constantment l'excusa d'una celebració, per omplir diàriament la nostra agenda de bon humor; perquè cada dia valgui la pena.

Només em queda dir-vos gràcies, a tots els que em llegiu cada mes, bufar espelmes i demanar un desig, per si de cas.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/E0AC7A19-2661-4A42-8BE2-7F9552C5E6F2.html

Anna Subirana: autorealització amb pinzells

Entrem en una de les habitacions de la casa, un estudi petit on la llum s'emmarca en un finestró que dóna al jardí. Hi trobem teles apilonades a cada racó, gotes de pintura de molts colors marcades a terra, parets banyades de fotografies i pòsters de totes les mides. Si li preguntéssim a l'Ana Subirana si l'artista es fa, o neix, segurament ens diria que neix, i és que aquesta barcelonina resident a Llavaneres és partidària del Carpe Diem, o dit d'una altra manera, de viure feliçment el dia a dia, i de fer el què ens agrada. “Ja de petita tenia clar que no volia estudiar, l'escola em donava claustrofòbia”, assegura l'Ana; la pintura l'ha fet lliure.

Nascuda a Barcelona, des de quan vius a Llavaneres? Vivia a Barcelona però estiuejava aquí, fins que els meus pares van decidir que ens hi quedéssim a viure, jo tenia uns 14 anys.

Ja t'havies “alliberat” de l'escola. Sí, l'escola em donava claustrofòbia, i vaig decidir que m'hi estaria el temps just. A mi m'agradava jugar, de fet, encara m'agrada molt jugar, perquè aprens i et diverteixes. Sempre he tingut les coses molt clares.

I quan arribes als 14, què fas? Ho vaig deixar. Quan estava al Santa Fe, que hi vaig passar dos anys interna, em vaig apuntar a una activitat extraescolar de pintura, i vaig decidir que el què volia era pintar. Però encara em quedaven dos anys per poder entrar a la Massana i estudiar Pintura, i els meus pares em van apuntar a Disseny de Moda.
Però tampoc t'agradava. No. Vaig durar fins Nadal, tres mesos! Així que vaig esperar als 16, i mentre vaig aprendre del meu tiet, Jordi Flaquer, que també és pintor.

Els teus pares no s'amoïnaven? Quan vaig accedir a la Massana, vaig sentir que tampoc era el meu lloc, així que després de Nadal ja no vaig tornar. Aleshores sí que van començar a amoïnar-se, i em van apuntar a classes amb el pintor mataroní Albert Aids. També vaig rebre classes de figura a Barcelona, amb els pintors R. Cortiella i Badia Camps. Finalment, vaig trobar el què buscava.

I més tard, montes un estudi a Mataró amb una companya de classes. Sí, amb l'Albert Alís hi vaig estar 8 anys, i passat aquest temps vaig sentir que era hora de marxar. Ell és un director d'orquestra, deixava fer i dirigeix amb intel·ligència. Aleshores vaig muntar l'estudi, i també vaig començar a donar classes, però no és la meva vocació...

Prefereixes fer tu que ensenyar a fer. És que no té res a veure ensenyar a pintar, que pintar, són coses diferents.
Per què, quan arriba el moment de pintar? Jo sóc molt tranquil·la, conec a gent que es pot passar hores davant la tela, la pintura els absorbeix tant que s'obliden, fins i tot, de dinar. Jo no, jo tinc els meus horaris, quan em ve una idea al cap, faig un esbós, sóc més conscient.
La pintura t'ajuda a desbloquejar emocions, i quan millor pinto, és quan aconsegueixo connectar sincerament amb el meu interior; quan m'oblido de mi, i és el quadre qui em demana el què necessita; jo només busco donar-li.

Com surt l’oportunitat de la primera exposició? A través d'un company de classe que tenia una sala reservada feia temps, però que s'havia oblidat i no tenia obra. No era el què tenia pensat, em van empènyer a fer-ho, i a partir d'aquí, han anat sortint d'altres.
“De la foscor a la llum” és l'exposició que més t'ha agradat fer, per què? Sí, es va fer aquí a Llavaneres, a Can Caralt. Hi barrejo abstracte amb figuratiu, tot són simbolismes. Tinc predilecció per aquesta perquè vaig fer el què volia, sense importar-me realment el que pugui pensar ningú.

Per què, sota quin estil pictòric et situaries? Aquesta n'és una altra, pinto el què em ve de gust, no sóc partidària de decantar-me per res en concret. La pintura ha de reflectir tot el que ets, potser per això no em limito amb res. M'agrada des d’Egon Schiele, fins a Velázquez, però de fet, el que més m'inspira és la música, i ho vaig descobrir amb Michael Jackson: ell va ser el motor principal del meu art.

Michael Jackson? Sí, a mi quan se'm fica una cosa entre cella i cella, l'haig d'aconseguir. M'agradava molt, i vaig proposar-me plasmar el què veia en ell i ensenyar-li. Després de varis intents i viatges, ho vaig aconseguir.

Ha de ser difícil contactar amb un artista d'aquestes dimensions, i que et faci cas, no? No et creguis, ell és com un nen petit. Hi havia un concert a Saragossa, i vaig anar a l'hotel. Estava ple de fans cridant el seu nom, i ell va treure el cap per la finestra per saludar-nos. Vaig aixecar el quadre, em va assenyalar i un dels de seguretat em va venir a buscar perquè puges a l'habitació. Li vaig regalar el quadre.
No hi ha res difícil, això t'ho has de proposar, has de triar què és el què vols, i ho aconseguiràs. En aquella època, aquest era el meu únic objectiu, no m'importava res més: ni comprar-me roba, ni sortir de festa. Només volia conèixer en Michael i donar-li un quadre que ell havia inspirat, per tant, no vaig sacrificar res.

He vist que defineixes cada una de les teves categories amb una cita. M'agrada molt llegir, especialment filosofia. Em van proposar definir una mica el què estic intentant dir, i ho vaig trobar bona idea. De vegades, mentre pintes, recordes un escrit que reflecteix perfectament el què vols expressar. La meva germana sempre diu que no llegeixo, que m'estudio els llibres.

Per què, sol coincidir el què plasmes amb el què veuen? Bé, jo crec que l'art evocarà coses diferents a cada persona, són sentiments, el què importa és que evoqui alguna cosa. Si a més, s'alinea el què veuen amb el què has volgut dir, és perfecte.

Costa desfer-se d'una cosa tan personal com són els quadres que pintes? La veritat és que sí. Hi ha alguns que acabo guardant-los, com una mena de patrimoni familiar.

Es pot viure de l'art, avui dia? Jo de moment vaig tirant, estic més centrada en evolucionar que en la venta: la meva prioritat sóc jo. Sí que es pot viure de l'art, es pot viure just, bé o molt bé, en funció de com et vagi. Jo sóc de les que confia en la vida, en que les coses t'arriben, i sempre he sentit que m'aniria molt bé.
I sinó, sempre estàs a temps de tornar a ser “normal”, de tenir una feina que t'aporti diners, una casa, un cotxe,... però per mi, això és portar una camisa de força si no fas el què t'agrada.

El què t'importa, doncs, és gaudir de la vida. Sí, sona una mica “Heidi”, però sí; no és que sigui sempre una “Heidi”, eh? però intento seguir el què em diu el meu cor, i la meva intuïció.
He passat uns anys d'interiorització, però ara toca exterioritzar. La pàgina web és una eina molt important per compartir el meu art amb altra gent; i al mateix temps, és una vessant comercial, per donar-me a conèixer.

+ informació de l'artista a: http://www.anasubirana.com/

link de l'entrevista: http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/A0D7E110-4B97-460D-9DF9-D2190F0C6C51.html

Res

Amb cara arrugada i rostre seré, agafa la cadira i aposenta el seu cos, com a mínim, sexagenari. El paquet de cigarrets resta sobre la taula, que reflexa els quatre raigs de sols que traspassen el cel ennuvolat. No somriu.

- Un cafè americà, amb gel i sacarina.

Acaricia el paquet amb el dit. Es decanta pel vici. Dues calades per fer curta l’espera. I encara amb el cafè fumejant, perd la mirada a l’horitzó. En silenci, medita. Segueix sense somriure.

Els cabells grisos i desendreçats han seguit el joc d’un cop d’aire. El cafè desfà el gel amb lentitud. No porta diari, ni llibre ni revista. Tampoc l’espera una conversació interessant. No hi ha companyia alguna, ni gest que busqui trobar-ne. Es manté seriós, distant i concentrat.

Una hora de rellotge més tard, s’aixeca amb la mateixa parsimònia. Deixa els cèntims sobre la taula. Import exacte. S’allunya en solitari. Segueix sense somriure. Les restes d’un últim cigarret es consumeixen sense dir res.

Tòpic de comèdia romàntica

Havia estat una vetllada gairebé perfecte. Ella s'havia comprat el vestit ideal per l'ocasió: provocatiu però no evident. Ell s'havia mudat, però sense que es notés. Tots dos havien dissimulat la seva timidesa, els seus dubtes i els seus complexes, i havien sabut aparcar els nervis a la porta del restaurant.

El sopar va ser correcte. De primer tots dos amanida, de segon, ella filet al pebre, ell pollastre farcit. Els comentaris havien fluid amb lleugeresa i naturalitat, i els somriures mostraven cada vegada més lliure el camí a la complicitat. Ella parlava de literatura, de la seva feina, de les seves aspiracions i inquietuds, i ell l'escoltava atentament i amb interès. Es miraven, s'acariciaven els dits sense arribar a agafar-se les mans. Ella es recargolava encara més els rínxols que li penjaven darrera les orelles, i a ell l'observava sense pensar en res. Li agradava, i això saltava a la vista des de feia anys. L'havia conegut una nit de copes, en una de les guinguetes de la zona. Encara recorda com anava vestida, amb aquells odiosos pantalons de pota d'elefant, que amagaven el contorn d'una silueta arrodonida però ben modelada. Eren blau marí, i els combinava amb una samarreta blanca de tirants que contrastava amb una pell torrada i ben cuidada. Ja en aquell moment li havia robat més que les paraules, i no havia pogut oblidar-la; però aleshores, no podia imaginar acabar on era, a un restaurant com aquell, en una situació com aquella, i que totes les peces anessin encaixant sense haver de forçar-les.

Va arribar l'hora de demanar el compte, i ell va aixecar la vista de la taula en busca del cambrer, que de seguida va obeir el gest. Ella va treure la cartera de pell vermella amb parsimònia, i un cop a fora, ell li va fer guardar amb un "no la necessites, avui et convido jo". No era la primera vegada, però sí la més important, i no volia semblar miserable. Ella era la classe de noia que adora la generositat, però amb discreció i tacte, i li va agrair amb un petó força discret a la galta dreta, i un "gràcies" a cau d'orella.

Caminaven molt lentament, i cada pas ressonava en la buidor del carrer. No hi havia lluna plena, tampoc estrelles, però a ells els semblava una de les nits més maques a les que mai havien assistit. Havia sigut una vetllada, gairebé, perfecte, que poc a poc s’anava apagant.

L’hora del comiat es va fer intens i apassionat. Ella se’l mirava amb sensualitat, i es mossegava el contorn dels llavis. No volia convidar-lo a pujar, perquè era massa atrevit, però volia fer-li veure que ganes no en faltaven. Ell va agafar la idear sense problemes, així que la va prémer de la cintura, i la va besar primer, a la galta dreta, després, a l’esquerra, apurant molt la distància a la comissura; i per últim, va regalar-li un petó al nas, aquell nasset petit i tan ben fet que quedava centrat en un rostre imperfecte, i alhora, especial i agradable. Després va afluixar la força dels seus dits, que en realitat només desitjaven fregar la nuesa del seu cos racó a racó, i es va distanciar d’ella. I així, cada un es va separar fins l’endemà. I la història es va anar repetint, cada vegada més sovint, un dia aquí, un allà, fins que van deixar de separar-se.

La primera nit... ai la primera nit. Aquella sí que va recopilar nervis, pors i dubtes. Havien tornat al restaurant de sempre i havien demanat els mateixos plats. Ella anava més escotada que normalment, fet que li va fer veure que aquella, era la nit, aquella i no cap altra. Ell desprenia felicitat allà on trepitjava. Feia mesos que s’havia iniciat el seu idil·li, però no s’havia pas consumat. Ell ho desitjava, però preferia caminar al seu pas, i si ella necessitava més temps, ell estava disposat a esperar; i així ho havia fet. Però aquell escot... era una indirecta, era una senyal. Aquella era la nit, aquella i no cap altra.

L’hora de les postres no arribava i ell es va començar a posar nerviós, però va saber aguantar la figura. Li suaven les mans, però havia recordat portar-se un mocador a la butxaca. Ella es va aixecar per anar a retocar-se al bany, perquè estava amoïnada de perdre la feina de maquillatge que tanta estona li havia portat, i també per assegurar-se que del seu escot no s’escapava més del que calia mostrar. Ell la va esperar pacientment, mentre li demanava el compte al cambrer, que ja els coneixia. En tornar, ell estava de peu, amb la seva jaqueta a la mà, i un somriure força suggerent. Arribava l’hora.

Tornaven a ser al mateix portal, amb la mateixa posició, però ell no estava disposat a regalar-li únicament un petó al nas, per molt que li agradés aquell nasset tan ben fet i tan graciosament col·locat. Ella es mirava els pits, per assegurar-se que no en sortia res, i somreia i se’l mirava forçant la sexualitat dels seus ulls. Estaven nerviosos, temorosos, però res importava perquè aquella, aquella i no una altra, era la nit, la nit definitivament perfecte.

“Puges?” va dir ella amb un fil de veu. Ell no va respondre, només la prémer de la cintura, com feia sempre, i aquesta vegada, li va plasmar un petó als llavis. Ella va creure, en aquell moment, que hi havia massa sucositat en aquell petó, i que les dues llengües s’havien entortolligat sense cap mena de gràcia, però n’estava segura que amb el temps, aquells nusos es desfarien.

Ell havia posat el peu on no tocava, ella no sabia com moure’s. Li havia enganxat un dels rínxols amb el colze, i ella havia xisclat de dolor, cosa que ell va malinterpretar. Ella va fer força amb el braç per separar-se, perquè de tan tibat el rínxol era llis, i ell va sortir disparat al terra. Ella s’havia aixecat, per ajudar-lo a refer-se, però ell va agafar de nou per la cintura, i ho va tornar intentar, oblidant que ja no tenia el mocador a la butxaca, perquè ja no tenia butxaca ni pantaló. La va besar una i una altra vegada, fent girar la llengua a la seva boca a tota velocitat, a un ritme vertiginós que produïa mareig. Ella no podia seguir-lo, i de cop, es van quedar lligats. Sí, sí, es van quedar fets un nus de llengües, i no podien ni riure ni plorar, perquè el més mínim moviment els provocava un intens dolor fins la campaneta.

Estaven tots dos callats. Es miraven, somreien, i tornaven a centrar la seva atenció en el sostre. Ell pensava en la seva patositat, en la seva falta d’experiència, en la vergonya que havia passat per haver de separar-se amb els dits, mirant-se al mirall.

Ella repassava les taques d’humitat de cada una de les cantonades de l’habitació, i prometia una i una altra vegada que aquell estiu pintaria de nou. Després es tornaven a mirar, tornaven a ensenyar-se les dents, però seguien mantenint una distància prudencial entre els seus cossos, ja que la unió havia resultat ser un desastre sense precedents.

No s’adormia, i ell es posava cada vegada més nerviós. Estava esperant que tanqués els ulls, però cada vegada que la mirava ella somreia, i ell n’estava fins els collons de veure brillar aquelles dents tan blanques, perquè tenia son, però havia d’esperar que ella s’adormís, per por a molestar-la amb els sons indecorosos i poc agradables que deixava anar a les nits. Roncava; què roncava: del seu nas en sonava un concert amb alts i baixos, d’aguts i greus. I aquella nit, precisament, tenia la llengua escaldada i fatigosa, després de l’incident, i necessitava roncar, fer-la vibrar, relaxar-la i deixar que l’aire es filtres i evoques aquella melodia tan poc sensible, tan poc suportable.

Ella se’l mirava arquejant les celles amb gest preocupat. “Perquè no tanca els ulls, perquè no s’adorm?”. Tenia els seus taps preparats a la bossa, i l’antifaç al quart calaix de l’armari. No sabia dormir sense ells, era el seu petit kit de supervivència nocturna, les seves necessitat somníferes per excel·lència des d’abans que pogués recordar-ho. I tenia son i ganes d’acabar el dia, o més ben dit, la nit; perquè quina nit.

La meva família

M’agrada l’extranya sensació de nervis que s’enganxa al meu estómac la nit abans del meu aniversari. La cara que posen els més petits quan els treus la llengua des de la finestra de l’autobus. Dormir plàcidament al sofà de matinada, amb la llum del televisor fent pampallugues. Observar la gent que surt de les portes d’arribada de l’aeroport, i imaginar de quin indret provenen, i què porten amb ells. Llepar la tapa de les natilles abans d’encetar-les. Un tros de xocolata blanca després d’un bon àpat. Riure fins que em fa mal la panxa. Posar música de fons a les situacions que visc. Fer veure que sóc una turista perduda a la ciutat, i que fa fotografies a tot. Somiar desperta. Trobar-me un bitllet de 50 entre molts peus que caminen absorvits per preocupacions i mals de cap.

Hi han moltes coses que m’agraden, que m’encantin em fa sentir viva, i adoro aquesta sensació més que res. Podria agafar un tros de paper en brut, i amb un bolígraf l’ompliria de lletres i paraules que descriurien totes i cada una de les coses que em fan sentir més jo que mai. Però, d’altra banda, la columna de coses que odio, que temo, i que m’incomoden fins a extrems impensables, també es fa interminable: els xiclets i la seva textura gelatinosa, amb la seva olor a maduixa prefabricada; els llibres que llegeixo a la força; la foscor; anar a dinar a un restaurant sense companyia; fer cua; perdre la raó en una discussió; dir coses de les que després me’n penedeixo; sentir-me humiliada; la mentida.

En fi, que tots tenim les nostres particularitats, aquelles que fan que la gent et titlli d’especial, o estrambòtica, o boja. Tot i que de fet, són aquests petits detalls els que ens converteixen en persones diferents, les que trenquen l’homogeneïtat de la nostra existència. No és ni bo, ni dolent, simplement, alternatiu.

Però jo tinc un problema afegit, i és que a dins d’aquesta llista única i personal que configuro dia a dia amb els meus pensaments, hi ha un apartat contradictori i complicat que he titulat: la meva família. I no sé on col·locar-la, si a la columna de coses que m’encanten, o a la fila d’odis. Sí, la meva família es troba en punt mort, i no em queda mai clar quina marxa li he de posar.

No és tan estrany, hi ha molta gent que es troba en aquesta situació. Hi ha qui diu que els amics es trien, i la família et toca. Però no és fàcil deslligar-se’n, perquè encara que és fruit de l’atzar, has de comptar que és la que queda, quan la resta de coses es desfan. O hauria.

Joc de màscares

Avui dia, la informació és l’aigua que vessa d’un got de vidre, i s’acaba perdent. N’hi ha tanta que no la podem absorvir tota, i pel camí se’n perden elements fonamentals. Com que no tenim prous calaixos per apilonar els nostres coneixements, hem hagut de creat prestatges mentals on emmagatzemar únicament el què creiem important. Se’n fa una selecció supèrflua, i acabem per convertir-nos en discípuls de tot, però mestres en res. D’això en diria l’era del reduccionisme, ja que l’abundància ens porta a ometre els detalls que construeixen la realitat.

Aquesta tendència simplificadora també arriba a les persones, convertint-les en una etiqueta inexacte i superficial de la seva magnitut. S’analitza a primera vista i s’arxiva de mala manera, partint de les categories creades, fent ús d’algun tipus d’ordre classificatori. La informació perduda s’omple en el moment desitjat amb una barreja d’imaginació i lògica. De cada persona en fan un personatge, i els mites ballen al voltant de tots nosaltres. Amb el temps, ja no podem distingir mentides i realitat: cadascú ha adoptat una forma de la que no es pot desprendre. En aparença, acabem sent el què creuen que som, i no el què som realment.

El joc de màscares que permet que juguem a amagar-nos darrera les nostres etiquetes, porta a fer-me pensar en qui som, quan no s’hi claven ulls aliens al nostre clatell.

De vegades m’agradaria poder observar la gent d’amagades, a través d’un foradet. Fer-me invisible i descobrir com són en realitat; darrera el teló, sense màscares. Però sóc conscient que el resultat podria no satisfer la meva curiositat, perquè es perdria la gràcia del tercer acte; i ja sabem com acaba el gat.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/9B2CF52C-77F0-4842-A5B4-FCAA3E933878.html

Més que llibres

Antònia Caño i Bermúdez, santvicentina d’adopció, forma part de l’engrandiment cultural del poble: és una figura clau en el desenvolupament de la Biblioteca Municipal, La Muntala. I és que avui dia, la concepció de Biblioteca va molt més enllà dels llibres: és solidaritat, formació, convivència; un espai d’interacció social, de cultura.
Avui dia, La Muntala és un cercle de vida que engloba totes les generacions del poble, des dels més petits, entre contes i dibuixos, fins els més grans, encuriosits pels misteris de la xarxa internauta.

Com arribes a Sant Vicenç de Montalt? Jo vaig néixer a la Bobadilla de Alcaudete, Jaén. Els meus pares van emigrar a Barcelona quan jo era molt petita, i allà vaig estar fins que em vaig independitzar. Vaig aterrar a Sant Vicenç quan encara no hi havia l’autopista, després de viure uns anys a Premià de Dalt.

Era el què volieu? Una vegada surts de la ciutat, ja no hi vols tornar, més amb la qualitat de vida que trobes per aquí. Als pobles hi ha vida en comunitat, coneixes a la gent, és més personalitzat. Fixa’t que quan anava amb els meus fills de visita per Barcelona, saludaven a la gent pel carrer, que tothom camina amb presses, i els miraven com si fossin nens estranys... però aquí, és el més normal!.

I com comences a involucrar-te a Sant Vicenç, a treballar de bibliotecària? Jo vaig estudiar Geografia i Història, i vaig començar en el món de l’educació, però al tenir els meus fills, ho vaig deixar al marge. Al venir a Sant Vicenç, va arribar un moment que necessitava retornar al món laboral, així que vaig entrar de voluntària a la Biblioteca, explicant contes. Després hi va haver una baixa, em van fer un contracte, i vaig anar entrant poc a poc. Ara molts dels joves que venen a estudiar a la biblioteca, o que hi porten als seus fills, són els nens que escoltaven els meus contes.
Vas haver d’estudiar Documentació, per adaptar-te a aquesta feina? Sí, uns anys després ho vaig cursar a través de la UOC, a distància. Va ser molt gratificant, i a més es requereix tenir aquesta titulació per la feina què faig.

Aleshores era la Biblioteca Municipal de la Plaça del poble nº 6, l’actual Escola de Música. Sí, no tenia ni nom, era simplement la Biblioteca Municipal. Estava mantinguda per l’Ajuntament i les donacions de particulars del poble. El fons d’aquesta biblioteca, era força important, i va arribar als 16.000 volums! Una part eren llibres locals i de la comarca. Des del 2003, la biblioteca es va començar a gestionar de manera compartida entre l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona.
I entreu a la xarxa de Biblioteques del Maresme com La Muntala. Sí, és una manera de compartir bones pràctiques, de recomanar-nos experiències, millorar el servei... es fan reunions periòdiques per parlar d’estratègies de treball, o per dur a terme iniciatives culturals, com per exemple, per Sant Jordi publiquem un petit llibre sobre algun aspecte conjunt de la comarca, aquest any es parlarà de les fàbriques tancades, l’anterior de la memòria històrica,... treballem en xarxa per planificar, gestionar i atendre la demanda el millor possible.
Perquè la concepció de Biblioteca ja no és la que era, no? No, és més que llibres. Nosaltres concebem també la Biblioteca com un espai de formació al llarg de la vida, i és que ara si no et formes constantment quedes obsolet. Des d’aquí afavorim “que ningú quedi enrera”.
I com ho feu? Doncs, per exemple, a la persona que no sap utilitzar Internet, l’ajudem amb el que anomenen “formació d’acollida”, que consisteix a ensenyar-li a navegar per la xarxa; també oferim programes d’autoaprenentatge, “Troba el Nord i mou-te pel Google”, creats pel Servei de Biblioteques. També oferim informació sobre formació acadèmica, aquí mateix, al Centre Cívic el Gorg, on els adults poden fer cursos de català, i organitzem activitats per promoure la lectura, com les trobades amb autors, o per aprendre llengües amb les Round Table,...
Round Table [Taula Rodona]? Sí, dues vegades al mes s’ajunten persones que vulguin practicar l’anglès, o l’alemany, amb professors voluntaris. És una conversa entre coneguts, perquè es generen vincles; és enriquidor.

Tot això trenca una mica amb la idea de “Silenci absolut” de les biblioteques. Les biblioteques són un espai de convivència, es respira un ambient de treball, sense distorsions, però amb el seu rebombori. Ha canviat molt en aquest aspecte, jo recordo que de jove sí exigia un silenci absolut, però també era diferent el què et trobaves, aquí dins està creixent una cultura que abans no hi era. Ens trobem a l’era de la comunicació, la paraula és important.
Però si cadascú ve a buscar una cosa diferent al mateix lloc, no és una mica complicat? Els nens que venen a escoltar un conte, els escolars fent un treball de Medi Social, els universitaris fent servir el wi-fi... són coses diferents, d’allà a la convivència. Hi ha hagut una evolució dels rols: passes de ser un dels petits, a ser-ne un dels grans, i ho toleres. I quan es renya, es fa en positiu: insisteixes en crear un ambient de treball, no en prohibir. Encara que de tant en tant, sí que enviem a algú a prendre una mica l’aire... però tampoc massa.
I a més col·laboreu amb les escoles per afavorir aquesta cultura de treball. Sí, cada any venen tots els nens de l’escola i se’ls ensenya com funciona la Biblioteca, com buscar en els catàlegs, a Internet, es fan bibliogimcanes,... als de l’Institut se’ls hi donen llistes de llibres perquè vinguin a llegir, se’ls ajuda a fer treballs, etc. Estem molt ficats en l’àmbit educatiu, precisament per crear un hàbit.
I també amb els Jocs florals, que equival a la fase local de la Mostra Literària del Maresme. Sí, es dóna una mica l’impuls, per alentar la participació. És cert que quan vaig arribar a cosa estava una mica parada, i Sant Vicenç havia tingut bons resultats anteriorment; però això és com totes les coses bones, que costa mantenir-les.

No és l’única entitat amb la que col·laboreu, no és així? No, la veritat és que es treballa per deixar de ser l’espai aïllat que eren les biblioteques d’abans. Es té un model de gestió relacional, comptant amb altres entitats i serveis del poble. Per exemple, l’hora del conte es retransmet per la ràdio els dissabtes a la tarda, i això agrada, perquè els nens participen en aquestes sessions, i després s’escolten. És molt positiu.
Segurament el canvi de local ha ajudat a que la Biblioteca hagi “crescut” amb el poble d’aquesta manera. I tant!, disposem de més espai, d’informàtica, d’un fons més actualitzat,... s’ha millorat molt, però és que el poble en general ha canviat molt en pocs anys. Amb l’increment de la població han crescut els serveis, i aquests han de ser de qualitat, precisament perquè som un poble, i aquí venim fugint de la massificació, de la despersonalització; es busca el valor en el servei.

I ara que està tan de moda parlar de crisi, creus que els usuaris tiren més dels préstecs i menys de les compres? Doncs no sabria que dir-te, de vegades ho comentem, que sí que és veritat que algunes persones et diuen que no volen gastar diners, però que volen llegir. Per exemple amb el llibre aquest de Stieg Larsson, “Els homes que no estimaven les dones”, tenim llista d’espera i tot.

Sigui com sigui, l’Antònia s’ha convertit una mica en l’ànima de la Biblioteca, i no té res a veure amb la fredor tradicional d’aquesta mena de centres públics. En poca estona, l’espai de taules, cadires i prestatges s’omple, i gent de totes les edats conviu envoltada de cultura; cultura de qualitat.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/93274749-BD0D-4D53-A629-FC9D63B651EA.html

Doctor Bassas

Hi va haver un moment, en el que ciència i societat quedaven separades per un mur. La comunitat científica es concebia com un cercle tancat, una bombolla al marge de tothom. Avui dia, però, aquest mur ha quedat enderrocat, en part gràcies a la incidència dels mitjans de comunicació entorn als avenços de la ciència. Però aquest contacte no sempre és positiu, ja que de vegades l’excés informatiu enterbola el treball d’aquest sector.
Per parlar d’això i més, ens dirigim a Santiago Bassas, doctor que estiueja a Llavaneres des de fa 21 anys. Dermatòleg de renom, combina la seva professió a la gran ciutat, Barcelona, amb altres afeccions, com el golf, un dels esports que regna al nostre poble. Llicenciat en medicina i cirugia, amb especialització en dermatologia mèdico-quirúrgica i venereologia, el Doctor Bassas és descendent d’una saga de dermatòlegs que s’ha anat obrint camí en el món de la medicina.

Per què trieu Llavaneres com a poble d’estiueg? La dona d’un dels meus germans estiuejava aquí de tota la vida, i sempre havíem parlat de comprar-nos una segona residència a la zona. A més, ja hi teníem un bon grup d’amics, i quan vam tenir l’oportunitat, la vam agafar. Crec que està a la distància justa de la ciutat, perquè jo a l’estiu pujo i baixo a treballar des d’aquí, amb la moto, i més lluny ja no valia la pena.
Clar, perquè suposo que a l’hivern, l’estància a Llavaneres es deu reduïr als caps de setmana i festius. Sí, no m’he plantejat mai venir a viure aquí perquè amb els meus horaris és impossible, a l’estiu surto més aviat, s’allarga el dia, les temperatures són més agradables i és una altra sensació; però a l’hivern, és clar, per arribar tan tard no compensa.
Una de les teves afeccions fora de la consulta és el golf, no és així? Sí, ja fa uns anys em vaig fer soci del Club de Golf i vaig començar a fer classes per aprendre’n. Al principi hi anava poc i em costava més; ara procuro jugar tot el què puc, quedem amb els amics per sortir junts i passar una bona estona, sempre que la medicina m’ho permet.

Et deu robar molt de temps, la medicina, ja que a més de tenir la teva consulta privada, ets el Cap de Servei de l’Hospital de nens de Barcelona, i estàs en excedència com a Cap Clínic de l’Hospital de la Creu Roja Espanyola. Sí, jo vaig començar a l’Hospital de nens ja deu fer uns 27 anys, que és dermatologia infantil, on tractem des de recent nascuts fins joves de 18 anys; a la meva consulta també hi incloc els adults. En un principi combinava els dos hospitals, però s’embolicava massa tot, i vaig decidir centrar-me en un de sol, per dedicar-hi més temps.
I a més ets membre de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venerologia, de l’Acadèmia Llatino-Americana de Dermatologia i de l’Institut Catalunya per Àfrica. Sí, correcte. Les acadèmies són institucions en les que ens agrupem tots els professionals del sector, i ens reunim en congressos, tant a nivell internacional com a nivell particular, amb subespecialitats, per debatre qüestions del nostre sector, etc. A L’Institut de Catalunya per Àfrica s’hi fa des d’investigació fins a culturització i tractament; és profilaxis, es faciliten els recursos i mitjans per prevenir malalties; estem avançant molt amb el tema de la malària.

Amb tanta implicació en el sector, sembla que va ser vocacional la teva tria per aquesta especialitat. El meu pare és dermatòleg, i de jove ja l’ajudava. Vaig tenir l’opció de veure molts pacients, i m’agradava molt. A l’acabar la carrera jo ja tenia una experiència adquirida, a més el meu pare m’explicava amb deteniment tots els processos de les malalties, i estava molt familiaritzat amb els medicaments. A la família som una saga de metges.
Una saga? El meu pare, el meu tiet, un dels meus germans,... som una saga de dermatòlegs. De fet, la família Bassas té una trajectòria, tant de tractaments com d’investigació, dedicada a l’alopècia o caiguda del cabell.
Consideres que es tracta d’una malaltia o entraria dins de la línia estètica? Jo diria que està a cavall entre les dues coses, perquè a més de l’estètica, hi ha gent a la que li ocasiona un vertader trauma; l’alopècia té un gran impacte psicològic sobre la persona.

Al ser la pell un element extern, visible, es deuen reclamar resultats gairebé immediats, més ara que la imatge es valora moltíssim. Hi han coses que permeten resultats immediats, per exemple l’el·liminació de les taques que surten pel sol, però hi han altres coses que requereixen més temps, com tractaments tipus peelings, infiltracions,... on els resultats es fan visibles de manera més paulatina.
La dermoestètica deu tenir un bon tiratge. Sí, tenen molta demanda i la veritat és que tecnològicament també s’avança i cada vegada s’obté un millor resultat.

Parlem dels mals hàbits de la gent. Quines coses afecten negativament sobre la nostra pell? Doncs, des del sol fins el tabac, l’utilització d’alguns productes químics, l’excés d’usos de sabons massa agressius... cal rehidratar la pell a nivell facial i corporal, però avui dia la gent es cuida més, es preocupa molt més de prevenir.
Creus que hi ha més cultura en aquest aspecte? S’ha fet molta campanya informativa, s’escriuen més articles per nodrir a la societat a nivell d’usuari, no científic. Fa uns anys ningú es protegia del sol, més aviat al contrari, la gent es posava cremes per torrar-se més la pell; ara hi ha molta més informació al respecte, s’ha conscienciat a la societat de la necessitat de cuidar-se.
I suposo que així és més fàcil agafar la malaltia a temps. Clar, perquè ara hi ha una mentalitat diferent, i potser algunes persones van a la consulta amb el dubte i et permet maniobrar d’una altra manera; persones que potser sense aquesta informació, no s’ho haguessin anat a mirar mai.
Quins són els símptomes del càncer de pell, com pot una persona detectar-se un melanoma? Els melanomes normalment deriven d’una piga, i en principi tenen unes modificacions que poden observar-se en el color, en l’asimetria [vores irregulars] o per policromia; tot això són símptomes que poden donar a pensar en un procés de malignització. Solen ser més fosques, però que tinguis una piga molt negra no vol dir que sigui un melanoma, perquè també depén del focus de pigmentació.

D’altra banda, la tecnologia, més concretament Internet, ha acostat la ciència als usuaris. Quin impacte ha ocasionat en la teva feina? La gent comet un gran error amb la xarxa. Quan tu els dones un diagnòstic i els hi expliques una mica la malaltia, arriben a casa, entren a Internet i investiguen. El què passa és que per Internet hi ha molta informació, i de vegades s’arriba a conclusions errònies, perquè no es té la capacitat d’interpretar-ho. Una mateixa malaltia es pot patir de moltes maneres diferents, tot depèn de les condicions i de la persona, aleshores, pot tenir uns efectes molt mínims, o al contrari, molt més agressius, però no té perquè ser el teu cas en concret.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/B07870E0-FA03-4924-94BD-E29CF616D72B.html