'El Barça ens fa bo a tots'

Entrevista a JOSEP GUARDIOLA entrenador del Futbol Club Barcelona

Començaríem amb un “Copa, Lliga i Champions!”, al més pur estil crackovià, sinó fos que li hem promès al Pep que no parlarem de futbol. Aquest era el pacte –encara que sabem que serà difícil aguantar-se. I és que l’entrenador de l’actual Barça tricampió, el ja adorat Pep Guardiola, s’ha refugiat al poble de Sant Vicenç de Montalt per gaudir d’unes merescudíssimes vacances familiars després d’una temporada d’insomni –a causa de tanta celebració.

Elena Viu (Periodista), Pep Guardiola (Entrenador i exjugador de FCB) i José Zaldua (exjugador del FCB)

Com arribes fins a Sant Vicenç de Montalt? Ja fa molts anys que sóc per aquí. Buscàvem un lloc on instal·lar-nos a l’estiu [Pep Guardiola i la seva família], i el volíem a prop de Barcelona, ja que la idea era poder arribar-hi ràpidament quan ens fes falta. Tenia companys, com el Txiqui o el Julio, que vivien al Maresme, i a través d’uns amics vam anar a parar als Tres Turons, a Arenys de Munt. Hem passat per un parell o tres llocs, fins arribar a Sant Vicenç.

Tinc entès que se’t veu sovint per Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt, des d’abans del famós Triplet. Generes més expectació que abans de ser l’entrenador tricampió del Barça? No, bé, potser immediatament després d’acabar la temporada es va notar una mica, però no em sento atabalat perquè em saludin o em vinguin a demanar el què sigui, al contrari, és una cosa que s’agraeix, és satisfactori. Generalment, tant aquí com a Barcelona, la gent es porta molt bé. Tampoc és que fem massa vida al poble, més aviat som de quedar-nos a casa, però quan ho fem, la gent sempre ha sigut molt amable. A Catalunya, la gent és molt educada.

Però heu aconseguit tenir a tota una afició als peus, molt il·lusionada, celebrant títol rere títol. Fins i tot gent que no era seguidora del futbol! Com et fa sentir tot aquest entusiasme? Creus que t’haguessin castigat d’haver perdut? Segur que sí, però tot això és tot psíquic, forma part de l’espectacle! Si guanyes, ho celebren, si perds, xiulen, i si no ho acceptes, queda’t a casa! És un fet cultural, som llatins, som passionals. Som conscients que hem fet feliç a molta gent, i això val per tot.

Consideres que has fet història? No, no ho sé,... Sí que hem fet una cosa històrica, però no m’hi paro a pensar massa en tot això. Ho hem gaudit i ja està, es viu el moment, després s’acaba, i una altra. Jo ara recordo més satisfacció com a jugador que quan jugava, les coses van així.

Què fa en Pep Guardiola fora del terreny de joc? Home, sóc pare de 3 fills, hi ha feina de sobres! Estic pels meus, familiars, pares, amics. M’agrada gastar el meu temps amb ells. També aprofito per fer aquí, les coses que no puc fer durant la resta de l’any: llegir, menjar bé, descansar, jugar a golf i estar-me a casa. Tampoc no tenim massa temps entre temporada i temporada, 2 o 3 setmanes, així que procures avorrir-te i carregar piles.

Durant la temporada, la teva família se’n ressenten dels viatges, partits i entrenaments? No, bé, és que sempre ha sigut una mica així. Però jo gaudeixo dels meus fills, no tinc la sensació que m’estigui perdent res de la seva educació, ni del goig de viure’ls. Els porto a l’escola, quan puc els recullo, sopem sempre junts,... i els caps de setmana que hi ha partit és més complicat, però ens ho fem venir bé.

Perquè ets una persona molt lligada a la feina, o de les que quan entra per la porta de casa, desconnecta? Sí que estic molt lligat a la feina, però m’organitzo per ser present a casa. Tampoc crec que hagi d’estar tot el dia a sobre dels meus. I de vegades pots desconnectar, d’altres no. Depèn. És una feina molt absorbent, i no sempre és fàcil deixar-la de banda.

Què passaria si un dels teus fills, que encara són petits, volgués seguir les teves passes? Deixaria que fes el què vulgui. Això de decidir-se, o d’equivocar-se, són coses que els hi pertocaran a ells. El què han de fer ara és ser educats i portar-se bé.

Tu vas començar ja de petit. Bé, ells encara ho són massa, de petits. Jo vaig començar a jugar al poble, a l’escola, com tots els nens. D’aquí vaig passar a estar al Gimnàstic de Manresa, i després al Barça.

Però el Barça va venir de casualitat, per un butlletí que va omplir el teu pare. Bé, això va ser anterior. Eren unes proves que feien a tothom, algunes les vaig passar, d’altres no, però no vaig seguir perquè era massa petit. Després amb 13 anys va ser quan vaig anar a la Masia, em van veure jugant, i aquí estic, després de tot un procés d’anar creixent de mica en mica.

I què haguessis triat, si el camí futbolístic no hagués evolucionat? Doncs m’agradava molt estudiar, era molt tossut i treia bones notes. Se’m donaven millor les lletres que els números, així que suposo que hagués tirat cap allà. També m’ha agradat molt l’esport des de sempre, així que també hagués pogut estudiar alguna cosa relacionada amb això.

El què fas ara és vocacional, o és que t’enyoraves? No m’enyorava, ja estava cansat de jugar. El què faig ara també és vocacional, aquesta feina t’ha d’apassionar: a mi el futbol m’apassiona, en tots els sentits. Pensar que has de fer això només per guanyar-te la vida no pot ser, t’ha d’agradar.

Quan dic que no hi ha una recepta tàctica per ser un bon entrenador, em baso en paraules teves. Aleshores, què ha de fer un bon entrenador? Amb això he volgut dir que a la vida, el què li serveix a un, pot no servir-li a un altre. Això val per totes les feines, perquè totes tenen una part de coneixement, i una altra d’intuïció. El futbol no és gens mecànic, necessita que els jugadors ho facin bé, i per això un bon entrenador ha de tenir molta intuïció. Has d’agafar una mica de tots, el què t’interessa, i a partir d’allà, la resta surt de dins: el coneixement queda “fotut” al cap, però la decisió flueix sola. I això vol dir que potser avui dic que vull això d’una manera, i demà, en funció de les circumstàncies, la vull d’una altra. Un mateix joc no ha de servir necessàriament per a moltes situacions. I això és el què fa que sigui fascinant.

Sabies que algunes empreses t’utilitzen d’exemple en referència a la manera que has tingut de motivar a un grup de persones per fer una feina? Creus que aquest ha sigut el teu punt fort? Estan sonats! Jo no sóc ni motivador, ni tinc receptes màgiques, ni res d’això. Jo tinc la teoria que el Barça ens fa bo a tots. Nosaltres simplement estem de pas en aquesta institució centenària. Treballem molt, això sí, moltes hores, és l’únic que se’m pot imputar, però ja està. El Barça és qui ens fa bo a tots, jo veig, observo, i a partir d’allà, decideixo; procuro tractar la gent com crec que es mereix. Ara, com que hem guanyat, ens posen d’exemple, perquè sembla que puguem ser moltes coses; però també haguéssim pogut perdre. I no hi han més secrets.
I després de tot això, t’imaginaries entrenant un equip més petit, com un Llavaneres o un Santvicentí? Sí. En definitiva, la nostra feina és tractar amb gent, i seria el mateix, sigui gent adulta, amb més o menys qualitat. És evident que a nivell professional es treballa diferent, però en el fons, el què fas és tractar amb persones.

De cara als mitjans ets una persona molt humil i molt diplomàtica, i precisament aquesta és la faceta que més utilitzen els humoristes per imitar-te, com el teu clon de Crackòvia, que suposo ja coneixeràs. Et sents representat per aquesta etiqueta en particular? Sí, una mica sí! Els de Crackòvia ho fan força bé. Però jo a les rodes de premsa el què procuro és dir el què penso, el què no vol dir que tingui la raó. Entenc que hi ha altra gent que no haurà tingut la meva sort, i per tant, no se’ls haurà donat la raó. A l’esport, quan guanyes tens raó, i quan perds no la tens. I depèn de tantes coses, guanyar o perdre, que jo procuro mantenir-me en un pla molt més tranquil. A més, represento una institució, i cal anar amb cura amb el què es diu. Hi ha molta gent treballant al club, no només sóc jo, per tant, és una responsabilitat. I reitero: el Barça ens ajuda a tots a ser millors.

D’altra banda, se’t considera una icona del catalanisme, potser pel fet d’haver sigut capità de l’equip, entre d’altres. He nascut en aquest país, no m’he d’amagar de res, semblaria mentida! Estimo aquesta terra, i ja està, no hi ha més a dir.

I ara que s’ha acabat tot, tens por per la pressió de la propera temporada? No. Sé que és impossible superar-ho, bé, serà molt difícil, així que em plantejo mantenir aquest esperit per competir, un bon vestidor i ganes de guanyar títols. Aquesta és la clau de tot, l’entusiasme, les ganes de seguir sent el millor. On arribarem després? No ho sé. Ho intentarem fins al final; sempre s’ha d’intentar, forma part del joc!

Les 3 Viles Sant Vicenç de Montalt - Agost del 2009

VERSIÓ PUBLICADA a www.3viles.com