La força dels números

El destí està escrit? Podem esbrinar el guió de la nostra vida? Conèixer cap a on anem és una incògnita que a la majoria de la humanitat li agradaria resoldre. Sigui com sigui, hi han tècniques que permeten acostar-nos a aquestes respostes. La Montse Pladevall Ruiz va arribar a Sant Andreu de Llavaneres ara fa 17 anys, i ja fa 6 que es dedica a la numerologia i el tarot, amb una clientela geogràfica propera –de Mataró a les 3 viles. “Aprofundint en la numerologia em vaig adonar que podia ajudar a la gent”, comenta; ara, està satisfeta de la seva decisió.

Però tampoc es pot abusar de les prediccions: “Jo recomano als meus clients que no tornin a venir fins passat un temps prudencial”. Encara que els números permeten fer un petit pronòstic del què ens espera en el proper any, les cartes poden variar el resultat a mida que passa el temps: s’ha de prendre com una orientació, i mai com una obsessió.

Comencem pel principi, Montse, perquè no ets originària de Llavaneres. D’on vens? Vaig néixer a Premià de Mar, i vaig viure a Teià fins els 42 anys, on els meus pares es van fer una casa. La meva família era d’origen pagès, tot i que els meus pares van acabar treballant pels Laboratoris Cusí. Anys després, arrel de separar-me, vaig acabar a Llavaneres. La veritat és que jo no coneixia massa el poble, però em va semblar molt acollidor, molt fet a l’antiga. A més, el qui és ara el meu marit, que es fill de Mataró, tenia la il·lusió de venir aquí des de jovenet. Ja fa 17 anys i de moment, no tenim intenció de moure’ns.

Professionalment, abans de dedicar-te al món del tarot i la numerologia, de què treballaves? Els meus pares van deixar la vida de pagès quan jo tenia 6 anys. La meva mare treballava als Laboratoris Cusí i el meu pare va entrar a la fàbrica una mica després. Més tard, a la casa de Teià, els meus pares van muntar una botiga d’alimentació on jo també treballava. Ens guanyàvem molt bé la vida, però anys després, la meva mare va començar a entrar en el món de l’esoterisme.

Per què la teva mare és la vident de Manlleu. Sempre ha tingut aquest do? El do és una cosa que tenim o no al néixer, el què passa és que generalment, no som conscients fins anys després. La meva mare fa uns 25 anys que s’hi dedica. Ella és vident, jo no, encara que la intuïció juga un paper molt important en la interpretació del què ens diuen tant els números com les cartes.

Però tu encara no saps res del tarot, ni numerologia. No, quan es va acabar la botiga, vaig entrar a Mussap, una companyia d’assegurances. Hi vaig estar fins l’any 2004.

Què t’impulsa a estudiar els números? La meva mare, que ja havia marxat a viure a Manlleu i ja s’havia fet un nom allà com a vident, em va aconsellar que m’hi dediqués, que era una manera d’ajudar a la gent. Ella m’ho va ensenyar tot: el sistema del tarot i la numerologia.

Com funciona la numerologia? Cada número té un significat. El més complex, però, és saber d’on traiem aquests números i com els combinem. Jo faig servir el sistema de la meva mare, que va sorgir fruit d’experiències personals i altres mètodes de treball. La numerologia és una ciència exacte, però no té una fórmula, i la que faig servir jo no s’aprèn als llibres.

Té relació amb el tarot? És clar! La finalitat és la mateixa, però s’hi arriba per camins diferents. Per exemple a tu et surt el número 15, s’identifica amb el Dimoni del tarot. Però aquesta carta té molts significats, tot depèn de com es combini amb la resta, i el seu ordre. El tarot pot tenir un 80% de fiabilitat, si tens el teu do i ho saps interpretar, perquè el tarot no diu res, l’has de saber llegir. Segons com ets, segons el què sents i els flashos que et venen, ho saps fer o no. Per això et dic que no es pot explicar.

Quina durada té la teva predicció? De setmanes a mesos, o fins i tot un any. Per això recomano als meus clients que no tornin fins passat un temps prudencial. Això s’ha de prendre com una orientació, no et pots obsessionar.

Les males notícies, les dius directament o tens alguna mena de codi ètic? Abans de dir res sempre preguntes si la persona que tens al davant ho vol saber o no. És important estudiar el perfil de la persona, i segons com la veig, exposo el què interpreto amb més o menys profunditat. Segons el què dius, pots angoixar a una persona, i això no és gens positiu. Sempre la pots alertar sense dir-ho directament, s’ha de tenir molta cura en com es diuen les coses. El què no pots fer és dir-li a algú, per exemple, és que es morirà, o algú molt proper a ell. Pots mastegar-ho, orientar-lo, però mai pots dir-li directament. El què m’ha passat és que em vinguin a preguntar coses per fer mal a persones, i ens aquests casos els he fet fora: ni vull, ni el meu codi ètic ho permet.

Què és el què més preocupa a la gent, generalment? Feina, diners i amor, per aquest ordre. El què sí preocupa especialment a les dones son els fills.

Als homes no? No és habitual, el què no vol dir que no els preocupi. Potser utilitzen els meus serveis per altres temes, com per exemple l’èxit professional.

I a la teva família, els tires les cartes? Mai. Estàs condicionat, perquè els coneixes, ets subjectiu i no pots interpretar-ho bé.

Què en penses de l’espectacle televisiu de bruixes i mags? A mi no em fa mal, perquè jo treballo a nivell local, però això és enganyar a la gent. La meva feina és molt seria! Els espectacles d’alguns personatges televisius ens perjudica molt, perquè ens posen a tots en el mateix sac. Els bons professionals no tenen res a veure amb aquesta mena de “showmans”. A mi m’han dit per anar a la ràdio, a la televisió,... però no m’interessa. Des de sempre, els meus clients venen de les rodalies: Caldetes, Sant Vicenç, Llavaneres, i com a molt, Mataró. M’agrada treballar amb gent propera.

3 viles - Sant Andreu de Llavaneres, maig 2010

Mostra de l'Informatiu setmanal de Ràdio Sant Vicenç

Aquest informatiu ha estat possible gràcies a la col·laboració d'Andreu Barris com a tècnic de so i del suport dels serveis informatius de Ràdio Sant Vicenç, amb Elena Viu a la locució.

L'Informatiu i la resta de programes d'aquesta casa compta amb la participació de voluntaris de Sant Vicenç de Montalt i rodalies, que sense ànim de lucre, mirem d'aixecar una ràdio que es va quedar sense el suport econòmic de les institucions locals.

Recargolat

Té la cuirassa tigrada de colors terra, una casa fràgil de tons més aviat foscos que sempre porta a la seva esquena. Hi ha una esquerda en una de les cantonades, però no sembla molestar-li. El cargol avança molt lentament per la paret del pati, mai en línia recta, i jo me’l quedo mirant hipnotitzada, com quan era petita. La seva cua deixa un rastre de purpurina al seu pas que em permet esbrinar el seu punt d’origen. És la sorra, però no detecto cap brutícia en la seva base, tot i que fa pinta de ser d’una viscositat apegalosa. El tacte gelatinós i granulat de la seva carnositat d’un verd moc, em resulta molt difícil de definir. L’estudio, procurant no fer-li ombra, o acabarà per deixar de delectar-nos amb la seva presència. Les seves banyes es mouen a banda i banda, primes però plenes de vida, s’allarguen i s’escurcen desigualment cercant la direcció correcta. Avança amb parsimònia i poca decisió, donant més voltes de les necessàries per arribar a la seva meta. Tot i que sempre l’he dibuixat amb els ulls ben rodons i marcats, em costa de veure’ls, però sí es defineixen clarament uns bigotis del mateix tacte viscós, igualment extensibles.

Inevitablement, també com quan era petita, acosto molt a poc a poc el meu dit per observar-ne la reacció. El cargol arronsa el nas, i de sobre, sembla que no tingui ni banyes, ni bigotis, ni cara. Quan li faig ombra, sembla que intenti córrer, però arrossegar-se d’aquesta manera només li serveix per malgastar la seva energia. Finalment, cansat de les meves impertinències, entra a casa, i segurament esperarà a que torni la calma per tornar a treure el cap, o les banyes. M’identifico amb aquest animal. Camina molt lentament en un món que avança velocitats desenfrenades. La rapidesa de la societat moderna l’obliga a estar sempre atent als elements exteriors: trepitjades fortuïtes que et fan perdre el ritme.

El batejo com Eyjafjällajokul, com el volcà islandès que ha recargolat les vides de milers d’usuaris. Eyjafjällajokul ha tret banya després de 200 anys, i ha generat gran expectació arreu del món. El seu rastre és compacte i de cendra, i balla per damunt dels continents com el dit d’un nen acostant-se per observar-ne la nostra reacció. Es retarda el ritme habitual de tota la societat. El caos aeri ens converteix a tots en cargols: Avancem molt lentament en un món que gira a tota velocitat. Donem voltes inútils per arribar a la nostra meta: Brussel·les-París en cotxe, París-Girona en autocar, Girona-Barcelona en taxi. El temps d’espera es multiplica, i la maleta carregada a l’esquena es converteix en casa nostra per temps indeterminat. Al final, tothom ha acabat viatjant a ritme recargolat, mentre Eyjafjällajokul continua escopint baba al seu pas.

Salúdate

Es tracta d'un projecte creat per l'assignatura "Comunicació i Educació". La nostra idea era idear la manera d'aconseguir sensibilitzar (o desensibilitzar) als joves dels instituts de la importància de l'aspecte físic. Aquest vídeo va ser enregistrat per Susana De Miguel, Cristina Carrasco i Elena Viu la primavera del 2006. A través del seu analisi s'incloien una sèrie de treballs i activitats de grup per continuar desenvolupant aquesta temàtica.

Salúdate és un joc de paraules que t'impulsa a mirar-te al mirall i acceptar-te tal com ets. Es tracta cuidar-se, donant a cada detall la importància que realment mereix. Salúdate és salut, saludable.

Aquest treball va ser qualificat amb la nota màxima i va aconseguir l'aplaudiment de la resta de companys de classe. Ens va portar molta feina amb les poques eines de les que disposàvem i l'escassa experiència en el món audiovisual. Però, la veritat, vam quedar molt satisfetes amb la idea de desintoxicar la societat de la importància psicològica que es dóna a la imatge física de les persones; encara que només quedés en això, una idea.

Adéu a Diari de Mataró

No són bones notícies les que corren des de l'alerta de crisi econòmica, i menys encara pels mitjans de comunicació. Personalment, com a recent llicenciada i novella obrint-se pas en el món de la comunicació, ja vaig poder comprovar com s'anaven estretant els camins a mida que els trepitjava. Gairebé dos anys més tard, aquesta tendència no sembla evolucionar favorablement.

Avui, 14 d'abril, DiarideMataró.cat, es veu obligat a tancar definitivament el seu portal informatiu, que restava obert des del juny del 2001. Com a col·laboradora, només em queda agrair a Òscar Batet, director d'aquest portal, haver-me permès créixer en el seu mitjà.
Gràcies i fins aviat, Òscar!

Entrevistes per DiarideMataró.cat:
Santi Santamaría
Joan Roca
Myrtha Casanova

Entrevistes vinculades:
Pep Guardiola i Max Cahner

Informatiu Cap de Setmana

Mostra dels Informatius del Cap de Setmana de Ràdio Arenys:

Elena Viu redacció i locució
Toni Majó tècnic de so
Serveis Informatius Ràdio Arenys

En bona companyia

Nascut a Barcelona però amb arrels santvicentines, en Jordi Cornudella i Martorell fa prop de vint anys que se sent més d’aquí que d’allà. Poeta i filòleg, editor de professió, acaba de guanyar el I Premi Internacional d’Assaig Palau i Fabre en la modalitat d’obra original, amb “Les bones companyies”, on recull algunes de les seves vivències de lector empedreït de poesia. Llicenciat en Llengües Clàssiques per la Universitat Autònoma, en Jordi es va obrir camí al món editorial des de Quaderns Crema a partir del 1986, i ara ja porta 15 anys al Grup 62. Ha publicat diverses obres, com ara els reculls de poemes “Felí encès” (1985) i “El germà de Catul i més coses” (1997), que va guanyar el Premi Nacional de la Crítica en la versió de poesia catalana, o com un assaig sobre el seu poema predilecte, “Nabí” de Josep Carner.

Cornudella també és conegut a la nostra vila per la seva etapa com a regidor d’Educació i Esports en l’anterior legislatura (2003-2007), un moment que recorda com a “agredolç” però que li dóna la bona consciència d’haver treballat pel poble que estima.

Vas néixer a Barcelona però has acabat aquí a Sant Vicenç. Com és? La família de la meva àvia paterna és de Sant Vicenç de tota la vida, i des de ben menut he passat aquí caps de setmana i estius. De fet, el meu territori mític d’infantesa és el de Sant Vicenç, i molt especialment el del Regadiu, al costat de la muntanya del Balís, que és on teníem la casa familiar. En acabar la carrera m’hi vaig passar un any sencer. I al 1992 ens vam instal·lar al poble amb la meva dona i el nostre fill gran; el nostre segon fill ja va néixer aquí.

Preferies la vida d’aquí pels nens que no pas la de Barcelona? El canvi per les criatures va ser meravellós, però per nosaltres també. No sols per raons estètiques, que també, sinó per qüestions de ritme de vida. La meva professió com a editor aleshores em permetia treballar des de casa, i és molt més còmode que en un despatx a Barcelona. I tot i que ara hi haig d’anar almenys 4 dies a la setmana, tornar aquí al vespre no té punt de comparació amb la vida urbana, almenys mentalment. De totes maneres, tinc la sort de poder concentrar-me plenament en la lectura quan vaig amb el tren; estic perfectament integrat en la vida que porto.

Per què la lectura és més que la teva feina, no? També és el gust. Ja de petit m’agradava molt llegir, i ja em veia lligat al món editorial. Això i la música eren les meves grans passions.

La teva passió per la lectura i el teu lligam amb els llibres és el que t’ha portat a escriure l’assaig “Les bones companyies”, que ha guanyat el I Premi Internacional d’Assaig Palau i Fabre, en la modalitat d’obra original. Sí. El que sempre m’ha acompanyat més al llarg de la vida han estat els llibres dels altres, i sobretot els poemes que més m’estimo. “Les bones companyies” és un conjunt d’assaigs sobre això. Hi han molts poetes que per mi s’han convertit, realment, en amics.

La teva relació amb la poesia et porta fins el punt de creure conèixer aquests autors? Exacte! Els coneixes d’una manera que té poc a veure amb el seu dia a dia, òbviament, però saps com són per dins, des del punt de vista de com està feta la seva persona. Realment, n’hi ha uns quants que et fan molta companyia, i t’encantaria trobar-te’ls algun dia pel carrer i abraçar-los, per tot el que t’han donat, però per desgràcia amb molts seria impossible perquè fa segles que ens van deixar.

Quin són els poetes que més t’omplen? Els que et parlen de tu a tu. Les emocions que compten a l’hora de llegir un poema són les teves, igual que amb la música o amb la pintura. Però entre les diverses lectures que fem d’un mateix poema hi han uns denominadors comuns, i el nostre estat d’ànim matisa aquest sentiment amb més o menys intensitat. Admeto que qualsevol lectura d’un poema és legítima, però crec que n’existeix una lectura bona, que és la que està atenta al text i no exclusivament al caprici del lector.

Existeix bona poesia avui dia? N’hi ha molta, de poesia, i pel meu gust n’hi ha de bona, però encara no ha passat el filtre del temps. M’explico. A mi, m’agrada molt la poesia grega de fa 2.500 anys, i se’n conserva poca però de molt bona qualitat: el temps s’han anat desfent de la que no valia. Actualment no estem vivint un mal moment per la poesia, ni tampoc excessivament bo; però encara no hem passat aquest filtre.

Què me’n dius de les noves tecnologies, de quina manera afecten el món editorial? D’una banda és un avenç enorme i de l’altra, no tant. Per exemple, el correu electrònic és un avantatge, perquè agilitza la nostra feina i la fa més immediata. Internet també ha permès que puguis consultar amb molta facilitat textos difícils de trobar, hi ha més accessibilitat a l’alta cultura. Ara, també hi ha un problema que és la falta de filtres. Si tu vas a una biblioteca, hi ha algú que s’ha preocupat de destriar, una feina que s’agraeix molt i que a Internet no existeix. Aquest és un fet amb el què també s’ha de comptar, perquè t’obliga a estar més despert. I una altra broma és el llibre electrònic i la discussió aquesta de si desapareixerà o no el suport de paper.

Quina és la teva opinió? D’entrada hi ha una cosa indiscutible: a casa els meus avis hi havia discos de pedra i gramoles; jo em vaig passar als discs de vinil i d’aquí als cassets i als CD… En poc temps hem vist com ha afectat a la música l’evolució tecnològica. En canvi, el llibre de paper és un suport que existeix des de fa mil·lenis, que ha resistit a unes quantes revolucions culturals importantíssimes. Alguna virtut deu tenir per suportar tants canvis! Després hi ha altres aspectes que, almenys per mi, valen molt, com és el pes del llibre, el passar la pàgina… És l’experiència del llegir. Sóc un tio peculiar, però n’hi han més com jo! No crec que desaparegui.

Canviant de tema, Jordi, tu vas ser regidor d’Educació i Esports en l’anterior legislatura de Sant Vicenç. Com és que et vas implicar en la vida política local? Per compromís cívic. Per ganes de fer coses pel poble.

Com recordes aquesta etapa? Ha estat una etapa agredolça. D’una banda, fas coses que et dóna la sensació que estan bé, i en la mesura que te’n surts és molt satisfactori. Però aquesta feina també té una part esclava, ets regidor les 24 hores. També hi ha una qüestió de sistema que et desencisa, i és que els tràmits per aconseguir el que vols fer siguin sempre llarguíssims: des que se’t planteja un problema fins que pots aplicar-hi la solució passa molt de temps. Però, tornem a la part dolça: et queda la bona consciència d’haver estat treballant per la teva comunitat, amb dedicació i esforç.

Què queda per fer a Sant Vicenç? Són moltes les coses que queden per fer, i aquí fallem una mica tots: polítics i societat civil. Però és el meu poble, i no vull parlar-ne malament!

3 viles - Sant vicenç de Montalt, abril 2010

The Tanners, l’Oliver i el Castell

Quan fem una repassada de la vida d’en Josep Robert m’assenyala clarament quina és la seva època més feliç: The Tanners. I és que el propietari del Castell de l’Oliver també té un passat rock com a bateria d’un conjunt musical mataroní dels anys 60 que versionava, entre d’altres, els temes de The Shadows. “Una vegada, vam escoltar unes noies de Llavaneres que deien que havien escoltat L’Amapola dels Tanners cantat pels Shadows”, recorda orgullós. Queda clar que aquesta etapa és un referent també a la seva vida familiar, ja que és quan va conèixer la seva dona, la Mª Àngels Bartrés: “A partir d’aquí va començar tot, i ara ja en tenim 22 per darrere nostre, entre fills i néts”.

Ets mataroní però amb arrels llavanerenques. Com és que tornes als orígens? La meva història és molt curiosa! El meu avi era de Llavaneres, vinc de Can Grauperó però vaig néixer a Mataró. Em dedicava a treballar amb paviments, fins que la crisi del 76 ens va tombar. Va ser aleshores quan jo i la família vam immigrar cap a Llavaneres, a refer-nos.

Neix aleshores el restaurant L’Oliver? No encara. Jo em vaig haver de dedicar a vendre quadres, clauers i tot el què podia. També em vaig introduir una mica en el món de la publicitat i vaig acabar venent caixes de fusta pels productors de cava. Vaig llogar una petita nau per fer la meva fusteria, fins que el propietari em va dir que volia vendre-la. Vaig estar un temps muntant i desmuntant, que si li compraven que si no, i al final, li vaig comprar jo. Així va ser com vaig començar L’Oliver a Llavaneres, l’abril del 1984.

Com és que decideixes muntar un restaurant? Perquè a mi m’encantava la cuina. Quan jo em vaig quedar a l’atur era la meva dona la que treballava, i jo el que feia les feines de casa. I la cuina m’encantava, igual que al meu pare, i sempre feia coses. De fet, a l’Oliver vam obrir amb la meva dona al menjador i jo a la cuina. Amb molta il·lusió però amb problemes, és clar!

Què va passar? Quan vam obrir, jo cada dia tenia una patata pelada, una mica d’enciam preparat, etc. Un dijous Sant va entrar el primer client, i tot va anar bé. L’endemà divendres Sant, en va venir 80; però jo continuava tenint la mateixa patata pelada i l’enciam preparat... allò va ser un temporal! Aquella nit la gent va plorar molt, i de fet, ens vam desbordar tant que vam decidir que havíem de tancar per idear un altre sistema. I així ho vam fer durant una setmana. La sorpresa va ser que al tornar obrir, va tornar a venir la gent en massa. Aleshores ja vam anar aprenent i, mica en mica, vam començar a oferir més plats.

I en quin punt és quan us comenceu a dedicar als banquets? Un bon dia, a L’Oliver, ens van demanar si podíem fer un dinar per 28 persones i vam acceptar. Va ser tan fàcil! La carta és molt més complicada, però en un banquet, és un plat multiplicat pels què siguin. Poc a poc, ens ho vam començar a prendre més seriosament, i calia trobar un espai adient al què oferíem.

És quan us traslladeu a Can Milans, que és l’antiga casa pairal dels Milans del Bosch a Sant Vicenç, el què avui es coneix com el Castell de l’Oliver. Com arribes fins aquest indret? De casualitat! Uns clients estaven a L’Oliver dinant, i van comentar que es venia Arcum Suum, que estava en aquest castell. Com jo buscava on fer banquets, m’hi vaig presentar, i efectivament, estava en venta. En 15 dies ja estava comprat, vam posar un envelat i a veure què passa; i tot sense tenir gairebé recursos. La meva gran sort va ser que em van venir a comprar L’Oliver en aquell moment i el vaig vendre, contra la voluntat de la meva dona, que era l’ànima del restaurant. Imagina’t! Ho vam engegar junts i 5 anys més tard, ho deixes per tornar a començar. Vam plorar molt!

Però a més de tenir la part dedicada als banquets, El Castell de l’Oliver també ha anat incorporant altres facetes, com la de restaurant i hotel. Com és que obres el restaurant Oliver Priveé? El negoci dels banquets estava molt bé, però per lògica, aniria perdent per la situació demogràfica. I si li sumes la competència que anava creixent, estava clar: calia fer més coses, avançar-se. A més, aquest món és molt fred, a mi m’agradava la familiaritat de L’Oliver, el tracte.

I la idea de l’hotel d’on sorgeix? Era la il·lusió de la meva vida. Això que et deia, el món dels banquets és molt impersonal, i l’hotel encara era molt més directe que el restaurant. Parles amb els clients, i fins i tot pots arribar a fer amistat.

La idea és oferir qualitat: 8 habitacions perfectament equipades i integrades en aquest espai, que t’han valgut les 3 casetes vermelles de la Guia Michelín aquest any. Com senta aquest reconeixement? Imagina’t! Estem molt agraïts, perquè només n’hi ha 42 a tota Espanya catalogats amb les 3 casetes vermelles. Quan ho vaig veure em va omplir, encara que el restaurant queda com a complement de l’hotel. Això t’obre les portes a clients molt més selectes i de tota Europa, que el què busquen és la qualitat.

Però no acaba aquí, no és així? No, ara estic pendent d’ampliar el número d’habitacions per poder optar a entrar al Relais & Châteaux, que ja és a nivell mundial. Però volem continuar portant-ho tot de manera familiar i propera, és el què ens caracteritza.

De fet, la teva família és qui també està fent créixer el Castell de l’Oliver, treballant des de dins. Però abans d’entrar al món de la restauració i dels serveis, vas passar pel musical, com a bateria de The Tanners. Com vas arribar a convertir-te en el bateria d’un conjunt que versionava cançons de The Shadows? Un bon dia, van venir dos, en Salvador Font i en Joaquim Damont, i em van dir que buscaven un bateria. Jo no en tenia ni idea, però vaig dir que sí! També va entrar en Joan Casals, de Llavaneres, com a baixista. Hi havia una germanor tant important entre nosaltres! T’haig de dir, que el moment més feliç de la meva vida va estar aquest. No només perquè tenia 20 anys, sinó perquè un bon dia va venir una cosina d’en Casals, la Mª Àngels, filla d’en Gaspar i la Rosa de la llet. Avui és la meva dona. I a partir d’aquí va començar tot: ja en tenim 22 per darrere nostre, entre fills i néts.

3 viles - Sant Andreu de Llavaneres, abril 2010