Joaquim Pallarès: L'home multidisciplinar

Un estiuejant més que s’ho repensa. Joaquim Pallarès, barceloní, va establir-se definitivament a Sant Vicenç de Montalt ara fa 10 anys. Per ell, la ciutat, és avui sinònim d’estrès: “No tornaria a Barcelona. És una ciutat amb molt d’encant, però quan estàs a Sant Vicenç, és un altre món!”. A la nostra vila hi ha trobat calma i inspiració, que fan de la seva vida un camí gens estàtic: “Ara que estic jubilat i em dedico plenament a l’art, la inspiració em pot arribar en qualsevol moment, i sempre que puc, estic dibuixant”. Acompanyat de bona música, a Pallarès li agrada instal·lar-se al seu petit taller, al jardí de casa, deixant anar la imaginació. També se’l pot trobar al Centre Artístic Sant Lluc de Barcelona o al peu de qualsevol església de la Vall d’Aran.

La creativitat li ve de família, tot i que ell es podria definir com un artista totalment multidisciplinar, sense por a experimentar noves tècniques: “Potser vaig errar no especialitzant-me en una tècnica i estil concret, però les persones evolucionen, i les meves obres, també ho han fet. Es tracta d’anar bevent de diferents fonts de vida i expressar-ho amb noves formes i maneres. No puc estar fent el mateix que fa 50 anys”. Després d’estudiar Belles Arts, ha passat pel món de l’escultura, la pintura i la ceràmica. També treballa la fusta. I recentment, es va endinsar en el món virtual per il·lustrar el conte de Sant Jordi del seu fill, Agustí Pallarès, amb el seu particular capità Deschamps.

Fins el 13 de juliol exposa part de la seva obra de ceràmica i pintura al Club Nàutic El Balís. També se’l pot trobar a la xarxa: www.joaquimpallares-art.es.

Es podria dir que vas néixer amb un pinzell a la mà. El meu pare era pintor i el meu tiet també. Ja de jove vaig començar amb l’escultura i la pintura. Després vaig estudiar Belles Arts. I anar provant. Ara estic molt enganxat a la ceràmica, des de fa 4 anys. Faig figures realistes i també d’altres abstractes. Experimento. En ella he descobert un món tridimensional: volum i color al mateix temps! I també és més barat que segons quins materials que es fan servir amb l’escultura. La veritat és que a casa sempre vaig tenir molt de suport per tirar endavant amb l’art, tot i que és ara, ja jubilat, que m’hi dedico plenament. És molt difícil viure d’això. Només a Barcelona, hi ha més de 5.000 pintors!

Però no et va aturar mai! Treballava en una empresa de disseny industrial, però seguia pintant. De vegades, totalment abstracte. Davant d’una tela en blanc sense pensar el què vull fer. D’altres meditat. Retrats, natures mortes, paisatges,... He arribat a somiar quadres que mai he pintat! Però els somnis, sovint s’esvaeixen. La inspiració pot arribar en qualsevol moment i t’empeny a provar coses noves. I també fas les coses perquè vols fer-les. Jo vaig decidir un temps que volia fer busts de personalitats catalanes. I vaig contactar amb molts d’ells. Algunes em van rebre; d’altres no. Salvador Espriu, Joan Brossa, Joan Oró, Josep Tarradelles,... d’aquesta època en vaig treure grans amistats i experiències inoblidables. 

Has experimentat tècniques, estils, disciplines,... per què no seguir un únic camí? A Belles Arts no t’ensenyen cap camí. Això ho has de descobrir tu. Et diuen: Crea! Manifesta’t! Però ets tu qui ha de trobar la manera de fer-ho. I això no s’aprèn a les aules. Jo he seguit buscant noves formes d’expressar-me. Per això l’art és tant subjectiu. Quan et diuen que les pintures s’han de comprendre: Menteixen! És una qüestió de connectar o no amb el que tens al davant. Com la música. O t’agrada o no t’agrada. No necessites saber el perquè. Una obra d’art no deixa de ser el reflex del que sent l’autor en un moment molt concret. De vegades poden passar mesos fins que consideres que la peça, està acabada, perquè no expressa exactament el que busques.

Aleshores, les interpretacions,...? Hi ha una dissociació entre el que és art i el que són diners que ens ha portat a una mena de divorci amb el públic. És a dir: Si és car, és bo. Mentida! Una peça pot enamorar-te o no. Depèn de cada persona, no del preu. Però s’ha desenvolupat una mena d’exclusivitat entorn a l’art que ens porta a una mala combinació: Hi ha bones obres que passen desapercebudes i, d’altres, amb la firma, triomfen. Hi va haver una periodista que va portar una tela en blanc a una llar d’infants,... i va fer passar el quadre resultant com si fos d’un gran artista! La gent hi veia de tot...

També hi ha el cas de Joshua Bell, reputat violinista que després d’un gran concert a Nova York, va fer l’experiment de tocar al metro de Washington amb gorra i texans... i només una persona el va reconèixer. Es tracta de connectar amb la peça, de congeniar! No cal que ho entenguis. El que costi la butaca, el quadre o l’obra en qüestió, és indiferent. Aquest és el valor de l’art.

La Flama del Canigó a Arenys de Mar

Els millors JJOO de la història

El 25 de juliol farà 20 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, una data que molts recorden amb emoció, especialment l’Àngels Marí, qui recorda amb molt d’afecte aquest gran esdeveniment, del qual en va formar part: “Encara recordo l’eufòria i l’emoció de sentir Joan Antoni Samaranch pronunciant el nom de Barcelona. Era la seva màxima il·lusió. A la ciutat la gent cridava i els cotxes s’aturaven i feien sonar les botzines”. L’Àngels havia estudiat markèting a ESADE i va deixar la seva feina secretària al Reial Club de Tennis El Turó per dedicar-se de ple al Comitè Organitzador de Barcelona’92. “És una etapa de la meva vida que mai oblidaré” assegura, “tots els qui vam participar formem una família olímpica, fet que mostra el gran companyerisme amb el qual vam treballar”.

L’Àngels arriba a Llavaneres com molts altres barcelonins, després de moltes temporades d’estiueig: “Vaig fer la prova una temporada, amb la meva filla gran, la Mireia. Ho vaig tenir clar. El meu segon fill, l’Àlex, ja va néixer aquí”. D’això ja fa pràcticament 40 anys i es sent com una llavanerenca més: “Hi ha un microclima que és meravellós, la tranquil·litat, conèixer la gent!”. I anys després, en descobrir que a la nostra vila, també s’organitzen Olimpíades cada quatre anys, no ho va dubtar: “M’acabo de jubilar i estic encantada d’ajudar amb tot el que pugui”. I encara es mostra més il·lusionada amb poder córrer amb la torxa olímpica llavanerenca el proper 29 de juny, acompanyant a en Joan Villanova, la “3ª generació del Picarol”, a qui considera el seu “nét gran”: “Jo ho vaig fer al 92 i espero repetir l’experiència també amb els meus néts , l’Aldric, l’Abril i l’Alexis, en properes edicions”.

Com aconsegueixes entrar a col·laborar amb el Comitè de les Olimpíades de Barcelona? Per contactes, em proposen col·laborar-hi. Vaig començar els dissabtes al matí i, després, alguns dies puntuals. El projecte em va enganxar de tal manera que ja no el vaig poder deixar. Vaig plegar de la feina i m’hi vaig dedicar de ple. Me la vaig jugar!

Era un moment històric... Tot era intriga. Sovint em preguntava: “Com es deu veure l’organització d’uns Jocs Olímpics des de dins?”. Era viure el procés des d’una altra perspectiva! Tot va començar amb un bloc petit de persones que va creixent poc a poc, com un bolet! I va ser molt bonic. Deixar-ho tot va ser un gest impulsiu i vocacional. I és una etapa de la meva vida molt especial. Mai l’oblidaré! Vaig aprendre molt.

Quina era la teva tasca? Com que era Secretària de Direcció, vaig començar transcrivint a l’ordinador punts del projecte i dedicant-me voluntàriament a feines administratives. Va ser quan Joan Antoni Samaranch va anunciar que Barcelona seria la seu dels Jocs del 92 quan el projecte es va començar a definir com una realitat. I aleshores, vaig adquirir altres responsabilitats, responsabilitats, com per exemple la meva col.laboració amb el Departament de Protocol, ja que sóc Diplomada en Protocol Civil i Reial.

Com es viu aquell moment? Amb molta emoció! Una sensació inexplicable. Els cotxes que entraven i sortien de la Diagonal s’aturaven, tocaven el clàxon, la gent cridava,... eufòria! És una d’aquelles coses que no te la creus fins que arriba el moment. A més, doble satisfacció, perquè es van fer Jocs Olímpics i Paralímpics al mateix temps, cosa que no s’ha tornat a fer! Van ser quatre anys de feina en els que ens ho jugàvem tot a una carta,...

S’havia de filar prim amb tot... Per exemple, pel dia de la inauguració, el Departament de Seguretat juntament amb Protocol van dissenyar el trajecte de recorregut fins l’Estadi de tots els membres de les Casas Reials. Havien decidit anar amb un autocar enlloc de cotxes oficials, per evitar embussos. El recorregut fins l’estadi es va haver de revisar, fins i tot, el clavegueram! Es va treballar no només el que es veu, sinó el que ningú veu! És molta feina! Hi havia molta gent i molt qualificada. Recordo que 4 mesos abans de començar, el Dpt. de RRHH ens va organitzar una festa temàtica, com havien fet cada any. En aquest cas era la Festa del Terror, perquè ja no quedava temps i tots teníem pànic! Ens van dir: “Tot allò que no estigui acabat, ja és inútil”. El moment pel que havíem estat treballant ja arribava i calia centrar-nos en fer bé el què ja teníem.

I va arribar! Com es van viure els JJOO des de dins? Com a Secretària de Direcció General em va tocar viure’ls des de la seu, amb molts nervis, pendent de cada prova, del que es pogués necessitar en qualsevol moment. Una feinada!

Alguna curiositat? Tres hores abans de la cerimònia inaugural, una de les cases reials convidades va excusar la seva assistència. No podien quedar dos llocs buits a la llotja d’autoritats! Endevina qui els va haver d’omplir,... jo i una companya! Em van dir que pugés dalt d’una vespa, un company em duria fins l’Estadi. Només recordo que em va dir: “Agafa’t fort”. Vaig tancar els ulls i no els vaig obrir fins arribar-hi. Una vegada allà, vaig trucar al meu marit, que com tothom estava  seguint l’esdeveniment des de la televisió: “Quique, estoy en el Palco de Autoridades, a ver si me ves!”. El meu marit al·lucinava! Cal dir que tinc pànic a les motos! Però els JJOO mereixien aquest repte i molt més Ara són anècdotes, però els jocs van ser emocionants! Es va dir que havien estat els millors de la història. Per mi, ho van ser.

Ara, repetim l’experiència a Llavaneres, a petita escala. Quan ho vaig descobrir, em vaig oferir sense dubtar-ho. És la primera vegada que col·laboro amb l’organització! Hi ha molts voluntaris però, per suposat, estem oberts a que tothom qui vulgui vingui a ajudar-nos. Sempre es pot col·laborar, ja sigui amb material, amb idees o amb patrocini. Estem segurs que també seran maquíssims!

Revivint la il·lusió de fa 20 anys! Amb un ingredient afegit, i és que aquesta vegada, acompanyaré al meu “nét” gran amb la torxa olímpica! I m’encantaria fer-ho de nou amb els meus néts més endavant.

Diada de l'esport a Arenys de Mar

Esmolant notes

Esmolet Quartet. FOTO: Eva Miracle 

No són professionals de la música, només ho és la Gemma, que és professora a l’Escola de Música d’Arenys de Mar. Tot comença perquè ella i l’Eulàlia, que era alumna seva, s’ajunten per tocar la flauta de tant en tant. S’ho passen bé i s’atreveixen amb algun que altre concert. Així aconsegueixen la tercera al grup, l’Anna. I un any després, la formació esdevé quartet amb la incorporació de l’Esther. Esmolet Quartet neix ara fa 4 anys i, poc a poc, pretén fer-se un lloc en el món de la música, amb una proposta gens habitual, centrada en la flauta i, concretament, en el so de la música barroca. Es tracta de la santvicentina Anna Cornudella, la llavanerenca Esther Volmer i dues arenyenques, Gemma Ruiz i Eulàlia Casas. És, segurament, l’únic quartet de flauta dolça que tenim a la comarca.

“Era una cosa que sempre havia volgut fer i, quan vaig apuntar a les meves filles a l’Escola de Música de Llavaneres, encara em van agafar més ganes”, explica l’Esther, d’origen holandès, “però no trobava a ningú per tocar per aquí que tingués més o menys formació amb la flauta”. L’Esther destaca que en el seu país, i en general a tot el nord d’Europa (Bèlgica, Alemanya, Dinamarca,...), la flauta de bec és un instrument amb molta tradició, equiparable a l’estudi de piano o de violí, per exemple. “La flauta és un instrument que aquí es va desprestigiar, sobretot a les escoles”, apunta l’Anna, “tothom sap tocar la flauta, però no coneixen el que es pot arribar a fer”.

Esmolet Quartet ha mostrat la seva feina en algun que altre concert per Arenys de Mar i, fa uns mesos, a la Biblioteca de Sant Vicenç de Montalt. Esperem que aviat, aquest grup ens captivi de nou amb la seva música.

Per què Esmolet? Sorgeix un dia d’assaig a casa la Gemma, mentre fèiem notes molt agudes amb una flauta soprano. El seu company va sortir cridant: “Noies, aquí baix, hi ha una cua llarguíssima de gent amb ganivets!”. Ens va comparar amb els esmoladors de ganivets del carrer! Quan vam buscar un nom pel grup, no vam tenir cap dubte: Esmolet! Estava claríssim.

Quin tipus de música toqueu? Principalment música barroca i medieval, que és l’estil que va més relacionat aquest tipus d’instrument. Des de Purcell a Vivaldi, entre d’altres. Però això no treu que acabem tocant un tema modern, ja sigui la banda sonora de Harry Potter o d’Els Picapedra! Així s’enganxa una mica al públic i es dóna un punt divertit al concert.

No és massa popular la flauta... Aquí, més enllà de l’Auditori per exemple, no es coneix el potencial que pot tenir. A Catalunya s’ha desprestigiat durant molt de temps, sobretot a les escoles. Tots sabem tocar una cançó amb la flauta i això fa que no es vegi com una viola o un trombó,... queda com un instrument de segona, desconegut. De fet, hi ha molts tipus de flauta i en general, només es coneix la soprano, que és la que fan servir a les escoles.

Quantes n’hi ha? Hi ha la flauta dolça o de bec, que és la que toquem nosaltres, la soprano, la sopranino, que és més petita, la tenor, la baixa, la contrabaixa,... o la flauta travessera, que ja seria un altre instrument! Quan més gran, més greu és el so. Hi ha tota una carrera d’estudis superiors, mai deixes d’aprendre.

Deu ni do! És un instrument poc valorat que és molt bonic. Caldria aprendre que més enllà del Sol Solet, es pot fer molts altres tipus de música. Nosaltres, per exemple, adoptem la barroca. I s’hauria d’incorporar aquesta sortida a les escoles, escoltar audicions de flauta que traspassin les fronteres de la música popular.

Us agradaria fer alguna audició a les escoles? I tant! De fet, ho vam fer a una escola d’Arenys, La Presentació, i va agradar molt. Creiem que podria ser molt positiu tot això, explicar-li’s que hi ha molts tipus de flauta, que és un instrument molt seriós, no es tracta només de bufar! Pot sonar de moltes maneres diferents i cal entendre el què estàs comunicant. Un pot saber llegir i escriure, però pot no entendre un text. Amb la música passa el mateix, no és només una nota rere l’altra, hi ha una interpretació, un missatge,... tot un món!

Això també dificulta la vostra feina, és clar! De vegades estem més estona discutint quina lectura fem d’una partitura que assajant amb la flauta. La música fa frases, oracions, i evidentment, cada persona, cada cultura, ho expressa d’una manera o altra. Un dels nostres somnis ara és anar a Zuric, on tenim un conegut que té un cafè on se’ns ha convidat a tocar. Segur que es viu diferent l’experiència!

També esperem veure el resultat aviat, de nou, per les 3 viles. I tant! Sempre és un gust tocar a casa! Fa molt poc vam estar a l’Església d’Arenys de Mar participant d’un acte d’aniversari del retaule i hi tornarem a ser de cara a l’octubre. També hem passat per la Biblioteca de Sant Vicenç de Montalt, i esperem repetir aviat per la zona!

"Nits indianes" a Arenys de Mar

‘Vaig sentir que havia fet una cosa important per a Sant Vicenç’

Poc podia imaginar el capità Deschamps, brau mariner que navegava per l’Atlàntic en plena guerra de Cuba, que acabaria inspirant l’havanera més coneguda de la nostra terra, “El meu avi”. Però encara menys, que la seva mort acabaria sent la base d’un imaginari en el que hi caben des de extraterrestres fins a monstres, passant per la capital del món, un Sant Vicenç més que futurista. Dins la ment del petit Ivo, protagonista del conte més xurraví de la Diada de Sant Jordi, tot és possible.

Aquesta és la proposta que Agustí Pallarès ha dissenyat perquè els santvicentins més joves coneguin part de la seva història a través de la fantasia. “Sovint els contes estan escrits per adults i per als adults”, apunta l’autor, “m’agrada més el concepte de literatura “Fast Food”: que sigui directe, els hi cridi l’atenció i els agradi”. Precisament per això ha decidit seccionar-lo en petites càpsules que poden ser llegides de manera diària. I és que, tot i ser la primera vegada que aquest administratiu escriu un conte, en realitat, és expert en inventar-se’ls. De fet, els seus fills, la Clara i en Santi, són el seu públic més fidel: “El meu avi m’explicava contes de petit i jo mantinc aquesta tradició amb els meus fills. Entre els 3, construïm històries de tot tipus”. En aquesta ocasió, el seu pare, Joaquim Pallarès, ha estat encarregat de posar cara i ulls a la seva història.

Com se’t planteja la possibilitat d’escriure aquest conte? Cada any intento presentar-me als Jocs Florals de Sant Vicenç i el 2011 vaig guanyar el primer premi. Arran d’això, l’Ajuntament em va proposar escriure’l, cosa que em va omplir d’il·lusió.

D’on ve aquesta afició als contes? Quan era petit el meu avi m’explicava molts contes, històries que s’inventava sobre la marxa. M’aportaven moments de tanta felicitat, que vaig decidir seguir la tradició amb els meus fills. Cada vespre, abans d’anar a dormir, els explico un conte que construïm tots tres. Això amb els anys et dóna certa agilitat alhora d’imaginar i narrar. Però en aquesta ocasió, em va costar una mica més trobar la idea.

Per què? Perquè em van demanar que es basés en el lligam del Capità Deschamps amb Sant Vicenç. Aquest mariner va ser conegut durant la Guerra de Cuba i va morir a la nostra vila el 1923. Des d’aleshores, les restes de Manuel Deschamps van estar al cementiri. Fa uns anys van traslladar les restes a Cadis, al Museu Naval de San Fernando. Un tema una mica complex per explicar als més petits en un conte.

Quina ha estat la fórmula? La imaginació. El protagonista és un nen que veu com fan el trasllat del capità, al cementiri de Sant Vicenç. A partir d’aquí, la història es divideix en diferents càpsules independents, on hi podem trobar zombis, extraterrestres i el què vulguis! Així poden llegir una història cada dia.

Zombis i extraterrestres? Jo mai havia fet un conte per escrit. Amb els meus fills, vaig incorporant el què ells em demanen, com feia el meu avi! Un dels personatges que sempre apareix és un extraterrestre. És un element fantàstic que els agrada, i el què jo volia és que els nens gaudissin amb la lectura, perquè sovint els contes estan escrits i pensats per adults. Això fa que molts menuts no s’enganxin a la història, per això prefereixo el concepte de literatura que anomeno “Fast Food”: que sigui directe, els hi cridi l’atenció i els agradi.

Cal incorporar elements més moderns que els que el teu avi descrivia. El meu avi també tenia els seus propis personatges, però sí que és veritat que cada generació té el seu imaginari.

També s’ha perdut molt la tradició oral amb les noves tecnologies,... Sí i no. Els nens tenen la televisió, l’ordinador, els videojocs,... però encara hi ha famílies que els llegeixen un conte abans d’anar a dormir, per exemple. O amb això em trobo quan parlo amb d’altres pares. Cert que moltes vegades arribem cansats a casa, però és un moment que sempre esperen, i vull que el recordin amb molta il·lusió quan siguin grans.  

I en aquest cas, un resultat “de família”, ja que el teu pare ha fet les il·lustracions del conte. Heu treballat colze a colze? No del tot. El meu pare sempre ha estat un artista i des de sempre ha dibuixat i pintat,... l’apassionen moltes disciplines i no diu mai que no a un repte diferent. Va fer una il·lustració per a cada pàgina, partint del que jo havia escrit. Al final de tot, va dibuixar el Sant Vicenç del futur, una ciutat que és el centre del món!

Quin canvi! La imaginació et pot portar a l’època i el moment que vulguis! S’hi pot veure la Torre dels Germans Gabrielistes enmig d’un nucli molt modern i diferent al que tenim.

I la sensació de tenir el teu primer conte publicat a les mans? Moltíssima il·lusió! Mai hagués imaginat que publicaria un conte i, quan el vaig tenir a les mans, vaig sentir que havia fet una cosa important per Sant Vicenç. Ara, si els qui l’han de llegir el gaudeixen, n’estaré més que satisfet!

‘No hem de canviar el món: El canvi som nosaltres’

“Carpe diem” seria una bona manera de definir el camí de Cristian Ochoa, barceloní acollit a la nostra vila des de fa uns anys. Es va endinsar al món de la música durant l’adolescència, un impuls que el va fer passar per diferents bandes en les quals va aprendre a moure’s dalt d’un escenari. Guitarra en mà, tocava i composava de manera autodidacte, fins que va decidir que calia conèixer més sobre aquest món. El seu pas per l’Escola Moderna del Liceu és entrebancat, però el va farcint poc a poc amb la teoria que li mancava: “Sento que cal viure el present i fer el què un sent en cada moment. De primeres, necessitava experimentar; després vaig començar a estudiar el què realment m’agrada. En la combinació està la gràcia: la música és un món que no t’acabes”.

D’aquesta barreja, naixerà el 2005 Ultraído, grup que l’hi ha deixat un lloc en el panorama musical d’avui, juntament amb els seus companys d’equip, Xavier Rodríguez i Siscu Garcia: “És la construcció idònia, perquè ens compenetrem a la perfecció. Jo composo lletra i música i ells defineixen el tema”. Després de presentar un primer disc, han decidit fer una pausa per reinventar-se i, aviat, podrem escoltar-ne el resultats. Però mai s’han aturat del tot, són dels qui van a buscar l’escenari: “Cal recuperar la idea de portar la teva música arreu i no esperar que vinguin a buscar-te”.

En Cristian es defineix com un espectador més del teatre que és la vida, però que intenta capgirar el seu propi destí actuant diferent als altres. Per ara, ho fa gaudint de la tranquil·litat que li ofereix Sant Andreu de Llavaneres, on diu sentir “la calma i la natura vora de casa”. 

Fotografia: Felipe Mena

Com definiries “Ultraído”? Significa ser obert, veure més enllà de la realitat que se’ns presenta. El nom evoca maneres diferents de veure la vida, més enllà de les estructures que coneixem. És el què intentem transmetre amb la nostra música. A més, en català seria Ultranat. Tindria un doble significat, més enllà de néixer. Hi hauria una doble vessant que també ens agrada molt plasmar. De fet estem preparant un àlbum en català i aquest serà el nostre nom.

Serà en català per algun motiu en especial? Perquè m’ha sortit així, és una llengua amb la qual m’expresso. Encara estem en procés de creació, perquè de moment estem treballant en el segon disc en castellà, que esperem enregistrar aviat. Vam voltar molt amb el primer i necessitàvem aturar-nos i crear alguna cosa nova. Després ens dedicarem de ple al disc en català. Ja tenim alguns temes, però anem amb calma.

Com es construeix una cançó? Escriure una cançó és molt fàcil i molt difícil. A mi sempre m’ha agradat escriure tot allò que se’m passa pel cap... i d’entre les meves notes, a cop de guitarra, surt la lletra i la cançó. En realitat és expressar la teva percepció com a espectador del món, com si la vida fos un teatre. Però no és res especial, és neurològic: fas treballar el cervell i aquest, reacciona i et dóna fruits. Està comprovat.

Generalment podem fitar un esperit crític en la teva música. Però no és una reivindicació, sinó l’intent de mostrar que les coses poden ser diferents de com ens diuen que són. No ens ho hem de creure tot, hi ha altres realitats.

Una mica podria anar lligat a la situació actual de crisi? Hi ha músics d’altres generacions que ja han viscut una crisi i, a través de la música, també han promogut el canvi. Vull dir que no és res nou, ja ens ho van dir! Hi ha una sèrie de valors que ens han inculcat i que no ens deixen veure d’altres coses. I el què ignorem també és real! No parlo de llibertat col·lectiva, ni de sistemes, sinó de la teva llibertat, la personal. No cal canviar el món: El canvi l’has de produir tu, en el teu entorn. És una actitud. I també és educació,...

Educació? El què ens han ensenyat de petits és el què defineix la nostra manera de veure el món. De fet, els nens viuen la música d’una manera molt diferent: no l’escolten, la senten. Conserven l’instint primitiu de música i ball, com si fos una sola cosa. I ho he pogut comprovar durant la gira d’aquest passat estiu per Espanya. Són els qui estan a davant de tot, sota l’escenari, i es deixen emportar. Per això crec que m’agradaria molt fer un repertori infantil. Començar des de baix. La música és una responsabilitat, va més enllà de la diversió. El missatge no ha de ser banal, ha de ser un combat contra la ignorància.

Un públic molt especial d’una gira que tampoc ha estat massa habitual... Hem anat a l’aventura, la majoria de concerts es van anar lligant sobre la marxa. És la manera de portar la teva música arreu, anar picant portes més enllà del circuit establert.

Aquest és el camí que ha de prendre la música? El futur de la música un tema molt complex. La música és feina i s’ha de valorar com a tal. La cultura té un preu, però sí que és veritat que ha d’estar a l’abast de tothom,... i encara queda molt per fer. Podríem abaratir-ne l’accés? Retallar intermediaris? No ho sé. Però sí veig que encara hi ha camins alternatius per recórrer, que estan al marge de l’estructura general. Cal llogar un espai concret o podem muntar un escenari sobre la marxa? Aquesta és la idea: rodar! Tampoc és fàcil, però és una manera.

25a Diada de la Puntaire a Arenys de Mar

Que algú apagui la llum!

Li diuen obsolescència programada i consisteix en planificar la data de defunció dels aparells electrònics dels quals, els ciutadans, ens hem tornat totalment dependents. Mentre lluitem per allargar la vida de les persones, deixem que rentadores, neveres, mòbils o la més simple bombeta tinguin la seva caducitat establerta per tal de mantenir actiu el mercat. D’aquesta manera persisteix el sistema del compra-gasta-compra que tant reflecteix el consumisme innat de la nostra societat. I amb tot això, apareix el somriure elèctric d’una bombeta que porta 111 anys encesa de manera ininterrrompuda en un Parc de Bombers de Califòrnia. Un circuit interminable d’energia que llueix amb ironia dins d’una càpsula de vidre sabent que més d’un ha pensat en apagar-la. Lluny d’aconseguir-ho, un empresari espanyol ha fabricat la primera bombeta immortal, o almenys, pensada per durar tota una vida. Amb una garantia mínima de 25 anys, surt al mercat a través de la xarxa, precisament, perquè les distribuïdores veuen en aquest producte la seva pròpia data de caducitat. Així ho ha denunciat el seu creador, Benito Muros, qui també ha posat en marxa una plataforma per acabar amb aquest sistema (Sin Obsolencia Programada), a través de moviments socials. Amenaçat de mort, Muros parla d’avantatges mediambientals, de creació de mercats de segona mà, reparacions i mercats que no es basin únicament en el creixement.

Tot i això, puc imaginar la bombeta centenària penjada al centre de la sala, deixant que els seus filaments incandescents continuïn reflectint la llum sobre les parets de ciment, sense descans. És vella però segueix complint la tasca per la qual va ser fabricada. Mai ha deixat a ningú a les fosques, tot i que ha sentit la temptació de fer-ho més d’una vegada. Mai ha fet pampallugues, provocant l’angoixa de qui es pogués trobar a la vora. Però d’allò que abans ens semblava un fet únic, extraordinari i admirable, amb la nova competidora es converteix sense voler en un fenomen corrent, mediocre, vulgar i antiquat. Per això, algú col·loca una banqueta sota d’ella, per ordre directa. Col·loca els peus al damunt i encimbella el cos fins visualitzar-la cara a cara. L’admira un últim instant. Ni una arruga, ni un rastre d’òxid, ni una sola senyal de debilitat. Es prepara per descargolar el casquet i mira al seu company, a una carícia de l’interruptor. El botxí allarga els seus últims minuts de vida en silenci, tanca els ulls i executa la sentència de mort. Dies després, lluirà de nou la llum en aquesta habitació, però aquesta vegada, ho farà una bombeta jove, moderna, avantguardista. Ningú es pot resistir a l’última tendència.