Un esportista 'de corbata'

Entrevista a Josep Ibern, Director General de Caixa Laietana

Us imagineu un ciclista amb americana i sebagos? No el trobaríeu pas enlloc! Però entre els esportistes, hi ha una cosa ben maca: no es pregunta qui són a la vida real, només importa el joc. No és que ser amant de l'esport sigui molt rellevant, però quan fora de les hores de lleure treballes en oficines donant la cara per una gran empresa -per cert, maresmenca-, de sobte, la imatge d'home seriós es desfà; més si us dic que us parlo del Director General de Caixa Laietana, amb només 48 anys.

A Les 3 Viles seguim amb la línia de donar-nos a conèixer, d'obrir-nos com a poble per treure als nostres veïns de l'anonimat. Josep Ibern és un home familiar, obert i transparent ; és amant de l'esport i de la qualitat de vida dels nostres pobles i, al mateix temps, home de negocis.

M'acaben de dir que fa poc has participat en vàries maratons. Sí, 5 maratons; dues vegades a Nova York, Rotterdam, París i Florència, a la que em vaig retirar amb un temps de 3 hores i 3 minuts.

També jugaves molt bé a squash. Vaig ser Subcampió de Catalunya i seleccionat nacional dues vegades, durant 3 anys vaig estar entre els deu primers jugadors d'Espanya. Jugava al frontó municipal de Llavaneres i al Tennis Mora, camí que em va permetre arribar a l'àmbit nacional.

Però la cosa no acaba aquí... també vaig en bicicleta, per la muntanya, i jugo a golf, però actualment, em resulta incompatible, amb la feina. El qui fa esport sempre en fa, però ara em falta temps!

Podria ser qualsevol de nosaltres: estudiant de l'escola Valldemia de Mataró, va realitzar el COU al Santana i va continuar a l'Escola d'Enginyers; més tard es va decantar per l'economia, fent un màster en Administració i Direcció d'Empreses a l'IESE i es doctor cum laude en Administració i Direcció d'Empreses a la UPC. Una oportunitat professional, el 1985, el porta a Caixa Laietana, i anar pujant esglaons, aquest 2008, ha estat nomenat Director General.

Et decantes per l'economia, però ets enginyer industrial. És una carrera que t'obre moltíssimes portes, amplia molt més la disciplina d'estudis i fa que tinguis una mentalitat estructural diferent. És una carrera de base molt important, i després tu et decantes pel què t'interessa més, i acabes aquí, com podies acabar a qualsevol altra empresa.

Per què Caixa Laietana, oportunisme professional o orgull comarcal? Quan acabes d'estudiar comences a tenir ofertes d'entitats i empreses, especialment per viatjar molt: a mi m'encanta viatjar, però per plaer, i al final ho veus clar que no és el què vols. I em va sortir aquesta oportunitat, Caixa Laietana, amb la que a més podia arribar molt més lluny, i que des de que hi vaig entrar fins ara el seu creixement ha estat important, s'han obert 206 noves oficines, de les 277 actuals. A més, era una entitat del Maresme, i amb oportunitats per créixer. És molt més que una Caixa, és bo per la comarca, és un servei que fa que anem més enllà, perquè som més que una ciutat-dormitori, això també és important. I mira, m'agradava el què feia però tampoc pensava que hi estaria sempre; la vida et porta i vas fent.

I en Obra Social, això també beneficia a la comarca del Maresme. Per començar, al ser una caixa mitjana, són més de 1200 famílies que en viuen, i després tots els recursos que es necessiten són majorment del Maresme i es per això que es podria dir que la comarca se'n beneficia molt més que la resta.

Miri, ara mateix, entre moltes altres col·laboracions a entitats culturals, solidàries i esportives, a Llavaneres s'està ajudant a les reformes de l'Església, a Caldetes estem col·laborant amb la Fundació Palau, a Sant Vicenç amb la publicació d'un llibre infantil, participem en el “I Cicle d'empresa i responsabilitat social corporativa” de Les 3 viles i en la 9ª temporada de la Primavera de les Arts, el pèsol, vull dir que sí que hi ha una implicació important. Són coses que costen de veure, perquè vénen molt repartides. Això en quant a obra social, i sempre gràcies a l'activitat financera. El 25% dels beneficis de Caixa Laietana es destinen a la societat. Les caixes són entitats financeres sòlides, rendibles i responsables amb una activitat social comparable amb una gran ONG, que en tenir molts fronts oberts, a vegades es reconeix poc i que es materialitza en diversos camps de la cultura, l'educació, la sanitat, l'esport, o l'assistència social.

Un repte pel Maresme: les universitats. Per suposat, ho defensava i ho segueixo defensant moltíssim. Tenim poques universitats que són bones i d'alta qualitat, i que cal seguir enfortint-les i ampliant el seu àmbit d'actuació de manera que baixi la necessitat dels maresmencs d'anar cada dia a estudiar a Barcelona. Cal un campus de veritat, i en aquest sentit, cal aprofitar els projectes que hi ha en marxa, perquè la universitat és cultura, és la xarxa que forma als que demà portaran el país! Tenim un Maresme molt bonic i no volem que marxin els joves, no volem una comarca envellida. Això comporta altres reptes, com millorar les comunicacions, amb Barcelona, sobretot. Més instruments públics perquè els joves puguin seguir vivint al Maresme.

Josep Ibern té arrels llavanerenques, de fet, segueix vivint on sempre. Està casat amb Montserrat Bosch, i té tres fills, Cristina, Joaquim i Maria. I quan es treu l'americana i la corbata, és un veí més, un llavanerenc que va en bicicleta, que gaudeix de les nostres platges, i que admira els nostres paisatges.

De Llavaneres de tota la vida. Pare, avis, besavis... de sempre. Bé, de fet, la meva mare era de Cabrera, però la meva dona sí que és de Llavaneres!

I què n'opines de Les 3 viles? És meravellós, tres perles dins del Maresme. És una zona privilegiada, i per molt que es digui, va cap a millor. Hi ha densitat, sí, però ja està bé, així els pobles tenen vida! Tota aquesta zona que tenim al Maresme, el Corredor, el Montnegre, és que és preciós! Tenim platja, tenim la muntanya, i tenim els Pirineus, a què? Hora i mitja? És que està molt bé: un mar bonic, muntanya, i tot a la vora; és un privilegi. Quan viatjo, m'agrada molt tot el què veig, però quan torno, encara m'agrada més el què tenim a les tres viles, i a tot el Maresme.

Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/988BDD5F-AD6E-4721-BF55-23A0CE1406B0.html

SALUDA'T!

Operació biquini 2008

La societat ens obliga a cuidar la nostra imatge. La imatge ho és tot i res. Sense una bona aparença no aconseguiràs amics, ni relacions superficials. No t'integraràs. No arribaràs mai a ser popular. Sense un bon cos i un rostre agradable a la vista no seràs ningú. No existiràs. Passaràs desapercebut entre la multitud com un animal qualsevol. Has d'adaptar-te, has de canviar. Els cànons de bellesa han traspassat els límits de la salut. Morir per sentir-se viu... o viure i sentir-se mort.

La primavera és el primer avís; l'estiu, l'últim intent. En cosa de mesos ens haurem de retallar les samarretes i els pantalons, i entaforar-nos en aquell odiós banyador que encara guarda la forma de l'any anterior. És moment d'ensenyar, i a diferència dels models d'anunci d'últimes tendències, nosaltres encara recopilem restes de turrons nadalencs als nostres ventres. Les revistes, ens il·luminen, la salvació: règims supersònics que esborren curves no desitjades, propostes insalubres que netegen el nostre cos d'imperfeccions! El tan anhelat cos de secall. Bojos, inconscients!

Jo dic: no, no siguem vulnerables. Us proposo la meva pròpia operació biquini, sense mals de caps, sense imposicions, sense bajanades que posen en perill la nostra salut. Us dic: ens imposen prototips que som incapaços de complimentar, perquè cadascú és com és, i ningú ni res ens ha d'obligar a canviar-ho. Saluda't! Menjar més verd, sense deixar anar els nostres capricis de xocolata; exercici, de bona gana, sense normes. Somriures, aventures i bones estones. I el biquini? Un de nou! Vida sana, en tots els sentits.

Mira't el mirall, saluda't! No t'esforcis en aparentar qui no ets, esforçat en ser tu mateix. Aquest, i només aquest, és l'únic punt a tenir en compte.

Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/6F8E6CB3-896B-4015-882D-EF7475BC79F0.html

Jardineria en terra seca

Entrevista amb els Vivers Graupera de Sant Andreu de Llavaneres

Sabeu què és el que més mata a algunes plantes? L'aigua. Difícil de creure, però cert! Fins i tot rep sabor de bona notícia si tenim en compte que vivim en terra seca! I és que des de les 3 viles hem buscat en diverses ocasions compartir els costums i la manera de treballar de la pagesia de la zona, però poca cosa en sabem dels vivers. Quina diferència hi ha entre qui cultiva pèsols i els qui viuen de les plantes i les flors? Quina incidència hi té la sequera? Per això ens vam dirigir als Vivers Sala Graupera, però una vegada allà, ens hem trobat amb una nova manera de viure la jardineria.

Els germans Sala Dalmau, Lluís i Albert, ens han obert les portes dels seus vivers i de la seva visió comercial del món de la planta en terres de sequera. Se'n diu, jardineria sostenible, o dit d'una altra manera, “fer les coses amb el cap”.

Quin és el problema? El problema és que es fan molts jardins a l'estil continental. Us en posarem un exemple perquè s'entengui més: la gespa. El tipus de plantació que s'està duent a terme aquí no és sostenible. Si tinguéssim el clima d'Alemanya o Anglaterra, la gespa s'hauria de regar i cuidar poc i sempre estaria verda. Per què? Perquè la planta estaria en el seu clima, el seu habitat. Si plantem la mateixa gespa aquí, quan arribi l'estiu la planta demanarà molta aigua, s'haurà de regar cada dia, segar una vegada a la setmana, agafarà fongs, i augmentarà les despeses en fungicides: això costa molt a la butxaca i al medi ambient. La gespa necessita molta aigua, i aquí no la tenim.

I l'alternativa és... les plantes de jardineria sostenible. Hi ha d'altres zones mediterrànies com la nostra al món: al sud i sud oest d'Austràlia, a Sud Àfrica, a la zona central de Xile, a l'Estat de Califòrnia, i tota la conca del mediterrani... tenen un clima semblant al nostre, amb temperatures altes a l'estiu i poca aigua. El que fem és agafar plantes d'aquests indrets i adaptar-les per la seva comercialització. Aquí ens proporcionen jardins florits i amb poques necessitats d'aigua. Per demostrar tot això, aviat posarem en funcionament un jardí d'experimentació dins el viver.

Què és un jardí d'experimentació? És un jardí on s'adapta la planta al medi abans de vendre-la, per comprovar que funciona i demostrar així la seva resistència. Som conscients que si volem obrir noves espècies al mercat necessitem eines de demostració, i el jardí d'experimentació n'és una. Esperem que ens permeti convèncer a molts professionals del sector i també a l'Administració, s'ha de canviar el xip.

És dir, plantar als nostres jardins amb la sequera que ens amenaça, no és ciència ficció? No, la manca d'aigua és una realitat. La solució passa pels jardins sostenibles. Un jardí sostenible primer s'ha de dissenyar, planificar les zones on plantarem i preparar-ne el sòl. Després caldrà que escollim les plantes i substituïm la tradicional gespa per d'altres varietats menys exigents. Un cop fet això hem d'aplicar-hi un reg eficient i utilitzar materials de cobertura per evitar la pèrdua d'aigua per evaporació. D'aquesta manera obtenim jardins amb poques necessitats d'aigua i fàcils de mantenir. Així, en el mig i llarg termini, un jardí sostenible és més econòmic que un de convencional, ja que el jardí sostenible no necessita adobs, no necessita tant de manteniment, no necessita tanta aigua... Saps que és el que mata més les plantes?

El què? L'aigua. La gent creu que quan més calor, més aigua, i no! és al revés. L'aigua i la calor juntes produeixen fongs letals per les plantes. Avui es rega malament...

Malament? Antigament, els nostres avis, regaven a mànega, omplint les olles que es feien a la base de les plantes. Aleshores es posava l'aigua on feia falta, ara la meitat de l'aigua no va on toca, es mulla el terreny, però amb això es requereix regar més sovint. Les plantes de les que estem parlant, el què volen, és una regada forta, i després quinze dies o un mes sense reg A més, si plantem durant els mesos de tardor a primavera les plantes s'adapten més ràpid i necessiten menys aigua. Una altra cosa perjudicial és la plantació de plantes una al costat de l'altra, sembla que no ens agradi veure el terra però si plantem així, aquestes de seguida es toquen, i si a més reguem malament, algunes es poden morir.

Què hem de fer? Educar. Això no ens ho inventem nosaltres! A Califòrnia a la dècada dels 70, els seus pantans es van quedar secs, i l'estat va promoure una Comissió per estudiar el tema. Avui dia, el concepte de jardineria sostenible s'ha estès per tot Estats Units. Aquí, sembla que ens és igual.

El vostre catàleg és com una eina d'estudi, està molt complet. Sí, ens ha costat molt i el vam començar a fer fa cosa d'uns 7 anys, és un catàleg especial. En ell s'explica una informació contrastada amb una àmplia biografia especialitzada que té la voluntat de servir d'eina de treball per a tots els professionals que desitgin ampliar el coneixement de les espècies amb les quals treballen.

I totes les plantes de jardí sostenible són importades? Bé, Califòrnia, Sud Àfrica, Austràlia... aquest és l'origen de moltes d'elles, però també en tenim de la conca mediterrània. En aquesta empresa cada any entrem de 30 a 40 espècies noves, el que no vol dir que totes funcionin, perquè aptes per vendre potser només en surten vuit o deu.

Però encara tireu de la planta tradicional; el jardí sostenible, funciona a nivell comercial? Sí, cada cop els ajuntaments agafen més consciència que cal utilitzar plantes de baix manteniment; també alguns professionals i particulars. Tot i això, ens agradaria que més gent s'interessés per aquest tipus de planta, com ja ha passat als EE.UU. Només un exemple, la nostra pàgina web rep més visites dels EE.UU que d'Espanya, i aquí també hem d'aprendre a fer les coses amb el cap!

[Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/A7A9B30D-515A-4FC2-8473-EC8B9F712048.html]

Primeres lletres de Racó Viu

M’agradava escriure, de sempre. I les meves mans s’aturaven, i els meus ulls feixucs i cansats no feien més que llegir i rellegir aquesta afirmació, una vegada, i una altra. Buscava un bon començament, una presentació impactant, fructuosa, increïble; però només sabia dir que m’agradava escriure, que m’agrada de sempre. I els meus dits deixaven de teclejar, i els meus pensaments s’estancaven.

Tot principi hauria de tenir bona presentació, però presentar no és cosa fàcil. Quan comences a estudiar una carrera com periodisme, t’expliquen que s’ha de concebre la realitat com un poliedre, un poliedre amb moltes cares. Cada persona té una mirada diferent, però això no vol dir que un tingui una visió equivocada, sinó que cada fet es pot interpretar de moltes maneres.

Sóc una persona observadora, no ho puc evitar. Quan camino pel carrer, quan m’assec –amb sort- a un dels seients del tren, quan passejo per una botiga, quan m’estic prenent un cafè. Sempre. I no és per tafaneria, ni per consciència: és un acte reflex, automàtic, no premeditat. I de sobte, sento que la meva ment és de paper, i els meus pensament són de punta fina, i sense llibreta escric, i enumero els anells que porta la noia del meu davant, i transcric la conversa d’aquella parella de la dreta, i redacto la possible trajectòria del de l’esquerra. Sense adonar-te, agrupes un cúmul de petites situacions, de minuts viscuts, de relats estúpids però que han format part del teu camí, i els escric. Me’n sento satisfeta, perquè m’agrada escriure.

Em van dir que la realitat no era paraulable. Jo dic que sí, que encara que no es pugui traduir en lletres la complexitat d’una vivència, sí que es pot obtenir una d’aquestes cares del poliedre: la teva. I si ajuntéssim cada una d’elles, aconseguiríem una panoràmica completa, la veritat absoluta, i tot gràcies a vivacitat de les paraules, perquè les paraules són vives.

En aquest tros de paper, no pretenc altra cosa que plasmar la meva cara del poliedre; és aquí on comença, racó viu.

[Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/E8C19CE8-49DC-46FD-9955-64D2FED30B5C.html]

Comença Racó Viu

Vaig néixer a Barcelona fa 21 anys. Sóc balança, però si parlem d'equilibri no arribarem gaire lluny. Em vaig traslladar a Mataró, i d'aquí a Sant Andreu de Llavaneres: Tresvilatenca des de fa 12 anys. M'agrada escriure, per això m'he fet periodista.
Ah, i sóc Viu, com alguns diuen, de nom i de fet.

De Cuba a Llavaneres

Entrevista a Myrtha Casanova

Vivim a les mateixes viles i rodejats gairebé sempre de la mateixa gent. Ens coneixem, això creiem, o això diuen dels pobles, que aquí ens coneixem tots. Entre nosaltres s'amaguen vides, persones i personatges, aventures, anècdotes i trajectòries que circulen en petites distàncies. Però avui dia les experiències es reserven al nostre entorn.

Myrtha Casanova, vídua de Barguñó, nascuda a Cuba i veïna llavanerenca, amaga una història digna de ser reconeguda. Un conte de fades, diria jo, d'aquells que té final feliç, però que fins les últimes pàgines no es reconeix. Des de les 3 viles hem volgut transcriure la vida de Myrtha, perquè és interessant, perquè és una de nosaltres, perquè és una lluitadora. Potser les poques paraules que haguem pogut utilitzar per dibuixar-la no representen la seva magnitud, però que sí ens ajuden a fer realitat el mite, i ens acosta a coneixe'ns una mica més com a poble.

La Cuba de Myrtha

Myrtha va néixer a Cuba, però no a la Cuba que la majoria ens imaginem avui dia, sinó a la Cuba d'abans: una nació culturalment rica, econòmicament sostenible i socialment avançada. “Cuba tenía muchos recursos, tenía dos zafras de azúcar, no una, dos, tenía dos puros, uno de vuelta abajo y otro de vuelta arriba, y hoy aún se cotizan, tenía café, que ya no hay, tenía una industria cárnica magnífica y exportaba arroz a más de medio mundo” ens explica Myrtha quan li preguntem per aquesta Cuba en la que va créixer, “pero eso no lo dicen nunca”, afegeix amb indignació.
Llicenciada en filologia anglesa i francesa, va estudiar a una escola britànica, per desig del seu pare, que per gràcia o desgràcia va insistir en una educació sòlida que l'ajudaria a sobreviure més endavant. “Yo quería estudiar medicina, para dedicarme a la investigación, y negocié con mi padre este trato: primero los idiomas, después la universidad”, comenta, “no sé si tuvo una visión o fue casualidad, porque cuando me fui la cosa ya estaba muy tensa [poc després de marxar, Fidel Castro va instaurar l'actual règim polític], y eso es lo que me salvó a mi, los idiomas”. A Myrtha no li agrada gaire parlar d'aquest tema.

¿Qué tipo de vida llevabas en Cuba? Yo pasé de vivir en una posición muy acomodada, rica en cultura, rica en deportes,... Yo bailaba ballet y danza moderna, jugaba a golf, jugaba a tenis. Fui campeona de Tenis Junior de Cuba, y mi madre lo fue durante 11 años. Mi madre estaba en la galería de honor de Cuba, no sé si aún lo estará... pero mi madre fue quién fue. Hizo una labor magnífica en el deporte, sobretodo en el deporte de la mujer, en aquella época en la que la mujer estaba tratando de buscarse una posición en la sociedad.

Tu madre llevaba un Club. Sí, el Liceum, que era un club cultural y deportivo financiado por un grupo de mujeres intelectuales, mujeres economistas, políticas, escritoras, pintoras y una arquitecta. Tenía una finalidad doble: la aprobación en la cultura y el deporte de la mujer, y la obra social. Entonces era un grupo de mujeres que dedicaban el día a la alfabetización, iban a los barrios a intentar mejorar la calidad de vida de las socias y sus hijas. Daban clases en todas las artes (cerámica, ballet, ikebana, etc) y deportes como el tenis. Teníamos, bueno, tenían, yo solo fui hija de una de ellas, la mejor biblioteca infantil de todo América. Y luego, por la tarde-noche, daban clases a la gente que no podía pagarlo, que no era socia.

Increíble. Sí, era una labor fabulosa, y también se hacían actividades para recaudar fondos y seguir financiando y mantener esta labor social tan importante que hicieron para formar a las mujeres menos favorecidas. Y eso lo aprendí, que se puede, con mucho tesón, hacer cosas verdaderamente extraordinarias. Después yo no he visto esa entidad repetida en el mundo, y no lo he visto porque no es fácil que mujeres se reúnan para hacer algo importante.

¿Has vuelto a Cuba desde entonces, Myrtha? No. No, ni tengo intención de hacerlo. No quiero ver aquellos edificios tan preciosos, tan... no quiero verlos lapidados, caídos. No quiero.

Quieres recordar la Cuba que tú conociste. Sí, yo la recuerdo como era, la Cuba mía, abierta, divertida, en la que había absolutamente de todo.

Estància nord-americana

Myrtha va fugir als Estats Units sense saber que estava fugint: “En 24h me encontré en Nueva York, con 5 dólares en el bolsillo, sin patria, sin padre y con un teléfono en la mano”. No podia tornar enrera, no podia perquè les circumstàncies l’obligaven a tirar endavant, lluny de Cuba.

¿De quién era ese teléfono, Myrtha? De Resalía Sabo. Un amigo de Cuba, Eduardo, me dio su teléfono antes de irme, y la llamé, y me ayudó mucho, muchísimo. Yo he tenido mucha suerte en la vida, he tenido un ángel de la guarda que me ha ido sacando de los momentos más difíciles. Y pasado todo esto, iba con mucha frecuencia a Nueva York a verla, a ella y a sus hijas, porqué es como si fuese su segunda madre.

Gracias a ella, conseguiste trabajo. No, no, cuando yo llegué a Nueva York había más cubanos en el mundo de la comunicación, y me puse en contacto con ellos. Y uno me preparó una entrevista con Jaime Garzón, el director de marketing y publicidad de la empresa en la que trabajé. Él me enseñó todo lo que es el proceso empresarial, porqué yo lo único que tenía eran los idiomas, una formación y cultura (dos carreras de Filología). Lo demás lo aprendí.

¿Qué más aprendiste en Estados Unidos? Yo aprendí, primero, a vivir sola y a depender de mi misma, y además, a tener que trabajar para sacar a mi madre y a mi familia de Cuba. En 24 horas me convertí de la persona atendida, a la que tenía que atender. También me reclutaron en el Congreso Americano para debatir con comunistas por las noches, y trabajaba de día. Muy complicado, difícil y desagradable.

Pero a los 4 años, viniste a España ¿qué pasó? Yo estuve involucrada en el movimiento que trató de recuperar a Cuba. Era muy difícil, y el fracaso estaba asegurado, pero siempre tenías esa ilusión, la ilusión de que al final sucediera. Pero los cogieron. Y pensé, si estos son mis amigos... y me marché a España. Fui a ver la gente que había conocido con la empresa de Nueva York, los Moro (Estudios Moro).

D'Estats Units a l'Espanya dels anys 70

Myrtha es va acollir a Espanya, per continuar amb la seva professió des de Madrid. Una Espanya que patia els últims anys de Franquisme, una Espanya endarrerida i tradicionalista. Va treballar amb els Estudios Moro, que representen l'edat d'or de la publicitat filmada [amb l'auge de la televisió i el cinema] i dels dibuixos d'animació [creadors, entre d'altres, de la ja mítica Familia Telerín], sota una empresa de publicitat i marketing, CIGLA. Poc després, desenvoluparia un nou projecte empresarial, StanHome Inc [venta directe de productes de neteja i cosmètica base].

Háblanos de CIGLA. Conocí a los hermanos Moro en la agencia de publicidad donde yo trabajaba, Monroe F. Dreher Inc y al llegar a Madrid, tomé contacto con ellos. Hicimos campañas de publicidad muy bonitas en los 70, me hace mucha gracia, porqué en un capítulo de “Cuéntame como pasó”, salió el anuncio que hicimos para Brovil: “Concentrado estoy…”. Entonces, muchas empresas hacían el anuncio y ya está, pero había aprendido que primero tenías que hacer estudios previos, de mercado, de marca, de los canales de distribución, de la competencia,... y eso no era muy habitual en la España de la época. Tuvimos mucho éxito y captamos clientes muy buenos, la mayoría internacionales, como Shell y Nestlé.

Y llegó “StanHome”. John Caswell, vicepresidente de Stanhome Inc, le preguntó a Mike Echegaray, vicepresidente de Banif en Madrid, que le presentara a “un hombre que pudiera montar la empresa en España”. Mike le dijo: “No conozco a ningún hombre, pero sí a una mujer”. Así fue como John me contrató, quizá por mi internacionalidad y por mi conocimiento de la cultura americana y empresarial, o por mi experiencia profesional en venta directa. No había, por entonces, en España mucha gente con mi formación y dominio del inglés.

Entonces, viniste a Barcelona. Sí, y desde Massachusetts me decían “¿Pero la capital de España no es Madrid?” y yo les decía que sí, que era Madrid, pero que la capital industrial era Barcelona. Si queríamos que producir a tiempo, teníamos que estar en Catalunya.

Mucha gente recuerda StanHome, fue todo un éxito. ¿Qué tenías de particular? Los productos eran muy singulares y novedosos, de más calidad. Trabajamos en solidaridad con la competencia, que eran Tupperware y Avon Cosmetics, que en realidad no eran competencia, porqué estábamos abriendo un nuevo sector en España. Teníamos el mismo sistema de venta directa, y el mismo interés en desarrollar con ética nuestros respectivos negocios, con el objeto de impedir o dificultar la entrada de empresas pirata que perjudicasen la credibilidad del sistema.

Y la mujer tuvo un papel importante... Sí, eran ellas las que demostraban y vendían los productos en las reuniones. Tuvimos la fortuna de reclutar mujeres de alto nivel social, alguna incluso 'Grande de España'. Sacamos a la mujer literalmente de la cocina. La barrera más importante que tenían en el momento de aceptar o no el empleo era la familia, su profesión era cuidar la casa. Pero había una necesidad sentida de las mujeres de esa generación de demostrarse a si mismas que tenían valor, y valía. Y a medida que muchas de esas mujeres se convirtieron en grandes profesionales ganando mucho dinero. Y por mimetismo, más mujeres querían ser distribuidoras de StanHome.

¿Podríamos decir que seguiste un poco la línea del Liceum de tu madre? Sí, en parte sí. Contribuimos a la transformación social del momento, pero en 10 años, la mujer empezó a trabajar y surgió competencia. Había que actualizar el sistema para crecer y no se hizo. Dejé la empresa y finalmente se vendió la corporación unos años después. Pero puedo decir que tuve la ocasión de ayudar a miles de mujeres a ayudarse a si mismas, porque incidimos en una esfera sociológica de España, al cambio de una actitud, porque estas mujeres educaron a sus hijos con otro conocimiento. Y eso es una gran satisfacción.

L'Institut Europeu de la Gestió de la Diversitat

Després de deixar Stanhome, la vida de Myrtha es va aturar durant un any. “Después de tantos años en una misma empresa, hay que hacer una transición, hay que romper”. Però durant aquest any sabàtic, Myrtha va contactar amb l'americà John Naisbitt, l'autor de Megatrends [Megatendències], encuriosida i apassionada per l'anàlisi de tendències en la presa de decisions empresarials. Junts treballarien prop de 15 anys, i aquest seria l'inici de l'Institut Europeu de la Gestió de la Diversitat (IEGD).

¿Qué pasó después de contactar con John Naisbitt? Me invitó a Washington para colaborar con su grupo de análisis de tendencias [The Naisbitt group], y en su publicación periódica de análisis de tendencias, que aún existe. Yo la traje a España [la publicación], así como los estudios de tendencias para dar apoyo a entidades en España, durante casi 15 años.

En ese momento, participaste en The Conference Board. Sí, ésta era una gran organización fundada el 1914 por grandes empresas, como Rockefeller y Ford, que estudiaba el impacto que tienen los recursos financieros, tecnológicos y humanos en las empresas. Ellos formaban panels para debatir sobre un sector determinado, para poner en común diversas opiniones y estudios sobre un tema, e invitaron a John a participar en uno de ellos.

Pero fuiste tú. Sí, cuando le invitaron, John me dijo que fuera yo. Y yo le dije que porqué tenía que participar yo si le habían invitado a él, que era una persona de mucho renombre. Pero me dijo que fuera yo, porque era mujer, porque había trabajado en medio mundo, porque hablaba 4 idiomas y vivía en Europa, y podía hacer una aportación mucho más innovadora. Y yo encantada, claro, porque participé en una experiencia extraordinaria y con el transcurso de los años, comprendí la decisión de John.

Y de allí la idea de gestionar la diversidad. En Estados Unidos siempre habían fomentado muchas políticas hacia las minorías, para mejorar la situación de personas de otras razas, edades, género... pero se cuestionaban si esto daba beneficio a la empresa o generaba conflictos. Pero no se había de segmentar a las personas por sus características menos favorecidas, porque eso lo que hace es discriminarlos del resto. En ese panel, se empezó a promover la política de inclusión de la diversidad: se creó el concepto de potenciar los diferentes perfiles de las personas para mejorar en creatividad, innovación y desarrollo.

A partir de aquí, surge la idea de tu ONG, ¿no? Las empresas que participaban en este panel empezaron a implementar la política de gestión de la Diversidad como estrategia corporativa, y quisieron implantarla en las filiales de la empresas de Europa y Asia. Pero Estados Unidos y Europa no es lo mismo, lo que puede funcionar allí, no tiene porque funcionar aquí y esa era la barrera que se encontraban. Solo había una persona que era de Europa: yo. Las corporaciones me empezaron a escribir y a llamar para pedirme ayuda, comprendí que me lo había de tomar muy en serio, y fundé el Instituto.

El IEGD, Instituto Europeo para la Gestión de la Diversidad. Sí. Me fue relativamente fácil, porque en aquella época era Presidenta de la EWMD, Organización Europea de Mujeres para el Desarrollo de la Dirección, entre otras cosas. El IEGD es una organización sin ánimo de lucro, la única en Europa, presente en 20 países. Damos apoyo a las empresas en su necesidad de desarrollar políticas de inclusión de la diversidad, de conciliación, de responsabilidad social,... nuestros miembros asesoran, hacen muchas investigaciones y crean programas de sensibilización. Siempre bajo la óptica, no de segmentar, sino de unir, de respetar la diversidad, porque si uno no está a gusto en la empresa, se marcha. Queremos mejorar la calidad de vida de las personas. Según declaración de la UNESCO del 2003, la diversidad cultural es patrimonio de la humanidad, porque es la que genera el desarrollo.

Haciendo hincapié en otro asunto, me gustaría mencionar que también fuiste nominada “Una mujer para Europa” el año 1996. Sí, y fui nominada por el Comité Británico. Imagínate, una mujer de origen cubano, residente en España y nominada por ingleses. Eso es muy significativo, porque quiere decir que Europa funciona, que se está haciendo de verdad. Quiere decir que Europa es diversa, y pero eso se desarrolla como gran potencia en el mundo, un nuevo balance de poder. De hecho, el lema de la Unión Europea es “Unidos por la Diversidad”.

La diversitat arriba a LES 3 VILES

Paral·lelament, Myrtha s'anava convertint en una veïna més de les 3 viles. A la seva arribada a Barcelona, va fer amistat amb la santvicentina Nina Balmes, d'aquí que sempre estiuegés a Sant Vicenç de Montalt. Més endavant, es va casar amb Josep Maria Barguñó, amb qui va tenir dos fills, Javier i Mario, i es va traslladar a Sant Pol. Amb la mort del seu marit el 1977, les circumstàncies de la vida van tornar a deixar a Myrtha sola amb els seus fills. Però tot i viure a Barcelona, mantenia una segona residència a Llavaneres. I era tanta la qualitat de vida que hi trobava aquí, que cada vegada li costava més tornar a la ciutat. Fins que un dia, va decidir quedar-se.

Veraneas en Sant Vicenç, como aquel que dice, de toda la vida. ¿Qué hizo que te establecieras definitivamente aquí? Veraneo aquí desde joven, desde cuando venía a las Tres Torres, con Nina. Cada vez nos daba más pereza bajar a Barcelona los domingos, o después de Fiestas. Así que cuando Javier, mi hijo, acabó los estudios en la escuela, y Mario, en la escuela especial [el fill de Myrtha és discapacitat], nos planteamos si podíamos hacerlo al revés: quedarnos aquí y bajar cada día de la semana a Barcelona.

Y funcionó. Sí. Mis hijos, por suerte, tenían su vida aquí, y estaban encantados. Estar aquí era una cosa... estábamos mucho más a gusto. Tuvieron una juventud fabulosa, con mucha calidad de vida: Mario se orientó estupendamente, y Javier subía y bajaba a la universidad cada día con todos sus amigos. Mis hijos se sienten de aquí, esta es nuestra casa, la casa nuestra.

Mario encontró un entorno más independiente aquí que en Barcelona, ¿no? Sí, gracias entre otras cosas al apoyo de la asistente social de Llavaneres. Entró en la Fundació Maresme, y después claro, como es muy artista [Mario és amant de la música, la pintura i la literatura], aquí cada día tiene una actividad, y un entorno de privilegios. Repetirlo en otro lugar, me parece dificilísimo.

¿Te va bien dirigir en el Instituto desde aquí? Gracias a las telecomunicaciones sí, porque yo no trabajo, mi vida laboral terminó hace 10 años. Ahora le dedico mi tiempo a impulsar la ONG, y no importa dónde estés. Además, esta colaboración entre las tres villas, esta unión, genera un microclima realmente extraordinario. Cuando estoy en el extranjero y me preguntan dónde vivo, siempre les digo que en un pueblo precioso al norte de Barcelona, y que no lo cambio por nada del mundo.

A més del IEGD, Myrtha és professora d'ESADE de Gestió de la Diversitat, i va ser professora de prospectiva pel món empresarial i al programa ODAME de Barcelona Activa per dones empresaries durant 21 anys. És comisària per la Globalización del State of the World Forum, una iniciativa de la Fundació Gorbachev de San Francisco. És membre del Council for Diversity and Work Life Issues de The Conference Board a Europa. És mare, àvia, veïna i amiga, dona inquieta, lluitadora i convençuda. “Ahora no trabajo, ahora me divierto, disfruto y hago una contribución al entorno social y económico…, y el día que deje de divertirme lo dejaré”.

Myrtha, europea, cubana, americana, espanyola, i sobretot, tresvilatenca, és diversa, i és precisament aquest aspecte el que la fa una persona especial. Tots tenim arrels arreu del món, més o menys agafades, però que formen part de nosaltres, i ens fan diferents. Myrtha creu en aquesta riquesa, i la potencia. I és en les Tres Viles, en aquest petit espai de terra, en el que ha trobat la pau: “Esta es nuestra casa, la casa nuestra”.

“Un granito de arena en un desierto”

Diu que no quan li afirmo que li està donant un gir a les coses: “Yo no pretendo cambiar el mundo, yo siento la necesidad de poner un granito de arena en un desierto, y no creas que lo veo con tristeza, porque un solo grano ya genera cambios profundos”. Però mica en mica, els models canvien, i canvien a millor, i canvien perquè persones com Myrtha s'interessen i dediquen les seves vides a posar una mica més d'esforç en un projecte global. Per mi, ha estat tot un orgull conéixer a una d'aquestes persones, i espero que per la resta de tresvilatencs, també ho sigui conviure amb ella, i amb la seva diversitat.

Ho pots trobar a:

(I part, febrer de 2008)

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/DDD8B00B-FA3D-4AB4-ABF4-A4C328799427.html

(II part, març de 2008)

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/75CA911C-F6BB-4AE7-80F0-F94C4A581D13.html

Similituds: http://www.iegd.org/noticias/Un%20retiro%20diferente.pdf

Enric Font, mestre

Enric Font és un mite del professorat de l'escola de Llavaneres. Se'l podria recordar per bé, o per malament, com li passa a tots els mestres, però el què està clar és que tots els que van omplir les seves classes anys enrera tenen la seva imatge guardada a la memòria. I això es va demostrar en l'homenatge que se li va fer per la seva jubilació, al que van acudir molts dels seus antics alumnes, i més tard, l'any 2003, quan el Casal de Llavaneres li va concedir el primer premi honorífic “Pal de paller”.

Professor de llatí i història, va arribar de Mataró l'any 1969 per impartir classes al Colegio Libre Adoptado que s'havia creat a Llavaneres tres anys abans, per recomanació del rector d'aleshores. Però la seva feina anava més enllà: Enric Font va ser dels primers que donava classes de català, i ho feia als vespres a l'Escola de Treballadors Sala Cabanyes, a Mataró, i més tard, a Llavaneres. Tot i que sembla mentida, ja que parlem d’època franquista, estava permès aquesta mena d'ensenyament, però només fora de l'horari escolar, ja que aquesta llengua no era ni obligatòria ni benvolguda per part de les autoritats de la dictadura. I va compaginar les dues feines gairebé 15 anys, que no en són pocs.

De banquer a mestre i també bibliotecari, passant pel Secretariat del Casal de Llavaneres -aleshores Asociación del Casal Familiar- i pel Consell Parroquial, del que encara en forma part, Enric Font va anar creixent al nostre poble, junt amb la seva família, fins que l'any 1992 es va jubilar. Avui el podem trobar a casa seva, entre llibres i papers. “A què es dedica ara, Enric?” li preguntem, “fa poesia” ens diu la seva dona Maria Pilar Ribera, “però no és un poeta qualsevol, fa poesia de veritat”. Ell somriu.

Com va aconseguir el Títol de Català per ensenyar llengua en aquella època? Aleshores només el donaven a l'Institut d'Estudis Catalans, mig clandestinament, i també a l'Escola de Bibliotecàries. Vaig preguntar a la segona opció, però no podia anar a classe perquè treballava, i vaig demanar el programa, però aleshores anava sobre la marxa tot això... em van dir que provés sort a l’examen. I el vaig aprovar a la primera.

Va treballar de bibliotecari a Llavaneres també, oi? Sí, quan vaig venir al poble vaig sol·licitar la plaça, que aleshores havies de posar-te d'acord amb la Diputació, que era la tercera autoritat a Catalunya. Vaig tenir problemes alhora de fer el nomenament, perquè deien que era un càrrec femení i que no em recomanaven acceptar-lo; però finalment el vaig aconseguir.

I quan de temps va estar com a bibliotecari? Aleshores, per fer les oposicions es recomanava que el càrrec l'ocupés un mestre del poble. Però després, per la llei d'incompatibilitats, em van dir que o biblioteca o escola, i per economia, doncs, em va interessar més quedar-me com a professor, i vaig haver de deixar la plaça.

Però per ser mestre aleshores, era necessari no només haver estudiat, sinó tenir un certificat d'adhesió al Moviment Nacional. Com ho va fer? Jo m'havia tret el títol de mestre però em faltava aquest certificat. Era necessari tenir algun contacte entre els falangistes per aconseguir-lo ràpidament, però me'l van donar al·legant: “No se le conocen antecedentes contra el Movimiento Nacional”. Fins aleshores encara no exercia de mestre, perquè treballava a la Banca Majó.

Com a mestre catalanoparlant, va tenir algun problema? Alguna vegada em van cridar l'atenció, perquè molts mestres ens expressàvem en català alhora d'impartir les classes i no es podia. Miràvem de fer-ho en castellà, però de manera natural et sortia en català. Per exemple, a mi m'agradava molt que els nens cantessin, i els ensenyava cançons, però me'n sabia només en català, i abans de la mort de Franco era arriscat.

No va estar sempre a Llavaneres, no és així? Vaig passar 4 anys a Mataró, però quan van legalitzar les classes de català, que aleshores ja havia mort Franco i s'havia aprovat la Constitució, l'Associació de Pares em va venir a buscar de nou, perquè no tenien mestre de català; va ser aleshores quan vaig tornar a Llavaneres, tot i que com a mestre contractat. Més tard, vaig aprovar les oposicions per ser professor de plantilla, així no només podia fer català, sinó que també podia ser tutor.

També era de l'Associació dels Mestres de Català, oi? Sí, jo en vaig ser un dels primers, a Barcelona. Treballàvem per aconseguir la igualtat de drets entre els mestres de plantilla i nosaltres, que érem contractats. Teníem certes desavantatges respecte els altres que calia solucionar, com per exemple, amb l'horari.


L'informe PISA deixa en mal lloc als escolars catalans. Què en diria ara dels estudiants primaris i del sistema educatiu? Ara no s'estudia tant com abans, se'ls ensenya molta gramàtica estructural i sintaxi però després no saben redactar. Jo et parlo dels meus últims anys de mestre, no sé com estarà ara, però aleshores feien controls cada dos per tres, que està bé, però si el mestre perd la classe no s'avança en la matèria. A més, els exàmens tipo test es corregeixen de seguida, però tampoc l'han de redactar. Si no saben escriure bé, de què serveix saber què és adjectiu i què no?

Ho pots trobar a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/4236F60C-A0AC-4204-B591-D1FA624D1A84.html

La descarregada de Sant Vicenç

Quatre o cinc vegades a l'any, arriba a les nostres viles la Fira d'Antiguitats, més coneguda com la descarregada, on hi podem trobar tota mena de peces antigues, des de joguines a objectes de decoració, sense deixar de banda els mobles i les joies d'ençà. En conjunt, resulta una bona manera de perdre's, deixant-se emportar pel passat i rememorar el que, aleshores, va ser moda.

Una valla de plàstic verd limita el perímetre, que ràpidament s'omple de curiosos i de camions. Les paradetes són senzilles, taules llargues de fusta distribuïdes amb molt d'ordre i claredat. Per entrar-hi només cal pagar un mòdic preu de 2'50€; gaudir del què se'ns ofereix a la vista no és gens difícil.

L'empresa Delta Organització Antiguitats S.L., nascuda l'any 1995, està especialitzada en l'organització de fires i descarregades d'antiguitats a diferents indrets de Catalunya, un d'ells, Sant Vicenç de Montalt. En elles hi podem trobar mobles, peces d'antiquari i altres objectes restaurats o bé per restaurar. N'hi ha per tots els gustos i la passejada val la pena.

De seguida em crida l'atenció una parada de collarets fets a mà, d'un gust exquisit. “Es tracta de crear coses més modernes amb peces d'antiguitat”, ens explica Anna Mas, creadora i responsable de l'empresa Delta. Però per acabar-ho d'adobar, li hem demanat que ens expliqui una mica més a fons en què consisteixen aquestes fires.

Què és una descarregada? Se li diuen les descarregades perquè, de fet, entra un camió amb tot el gènere i el descarrega. La gent porta peces de col·leccionisme i brocanter. El que fem aquí, és posar en contacte els diferents comerciants amb la gent interessada, en un lloc i un dia determinats. Cada parada és un comerciant, que sol tenir la seva botiga, i aquesta és una manera, doncs, de promocionar el què tenen.

Quant porteu en el món de les antiguitats? Fa uns 15 anys que ens dediquem a organitzar fires d'antiguitats. Aquí, a Sant Vicenç, deu fer uns 8 anys, ben bé. La de Sant Vicenç és una de les que té més acceptació, després de Cardedeu, que és la més emblemàtica.

Per què a Sant Vicenç de Montalt? Tenim una base de dades que ens indica on està el públic interessat, i aquí en trobem força; tot i que avui és un mal dia perquè coincideix amb una altra fira més important a Múrcia, però normalment hi ha molts més compradors i venedors.

Aleshores, hi predomina la gent de Sant Vicenç i rodalies? No creguis, amb les antiguitats hi ha una part del públic que et segueix allà on vagis, gent aficionada que fa quilòmetres i segueix les fires. Hi ha comerciants des de fa molts anys, molt experimentats, i la veritat és que el públic és molt variat.

És gairebé segur trobar el què estem buscant? Posem en comú especialistes en diferents temes, hi ha qui porta moble, qui porta vidre, i si busques una peça en concret es fa córrer la veu i algun d'ells et pot ajudar a trobar-la. Potser no l'ha portada en aquest moment però la té emmagatzemada, o es podria encarregar o localitzar amb certa facilitat, la cosa és trucar i provar-ho. Tingues en compte que els comerciants es mouen molt, viatgen a França, a Bèlgica, vull dir que és gairebé segur que la troben.

On us podem trobar? Fem fires per tota Catalunya, estem a Salardú, aquí a Sant Vicenç, a Martinet de Cerdanya, a Cabrils, a Valls… però la més important és a Cardedeu.

Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/FF68B6ED-8065-479C-8197-1FC5EE4B7412.html

El Sindicat Agrícola

Els orígens

Feia falta un esdeveniment prou sòlid que portés als pagesos de les tres viles a unir-se per aconseguir més rendiment. El 1893, arrel de la plaga de fil·loxera, es van crear les primeres Juntes de Defensa a les comarques del Maresme. Però aquest primer sindicat agrícola que van compartir Llavaneres i Sant Vicenç, no va durar gaire temps: va caldre un fet més important perquè es consolidés.

L'any 1921, les hortes properes a Mataró van començar a exportar patates a la Gran Bretanya, però els preus, força baixos, eren marcats pels exportadors. Francesc Bartrés i Ventura, pagès de les tres viles d'ençà, va iniciar una tramesa des de Caldetes amb la qual gairebé es va quadruplicar el preu.

Amb aquests resultats, no és d'estranyar, doncs, que l'any 1925 es creés la primera Cambra Agrària a Llavaneres. Faltava, però, autorització i llicència, que no arribaria fins el 26 de febrer del 1926, quan a la fi, va néixer oficialment el primer Sindicat Agrícola.

El local social del sindicat es va assentar al número 1 del carrer d'Amunt, a una casa del pagès Francesc Bartrés i Ventura. L'any 1932, l'entitat es va traslladar al número 16 del mateix carrer. No seria fins l'any 1946, que la seu s'instal·laria al veral del Massorrà, edifici on encara avui el trobem. Però, què se n'ha fet dels seus orígens? Quin paper hi juga el Sindicat al nostre poble?

L'avui i el demà

A principis de la dècada dels 90, la Cambra Agrària es va dissoldre per convertir-se en una Cooperativa Agrícola, que no només ofereix productes agrícoles, sinó que ha obert les seves possibilitats a la jardineria particular.

Josep Mª Auladell Massuet, Director Responsable de la Cooperativa, Jaume Manau i Graupera, President de la Junta, i Josep Aliberas Vinyals, Secretari, ens expliquen quin és l'avui del Sindicat i quina és la seva projecció de futur.

Els temps han anat canviant i el Sindicat s'ha hagut d'adaptar a ells. Com ha afectat a la vostra tasca? Han anat desapareixent cultius, que en són pocs, però forts, però també hi ha moltes més cases, molts més jardins i molta més gent. Ja no es limita a un servei exclusiu, ara és una venta oberta a tothom, la venta de l'agrobotiga, al detall, amb productes propis o d'altres cooperatives, el que ens permet oferir una major gamma de productes agraris al millor preu possible. Aquí encara no tenim una agrobotiga, però podríem dir que, a falta de producció pròpia, s'ha passat de produir i vendre a comprar i servir, perquè aquí, la primera funció, que és produir, s'està esgotant.

Teniu intenció de créixer com a agrobotiga? La Junta està treballant per aconseguir una millor viabilitat, per ampliar i modernitzar el nostre servei. En principi, nosaltres agrobotiga no en tenim, però sí que es comencen a vendre productes d'altres cooperatives com oli, vi o cava. Per entendre'ns, abans era donar un servei al pagès, i ara donem un servei a la població. S'ha d'anar poc a poc.

Què us fa diferents? Un molt bon producte a un molt bon preu, és a dir, el que produeix ho pot vendre una mica més car i el que compra, pot comprar una mica més barat. Ara, no seran productes de marca, es tracta de productes que són bons, però es coneixen de boca orella. Diguem que tenim un ventall molt gros de petites coses.
Però també hi ha una altra vessant, que és que tothom sap on és el Sindicat, vull dir que és un edifici bastant emblemàtic i un punt de referència a dins del poble.

Una raó per continuar? A banda del motiu nostàlgic, és un servei al nostre poble. Si tota la vida ho hem tingut i no hi ha pèrdues, perquè no seguir?

Ho trobaràs a:
http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/78DA1D11-0742-42FC-94D5-1C3C326F9D79.html

el raconet de la Viu

Racó Viu és l'inici de la meva secció pròpia, l'abril de 2008, a una petita revista mensual gratuïta, anomenada Les Tres Viles (www.3viles.com) que engloba tres localitats maresmenques: Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt i Caldes d'Estrac. Ja hi havia col·laborat anteriorment, des del 2007, amb petits reportatges i entrevistes per donar a conéixer, una miqueta més, qui i com som els que vivim en aquestes poblacions.

Com a Llicenciada en Periodisme, també he col·laborat eventualment per la secció de Vivir de La Vanguàrdia i amb articles d'economia a El Cèntim, suplement de l'Avui. Poc a poc, m'estic obrint pas al difícil món del periodisme i de les lletres, i aquí, podreu anar trobant les meves primeres paraules publicades, que espero, siguin gaudides amb el mateix entusiasme que jo sento al escriure.