Tuvieron que sufrir el calor en la arena

Cómo cada verano, los bañistas han sufrido limitaciones en el baño por la llegada de medusas, aunque ésta vez la alarma ha durado escasos días y no se han registrado muchos incidentes

MATARÓ – La bandera amarilla por medusas ondea ya únicamente en la playa de Ponent, en Mataró, y en otras localidades del Maresme como Masnou o Montgat. La alarma saltó hace cuatro días en la capital de la comarca, ya que se avistó una presencia considerada de medusas en sus playas (Varador, Sant Simó, Callao, Llevant y Ponent) aunque no desproporcionada, ya que no se llegó a colocar en ningún momento la bandera roja. Los bañistas hicieron caso a las recomendaciones de la Cruz Roja, que insistieron en que, aunque no se tratara de una invasión exagerada, hacia falta mantener el respeto a estos animales, para evitar lamentos posteriores. También se recordó que aún trituradas o muertas, las medusas siguen provocando las mismas lesiones, las que, en ningún caso, deben mojarse con agua dulce, ya que con ello, se consigue que el veneno se extienda por el resto del cuerpo. Lo más oportuno ante la picada de medusa, es untarla de vinagre o de agua salada, y esperar a que se pasen sus efectos, y los socorristas, ya estaban preparados para ello.

A lo largo del fin de semana, las banderas amarillas se fueron extendiendo poco a poco hacia las poblaciones cercanas, en las playas de Masnou (Masnou, Ocata y Alella), y Mongat (Pla de Montgat, Mongat i Moreres), llegando a 10 los arenales que señalizaban la presencia de estos animales en sus orillas. Los habitantes del Maresme tuvieron que sufrir el calor en la arena, aunque muchos de ellos, ya están acostumbrados a la amenaza, ya que no es el primer verano que se recibe esta incómoda y picajosa visita. Habitualmente, chiringuitos y piscinas municipales son los que suelen beneficiarse de la llegada de estos pequeños celentéreos, aunque en esta ocasión, el aforo ha sido el habitual de un fin de semana, y según han declarado, no ha habido más gente de la habitual.

Según Oscar Velasco, de Cruz Roja Mataró, la llegada de estos animales es imprevisible, ya que se dejan arrastrar por las corrientes de aguas cálidas, pero que por el momento no han ocasionado muchas incidencias. En general, se han obedecido las recomendaciones de los socorristas, y se han tomado las precauciones pertinentes, por lo que no han sido necesarias demasiadas curas en vinagre.

Publicat al VIVIR, La Vanguardia, el 29 de Juliol de 2008

Documents sense paper

E-DOCUMENTS sembla que parlem d’un terme futurista, però la nova legislació transforma aquest suggeriment en una obligatorietat que ens farà la vida més fàcil

Els e-documents passen de ser una eina de suport als documents en paper a obrir les portes a d’una Societat de la Informació real, en la que les noves tecnologies s’adapten a les nostres necessitats.

Ja la dècada dels 90 es va fer patent la capacitat dels e-documents en les nostres vides, però des d’aleshores no s’havia avançat prou. Ara, des de l’any 2007, s’està treballant legalment per reforçar el camí a la digitalització, i aquesta vegada, amb validesa jurídica.

“Ja no es fa referència a la còpia digital dels documents en paper,

sinó de l’equiparació d’uns amb els altres, amb la mateixa validesa jurídica”

Quan parlem de documents electrònics, entenem que es tracta de qualsevol informació emmagatzemada en un suport informàtic o digital, ja sigui un arxiu de text, d’àudio o de vídeo, o una fotografia. Amb l’avenç de les noves tecnologies, també parlem de millorar l’eficàcia de l’Admnistració i de les empreses, i per tant, la nostra vida quotidiana. Ja no fem referència a la còpia digital de documents en paper, sinó de l’equiparació d’uns amb els altres, amb la mateixa validesa jurídica. Aquesta evolució planteja nous dubtes, tant de la ciutadania com dels empresaris: i és que la digitalització, segueix sense percebre’s com la opció més segura, tot i que mostra moltes millores respecte als serveis tradicionals.

NOU PANORAMA ELECTRÒNIC

L’aparició de noves tecnologies ens ha facilitat molts tràmits, pel que fa a temps i costos. Però cal dissenyar un mecanisme d’identificació electrònica pels usuaris. Fins ara, cada proveïdor de serveis facilitava unes dades diferents; recordar-les totes, genera un panorama massa complex. Amb l’estandarització, aquesta pèrdua de seguretat i fiabilitat es supera, d’allà a què s’estiguin desenvolupant les eines legals que permetin unificar el funcionament en aquest àmbit.

“Un document electrònic planteja els mateixos drets i obligacions que un en paper”

Amb la Llei de firma electrònica, s’obre per primera vegada la possibilitat d’igualar la validesa d’un document en paper amb un electrònic; per exemple, el nou DNIe incorpora un xip que acredita a l’usurari electrònicament, amb tota validesa jurídica. Amb la Llei d’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics, es reconeix el dret ciutadà de relacionar-se telemàticament amb l’Administració. I amb la Llei d’Impuls a la Societat de la Informació –pendent de ser aprovada-, es reconeixen els drets dels clients a comunicar-se amb les empreses a través de la xarxa, sense que es perdi la legalitat dels acords.

Un document electrònic planteja els mateixos drets i obligacions que un en paper. Amb aquest canvi, el que s’està produint és una transformació social de grans dimensions, que permetrà exprimir el format digital per facilitar la comunicació.

Durant els propers anys, creixerà el número de certificats digitals, i de la mateixa manera, minvarà l’expedició d’identitats i contrasenyes per usuaris a la xarxa, ja que tots tindrem una identitat electrònica vàlida.

Seguretat, inversió i preservació

Les preocupacions més generalitzades en relació als documents electrònics són la seva seguretat, la seva preservació al llarg del temps i la inversió que requereixen. Amb l’aparició de mecanismes com el DNIe, es pretén crear una identitat electrònica, amb el que es treballarà amb més seguretat, ja que és personal i infalsejable.

La preocupació per perdre la informació emmagatzemada en suports tecnològics va directament relacionada a l’error humà, pel que s’aconsella guardar-ne còpies de seguretat. Les noves tecnologies tenen cada vegada més memòria, en 20 anys hem passat de parlar de quilobytes a terabytes ( la capacitat s’ha multiplicat per 1.000.000.000). Al créixer l’ús de la tecnologia, i amb l’aparició continuada de nous suports, ja no estem parlant d’una alta inversió, perquè cada vegada és més assequible.

El DNIe

Un dels documents que ens faran patentar el canvi que estem vivint és el nou document d’identitat electrònic, que no només acredita electrònicament a la persona, sinó que permet la firma digitalitzada de documents, amb la mateixa validesa jurídica que s’obté de manera manuscrita.

La novetat és el xip que incorpora, en el que s’incorporan digitalment les dades bàsiques del titular: imatge, signatura, filiació, i plantilla de les empremtes digitals. A més, s’inclou un certificat d’autenticitat de reconeixement i signatura, de l’autoritat emisora i les claus de cada certificat electrònic. Les contrasenyes emeses per l’Administració, poden ser canviades al gust i memòria del ciutadà. Es recomana però, canviar-la cada cert temps, i evitar comunicar-la a d’altres persones.

Amb això, l’ús del nou DNIe serà vàlid per qualsevol mena de tramitació telemàtica, des de la sol·licitud d’una beca a la Declaració de la Renta. Quan l’usuari es connecta a un servidor de prestació de serveis, hi haurà un intercanvi de claus per assegurar una comunicació fiable i segura. El material utilitzat per crear el nou DNIe és de policarbonat altament resistent, i que fa que el grabat amb làser de les dades sigui virtualment infalsejable.

Parlarem d’una democràcia electrònica?

El creixement de les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) també ha plantejat canvis en l’àmbit polític. L’ús de les TIC per millorar la comunicació i la participació política, implica noves formulacions, moltes de les quals encara s’estan debatent. L’objectiu és una democràcia més sana i amb una ciutadania més activa, que acostaria les relacions de la societat amb les èlits polítiques. L’aparició de portals, CRM, o GRPs, una mena de « Servei a clients » en l’anomenat e-govern, vincula ciutadà i polític amb la meta de millorar l’eficàcia de l’Administració, evitant cues i temps.

D’altra banda, però, la implantació d’un Govern Electrònic suposa una gran inversió en tecnologia per arribar a la societat i en manteniment de la xarxa; més encara si tenim en compte que no tota la població disposa de connexió a les seves llars. A més, val dir que és una bona alternativa per generacions més aviat joves, ja que són les que han crescut amb les noves tecnologies. El nivell socioeconòmic és un altre factor determinant en l’ús de les TIC, quan més estudis té la persona, més utilitza els serveis electrònics.

Així doncs, podríem dir que l’e-govern, per arribar a una democràcia més participativa, que impliqui més a la ciutadania i faci més transparents les accions dels polítics, ha de ser pel moment un complement al què tenim, ja que pel contrari, s’obviaria l’opinió d’altres sectors de la població igual d’importants.

Publicat el 20 de juliol de 2008 a El Cèntim, suplement d'economia de L'Avui.

Slot Meeting a Vilassar de Mar

El municipio maresmenco de Vilassar de Mar celebrará por primera vez el Slot Meeting 2008, los días 11, 12 y 13 de julio. Se trata de un evento que reúne a los aficionados, profesionales, amigos y entusiastas de este mundo de carreras a pequeña escala, popularizado por la marca Scalextric, para compartir sus experiencias y habilidades. El Slot Meeting demuestra que las carreras de coches por pista eléctrica son más que un juguete de niños, y que agrupa aficionados y profesionales de todas las edades que demuestran que esta práctica representa mucho más que un burdo juego. Se trata del primer campeonato de estas dimensiones que se celebra en territorio europeo, y precisamente en la Comunidad Autónoma que más seguidores acoge en toda España.

El Slot Meeting combina mucho más que deporte y diversión, funde fotografía y nuevas tecnologías, aficionados y expertos, mayores y pequeños. El municipio de Vilassar de Mar facilita más de nueve zonas para disfrutar de la variedad que incorpora esta gran afición, desde coleccionismo y parque infantil, a competiciones y debates. Algunos de estos puntos del evento son el Pabellón Municipal, l’Escola del Mar, la Calle Sant Pau (Paseo Marítimo) y la Plaça Picasso. Según Alex Ruestes, el organizador del evento, el objetivo no es solo lúdico, sino también divulgativo, quieren dar a conocer a la gente “lo que se esconde tras la palabra Slot”, y se hace, por primera vez, a lo grande, para “emborrachar a los participantes”.

Los campeonatos están pensados para todo tipo de público, por lo que están distribuidos por categorías, desde Juniors (menores de 13 años), hasta Seniors (mayores de 17). Alex Ruestes asegura que el Slot Meeting está pensado “para todo el mundo, desde los 4 y 5 años hasta pasados los 30”. Habrá carreras de resistencia, por equipos, de camiones, rallies de 1/32 y de 1/24 y duelos.

Pero el Slot Meeting no ofrece únicamente competición, la jornada está repleta de actividades para todos los gustos y edades. El Paseo Marítimo acogerá una feria de coleccionistas, y en el Pabellón Municipal organizarán dos debates entre expertos y seguidores, el primero bajo la premisa “Cómo se vive el Slot”, y el segundo “Perfeccionando el coche”, de carácter más técnico. También habrá un concurso de fotografía de Slot de la mano de AECAS. Durante todo el sábado por la tarde, y el domingo por la mañana, se desarrollarán una serie de actividades pensadas para niños, que por supuesto tendrán acceso gratuito a todo el recinto para comenzar a disfrutar de lo que representa el mundo del Slot. Además, se hará una comida de hermandad en la Penya Blanc i Blava de Vilassar de Mar, en la que todos los presentes podrán compartir sus experiencias y opiniones de manera más relajada, y con el estómago más lleno.

Publicat al VIVIR, La Vanguardia, l'11 de Juliol de 2008

Psicosi sense plom

S’encén la llum d'alarma i el pànic envaeix els nostres cossos. A falta de petroli anem com bojos darrera les mangueres de benzina. Omplim cotxes, motos i qualsevol mena de recipient amb capacitat d'emmagatzematge; ampolles de Font Vella i màquines de tallar la gespa a mode de dipòsits temporals, i l'R5 de l'avi Joan, que feia segles que no rodava per l'asfalt. Es generen cues interminables d'addictes al petroli, perquè no s'acabi: i l'acabem. Algú ha omplert butxaca en cosa d'hores, i molts de nosaltres, l'hem buidada.

Però no en tenim prou: saturem els transports públics, per estalviar energia, agafem les bicicletes i els patins. I de camí: parada peixatera! Comprem peix, molt de peix, perquè potser s'acaba; i el congelem i racionem, perquè no se'ns oblidi el sabor del mar.

Histèria col·lectiva als supermercats. Les grans superfícies queden buides d'aprovisionaments. Prestatges blancs amb enganxina: noms i preus dels productes que s'han fulminat en hores. Històries de surrealisme: els preus pugen de manera descarada, i lluitem per un paquet d'arròs. Pànic col·lectiu, batalles campals, com si arribés una gran catàstrofe natural, com si ens haguéssim d'estar tancats a casa, o en un búnker, durant setmanes, potser mesos. Deixem el rebost a màxima capacitat; la nevera gairebé no ens tanca.

Som víctimes d'un Síndrome de Psicosi Sense Plom, però del plom que ens falta. Comprem de manera irracional, compulsiva, errònia, per por a quedar-nos sense res. Les existències s'acaben. Si demà ens diuen que ens quedarem sense pollastres, veig a més d'un fregant-se les mans. El conte de mai acabar, vaja.

Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/7D84A500-9661-4B40-A79E-D1021064C78A.html

El futbol és així

Entrevista a Guillem Creus, jugador del Segon Equip de l'Espanyol

En Guillem va venir a Llavaneres abans que pugui recordar-ho, i viu aquí des d’aleshores. El futbol en aquest poble va lligat a molta gent: tenim un equip, el nostre equip, i a cada partit queda demostrat que tenim una afició força lleial. La majoria dels jugadors són llavanerencs: alguns ho deixen, d’altres persisteixen. Ell va començar com qualsevol altre: parant pilotes. Però no somiava amb ser el què és avui, un jugador professional, i que ha canviat de paper: ara és qui marca els gols, i no qui els para.

Aquest mes, a les Tres Viles hem anat a veure a Guillem Creus, extrem dret de l’Espanyol, que aquest any, puja a Segona Divisió. Amb 19 anys, el futbol ha deixat de ser una afició per convertir-se en una ambició. Ara és quan aspira a seguir creixent en aquest món de fitxatxes i oportunitats.

En Guillem ha jugat a la Selecció Catalana Sub14 i Sub16 –en les que ha guayat 4 campionats- ha estat seleccionat quatre vegades per la Federació Espanyola a la categoria Sub16 i Sub18, i ha guanyat 6 lligues amb l’Espanyol –la última la d’aquest mateix any. “És com un premi, una motivació per continuar”, assegura, i poc a poc, ha anat recopilant títols.

El futbol: vocació o coincidència? Vaig començar pels amics, amb 6 o 7 anys, de fet vaig ser l’últim en apuntar-me, perquè no sé, no em feia molta il·lusió, però com que tots jugaven aquí al pavelló, al final em van convéncer. Els primers dies arribava aquí plorant, perquè no m’agradava, fins que em vaig anar acostumant. Jugava de porter, i el meu entrenador va provar de fer-me jugar en una altra posició. I un dia, quan tenia 10 anys, em va fitxar l’Espanyol. Ara m’agrada molt.

Espanyol per oportunitat o per sentiment? Jo estava aquí de juvenil i tampoc m’ho esperava, eh? Però hi havia l’Oscar Vilarnau, que ens entrenava, i venia amb nosaltres el Rubén Romero i l’Oriol Mora, que també van fitxar de petits, perquè érem petits, teníem 10 anys, i era una cosa com molt nova, com... rara. I bueno, ja porto 9 anys, i he arribat on he arribat.

Compaginar estudis i esport professional ha de ser molta pressió per un nen. Us controlaven molt a l’Espanyol? Sí, al principi sí, sobretot els primers anys, que no sabíem com anaven les coses. Et posen professors, que t’ajuden a fer deures, que t’aconsellen i t’orienten perquè segueixis estudiant. Ara ja sóc més lliure, si vols estudiar, estudies.

S’entrena molt a aquesta edat? No tantes com ara, però tres o quatre dies a la setmana sí que havíem de baixar a Barcelona. Nosaltres havíem de sortir una hora abans de l’escola per agafar l’autobus que ens portava des de Mataró.

Vas arribar a pensar en abandonar? Hi va haver un moment que sí, que deia que quan arribés a cadet [16 anys] deixaria el futbol. Però clar, veus que la cosa segueix, que no se’t dóna malament, vas guanyant campionats, i clar, ho dius quan ets petit però quan et trobes aquí ja no pots deixar-ho, la teva il·lusió és arribar tan lluny com et sigui possible. S’ha d’aprofitar, almenys intentar-ho.

I quin paper han jugat els teus pares? Ells sempre em recolzen, m’animen, mai s’han interposat en el què jo faig, m’han deixat anar fent el què jo creia. No, m’han mai obligat a continuar, sempre he anat fent, a més, quan deia que volia deixar-ho s’ho prenien en broma, i deia que volia anar a jugar a futbol americà, jo, que sóc molt petit!

A més, el teu germà [Gerard Creus], jugava al Barça. Tenieu gaires “disputes familiars”? Bueno, al principi de petits sí, perquè ell estava al Barça i jo a l’Espanyol, i sobre ell jugava d’extrem esquerra, i si haguéssim jugat un contra l’altre ens hagués tocat enfrontar-nos, perquè jo sóc extrem dret! Però bueno, una mica de pique sí, però en broma.

I ara, què? Seguiràs estudiant? Vaig acabar l’any passat el Batxillerat de Ciències Socials, que em va anar força bé, i aquest any he començat Enginyeria Informàtica, però és molt difícil, i tampoc tinc gaire temps amb el futbol. De cara a l’any que ve, segurament ho deixaré, perquè entrenaré cada dia amb el Segon Equip. Continuaré fent cursos, d’anglès i coses així, almenys per no perdre l’hàbit d’estudi. Però vull centrar-me en el futbol, per ara, crec que val la pena intentar-ho.

Però has hagut de sacrificar altres coses pel futbol. Sí, no tinc tant de temps per estar amb els amics però, per ara, em compensa. També he viatjat molt, i quan guanyem un campionat ho celebrem molt, no sé, val la pena.

Al Segon Equip ja comença la part més sèria: negociacions, fitxatxes, contractes,... Sí, ara ja, per sobre només tinc Primera Divisió, ja entreno amb ells alguns dies, ja comencem a treballar d’una altra manera, tot el que ve és nou. Si es lesiona algú de Primera o es queden sense un jugador, poden tirar de l’Espanyol B. El futbol és així, i ara faig el que m’agrada, i estic a l’Espanyol.

Aprofitant oportunitats... fins el punt de marxar a l’estranger? Home estaria difícil, però bueno, si fos una oportunitat bona s’hauria d’aprofitar, les coses s’han d’intentar.

I al Reial Madrid? Perquè no? seria bona senyal que un equip com el Madrid em volgués fitxar!

Pregunta típica: algun jugador a qui aspiris convertir-te? Per la posició en la que jugo, Luis Figo. I de l’equip en el que estic, Tamudo; és com un exemple, va anar pujant a l’Espanyol, el van cedir, ningú el volia, i mira’l ara.

Doncs esperem que a Segona segueixin creixent les oportunitats, i que les aprofitis!

Gràcies Guillem.

Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/A1D468A9-780E-4EC3-A5AE-E308278D98CE.html

Pensar en no pensar

Pensar o no pensar, aquesta seria la qüestió si simplifiquéssim el dilema. Però és molt més difícil, més si us dic que la segona opció és impossible. Em fa gràcia veure la gent que diu que marxa per “desconnectar”, per allunyar-se de les preocupacions, dels pensaments. En realitat, crec que això és impossible, perquè no podem fugir d’una cosa que portem a dins. Feu la prova, intenteu deixar de pensar, només per un moment, i veureu del què parlo. És impossible, per molta voluntat que hi poseu, perquè el sol fet de pensar en no-pensar ja és un acte que requereix un esforç mental.

I de vegades, donem tantes voltes a les coses, que perdem de vista el propòsit inicial que ha desencadenat la funció de rumiar. I ens cansem, i ens enfadem, i diem que volem marxar lluny, de la rutina i dels problemes. I quan arribem al cim de la muntanya, amb un sol enorme i rogenc a punt de posar-se a l’horitzó, pensem. Pensem en el que hem vingut a fer, i sense voler, tornen a perseguir-nos els nostres mals de cap.

De vegades, m’agradaria poder sentir que no penso en les coses, que no penso en res. Ja m’ho diuen: “Penses massa”. I jo em dic que no vull, no vull pensar. I ho intento, i no penso; però mentre penso en no-pensar m’adono que estic pensant i que deixar de pensar és una utopia. No pensis, para, prou! Però les neurones no reaccionen, i segueixen donant ordres de no pensar, sense saber que aquestes directrius en si mateixes ja són pensaments.

Potser això no té gaire sentit, o potser sí. És com girar durant tanta estona que et mareges, i caus a terra, i veus com tot es belluga. I es mou molt ràpid, com les coses que es passegen pel cap quan intentes no pensar en elles.

Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/C53AA765-63D2-466C-9A88-A6D871893663.html

Un esportista 'de corbata'

Entrevista a Josep Ibern, Director General de Caixa Laietana

Us imagineu un ciclista amb americana i sebagos? No el trobaríeu pas enlloc! Però entre els esportistes, hi ha una cosa ben maca: no es pregunta qui són a la vida real, només importa el joc. No és que ser amant de l'esport sigui molt rellevant, però quan fora de les hores de lleure treballes en oficines donant la cara per una gran empresa -per cert, maresmenca-, de sobte, la imatge d'home seriós es desfà; més si us dic que us parlo del Director General de Caixa Laietana, amb només 48 anys.

A Les 3 Viles seguim amb la línia de donar-nos a conèixer, d'obrir-nos com a poble per treure als nostres veïns de l'anonimat. Josep Ibern és un home familiar, obert i transparent ; és amant de l'esport i de la qualitat de vida dels nostres pobles i, al mateix temps, home de negocis.

M'acaben de dir que fa poc has participat en vàries maratons. Sí, 5 maratons; dues vegades a Nova York, Rotterdam, París i Florència, a la que em vaig retirar amb un temps de 3 hores i 3 minuts.

També jugaves molt bé a squash. Vaig ser Subcampió de Catalunya i seleccionat nacional dues vegades, durant 3 anys vaig estar entre els deu primers jugadors d'Espanya. Jugava al frontó municipal de Llavaneres i al Tennis Mora, camí que em va permetre arribar a l'àmbit nacional.

Però la cosa no acaba aquí... també vaig en bicicleta, per la muntanya, i jugo a golf, però actualment, em resulta incompatible, amb la feina. El qui fa esport sempre en fa, però ara em falta temps!

Podria ser qualsevol de nosaltres: estudiant de l'escola Valldemia de Mataró, va realitzar el COU al Santana i va continuar a l'Escola d'Enginyers; més tard es va decantar per l'economia, fent un màster en Administració i Direcció d'Empreses a l'IESE i es doctor cum laude en Administració i Direcció d'Empreses a la UPC. Una oportunitat professional, el 1985, el porta a Caixa Laietana, i anar pujant esglaons, aquest 2008, ha estat nomenat Director General.

Et decantes per l'economia, però ets enginyer industrial. És una carrera que t'obre moltíssimes portes, amplia molt més la disciplina d'estudis i fa que tinguis una mentalitat estructural diferent. És una carrera de base molt important, i després tu et decantes pel què t'interessa més, i acabes aquí, com podies acabar a qualsevol altra empresa.

Per què Caixa Laietana, oportunisme professional o orgull comarcal? Quan acabes d'estudiar comences a tenir ofertes d'entitats i empreses, especialment per viatjar molt: a mi m'encanta viatjar, però per plaer, i al final ho veus clar que no és el què vols. I em va sortir aquesta oportunitat, Caixa Laietana, amb la que a més podia arribar molt més lluny, i que des de que hi vaig entrar fins ara el seu creixement ha estat important, s'han obert 206 noves oficines, de les 277 actuals. A més, era una entitat del Maresme, i amb oportunitats per créixer. És molt més que una Caixa, és bo per la comarca, és un servei que fa que anem més enllà, perquè som més que una ciutat-dormitori, això també és important. I mira, m'agradava el què feia però tampoc pensava que hi estaria sempre; la vida et porta i vas fent.

I en Obra Social, això també beneficia a la comarca del Maresme. Per començar, al ser una caixa mitjana, són més de 1200 famílies que en viuen, i després tots els recursos que es necessiten són majorment del Maresme i es per això que es podria dir que la comarca se'n beneficia molt més que la resta.

Miri, ara mateix, entre moltes altres col·laboracions a entitats culturals, solidàries i esportives, a Llavaneres s'està ajudant a les reformes de l'Església, a Caldetes estem col·laborant amb la Fundació Palau, a Sant Vicenç amb la publicació d'un llibre infantil, participem en el “I Cicle d'empresa i responsabilitat social corporativa” de Les 3 viles i en la 9ª temporada de la Primavera de les Arts, el pèsol, vull dir que sí que hi ha una implicació important. Són coses que costen de veure, perquè vénen molt repartides. Això en quant a obra social, i sempre gràcies a l'activitat financera. El 25% dels beneficis de Caixa Laietana es destinen a la societat. Les caixes són entitats financeres sòlides, rendibles i responsables amb una activitat social comparable amb una gran ONG, que en tenir molts fronts oberts, a vegades es reconeix poc i que es materialitza en diversos camps de la cultura, l'educació, la sanitat, l'esport, o l'assistència social.

Un repte pel Maresme: les universitats. Per suposat, ho defensava i ho segueixo defensant moltíssim. Tenim poques universitats que són bones i d'alta qualitat, i que cal seguir enfortint-les i ampliant el seu àmbit d'actuació de manera que baixi la necessitat dels maresmencs d'anar cada dia a estudiar a Barcelona. Cal un campus de veritat, i en aquest sentit, cal aprofitar els projectes que hi ha en marxa, perquè la universitat és cultura, és la xarxa que forma als que demà portaran el país! Tenim un Maresme molt bonic i no volem que marxin els joves, no volem una comarca envellida. Això comporta altres reptes, com millorar les comunicacions, amb Barcelona, sobretot. Més instruments públics perquè els joves puguin seguir vivint al Maresme.

Josep Ibern té arrels llavanerenques, de fet, segueix vivint on sempre. Està casat amb Montserrat Bosch, i té tres fills, Cristina, Joaquim i Maria. I quan es treu l'americana i la corbata, és un veí més, un llavanerenc que va en bicicleta, que gaudeix de les nostres platges, i que admira els nostres paisatges.

De Llavaneres de tota la vida. Pare, avis, besavis... de sempre. Bé, de fet, la meva mare era de Cabrera, però la meva dona sí que és de Llavaneres!

I què n'opines de Les 3 viles? És meravellós, tres perles dins del Maresme. És una zona privilegiada, i per molt que es digui, va cap a millor. Hi ha densitat, sí, però ja està bé, així els pobles tenen vida! Tota aquesta zona que tenim al Maresme, el Corredor, el Montnegre, és que és preciós! Tenim platja, tenim la muntanya, i tenim els Pirineus, a què? Hora i mitja? És que està molt bé: un mar bonic, muntanya, i tot a la vora; és un privilegi. Quan viatjo, m'agrada molt tot el què veig, però quan torno, encara m'agrada més el què tenim a les tres viles, i a tot el Maresme.

Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/988BDD5F-AD6E-4721-BF55-23A0CE1406B0.html

SALUDA'T!

Operació biquini 2008

La societat ens obliga a cuidar la nostra imatge. La imatge ho és tot i res. Sense una bona aparença no aconseguiràs amics, ni relacions superficials. No t'integraràs. No arribaràs mai a ser popular. Sense un bon cos i un rostre agradable a la vista no seràs ningú. No existiràs. Passaràs desapercebut entre la multitud com un animal qualsevol. Has d'adaptar-te, has de canviar. Els cànons de bellesa han traspassat els límits de la salut. Morir per sentir-se viu... o viure i sentir-se mort.

La primavera és el primer avís; l'estiu, l'últim intent. En cosa de mesos ens haurem de retallar les samarretes i els pantalons, i entaforar-nos en aquell odiós banyador que encara guarda la forma de l'any anterior. És moment d'ensenyar, i a diferència dels models d'anunci d'últimes tendències, nosaltres encara recopilem restes de turrons nadalencs als nostres ventres. Les revistes, ens il·luminen, la salvació: règims supersònics que esborren curves no desitjades, propostes insalubres que netegen el nostre cos d'imperfeccions! El tan anhelat cos de secall. Bojos, inconscients!

Jo dic: no, no siguem vulnerables. Us proposo la meva pròpia operació biquini, sense mals de caps, sense imposicions, sense bajanades que posen en perill la nostra salut. Us dic: ens imposen prototips que som incapaços de complimentar, perquè cadascú és com és, i ningú ni res ens ha d'obligar a canviar-ho. Saluda't! Menjar més verd, sense deixar anar els nostres capricis de xocolata; exercici, de bona gana, sense normes. Somriures, aventures i bones estones. I el biquini? Un de nou! Vida sana, en tots els sentits.

Mira't el mirall, saluda't! No t'esforcis en aparentar qui no ets, esforçat en ser tu mateix. Aquest, i només aquest, és l'únic punt a tenir en compte.

Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/6F8E6CB3-896B-4015-882D-EF7475BC79F0.html

Jardineria en terra seca

Entrevista amb els Vivers Graupera de Sant Andreu de Llavaneres

Sabeu què és el que més mata a algunes plantes? L'aigua. Difícil de creure, però cert! Fins i tot rep sabor de bona notícia si tenim en compte que vivim en terra seca! I és que des de les 3 viles hem buscat en diverses ocasions compartir els costums i la manera de treballar de la pagesia de la zona, però poca cosa en sabem dels vivers. Quina diferència hi ha entre qui cultiva pèsols i els qui viuen de les plantes i les flors? Quina incidència hi té la sequera? Per això ens vam dirigir als Vivers Sala Graupera, però una vegada allà, ens hem trobat amb una nova manera de viure la jardineria.

Els germans Sala Dalmau, Lluís i Albert, ens han obert les portes dels seus vivers i de la seva visió comercial del món de la planta en terres de sequera. Se'n diu, jardineria sostenible, o dit d'una altra manera, “fer les coses amb el cap”.

Quin és el problema? El problema és que es fan molts jardins a l'estil continental. Us en posarem un exemple perquè s'entengui més: la gespa. El tipus de plantació que s'està duent a terme aquí no és sostenible. Si tinguéssim el clima d'Alemanya o Anglaterra, la gespa s'hauria de regar i cuidar poc i sempre estaria verda. Per què? Perquè la planta estaria en el seu clima, el seu habitat. Si plantem la mateixa gespa aquí, quan arribi l'estiu la planta demanarà molta aigua, s'haurà de regar cada dia, segar una vegada a la setmana, agafarà fongs, i augmentarà les despeses en fungicides: això costa molt a la butxaca i al medi ambient. La gespa necessita molta aigua, i aquí no la tenim.

I l'alternativa és... les plantes de jardineria sostenible. Hi ha d'altres zones mediterrànies com la nostra al món: al sud i sud oest d'Austràlia, a Sud Àfrica, a la zona central de Xile, a l'Estat de Califòrnia, i tota la conca del mediterrani... tenen un clima semblant al nostre, amb temperatures altes a l'estiu i poca aigua. El que fem és agafar plantes d'aquests indrets i adaptar-les per la seva comercialització. Aquí ens proporcionen jardins florits i amb poques necessitats d'aigua. Per demostrar tot això, aviat posarem en funcionament un jardí d'experimentació dins el viver.

Què és un jardí d'experimentació? És un jardí on s'adapta la planta al medi abans de vendre-la, per comprovar que funciona i demostrar així la seva resistència. Som conscients que si volem obrir noves espècies al mercat necessitem eines de demostració, i el jardí d'experimentació n'és una. Esperem que ens permeti convèncer a molts professionals del sector i també a l'Administració, s'ha de canviar el xip.

És dir, plantar als nostres jardins amb la sequera que ens amenaça, no és ciència ficció? No, la manca d'aigua és una realitat. La solució passa pels jardins sostenibles. Un jardí sostenible primer s'ha de dissenyar, planificar les zones on plantarem i preparar-ne el sòl. Després caldrà que escollim les plantes i substituïm la tradicional gespa per d'altres varietats menys exigents. Un cop fet això hem d'aplicar-hi un reg eficient i utilitzar materials de cobertura per evitar la pèrdua d'aigua per evaporació. D'aquesta manera obtenim jardins amb poques necessitats d'aigua i fàcils de mantenir. Així, en el mig i llarg termini, un jardí sostenible és més econòmic que un de convencional, ja que el jardí sostenible no necessita adobs, no necessita tant de manteniment, no necessita tanta aigua... Saps que és el que mata més les plantes?

El què? L'aigua. La gent creu que quan més calor, més aigua, i no! és al revés. L'aigua i la calor juntes produeixen fongs letals per les plantes. Avui es rega malament...

Malament? Antigament, els nostres avis, regaven a mànega, omplint les olles que es feien a la base de les plantes. Aleshores es posava l'aigua on feia falta, ara la meitat de l'aigua no va on toca, es mulla el terreny, però amb això es requereix regar més sovint. Les plantes de les que estem parlant, el què volen, és una regada forta, i després quinze dies o un mes sense reg A més, si plantem durant els mesos de tardor a primavera les plantes s'adapten més ràpid i necessiten menys aigua. Una altra cosa perjudicial és la plantació de plantes una al costat de l'altra, sembla que no ens agradi veure el terra però si plantem així, aquestes de seguida es toquen, i si a més reguem malament, algunes es poden morir.

Què hem de fer? Educar. Això no ens ho inventem nosaltres! A Califòrnia a la dècada dels 70, els seus pantans es van quedar secs, i l'estat va promoure una Comissió per estudiar el tema. Avui dia, el concepte de jardineria sostenible s'ha estès per tot Estats Units. Aquí, sembla que ens és igual.

El vostre catàleg és com una eina d'estudi, està molt complet. Sí, ens ha costat molt i el vam començar a fer fa cosa d'uns 7 anys, és un catàleg especial. En ell s'explica una informació contrastada amb una àmplia biografia especialitzada que té la voluntat de servir d'eina de treball per a tots els professionals que desitgin ampliar el coneixement de les espècies amb les quals treballen.

I totes les plantes de jardí sostenible són importades? Bé, Califòrnia, Sud Àfrica, Austràlia... aquest és l'origen de moltes d'elles, però també en tenim de la conca mediterrània. En aquesta empresa cada any entrem de 30 a 40 espècies noves, el que no vol dir que totes funcionin, perquè aptes per vendre potser només en surten vuit o deu.

Però encara tireu de la planta tradicional; el jardí sostenible, funciona a nivell comercial? Sí, cada cop els ajuntaments agafen més consciència que cal utilitzar plantes de baix manteniment; també alguns professionals i particulars. Tot i això, ens agradaria que més gent s'interessés per aquest tipus de planta, com ja ha passat als EE.UU. Només un exemple, la nostra pàgina web rep més visites dels EE.UU que d'Espanya, i aquí també hem d'aprendre a fer les coses amb el cap!

[Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/A7A9B30D-515A-4FC2-8473-EC8B9F712048.html]

Primeres lletres de Racó Viu

M’agradava escriure, de sempre. I les meves mans s’aturaven, i els meus ulls feixucs i cansats no feien més que llegir i rellegir aquesta afirmació, una vegada, i una altra. Buscava un bon començament, una presentació impactant, fructuosa, increïble; però només sabia dir que m’agradava escriure, que m’agrada de sempre. I els meus dits deixaven de teclejar, i els meus pensaments s’estancaven.

Tot principi hauria de tenir bona presentació, però presentar no és cosa fàcil. Quan comences a estudiar una carrera com periodisme, t’expliquen que s’ha de concebre la realitat com un poliedre, un poliedre amb moltes cares. Cada persona té una mirada diferent, però això no vol dir que un tingui una visió equivocada, sinó que cada fet es pot interpretar de moltes maneres.

Sóc una persona observadora, no ho puc evitar. Quan camino pel carrer, quan m’assec –amb sort- a un dels seients del tren, quan passejo per una botiga, quan m’estic prenent un cafè. Sempre. I no és per tafaneria, ni per consciència: és un acte reflex, automàtic, no premeditat. I de sobte, sento que la meva ment és de paper, i els meus pensament són de punta fina, i sense llibreta escric, i enumero els anells que porta la noia del meu davant, i transcric la conversa d’aquella parella de la dreta, i redacto la possible trajectòria del de l’esquerra. Sense adonar-te, agrupes un cúmul de petites situacions, de minuts viscuts, de relats estúpids però que han format part del teu camí, i els escric. Me’n sento satisfeta, perquè m’agrada escriure.

Em van dir que la realitat no era paraulable. Jo dic que sí, que encara que no es pugui traduir en lletres la complexitat d’una vivència, sí que es pot obtenir una d’aquestes cares del poliedre: la teva. I si ajuntéssim cada una d’elles, aconseguiríem una panoràmica completa, la veritat absoluta, i tot gràcies a vivacitat de les paraules, perquè les paraules són vives.

En aquest tros de paper, no pretenc altra cosa que plasmar la meva cara del poliedre; és aquí on comença, racó viu.

[Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/E8C19CE8-49DC-46FD-9955-64D2FED30B5C.html]