Esmolant notes

Esmolet Quartet. FOTO: Eva Miracle 

No són professionals de la música, només ho és la Gemma, que és professora a l’Escola de Música d’Arenys de Mar. Tot comença perquè ella i l’Eulàlia, que era alumna seva, s’ajunten per tocar la flauta de tant en tant. S’ho passen bé i s’atreveixen amb algun que altre concert. Així aconsegueixen la tercera al grup, l’Anna. I un any després, la formació esdevé quartet amb la incorporació de l’Esther. Esmolet Quartet neix ara fa 4 anys i, poc a poc, pretén fer-se un lloc en el món de la música, amb una proposta gens habitual, centrada en la flauta i, concretament, en el so de la música barroca. Es tracta de la santvicentina Anna Cornudella, la llavanerenca Esther Volmer i dues arenyenques, Gemma Ruiz i Eulàlia Casas. És, segurament, l’únic quartet de flauta dolça que tenim a la comarca.

“Era una cosa que sempre havia volgut fer i, quan vaig apuntar a les meves filles a l’Escola de Música de Llavaneres, encara em van agafar més ganes”, explica l’Esther, d’origen holandès, “però no trobava a ningú per tocar per aquí que tingués més o menys formació amb la flauta”. L’Esther destaca que en el seu país, i en general a tot el nord d’Europa (Bèlgica, Alemanya, Dinamarca,...), la flauta de bec és un instrument amb molta tradició, equiparable a l’estudi de piano o de violí, per exemple. “La flauta és un instrument que aquí es va desprestigiar, sobretot a les escoles”, apunta l’Anna, “tothom sap tocar la flauta, però no coneixen el que es pot arribar a fer”.

Esmolet Quartet ha mostrat la seva feina en algun que altre concert per Arenys de Mar i, fa uns mesos, a la Biblioteca de Sant Vicenç de Montalt. Esperem que aviat, aquest grup ens captivi de nou amb la seva música.

Per què Esmolet? Sorgeix un dia d’assaig a casa la Gemma, mentre fèiem notes molt agudes amb una flauta soprano. El seu company va sortir cridant: “Noies, aquí baix, hi ha una cua llarguíssima de gent amb ganivets!”. Ens va comparar amb els esmoladors de ganivets del carrer! Quan vam buscar un nom pel grup, no vam tenir cap dubte: Esmolet! Estava claríssim.

Quin tipus de música toqueu? Principalment música barroca i medieval, que és l’estil que va més relacionat aquest tipus d’instrument. Des de Purcell a Vivaldi, entre d’altres. Però això no treu que acabem tocant un tema modern, ja sigui la banda sonora de Harry Potter o d’Els Picapedra! Així s’enganxa una mica al públic i es dóna un punt divertit al concert.

No és massa popular la flauta... Aquí, més enllà de l’Auditori per exemple, no es coneix el potencial que pot tenir. A Catalunya s’ha desprestigiat durant molt de temps, sobretot a les escoles. Tots sabem tocar una cançó amb la flauta i això fa que no es vegi com una viola o un trombó,... queda com un instrument de segona, desconegut. De fet, hi ha molts tipus de flauta i en general, només es coneix la soprano, que és la que fan servir a les escoles.

Quantes n’hi ha? Hi ha la flauta dolça o de bec, que és la que toquem nosaltres, la soprano, la sopranino, que és més petita, la tenor, la baixa, la contrabaixa,... o la flauta travessera, que ja seria un altre instrument! Quan més gran, més greu és el so. Hi ha tota una carrera d’estudis superiors, mai deixes d’aprendre.

Deu ni do! És un instrument poc valorat que és molt bonic. Caldria aprendre que més enllà del Sol Solet, es pot fer molts altres tipus de música. Nosaltres, per exemple, adoptem la barroca. I s’hauria d’incorporar aquesta sortida a les escoles, escoltar audicions de flauta que traspassin les fronteres de la música popular.

Us agradaria fer alguna audició a les escoles? I tant! De fet, ho vam fer a una escola d’Arenys, La Presentació, i va agradar molt. Creiem que podria ser molt positiu tot això, explicar-li’s que hi ha molts tipus de flauta, que és un instrument molt seriós, no es tracta només de bufar! Pot sonar de moltes maneres diferents i cal entendre el què estàs comunicant. Un pot saber llegir i escriure, però pot no entendre un text. Amb la música passa el mateix, no és només una nota rere l’altra, hi ha una interpretació, un missatge,... tot un món!

Això també dificulta la vostra feina, és clar! De vegades estem més estona discutint quina lectura fem d’una partitura que assajant amb la flauta. La música fa frases, oracions, i evidentment, cada persona, cada cultura, ho expressa d’una manera o altra. Un dels nostres somnis ara és anar a Zuric, on tenim un conegut que té un cafè on se’ns ha convidat a tocar. Segur que es viu diferent l’experiència!

També esperem veure el resultat aviat, de nou, per les 3 viles. I tant! Sempre és un gust tocar a casa! Fa molt poc vam estar a l’Església d’Arenys de Mar participant d’un acte d’aniversari del retaule i hi tornarem a ser de cara a l’octubre. També hem passat per la Biblioteca de Sant Vicenç de Montalt, i esperem repetir aviat per la zona!

"Nits indianes" a Arenys de Mar

‘Vaig sentir que havia fet una cosa important per a Sant Vicenç’

Poc podia imaginar el capità Deschamps, brau mariner que navegava per l’Atlàntic en plena guerra de Cuba, que acabaria inspirant l’havanera més coneguda de la nostra terra, “El meu avi”. Però encara menys, que la seva mort acabaria sent la base d’un imaginari en el que hi caben des de extraterrestres fins a monstres, passant per la capital del món, un Sant Vicenç més que futurista. Dins la ment del petit Ivo, protagonista del conte més xurraví de la Diada de Sant Jordi, tot és possible.

Aquesta és la proposta que Agustí Pallarès ha dissenyat perquè els santvicentins més joves coneguin part de la seva història a través de la fantasia. “Sovint els contes estan escrits per adults i per als adults”, apunta l’autor, “m’agrada més el concepte de literatura “Fast Food”: que sigui directe, els hi cridi l’atenció i els agradi”. Precisament per això ha decidit seccionar-lo en petites càpsules que poden ser llegides de manera diària. I és que, tot i ser la primera vegada que aquest administratiu escriu un conte, en realitat, és expert en inventar-se’ls. De fet, els seus fills, la Clara i en Santi, són el seu públic més fidel: “El meu avi m’explicava contes de petit i jo mantinc aquesta tradició amb els meus fills. Entre els 3, construïm històries de tot tipus”. En aquesta ocasió, el seu pare, Joaquim Pallarès, ha estat encarregat de posar cara i ulls a la seva història.

Com se’t planteja la possibilitat d’escriure aquest conte? Cada any intento presentar-me als Jocs Florals de Sant Vicenç i el 2011 vaig guanyar el primer premi. Arran d’això, l’Ajuntament em va proposar escriure’l, cosa que em va omplir d’il·lusió.

D’on ve aquesta afició als contes? Quan era petit el meu avi m’explicava molts contes, històries que s’inventava sobre la marxa. M’aportaven moments de tanta felicitat, que vaig decidir seguir la tradició amb els meus fills. Cada vespre, abans d’anar a dormir, els explico un conte que construïm tots tres. Això amb els anys et dóna certa agilitat alhora d’imaginar i narrar. Però en aquesta ocasió, em va costar una mica més trobar la idea.

Per què? Perquè em van demanar que es basés en el lligam del Capità Deschamps amb Sant Vicenç. Aquest mariner va ser conegut durant la Guerra de Cuba i va morir a la nostra vila el 1923. Des d’aleshores, les restes de Manuel Deschamps van estar al cementiri. Fa uns anys van traslladar les restes a Cadis, al Museu Naval de San Fernando. Un tema una mica complex per explicar als més petits en un conte.

Quina ha estat la fórmula? La imaginació. El protagonista és un nen que veu com fan el trasllat del capità, al cementiri de Sant Vicenç. A partir d’aquí, la història es divideix en diferents càpsules independents, on hi podem trobar zombis, extraterrestres i el què vulguis! Així poden llegir una història cada dia.

Zombis i extraterrestres? Jo mai havia fet un conte per escrit. Amb els meus fills, vaig incorporant el què ells em demanen, com feia el meu avi! Un dels personatges que sempre apareix és un extraterrestre. És un element fantàstic que els agrada, i el què jo volia és que els nens gaudissin amb la lectura, perquè sovint els contes estan escrits i pensats per adults. Això fa que molts menuts no s’enganxin a la història, per això prefereixo el concepte de literatura que anomeno “Fast Food”: que sigui directe, els hi cridi l’atenció i els agradi.

Cal incorporar elements més moderns que els que el teu avi descrivia. El meu avi també tenia els seus propis personatges, però sí que és veritat que cada generació té el seu imaginari.

També s’ha perdut molt la tradició oral amb les noves tecnologies,... Sí i no. Els nens tenen la televisió, l’ordinador, els videojocs,... però encara hi ha famílies que els llegeixen un conte abans d’anar a dormir, per exemple. O amb això em trobo quan parlo amb d’altres pares. Cert que moltes vegades arribem cansats a casa, però és un moment que sempre esperen, i vull que el recordin amb molta il·lusió quan siguin grans.  

I en aquest cas, un resultat “de família”, ja que el teu pare ha fet les il·lustracions del conte. Heu treballat colze a colze? No del tot. El meu pare sempre ha estat un artista i des de sempre ha dibuixat i pintat,... l’apassionen moltes disciplines i no diu mai que no a un repte diferent. Va fer una il·lustració per a cada pàgina, partint del que jo havia escrit. Al final de tot, va dibuixar el Sant Vicenç del futur, una ciutat que és el centre del món!

Quin canvi! La imaginació et pot portar a l’època i el moment que vulguis! S’hi pot veure la Torre dels Germans Gabrielistes enmig d’un nucli molt modern i diferent al que tenim.

I la sensació de tenir el teu primer conte publicat a les mans? Moltíssima il·lusió! Mai hagués imaginat que publicaria un conte i, quan el vaig tenir a les mans, vaig sentir que havia fet una cosa important per Sant Vicenç. Ara, si els qui l’han de llegir el gaudeixen, n’estaré més que satisfet!

‘No hem de canviar el món: El canvi som nosaltres’

“Carpe diem” seria una bona manera de definir el camí de Cristian Ochoa, barceloní acollit a la nostra vila des de fa uns anys. Es va endinsar al món de la música durant l’adolescència, un impuls que el va fer passar per diferents bandes en les quals va aprendre a moure’s dalt d’un escenari. Guitarra en mà, tocava i composava de manera autodidacte, fins que va decidir que calia conèixer més sobre aquest món. El seu pas per l’Escola Moderna del Liceu és entrebancat, però el va farcint poc a poc amb la teoria que li mancava: “Sento que cal viure el present i fer el què un sent en cada moment. De primeres, necessitava experimentar; després vaig començar a estudiar el què realment m’agrada. En la combinació està la gràcia: la música és un món que no t’acabes”.

D’aquesta barreja, naixerà el 2005 Ultraído, grup que l’hi ha deixat un lloc en el panorama musical d’avui, juntament amb els seus companys d’equip, Xavier Rodríguez i Siscu Garcia: “És la construcció idònia, perquè ens compenetrem a la perfecció. Jo composo lletra i música i ells defineixen el tema”. Després de presentar un primer disc, han decidit fer una pausa per reinventar-se i, aviat, podrem escoltar-ne el resultats. Però mai s’han aturat del tot, són dels qui van a buscar l’escenari: “Cal recuperar la idea de portar la teva música arreu i no esperar que vinguin a buscar-te”.

En Cristian es defineix com un espectador més del teatre que és la vida, però que intenta capgirar el seu propi destí actuant diferent als altres. Per ara, ho fa gaudint de la tranquil·litat que li ofereix Sant Andreu de Llavaneres, on diu sentir “la calma i la natura vora de casa”. 

Fotografia: Felipe Mena

Com definiries “Ultraído”? Significa ser obert, veure més enllà de la realitat que se’ns presenta. El nom evoca maneres diferents de veure la vida, més enllà de les estructures que coneixem. És el què intentem transmetre amb la nostra música. A més, en català seria Ultranat. Tindria un doble significat, més enllà de néixer. Hi hauria una doble vessant que també ens agrada molt plasmar. De fet estem preparant un àlbum en català i aquest serà el nostre nom.

Serà en català per algun motiu en especial? Perquè m’ha sortit així, és una llengua amb la qual m’expresso. Encara estem en procés de creació, perquè de moment estem treballant en el segon disc en castellà, que esperem enregistrar aviat. Vam voltar molt amb el primer i necessitàvem aturar-nos i crear alguna cosa nova. Després ens dedicarem de ple al disc en català. Ja tenim alguns temes, però anem amb calma.

Com es construeix una cançó? Escriure una cançó és molt fàcil i molt difícil. A mi sempre m’ha agradat escriure tot allò que se’m passa pel cap... i d’entre les meves notes, a cop de guitarra, surt la lletra i la cançó. En realitat és expressar la teva percepció com a espectador del món, com si la vida fos un teatre. Però no és res especial, és neurològic: fas treballar el cervell i aquest, reacciona i et dóna fruits. Està comprovat.

Generalment podem fitar un esperit crític en la teva música. Però no és una reivindicació, sinó l’intent de mostrar que les coses poden ser diferents de com ens diuen que són. No ens ho hem de creure tot, hi ha altres realitats.

Una mica podria anar lligat a la situació actual de crisi? Hi ha músics d’altres generacions que ja han viscut una crisi i, a través de la música, també han promogut el canvi. Vull dir que no és res nou, ja ens ho van dir! Hi ha una sèrie de valors que ens han inculcat i que no ens deixen veure d’altres coses. I el què ignorem també és real! No parlo de llibertat col·lectiva, ni de sistemes, sinó de la teva llibertat, la personal. No cal canviar el món: El canvi l’has de produir tu, en el teu entorn. És una actitud. I també és educació,...

Educació? El què ens han ensenyat de petits és el què defineix la nostra manera de veure el món. De fet, els nens viuen la música d’una manera molt diferent: no l’escolten, la senten. Conserven l’instint primitiu de música i ball, com si fos una sola cosa. I ho he pogut comprovar durant la gira d’aquest passat estiu per Espanya. Són els qui estan a davant de tot, sota l’escenari, i es deixen emportar. Per això crec que m’agradaria molt fer un repertori infantil. Començar des de baix. La música és una responsabilitat, va més enllà de la diversió. El missatge no ha de ser banal, ha de ser un combat contra la ignorància.

Un públic molt especial d’una gira que tampoc ha estat massa habitual... Hem anat a l’aventura, la majoria de concerts es van anar lligant sobre la marxa. És la manera de portar la teva música arreu, anar picant portes més enllà del circuit establert.

Aquest és el camí que ha de prendre la música? El futur de la música un tema molt complex. La música és feina i s’ha de valorar com a tal. La cultura té un preu, però sí que és veritat que ha d’estar a l’abast de tothom,... i encara queda molt per fer. Podríem abaratir-ne l’accés? Retallar intermediaris? No ho sé. Però sí veig que encara hi ha camins alternatius per recórrer, que estan al marge de l’estructura general. Cal llogar un espai concret o podem muntar un escenari sobre la marxa? Aquesta és la idea: rodar! Tampoc és fàcil, però és una manera.

25a Diada de la Puntaire a Arenys de Mar

Que algú apagui la llum!

Li diuen obsolescència programada i consisteix en planificar la data de defunció dels aparells electrònics dels quals, els ciutadans, ens hem tornat totalment dependents. Mentre lluitem per allargar la vida de les persones, deixem que rentadores, neveres, mòbils o la més simple bombeta tinguin la seva caducitat establerta per tal de mantenir actiu el mercat. D’aquesta manera persisteix el sistema del compra-gasta-compra que tant reflecteix el consumisme innat de la nostra societat. I amb tot això, apareix el somriure elèctric d’una bombeta que porta 111 anys encesa de manera ininterrrompuda en un Parc de Bombers de Califòrnia. Un circuit interminable d’energia que llueix amb ironia dins d’una càpsula de vidre sabent que més d’un ha pensat en apagar-la. Lluny d’aconseguir-ho, un empresari espanyol ha fabricat la primera bombeta immortal, o almenys, pensada per durar tota una vida. Amb una garantia mínima de 25 anys, surt al mercat a través de la xarxa, precisament, perquè les distribuïdores veuen en aquest producte la seva pròpia data de caducitat. Així ho ha denunciat el seu creador, Benito Muros, qui també ha posat en marxa una plataforma per acabar amb aquest sistema (Sin Obsolencia Programada), a través de moviments socials. Amenaçat de mort, Muros parla d’avantatges mediambientals, de creació de mercats de segona mà, reparacions i mercats que no es basin únicament en el creixement.

Tot i això, puc imaginar la bombeta centenària penjada al centre de la sala, deixant que els seus filaments incandescents continuïn reflectint la llum sobre les parets de ciment, sense descans. És vella però segueix complint la tasca per la qual va ser fabricada. Mai ha deixat a ningú a les fosques, tot i que ha sentit la temptació de fer-ho més d’una vegada. Mai ha fet pampallugues, provocant l’angoixa de qui es pogués trobar a la vora. Però d’allò que abans ens semblava un fet únic, extraordinari i admirable, amb la nova competidora es converteix sense voler en un fenomen corrent, mediocre, vulgar i antiquat. Per això, algú col·loca una banqueta sota d’ella, per ordre directa. Col·loca els peus al damunt i encimbella el cos fins visualitzar-la cara a cara. L’admira un últim instant. Ni una arruga, ni un rastre d’òxid, ni una sola senyal de debilitat. Es prepara per descargolar el casquet i mira al seu company, a una carícia de l’interruptor. El botxí allarga els seus últims minuts de vida en silenci, tanca els ulls i executa la sentència de mort. Dies després, lluirà de nou la llum en aquesta habitació, però aquesta vegada, ho farà una bombeta jove, moderna, avantguardista. Ningú es pot resistir a l’última tendència.  

"Arenys viu i conviu", una associació multicultural

La Fira del Col·leccionisme d'Arenys de Mar amplia el seu horari

L'Orfeó de Sant Vicenç

Fa 68 anys que l’Orfeó Parroquial El Delme omple de música coral els actes més simbòlics de la nostra vila. Actualment, hi ha una trentena de cantaires: 5 tenors, 5 baixos, 8 contralts, 11 sopranos i la directora. La majoria d’ells són santvicentins, tot i que hi ha representació de Caldes d’Estrac i de Llavaneres. “És molt bonic, perquè participem als actes dels tres municipis”, explica la directora, Eva Ramon, “és una coral de les 3 viles”. I és que amb els anys, els joves han abandonat El Delme. Però que la mitjana d’edat de la coral sigui alta, no significa que el resultat no sigui jove: el repertori és molt variat i aglutina temes clàssics i moderns. Per aconseguir-ho, cal esforç i constància: Els assajos ocupen quatre hores a la setmana, i encara que de vegades, algun competidor fa modificar els horaris, no fallen. “Els hi exigeixo molt, però haig de dir que són molt bona gent, tenen molt de compromís”, confirma l’Eva, “i això es nota quan pugen dalt l’escenari”.

Tot i que han viscut èpoques de molt esplendor, arribant als 42 cantaires, la coral de l’Orfeó es manté gràcies a les quotes dels cantaires, dels socis protectors, de les subvencions de l’Ajutament i, sobretot, de la participació en moltes activitats. “Hem passat per diferents èpoques, algunes de més bonança econòmica, d’altres com ara, més dures”, apunta el president de l’Orfeó, Joan Carreras, “però pel 70è aniversari de l’entitat només demanem seguir com fins ara i que, tothom a qui li agradi cantar, s’apunti a viure aquesta experiència, que enganxa”.

Abans el Delme era el centre parroquial, on tothom s’unia per passar l’estona. Com ha evolucionat? Es feien tardes de cinema, hi havia teatre, un cor de caramelles i, fins i tot, es jugava a bàsquet i futbol. No hi havia tantes entitats a Sant Vicenç i era l’opció que el jovent tenia per divertir-se. Un requisit era fer-se escolà i col·laborar amb la parròquia. Aquest és l’origen de l’Orfeó. De fet, molts dels cantaires van començar en aquesta època. T’expliquen que, aleshores, s’esperava l’assaig amb il·lusió: més enllà de les festes majors, era l’únic que tenien.

És per això que avui dia els joves s’han deslligat? Avui en dia hi ha molt per escollir. A més, això suposa un compromís. Hi ha assajos, actes en els quals cal complir,... és una responsabilitat. Potser per això, els joves s’han anat desvinculant del Delme. Però no et pensis que els 30 cantaires que hi ha ara ho tenen fàcil per venir sempre. Molts d’ells col·laboren amb altres entitats i és complicat no coincidir en alguns actes, especialment quan venen festes. A part, tenim un competidor molt dur: El Barça! Quan hi ha un partit important hem de modificar els horaris!

Tot i això, sí que hi ha una Escola Municipal de Música amb nens i nenes de Sant Vicenç. No és possible crear un planter? Nosaltres hem intentat que des de l’Escola de Música es formi un grup de nanos que, amb el temps, es pugui incorporar a l’Orfeó. Però no és fàcil, perquè hi ha cors infantils, però fins a nosaltres hi ha un salt, que són els joves. I a aquesta edat, qui realment vol aprendre, estudia música. És com un club de futbol, s’han d’anar pujant categories i entre el segon equip i el primer, la diferència és mínima. Però els nois no arriben al segon equip, ho deixen al juvenil. 

I aprendre d’adult és complicat? No, però cal un període d’adaptació aproximat d’un any. No es tracta només de tenir bona oïda i saber afinar, cal aprendre a cantar la veu que et toca, i no és gens senzill.

Per què? Normalment coneixem la melodia de les cançons que és la part que canten les sopranos. Som un país de tradicions, estem acostumats a cantar tal i com ens han ensenyat de petits. Però, i si et toca fer un contralt, o de tenor, o de baix? Si no et concentres, és molt fàcil acabar cantant la melodia. Aquesta és la gràcia d’una coral: Trobar l’harmonia de les 4 veus. I per això és important assajar molt, això no s’aprèn en dos mesos! Fet que descarta a molts estiuejants que podrien entrar. És necessari compromís i disciplina. Pensa que només que falli una veu, es distorsiona tot.  

Això també complica el repertori. Com a coral mixta, s’han de buscar peces que puguin cantar-se a quatre veus. Tot i això, tenim un repertori molt variat que va des del segle XVI en endavant: Música de l’era romàntica; més clàssica, amb compositors com Beethoven o Mozart; temes populars catalans, francesos o alemanys,... i també hem fet gospel i peces més contemporànies, com Lluís Llach o Frank Sinatra. Evidentment que hi ha temàtica religiosa, als oficis o al concert de Nadal, però busquem peces per a tots els gustos.

Però el resultat és òptim, perquè no hi ha acte en el que no tingueu presència! Com a entitat lligada a la parròquia sempre estem disponibles per dates assenyalades com Setmana Santa o Nadal, amb el concert de Sant Esteve i, com no, per Festa Major. Per  la diada de Sant Vicenç, el 22 de Gener, seguim amb una tradició de més de 60 anys a la nostra vila, que és la interpretació durant l’ofici de la Missa Pontificalis de Perosi. Fins i tot ens criden d’altres municipis, com Caldes, Llavaneres i Argentona. Altres actes on no hi faltem és a la Festa dels Jubilats, a la Mostra d’entitats o per la Diada de l’11 de setembre. Es tracta de buscar actes en els que la gent pugui gaudir. Per exemple, vam participar a l’homenatge que es va fer a Lluís Companys a Montjuïc, i el darrer any vam organitzar el Festival de Corals del Maresme a través de la Federació Catalana d’Entitats Corals i portem tres anys seguits participant a la Missa de TV2.

I en que esteu treballant ara? Ara ja estem preparant el concert que farem per la mostra d’Entitats al maig i el Concert d’estiu, que com sempre serà el primer cap de setmana de juliol. Necessitem uns mesos per preparar-nos bé els temes, ja que hi ha molts cantaires que no llegeixen les partitures, ja que la majoria no sap llegir música: Ho fan de memòria, i això té un gran mèrit!

Primeres teules per l'ermita de Sant Sebastià

“D’aquesta blanca ermita, que vetlla per la salut del cos i ànima dels veïns de Llavaneres, i a la qual, ells pugen a visitar en cada contratemps, hi ha goigs impressos ja a mig segle XVII”, va escriure Fortià Solà l’any 1936. L’edifici religiós en qüestió és l’ermita de Sant Sebastià, una de les construccions més antigues del municipi, tot i que per a molts, avui encara desconeguda.

És un punt històric del nostre municipi, de fet, se’n té notícies ja al segle XVI. L’ermita de Sant Sebastià va funcionar com a seu militar durant la guerra del Francès i les posteriors guerres carlines, fet que la va deixar força deteriorada. Quan Llavaneres va esdevenir refugi per a famílies estiuejants durant un brot de còlera que va afectar Barcelona al segle XIX, els llavanerencs, on cal destacar la família Matas i la Masriera, la van tornar a restaurar com a agraïment al sant i per poder seguir gaudint d’aquest indret. Anualment s’hi celebrava l’aplec al mes de gener, en el que no hi han faltat mai les coques i el vi dolç. Una tradició que fa 5 anys que s’ha recuperat gràcies a l’entitat “Salvem l’ermita”, que neix amb la intenció de recuperar l’esplendor d’aquest espai. Quina va ser la sorpresa, quan mesos després, en obrir el diari, molts veïns van llegir un reportatge en el que es mostrava una torre a la venta dalt d’un turó del nucli urbà de Sant Andreu de Llavaneres, ermita inclosa. Gràcies en bona part al seu esforç, avui, l’ermita és oficialment propietat parroquial i es troba en ple procés de restauració.

“Salvem l’ermita” ha aconseguit recaptar prop de 7.000€ des del 2009, a través de donacions populars, que ara serviran per cobrir part de la taulada ensorrada, damunt la sagristia. Un dels seus membres, Andreu Ventura, ha restaurat l’escultura de Sant Sebastià que llueix damunt la portalada. També s’ha recuperat la música que acompanya els goigs de la seva figura. Entre tots, han netejat l’interior i l’exterior del temple, deixant una esplanada digna al seu entorn. En concret es tracta de Tona i Joan Devesa, Andreu Ventura, Guillem Coll i Mossèn Joan Manel Prieto, encara que hi ha una llarga llista de col·laboradors altruistes que fan realitat la seva empenta.

Com és possible que posessin a la venta l’ermita? La parcel·la privada bordejava l’ermita de Sant Sebastià i Quim Bertran va donar la veu d’alarma en veure l’article al diari. S’havia perdut la tradició de celebrar l’aplec el 20 de gener, per Sant Sebastià, i just l’havíem recuperat aquell any, inclosa la tradició de menjar coca i vi dolç, que ens regala el pastisser Jaume Matas, i l’aplec de sardanes. Molts de nosaltres recordem amb molta estima aquest espai: és el nostre patrimoni! 

I ara de qui és? Fa dos anys que s’ha formalitzat que és propietat del Bisbat i, per tant, de la Parròquia de Llavaneres. Hem dut a terme diverses campanyes per donar visibilitat a l’ermita. Primer per subscripció popular, perquè el poble s’involucri en la defensa i preservació d’aquest indret. Tenim una llarga llista de col·laboradors. Gent que s’ha ofert a ajudar en el que pugui. Al 2009 vam iniciar la campanya “Una teula per l’ermita”, on tothom qui vol pot fer una donació econòmica per la seva restauració, amb un mínim de 5€. Ara tenim gairebé 7.000€.

L’objectiu és arribar als 20.000€. És el que vam calcular que costaria arreglar-la. De moment farem servir els diners en cobrir el sostre de la sagristia, que és una de les actuacions més urgents. A mida que anem recaptat més, es continuarà amb les obres per reformar-la. 

Però heu anat fent altres millores. Es va obrir el camí i acabem de netejar l’entorn, per deixar descoberta l’esplanada. Hem netejat els interiors, s’han fet les estovalles del retaule i s’ha fet arribar l’aigua al recinte. També vam restaurar l’escultura de Sant Sebastià, per la que es va fer una festa. Són petites coses per anar adequant l’espai.

Per tot això, volem agrair a la Parròquia de Sant Andreu de Llavaneres, la Secció de Cultura del Casal, les ADF de la Serralada el Montalt i a l’entitat Aventures Llavaneres la seva plena disposició en aquesta fita, així com el suport que ens han donat des de l’Ajuntament des del començament. 

I seguireu amb aquesta tasca. Seguirem presents a les fires amb parada i guardiola, fent loteria i rifes, que ens ajudin a recaptar més diners. I repetirem el pessebre que s’ha fet per primera vegada aquest Nadal, que va tenir molt d’èxit. També vam aprofitar una festa amb els nens i nenes de l’escola perquè la visitessin. La majoria de pares no coneixia ni la seva existència! 

Cal recuperar, a més de l’edifici, la visibilitat al poble. La gent no la coneix. És un monument amb molta història i això també s’ha de preservar. Per exemple, el primer rellotge de Llavaneres estava a l’ermita de Sant Sebastià! Ara es troba desaparegut, però cal donar a conèixer aquests detalls, perquè formen part del nostre passat.