Ràdio Arenys

Des del 26 de setembre, col·laboracions als Informatius del Cap de Setmana a Ràdio Arenys. Els podeu seguir a través de pàgina web o de la freqüència FM 91.2, de 13,30 a 14,00h els dissabtes, i a partir de les 12,15h els diumenges, dins del Dominical.

Funcionaris

Tinc una amiga que ha decidit que el seu objectiu a la vida, ara per ara, serà el de fer-se funcionària, perquè li pot més el viure de la feina i no el treballar per viure. I és que té un company que ha decidit abandonar l’esclavitud de les obres per fer-se professor, i així poder gaudir de més temps lliure que dedicar-li als seus. Això em recorda una enquesta que es va realitzar fa anys, en la que la majoria de nens mostraven interès per fer-se funcionaris, encara que la molts d’ells no sabia explicar en què consisteix la feina. Avui, caldria matisar aquesta informació, ja que l’última enquesta del Departament de Recursos Humans d’Adeco, determina que la majoria de nens, exactament un 75%, valora més la vocació que el sou. Els futurs treballadors, creuen que és més important passar-s’ho bé que guanyar diners, i retornen al somni de fer-se futbolista, actriu o cantant. A més, el 84% dels funcionaris es mostra desmotivat en la seva feina, o això confirma l’estudi independent del col·lectiu de Tècnics d’Hisenda. El món individualista i competitiu de l’Administració no és tan bo com sembla, i el mite dels múltiples esmorzars a mig matí, decau pel seu propi pes.

Ella però, segueix obsessionada amb renunciar a fer el què li agrada, i està disposada a ordenar arxius i carpetes per tal de gaudir d’un bon horari i una jubilació assegurada. La seva insistència em desconcerta, perquè encara sóc de les que penso que la feina ha de ser un passatemps, i renego, digueu-me utòpica, a treballar sense ganes. Faltaria veure, però, com s’actualitzen aquestes dades, amb això que en diuen crisi.

Preus de pel·lícula

Recordo que en una època, anar al cinema es va convertir en una constant per mi. Em trobava atrapada en la pubertat, edat en la que et sents massa gran per certes coses, i encara petit per altres divertiments. Anar al cinema amb els amics –i sense pares- era la proposta més reiterada per matar les hores mortes dels caps de setmana; la pel·lícula escollida no tenia tanta importància. Ens deixaven a la porta amb mil pessetes a la butxaca, i ens venien a recollir dues hores més tard. Amb aquell bitllet verd i gran –els d’ara, en un principi, em semblaven de broma-, completàvem l’entrada amb crispetes i altres llaminadures; de vegades, fins i tot em sobraven vint duros, que guardava per anar fent guardiola.

Amb els anys, anar al cinema s’ha convertit en un recurs de dies de pluja, de diumenges d’hivern poc transitats o de pel·lícules cridaneres. Entre d’altres coses, amb aquell bitllet verd i gran, avui no tindria ni per pagar el tros de paper que m’acredita per entrar a la sala. Ara una entrada costa, ni més ni menys, que 7,60€ - més que mil peles-, i si ho vols complementar amb crispetes o similars, la cosa puja. Tens la possibilitat d’escollir seients VIP, que intueixo, deuen ser tan còmodes com alt sigui el recàrrec. Si a més, tens l’opció de veure el film projectat en 3D, hi ha un suplement de 2,50€. Així que, aproximadament, avui necessitaria més de dos d’aquelles bitllets grans i verds, per poder passar la tarda amb els amics davant la gran pantalla.

Quan tan buidat el compte bancari de manera descarada, i comences a pensar que anar al cinema s’ha convertit en una pràctica de luxe, et passen un anunci en el que et demanen que estiguis atent, per si algú dels presents treu una màquina de filmar. “És robar”, et diuen al final –jo no acabo de tenir clar qui roba a qui. El què em trobo al meu voltant, però, és que aquí tothom treu altres coses de la bossa: l’ampolla reomplerta d’aigua de l’aixeta, l’entrepà embolicat en paper de plata i, fins i tot, el paquet de crispetes fetes anteriorment al microones.

Tot sigui bó per aprofitar bé els pressupostos personals, i amb aquests preus tan desorbitats, no n’hi ha per menys. Només em pregunto, si d’aquí poc anar al cinema es convertirà realment en un pla alternatiu per ocasions especials: dies d’aniversari, dates específiques, regals de Nadal. El que està clar és que els joves preadolescents d’avui dia, hauran de buscar-se un altre divertiment adient per aquella època traspàs, perquè el cinema, té un preu de pel·lícula.

Però tot sigui dit: hi han pel·lícules que, tot i els preus desorbitats, valen la pena veure’s en aquestes butaques, encara que l’aire acondicionat funcioni a màxima potència, o que la dona de cabells cardats d’assegui al teu davant. Endivinar “la bona” o no, ja forma part de la sinceritat de la campanya de marketing i de l’ull que es tingui al moment de triar.

TRIBUT A TARANTINO

Al cinema, no hi ha un context històric més explotat que el de la Segona Guerra Mundial. La violència, a la gran i petita pantalla, és un tema reiterat amb molt bona sortida. Això ho demostra una extensa filmoteca bèl·lica. Però crec que a pocs se’ls ha passat pel cap tergiversar el passat, amb un bon toc surrealista, i desfigurar la cara del führer a trets, com a molts hagués agradat aleshores. Quentin Tarantino, amb Malditos Bastardos, ha aconseguit donar un toc d’humor i sàtira a un tema tan delicat com és l’holocaust. Una petita venjança cinematogràfica americano-jueva contra una època on l’horror era real.

Dilluns

Des de primera hora està asseguda al despatx, amb les cames creuades i el telèfon com a prolongació de l’orella. Té la cara bullint de tanta discussió matinera. “No, el paquet ha d’arribar demà al matí, o no podran continuar la feina”, li diu a un dels proveïdors, “què vols dir que és impossible? així és com havíem quedat!”, repeteix amb indignació.

Es recargola un dels rínxols que sobresurt d’una cua mal feta, però perfectament estudiada; es mira les ungles, que ja requereixen una nova pinzellada; observa les seves sabates de taló, les noves, les negres, que han liquidat la meitat del sou del mes passat. Les parets s’estreten, i aquell habitacle espaiós es converteix en un calabós de mides claustrofòbiques. Dins d’aquella caverna, el ring-ring constant retomba com un eco que s’enganxa al cervell. Les cames creuades s’han adormit, però no queda espai per estirar-les. La seva respiració s’accelera, i l’estrès es patenta en aquelles ungles mig pintades, que de seguida queden esquinçades per les dents. Cada vegada que mira el seu rellotge de polsera, els ulls li fan pampallugues: “Les 9 i mitja, encara?”. L’hora del cafè no arriba ni que forcin les agulles del temps. El telèfon no para de sonar, i els esbufecs són reiterats a cada minut que passa.

Falten cinc minuts per les 11, però ella no pot més. Les seves pupil·les ja visualitzen la cigarreta, el donut i el cafè. Agafa la jaqueta, també d’estrena, color verd militar, tot i que d’aspecte de guerra en té ben poc. El seu model combina a la perfecció amb els pantalons foscos i les sabates noves de taló, les negres, les que li han buidat significativament el compte bancari. La bossa, vermella i petita, té l’espai just per guardar mòbil, paquet de tabac i moneder. Abans que el rellotge marqui l’hora punta, ella ja prem el botó de l’ascensor, en un esma de fugida sense precedents.

Per fi trepitja el tacte consistent del carrers de Barcelona, sentint les seves sabates friccionar amb les rajoles del terra, a pas militar. Passa per davant de l’obra, sentint més d’un xiulet, i d’altres comentaris pujats de to, mentre xucla nicotina amb ànsia. Davant de la fleca, apaga la cigarreta, fent ballar el taló amb gràcia al seu damunt. La cua avança ràpid: dona gran, barra de quart, bitllet, canvi; noi jove, croissant de frankfurt, monedes, i fora; donut i tallat per emportar, import just i bon dia. Respira feliç amb el seu esmorzar en ma, de tornada al despatx.

A mig camí, es para davant l’aparador de la seva botiga predilecta. Estan canviant el model de la maniquí, i oh!, hi deixen les sabates de la nova temporada. S’enamora, tot i que sap que fins el mes següent, no hi han capricis que valguin. Fa una mossegada del donut que aguanta a la mà dreta, embolicat en un tovalló, i s’empassa un glop del tallat, que està bullint, com a ella li agrada. Però quan intenta avançar un dels seus peus per continuar el trajecte, no pot. “Què passa?”, es pregunta automàticament el seu cervell deleïtat per aquests minuts de glòria. Abans de mirar el terra, s’adona que s’està enfonsant. “M’enfonso!”, es confirma interiorment en un crit d’auxili que ningú escolta.

S’ha quedat atrapada en una vorera de ciment tendre, no senyalitzada. Al seu darrera, quatre treballadors de l’obra la miren meravellats. Porten a la ma la senyal que prohibeix el pas de vianants per aquell tram. Intenten que el riure no se’ls escapi, tot i que a algun d’ells ja li pica el nas. L’agafen pels braços, li aguanten el tallat i el donut mossegat. Ella es caga en tot ésser vivent. Els hi diu incompetents, els escridassa amb insults intel·ligibles entre plors d’impotència i de desesperació. Ells es disculpen amb el cap cot, i amb una samarreta vella intenten netejar el ciment de les seves sabates, ara ja, grises.

La dona de la botiga de roba, la seva predilecta, surt amb un cubell d’aigua. “Posa els peus a dins, i les sabates, corre!”. Obeïx. Després li freguen amb un drap sec, en un intent de treure tot el ciment concentrat a les sabates. El resultat no és del tot satisfactori, menys tenint en compte que l’estat del baix dels pantalons és similar, i comença a petrificar-se. Comença a sentir vergonya, tothom la mira, es el centre d’atenció de tot el carrer. Dóna les gràcies a la dona, arrabassa el seu donut i el seu tallat amb un gemec que espanta, i fuig cames ajudeu-me de nou al despatx.

El recorregut de l’ascensor es fa interminable, i això que només són tres pisos. Entra al seu habitacle, llença bossa, jaqueta, donut i cafè, i es dirigeix al lavabo. Es tanca a dins i es treu pantalons i sabates. Té els dits del peu gelats, i els turmells cimentats. Se’ls frega amb aigua i sabó. Intenta netejar les sabates i el baix dels pantalons, que ja estan força consistents. Algú pica a la porta del bany, i ella respon amb un grunyit.

Torna al seu habitacle, amb els peus, les sabates i els pantalons mullats. Està xopa, té fred, i està molt enfadada. Mira el rellotge, esperant l’hora de dinar. Només pensa en arribar a casa, canviar-se, embetumar les sabates i tirar-se al sofà. Però només passa un quart d’hora de les 11 del matí. El telèfon torna a sonar, i l’habitacle es torna a convertir en un forat petit, minúscul, claustrofòbic. Amb llàgrimes de ràbia als ulls, pensa que almenys tindrà els seus mil anys de bona sort per trepitjar ciment tendre. O era merda?

Experiència acumulada a Arenys.tv

Aquest és un dels meus últims treballs realitzats per ARENYS.TV, després d'un seguiment informatiu sobre la Consulta Popular per l'autodeterminació de Catalunya del passat 13 de setembre. El portal informatiu de la vila d'Arenys de Mar ha decidit tancar les seves portes, pel que només em queda agraïr que em facilitessin l'oportunitat de créixer professionalment al món de la informació, així com l'experiència que se'm va permetent acumular. Aquí us mostro les dues cares de la jornada, captades a través de la meva càmera, i la meva humil visió dels fets, que no pretenia altra cosa que informar el més objectivament possible.

Fotografies de foc

Fotografies de collita pròpia. Correfoc de Caldes d'Estrac 2009.

Sílvia Tosca, tota música

ENTREVISTA a Sílvia Tosca, cantant folk i empresària

La Sílvia Tosca ens obre les portes a casa seva amb molt d'entusiasme i amabilitat. Mentre dura l'entrevista, la música no pot faltar. Una de les versions de Frank Sinatra, “Fly me to the moon”, apareix amb veu trencada. És ella. “Sempre m'ha agradat la música d'homes, i per això sempre treballo amb greus, però aquí vaig pujar una mica el to; és una cançó que m'encanta”. Energètica i xerraire, aquesta melòmana va començar al món del turisme, i uns quants anys a l'Administració, per acabar tornant a la música: “Em fa sentir genial, jo li recomano a tothom”.
Barcelonina de naixement, la Sílvia va estiuejar gran part de la seva infància a Premià de Dalt, fins que els seus pares vam marxar per feina a Madrid. Ja fa 10 anys que està instal·lada a Sant Vicenç de Montalt amb els seus dos fills, l'Ariadna i l'Àngel, on assegura que viu molt tranquil·la: “Jo estic aquí, sento els ocellets, veig el mar, estic en contacte amb la natura, què més vull?”. Amb una guitarra ben a prop i la seva família, la Sílvia, no necessita res més.

Quan comença la teva afició per la música? Jo diria que vaig néixer amb ella. De joveneta havia fet una mica el més típic, ballet clàssic, solfeig, dansa, jazz... i volia estudiar a l'Institut de Teatre, però a casa no em van deixar. Vaig passar uns anys a Madrid, on em vaig dedicar un temps al teatre amateur [òpera rock] i a fer concerts de cançó protesta, en català. T'estic parlant de temps de Franco, no sé ni com no em mataven! Algun tomàquet em devien tirar, però la gent s'ho escoltava, suposo que com no m'entenien gaire..! Vaig acabar deixant-ho tot, i avui m'he sortit amb la meva: He tornat amb la música, i em sento genial! Ara la meva mare és una de les meves millors fans.

En quin moment la recuperes? Ja fa un any i mig que vaig agafar de nou la guitarra. Estava molt deprimida per altres motius, i em sentia tan fluixa i tan trista, que vaig sentir la necessitat de tornar-hi. Vaig començar a tocar de nou, a composar nous temes, a tenir alguns bolos,... és un món molt dur, cada dia has de trobar les teves hores de dedicació i viure de la teva música és molt difícil, però a través d'ella m'he refet, i em sento molt més feliç.

Per què la guitarra? Jo volia fer piano, i a l'Escola de Música Municipal d'Alcobendas, no tenien piano, així que vaig passar a la guitarra, i em van ensenyar quatre notes, però res! Allà em tenien més amb les sevillanes que altres coses. Al tornar a Catalunya, un amic me'n va ensenyar una mica més, i la resta, autodidacta. La veritat és que vaig tenir una adolescència molt musical. Sempre ens estàvem en un garatge, a Premià, escoltant o tocant música amb la resta de la colla. I ara, el meu guitarrista també m'ajuda moltíssim quan em costa enganxar alguna nota.

Moments d'inspiració? La inspiració t'agafa vivint. Sóc de les que va sempre amb paper i un bolígraf a la bossa, perquè pots estar a la platja, o fent la compra, o passejant, o parlant amb una amiga! I de sobte et ve al cap una vivència, un record, un sentiment... et ve la idea, comences a pensar i et surt.

Com definiries el teu estil? Doncs em considero bastant folk, faig una barreja de moltes coses, sempre arrelada a la música dels anys 70 i 80 i al jazz i soul modern de tipus Diana Krall, Nora Johns, Jason Mraz, James Morrisson,... és el que més he escoltat; i tot en anglès! A casa sempre teníem música bona i americana, per això ara em sentiria rara cantant en català o castellà; no ho sé, és el què em surt. De moment tinc 3 temes propis, i algun dia, espero poder gravar una cosa més en serio, però la veritat és que és un món molt difícil i molt car, perquè hi ha drets d'autor pel mig. El factor sort és molt important.

Però també s'estan obrint nous mercats amb el tema musical. Sí, és que cal evolucionar, la gent ja no compra discos. Internet està obrint molt el ventall de possibilitats, i s'acabarà tirant per allà. Jo de moment tinc el meu myspace [www.myspace.com/silviatosca], i va bé, la veritat, perquè la gent t'escolta per allà, et coneix, i quan et volen contractar, molts, ja et demanen directament l'adreça; d'altres encara no, i els has d'enviar una maqueta per correu ordinari... és tot un procés.

Mentrestant, treballes a una productora musical [BcnADSolutions]. Coses de la vida, la música et porta a la música! Allà fem música per spots de televisió, ràdio, televisió,... fins ara hem treballat molt pel mercat hispano-americà, de fet, la revista Telly Awards va fer una menció especial a la nostra feina per la nostra campanya de “El Pollo Loco”. Però ara volem venir cap aquí, i estem muntant una capçalera de músics, un banc de veus, cosa que no ha fet ningú. És molt innovador, perquè a Internet, quan busques una cosa concreta, te'n surten mil, però d'aquest àmbit, res! I per ara ja tenim unes 80 veus, i molt diverses pel que fa a textura, accent, registre i estil. I no són tots cantants, també hi tenim actors, perquè no! Has de tenir de tot.

Per què com es posa música a un anunci? Va tot molt lligat o et donen llibertat creativa? Et donen alguna referència, de tipus: “Fes-me una salsa amb molta percussió al principi, i després tal...”. Es treballa sobre imatges, i el compositor treballa sobre elles. La veu en off es posa després. Si tens sort i aconsegueixes col·locar una de les teves cançons, és genial, però és molt difícil que passi... per això aniria bé tenir un banc de veus, per quan busquis una cosa concreta.

Però aquí no acaba la teva feina amb la música... No, amb el mateix noi amb el que treballo a la productora, el Dani Valldosera, hem creat Silvia Tosca Management, on de moment ja cobrim a 5 artistes, i de cara al setembre començarem a bellugar-nos per seguir treballant.

Has de tenir una gran vocació artística, perquè també restauraves mobles. Quan vaig deixar el món administratiu vaig començar a dedicar-m'hi. Ara amb la crisi estava molt parat, però vaig començar a fer-ho també de manera autodidacte. Potser sí que tinc una vena artística, també m'encanta la cuina, de vegades dibuixo,... és que vaig fer disseny de moda un temps. Suposo que em fa desconnectar, l'art és el millor per no pensar en altres coses, per això em fa sentir tan viva.

Esperes la gran oportunitat? Ja n'he tingut moltes mentre he sigut joveneta. Sé que ara tinc altres limitacions, però mentre pugui cantar, estaré bé. I si penses en positiu, les oportunitats acaben venint soles, per contagi.

Les 3 Viles, SANT VICENÇ DE MONTALT, Setembre 2009

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/CB55A1C4-A32D-4C89-80CA-C47085B62060.html

Per què no?

Pel que fa a creences i supersticions, sóc bastant escèptica, agnòstica i, fins i tot, acaricio de tant en tant l’ateisme, però de vegades, hi ha detalls que s’escapen de la quadricula científica. O t’ho creus, o no. Així de simple. I és que de la mateixa manera que dels aparells electrònics i tecnològics d’última generació que adquirim com barres de pa, ofereixen moltes més possibilitats de les que acabarem utilitzant, la nostra ment és un univers desconegut del que només en fem servir una ínfima part de tot el seu potencial. Aleshores, com n’estem tan segurs del que és o no fruit de la coincidència?

“Quan vols alguna cosa, tot l’univers conspira per ajudar-te a aconseguir-ho”, afirma Paulo Coelho a “L’Alquimista”. El pensament té molt més poder en l’atzar d’un mateix del què puguem o vulguem imaginar. Som la bobina de la nostra pròpia energia, i d’això precisament ens parla la Llei d’Atracció Universal: Desprendre optimisme atraurà a les noves oportunitats, i pensar en negre, ens aventurarà cap a noves caigudes. De la mateixa manera que un acaba amb malaltia psicosomàtica quan insisteix en trobar-se malament –per prendre nota els hipocondríacs.

De vegades només cal creure’s que un pot arribar allà on es proposi, per creuar la meta, i són aquestes petites coses les que la fan la vida més amena i menys previsible. Què hi ha de dolent, de vegades, en donar-li’s l’oportunitat d’existir? Els somnis ens ajuden a obviar les males passades, almenys per un instant. I per què no endinsar-se?

RACÓ VIU, Setembre 2009, 3 viles

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/8570597E-2F7B-4A9F-816F-400BE788B62E.html

TONO, un home de minories

ANTONI COSTA MATAS, President de la Penya Perica de Sant Andreu de Llavaneres

L'Antoni Costa Matas, o com se'l coneix pel poble, en Tono, és un home popular però difícil, com ell mateix explica: “Estic a la banda fluixa, perquè sóc un home de l'Espanyol, de dretes i bastant religiós, tres punts que són minoria a Catalunya!”. Aquest llicenciat en econòmiques va abandonar el món financer per muntar la Peixateria Neus, que avui regenta amb el seu fill Christian, i per intentar aportar el seu granet de sorra a la millora del poble, quan va entrar en política: “Buscava recuperar la tranquil·litat de Llavaneres, una mica el què era, i convertir la vila en capdavantera el Maresme, tot i que crec que no ho vam aconseguir del tot”. Actualment és el President de la Penya Perica de Sant Andreu de Llavaneres, que porta amb molt d'orgull. Quan li preguntem pel passat, en Tono ens comenta que tot i que ha sigut una temporada molt “magre” pels espanyolistes, han gaudit d'una remuntada “increïble”. Quan miren cap endavant, hi posa moltes ganes, tot i que no oblida el cop dur d'aquest inici, amb la sobtada mort del seu capità, Dani Jarque: “Això ha canviat el curs de tot, perquè ha sigut desmoralitzant per jugadors i seguidors”, explica, “però tot i això, estic molt esperançat”.

Segurament, com a bon Matas, el teu lligam amb Llavaneres ve de lluny. També hi estiuejaves? Sóc fill de Barcelona, i els meus avis tenien la casa pairal aquí a Llavaneres, on hi venia a passar els estius. L'any 1972 em vaig casar amb la Neus, vam muntar la família Costa-Carbonell i vam comprar aquest apartament [que es troba als antics terrenys de Can Matas]. Vam estar entre Barcelona i Llavaneres fins que vaig començar com a comerciant, amb les peixateries Neus [a Llavaneres i Mataró], i vam ubicar-nos definitivament aquí, ja fa més de 20 anys. Jo ja era una persona bastant popular, entre d'altres coses, la meva dona i la meva germana portaven la botiga de llaminadures Tono's, i també vaig entrar en temes de política.

Què buscaves aconseguir per Llavaneres a través de la via política? Aconseguir recuperar el poble com era: tranquil, agradable, ric,... que fos capdavanter al Maresme. Ara crec que no ho vam aconseguir del tot, encara que vam canviar moltes coses, i qui sap si algun dia hi tornaré.

I ara ets el President de la Penya Perica de Sant Andreu de Llavaneres. Com decidiu muntar aquesta entitat? Fa 2 anys, a partir de la Final de Glasgow, quan l'Espanyol va jugar perdre la Final de la UEFA amb el Sevilla. Havíem organitzat una sortida des de Llavaneres per anar-hi. Avió cap a Liverpool, autocar fins a Glasgow, el partit, i la tornada, amb la derrota... En aquest viatge, vam decidir muntar-la, impulsada en primer lloc per la família Spa-Matas, concretament, per la Pilarín Spa i la seva família. I abans de crear-la, a mi ja m'havien assenyalat com a President! I la veritat és que em va fer molta il·lusió, perquè negar-ho. He sigut espanyolista tota la vida, soci des dels 7 anys! Quan van enderrocar l'Estadi de Sarrià, per mi, va ser molt dur.

I la teva família també era perica? Per part Spa-Matas sí, són periquitos, a més el meu tiet, Joaquim Spa, membre de la gestora de l'Espanyol, va ser el que em va regalar el primer carnet de soci; però la família Costa és culé. De fet, el meu tiet [Agustí Montal Galobart] i el meu cosí [Agustí Montal Costa] van ser tots dos Presidents del Barça! I jo era l'ovella negra,... també pel tema polític!

La Penya neix al mes de setembre del 2007. Sí, la vam inaugurar 300 persones, amb la presència del nostre President, en Daniel Sánchez Lliure, i el jugador de l'equip, Riera. Van començar a sortir periquitos per tot arreu!
Avui, quants seguidors de l'Espanyol hi teniu adherits? Som 133 associats, i em sembla que aquest any entren tres o quatre altes més. És molt.

Com veus el nou Estadi de Cornellà-El Prat, perquè ja heu fet una primera sortida per estrenar-lo, no és així? Vam agafar un autocar per assistir a la inauguració. Érem 60 membres de la Penya i la veritat és que estic molt content, perquè és una cosa que necessitàvem: estàvem de “lloguer” i ara estem a casa nostra. Des d'aquí podem tirar molt més, n'estic convençut. La pena ha sigut aquest inici de temporada, amb la mort del capità... amb una setmana hem passat de l'alegria més grossa a la pena més forta.

Quin homenatge li vau fer a Dani Jarque? Ens vam reunir a la plaça de l'Ajuntament, a les 21 hores, ja que el 21 era el seu número. Es van posar dues banderes de l'Espanyol amb el símbol mortuori, una fotografia d'ell i una espelma. Es van fer 5 minuts de silenci, es va resar una oració i es va cantar l'himne de l'equip en el seu honor. Haig de dir que tots els llavanerencs van ser molt solidaris, perquè molts es van quedar amb nosaltres durant l'acte, i els qui estaven de pas, van respectar el nostre dol.

Per què creus que hi ha un enfrontament real entre el Barça i l'Espanyol? El gran i el petit... sempre hem hagut de lluitar contra “el monstre”. Hi ha una competència esportiva real, però no comparable amb la que hi ha entre el Barça i el Madrid. Però potencialment confio molt en el futur de l'Espanyol: el 33% dels 60 membres que vam acudir a la inauguració del nou Estadi, eren dones; i el 40% del total d'assistents a l'acte, eren menors de 30 anys. Amb això vull dir que hi ha un corrent que s'ha de tenir en compte... per què sempre el mateix? Molta gent s'ho comença a preguntar, i despertem força simpatia.

Com a oponent del Barça, sí. Bé, sí, també estem una mica entre dues aigües: a fora som catalans, i aquí no ho som prou. Jo crec que els espanyolistes som una barreja de tot: familiar, política, personal, econòmica, social i carismàtica. Això és molt bo.

Què li costa a un llavanerenc fer-se soci de la vostra Penya? Una anualitat de 30€. Se'ls dóna un carnet, i a tot el què organitzem tenen preferència, el què no vol dir que la resta, els que no són socis, no puguin apuntar-se a tot el què fem. Tota la informació la tenim a la nostra web [www.penyapericadellavaneres.com].

Per què com entitat, què més feu? Participem a la Fira d'Entitats, fem el sopar de Nadal, una sortida gratuïta pels nens per anar a veure algun partit de l'Espanyol... o la Pesolada Perica Popular, que creiem que ajuda a promocionar el millor de la nostra terra. El nostre escut juga amb el del poble, pel que fa a colors i forma.

On us ajunteu tots els membres? Ens reunim sempre al bar “Pato maralgo”, i ara ens han cedit l'antic local social del Futbol Club Llavaneres. Allà assistirem a les reunions de la Junta; un altre lloc per discutir la jugada.

Quines facilitats us aporta el Club com a Penya? Ens dóna més accessibilitat: aparcament gratuït, samarretes firmades pels jugadors,... també ens han donat la possibilitat de tenir 32 seients al Nou Estadi, per estar tots junts. L'aficionat manté al Club, i a la inversa.

Tornant a les sortides, penseu continuar amb els autocars? La prova pilot va ser el dia de la inauguració, i va anar força bé. La idea és seguir amb el tema, perquè tot i que sortim molt aviat, ens deixa a 7 minuts de l'estadi i tindrem una zona comercial al costat per passar l'estona prèvia al partit. És una comoditat. També tenim previstos 2 o 3 desplaçaments conjunts, ja sigui a València, Pamplona o Saragossa.

3 viles, SANT ANDREU DE LLAVANERES, Setembre 2009 - http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/03C23729-B5ED-4A44-968E-F4A60CB83F64.html