La parella entra al bar, i s’asseu a la primera taula que troben buida, just a la meva esquerra. No trigo en adonar-me que alguna cosa no va bé, perquè gairebé no es diuen res. Ell es demana una cervesa de pressió; ella un cafè amb llet tan desgraciat que fa ràbia: curt de cafè, amb llet descremada i sacarina. Com que auditivament no hi ha cap interès –la conversa és pràcticament inexistent-, decideixo desconnectar i tornar al meu llibre.
De sobte, noto uns ulls clavats a la portada. Són els d’ella, que a manca d’activitat lingüística a la seva taula, ha decidit robar-la. Inclino una mica la tapa cap a mi, perquè no distingeixi una ‘a’, d’una ‘e’, perquè confongui els tots els ‘ets’ per ‘uts’. Ella torna al cafè de la vergonya, agafa el sobre de sacarina i comença a llegir la lletra petita.
Els qui portin temps seguint aquesta revista, recordaran la secció “La Xina avui”, que escrivia l’Anna Martínez. Aquesta llavanerenca va anar a parar al continent asiàtic en una barreja de casualitat i curiositat. Un dels seus amics li deia, Pequín,pa qué?, però per l’Anna era un ara o mai, i va decidir marxar a la Xina. Quan va tornar a les 3 viles, 9 anys més tard, va escriure el seu últim article, que començava així: “Impossible és una paraula que ha canviat de significat per a mi en aquests darrers anys. Han estat anys de sorpreses, novetats, de coneixement propi, interior i en contrast amb els altres”. Avui, el lligam amb la cultura xinesa és més fort del què mai hagués imaginat ningú. No només personalment, sinó també professionalment, amb la seva tasca a la Casa Àsia.
La teva aventura a la Xina comença estudiant periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Era el què volies? Vaig començar periodisme perquè m’agradaven les lletres, però no tenia clar que fos el què volia. La carrera l’acabo a la Pompeu Fabra, perquè per anar cada dia fins a l’Autònoma estava molt difícil. Una vegada acabat, vaig acabar a l’IDEC-UPF fent un postgrau de cultura xinesa.
Ja tenies curiositat per aquesta cultura mil·lenària? La veritat és que jo el què volia era estudiar una llengua estrangera. Vaig començar amb l’alemany, però no em va acabar d’enamorar; en canvi, quan vaig començar xinès, ho vaig trobar molt divertit, i em va agradar molt. Pensa que aquesta llengua es basa ens els jeroglífics, és molt diferent a la nostra. Amb 2 anys d’estudiar-la no en vaig tenir prou, i em vaig buscar la vida per anar allà a descobrir-ho tot.
I vas per dos anys a Pequín. Què buscaves descobrir? Primer vaig estalviar una mica per marxar, i el segon any, ja tenia una beca MAEC. Buscava crear-me una imatge del que és la Xina, perquè no en tenia cap de formada, no m’imaginava res.
Quina va ser la primera impressió? Va ser una sensació molt estranya, perquè no m’assabentava de res. Pensa que no hi tenia cap referència per comunicar-te amb ningú.
Tot i que haguessis estudiat la llengua xinesa? Res, amb el què volia fer no n’hi havia prou. És una llengua que gramaticalment, és molt més fàcil, el què passa és que se’ns fa estrany la pronunciació i l’estructura, ens costa d’entendre que no són tant les lletres, sinó els sons. Però al mateix temps, és molt complicada, perquè no ve tant determinada com la nostra: per nosaltres, una frase és molt concreta en el sentit, però en xinès, una mateixa frase vol dir coses diferents en funció del context. Això fa que sigui menys lògic, i et fa viure situacions absurdes.
Per exemple? Hi havia una amiga que havia estudiat xinès amb mi a Barcelona, que estava a la mateixa Universitat de Pequín. Vam trigar 3 dies a trobar-nos, perquè no sabíem com preguntar a quina habitació estava l’altra! Ens vam trobar pel passadís! O per exemple, anar a un restaurant i no saber què estàs demanant si no veus els plats.
I com comences a desenvolupar-te? Per imitació. Has de copiar a la gent per aprendre. Tampoc coneixia els seus tons, ells tenen 4 tons de veu. És una llengua que va per síl·labes, no? Cada caràcter és una síl·laba, i no tenen possibilitats infinites, per tant, segons el to, una síl·laba té un o un altre significat. No era tant que no entengués el què em deien, sinó que jo no sabia parlar. Responia, però no m’entenien de res. Però a base d’imitar, vas aprenent, i com és una cosa que no s’acaba mai, em resultava molt interessant.
A part de les complicacions de la llengua, que allà vas continuar estudiant, què més feies a Pequín? Treballava en pràctiques a l’agència EFE. No hi havia més periodistes a la zona en aquella època. Àsia ens era molt desconeguda, d’allà a que cada vegada em fascinés més. Vaig tornar aquí al 2001, amb l’atemptat de les Torres Bessones. Pensava que no hi tornaria més, no sabíem què passaria després d’això. Al final em vaig posar en contacte amb EFE, i vaig tornar a Pequín. Després van obrir la Conselleria d’Informació de l’ambaixada d’Espanya, i vaig començar a treballar allà a la secció d’informació i premsa.
Ara, després de 9 anys a la Xina, quina diries que és la característica que més t’ha enganxat a aquest país? La curiositat. A mida que vas aprenent la llengua, vas coneixent als xinesos, són dues coses que van molt lligades. Has de saber com entenen la família, o la història, a l’hora de mantenir un diàleg fluid, i no crear malentesos. Anar aprenent tot això és molt gratificant.
Segurament has vist evolucionar aquest país, ara que se’l pinta com una potència emergent. Quins canvis hi han hagut? Ha canviat molt, i especialment, es veu a les ciutats, que es troben en un constant procés de transformació. Tu passes per un carrer avui, on estan tirant a terra les cases velles, i passades dues setmanes, és un carrer nou; un mes després, ja no reconeixes el carrer.
Així no estan perdent la seva pròpia història? I tant! Hi ha gent a la que li sap greu, però diguem que és el preu que estan pagant per desenvolupar-se econòmicament. D’altra banda, el nivell de vida a les ciutats també ha augmentat, i això es nota.
A les zones rurals, no hi ha cap mena de canvi? És que hi ha una concepció molt diferent de “poble” aquí i a la Xina. Per ells, el camp és una cosa subdesenvolupada, pobre, retardada,... però aquí, viure en un poble no significa res d’això, la qualitat de vida no és la mateixa, fixa’t en les 3 viles! Allà la gent fuig dels pobles.
El què comporta multituds a les ciutats. Com ho vivies? És impressionant, impacta molt. De vegades et pot fins i tot agobiar-te. Jo recordo estar a l’estació de tren de Pequín just abans del cap d’any xinès, que és quan tothom torna a casa per celebrar-ho, i veure als subterranis una gran massa de caps negres, perquè a més, tots tenen el cabell del mateix color! I tu et sents diferent a tots...
Així et senties? Bé, ara ja estan una mica més acostumats, però quan vaig arribar tothom em mirava. Era una cosa molt incòmode.
Encara existeix aquesta obsessió pel físic occidental? Sí, molta gent s’opera els ulls,... però és una obsessió general a tot el continent asiàtic. De fet, tenen més opcions a ser contractades les persones rosses amb els ulls blaus.
Totes aquestes coses són les que comences a escriure a “La Xina avui”. Tenia mil històries per explicar, especialment en la meva època d’estudiant. A més, al tenir temps, vaig viatjar molt, per seguir descobrint coses. Aleshores, vaig començar a escriure les meves impressions, les meves experiències,...
Poc a poc t’has anat lligant a la Xina, fins el punt, que estàs casada amb un xinès, en Tianzi. Com us coneixeu? A la mateixa universitat. El més curiós de tot, és que quan el vaig conéixer, vaig tenir la mateixa sensació que amb aquest país: no entenia res. Però a mida que vaig anar aprofundint en la cultura, ho vaig fer també en la nostra relació, i en la nostra conversa! La Xina té coses que no t’agraden, i coses que et fan sentir com a casa.
Quines? Doncs la pol·lució, per exemple, és horrible. D’altra banda, allà la gent és molt més directa, no s’amoïna tant pel “quedar bé”, i d’això també en podríem aprendre. Però això tampoc és sempre bo, en el negocis és un regateig constant, i mai tens la certesa d’haver aconseguit el millor. En canvi, el que sí tenen bo, és una gran flexibilitat en els horaris de treball, fet que et permet gaudir del temps de lleure. De fet, una de les coses que més li ha sorprès a Tianzi a l’arribar aquí, és el concepte del temps, anem amb l’agenda amunt i avall quadrant la nostra vida social.
Com és que 9 anys després, decideixes tornar? Perquè ja estava una mica “xina” [riures]. Perquè ja em tocava,...
Ara treballes a la Casa Àsia. Què feu exactament des d’aquest organisme? És un consorci públic format pel Ministeri d’Afers Exteriors, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el de Madrid que es crea l’any 2001. La seu està a Barcelona, i a Madrid tenim un centre més petit. L’objectiu és el de donar a conèixer l’Àsia a través de diferents activitats culturals, econòmiques, polítiques,... de tot tipus. També es fan cursos, debats, conferències, exposicions artístiques. Treballem amb moltes institucions, convidem diferents personalitats,...
Per què es decideix crear-la? El coneixement afavoreix tot, i Àsia era una gran desconeguda per Europa. Si no sabem què fan, ni el més mínim, com volem entrendre’ls després? Tot el què fem és per la gent del carrer, i de moment, sembla que ho està acollint molt bé. Hi han referents asiàtics que aquí agraden molt, el manga té molt d’èxit, o quan vam portar l’escriptor Haruki Murakami. Aquí tenim a gent amb molta curiositat, també, i la cultura asiàtica està entrant fort, per la seva economia, per la seva cultura, per moltes coses.
Anna, en un futur on et veus, a la Xina o aquí? Entre aquí i allà.
La modernitat ens ha aportat comoditat a les nostres vides, però aquesta facilitat també ha esborrat part de les nostres tradicions, i ha fet un especial mal als oficis. Durant la Revolució Industrial, els obrers ja patien per la substitució a la feina de l’home per la màquina. A dia d’avui en alguns casos, aquest temor s’ha convertit en una realitat. “Has d’anar canviant per no quedar-te obsolet”, comenta aquest ferrer jubilat. Es tracta de Ramon Terradas, la tercera generació santvicentina de serrallers. La saga s’allarga fins el seu nét, però la professió entre el primer i l’últim, ja no és la mateixa: “ara està tot motoritzat, i aquesta feina s’ha traslladat al món de la construcció”. I és cert: davant del seu taller, encara hi han els ganxos per lligar els cavalls; ara, en aquells racons hi aparquen cotxes.
En Ramon Terradas és un serraller com dels que pocs en queden. De fet, la Generalitat el va distingir amb el Diploma de Mestre Artesà, que reconeix una llarga i reconeguda trajectòria professional.
Ferrers des dels temps del teu avi, que és qui arriba a Sant Vicenç. Quin poble hi trobàvem aleshores? Sembla que el meu avi va venir de Cardedeu. Ell era ferrer de tall, és a dir, forjava eines de treball que tallen, com tisores o destrals. Aleshores, quan sorties del casc antic de Sant Vicenç, només hi tenies camps, no hi havien aquestes torres. El ferrer era qui fabricava les eines als pagesos, i als paletes. Aquests eren els oficis principals del poble.
I el de ferrer és el que va heretar el teu pare, i després tu. El meu pare feia de tot, també va aprendre a fer de lampista i de veterinari. En aquella època, quan havia de venir algú de fora, se l’havia d’anar a buscar a l’estació de Caldes, a peu! Era normal aprendre una mica de tot. Jo vaig agafar el taller del meu pare als 40 anys. Fins aleshores, ell era el “jefe”. També vaig aprendre a fer de lampista, però no m’agradava massa.
Ara que ja estàs jubilat, fas el què t’agrada: jugar amb el ferro. Ara provo de fer de tot. Objectes per fer maco, joguines, penjolls, braçalets,... i res ho pinto! Que perd la gràcia.
En certa manera, el ferro ja té color. Home, el busques tu el color que vols que et doni! Vas cremant fins que deixa la tonalitat que t’agrada. El ferro pot ser blanc, blau, verd, taronja,... ara es porta molt aquest últim, el rovellat! Abans que ningú volia que es rovellés res, i ara, està de moda que el ferro quedi així.
És una feina molt laboriosa, la de ferrer, oi? I tant! I abans més que ara, perquè ara t’ho donen tot fet. Abans, cada petit detall, calia fer-lo a mà. És molta feina. Quan jo vaig començar, no hi havia ni tub, i les baranes, es feien per peces, una a una. Si t’hi fixes, el bon ferrer no deixava marques de la soldadura d’aquestes peces, i això s’aconsegueix sabent quin és el punt al que ha de bullir el ferro abans de picar-lo. Després va arribar l’altògena. És una barreja de gas i oxigen, que ajuda a tallar i soldar el ferro amb més facilitat. Ara ho fan amb làser, crec, però l’altògena encara es fa servir.
És que el vostre ofici ha evolucionat molt, segons el què ha anat apareixent. Originalment, es feinejava a les conegudes com fargues, treballant el ferro amb l’escalfor de la llenya, i l’arribada de l’acer inoxidable també és molt revolucionària. Sí, hi havia el sistema català per fondre el ferro, que era el de la farga. El què passa és que es necessitava molta llenya per fondre bé el ferro, i el carbó aguanta molt més perquè té més calories, així que aviat els forns van passar-se a aquest combustible. L’acer inoxidable, si és bo, és molt millor, i no es rovella.
Això vol dir que n’hi ha de dolent, també. I tant! Fixat que de vegades, en una mateixa peça hi trobes parts que estan rovellades, i parts que no. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients. El ferro d’ara està acerat, per exemple, i es trenca amb molta facilitat, és pitjor que el d’abans.
Però en el cas de l’acer, és que està mal treballat, no? Sí. És com els panys: si està ben fet, no s’obrirà de qualsevol manera.
Ni amb una targeta o un clip, com passa a les pel·lícules? A veure, també dependrà del tipus de pany. El pany d’un sol cop, encara podria obrir-se d’aquesta manera, però el de la Clau de Gòrgies, és impossible que l’obrin així. En realitat, si està be fet, no l’haurien de poder obrir amb facilitat. Però avui dia ja hi han panys molt preparats, amb quatre pestells, que tanquen a dalt, a baix,... n’hi ha de tots tipus.
Ramon, i ara que s’han perdut els oficis i les eines s’han transformat en màquines, a què es dediquen els teus successors, el teu fill [Joan] i el teu nét [David]? S’han passat a la construcció. Són els qui fan les bigues, per exemple, o els fanals, les làmpades, les baranes,... pensa que ja no hi ha pagesos, i els que hi han, tenen màquines que els fan les feines. Abans com tallaves la llenya? A ma. I ara? Amb una eina amb motor. La nostra feina per aquí, es va anar perdent, i has d’anar canviant per no quedar-te obsolet.
Suposo que ben content, per això, que hagin continuat la saga de serrallers. Moltíssim. En Joan treballava a la Casa Pegaso, i jo aquí al taller tenia molta feina, necessitava un cop de ma. Quan em quedava poc per jubilar-me, li vaig oferir portar-lo ell, i se’l va quedar. I el meu nét, en David, va estudiar Imatge i so, però no li va provar. A més, ha heretat la faceta artística.
Com tu! No, però ell és més modern. Fa quadres amb planxa.
Què me’n dius de les escultures de Josep Pla-Narbona a les que vas donar forma? Un dia va veure un gos que havia fet per decorar, i em va preguntar si jo podria donar vida a alguns dels seus dibuixos. Així van sortir les escultures. Ell les dibuixava, i jo, les aixecava.
I ara dedicaves el teu temps, principalment a les teves miniatures. Sí, reprodueixo les eines que feia abans a escala 1:10. Ja en tinc fetes 150, i tinc totes les que feia servir la pagesia, les de barber, les de fuster,... algunes costen molt, perquè trobar motlles tant petites de vegades és molt difícil. Perquè funcionen igual, encara que siguin tant petites.
Dono fe!I què en fa de tot el què fabrica? Ho regala? La majoria de coses sí, les faig per casa, per la família, per amics, o la col·lecciono, com les miniatures. Vendre-ho no tindria gaire sentit, perquè porta molta feina i per tant, el preu seria molt elevat. La feina artesanal ja no es valora tant com abans.
René Magritte va dibuixar “Son of Man” el 1964. El mateix pintor surrealista va assegurar en més d’una ocasió que les seves obres no signifiquen res. Però molts creuen que la poma que manté oculta la cara de l’executiu, representa les temptacions de la vida moderna. Dimarts 9 de febrer del 2010, Magritte no hagués pintat una poma, sinó un televisor. I a la pantalla es dibuixaria, concretament, la febre dels “Losties” amb l’estrena de l’última temporada d’aquest serial, que deixa clara quina és la temptació més actual.
“Lost” va néixer el 2004,arrel d’un episodi pilot que deixa als personatges atrapats en una misteriosa illa després d’un accident d’avió. Una barreja d’intriga i ciència ficció que ha encadenat a milions de seguidors a l’evolució d’aquesta aventura, que com que no he vist mai, no vull descriure amb més detall. La qüestió és que el segon dimarts de febrer, els carrers van quedar deserts, la majoria dels telèfons fora de servei i molts televisors treien fum. Feia dies que molts perduts tenien un nus a l’estómac, una curiositat extremada per conèixer el principi del desenllaç d’aquesta sèrie. Alguns ansiosos no van aguantar l’espera i es van avançar als esdeveniments amb subtítols en anglès –als EUA ja s’havia estrenat la temporada. Jo em quedava atònita, esbalaïda del furor que ha provocat aquest projecte televisiu que ha estat capaç de tancar a gent a casa durant tot un cap de setmana, empassant-se capítol rere capítol per actualitzar coneixements.La caixa tonta ens ha absorbit el cervell a tots alguna vegada, però el fenomen es produeix quan la televisió propaga una autèntica epidèmia. Els seguidors de Lost es contagien els uns als altres, i diuen que amb una petita dosi n’hi ha prou per enganxar-se. Això espanta als qui encara no hem tastat ni una engruna. Dimarts 9 de febrer, em vaig atrevir a preguntar si era la única persona que en aquells moments, no tenia els ulls clavats a la pantalla i el cervell desconnectat. Em va reconfortar conèixer a més gent amb l’antídot injectat a la sang; gent que encara no s’ha perdut. Tot i que ningú està fora de perill.
Atenció als navegants en xarxa! Ja sabíem que les noves tecnologies han modificat el nostre comportament social habitual, especialment a les generacions que ja han nascut amb els dits enganxats al teclat i els ulls clavats a la pantalla. Ja ens van avisar de la possible evolució del dit gros per culpa dels videojocs. També ens han advertit de la manca de personalitat i d’atreviment dels joves, al substituir les primeres paraules d’amor per missatges de text sense vocals, fet que a més, ha amoïnat als grans defensors de la llengua. Avui, l’alarma es dispara amb el domini del Facebook: i és que aquesta xarxa social es considera la culpable d’un de cada cinc divorcis, o el què és el mateix, el 20% del total de divorcis ha utilitzat el Facebook com a excusa.
Exacte, parlo d’excusa i no de casualitat inoportuna. Sembla ser que el fet que sigui tan fàcil retrobar-se amb antics companys d’escola, també afavoreix la trobada amb “ex-parelles”, o si voleu, amb projectes sentimentals a mig acabar. Sempre que un busqui a un altre, s’amaga una intenció, pel que la casualitat té impossible personar-se. El Facebook és, doncs, l’escenari d’aquesta cruïlla de relacions. Però els personatges que ens passegem per les seves planes i seccions, som els responsables del què passi o deixi de passar a les nostres vides.
El més curiós de tot, és que abans, la sospita d’una infidelitat venia per perfums estranys, troballes fortuïtes de pèls de persones alienes al matrimoni, o d’hores no justificades lluny de la llar familiar. Ara, només cal una vigilància malaltissa sobre missatges i trucades mòbils, i per suposat, un rigorós control sobre els amics o enemics que un agregui al Facebook. Potser per por a aquesta mala fama, la xarxa està millorant la seva política de privacitat. El que queda clar és que les noves tecnologies comporten un canvi en el sistema operatiu, i el més important, en la nostra conducta.
“Pel que jo puc dir d'ell (Vicente Ferrer), era una persona bona, treballadora i molt intel·ligent. I com que era tant treballador, va marxar a un país en el que hi havia molta feina, i en el que encara n'hi ha molta.” Amb aquestes paraules, un santvicentí com Pere Ferrer, va definir al desaparegut Vicenç Ferrer en l'homenatge que se li va fer el passat novembre, a qui havia tingut l'oportunitat de conèixer en persona.
No és l'únic santvicentí unit a ell i a la seva Fundació: ja fa 3 anys que la nostre vila participa en un projecte solidari. Des del Club de Futbol Santvicentí, amb el suport i la col·laboració d'entitats, empreses i particulars, cada any s'organitza un Campus de Futbol a Anantapur (Índia). “Ens han felicitat per aquest projecte, però quan estàs allà i comproves tot el què la Fundació ha dut a terme, sents que no has fet res. És important, sí, però només és un gra de sorra, i el què compta és la suma de tots”, explica en Pere. Ell és un dels impulsors d'aquesta iniciativa, i per això, des de Les 3 Viles, hem anat a conèixer els orígens.
Com comença aquesta faceta solidària? Quan la meva dona va apadrinar una nena índia, la Sankaramma, a través de la Fundació Vicente Ferrer. Aquest home, en Vicenç Ferrer, estava vinculat amb la vila de Calella, i uns amics d'allà ens varen convidar un dia a sopar per poder-lo conèixer personalment. Em va sembla un home molt proper i d'una personalitat admirable.En aquell sopar varem fer la típica promesa de viatjar un dia fins a l’Índia. El vaig fer l'any 2002, on vaig poder veure bona part de la gran tasca de la Fundació i també vaig conèixer a la Sankaramma. Ara ja té 18 anys, està estudiant infermeria i estem orgullosos, però no és un fet excepcional, la Fundació treballa en aquesta línia.
No dóna el peix, sinó que ensenya a pescar. Exacte! La Fundació, el que fa, és crear les bases per evitar que el desenvolupament s'aturi. Els mateixos nens apadrinats tenen accés a estudis secundaris i superiors, i continuen la feina que s'està duent a terme als pobles. En Vicenç deia: “Dóna-li almoina a un pobre i estaràs creant un delinqüent”.
No va ser l'únic viatge. No , ja hi anat 6 vegades a l'Índia. Vaig fer aquest primer viatge, i el vaig repetir dues vegades més. Podia comprovar com creixia la Sankaramma i com millorava tot en el seu entorn. Aquesta és la finalitat d'apadrinar un nen o una nena, que afecta a la seva comunitat, i no a ell directament. Amb això també vas creant una relació amb la Fundació. Vaig poder tenir l'oportunitat de poder estar forces estones parlant amb el Vicenç, conèixer la seva família i en especial el seu fill, Moncho, i en una conversa, va sortir l'idea d'organitzar un campus de futbol a Anantapur. A ell l'agrada el futbol i a mi... no cal dir-ho!
Hi ha gaire afició al futbol en aquest país? No massa, la veritat! Jo recordo que fa anys l'Índia tenia equip, fins i tot en el Mundial, però ara no. El seu esport nacional és el criquet, tot i que cada any, va creixent la popularitat del futbol i el coneixement d'equips europeus, en especial del Barça.
Trasllades aquesta iniciativa a Sant Vicenç, i tothom la recolza. Bé, em vaig recolzar molt en el C.F. Santvicentí, amb el seu president d'aleshores, l'Antoni Buch, i amb el coordinador d'esports, Sergi Ortega. Ho vam organitzar conjuntament i va ser fàcil trobar els monitors que ens van acompanyar, tots eren jugadors del primer equip. També va venir l'Anna Gelonch, néta del president, i tots ells hem repetit tres anys. Ara l'Anna és la més famosa del grup, i ha fet moltes amistats, especialment amb els nens del campus, perquè és la que té millor anglès.
Vau trobar molts voluntaris? Els següents anys ja vam anar un grup de 10 persones i també ens va acompanyar l'Alcalde. També vam comptar amb la col·laboració de l'Ajuntament, entitats, empreses i gent particular del poble i del Maresme.
I com funciona aquest Campus? A través de la Fundació, vam aconseguir que ens facilitessin unes instal·lacions esportives a Anantapur. Allà fan una mica de campanya entre els poblats, fins a 100km de les rodalies, perquè els nens que vulguin s'hi apuntin. Els que vénen, es passen 10 dies amb nosaltres, com si fossin unes colònies dedicades al futbol, tot i que havem de fer horaris especials per poder protegir-nos dels 40º de temperatura. El primer any vam tenir 120 nens; el segon, el 2008, van venir 150 nens i nenes; l'any passat, en vam agafar 180, però n'hi havien molts més, el què passa és que no estàvem preparats. La Sankaramma va venir com a amfitriona, perquè ella havia estat el motiu de tot.
Hi ha una cosa, però, amb la que no vau comptar el primer any. Havíem portat l'equip per tots el nens i nenes i una vegada allà, ens vam adonar que gairebé tots jugaven descalços! No havíem comptat amb això, i no tenien botes per jugar. Aleshores els vam dir que el proper any els hi portaríem..
I va transcendir! Aquí haig d'agrair la publicitat que ens va fer l'Emilio Pérez de Rozas periodista d' El Periódico, que ens va dedicar una contraportada parlant del tema; també va sortir tot bé gràcies a la gent que va venir a portar-nos sabates i a les empreses que s'hi van implicar com la firma Munich, amb vambes, o Transnatur, que es va encarregar del transport.
Munich us va regalar les botes i Transnatur les va portar cap allà. Vau aconseguir l'equip complet per tots els nens i nenes que van arribar el segon any de Campus, però el van poder estrenar fins l'últim dia. Què va passar? Problemes amb la duana. Tot hi haver-ho previst tot, vam tenir dificultats per entrar-ho al país. La nit abans que acabés el Campus, va arribar el material. Aquest sistema funciona com funciona.... cada dia que anàvem a reclamar i ens deien que arribaria tot l'endemà. El més gratificant és que, en realitat, l'equip i els regals els és igual, l'únic que volen de nosaltres és que continuem organitzant el Campus cada any.
Però al final ho vau aconseguir. Tot ha estat gràcies a molta gent, cadascú ha anat aportant els seu gra de sorra. I encara que potser el què hem fet ha estat molt fàcil, crec que també els hem donat una cosa bona. Com deia Vicenç Ferrer: “Cap acció bona es perd, en algun lloc quedarà per sempre.
Us plantegeu dur a terme un projecte similar a un altre país? Diuen que quan vas a l’Índia, o sents indiferència i no hi vols tornar mai més, o t'enganxa i necessites repetir el viatge. Nosaltres hem encetat aquesta iniciativa a través de la Fundació Vicente Ferrer, que ens donen un tracte immillorable i, per ara, només pensem en fer-ho allà. No sé si vam ser els primers, però sabem que ja s'està fent en altres llocs.
Ja esteu preparant el proper? Bé, des d'allà ja estan demanat quin dia hi anirem, i aquí, s'estan començant a moure alguns fils. Jo personalment no crec que hi pugui anar aquest any, però espero que vagin igualment. És una cosa que Sant Vicenç no hauria de perdre. Caldria que alguna persona destacada del món de l'esport, amb un alt nivell humà, i que estigui vinculat d'alguna manera a Sant Vicenç, apadrinés aquest projecte.
