Estem perduts!

René Magritte va dibuixar “Son of Man” el 1964. El mateix pintor surrealista va assegurar en més d’una ocasió que les seves obres no signifiquen res. Però molts creuen que la poma que manté oculta la cara de l’executiu, representa les temptacions de la vida moderna. Dimarts 9 de febrer del 2010, Magritte no hagués pintat una poma, sinó un televisor. I a la pantalla es dibuixaria, concretament, la febre dels “Losties” amb l’estrena de l’última temporada d’aquest serial, que deixa clara quina és la temptació més actual.

“Lost” va néixer el 2004, arrel d’un episodi pilot que deixa als personatges atrapats en una misteriosa illa després d’un accident d’avió. Una barreja d’intriga i ciència ficció que ha encadenat a milions de seguidors a l’evolució d’aquesta aventura, que com que no he vist mai, no vull descriure amb més detall. La qüestió és que el segon dimarts de febrer, els carrers van quedar deserts, la majoria dels telèfons fora de servei i molts televisors treien fum. Feia dies que molts perduts tenien un nus a l’estómac, una curiositat extremada per conèixer el principi del desenllaç d’aquesta sèrie. Alguns ansiosos no van aguantar l’espera i es van avançar als esdeveniments amb subtítols en anglès –als EUA ja s’havia estrenat la temporada. Jo em quedava atònita, esbalaïda del furor que ha provocat aquest projecte televisiu que ha estat capaç de tancar a gent a casa durant tot un cap de setmana, empassant-se capítol rere capítol per actualitzar coneixements.

La caixa tonta ens ha absorbit el cervell a tots alguna vegada, però el fenomen es produeix quan la televisió propaga una autèntica epidèmia. Els seguidors de Lost es contagien els uns als altres, i diuen que amb una petita dosi n’hi ha prou per enganxar-se. Això espanta als qui encara no hem tastat ni una engruna. Dimarts 9 de febrer, em vaig atrevir a preguntar si era la única persona que en aquells moments, no tenia els ulls clavats a la pantalla i el cervell desconnectat. Em va reconfortar conèixer a més gent amb l’antídot injectat a la sang; gent que encara no s’ha perdut. Tot i que ningú està fora de perill.

Racó Viu - 3 viles - Març 2010