Entre Llavaneres i Pequín

Els qui portin temps seguint aquesta revista, recordaran la secció “La Xina avui”, que escrivia l’Anna Martínez. Aquesta llavanerenca va anar a parar al continent asiàtic en una barreja de casualitat i curiositat. Un dels seus amics li deia, Pequín, pa qué?, però per l’Anna era un ara o mai, i va decidir marxar a la Xina. Quan va tornar a les 3 viles, 9 anys més tard, va escriure el seu últim article, que començava així: “Impossible és una paraula que ha canviat de significat per a mi en aquests darrers anys. Han estat anys de sorpreses, novetats, de coneixement propi, interior i en contrast amb els altres”. Avui, el lligam amb la cultura xinesa és més fort del què mai hagués imaginat ningú. No només personalment, sinó també professionalment, amb la seva tasca a la Casa Àsia.

La teva aventura a la Xina comença estudiant periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Era el què volies? Vaig començar periodisme perquè m’agradaven les lletres, però no tenia clar que fos el què volia. La carrera l’acabo a la Pompeu Fabra, perquè per anar cada dia fins a l’Autònoma estava molt difícil. Una vegada acabat, vaig acabar a l’IDEC-UPF fent un postgrau de cultura xinesa.

Ja tenies curiositat per aquesta cultura mil·lenària? La veritat és que jo el què volia era estudiar una llengua estrangera. Vaig començar amb l’alemany, però no em va acabar d’enamorar; en canvi, quan vaig començar xinès, ho vaig trobar molt divertit, i em va agradar molt. Pensa que aquesta llengua es basa ens els jeroglífics, és molt diferent a la nostra. Amb 2 anys d’estudiar-la no en vaig tenir prou, i em vaig buscar la vida per anar allà a descobrir-ho tot.

I vas per dos anys a Pequín. Què buscaves descobrir? Primer vaig estalviar una mica per marxar, i el segon any, ja tenia una beca MAEC. Buscava crear-me una imatge del que és la Xina, perquè no en tenia cap de formada, no m’imaginava res.

Quina va ser la primera impressió? Va ser una sensació molt estranya, perquè no m’assabentava de res. Pensa que no hi tenia cap referència per comunicar-te amb ningú.

Tot i que haguessis estudiat la llengua xinesa? Res, amb el què volia fer no n’hi havia prou. És una llengua que gramaticalment, és molt més fàcil, el què passa és que se’ns fa estrany la pronunciació i l’estructura, ens costa d’entendre que no són tant les lletres, sinó els sons. Però al mateix temps, és molt complicada, perquè no ve tant determinada com la nostra: per nosaltres, una frase és molt concreta en el sentit, però en xinès, una mateixa frase vol dir coses diferents en funció del context. Això fa que sigui menys lògic, i et fa viure situacions absurdes.

Per exemple? Hi havia una amiga que havia estudiat xinès amb mi a Barcelona, que estava a la mateixa Universitat de Pequín. Vam trigar 3 dies a trobar-nos, perquè no sabíem com preguntar a quina habitació estava l’altra! Ens vam trobar pel passadís! O per exemple, anar a un restaurant i no saber què estàs demanant si no veus els plats.

I com comences a desenvolupar-te? Per imitació. Has de copiar a la gent per aprendre. Tampoc coneixia els seus tons, ells tenen 4 tons de veu. És una llengua que va per síl·labes, no? Cada caràcter és una síl·laba, i no tenen possibilitats infinites, per tant, segons el to, una síl·laba té un o un altre significat. No era tant que no entengués el què em deien, sinó que jo no sabia parlar. Responia, però no m’entenien de res. Però a base d’imitar, vas aprenent, i com és una cosa que no s’acaba mai, em resultava molt interessant.

A part de les complicacions de la llengua, que allà vas continuar estudiant, què més feies a Pequín? Treballava en pràctiques a l’agència EFE. No hi havia més periodistes a la zona en aquella època. Àsia ens era molt desconeguda, d’allà a que cada vegada em fascinés més. Vaig tornar aquí al 2001, amb l’atemptat de les Torres Bessones. Pensava que no hi tornaria més, no sabíem què passaria després d’això. Al final em vaig posar en contacte amb EFE, i vaig tornar a Pequín. Després van obrir la Conselleria d’Informació de l’ambaixada d’Espanya, i vaig començar a treballar allà a la secció d’informació i premsa.

Ara, després de 9 anys a la Xina, quina diries que és la característica que més t’ha enganxat a aquest país? La curiositat. A mida que vas aprenent la llengua, vas coneixent als xinesos, són dues coses que van molt lligades. Has de saber com entenen la família, o la història, a l’hora de mantenir un diàleg fluid, i no crear malentesos. Anar aprenent tot això és molt gratificant.

Segurament has vist evolucionar aquest país, ara que se’l pinta com una potència emergent. Quins canvis hi han hagut? Ha canviat molt, i especialment, es veu a les ciutats, que es troben en un constant procés de transformació. Tu passes per un carrer avui, on estan tirant a terra les cases velles, i passades dues setmanes, és un carrer nou; un mes després, ja no reconeixes el carrer.

Així no estan perdent la seva pròpia història? I tant! Hi ha gent a la que li sap greu, però diguem que és el preu que estan pagant per desenvolupar-se econòmicament. D’altra banda, el nivell de vida a les ciutats també ha augmentat, i això es nota.

A les zones rurals, no hi ha cap mena de canvi? És que hi ha una concepció molt diferent de “poble” aquí i a la Xina. Per ells, el camp és una cosa subdesenvolupada, pobre, retardada,... però aquí, viure en un poble no significa res d’això, la qualitat de vida no és la mateixa, fixa’t en les 3 viles! Allà la gent fuig dels pobles.

El què comporta multituds a les ciutats. Com ho vivies? És impressionant, impacta molt. De vegades et pot fins i tot agobiar-te. Jo recordo estar a l’estació de tren de Pequín just abans del cap d’any xinès, que és quan tothom torna a casa per celebrar-ho, i veure als subterranis una gran massa de caps negres, perquè a més, tots tenen el cabell del mateix color! I tu et sents diferent a tots...

Així et senties? Bé, ara ja estan una mica més acostumats, però quan vaig arribar tothom em mirava. Era una cosa molt incòmode.

Encara existeix aquesta obsessió pel físic occidental? Sí, molta gent s’opera els ulls,... però és una obsessió general a tot el continent asiàtic. De fet, tenen més opcions a ser contractades les persones rosses amb els ulls blaus.

Totes aquestes coses són les que comences a escriure a “La Xina avui”. Tenia mil històries per explicar, especialment en la meva època d’estudiant. A més, al tenir temps, vaig viatjar molt, per seguir descobrint coses. Aleshores, vaig començar a escriure les meves impressions, les meves experiències,...

Poc a poc t’has anat lligant a la Xina, fins el punt, que estàs casada amb un xinès, en Tianzi. Com us coneixeu? A la mateixa universitat. El més curiós de tot, és que quan el vaig conéixer, vaig tenir la mateixa sensació que amb aquest país: no entenia res. Però a mida que vaig anar aprofundint en la cultura, ho vaig fer també en la nostra relació, i en la nostra conversa! La Xina té coses que no t’agraden, i coses que et fan sentir com a casa.

Quines? Doncs la pol·lució, per exemple, és horrible. D’altra banda, allà la gent és molt més directa, no s’amoïna tant pel “quedar bé”, i d’això també en podríem aprendre. Però això tampoc és sempre bo, en el negocis és un regateig constant, i mai tens la certesa d’haver aconseguit el millor. En canvi, el que sí tenen bo, és una gran flexibilitat en els horaris de treball, fet que et permet gaudir del temps de lleure. De fet, una de les coses que més li ha sorprès a Tianzi a l’arribar aquí, és el concepte del temps, anem amb l’agenda amunt i avall quadrant la nostra vida social.

Com és que 9 anys després, decideixes tornar? Perquè ja estava una mica “xina” [riures]. Perquè ja em tocava,...

Ara treballes a la Casa Àsia. Què feu exactament des d’aquest organisme? És un consorci públic format pel Ministeri d’Afers Exteriors, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el de Madrid que es crea l’any 2001. La seu està a Barcelona, i a Madrid tenim un centre més petit. L’objectiu és el de donar a conèixer l’Àsia a través de diferents activitats culturals, econòmiques, polítiques,... de tot tipus. També es fan cursos, debats, conferències, exposicions artístiques. Treballem amb moltes institucions, convidem diferents personalitats,...

Per què es decideix crear-la? El coneixement afavoreix tot, i Àsia era una gran desconeguda per Europa. Si no sabem què fan, ni el més mínim, com volem entrendre’ls després? Tot el què fem és per la gent del carrer, i de moment, sembla que ho està acollint molt bé. Hi han referents asiàtics que aquí agraden molt, el manga té molt d’èxit, o quan vam portar l’escriptor Haruki Murakami. Aquí tenim a gent amb molta curiositat, també, i la cultura asiàtica està entrant fort, per la seva economia, per la seva cultura, per moltes coses.

Anna, en un futur on et veus, a la Xina o aquí? Entre aquí i allà.

3 viles · Sant Andreu de Llavaneres · Març 2010