Serrallers Terrades

La modernitat ens ha aportat comoditat a les nostres vides, però aquesta facilitat també ha esborrat part de les nostres tradicions, i ha fet un especial mal als oficis. Durant la Revolució Industrial, els obrers ja patien per la substitució a la feina de l’home per la màquina. A dia d’avui en alguns casos, aquest temor s’ha convertit en una realitat. “Has d’anar canviant per no quedar-te obsolet”, comenta aquest ferrer jubilat. Es tracta de Ramon Terradas, la tercera generació santvicentina de serrallers. La saga s’allarga fins el seu nét, però la professió entre el primer i l’últim, ja no és la mateixa: “ara està tot motoritzat, i aquesta feina s’ha traslladat al món de la construcció”. I és cert: davant del seu taller, encara hi han els ganxos per lligar els cavalls; ara, en aquells racons hi aparquen cotxes.

En Ramon Terradas és un serraller com dels que pocs en queden. De fet, la Generalitat el va distingir amb el Diploma de Mestre Artesà, que reconeix una llarga i reconeguda trajectòria professional.

Ferrers des dels temps del teu avi, que és qui arriba a Sant Vicenç. Quin poble hi trobàvem aleshores? Sembla que el meu avi va venir de Cardedeu. Ell era ferrer de tall, és a dir, forjava eines de treball que tallen, com tisores o destrals. Aleshores, quan sorties del casc antic de Sant Vicenç, només hi tenies camps, no hi havien aquestes torres. El ferrer era qui fabricava les eines als pagesos, i als paletes. Aquests eren els oficis principals del poble.

I el de ferrer és el que va heretar el teu pare, i després tu. El meu pare feia de tot, també va aprendre a fer de lampista i de veterinari. En aquella època, quan havia de venir algú de fora, se l’havia d’anar a buscar a l’estació de Caldes, a peu! Era normal aprendre una mica de tot. Jo vaig agafar el taller del meu pare als 40 anys. Fins aleshores, ell era el “jefe”. També vaig aprendre a fer de lampista, però no m’agradava massa.

Ara que ja estàs jubilat, fas el què t’agrada: jugar amb el ferro. Ara provo de fer de tot. Objectes per fer maco, joguines, penjolls, braçalets,... i res ho pinto! Que perd la gràcia.

En certa manera, el ferro ja té color. Home, el busques tu el color que vols que et doni! Vas cremant fins que deixa la tonalitat que t’agrada. El ferro pot ser blanc, blau, verd, taronja,... ara es porta molt aquest últim, el rovellat! Abans que ningú volia que es rovellés res, i ara, està de moda que el ferro quedi així.

És una feina molt laboriosa, la de ferrer, oi? I tant! I abans més que ara, perquè ara t’ho donen tot fet. Abans, cada petit detall, calia fer-lo a mà. És molta feina. Quan jo vaig començar, no hi havia ni tub, i les baranes, es feien per peces, una a una. Si t’hi fixes, el bon ferrer no deixava marques de la soldadura d’aquestes peces, i això s’aconsegueix sabent quin és el punt al que ha de bullir el ferro abans de picar-lo. Després va arribar l’altògena. És una barreja de gas i oxigen, que ajuda a tallar i soldar el ferro amb més facilitat. Ara ho fan amb làser, crec, però l’altògena encara es fa servir.

És que el vostre ofici ha evolucionat molt, segons el què ha anat apareixent. Originalment, es feinejava a les conegudes com fargues, treballant el ferro amb l’escalfor de la llenya, i l’arribada de l’acer inoxidable també és molt revolucionària. Sí, hi havia el sistema català per fondre el ferro, que era el de la farga. El què passa és que es necessitava molta llenya per fondre bé el ferro, i el carbó aguanta molt més perquè té més calories, així que aviat els forns van passar-se a aquest combustible. L’acer inoxidable, si és bo, és molt millor, i no es rovella.

Això vol dir que n’hi ha de dolent, també. I tant! Fixat que de vegades, en una mateixa peça hi trobes parts que estan rovellades, i parts que no. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients. El ferro d’ara està acerat, per exemple, i es trenca amb molta facilitat, és pitjor que el d’abans.

Però en el cas de l’acer, és que està mal treballat, no? Sí. És com els panys: si està ben fet, no s’obrirà de qualsevol manera.

Ni amb una targeta o un clip, com passa a les pel·lícules? A veure, també dependrà del tipus de pany. El pany d’un sol cop, encara podria obrir-se d’aquesta manera, però el de la Clau de Gòrgies, és impossible que l’obrin així. En realitat, si està be fet, no l’haurien de poder obrir amb facilitat. Però avui dia ja hi han panys molt preparats, amb quatre pestells, que tanquen a dalt, a baix,... n’hi ha de tots tipus.

Ramon, i ara que s’han perdut els oficis i les eines s’han transformat en màquines, a què es dediquen els teus successors, el teu fill [Joan] i el teu nét [David]? S’han passat a la construcció. Són els qui fan les bigues, per exemple, o els fanals, les làmpades, les baranes,... pensa que ja no hi ha pagesos, i els que hi han, tenen màquines que els fan les feines. Abans com tallaves la llenya? A ma. I ara? Amb una eina amb motor. La nostra feina per aquí, es va anar perdent, i has d’anar canviant per no quedar-te obsolet.

Suposo que ben content, per això, que hagin continuat la saga de serrallers. Moltíssim. En Joan treballava a la Casa Pegaso, i jo aquí al taller tenia molta feina, necessitava un cop de ma. Quan em quedava poc per jubilar-me, li vaig oferir portar-lo ell, i se’l va quedar. I el meu nét, en David, va estudiar Imatge i so, però no li va provar. A més, ha heretat la faceta artística.

Com tu! No, però ell és més modern. Fa quadres amb planxa.

Què me’n dius de les escultures de Josep Pla-Narbona a les que vas donar forma? Un dia va veure un gos que havia fet per decorar, i em va preguntar si jo podria donar vida a alguns dels seus dibuixos. Així van sortir les escultures. Ell les dibuixava, i jo, les aixecava.

I ara dedicaves el teu temps, principalment a les teves miniatures. Sí, reprodueixo les eines que feia abans a escala 1:10. Ja en tinc fetes 150, i tinc totes les que feia servir la pagesia, les de barber, les de fuster,... algunes costen molt, perquè trobar motlles tant petites de vegades és molt difícil. Perquè funcionen igual, encara que siguin tant petites.

Dono fe! I què en fa de tot el què fabrica? Ho regala? La majoria de coses sí, les faig per casa, per la família, per amics, o la col·lecciono, com les miniatures. Vendre-ho no tindria gaire sentit, perquè porta molta feina i per tant, el preu seria molt elevat. La feina artesanal ja no es valora tant com abans.

3 viles · Sant Vicenç de Montalt · Març 2010