"Cap acció bona es perd, en algun lloc quedarà per sempre"

“Pel que jo puc dir d'ell (Vicente Ferrer), era una persona bona, treballadora i molt intel·ligent. I com que era tant treballador, va marxar a un país en el que hi havia molta feina, i en el que encara n'hi ha molta.” Amb aquestes paraules, un santvicentí com Pere Ferrer, va definir al desaparegut Vicenç Ferrer en l'homenatge que se li va fer el passat novembre, a qui havia tingut l'oportunitat de conèixer en persona.

No és l'únic santvicentí unit a ell i a la seva Fundació: ja fa 3 anys que la nostre vila participa en un projecte solidari. Des del Club de Futbol Santvicentí, amb el suport i la col·laboració d'entitats, empreses i particulars, cada any s'organitza un Campus de Futbol a Anantapur (Índia). “Ens han felicitat per aquest projecte, però quan estàs allà i comproves tot el què la Fundació ha dut a terme, sents que no has fet res. És important, sí, però només és un gra de sorra, i el què compta és la suma de tots”, explica en Pere. Ell és un dels impulsors d'aquesta iniciativa, i per això, des de Les 3 Viles, hem anat a conèixer els orígens.

Com comença aquesta faceta solidària? Quan la meva dona va apadrinar una nena índia, la Sankaramma, a través de la Fundació Vicente Ferrer. Aquest home, en Vicenç Ferrer, estava vinculat amb la vila de Calella, i uns amics d'allà ens varen convidar un dia a sopar per poder-lo conèixer personalment. Em va sembla un home molt proper i d'una personalitat admirable.En aquell sopar varem fer la típica promesa de viatjar un dia fins a l’Índia. El vaig fer l'any 2002, on vaig poder veure bona part de la gran tasca de la Fundació i també vaig conèixer a la Sankaramma. Ara ja té 18 anys, està estudiant infermeria i estem orgullosos, però no és un fet excepcional, la Fundació treballa en aquesta línia.

No dóna el peix, sinó que ensenya a pescar. Exacte! La Fundació, el que fa, és crear les bases per evitar que el desenvolupament s'aturi. Els mateixos nens apadrinats tenen accés a estudis secundaris i superiors, i continuen la feina que s'està duent a terme als pobles. En Vicenç deia: “Dóna-li almoina a un pobre i estaràs creant un delinqüent”.

No va ser l'únic viatge. No , ja hi anat 6 vegades a l'Índia. Vaig fer aquest primer viatge, i el vaig repetir dues vegades més. Podia comprovar com creixia la Sankaramma i com millorava tot en el seu entorn. Aquesta és la finalitat d'apadrinar un nen o una nena, que afecta a la seva comunitat, i no a ell directament. Amb això també vas creant una relació amb la Fundació. Vaig poder tenir l'oportunitat de poder estar forces estones parlant amb el Vicenç, conèixer la seva família i en especial el seu fill, Moncho, i en una conversa, va sortir l'idea d'organitzar un campus de futbol a Anantapur. A ell l'agrada el futbol i a mi... no cal dir-ho!

Hi ha gaire afició al futbol en aquest país? No massa, la veritat! Jo recordo que fa anys l'Índia tenia equip, fins i tot en el Mundial, però ara no. El seu esport nacional és el criquet, tot i que cada any, va creixent la popularitat del futbol i el coneixement d'equips europeus, en especial del Barça.

Trasllades aquesta iniciativa a Sant Vicenç, i tothom la recolza. Bé, em vaig recolzar molt en el C.F. Santvicentí, amb el seu president d'aleshores, l'Antoni Buch, i amb el coordinador d'esports, Sergi Ortega. Ho vam organitzar conjuntament i va ser fàcil trobar els monitors que ens van acompanyar, tots eren jugadors del primer equip. També va venir l'Anna Gelonch, néta del president, i tots ells hem repetit tres anys. Ara l'Anna és la més famosa del grup, i ha fet moltes amistats, especialment amb els nens del campus, perquè és la que té millor anglès.

Vau trobar molts voluntaris? Els següents anys ja vam anar un grup de 10 persones i també ens va acompanyar l'Alcalde. També vam comptar amb la col·laboració de l'Ajuntament, entitats, empreses i gent particular del poble i del Maresme.

I com funciona aquest Campus? A través de la Fundació, vam aconseguir que ens facilitessin unes instal·lacions esportives a Anantapur. Allà fan una mica de campanya entre els poblats, fins a 100km de les rodalies, perquè els nens que vulguin s'hi apuntin. Els que vénen, es passen 10 dies amb nosaltres, com si fossin unes colònies dedicades al futbol, tot i que havem de fer horaris especials per poder protegir-nos dels 40º de temperatura. El primer any vam tenir 120 nens; el segon, el 2008, van venir 150 nens i nenes; l'any passat, en vam agafar 180, però n'hi havien molts més, el què passa és que no estàvem preparats. La Sankaramma va venir com a amfitriona, perquè ella havia estat el motiu de tot.

Hi ha una cosa, però, amb la que no vau comptar el primer any. Havíem portat l'equip per tots el nens i nenes i una vegada allà, ens vam adonar que gairebé tots jugaven descalços! No havíem comptat amb això, i no tenien botes per jugar. Aleshores els vam dir que el proper any els hi portaríem..

I va transcendir! Aquí haig d'agrair la publicitat que ens va fer l'Emilio Pérez de Rozas periodista d' El Periódico, que ens va dedicar una contraportada parlant del tema; també va sortir tot bé gràcies a la gent que va venir a portar-nos sabates i a les empreses que s'hi van implicar com la firma Munich, amb vambes, o Transnatur, que es va encarregar del transport.

Munich us va regalar les botes i Transnatur les va portar cap allà. Vau aconseguir l'equip complet per tots els nens i nenes que van arribar el segon any de Campus, però el van poder estrenar fins l'últim dia. Què va passar? Problemes amb la duana. Tot hi haver-ho previst tot, vam tenir dificultats per entrar-ho al país. La nit abans que acabés el Campus, va arribar el material. Aquest sistema funciona com funciona.... cada dia que anàvem a reclamar i ens deien que arribaria tot l'endemà. El més gratificant és que, en realitat, l'equip i els regals els és igual, l'únic que volen de nosaltres és que continuem organitzant el Campus cada any.

Però al final ho vau aconseguir. Tot ha estat gràcies a molta gent, cadascú ha anat aportant els seu gra de sorra. I encara que potser el què hem fet ha estat molt fàcil, crec que també els hem donat una cosa bona. Com deia Vicenç Ferrer: “Cap acció bona es perd, en algun lloc quedarà per sempre.

Us plantegeu dur a terme un projecte similar a un altre país? Diuen que quan vas a l’Índia, o sents indiferència i no hi vols tornar mai més, o t'enganxa i necessites repetir el viatge. Nosaltres hem encetat aquesta iniciativa a través de la Fundació Vicente Ferrer, que ens donen un tracte immillorable i, per ara, només pensem en fer-ho allà. No sé si vam ser els primers, però sabem que ja s'està fent en altres llocs.

Ja esteu preparant el proper? Bé, des d'allà ja estan demanat quin dia hi anirem, i aquí, s'estan començant a moure alguns fils. Jo personalment no crec que hi pugui anar aquest any, però espero que vagin igualment. És una cosa que Sant Vicenç no hauria de perdre. Caldria que alguna persona destacada del món de l'esport, amb un alt nivell humà, i que estigui vinculat d'alguna manera a Sant Vicenç, apadrinés aquest projecte.

Sant Vicenç de Montalt, 3 viles - Febrer 2010