Substitucions "Volem pa amb oli"

"Volem pa amb oli" és el magazine cultural de Ràdio Arenys. El podeu escoltar cada tarda de 5 a 7, o a través de la ràdio a la carta.

Hipocondríacs

Tot comença amb un picor de coll, d’aquell que t’irrita els pensaments. Procures no pensar-hi, però a cada esternut del company, sents que et tremolen les cames i et bull el front. Te’l mires de reüll, com acusant-lo. Ell et retorna la mirada amb celles arquejades en senyal d’amenaça. Algun dels dos és el culpable d’aquest cercle viciós, que farà caure tot el despatx un a un, com mosques.

MONTALTREK

ASSOCIACIO EXCURSIONISTA DE SANT VICENÇ DE MONTALT

Aquesta és la història de la primera associació excursionista a la nostra vila, a la que han batejat com a Montaltrek. Els seus orígens es remunten a Francesc Calopa, muntanyista experimentat, qui va plantejar fa 2 anys la idea d'organitzar una caminada popular al Grup Pro-esplai. Aquest grup va accedir, tot i que cada vegada que quedaven per marcar els camins, eren 5 els que semblaven mostrar més interès en professionalitzar la idea. Així és com en Calopa s'uneix de manera fortuïta amb en Josep Grau, en Robert Subirón, en Josep Bellonch i en Joan Pérez, avui secretari, tresorer i vocals, respectivament.

L'associació neix, com bé diuen, “de carambola”. I és que van decidir muntar la caminada popular ells sols, fet que es va traduir en Montaltrek, i la seva Marxa Popular Cim dels 3 Turons. L'èxit d'aquesta experiència, que va acollir fins a 600 persones d'arreu de Catalunya, els ha empentat a tirar endavant altres projectes. El primer d'ells, és una exposició audiovisual amb imatges d'aquesta primera marxa popular, i properament, una nova sortida. El seu objectiu principal, és, com bé diuen, el de “donar un motiu més a la gent per venir a Sant Vicenç de Montalt”.

Hi havien precedents d'alguna associació o entitat similar a la vostra aquí a Sant Vicenç? Per la meva banda [comenta Josep Grau], tenia un grup al poble que es deia Unió Excursionista de Sant Vicenç (UES), i ens dedicàvem a organitzar sortides entre nosaltres. Però no era un associació ni res, érem un grup de persones a les que ens agradava anar a caminar. Ara feia anys que no funcionava, es va anar deixant.

Aquesta associació, comença amb una idea plantejada al Grup Pro-esplai. Què és el que no va funcionar? Nosaltres volíem fer una caminada una mica més professional. Volíem fer Trekking, d'aquí Montaltrek. El què fèiem amb el Grup Pro-esplai era una sortida cada diumenge dirigida més als nens, una mica més familiar i tranquil. Amb l'associació, s'orientava una mica més a la nostra idea, i ens legalitzàvem.

Inicialment, era aquesta la ruta que teníeu pensada? No. El què teníem pensat [explica Francesc Calopa], era fer una caminada pel perímetre del terme municipal, cosa que jo ja he fet més d'una vegada. Es triga, aproximadament, 5 hores i un quart, i és una manera de veure tot el què ocupa el teu municipi. El què passa, és que s'agafa molt d'asfalt, moltes urbanitzacions. I el trekking no vol l'asfalt. Així que vam haver de pensar una altra ruta, així és com va sortir la idea dels 3 cims.

Una ruta que no s'havia fet mai. Com sorgeix? El què teníem clar és que s'havia de pujar al cim del Montalt [explica Josep Grau]. Tothom qui viu aquí a Sant Vicenç, ho ha fet una vegada o una altra. Però en canvi, als 3 turons [Montalt, Turó del mig i Vilanegre] no hi ha anat pas tothom. Jo, per exemple, no els coneixia! I ens vam dir, escolta! Per què no els fem els 3? La gràcia és que des del Turó del mig, que està al terme municipal d'Arenys de Munt, tens vista a interior, al Vallès. En canvi, en el Vilanegre, tens vista sobre el mar. En poca distància pots veure dues panoràmiques molt diferents.

Perquè aquesta ruta l'heu ideat i senyalitzat vosaltres. Com ho heu fet tot això? A base d'anar pujant per la zona i mirar mapes. Així és com l'hem anat fent i marcant. Per exemple, des del Turó del mig al Vilanegre, no hi havia camí, el vam netejar nosaltres. També buscàvem un dolmen que un mapa marcava per la zona, que no vam trobar! Val a dir que una setmana abans, el propietari del Montalt ens va tancar el pas per un dels trams, i vam haver de buscar un altre camí i obrir-lo a cop de destral. La gent ja s'havia apuntat, i clar, havíem de fer alguna cosa!

A la primera marxa Cim dels 3 turons, van anar-hi 600 persones. Us esperàveu aquest aforament? No, va ser una sorpresa, i estem molt contents perquè la gent ha respòs molt bé [explica Josep Becholl]. És més, n'hi ha que ens ha vingut a dir que és una ruta molt maca i que ha estat molt ben organitzada, i que per quan tenim pensat fer-ne una altra, cosa que ens continua sorprenent. Volem agrair als voluntaris, als spònsors i a l'Ajuntament, la seva col·laboració en aquesta marxa. Sense ells, no ho haguéssim pogut portar a terme. I la veritat és que no sabíem fins on arribaríem, havíem fet una porra interna de la gent que vindria!

I qui la va guanyar? En Josep Becholl! [explica Robert Subirón]. Havíem apostat des de 200 persones, la xifra més pessimista, fins la més optimista de 600. La gent s'anava apuntant, vam haver de fer més samarretes, demanar més taules per la botifarrada,... i això, li sumem les 120 persones que van venir a apuntar-se el mateix dia.

Quina mena de públic es va acostar? De tot! Hi havia famílies amb nens de 7 i 8 anys, marxaires de les rodalies i corredors. Vam anar a portar cartells a les diferents associacions dels pobles del Maresme, i com que era una ruta nova, molts han vingut a fer-la. El què ens va sorprendre és que, a més, va venir gent de Palamós, de Valls, de Granollers, de Girona, de Lleida,... precisament, el què més ens ha agradat és que ha vingut gent de tot arreu, i hem estat felicitats per com l'hem organitzada. Així, de cara a l'any que ve, podrem corregir alguns detalls i repetir-la. Perquè la idea és convertir-la en una marxa anual.

I ara, com a associació, suposo que esteu oberts a nous socis? I tant! A socis i a col·laboradors. Si algú creu que ens pot ajudar en alguna cosa, nosaltres encantats. La veritat és que des de setembre fins al novembre, només ens vam centrar en la marxa. Ens vam legalitzar donant-nos d'alta com a associació, tenim els nostres estatuts, i ara estem començant a treballar. De moment, la idea és que qui es vulgui fer soci, haurà de pagar una quota anual de 20€. Amb això rebrà la informació a casa, tindrà una assegurança, disposarà del material que anem comprant i descomptes en sortides. També tindrà l’opció de federar-se, que és molt important, perquè per fer-ho, cal estar en una associació.

Què teniu en ment? Tenim moltes idees, però encara s'han de madurar. Per exemple, volem recuperar els campaments pels més petits, cosa que ja s'havia fet a Sant Vicenç. Creiem que és bo per la convivència, i que és una bona aventura. Tampoc descartem fer cursos d'orientació o d'escalada. Tenim molts projectes que encara estan per determinar, però el què és segur, és que donada la resposta, farem més sortides.

El 10 de gener, la propera. Sí, la idea és fer una o dues sortides matinals pel Maresme i el Vallès, cada mes. En funció si s'apunta o no més gent, en farem més sovint, i fins i tot, travesses de cap de setmana als pics més emblemàtics de Catalunya. El 10 de gener farem des de Casa Nova de Pibernat fins a Collsacreu, passant pels Cirerers d'en Roca. És un tram molt senzill i molt maco, amb una mica de trekking però dirigida a tothom, perquè la gent agafi costum de caminar.

Això ho feu per anar engrescant a la gent a aficionar-se a l'excursionisme, perquè suposo que algunes sortides, requeriran certa experiència, oi? Si la gent ve a les matinals, s'acostuma a caminar durant 2 o 3 hores. La idea és que vagi agafant un ritme, i que després, si anem per exemple al Canigó, pugui caminar 1 o 2 hores més. Cadascú té el seu ritme, i això és molt important tenir-ho en compte. Ara, el moment de satisfacció quan arribes, és indescriptible.

Sant Vicenç de Montalt - 3 viles, gener del 2010

El joc del telèfon

Quan era petita, jugàvem a un joc que es deia el telèfon. Ens posàvem tots en rotllana, i es tractava de dir una paraula molt ràpid a cau d'orella al de la teva dreta. Aquest, sense entendre res, li deia al del costat el què creia haver sentit, i així successivament. La gràcia era precisament, que el resultat final, desentonava molt del primer mot.

En dinars multitudinaris, es sol seguir el mateix rol. Per començar a trencar el gel i a activar les llengües, sempre hi ha temes recurrents: el massa calor o el massa fred. N'hi han d'altres considerats tabú, que depenen de la confiança dels comensals -tot i que aquests es solen tractar amb la boca petita-. L'actualitat informativa destapa alguns tòpics que també afloraran als pocs minuts. Però en un moment o un altre, s'acabarà desenvolupant una lluita d'opinions que no tenen relació entre si, però que provoquen un conflicte que a més d'un acabarà despertant els colors.

El procediment a seguir, és sempre el mateix. En un extrem de la taula, dues persones mantenen una conversa. Una tercera que fins aleshores no s'ha pronunciat, trenca el binomi amb una idea totalment contrària. Podria ser que en aquest moment, s'hi afegís una quarta, també expectant des de l'inici. És en aquest petit comitè, on es començarà a escalfar l'ambient. I com una grip capriciosa, s'aniran afegint la resta, un per un, dos per dos, i tots.

En una d'aquestes, un sempre intenta imposar la seva visió per sobre la dels altres. Buscarà trepitjar-los amb un còmplice a qui dirigir-se cada vegada que es quedi en calces. També hi ha qui, despistat, acaba intervenint canviant el significat de les paraules. On has dit 'Ric', haurà entès 'Rei', fet que li portarà a termes polítics, que desembocarà en un tripartit entre dretes, esquerres i agnòstics.

Com en el joc del telèfon, arriba un moment en el què no saps de que estàs parlant. Però això t'és igual, perquè la gràcia és la mateixa.

Racó Viu - 3 viles, gener del 2010

UNIÓ DE BOTIGUERS LLAVANERENCS

Molts el coneixen com un Sibilla, tot i que en realitat, ha adoptat popularment aquest cognom perquè està casat amb una d'elles. Nascut a Melilla, va arribar a les nostres terres amb 18 anys passant per Martorell, fins que un bon dia, es va creuar amb el carrer de Munt: “És el primer que vaig veure de Llavaneres, té un color i una llum especial, una cosa que no sé explicar; em va encantar i vaig decidir que volia venir a viure a aquest carrer”. D'això ja en fa 10 anys, i ara, en Jesús León és l'actual President de la Unió de Botiguers de Sant Andreu de Llavaneres. Per conèixer més i millor, des de Les 3 Viles ens hem acostat a parlar amb ell.

Com es va crear la Unió de Botiguers? Es va crear fa molts anys, i va ser en Jaume Tresserras, arrel del pagament del 'IAE a l'Ajuntament. És la noció que tinc, tampoc hi ha una base de dades d'aleshores, però així va néixer.

Un problema que els afectava a tots i va provocar que s'ajuntessin, vaja. Normalment aquestes coses neixen així, és com la gent s'ajunta, i especialment els comerciants. Nosaltres fa 4 anys que estem dins de la Unió de Botiguers, i fa 3 anys que s'està prenent d'una altra manera: s'està fent una base de dades informatitzada, es donen d'alta a la Generalitat, i s'està organitzant tot millor. Ara, per exemple, tenim una secretària que s'encarrega de fer les gestions, perquè com a botiguers, tampoc tenim temps per dedicar-nos, ja tenim la nostra feina.

Quants comerços en formeu part, actualment? Ara mateix, som 85 associats.

Diries que hi esteu gairebé tots associats, o fa falta que passi alguna cosa perquè els nous comerciants es sumin a vosaltres? Jo diria que hi estem gairebé tots, clar que n'hi ha que són una mica més reticents a entrar-hi, però no fa falta que passi res. És una cosa que va rotant, però no hi ha problemes en aquest sentit.

Quins són els requisits per associar-se en aquesta Unió de Botiguers? És molt fàcil, únicament s'ha d'omplir un butlletí amb les dades, i s'ha de pagar una quota trimestral de 30 euros.

Quines avantatges obté un comerç que hi formi part? S'intenta dinamitzar el comerç, el què passa és que és complicat per manca de mitjans, de diners,... ara intentàvem tirar endavant una revista, però ho hem hagut de deixar. Però hem fet una targeta d'associat, per tal que ens coneguem tots, i la idea és fer-ne una altra pels clients.

Una targeta pels clients? Tenim un conveni amb Caixa de Catalunya, i la idea és que els clients que disposin d'aquesta targeta tinguin una sèrie d'avantatges, com ara descomptes, informació de les ofertes, sorteigs,... avui dia, i amb els temps que corren, costa molt arribar al client final. Trobem que aquesta és una manera més efectiva i personalitzada d'aconseguir-ho. Això ens permetrà crear una base de dades dels nostres clients, i fer-li's arribar la informació que els pot interessar directament a ells.

Amb els temps que corren, com dius tu, us heu plantejat alguna altra iniciativa que us permeti acostar-vos més a la gent de Llavaneres? Molts dels nostres comerços participen a les fires que es fan al poble. Però clar, és difícil. Aquest any, per exemple, no s'ha fet la Fira de Nadal, on hi participàvem. Estem presents a totes les fires que hem pogut.

I suposo que també feu patrocinis en les activitats que s'organitzen al poble, oi? I tant, l'any passat vam patrocinar la Olimpíada que es va fer a Llavaneres, tant a nivell d'Unió de Botiguers com a nivell particular. I també vam ajudar al futbol de veterans amb una sèrie de regals i vals que es van sortejar. Quan ens ho demanen, intentem participar.

Què me'n dius d'alguna iniciativa que faci sortir a les botigues al carrer, com s'ha fet en d'altres pobles? És una bona idea. De fet, l'any passat es va fer una, però hi va haver poca participació per part dels comerciants. Potser no va ser la millor data [es va fer a l'agost], o l'escenari de Ca l'Alfaro no va ser l'idoni. Al botiguer, generalment, li costa sortir de la seva botiga. Jo crec que el lloc ideal per fer-ho hagués estat el carrer de Munt, però hem de tenir en compte que hi ha més comerços a d'altres indrets del poble, n'hi han que estan associats i estan a Sant Pere, d'altres que estan al carrer Masriera,... tampoc ho podíem centrar aquí, era com desplaçar als altres, i tampoc és just.

Creus que és un problema que el territori de Llavaneres estigui una mica dividit? El què és difícil és enllaçar tots els comerços, perquè realment, la zona de Sant Pere per exemple, està lluny del centre, i són 2km. Com ajuntes això amb iniciatives d'aquesta mena? Doncs és complicat, ho és per ajuntar-nos tots i també per acostar-nos a tota la gent del poble.

Tot això ho deveu parlar a la Junta. Qui en forma part i cada quan us veieu? Doncs jo sóc el president, la vicepresidenta és l'Anna Nebot, el secretari en Manel Torres, de tresorer tenim en Rubén Carmona i de vocals en Josep Villanova, en Joan Giralt, i la Teresa Solá. Abans ens veiem una vegada al mes, però el problema era que sempre es deixaven temes pendents de debatre, i per això ara ho fem més sovint: una vegada a la setmana quan hi ha coses que cal parlar, cada dos si és rutinari,...

Com es forma aquesta Junta de la Unió de Botiguers, us oferiu voluntaris o és una tasca que va rotant entre tots els integrants? La veritat és que és difícil formar la Junta, perquè de voluntaris no n'hi ha i a tots ens fa falta temps. A més, és una feina no remunerada que desgasta molt. Fa 2 anys que es van fer unes eleccions, que és quan vaig sortir jo com a president. Anteriorment va estar en Joan Giralt, i en Josep Villanova.

Quins temes soleu tractar? Problemàtiques del poble: carrers, aparcament, futures accions que hauríem de tenir en compte,...

El tema de l'aparcament, de la zona blava, com es va sentir per part dels botiguers? L'aparcament de pagament era una cosa que nosaltres demanàvem. L'aparcament ha de rotar, i si et fan pagar, no deixes el cotxe al mateix lloc durant una setmana: hi ha una mobilitat, que és el què es necessitava. Això ens beneficia als comerços, perquè també hi entren els habitants que no viuen al centre, i que poden venir al centre a comprar.

I ara que l'antic camp de futbol és gratuït, també deu ajudar a que vingui més gent. El què nosaltres proposàvem inicialment i seguim buscant, és un aparcament de pagament, però que permeti als comerciants abonar aquest import als clients, com es fa a molts altres llocs. En el moment d'efectuar una compra, nosaltres els donem un tiquet conforme està pagat. Però no hi ha cap màquina adaptada a aquesta idea encara. De fet tenim un conveni signat, però el tema està aturat.

Ara que treballes i vius al carrer de Munt, que és el què et va convèncer a venir aquí, t'agradaria poder mantenir l'ànima del carrer que vas conèixer des de la Unió de Botiguers? És clar que sí. Un bon projecte seria que l'Ajuntament ens donés subvencions perquè poguéssim arreglar les façanes o les rajoles. Estaríem oberts a fer-ho, però no depèn només de nosaltres. Fer-lo un carrer peatonal va ser un gran encert, i el fet que no et puguis acostar directament amb el cotxe, també ha possibilitat nous serveis dels botiguers, com portar-te la compra a casa. Això ens ha donat més vida.

Sant Andreu de Llavaneres, 3 viles - gener del 2010

Bon Nadal i Feliç any!

Diuen que sempre s’ha de posar el títol al final de la història. Només tenint coneixement de tot el contingut, és quan podem definir en una o dues paraules, el què significa. De vegades, fins i tot necessitem apartats per digerir lentament la informació apilonada. Petits capítols resumint els aspectes que creiem més destacats. Però si tenim en compte la visió particular i quadriculada de cada persona, ens tornem a equivocar.

Si tots llegíssim aquestes mateixes paraules i busquéssim un títol, cauríem en una pluralitat d’opinions. És el problema de la impossibilitat de l’objectivitat. Si haguéssim de titular amb un mot aquest 2009, segur que no ens posaríem d’acord. Deixem-lo doncs, que es tanqui sense etiquetes.

Programa especial Ràdio Sant Vicenç

Dimarts 22 de desembre, de 9 a 13h, programa especial dedicat al sorteig de la loteria de Nadal. El podeu seguir en directe clicant aquí.

Autoretrat

A primer de carrera (2004), a l'assignatura Gèneres informatius i interpretatius en premsa, ens van demanar que escrivissim sobre nosaltres mateixos; un autoretrat que en deien. Aquest va ser el meu resultat. Més tard em van dir que potser caldria que passés pel psicòleg, perquè més aviat semblo la protagonista d'una tragicomèdia; potser exageren.

Es podria dir que la meva persona va lligada a la variabilitat, tan en l’àmbit psicològic com en el físic. Així doncs, em descriuré tot seguit partint d’aquest mot, que per qui no el conegui vol dir que la meva forma varia segons l’estat d’ànim o, perquè no, segons el dia que fa.

Per qui vulgui alguna prova que certifiqui l’afirmació anterior, només s’haurà de fixar en els meus cabells: avui més foscos, demà més rossos. I perquè? Doncs perquè el sol decideix quin to ha de donar-li’s. Per si encara en voleu més, deixem de banda el color: arrissats, llisos o pentinats al gust del vent. El que està clar és que cada moment canvia, i és per això que van lligats al terme variabilitat.

Què seria de mi sense els meus ulls? Parlen per si sols, és per això que sóc incapaç d’amagar què penso. La llum els fa canviar de color, i fins i tot el meu estat d’ànim: més grisos quan estic trista, groguencs quan emmalalteixo i d’un blau més viu quan tinc ganes de somriure. I encara diria més: petits quan la son em pot, ullerosos després d’una ressaca i grossos quan la lupa de les ulleres els fa més grans. Però sempre atents, observadors fins l’hora de dormir, pendents de cada gest i cada moviment de la gent que em rodeja.

La boca gairebé sempre està tancada, ja que sóc poc parladora quan no tinc res bo a dir. Hi han dies, però, que em veig incapaç de callar. Tot deu ser qüestió de confiança. En moltes ocasions ensenyo les dents amb un tímid somriure, i en d’altres se’m podria veure l’estómac d’una sola rialla.

El nas hi juga un altre paper important en aquesta variabilitat de la que us parlo, perquè sense ell els gestos no tindrien sentit. De vegades s’arronsa i sembla una patata enganxada a la cara. D’altres es posa vermell a causa del fred, blau si és molt intens. Si aquesta vermellor ve acompanyada d’unes galtes del mateix color és que la vergonya m’envaeix, fet que sol passar molt sovint. Aleshores em sento encara més petita del que sóc, perquè no us creieu que sóc massa alta. Hi han dies però, que sento que puc anar més enllà de mi mateixa, i em crec més gran del que podria aparentar.

Potser avui tinc molta vergonya i la timidesa envaeix els meus pensaments, però demà la xuleria guanya aquesta angoixa i passo a ser una pocavergonya. Qui sap si al despertar-me tindré ganes de parlar pels descosits fins que acabi discutint amb la paret, o bé m’empassaré les paraules i guardaré les meves forces en escoltar. El que està clar és que tot depèn de qui tingui al meu davant i de la situació en la que em trobi, per això us parlo de variabilitat, perquè canvio molt segons el moment.

Per si encara no en teniu prou només cal que mireu de passar un parell de dies amb mi, doncs a vegades se’m titlla d’antipàtica i reservada i d’altres se m’acusa de tot el contrari. Puc ser molt afable i generosa i a la vegada em podrieu considerar una egocèntrica força agressiva. Insegura quan no em conec el terreny i molt segura quan veig que puc trepitjar fort. El que sí que us puc assegurar és que per aquells que em coneixen bé i als que aprecio, solc ser xerraire i divertida i saben que sempre em tindran allà. Si no ets del meu gust, segurament els meus ulls i algun que altre comentari t’ho deixarà clar. Potser és una creu o qui sap si és una virtut, però sóc molt expressiva, i és una de les poques coses que no podré canviar.

I què seria d’aquesta variabilitat sense un paper per l’ironia. Es pot dir que juguem al mateix equip. M’agrada molt fer broma i deixar anar indirectes, per tal de fer enfadar o desconcertar a qui s’asseu al meu davant. De vegades puc resultar fins i tot pesada o grollera, però si em coneixes saps per on vaig. Això sí, sempre procuro fer-me amb la raó, tot i que de vegades l’orgull fa que no vegi realment el què hi ha.

Però ara no us penseu que pateixo d’una bipol·laritat permanent. El meu estat camaleònic no és cap malaltia, simplement em deixo emportar molt (potser massa) pels meus sentiments. I com aquests mai resten immòbils, jo també canvio, i és per aquest motiu que l’adjectiu més adequat per definir-me és variable.

Empañado

En la mesa del comedor, acomodada como segundo, o quizás tercer escritorio, encontramos un montón de papeles desordenados, que a su vez, conforman una estructura perfectamente razonable, pero que solo ella conoce. Entre esa montaña de hojas manuscritas y pasadas a máquina, encontramos un dossier de tapas rojas y duras con aspecto impecable. Se trata de su próxima presentación oral, una propuesta innovadora y creativa, tal y como sus profesores pidieron semanas atrás. A pesar de que la universidad se ha convertido en un lugar plagado de muchedumbres sin ganas de nada, ella sigue creyendo en su objetivo: crecer, aprender, formarse.

Es una chica joven, de unos veintitantos. No es ni alta, ni baja. De pelo rubio oscuro, de ojos grandes y marrones, de nariz puntiaguda y labios gruesos. Seguramente, ella destacaría sus imperfecciones, como ese segundo dedo del pie, más largo que el primero, o esa peca marcada que tiene dibujada en la mejilla derecha. Pero en realidad, son los pequeños detalles que la hacen diferente al resto. Y, aunque lo tiene muy escondido, se siente orgullosa de ellos. La mañana se despierta perezosa, pero dos tonos del despertador bastan para que se arranque las sábanas y se levante de la cama. Una vez más, se plantea el porqué cuesta tanto separarse del colchón. Según sus teorías, esta vida necesita unos retoques. Uno de ellos sería intercambiar la sensación fría e incómoda justo antes de meterse en la cama una noche de invierno, por esa pereza constante de las mañanas, en las que el calor y el sueño provocan que uno no quiera empezar el día. Así no se puede. Pero el mundo no le hace caso, así que su conciencia la obliga a levantarse. Se dirige al cuarto de baño, se observa en el espejo y se aclara la cara con agua fría. Todavía quedan horas antes de la presentación, pero para ella es muy importante sentirse totalmente despierta, para dar el máximo de todo su intelecto. Para ello, pronto acompañará su mano de un café humeante, esperando que la cafeína pronto cumple su propósito. El calor entela el cristal, sin dejar entrever que se esconde al otro lado. Por un momento, quiso pasar la mano y borrar la neblina, pero finalmente, resigue su nombre en letra redondeada. Solo las letras permitirán observar el exterior, aunque el efecto dura solo unos instantes.

Col·laboracions

L'Agenda, publicació mensual gratuïta d'Arenys de Mar.
Entrevista a Rosa Puertas.Edició de desembre 2009.