Visitants

23 de gener del 2011

El lladre d'històries

Sempre li ha agradat llegir, però odia carretejar els llibres. Per això, quan puja al tren, selecciona curosament el seu seient de viatge. Observa els passatgers amb deteniment, un a un, i esbrina les seves personalitats. Sap quan són aquells que, davant una trucada telefònica, cridaran sense remordiment; sap quan es tracta dels que es quedaran immòbils tot el trajecte, i també quan són aquells que davant l’avorriment, trauran qualsevol cosa per llegir. Tria els tercers. A poder ser, s’asseu de cara al destí, que d’esquenes es mareja; i finestra, que no hi ha millor distracció que el paisatge que acompanya un viatge en tren. És el més similar a les lletres, perquè les imatges també conformen històries.

Avui, l’afortunada és una dona de mitjana edat, morena, amb ulleres verdes de pasta. Aviat treu un llibre de la seva bossa, un llibre que li obre els pensaments només en veure la portada. És de tapa dura, de les bones, i no aquestes edicions de butxaca que s’arruguen amb la força de les mans. Conté una fotografia de tons blavosos de la gran capital, i unes grans lletres vermelles: “Riña de gatos. Madrid 1936”, Eduardo Mendoza. No és un clàssic, sinó un dels últims exemplars que ha sortit al mercat, i d’un autor que, pel què ha pogut llegir, no sol defraudar el seu públic. Somriu sense que ella s’assabenti; no convé espantar la font de lectura o la perdrà. La dona enceta les primeres pàgines amb gest d’il·lusió, sense importunar-se de l’home que, assegut al seu costat, repassa les primeres lletres de l’exemplar al seu pas.

Més d’una vegada s’ha trobat amb l’incomoditat que l’afortunat retiri el llibre dels seus ulls, que impedeixi escrupolosament el robatori de la seva lectura. Però moltes d’altres ha gaudit de petits trossos d’històries diferents; de vegades, dues o tres en el mateix viatge. El lladre en qüestió, les uneix mentalment, i dibuixa un sol fil conductor per totes elles. Li és igual que no pertanyin a la mateixa categoria literària. Gaudeix cada fragment amb la mateixa intensitat, barreja els personatges i les escenes i s’imagina un sol llibre: un llibre fet de llibres.

19 de gener del 2011

Ara, també Ofiücs

Aquest és el meu pronòstic per avui com a Balança, segons l’horòscop triat a l’atzar entre diversos diaris nacionals.
El dia pot ser força controvertit, doncs algunes persones properes, ja siguin de l’àmbit laboral o familiar, semblen actuar en contra teva: Estigues alerta. Una persona a qui havies ajudat en el passat vindrà a donar-te la ma, i podries guanyar diners gràcies a ella”.
Però resulta que els signes zodiacals que coneixem han mutat, i aquesta predicció, per la meva persona, és incorrecta, donat que ara sóc Verge:
Tot va bé en territori laboral, i si tens que viatjar per feina, tot funcionarà sense problemes; serà un dia fructífer. Tot i això, la teva salut està debilitada, potser a causa dels nervis, així que procura equil·librar-te i guanyaràs més. Estigues més atent a la parella, si la tens”.

La notícia apareix als mitjans al llarg de la setmana: segons la Societat Planetària de Minnesota, el signes zodiacals estan equivocats. D’una banda, el recorregut del Sol per les constel·lacions ja no es correspon amb el que van fixar els neobabilònics fa 2.600 anys. Si fins ara, entre el 22 de setembre i el 22 d’octubre, el Sol travessava la constel·lació de Balança, ara ho fa entre el 31 d’octubre i el 21 de novembre. El què significa que una persona nascuda el dia 15 d’octubre, ja no és Balança, sinó Verge. D’altra banda, existeix un tretzè signe, Ofiüc, una constel·lació que la NASA ja considerava part del Zodíac, però que fins ara, pràcticament no s’havia contemplat.

He confessat en vàries ocasions que no puc evitar llegir les prediccions de la premsa diària. Segurament aquesta acció forma part del desig de l’ésser humà de trobar una referència abans d’encetar el camí, encara que mai s’hagi demostrat que els astres tinguin realment algun efecte sobre qui o com som. Es creu que segons el nostre zodíac, tenim una línia de personalitat marcada, que varia també en funció de l’ascendent. Els Balança, creatius i bells, equil·libren als del seu entorn; els Verge, són analítics i pràctics, amb una bona dosi de timidesa; els Lleó, nobles, generosos i idealistes; els Cranc, sensibles i emotius; i els Ofiücs... com són -o seran- els Ofiücs?

Potser per això no es complien les prediccions de l’horòscop que llegia: perquè m’equivocava de signe. Ara em pregunto què faran amb l’stock de merchandising zodiacal existent; un 2x1 per producte fora de temporada?

10 de gener del 2011

Souvenirs



Fotografies per allà on he passat en algun moment.

5 de gener del 2011

Substitucions Tot a l'hora

Magazine informatiu TOT A L'HORA de Ràdio Arenys del 5 de gener del 2011.

Locutora: Elena Viu
Tècnic: Ramon Torres

3 de gener del 2011

'Per conèixer el territori, l'has de trepitjar'

Francesc Calopa ha convertit una de les habitacions de casa seva en un petit santuari replet de fotografies que repassen moments importants a la seva vida. Es tracta d’una estampa plena de contrastos: d’una banda, la seva trajectòria professional com a sastre i modista; de l’altra, la seva passió per l’alpinisme. Quan aquest santvicentí es va jubilar, als 65 anys, va abandonar un món tancat entre models, teles i passarel·les, per deixar-se emportar per la majestuositat de la muntanya. Aquí, assegura, ha trobat la seva passió, que ara comença a contagiar a molts veïns i veïnes maresmencs a través de l’associació excursionista Montaltrek.
Han passat 16 anys des que va posar els peus sobre el cim del Pedraforca, acompanyat de qui considera el seu mestre, Joan Pallàs, fill de Sant Vicenç. El van precedir altres travesses que van des del Camino de Santiago, als Alps, a la Pica d’Estats, i al Toubkal (Marroc). Aquest 2011 divisa nous objectius: de nou trekking per l’Everest, on espera reunir forces per intentar pujar l’Island Peak, 6.189 metres, i la Travessa del GR11, del Cap de Creus fins el Cantàbric pels Pirineus. Tampoc oblida els seus somnis: fer cim al Kilimanjaro, 5.895 metres d’alçada a Tanzània. “De moment aniré pujant fins allà on pugui, i quan ja no arribi, tornaré a baixar de nivell poc a poc”.

Tot comença quan et retrobes amb un antic company de l’equip de bàsquet de Sant Vicenç, en Joan Pallàs, que és qui et porta, com bé dius, “pel camí”. Feia 3 anys que havia plegat del bàsquet i necessitava alguna activitat que m’omplís. Jo sempre havia estat en forma i m’encantava anar a la muntanya amb la família, però ignorava que em pogués enfilar a una muntanya. Ell em va portar al Pedraforca al 94, i aquí va començar tot: matinals, travesses pels Pirineus, la Pica d’Estats un 11 de setembre,... el què vaig sentir després de pujar el meu primer 3.000, no t’ho puc explicar! És una passada.

Enganxa? Moltíssim. Vaig començar a fer vies ferrades, una mica d’escalada de 4º a Montserrat, per perdre la por a les alçades, he fet tres vegades el Camino de Santiago, vaig anar a fer trekking pels Annapurnes a Nepal a 5.550 metres... aquest indret té una màgia, una gent! Aquest estiu vaig anar al Marroc i vaig pujar al Toubkal, el pic més alt amb 4.167 metres, i moltíssimes excursions més! És la meva passió, tot i que la vaig trobar massa tard.

L’edat mai t’ha tirat enrere? Jo sempre dic el mateix, no cal ser jove per fer el què faig, es tracta d’anar provant, poc a poc, i acabaràs pujant de nivell, guanyant forma física. Jo al principi no podia caminar dues hores sense cansar-me! Això sí, les muntanyes que he pujat no són tècnicament complicades, és només alçada, només t’has d’aclimatar. La muntanya la pots gaudir a totes les edats, i això ho demostra Montaltrek, es tracta de fer-ho segons les teves possibilitats. I encara em queda molt per fer! Caminar és el millor que hi ha, i quan ja no pugui arribar tant amunt? Ho faré més a baix.

De moment, què tens previst? Tinc moltes idees per Montaltrek, per exemple, ara se’m passa pel cap una travessa de Sant Vicenç al Turó de l’home, o anar amb raquetes de neu. Després tinc programat de cara a l’octubre anar a l’Everest, a fer trekking, on m’encantaria poder intentar l’Island Peak. Un altre somni? El Kilimanjaro... la muntanya més alta de l’Àfrica. O La Travessa GR11, els Pirineus són preciosos! Tenim tantes rutes per aquí!

Ja en deus conèixer moltíssimes! Trobes uns paisatges, una gent, un tot! Per exemple, recordo el GR92, seguint el Camí de Ronda de Portbou a Sant Feliu de Guíxols, dormint a la platja i veient sortir el sol... per fer país, per conèixer el territori, l’has de trepitjar! Amb el cotxe passes de llarg molts pobles que també tenen el seu encant! El què passa és que tot això s’ha de programar, buscar gent, perquè sol tampoc m’agrada anar... jo estic jubilat i tinc temps, i no tothom té la meva disponibilitat.

I la família, què diu la família? Perquè abans eres modista! Quan els vaig portar en cotxe a fer el Camino de Santiago, ho van entendre tot. La família sap que és la meva passió, i si marxo 15 dies, o un mes, ho respecten. El món de la moda era molt diferent del d’ara, era un entorn reduït, no sortia a les revistes, i encara menys a la televisió! M’agradava la fantasia, el procés de creació,... però estava tancat, no tenia cap relació amb la natura, ni amb la muntanya! Descobrir això ara,... poder-ho fer! M’omple molt.

Ara, a més, busques contagiar-li a la gent a través Montaltrek. Jo ja feia anys que volia crear una associació excursionista a Sant Vicenç, i ara som 6 companys i amics els qui treballem molt des de la Junta per assolir els reptes que se’ns plantegen, perquè volem que els santvicentins gaudeixin de la muntanya i de la natura. Crec que ho estem aconseguint, cada vegada som més socis i ja estem federats. L’any passat, a la marxa Cim dels 3 turons, 500 persones, aquesta segona edició, 700! No puc demanar més.

2 de gener del 2011

3 viles a la Biblioteca La Muntala

Els articles de Sant Vicenç de Montalt de la revista 3 viles, també al blog de la Biblioteca La Muntala de Sant Vicenç de Montalt.

+ Biblio La Muntala

1 de gener del 2011

2O11


Ja ho deia Gandhi: “A la vida hi ha coses més importants que incrementar la nostra velocitat”. Proposo, doncs, assaborir lentament aquest 2O11.

27 de desembre del 2010

Substitucions Volem pa amb oli

Magazine cultural VOLEM PA AMB OLI de Ràdio Arenys del 27 de desembre del 2010.
Locutora: Elena Viu
Tècnic: Toni Majó

3 de desembre del 2010

L'eròtica del poder

No hi ha res que ens agradi més que assaborir les prohibicions. Creixem amb el mite intern que les normes existeixen per no sempre complir-les. I és que no seguir el camí establert ens provoca un vessament d’adrenalina. Potser per això no em sorprenc quan un petit diu que m’explicarà un secret, si jo li confesso un altre, perquè d’aquesta manera, li dono un arma per defensar-se si no compleixo amb la meva paraula. Conèixer fets que ningú més sap ens agrada, perquè tenim el poder de traficar amb tots els secrets que han caigut en les nostres mans. Per patentar aquest gust, sempre deixem anar la cua “no ho diguis a ningú”, una incitació en tota regla a trencar promeses.

Si haguéssim de buscar una acció sinònima i absurda al plaer que sentim quan expliquem un secret a una altra persona, seria la de prémer el blau que tenim per demostrar-nos que ens fa mal. Quan més fort el premem, més dolor sentim, però no per això deixem de fer-ho. O arrencar-se una crosta sabent que ens quedarà la marca. O gratar-nos una picada de mosquit de manera obsessiva, tenint la certesa que en uns segons, l’alleugeriment es converteix en una picor encara més intensa. Així es sent un traficant de secrets. Es tracta de l’eròtica del poder. El mític xantatge del “Sé una cosa que tu no saps, i esbrinar-la té preu”. El fet de saber que el nostre “client” insistirà i oferirà les mil i una per aconseguir-lo.

Ara no cal pressionar ningú perquè t’expliqui un secret. La manca de privacitat de les xarxes socials i l’anonimat internauta faciliten informació gratuïta de tota mena. De fet, hi ha empreses que continuen traficant amb els nostres secrets. Aquesta és la nova eròtica del poder, i nosaltres, les nostres pròpies víctimes.

Racó Viu - Desembre 2010
3 viles

1 de desembre del 2010

Llavaneres al paladar

Té 55 anys, la cara feta de massapà amb pinyons incrustats, que reposa sobre una fina capa de pasta fullada farcida de crema. Per aquest motiu, a casa, allà on la van crear, li diuen “Coca de crema”. Per la resta, aquells qui l’hem feta nostra, és la “Coca de Llavaneres”, unes postres artesanes amb denominació d’origen que traspassen fronteres: omplen els aparadors de les pastisseries de la comarca, les cartes de molts restaurants catalans i el nostre paladar; també hi ha qui, fins i tot, diu haver-la tastat a la selecta cadena de restaurants franceses Maxim’s. Però en realitat, tot ha estat gràcies a la “voluntat de Déu”, segons expressa el seu inventor, Gaspar Sala i Ros, que devot i humil, va dissenyar la recepta el 1955. Avui, la seva creació forma part de la identitat de Llavaneres.

La tradició al gremi venia de família, de fet, el seu avi i després la seva mare, ja feien de forners a Llavaneres. “La pastisseria Sala podria tenir 200 anys d’història” explica la seva filla, la Fàtima, “era un negoci familiar que va passar de pares a fills, i avui encara n’estem més orgullosos, perquè el meu fill també ha decidit continuar la saga de pastissers”. Després d’aprendre l’ofici a casa, el Gaspar va marxar a Barcelona a ampliar els seus coneixements al món de la pastisseria. La gràcia que demostrava Sala el va portar a obtenir el primer premi “Horno del cisne” mentre treballava a la pastisseria Sant Jordi. “Va fer una mona molt maca”, apunta la seva dona, la Pepeta Cabot, mentre sosté una fotografia. També mostra imatges d’anys enrere de l’aparador que ella mateixa dissenyava amb les creacions del seu marit, i que molts recordaran. “S’ha de dir que ell, en Gaspar, és el creador de la Coca de Llavaneres”, diu la Fàtima, “però és la Pepeta, la meva mare, qui l’ha venuda durant molts i molts anys”.

La clientela principal de les pastisseries llavanerenques durant els anys 40 i 50 era el que els Sala anomenen “la colònia”. “Les famílies que estiuejaven a Llavaneres eren els qui feien els encàrrecs, i el meu pare, que és un artista, sempre estava fent proves i perfilant les seves postres”, explica la Fàtima, “la pastisseria és una barreja d’imaginació i qualitat, i això el meu pare sempre ens ho ha ensenyat: si els ingredients són bons, el producte també ho serà”. Gaspar creia en la seva manera de fer, i un bon dia, va decidir millorar la seva coca de crema afegint dues fines capes de pasta de full, una pinzellada de massapà i uns quants pinyons per sobre. La primera versió del que es convertiria en la Coca de Llavaneres va passar pel paladar de la seva mare i de la seva germana gran, que eren molt llamineres, i que van donar-li el seu vist-i-plau. “Sembla que hi ha d’haver una força que m’ha portat a crear aquesta recepta, però no n’hi ha cap, és gràcies a la voluntat de Déu: va sortir, va agradar i continua repetint-se, i això sí que és important”, puntualitza el Gaspar.

Avui, la procedència dels ingredients principals a la pastisseria Sala ha variat respecte els seus inicis, els ous i la mantega ja no són de Canyamars, però asseguren que continuen sent de primera qualitat per elaborar la recepta al peu de la lletra. “Com que la gent comprava moltes coques, altres pastisseries van començar a copiar la recepta pocs mesos després de crear-la”, comenta la Fàtima, “per una banda, això va popularitzar aquesta coca, que es va convertir en la Coca de Llavaneres i que avui té denominació d’origen; de l’altra, si no es fa amb bons ingredients no surt bona, i això també ens perjudica, per això la gent que ja l’ha tastat sap on ha d’anar a comprar-la”. Sigui com sigui, la pastisseria Sala es va convertir en un punt de referència, de fet, el Gaspar explica que “hi ha treballat mig Llavaneres”, perquè per sort mai els ha faltat la feina.

Cada època té el seu postre: els panellets, els torrons, les mones, etc., però la Coca de Llavaneres és present tot l’any i continua sent el producte estrella: “Hi ha qui la compra per emportar-se-la de postres i també qui se la menja aquí mateix, perquè tenim un petit espai per degustacions”. Avui el Gaspar, ja jubilat, es passeja pel seu antic laboratori per assaborir els productes de les generacions que el precedeixen, sempre amb el seu bon parer. La família Sala ha volgut agrair a tothom la confiança que els han donat durant tants anys. Queda clar que la qualitat és la base de l’èxit, i gràcies a això, ja podem dir que hem portat Llavaneres al paladar.

Sant Andreu de Llavaneres · Desembre 2010 · 3 viles

El + llegit