Diuen que sempre s’ha de posar el títol al final de la història. Només tenint coneixement de tot el contingut, és quan podem definir en una o dues paraules, el què significa. De vegades, fins i tot necessitem apartats per digerir lentament la informació apilonada. Petits capítols resumint els aspectes que creiem més destacats. Però si tenim en compte la visió particular i quadriculada de cada persona, ens tornem a equivocar.
Si tots llegíssim aquestes mateixes paraules i busquéssim un títol, cauríem en una pluralitat d’opinions. És el problema de la impossibilitat de l’objectivitat. Si haguéssim de titular amb un mot aquest 2009, segur que no ens posaríem d’acord. Deixem-lo doncs, que es tanqui sense etiquetes.
A primer de carrera (2004), a l'assignatura Gèneres informatius i interpretatius en premsa, ens van demanar que escrivissim sobre nosaltres mateixos; un autoretrat que en deien. Aquest va ser el meu resultat. Més tard em van dir que potser caldria que passés pel psicòleg, perquè més aviat semblo la protagonista d'una tragicomèdia; potser exageren.
Es podria dir que la meva persona va lligada a la variabilitat, tan en l’àmbit psicològic com en el físic. Així doncs, em descriuré tot seguit partint d’aquest mot, que per qui no el conegui vol dir que la meva forma varia segons l’estat d’ànim o, perquè no, segons el dia que fa.
Per qui vulgui alguna prova que certifiqui l’afirmació anterior, només s’haurà de fixar en els meus cabells: avui més foscos, demà més rossos. I perquè? Doncs perquè el sol decideix quin to ha de donar-li’s. Per si encara en voleu més, deixem de banda el color: arrissats, llisos o pentinats al gust del vent. El que està clar és que cada moment canvia, i és per això que van lligats al terme variabilitat.
Què seria de mi sense els meus ulls? Parlen per si sols, és per això que sóc incapaç d’amagar què penso. La llum els fa canviar de color, i fins i tot el meu estat d’ànim: més grisos quan estic trista, groguencs quan emmalalteixo i d’un blau més viu quan tinc ganes de somriure. I encara diria més: petits quan la son em pot, ullerosos després d’una ressaca i grossos quan la lupa de les ulleres els fa més grans. Però sempre atents, observadors fins l’hora de dormir, pendents de cada gest i cada moviment de la gent que em rodeja.
La boca gairebé sempre està tancada, ja que sóc poc parladora quan no tinc res bo a dir. Hi han dies, però, que em veig incapaç de callar. Tot deu ser qüestió de confiança. En moltes ocasions ensenyo les dents amb un tímid somriure, i en d’altres se’m podria veure l’estómac d’una sola rialla.
El nas hi juga un altre paper important en aquesta variabilitat de la que us parlo, perquè sense ell els gestos no tindrien sentit. De vegades s’arronsa i sembla una patata enganxada a la cara. D’altres es posa vermell a causa del fred, blau si és molt intens. Si aquesta vermellor ve acompanyada d’unes galtes del mateix color és que la vergonya m’envaeix, fet que sol passar molt sovint. Aleshores em sento encara més petita del que sóc, perquè no us creieu que sóc massa alta. Hi han dies però, que sento que puc anar més enllà de mi mateixa, i em crec més gran del que podria aparentar.
Potser avui tinc molta vergonya i la timidesa envaeix els meus pensaments, però demà la xuleria guanya aquesta angoixa i passo a ser una pocavergonya. Qui sap si al despertar-me tindré ganes de parlar pels descosits fins que acabi discutint amb la paret, o bé m’empassaré les paraules i guardaré les meves forces en escoltar. El que està clar és que tot depèn de qui tingui al meu davant i de la situació en la que em trobi, per això us parlo de variabilitat, perquè canvio molt segons el moment.
Per si encara no en teniu prou només cal que mireu de passar un parell de dies amb mi, doncs a vegades se’m titlla d’antipàtica i reservada i d’altres se m’acusa de tot el contrari. Puc ser molt afable i generosa i a la vegada em podrieu considerar una egocèntrica força agressiva. Insegura quan no em conec el terreny i molt segura quan veig que puc trepitjar fort. El que sí que us puc assegurar és que per aquells que em coneixen bé i als que aprecio, solc ser xerraire i divertida i saben que sempre em tindran allà. Si no ets del meu gust, segurament els meus ulls i algun que altre comentari t’ho deixarà clar. Potser és una creu o qui sap si és una virtut, però sóc molt expressiva, i és una de les poques coses que no podré canviar.
I què seria d’aquesta variabilitat sense un paper per l’ironia. Es pot dir que juguem al mateix equip. M’agrada molt fer broma i deixar anar indirectes, per tal de fer enfadar o desconcertar a qui s’asseu al meu davant. De vegades puc resultar fins i tot pesada o grollera, però si em coneixes saps per on vaig. Això sí, sempre procuro fer-me amb la raó, tot i que de vegades l’orgull fa que no vegi realment el què hi ha.
Però ara no us penseu que pateixo d’una bipol·laritat permanent. El meu estat camaleònic no és cap malaltia, simplement em deixo emportar molt (potser massa) pels meus sentiments. I com aquests mai resten immòbils, jo també canvio, i és per aquest motiu que l’adjectiu més adequat per definir-me és variable.
En la mesa del comedor, acomodada como segundo, o quizás tercer escritorio, encontramos un montón de papeles desordenados, que a su vez, conforman una estructura perfectamente razonable, pero que solo ella conoce. Entre esa montaña de hojas manuscritas y pasadas a máquina, encontramos un dossier de tapas rojas y duras con aspecto impecable. Se trata de su próxima presentación oral, una propuesta innovadora y creativa, tal y como sus profesores pidieron semanas atrás. A pesar de que la universidad se ha convertido en un lugar plagado de muchedumbres sin ganas de nada, ella sigue creyendo en su objetivo: crecer, aprender, formarse.
Es una chica joven, de unos veintitantos. No es ni alta, ni baja. De pelo rubio oscuro, de ojos grandes y marrones, de nariz puntiaguda y labios gruesos. Seguramente, ella destacaría sus imperfecciones, como ese segundo dedo del pie, más largo que el primero, o esa peca marcada que tiene dibujada en la mejilla derecha. Pero en realidad, son los pequeños detalles que la hacen diferente al resto. Y, aunque lo tiene muy escondido, se siente orgullosa de ellos. La mañana se despierta perezosa, pero dos tonos del despertador bastan para que se arranque las sábanas y se levante de la cama. Una vez más, se plantea el porqué cuesta tanto separarse del colchón. Según sus teorías, esta vida necesita unos retoques. Uno de ellos sería intercambiar la sensación fría e incómoda justo antes de meterse en la cama una noche de invierno, por esa pereza constante de las mañanas, en las que el calor y el sueño provocan que uno no quiera empezar el día. Así no se puede. Pero el mundo no le hace caso, así que su conciencia la obliga a levantarse. Se dirige al cuarto de baño, se observa en el espejo y se aclara la cara con agua fría. Todavía quedan horas antes de la presentación, pero para ella es muy importante sentirse totalmente despierta, para dar el máximo de todo su intelecto. Para ello, pronto acompañará su mano de un café humeante, esperando que la cafeína pronto cumple su propósito. El calor entela el cristal, sin dejar entrever que se esconde al otro lado. Por un momento, quiso pasar la mano y borrar la neblina, pero finalmente, resigue su nombre en letra redondeada. Solo las letras permitirán observar el exterior, aunque el efecto dura solo unos instantes.
Resulta que unes treballadores de la neteja d’una empresa de Huelva, s’han trobat amb el què representa una recomanació de positivisme a la feina, sota el títol: “Prohibit queixar-se”. Entre les poques pàgines del dossier, hi trobem consells tals com: “Transformi les queixes en solucions”, o “Amb la queixa sense fonament, vostè es concentra de manera estúpida en els problemes”. En realitat, es tracta d’un recull que l’empresa Emlicodemsa ha extret d’un bestseller de Jon Gordon, que porta amb el mateix títol “Prohibit queixar-se”. Segons han declarat per diversos mitjans, no hi ha cap intenció de “callar” a les treballadores, sinó que s’espera que el recull de fragments d’aquest llibre, sigui una tècnica positiva per millorar el rendiment i la feina de les treballadores, i per tant, pel benestar del negoci. S’hagin o no s’hagin tret de context aquestes frases, la cosa és que les afectades s’han vist amenaçades per una política de silenci, i és per això que ho han volgut denunciar a través dels mitjans de comunicació. “Amb la crisi que estem travessant”, explica l’encarregat de la difusió d’aquestes línies, “cal donar les gràcies per no estar a l’atur”.
Jo no donaria les gràcies. És cert que en moments de trontoll econòmic, els empresaris passen a tenir el poder, i potser queixar-se massa, és una mala idea si es vol mantenir el lloc de treball. Perquè aguantar un treballador que parla més del compte, si en tinc a 80 a la cua de l’INEM? És un plantejament molt cru, però realista: amb l’actual situació laboral, hi ha més gent interessada en tenir feina que en defensar els seus drets. Del què no ens adonem, però, és que callant els nostres pensaments, ens estem fent mal a nosaltres mateixos. No dic que la queixa hagi de ser el mètode, però sí crec que tallar la comunicació interna d’un negoci, encara genera més inestabilitat. Amb polítiques de silenci, s’aconsegueix l’efecte contrari: si no s’escolta de dalt a baix, i de baix a dalt, queden ocultes les motivacions, el rendiment i l’eficàcia.
Nascut a Badalona, aquest músic i veí santvicentí va fugir a París un temps, però va tornar a les nostres terres en busca del mar. “Va ser una etapa d’intercanvi cultural molt important per mi, que em va aportar moltíssim”, explica, “però necessitava el mar a prop”. Així que després de passar pel Masnou, l’Ernest Martínez Maçanet va arribar a Sant Vicenç, que es va convertir en el lloc perfecte: “era un raconet que ja tenia controlat, perquè està a poca distància de Barcelona, i em permet desconnectar de la ciutat quan arribo aquí”.
Percussionista de diversos grups com la Fundació Tony Manero o Disco Inferno, l’Ernest viu per la música. “Sóc professor de percussions ètniques al l’Escola de Musica Moderna delConservatori de Badalona, i segueixo estudiant; aquest és un món que no t’acabes”. El seu treball més recent passa per Logronyo, on acaba d’arribar d’un cicle de ‘Músicas Infrecuentes’ en el que ha presentat el seu projecte ‘Sons del fang’: “Vaig apostar per aquest treball i ha estat increïble, molt realitzador”.
Quan decideixes que el teu món és la percussió? Quan era petit ja anava tocant les olles per casa, aquest podria ser l’inici. Però suposo que el moment en el què vaig decidir que això em cridava l’atenció de veritat, va ser en veure la pel·lícula “Bangladesh”. Em va impactar molt la força de la percussió índia. I comences a estudiar música. He tingut mestres molt bons. El primer va ser el cubà Pedrito Díaz, i també en vaig tenir d’altres com els pianistes Mayito Fernández o Alfredo Rodríguez. He admirat i treballat amb músics com Manel Delgado, Jordi Sabatés o Luís Paniagua. També m’he interessat per la taula hindú, els instruments africans, brasilers... he anat integrant diferents cultures fins a tenir la possibilitat d’estar obert a tot tipus de música. De fet, encara l’estudio. La percussió és un gènere musical que no s’acaba mai, sempre que et surt un nou instrument, li has dedicar temps fins que el fas teu.La percussió és com un gènere desconegut que abasta molt més del què la majoria creiem. Quin diries que és el seu paper a la música? La música es forma per la combinació de melodia, harmonia i ritme. La percussió seria l’acompanyament. Encara que en algun moment donat donis la teva opinió, que és com els músics fem referència tocar sols, la percussió és un suport. Té molt de servei, i ens toca aquesta part, que és molt visceral: va molt lligat a la terra; per això estem a la base. Per això sempre va molt lligat a l’espectacle. Vaja, no és que la música quedi lligada a l’espectacle, sinó que les arts escèniques van sempre agafades de la ma. I aquest és, per mi, el futur de la música en viu. Jo he treballat amb Els comediants, per exemple. El concepte de música per si mateixa és vàlid i sempre ho serà, però també és necessari avançar, i aquesta és la sortida: la combinació entre diverses disciplines. La música reforçada amb la imatge, sempre té molta més força. Per això defenso sempre la música en viu.I què suposa per tu la música en viu? És el màxim compromís. Cal defensar-ho. Jo faig música en viu i per això tinc la sort de poder dir que faig la música que vull, la què m’agrada.Diries que és això pel què opten avui dia les discogràfiques? Personalment, crec que les discogràfiques s’estan suïcidant, perquè no reaccionen davant del mercat. Van a remolc dels artistes més rendibles i no aposten per noves direccions. Aquest missatge és el que intentes transmetre al teus alumnes? Potser hi ha una mica la sensació de dependència de les discogràfiques, el “vull signar un contracte i treure un disc”. Però jo els diria que això no ho és tot. D’alguna manera, la gent té idealitzada la música, fet que porta a moltes confusions.Com per exemple? Cal tenir clar de quina música s’està parlant, perquè n’hi ha de molts tipus. Hi han molts més espais, hi ha músics que es dediquen als documentals, als spots publicitaris,... hi ha molta demanda personal. Pensa que avui dia, amb un petit ‘clic’ passes d’una pista a una altra, et descarregues el què t’interessa i prou.I quin problema presenta aquest comportament? D’una banda, genera una democràcia. Però alhora, resta importància a l’autèntic valor de la música, que no és ni el de la fama, ni el dels diners. Això és totalment extern.Però hi ha gent que es fa artista per triomfar. Sí, i és totalment legítim, però aquests acaben sent negociants, no artistes. Per mi, hi ha dos tipus de músics, el funcionari, i l’artista. Per això has de saber el què vols, abans de fer res. Cal apostar pel què un vol. Però no sempre surt el què a un li agradaria... La música és de tothom. El què passa és que hi ha gent que se l’apropia, que la fa seva. Però és un do, un bé al que tothom es pot acostar. I totes aquestes confusions i comportaments poc apropiats, a què es deuen? Jo diria que Espanya és un país que encara té poca cultura musical. Per exemple, tu obres un local i poses un concert de música en viu, i la gent no vol pagar 6€ per l’entrada; però en canvi, després es deixa 10€ en una cervesa. La gent no està acostumada a pagar per la cultura, i això és una realitat. Espanya és el país on es fan més descàrregues il·legals de tot Europa. Per que no ho fan si poden fer-ho igualment? Perquè ho entenen. Però aquí no.Però no són les institucions públiques les que han de defensar la cultura? Hi ha molts desequilibris institucionals. Diguem que la política també juga en aquest partit, i genera un efecte dominó que ve donat per determinades condicions del poder. Avui dia, el músic queda lluny del trobador; hi ha el personatge, però no la funció; ha desaparegut. L’obligació de les institucions es vetllar per la cultura però amb un compromís autèntic.
I el polèmic paper de la Societat General d’Autors i Editors? Per mi es estúpid que la SGAE vagi a cobrar a un forner per posar la ràdio. El què jo crec que ha de fer és ajudar a les sales, perquè per molt que defensis els drets dels autors, de què ens serveix si no tenim on si no tenim on estrenar les seves obres? Té la solució de tot, és molt potent, però s’ha d’implicar més en el procés creatiu.Potser seguint la teva línia, amb la Fundació Tony Manero (FTM) heu presentat el disc “Pandilleros”. Ho heu definit com la banda sonora d’una pel·lícula que no existeix. Una aposta innovadora però arriscada, no? Sí, però és gustós. Ja que me la jugo, ho gaudeixo, no? La FTM és un col·lectiu, i tenim una relació bastant estreta tots els integrants. Aquest disc va lligat al teatre, és un punt de partida que busca alliberar al músic de la cançó. Cada vegada costa més escriure una cançó, no? Aleshores, expressem musicalment una història, seguint un fil dramàtic. És molt senzill, però deixem sortir la nostra creativitat amb música descriptiva, i ja és això, no? Per mi, la música és la meva passió. I a la vida, si no tens una passió, què tens?
Les 3 Viles, Sant Vicenç de Montalt (versió retallada). Desembre 2009.
En els orígens del pensament, hi trobem intel·lectuals i filòsofs de la magnitud de Plató, que van centrar els seus estudis i teories en la creació d’un sistema polític just i equilibrat. La mort del seu mestre, Sòcrates, va ser un dels elements de descontent que va provocar en aquest idealista, la necessitat de reconvertir la política. Però tot i que va mirar amb detall cada un dels àmbits que podien determinar el seu èxit –coneixement, antropologia, relació del poder amb la societat-, el seu treball només va esdevenir una idea intangible, impossible i per tant, utòpica. Un fracàs que avui s’estudia al llibres, i que sense voler, s’ha convertit en un desig atemporal, del qual avui encara podríem aprendre.Els últims esdeveniments que per desgràcia, estan donant nom als nostres pobles, preocupen de manera descomunal als ciutadans. La corrupció és un fet que, indubtablement, genera certa desconfiança en el sistema, i ens replanteja aquesta necessitat de reconvertir-lo. Hi ha molts aspectes que giren entorn aquestes notícies, com ara si sempre ha existit aquesta corrupció, o si els que ho sabien, resulten còmplices o víctimes d’un plantejament que no deixa treure a la llum les veritats. Segurament, més d’un es pregunta quin seria el mecanisme de control idoni, o si la solució passaria per una democràcia participativa que pugui vigilar els propietaris d’un poder que nosaltres mateixos hem atorgat. Hauríem de poder esdevenir el Plató modern, capaç de posar el dit a l’ull dels qui no mereixen arribar on són, i destapar-los davant la majoria.
Però quan em pregunto quin és aquest sistema ideal, m’adono de nou que es tracta d’una d’aquelles idees intangibles i platòniques, que no té una representació real al món de “les coses físiques". Segurament, també resideix en la nostra ment, i tot i que amb un acte de record i reminiscència arribarien a fer-se patents, molts volen oblidar-la quan es creuen pel camí els interessos personals. De nou, un fracàs absolut del pensament.
Nova estrella Michelín pel Celler de Can Roca (Joan Roca), que aconsegueix la màxima distinció amb 3 estrelles. També guanya premi el restaurant de Santi Santamaría.
Elena Viu (periodista) i Santi Santamaría (cuiner) Fotografia: Òscar Batet, Diari de Mataró
Ja fa temps que Sant Andreu de Llavaneres va idear la seva pròpia veu, que es conformava amb l’aportació d’un gran grup de persones. Avui, 20 anys més tard, són 15 dones les que s’esforcen per mantenir viva la Coral de Llavaneres. Per això hem anat a parlar amb la Rosalia Munné, l’actual responsable d’aquesta entitat, que ens ha explicat tem la desaparició de la coral: “Als pobles, normalment, i no sé perquè, quan es plega d’una cosa, rarament es torna a començar”. Llavanerenca de sempre, la Rosalia porta 47 anys casada amb en Josep Sala, un home “molt popular” degut a la seva intervenció com a funcionari de l’Ajuntament. Dedicada també a la catequesi, amb nens d’entre 9 i 10 anys, la Rosalia comenta que sembla que s’estigui perdent la cultura de les corals, ja que cada vegada hi ha més gent gran, i la jove, no s’hi adhereix. Com es va formar aquesta coral? Doncs mira, un dels que més ho va promoure va ser en Miquel Salvà. Jo a l’escola sempre havia cantat, quan era joveneta, i després a l’església, i a les Caramelles. Aleshores, quan van formar aquesta coral, aquest noi que havia estat del Cor de Nova Germanor d’aquí Llavaneres, em va oferir cantar amb ells i jo encantada. En Josep Ferrer Casals va ser el nostre director durant molt de temps, i també era qui tocava l’orgue. Em sembla que es va jubilar als 84 anys! Com arribes a encarregar-te de la Coral de Llavaneres? Quan va començar jo vaig demanar no haver-me d’encarregar de res. I de no ser res, he passat a ser-ho tot: sóc la secretària, la que se’n cuida. Molta gent s’ha integrat de nou, d’altres ho han anat deixant per diferents circumstàncies, i és clar, al final, algú s’havia de posar.Ara sou només dones, on han anat a parar la resta d’integrants masculins? Per diferents motius, ho han anat deixant. Alguns s’han fet grans, d’altres ja no hi són, i els què quedaven, com que eren pocs, suposo que es van anar desmotivant i ho han deixat córrer. Hem passat de ser una coral mixta, un grup gran i molt maco, a ser una coral femenina de 15 membres: 8 sopranos i 7 mezzos. Sembla que hi ha poca inquietud musical a Llavaneres, i com que els altres ens anem fent grans, així seguim. Sap greu, perquè és una cosa que a mi m’agrada molt, però és com una epidèmia: cau un, i va caient la resta.I aquesta inquietud tampoc sembla arribar als més joves. Es va proposar una Coral Jove, però vaig sentir a dir que no havia progressat. A la nostra coral tampoc s’ha integrat gent jove. No sé perquè, però és una tendència que no canvia. I això em fa patir, perquè sembla que si ho deixem estar, es perdrà per sempre. Als pobles, normalment, i no sé perquè, quan es plega d’una cosa, rarament es torna a començar.Potser el tipus de música hi té a veure. Nosaltres cantem de tot, des de cançons populars a nadales i d’altres cants més religiosos. Abans cantàvem pràcticament a totes les celebracions religioses, i sempre anàvem a l’església. No sé si s’està perdent o no aquest tipus de música, el que veig és que la majoria és gent gran, per algun motiu, no atrau als joves. Potser sí que a ells els agrada més cantar la seva música, i els va més la marxa i cantar en discoteques.A quins actes participa l’actual Coral de Llavaneres? Nosaltres sempre havíem cantat un Ofici de L. Perosi per Sant Andreu. L’any passat va intervenir l’Orfeó de Sant Vicenç,i aquest any, el mossèn nou que tenim aquí a Llavaneres, ens ha demanat que ho tornem a fer per la Festa Major. També els hi hem dit a un parell d’homes que havien format part de la coral, i també hi participaran. Per la Missa del Gall també anem a cantar unes nadales, i per Pasqua. O fa poc, a la Festa de la Vellesa també vam intervenir. Tampoc podem pretendre fer grans coses amb la gent que som! Amb bona voluntat, fem el què podem.Tot sigui tenir voluntat. Sí, el què passa és que és molt difícil, perquè hi ha gent que no l’ha cantat mai i se l’ha d’aprendre, i cal tenir oïda, una mica de veu,... de vegades la voluntat no ho és tot. A més, resulta complicat segons la cançó, perquè les hem d’acoplar a 2 veus. Ens falten baixos i tenors, no podem cantar segons què perquè sonaria molt pobre.Heu d’assajar molt per estar a l’alçada? Normalment assagem els dijous de 9 a 11 de la nit. I quan tenim algun acte, que l’hem de fer madurar una mica, fem més hores, aleshores ens coordinem.Què diries que és més important per cantar en una coral, tenir oïda o bona veu? Tenir bona oïda. De vegades ens hem trobat amb persones que tenen molt bona veu, i després els sap greu que la nostra Directora, la Sònia Varadiovà, els intenti educar una mica l’oïda. Però de fet, el què ha de fer ella és això, retocar-nos, ensenyar-nos,... la paguem perquè ens ensenyi a cantar, per això cal tenir bona oïda. I com us financeu? Abans havíem cantat en casaments i d’altres celebracions, i aquesta era una manera de recollir diners per pagar els costos que tenim. Ara no sé què passa amb els casaments, però la gent no ens demana. Cert que l’Ajuntament ens subvenciona, cosa que ens ajuda molt, però clar, quan fem un ofici tampoc els podem cobrar a la Parròquia, és una col·laboració. Al públic li agrada per això, oi? Sí, és clar, de vegades ho fas millor que d’altres, també depèn del dia, però generalment ens feliciten. Una atleta es pot preparar moltíssim i el dia que ha de saltar, no ho fa tant bé com d’altres.
Us ajunteu amb altres corals? Hem fet coses, sí. Amb l’Orfeó de Sant Vicenç, hem anat a Malgrat, a Arenys, a Canet i a Barcelona. Hi han hagut trobades de corals. Aquí va venir una vegada una coral francesa, i se’ls fa una mica de recorregut i coses d’aquestes.Creus que aquesta pèrdua de membres és general? També afecta a d’altres corals? Del què sí m’adono és que la mitjana és de gent gran. Algunes, però, tenen la sort de mantenir veus masculines, i això les fa més riques. Però també n’hi ha moltes només de dones, com nosaltres. Sembla que les dones som les que més aguantem.
Les 3 viles, Sant Andreu de Llavaneres. Desembre 2009.
