Sequera de notícies

Aprenent a generar notícies en època de sequera com a redactora a jornada completa als Informatius de Ràdio Arenys.

Somriures en blanc

Fa temps que vaig descobrir que amb un somriure tot és més fàcil: que t’atenguin amablement en una botiga, que t’acabin donant la raó, que t’excusin d’una acció desafortunada. Ensenyar les dents, i no precisament per mossegar, és una bona manera de trencar el gel i aconseguir el què un vol –o com a mínim, el·limina la barrera d’entrada del “no” rotund.

Fa dies que pensava en el Racó, i no em venien idees al cap per poder fer les meves periòdiques reflexions. L’estiu, el sol i la bona vida deuen haver ralentit el meu cervell, perquè de sobte, les neurones s’han quedat bloquejades i m’he quedat en blanc. Una de les coses que tenim els qui ens dediquem a escriure per mitjans de comunicació –i la majoria de professions no necessàriament del gremi-, és un termini d’entrega. Quan arriba aquell dia, has de tenir la feina feta, revisada i enviada; però no sempre estàs a temps de guarnir la peça.

Llegint diaris, sempre fixo l’atenció en les columnes d’opinió. Les llegeixo amb calma i admiració, esperant, algun dia, arribar a la sola de la sabata d’algun d’aquests autors. No fa gaire, en una d’aquestes m’he repassat les línies d’una reputada periodista –el nom de la qual no ve al cas-, en les que confessava que per primera vegada en la seva trajectòria professional, no havia sabut què escriure per la seva columna fixa. S’havia quedat en blanc, però la seva manca d’inspiració és precisament la que ha exercit de font principal per nodrir el seu relat.

Em pregunto com ho haurà aconseguit entregar a temps una excusa pel lector, sense que els seus superiors hagin considerat errònia la decisió de mostrar la seva debilitat. I me la imagino amb un ampli somriure als llavis. Així tot sembla més fàcil, tot sembla millor.

Racó Viu - Agost 2010
3 viles

10-J

Concentració catalanista a Barcelona contra la retallada de l'Estatut. De crits i de persones, n'hi havia de tots colors... i obtenir una panoràmica general no va estar fàcil.

La cultura no es veu, es sent

Estem acostumats a veure el moviment dels colors blanc i vermell entre timbalers i gralles. A observar les particulars danses de figures de més de 3 metres, acompanyades dels capgrossos: l’Avi Pera, el Dimoni, l’Avi pagès, la Minyona o el Pinxo. Aquesta imatge és una de de les tradicions més arrelades als pobles catalans. En el nostre cas, ens representen en Bòbul, amb un vestit típic dels menestrals de principis del segle XIX, na Margaridassa, amb el seu coixí de puntaire, i el jove gegantó Toni Sors, en memòria del desaparegut alpinista santvicentí que va fer cim a l’Everest. Els gegants formen part de la nostra cultura, i la seva percepció va més enllà dels nostres ulls. Mostra d’això s’ha viscut a la Colla Gegantera de Sant Vicenç, després que aquest passat mes de juny s’hagin desplaçat fins a Montserrat en una Jornada Gegantera amb discapacitats visuals. De sobte, la festa canvia de perspectiva. No observen les danses, sinó que les viuen. No miren els gegants, sinó que palpen les seves faccions per esbrinar la mida dels seus nassos, de les seves mans i dels seus vestits. S’endinsen en un món que la resta potser mai ens hem plantejat: la cultura que no es veu, es sent.

L’enllaç entre la Colla Gegantera de Sant Vicenç i l’ONCE és un dels nostres veïns, Pedro Curado, invident de naixement i positiu per naturalesa. Aquest “catameny” –extremeny de família i català de sentiment- porta 11 anys al nostre poble, i un i mig col·laborant amb la Colla Gegantera. “Jo crec que un nouvingut s’ha d’integrar en primer lloc a les entitats, i d’aquesta manera aconseguirà integrar-se del tot en el poble. Així ho vaig fer jo, passant primer per l’Orfeó El Delme i després entrant als geganters”, comenta, “els límits no te’ls han de posar els altres, has de ser tu mateix qui fixi fins on pots i vols arribar, i mai pots deixar d’intentar superar-te”. Amb aquest plantejament, un bon dia es va posar sota un dels gegants i el va fer ballar, sense que la seva discapacitat importés a ningú. “En aquest poble he trobat una cosa meravellosa, i és aquesta tranquil·litat que teniu; passejar a mitja tarda pels carrers o contemplar el soroll de l’aigua a la llunyania” explica Pedro, “i tot això ho puc veure, perquè és la meva dona qui m’acompanya i em deixa els seus ulls; sempre la tinc al meu costat i és qui m’ho transmet tot”. Sant Vicenç li ha donat també, la possibilitat de ballar sota un gegant a ritme de gralla i timbal, i engrescar a més invidents a integrar-se plenament en la cultura que els envolta.

“En un principi, que en Pedro volgués col·laborar a l’entitat ens va espantar a tots, però quan va fer ballar en Toni Sors ens va trencar els esquemes” confessa el cap de colla, Joan Vilà, “va demostrar que era un més, i encara que vagi acompanyat de la seva dona, fa la mateixa vida que podríem fer qualsevol de nosaltres”. La por inicial dels geganters era el soroll de les gralles i els timbals, que sumats als crits i la rauxa habitual d’aquestes festes podien confondre’s amb les indicacions que la seva dona li feia. “En realitat, qui porta un gegant tampoc veu gaire bé a través de l’enreixat del vestit, és cosa d’equilibri, perquè pesa més de 40 quilos”, explica Joan Vilà, “al veure que tenia la capacitat de guiar-se igualment, vam comprendre que el pitjor que podia passar era que caigués, com passa amb qualsevol de nosaltres”. Precisament això els va engrescar a plantejar un nou projecte a l’ONCE: integrar als discapacitats visuals en la cultura popular festiva, creant la primera Colla Gegantera formada únicament per invidents. “L’ONCE ha captat el missatge”, afirma Vilà, “el primer contacte ha estat Montserrat i ara ens esperen més reunions per continuar treballant en el projecte”.

La trobada a Montserrat ha estat gratificant per uns i altres. “El què més ens va costar era saber com explicar el què són els gegants, perquè estem habituats a que la gent ho vegi”, diu Vilà, “per aquest motiu vam tombar els gegants a terra, i tots es van acostar a tocar els brodats, les cares, les mans” recorda, “ens preguntaven com eren i es formaven la seva idea a partir del tacte; va ser molt emotiu, perquè després es van col·locar sota del gegant, i una noia de Sant Joan de les Abadesses es va atrevir a fer-lo ballar”. “El sentit de perdre la vista no et fa perdre la mobilitat, els braços, l’equilibri... quan agafo al gegantó Toni Sors i estic a sota seu, busco punts de referència per orientar-me, ja sigui la meva dona, en Pep o els grallers”, explica Pedro, “l’únic plantejament que tinc és el pes, no hi ha cap altra dificultat”. Curado també recorda que la participació dels invidents en moltes activitats són possibles, i s’ha demostrat per exemple amb campionats de futbol, adaptant la pilota amb un picarol. Segons explica, des de les Olimpíades Paralímpiques de Barcelona, la societat catalana està molt més conscienciada d’aquesta realitat, i ha aprés que la capacitat d’un invident és infinita. “La única barrera d’un discapacitat visual és el què no pot veure” afirma, “la societat catalana viu molt més aquesta cultura popular, potser és pel dolor del passat, però els catalans viuen la terra, i això vol dir que les seves tradicions simbolitzen un fet. No necessito veure com és un castell humà per entendre’l, només necessito saber què significa”.

Precisament el significat de la cultura gegantera queda representada pels protagonistes de totes les trobades, amb els gegants. Cada figura representa part de la història del poble, de les seves costums i tradicions. En el cas d’aquesta Colla Gegantera, també cal pensar quins seran els seus representants. “Sempre ha de ser un personatge viu i que la societat conegui” explica Pedro, “li hem fet una proposta a l’ONCE d’un personatge català reconegut internacionalment, i que és un punt de referència per molts invidents”. En Joan ho ratifica: “Quan fem els seus gegants, i dic farem perquè això inclou a tothom qui vulgui ajudar-nos, ells se’n sentiran molt orgullosos per tot el què simbolitza. I com totes les colles, sentiran que de tots els gegants, els seus són els millors”. Com marca la tradició, però, caldrà esperar al moment indicat per destapar-lo i desvetllar de quina figura es tracta.

“La societat no ens ha d’obrir les portes, som nosaltres els que hem d’entrar a la societat, això és la integració”, afirma Pedro, “i és una cosa que s’està aconseguint poc a poc”. Però en Joan encara afegeix un detall més, i és que l’experiència a Montserrat també els ha ensenyat que les entitats culturals s’han d’adaptar a la situació per aconseguir que aquesta integració sigui una pràctica normalitzada. “I no només amb invidents i geganters, sinó a tots els àmbits i amb tots els col·lectius” expressa Vilà, ”la primera selecció catalana que tenim és la de la cultura popular”. Aquest projecte només és un primer pas.

3 viles - Sant Vicenç de Montalt

Distorsió de la cultura popular

Encara que no vulguem, coneixem la seva vida en línia cronològica: es va fer popular després de trencar el seu matrimoni amb un torer; ha tingut discussions de tota mena amb la seva ex-família política; de tantes operacions de cirurgia estètica li ha quedat el nas tort; a la seva filla, per la que faria el què fos, no li agrada el pollastre; ha tingut noves parelles, arrel de les quals ha venut mil exclusives diferents. No podem evitar conèixer la seva figura perquè és una ombra permanent a la petita pantalla: la veiem a tota hora a tots els programes televisius.

Belén Esteban, de professió polifacètica i poc definida al món del cor, és un centre d’atenció forçat a totes les cadenes. Les últimes enquestes, fins i tot, mostren la voluntat del poble de veure-la en un cara a cara amb el mateix President del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero. Per tot això, per màrqueting la denominen “Princesa del poble”, encara que de sang noble en té ben poca. Això sí, la butxaca, cada vegada més plena.

Llegint un article m’assabento que, a més de signar les paelles d’una marca de la qual és imatge, s’ha convertit en protagonista de de la jornada de debat “Periodistas, ¿maestros del español?” organitzada per la Fundació San Millán i Fundéu-BBVA. Entre discussions entorn la llengua espanyola i l’ús i exemple que en donen els mitjans de comunicació, apareix la figura ja reiterada, que no retòrica, d’aquest personatge popular imposat. Acabarem substituint les cites cèlebres d’intel·lectuals passats per les seves actuals i famoses frases als llibres de text? Serà una icona de la nostra cultura?

Ja ho deia Hobbes: “L’home és un llop per l’home“. Encara que alguns creguin que de la seva presència depèn la quota de pantalla, a mi només fa que produir-me badalls. Potser per això, els nostres veïns francesos l’han agafada com objecte d’estudi sociològic. De com la humilitat inicial del seu caràcter i la llàstima que generava, s’ha deformat fins convertir-se en la reina de les mentides morboses i les llàgrimes oportunes; però tot i això, continua acaparant totes les converses, i ningú la deixa estar. Potser també acabarem veien turistes de visita guiada pel barri madrileny de San Blas: “Mireu! Aquí vivia el monstre del cor abans de distorsionar la seva imatge”. Els japonesos faran fotografies i la princesa del poble continuarà guanyant adeptes pel seu particular regne.

Racó Viu - Juliol 2010
3 viles

Maria Coma i Joan Colomo tanquen el cicle de músiques Petitsons

Com endinsar-se al món dels somnis. Maria Coma no ha defraudat en la última sessió del Petitsons que ahir va posar el punt i final de la seva tercera edició. Senzilla i tendra, la compositora barcelonina va atrapar al públic des del primer moment, engrandint el petit escenari del pati de la Fundació Palau. Lletres surr...ealistes que parlen de gats, somnis i paraigües vermells, no ha faltat cap tema del seu treball en solitari “Linòleum”, i fins i tot, va sorprendre amb una cançó dedicada a la seva fillola.

L'arribada de Joan Colomo i la seva banda, amb un contrabaix, un teclat i percussió, va revolucionar l'ambient del petitsons. Descarats i espontanis, la seva eclètica i còmica proposta va encandilar als assitents que no van parar de riure i aplaudir. Amb una mena de monòleg musical, van idear l'entorn familiar i animat perfecte per tancar el cicle Petitsons 2010.
L’elasticitat i la textura de la veu de Colomo i la complicitat amb la seva banda es va fer patent amb constants bromes i comentaris. El conjunt musical va fer gala de la seva inconformitat amb lletres que acaricien l’absurditat i critiquen el món actual. No van faltar els seus temes més coneguts “Un Comino” i “L’infern”, i a més en van sumar un d’inèdit, un “Oh, oh, oh” improvisat per la inoportuna intervenció d’un grup d’espontanis que treien el cap més enllà dels límits del pati de la Fundació Palau.

Fotografia: Elena Viu
Vídeo de Joan Colomo al Petitsons de Diari de la música

First Aid Kit i Bikimel al Petitsons

El cicle musical Petitsons es trasllada de nou a l’enjardinat pati de la Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac. Amb alguns minuts de retard, First Aid Kit han estat els encarregats d’obrir la primera sessió, amb una dòcil i radiant Agnès Aran acompanyada de Carles Querol a la guitarra.L’afluència de públic s’ha mantingut en un entorn familiar, aconseguint mantenir el Petitsons com una experiència musical íntima i única.

Amb temes com “Truth can hurt”, aquest grup barceloní ha deixat als assistents encantats amb una veu màgica només interrompuda per aplaudiments i algunes rialles. Tot i la manca del seu habitual equip electrònic, First Aid Kit ha funcionat a la perfecció.

Després de la visita al Museu Palau i Fabre, en la que es va poder gaudir d’exposicions temporals com la de “Palau Polièdric”, la particular veu de Bikimel ha pujat a l’escenari per engrescar la cloenda de la primera cita del Petitsons 2010.

Amb simpatia i molta expressivitat, Vicky de Clascà ha incorporat el seu endolcit rock al pati de la Fundació. La jove de Bellaterra ha anat alternant el so energètic de la guitarra elèctrica amb la tranquil·litat del teclat, sempre acompanyada per la guitarra acústica d’Esteve Felipe.

Amb lletres carregades de sentiment i inconformitat, Bikimel ha triomfat en el seu pas pel Petitsons, que va reconèixer estimar abans de tastar-lo en primera persona. “Mama, jo vull ser gitano”, “Buscant l’espantaocells” o “Jònic” han estat els temes més aplaudits, tot i que també van sonar-ne d’altres no inclosos al seu disc “Stat Jònic”.

Fotografia: Elena Viu
Vídeo Bikimel al Petitsons de Diari de la musica

Marcel Cranc estrena el Petitsons 2010

El mallorquí Miquel Vicensastre, conegut als escenaris com Marcel Cranc, va enlluernar amb la seva música als gairebé quaranta assistents del primer concert del Petitsons 2010. Grans i petits van gaudir d’un espectacle íntim i proper entre les càlides parets del bar caldenc Tête a tête, que va resultar l’entorn ideal per obrir el cartell de la tercera edició d’aquest cicle musical.

Tot i que no es coneixien d’abans, la guitarra i la bateria, amb Ferran i Gerard Aguiló, es van fusionar amb una perfecte complicitat amb la veu i el piano de Miquel Vicensastre, que va fer sonar alguns dels seus temes més coneguts com ara “Naufragi” o “D’amor”. Entre cançó i cançó, el mallorquí va arrencar somriures al públic amb les seves explicacions i va aconseguir acostar als assistents a una nova realitat, com és procés de creació musical. El resultat no va defraudar, i les felicitacions i aplaudiments van estrenar el Petitsons 2010 amb un rotund èxit.

Fotografia: Elena Viu

Petitsons 2010

El Petitsons és un íntim cicle musical per refrescar els càlids vespres d’estiu de la Fundació Palau. Aquest cicle pretén donar a conèixer intèrprets comarcals i nacionals i ajudar a difondre la seva proposta musical. De la mateixa manera, també apropem nous valors artístics a la vila de Caldes d’Estrac, i els sumem al seu patrimoni cultural i turístic.

Sense aglomeracions:
petits sons que retomben en el silenci.
Una manera diferent i propera
de gaudir de bona música.

Dissabte 5 de juny
marcel cranc

Encetarem el Petitsons amb la presentació del cartell i assaborint un concert de cançó catalana amb tocs d’indie. Marcel Cranc, pseudònim de Miquel Vicensastre es defineix com un home de fragments, tot i que ha aconseguit lligar-se amb “Animal fràgil” (2006) i “Ara” (2008). Amb ell, gaudirem d’una barreja de música clàssica amb accent mallorquí i de l’elegància de la chason francesa, tot explorant les possibilitats de l’electrònica.

Més informació a www.myspace.com/marcelcranc o www.marcelcranc.com

Dissabte 12 de juny
first aid kit

Una veu delicada sobre un coixí d’electrònica pop. First Aid Kit són els barcelonins Agnès Aran i Carles Querol, una parella de graciencs que t’atrapen a ritme lent amb una petita i gran proposta. Música plàcida i senzilla com la dels seus dos discs al mercat, F1RST i Plaits, que sense voler obren el calaix de les sensacions.

Més informació a www.myspace.com/firstaidkitmusic

bikimel

Rock dolç. El so trencat de Vicky de Clascà és atreviment i contrast en estat pur. Les seves cançons respiren una naturalitat salvatge, amb notes de guitarra que recorden un country modern i catalanitzat. Des del desembre es pot gaudir d’“Stat Jònic”, un recull dels seus millors temes.

Més informació a www.myspace.com/bikimel o www.bikimel.com

Dissabte 19 de juny
maria coma

Original, íntima i delicada. Així és la proposta d'aquesta compositora, pianista i cantant barcelonina, que arriba a l’escenari del pati de la Fundació amb cançons molt personals que es caracteritzen per la seva ingenuïtat i tendresa. Maria Coma acaba de treure el seu primer disc en solitari, Linòleum, un treball poc corrent que promet la revolució del panorama del pop català.

Més informació a www.myspace.com/mariacoma o www.mariacoma.com

joan colomo

Una proposta ben diferent per tancar un cicle ben especial. Joan Colomo és un cantautor lliurepensador i brillant que trenca amb els cànons i les líriques del pop clàssic. El seu tema més conegut és el recent “Comino”, un cant amb aires nihilistes i una crítica a tot plegat que forma part del seu primer àlbum en solitari, “Contra todo pronóstico”. L’essència de la música com a mitjà d’expressió.

Més informació a www.myspace.com/joancolomo

Origen i final del mercat de Sant Vicenç (part II)

Després d’haver rescatat la memòria de Francesc Abril i del seu pas pel ja desaparegut Mercat Municipal de Sant Vicenç, aquest mes, des del 3 viles, hem volgut conèixer el llegat de la resta de paradistes. Des de la primera peixatera, Teresa Buch fins a la carnisseria de la Rosa Calderón, passant pel record d’un dels marxants de roba, en Joan Vilà. El Mercat de Sant Vicenç ha tancat les seves portes entre les recances òbvies d’aquesta època, però també ha deixat algun que altre record que no s’esborrarà mai de la història del poble; i molt menys, de la memòria dels que el van fer possible.

La peixataria, Teresa Buch

Arribem a la parada de peix del mercat municipal. Des dels 60 fins a l’any que hem deixat, aquesta parada ha anat passant per mans diferents, però val la pena anar a parlar amb la dependenta més “antiga”, la Teresa Buch. Tal i com ens va recordar en Quico Abril, van ser el desaparegut Antoni Buch i la seva dona, la Lola, els qui van impulsar aquesta peixataria, nodrida del peix que els subministrava en Carles Torrent de Llavaneres. “L’Antoni anava cada dia a Arenys a buscar el peix tant bon punt arribaven les barques d’anar a pescar”.

La Teresa va començar a ajudar al seu pare quan la seva mare va començar a trobar-se malament. “Hi vam estar uns 15 anys, i després s’ho van quedar durant un temps en Vicenç [Graupera] i en Joan”, comenta, “ja més tard, la peixatera era la dona d’en Vicenç, la Pegui, que sinó recordo malament era danesa”. La Pegui va estar a la parada fins aquest últim Nadal acompanyada de la carnissera, al Rosa Calderón, amb qui encara es veu de tant en tant, tot i que el mercat ja hagi tancat les seves portes.

La carnisseria, Rosa Arenas

La coneixen com “La Calderón” pel cognom del seu marit, però en realitat, es tracta de la Rosa Arenas. No oculta la seva decepció després d’haver vist com el mercat ha cessat el seu servei aquest Nadal. Confessa que ella ha aguantat fins el final, juntament amb la Pegui, per retirar-se professionalment 32 anys després dels seus inicis. “La meva germana tenia una carnisseria, i un dia em vaig preguntar perquè no intentar-ho jo aquí, a Sant Vicenç”, ens explica, “així va ser com vaig decidir obrir-la al mercat, perquè fins aleshores no n’hi havia”. La Rosa va començar a treballar directament a dins de les antigues instal·lacions de l’escola de nens de la vila, a diferència dels que ja van començar amb anterioritat a la plaça. “Una de les coses que recordo és que a l’hivern et pelaves de fred, i a l’estiu, et torraves de calor”.

La Rosa ens explica que al principi la feina anava bé, tot i que entre la clientela sempre ha predominat la gent gran i els estiuejants; fa uns anys, fins i tot s’obria el mercat algunes tardes. Però tal i com va apuntar Francesc Abril el mes passat, les grans superfícies van començar a fer trontollar els resultats de les parades. “És cert això que va dir en Quico: quan algú ens deixava a Sant Vicenç, nosaltres perdíem un client”. Aquestes circumstàncies, sumades a la manca de concentració comercial a la vila, han fet que probablement, el mercat s’anés desfent: “Aquest poble ha crescut molt en poc temps, i de manera molt dispersa, i això fa molt més difícil que qualsevol comerç prosperi”, sentencia.

Però val a dir que la Rosa no només es guarda les males passades: “Recordo molt bones estones amb l’Angeleta, la Nati, en Quico, en Vicenç i la Pegui,... tots els què vam estar allà érem com una gran família, i també amb els marxants, els dels dimarts i els dels dijous, la Paquita, els Vilà...”. La Rosa ens comenta que a més, les parades eren força obertes, i aquesta mena de local els permetia interrelacionar-se perfectament entre ells, així com amb la clientela. “Fèiem aperitius abans de plegar, ens compràvem el menjar els uns als altres i parlàvem llargues estones”, diu somrient, “la meva filla i la de la Pegui havien vingut de petites a ajudar-nos a les dues, a fer de dependentes”. Una visió una mica més optimista d’un fet que ha generat tristesa a molta gent per la pèrdua d’un servei que per alguns, era necessari, i que ara, forma part de la memòria dels qui el van viure: dels dels últims, als primers.

El marxant de roba, Joan Vilà

Treu una fotografia de finals dels anys 30. Ho sap perquè ell és el jove de poc més de 20 anys que hi ha a la dreta, i el seu pare, mort el 1940, el de l’esquerra. Hi ha dues dones que no recorda qui són, i un nen amb una trompeta. “Quan arribava el peix, que no era cada dia, hi havia un vailet que tocava el corn pel poble de Sant Vicenç per anunciar-ho”, comenta, “un dia el meu pare li va demanar a un nen de l’escola perquè anunciés amb una trompeta que a la plaça veníem roba bona i barata”. Té 94 anys i els records li ballen, però recorda perfectament com muntaven la parada, i que anaven d’Arenys de Munt a Sant Vicenç amb el cavall i el carro. “Trigàvem 3 hores i mai portàvem la parada per estalviar-li pes al cavall, ho féiem amb una manta al damunt del terra, com a la fotografia”, explica, “però el què més recordo són les ventades, perquè la plaça on estàvem era de sorra i la roba quedava emblanquinada”. L’any 1956 es van comprar un cotxe de segona ma i la cosa va canviar força, especialment al moment de remuntar la parada, de travessar la corva de Can Marial en la que havien d’acompanyar el cavall a peu, i les pujades d’Arenys de Munt.

El mercat que va conèixer el seu pare, i el que ha viscut el seu fill, són molt diferents. Al començament, no era un mercat fix. Venien cada dimarts a muntar la parada de roba i confecció davant de les antigues escoles, i quan no podien, ho feien els dijous. “Ens quedàvem a dinar a Can Boatell, que aleshores era fonda, i en Bilbeny (barber) era qui prenia el pèl”.

“Aleshores eren temps difícils, mancava de tot, però funcionàvem bé perquè no hi havia res més; la gent venia a comprar i pagava un tant a la setmana i d’altres ho feien al comptat”, explica, “després van arribar els cotxes i els supermercats i la cosa va canviar, però abans, era molt poble i no hi havia competència”. També va arribar el mercat que coneixíem fins ara, a dins de les antigues escoles, on els Vilà, també hi tenien parada. “Ara fa 29 anys que estic jubilat”, diu en Joan, “el qui estava fins ara era el meu fill Ramon, que ja venia a ajudar-me quan era més petit”. Li preguntem si troba a faltar la seva vida de marxant i ens reconeix que era molt entretinguda, però que ara li toca descansar. En Ramon continua recorrent els mercats setmanals, i a més, té la botiga d’Arenys de Munt. M’ensenya l’alta oficial per les dues coses, signada l’any 1903.

Origen i final del mercat de Sant Vicenç (Part I)
3 viles, maig-juny del 2010