Fusió de blogs: Ment de paper

Amb aquestes paraules iniciava l'any 2009 la secció RACÓ VIU a la revista 3 viles i inaugurava també un blog de nom MENT DE PAPER que ara adhereixo a aquest mateix. Una fusió en tota regla, vaja.

Sóc una persona observadora, no ho puc evitar. Quan camino pel carrer, quan m’assec –amb sort- a un dels seients del tren, quan passejo per una botiga, quan m’estic prenent un café. Sempre. I no és per tafaneria, ni per consciència: és un acte reflex, automàtic, no premeditat. I de sobte, sento que la meva ment és de paper, i els meus pensaments són de punta fina, i sense llibreta escric, i enumero els anells que porta la noia del meu davant, i transcric la conversa d’aquella parella de la dreta, i redacto la possible trajectòria del de l’esquerra. Sense adonar-te, agrupes un cúmul de petites situacions, de minuts viscuts, de relats estúpids però que han format part del teu camí. I me’n sento satisfeta.

'Arribaré molt amunt'

Molt hem sentit a parlar de Toni Sors com alpinista, afició innata que el va portar al punt més curt entre la Terra i el cel fa justos 25 anys. “Arribaré molt amunt”, li deia al seu avi feta la comunió, sense saber que les seves paraules ocultaven quelcom de visionari. Aquell home retratat amb barba abundant i somriure amagat va començar a pujar cims molt abans de clavar banderoles a l’Everest. I com a bon santvicentí, va començar les seves aventures al Maresme, caminant per la muntanya a les estones lliures de la seva joventut, carregant una motxilla plena de rocs a l’esquena. La seva mare, Trini Ferrer, explica que de petit solien dir-li que els Reis Mags s’amagaven al cim del Montalt. “Com que vivíem al Passeig Sant Joan, li dèiem que per això no arribava tot el què demanava, perquè pel camí hi havia molts altres nens”, apunta, “i quan vam passar a viure vora del pont, a Ca la Pruniana, em va dir que aleshores sí que seria dels primers en rebre els regals, perquè estàvem més a prop del Montalt”. Potser per aquest motiu, o potser perquè ja ho duia a la sang, va intentar escalar tant amunt com la fisonomia de la Terra li va permetre.

Però el què potser no tothom sap, és el món interior de Sors. De les seves fites, apareixien posteriorment notes escrites a mà, que ara, sobre papers groguencs amb olor a flor de neu, fan ballar poemes com aquest:

Em trobo amb Trini Ferrer, Trini Sors, i Toni Buch, mare, germana i cunyat del desaparegut alpinista. La primera pregunta que els faig, és com recorden a Toni Sors. “Era un nen a qui tot li feia il·lusió”, explica la seva mare “les petites coses que es feien al poble, quan anava als escolanets, quan sortien d’excursió... tot”. L’atracció per la muntanya va néixer aleshores. Treballava com a fuster a Sant Andreu de Llavaneres, i a les estones lliures, marxava a caminar. “A casa sempre teníem fruits secs i menjar que donés molta energia però que pesés poc”, diu la Trini, “i també es carregava la motxilla de rocs quan es preparava per alguna expedició”.

Aviat canviaria els rocs pel material d’escalada de l’època. Sors es va apuntar a l’Associació de científics de Mataró, des d’on organitzaven escapades arreu del món. “Pedraforca, Montserrat, els Alps, los Andes,...”, explica la seva germana, “devia tenir 15 o 16 anys”. Quan li va tocar fer la mili, continuava sortint d’excursió sempre que podia. “Un dia va venir la Guàrdia Civil a casa a buscar-lo, quin ensurt!”, explica la seva mare, “Ell era així, a la que podia, marxava a la muntanya”. El descriuen com un noi més aviat tímid i reservat que es guardava la broma per la família i els amics. I des de sempre, amb el bigoti o la barba que ara llueix el gegantó de la colla local, en honor a la seva figura. “Quan ens van dir que volien fer aquest gegant ens va fer una il·lusió tremenda”, diu la Trini, la seva germana, “i ens van trucar perquè anéssim a veure si s’assemblava”. “És un dels gegants millor caracteritzat que he vist”, matisa la seva mare, “i dels més macos”.

El dia que li van comunicar que entrava a l’expedició per anar a l’Everest el 1983, estava a casa. “Va penjar el telèfon va venir al menjador cridant: Me’n vaig a l’Everest!”, diu la Trini. El trucava Conrad Blanch, cap de l’expedició. El primer intent, no ho van aconseguir. Dos anys després, farien el cim i passarien a la història. “Eren uns intrèpids, aquella fita va tenir molt ressò i no només a nivell esportiu, també nacionalista, era el post-franquisme”, explica el cunyat, Toni Buch, “i sempre ho recordava com una feina d’equip, van estar tots els expedicionaris els qui van arribar al cim”. Intrèpids, ho eren: van aconseguir-ho sense oxigen, amb els peus congelats i motxilles que pesaven més de 15kg. Això sí, havent penjat les banderoles, Sors es va fumar una cigarreta.

“Ell sempre deia que si li havia de passar alguna cosa, volia que fos a la muntanya; era el seu destí”. Mai hagués imaginat que tindria un carrer i una plaça amb el seu nom a Taradell, i una avinguda i un pavelló en honor a la seva figura a Sant Vicenç. I nombrosos homenatges posteriors. “Quan acabava de fer la comunió li va dir al meu pare que ell arribaria molt amunt”, assegura la seva mare. Més amunt, no hagués pogut arribar.

..consti que uns catalans han deixat rastres

i han obert la muralla amb els seus passos

pel fil d'aranya on no hi havia vida.

Fragment del poema Joan Brossa llegit al cim de l’Everest el 1985.

3 viles - Sant Vicenç de Montalt

Octubre 2010

Compartir oxigen

S’havia canviat la samarreta més de vint vegades. La negra, amb el logotip d’aquell grup de música que estava tan de moda; la taronja, que el va deixar de convèncer per por a que els nervis poguessin pintar-hi noves tonalitats; la blanca, llisa, senzilla i poc atrevida; fins i tot aquella camisa que la mare li va regalar perquè es mudés en ocasions especials.

Dubtava amb els pantalons: els texans tres talles per sobre que deixen a la vista part dels seus calçotets?. Això comportava decidir quins calçotets eren els òptims per deixar-se veure. I els color cru?. Encara es pensarien que la roba li compra la mamà –que només la paga. Curts? Potser fa massa fresca. Pirates?. Passats de moda.

Va sortir de l’habitació donant cops a les portes, malhumorat i amoïnat per la seva falta d’empenta, fet que l’impedia trobar la combinació idònia: modern però desenfadat. I tota aquella estona només l’havia portat a remarcar la necessitat de renovar l’armari quan més aviat millor. Les sis de la tarda s’atansaven a tota velocitat. De fet, li semblava que el rellotge li feia la guitza, i que les agulles feien córrer els minuts com si fossin segons. La mare l’anava mirant de reüll des del sofà del menjador. Tenia el llibre que el pare va regalar-li per Sant Jordi a les mans, però ell sabia que no l’estava llegint, perquè no duia posades les ulleres de prop. De tant en tant, deixava anar un sospir, com volen dir, que podia comptar amb ella per aquesta mena de situacions. Però el noi continuava donant tombs de l’habitació al lavabo, i pujant-se a la tassa del vàter per veure’s de cos sencer al mirall, cosa que encara el posava més nerviós, i provocava que la roba que duia posada acabés en una bola d’arrugues a mig camí de l’armari.

Va sortir de casa que les mans li tremolaven de mala manera. La mare havia dit adéu amb un somriure estúpid que encara l’havia posat més nerviós, perquè suposava que a la tornada estaria esperant que li expliqués tot. Però això ho feia la Regina, la seva germana. Ell no explicava aquesta mena de coses a casa, de fet, no n’explicava cap, de cosa.

Una vegada al carrer caminava a pas ràpid, movent les espatlles de cantó a cantó. Es va aturar davant un aparador, per comprovar la posició dels seus cabells. El reflex, enterbolit per dues àvies que des de darrera, se’n reien, encara el va exaltar més, així que va continuar la marxa sense aturar-se de nou.

Només arribar al Passeig Marítim, va notar com li suaven les mans, i se les va posar a la butxaca. Va mirar cap a l’horitzó en busca de la seva figura, i de seguida la va reconèixer. Estava d’esquenes, asseguda a la sorra, mirant el mar. Després del temporal havien posat tanta sorra nova que semblava que estigués a quilòmetres d’ell, i la veia petita, minúscula.
Quan estava a pocs metres d’ella, es va treure les mans de la butxaca, que encara suaven, però es va adonar que se li havia enganxat la porqueria que hi havia a dins. Se les va espolsar, i va decidir que li donaria dos petons sense tocar-la.

- Pensava que no vindries –va dir ella sense girar-se. Els seus cabells llargs i rossos onejaven damunt d’una samarreta blanca de tirants que contrastaven amb la seva pell torrada pel sol.

- I això? – va dir el noi, preguntant-se a mode de nota mental si era convenient donar-li dos petons o seure al costat sense dir res, ja que ella havia iniciat conversa sense ni tan sols mirar-lo a la cara, ni fixar-se en com anava vestit, cosa que tanta estona li havia costat decidir.

- Pensava que et faria cosa. Com que mai parlem a l’escola –ara sí es va girar deixant veure una filera de dents blanques envoltades d’uns llavis molsuts de to rosat emmarcats en una cara impossible d’evitar.

- Doncs ja veus – va respondre el noi, sense estar segur del què havia dit.

- Sí, ja veus. La nostra primera cita vora el mar. Què romàntic sona.

La paraula cita va disparar totes les alarmes del seu cervell a ritme vertiginós. Les mans, encara plenes de porqueria enganxava, rajaven un suor fred incontrolable. “Ha dit cita?” s’anava repetint per dins, esperant que les neurones treballessin ràpid en la seva cerca de trobar una bona resposta.

- Sona tan formal, això de cita... – “Molt bé Manel!, ara semblaràs un sobrat”.

- Si això fos una escena de qualsevol sèrie televisiva americana, en dirien cita. Sense cap mena de dubte, sí, això seria la definició exacta d’una cita. Noi, noia, platja, quedar. És una cita. Però per mi no ho és.

- Ah, no?

- No. Dir cita és posar-hi una etiqueta supèrflua i poc treballada. A mi m’agrada pensar que estem compartint oxigen per pròpia voluntat, que no és com quan vas en tren i un home gras, amb bigoti i calb, se t’asseu al damunt per falta d’espai.

- Compartir oxigen... – repeteix en Manel, el noi nerviós que no s’havia què posar-se, mentre analitza lletra per lletra el significat d’aquella frase.

- Jo crec que si aconsegueixes compartir oxigen amb una persona, i per voluntat pròpia, és que estàs disposat a obrir el teu espai a algú altre. Si després de tota una tarda, la presència invasora d’aquesta persona en la teva bombolla íntima, no ha suposat un pal insuportable, vol dir que pots arribar a compartir altres coses. I a partir del simple fet de compartir oxigen, s’inicia una relació.

La paraula relació reactiva de nou les alarmes del cervell d’en Manel, el noi que s’ha provat més de vint samarretes i ha decidit que necessita un canvi d’armari. De fet, ja no són alarmes, sinó sirenes, sirenes acompanyades de llums brillants que cegarien a qualsevol. Tanca els ulls, es posa les mans al damunt, prement els dits amb força al front, esperant que la sang circuli amb rapidesa i estimuli la creativitat del seu llenguatge.

- Quina mena de coses? – diu finalment.

- Quina mena de coses, què? – respon secament.

- Es poden arribar a compartir... – contesta allargant la pregunta que no ha formulat correctament, ja que no hi ha hagut una comprensió adequada.

- Un gelat de xocolata. Una Coca-cola. Un matí de dissabte. No sé, coses.

- Ja... – en Manel s’adona que les paraules s’han quedat entortolligades a dins seu i que la seva llengua només dóna pas a monosíl·labs, així que fa un esforç per seguir la conversa que no és capaç d’assimilar-. M’agraden els gelats de xocolata – “Nota mental: no deixar pas a l’improvisació”.

- I el mar, t’agrada el mar?. A mi m’encanta. Portar aquí un noi per compartir oxigen amb ell per primera vegada, és com una prova.

- Una prova... una prova de quin tipus? – es pregunta si està superant aquesta prova.

- Una prova del tipus simbiòtica. Congeniem?. Jo necessito que la persona que comparteixi oxigen amb mi, valori coses com aquestes. El mar, amb el rebombori constant de les onades petant a la sorra; el xiuxiueig salat que t’entra pel nas i se t’arrapa al cervell; no sé, la sensació d’endinsar-se en la immensitat d’una cosa tan gegant com n’és el mar. És serenitat, companyia, benestar. Un luxe.

- A mi m’agrada el mar – en Manel no es pega per por a que ja no surtin paraules, tot i que les frases que articula siguin estúpides i pròpies d’un nen de parvulari.

- Genial. Hi ha gent que tot el que t’he dit li posa nerviosa. Jo no entenc que algú li posi nerviós el mar.

- Jo tampoc.

En Manel mai s’havia parat a pensar que el mar el pogués posar nerviós. Però de sobte, el xiuxiueig salat se li clavava al cervell com una picada de mosquit punyetera, i la remenada de les ones petant a la sorra, li provocava pixera. Però ella continua filosofant amb la seva teoria de la compartició oxigenada, i estira el cap en busca del cos del Manel, per deixar-lo caure sobra el seu tors, que denota certa respiració entretallada.

El noi, espolsa de nou la mà i estira el braç, per agafar-la com un home. Per primera vegada en tota la tarda, no ha dubtat.

3 viles - Racó Viu
Octubre 2010

Més trial que mai

Aquesta mateixa revista el presentava fa uns anys com “El petit rei del trial català”, la trajectòria del qual anava encaminada a destacar a nivell nacional i mundial. El ja no tan menut Carles Traviesa Pons, amb gairebé 18 anys, sembla estar assolint el seu somni d’assaborir el trial com a professió a diferents racons del món. Japó, República Txeca, San Marino, França o Anglaterra, entre d’altres, són alguns dels paisatges que aquest llavanerenc ha visualitzat a dos rodes. Els resultats es fan evidents a la seva habitació, on no queda un sol espai per col·locar més trofeus. Traviesa ja és més que una promesa d’aquest esport. I la carrera no s’atura.

L’afició per les motos és heretada, perquè el teu pare ja havia competit de jove a nivell nacional. Però recordes com arriba la primera moto a les teves mans? El meu pare me’n va regalar una molt petita quan jo tenia 4 anys, però recordo més la que em van comprar a Motos Xavier, una mica més tard, als 7 o 8 anys, una 50cc que ja era més gran i de trial. Al començament em feia una mica de respecte, però em passava el dia donant voltes damunt la moto per la muntanya, per Llavaneres i per Vilassar de Dalt, i vaig anar agafant més confiança. M’agradava molt.

A aquesta edat és quan comences a entrar al món de la competició. La primera de totes va ser a Esplugues de Francolí, on vaig aconseguir un 7è o 8è lloc. Ho recordo perquè l’any següent vaig aconseguir la primera posició a la mateixa prova. I aquell any també vaig guanyar el Campionat de Catalunya a la categoria d’iniciació. Després com aleví vaig fer una molt bona temporada, ho vaig guanyar pràcticament tot amb una moto de 80cc.

Enganxa? Molt. A mida que vas canviant de moto i veus que pots anar fent més coses, i et surt millor,... necessites més. Aconseguir créixer és una satisfacció.

Qui et feia d’entrenador? Sortia en moto amb el meu pare a les tardes al tornar de l’escola quan encara no era fosc, i els caps de setmana. Era molt petit però cada vegada m’agradava més. Als 9 o 10 anys, com aleví, vaig tenir el meu primer entrenador, i ja m’esponsoritzava Gas-gas, amb qui segueixo. L’equipament me’l dóna Non-stop.

És possible compaginar aquesta afició, que poc a poc et prenies més seriosament, amb els estudis? Al començament sí, perquè les proves eren a nivell català. Quan vaig començar amb les competicions nacionals, ja havia de viatjar una mica més, però me’n sortia. Ho vaig deixar l’any passat, quan estava a 1r de batxillerat, perquè passava moltes setmanes fora amb el mundial i tornar a agafar el fil del temari ja m’era més complicat.

Aleshores et vas decantar definitivament pel trial. En cas contrari, per on creus que haguessis tirat? Jo crec que per la informàtica o pel dibuix artístic, que m’agrada molt. Però de moment prefereixo les motos.

Que després de fer-te Campió de Catalunya 4 vegades i d’Espanya dues més, t’han portat al mundial. Competeixo a nivell nacional amb la Federació Espanyola, i des de l’any passat també al mundial, on vaig guanyar tres proves seguides, dues a Anglaterra i una a Itàlia; vaig fer bastant pòdiums també, i vaig quedar 4t. Aquest any m’he mantingut, no he baixat del pòdium i he quedat en 3a posició.

Has anat millorant. El trial és un esport que requereix molta constància per mantenir el nivell i anar pujant. De vegades, vist des de fora sembla molt fàcil, però en realitat aguantar l’equilibri amb la moto és un esport que produeix un desgast físic increïble, especialment quan ha plogut, perquè rellisca. Has d’estar en forma i tenir resistència, i si durant un mes no entrenes ho notes. Jo ho vaig notar quan vaig estar lesionat fa quatre estius.

Aquesta és la vessant que més pateixen els pares, suposo, les lesions. Especialment la meva mare, que mai ve a veure les competicions perquè pateix molt i es posa molt nerviosa.

I ara, amb les prohibicions als boscos, on entrenes? Deixen àrees habilitades, hi ha una a Sant Joan de les Abadesses, una altra pel Vallès,... però si cada dia que vols entrenar has d’anar cap allà... a mi em diverteixen les muntanyes, com les del Maresme, però has d’anar en compte amb els forestals, especialment a l’estiu, que amb el risc d’incendi es vigila molt més.

Hi ha una altra pràctica del trial amb pistes d’obstacles “artificials” com és l’indoor. Sí, ara ve el Campionat d’Espanya d’indoor que es farà a Còrdova i Girona. És la primera vegada que competiré en aquesta modalitat, i serà difícil. Rellisca més i no estic tant acostumat com amb l’outdoor, però espero fer un bon paper. Per arribar a dalt ho haig de fer tot.

Perquè ara, quan veus aquesta habitació plena de trofeus, què penses? Que mai hagués imaginat arribar on sóc, i que haig de continuar treballant per millorar encara més. L’any que ve passo al nivell júnior al mundial, i quedar entre els 5 primers seria el meu màxim per quedar-me satisfet. A la llarga m’agradaria pujar de nivell, amb els millors, on està Toni Bou.

3viles - Sant Andreu de Llavaneres
Octubre 2010

L'evolució

Quedo amb una amiga per prendre un cafè. A mitja conversa, apareix una jove empolainada entre maquillatge i modelet. No la identifico. “És la meva germana petita, la recordes?”. “Ah, sí!”, menteixo. En realitat a qui recordo és a una nena desdentada i amb trenetes que els persegueix per tots els racons de la casa per jugar amb nosaltres. Inconscientment, he cregut sempre que aquella imatge no evoluciona, no canvia, no muta. És com si a la meva ment, aquella nena no hagués crescut mai, i de sobte, s’ha transformat en una adolescent que ja em treu dos pams d’alçada i tres de vivències. Les seves trenetes s’han traduït en un pentinat despentinat, seguint la moda més actual, tacons impossibles i complements abundants. La seva manera de parlar mostra fatxenderia i seguretat.

“La setmana vinent és el seu aniversari i li estem organitzant la festa. En fa 18”. Pal·lideixo. Sense voler, aquell comentari m’ha fet sentir gran. És llei de vida, conec la teoria, però m’han estampat la pràctica sense estar preparada. Començo a contar els anys que fa que jo vaig assolir la majoria d’edat. Els dits de la mà sumen més dels que jo creia recordar. Repeteixo l’operació obtenint el mateix resultat. Em venen al cap anècdotes, experiències de la “meva època”, la meva etapa d’or. Cada vegada m’agafa més angoixa a l’adonar-me que ja em queden lluny totes aquelles històries, perquè n’he encetat de noves. Valoro altres coses, tinc altres principis i més responsabilitats. Sóc una altra persona perquè he madurat. Perquè m’he fet gran i no ho sabia.

En un moment donat, durant la meva adolescència, algú em va dir que tenia massa pressa per créixer, per fer-me gran. Em va dir que algun dia, me’n penediria per haver anat tant ràpid, per tenir tantes ganes de fer-ho tot i no esperar a l’edat oportuna per cada cosa. Tenia raó, perquè moltes de les coses que feia, les he avorrit. I ja no em vull fer gran; ja no. Una part de mi vol quedar-se estàtica, com aquella imatge de la nena desdentada que tenia incrustada al cervell, i que ara hauré d’esborrar. Em pregunto en quin moment vaig causar aquest efecte a una altra persona.

No som conscients de la nostra edat fins que algú ens ho recorda. Tenim una idea estàtica a la nostra memòria que ens impedeix adonar-nos que ens fem grans. L’evolució és invisible als nostres ulls, fins que l’entorn la fa patent.

Racó Viu - Setembre 2010
3 viles

JA'T'VAL i les 17 dormides

L’any 1993, un grup de joves de Caldes d’Estrac, cansats de la manca d’oferta cultural del poble, van organitzar una petita trobada a la platja durant una nit d’agost. Tot i que la intenció inicial era dormir, el so de les guitarres, els tambors i els tabals van donar tant de ritme a aquesta nit, que 17 anys més tard, continuen intactes. Des d’aleshores, l’últim cap de setmana d’agost, els joves de Caldes i rodalies, i molts d’altres de tot arreu que es sumen a la festa, celebren el festival de música “La Dormida”, on dormir, dormir, no es dorm gaire. Les guitarres i els tambors segueixen sonant, però damunt d’un escenari i darrere de bandes que comencen a despuntar al panorama musical. Hi trobem tendes de tota mena: de productes artesans, de música electrònica i de hip hop. Dormida s’han anat incorporant, any rere any, tots els elements possibles perquè l’espectacle mantingui despert a tots fins a sortir el sol. Les tendes de campanya ja no són necessàries, i la postal és immillorable.

Enric Monge és un dels responsables del festival JA’T’VAL, més conegut com la Dormida o la Pseudo-Dormida, que avui dóna el tret de sortida a la Festa Major de la vila.

Com va començar tot? Un grup de joves va decidir reivindicar la manca d’oferta lúdica a Caldes, perquè la majoria d’activitats es feien als pobles de les rodalies. En realitat, jo era molt petit quan va començar tot, i encara no formava part de l’organització. La primera nit va ser una reunió d’amics del poble, amb instruments i ganes de passar una bona estona. La música va sonar tota la nit: guitarres, djambés, tabals,... això i quatre espelmes han acabat convertint-se en una festa que reuneix aproximadament 3.000 persones, i que és una oferta per joves i no tan joves que també arriba als pobles veïns, més del què es demanava.

Ara a qui tenim al darrere d’aquesta activitat? A la Colla de Diables de Caldes d’Estrac i als amics que també col·laboren cada any. Gràcies a tots ells podem tirar endavant La Dormida, perquè no és fàcil organitzar un festival d’aquestes característiques. És un sacrifici molt gran, i no només d’un dia, sinó de mesos. Precisament, cal saber que els qui l’organitzem som els que menys gaudim de la festa, perquè ens toca treballar, estar pendents que tot estigui correcte i oferir menjar i beguda a tots els assistents. Només una vegada acabada la festa poden valorar com han funcionat les coses, per millorar-ho de cara l’any següent.

Així és com el festival ha anat evolucionant, 17 edicions donen per molt, però també ha hagut de superar obstacles, no és així? Des de l’Ajuntament sempre se’ns ha recolzat amb el què han pogut, però ja es sap que quan es tracta de joves, alcohol i música sempre hi ha qui no acaba de confiar en nosaltres. Com a organització hem intentat i hem seguit intentant escoltar a la gent i acceptar les crítiques per aconseguir més acceptació. Intentem millorar el festival i evitar aldarulls i altres conseqüències que, per desgràcia, produeixen un percentatge mínim de tots els qui gaudim d’aquesta festa. És un dia únic a la platja, l’excusa perfecte per gaudir d’aquest espai que tenim tan a prop d’una manera totalment diferent.

Però com és que va aparèixer el col·lectiu Pseudo-Dormida? Costes va informar que no es podia acampar a les platges, i molta gent, al principi, venia amb tendes. Amb el nom de La Dormida, segons Costes, instàvem a la gent a fer-ho, per això el festival va a passar a dir-se oficialment JA’T’VAL. Un dels col·lectius que col·labora és la pseudo-Dormida en honor al nom inicial. En realitat tothom coneix aquesta nit com la de la Dormida, és un nom que no han pogut esborrar.

A qui va dirigida aquesta festa? Tot i que inicialment estava dedicada als joves de la vila, hem anat evolucionant i ens hem anat obrint a tot tipus de públic, grans i petits. A les tardes comença el moviment amb espectacles infantils, i a mida que s’acosta la nit, la música està més enfocada als joves. Volem que tots gaudeixin del què fem, per això poc a poc anem contagiant als més menuts d’aquesta tradició.

També es complementa el festival amb altres activitats, com ara les paradetes d’artesania que s’instal·len al Passeig dels Anglesos. Exacte, cada any en tenim més, principalment de roba, complements, joies,... d’aquesta manera durant la tarda i també la nit, la gent pot gaudir d’un petit mercat “hippy”. Això a més, crea ambient ja de bona tarda, perquè la gent es quedi amb nosaltres tota la nit i vegi el què tenim preparat.

Fins que comenci la música. Els grups que venen solen ser novells, la Dormida funciona com un petit trampolí? Teniu un perfil concret? Sempre hem apostat per bandes novells perquè tenim poc pressupost, i són grups que acaben despuntant. És el cas de La Pegatina, que quan va venir a tocar era poc coneguda i ara ja no, o de de Kinky Beat o Sanjosex. Aquest any apostem per Lad Cuig o Microguagua, que estem segut que seguiran la mateixa línia. Es tracta de donar una oportunitat a petits grups musicals, que ens aporten qualitat mentre que es donen a conèixer.

I també participen altres grups de Caldes com la banda de percussió local, Estrac Tuku Pak, no és així? És clar, i no tot és música, també mirem de fer espectacles de foc, malabars i altres participacions per no deixar que ningú s’adormi!

Com a membre de l’organització, com valores aquests 17 anys? De manera molt positiva, és un dels festivals més antics de Catalunya, i mica en mica s’ha anat convertint en un dels més esperats del Maresme. Tot ha estat fruit de la feina i d’anar creixent mica en mica, amb bon rotllo i ganes de fer-ho passar bé a la gent.

Sovint els preguntem si els actes de protesta per part de col·lectius socials serveixen d’alguna cosa. A hores d’ara encara no sabem com anirà la 17a edició de La Dormida, però estem segurs que la platja de Caldes desbordarà alegria, festa i cultura, fet que demostra que la reivindicació del 93 va complir el seu propòsit. I per molts anys!

Caldes d'Estrac - Setembre 2010
3viles

Sequera de notícies

Aprenent a generar notícies en època de sequera com a redactora a jornada completa als Informatius de Ràdio Arenys.

Somriures en blanc

Fa temps que vaig descobrir que amb un somriure tot és més fàcil: que t’atenguin amablement en una botiga, que t’acabin donant la raó, que t’excusin d’una acció desafortunada. Ensenyar les dents, i no precisament per mossegar, és una bona manera de trencar el gel i aconseguir el què un vol –o com a mínim, el·limina la barrera d’entrada del “no” rotund.

Fa dies que pensava en el Racó, i no em venien idees al cap per poder fer les meves periòdiques reflexions. L’estiu, el sol i la bona vida deuen haver ralentit el meu cervell, perquè de sobte, les neurones s’han quedat bloquejades i m’he quedat en blanc. Una de les coses que tenim els qui ens dediquem a escriure per mitjans de comunicació –i la majoria de professions no necessàriament del gremi-, és un termini d’entrega. Quan arriba aquell dia, has de tenir la feina feta, revisada i enviada; però no sempre estàs a temps de guarnir la peça.

Llegint diaris, sempre fixo l’atenció en les columnes d’opinió. Les llegeixo amb calma i admiració, esperant, algun dia, arribar a la sola de la sabata d’algun d’aquests autors. No fa gaire, en una d’aquestes m’he repassat les línies d’una reputada periodista –el nom de la qual no ve al cas-, en les que confessava que per primera vegada en la seva trajectòria professional, no havia sabut què escriure per la seva columna fixa. S’havia quedat en blanc, però la seva manca d’inspiració és precisament la que ha exercit de font principal per nodrir el seu relat.

Em pregunto com ho haurà aconseguit entregar a temps una excusa pel lector, sense que els seus superiors hagin considerat errònia la decisió de mostrar la seva debilitat. I me la imagino amb un ampli somriure als llavis. Així tot sembla més fàcil, tot sembla millor.

Racó Viu - Agost 2010
3 viles

10-J

Concentració catalanista a Barcelona contra la retallada de l'Estatut. De crits i de persones, n'hi havia de tots colors... i obtenir una panoràmica general no va estar fàcil.

La cultura no es veu, es sent

Estem acostumats a veure el moviment dels colors blanc i vermell entre timbalers i gralles. A observar les particulars danses de figures de més de 3 metres, acompanyades dels capgrossos: l’Avi Pera, el Dimoni, l’Avi pagès, la Minyona o el Pinxo. Aquesta imatge és una de de les tradicions més arrelades als pobles catalans. En el nostre cas, ens representen en Bòbul, amb un vestit típic dels menestrals de principis del segle XIX, na Margaridassa, amb el seu coixí de puntaire, i el jove gegantó Toni Sors, en memòria del desaparegut alpinista santvicentí que va fer cim a l’Everest. Els gegants formen part de la nostra cultura, i la seva percepció va més enllà dels nostres ulls. Mostra d’això s’ha viscut a la Colla Gegantera de Sant Vicenç, després que aquest passat mes de juny s’hagin desplaçat fins a Montserrat en una Jornada Gegantera amb discapacitats visuals. De sobte, la festa canvia de perspectiva. No observen les danses, sinó que les viuen. No miren els gegants, sinó que palpen les seves faccions per esbrinar la mida dels seus nassos, de les seves mans i dels seus vestits. S’endinsen en un món que la resta potser mai ens hem plantejat: la cultura que no es veu, es sent.

L’enllaç entre la Colla Gegantera de Sant Vicenç i l’ONCE és un dels nostres veïns, Pedro Curado, invident de naixement i positiu per naturalesa. Aquest “catameny” –extremeny de família i català de sentiment- porta 11 anys al nostre poble, i un i mig col·laborant amb la Colla Gegantera. “Jo crec que un nouvingut s’ha d’integrar en primer lloc a les entitats, i d’aquesta manera aconseguirà integrar-se del tot en el poble. Així ho vaig fer jo, passant primer per l’Orfeó El Delme i després entrant als geganters”, comenta, “els límits no te’ls han de posar els altres, has de ser tu mateix qui fixi fins on pots i vols arribar, i mai pots deixar d’intentar superar-te”. Amb aquest plantejament, un bon dia es va posar sota un dels gegants i el va fer ballar, sense que la seva discapacitat importés a ningú. “En aquest poble he trobat una cosa meravellosa, i és aquesta tranquil·litat que teniu; passejar a mitja tarda pels carrers o contemplar el soroll de l’aigua a la llunyania” explica Pedro, “i tot això ho puc veure, perquè és la meva dona qui m’acompanya i em deixa els seus ulls; sempre la tinc al meu costat i és qui m’ho transmet tot”. Sant Vicenç li ha donat també, la possibilitat de ballar sota un gegant a ritme de gralla i timbal, i engrescar a més invidents a integrar-se plenament en la cultura que els envolta.

“En un principi, que en Pedro volgués col·laborar a l’entitat ens va espantar a tots, però quan va fer ballar en Toni Sors ens va trencar els esquemes” confessa el cap de colla, Joan Vilà, “va demostrar que era un més, i encara que vagi acompanyat de la seva dona, fa la mateixa vida que podríem fer qualsevol de nosaltres”. La por inicial dels geganters era el soroll de les gralles i els timbals, que sumats als crits i la rauxa habitual d’aquestes festes podien confondre’s amb les indicacions que la seva dona li feia. “En realitat, qui porta un gegant tampoc veu gaire bé a través de l’enreixat del vestit, és cosa d’equilibri, perquè pesa més de 40 quilos”, explica Joan Vilà, “al veure que tenia la capacitat de guiar-se igualment, vam comprendre que el pitjor que podia passar era que caigués, com passa amb qualsevol de nosaltres”. Precisament això els va engrescar a plantejar un nou projecte a l’ONCE: integrar als discapacitats visuals en la cultura popular festiva, creant la primera Colla Gegantera formada únicament per invidents. “L’ONCE ha captat el missatge”, afirma Vilà, “el primer contacte ha estat Montserrat i ara ens esperen més reunions per continuar treballant en el projecte”.

La trobada a Montserrat ha estat gratificant per uns i altres. “El què més ens va costar era saber com explicar el què són els gegants, perquè estem habituats a que la gent ho vegi”, diu Vilà, “per aquest motiu vam tombar els gegants a terra, i tots es van acostar a tocar els brodats, les cares, les mans” recorda, “ens preguntaven com eren i es formaven la seva idea a partir del tacte; va ser molt emotiu, perquè després es van col·locar sota del gegant, i una noia de Sant Joan de les Abadesses es va atrevir a fer-lo ballar”. “El sentit de perdre la vista no et fa perdre la mobilitat, els braços, l’equilibri... quan agafo al gegantó Toni Sors i estic a sota seu, busco punts de referència per orientar-me, ja sigui la meva dona, en Pep o els grallers”, explica Pedro, “l’únic plantejament que tinc és el pes, no hi ha cap altra dificultat”. Curado també recorda que la participació dels invidents en moltes activitats són possibles, i s’ha demostrat per exemple amb campionats de futbol, adaptant la pilota amb un picarol. Segons explica, des de les Olimpíades Paralímpiques de Barcelona, la societat catalana està molt més conscienciada d’aquesta realitat, i ha aprés que la capacitat d’un invident és infinita. “La única barrera d’un discapacitat visual és el què no pot veure” afirma, “la societat catalana viu molt més aquesta cultura popular, potser és pel dolor del passat, però els catalans viuen la terra, i això vol dir que les seves tradicions simbolitzen un fet. No necessito veure com és un castell humà per entendre’l, només necessito saber què significa”.

Precisament el significat de la cultura gegantera queda representada pels protagonistes de totes les trobades, amb els gegants. Cada figura representa part de la història del poble, de les seves costums i tradicions. En el cas d’aquesta Colla Gegantera, també cal pensar quins seran els seus representants. “Sempre ha de ser un personatge viu i que la societat conegui” explica Pedro, “li hem fet una proposta a l’ONCE d’un personatge català reconegut internacionalment, i que és un punt de referència per molts invidents”. En Joan ho ratifica: “Quan fem els seus gegants, i dic farem perquè això inclou a tothom qui vulgui ajudar-nos, ells se’n sentiran molt orgullosos per tot el què simbolitza. I com totes les colles, sentiran que de tots els gegants, els seus són els millors”. Com marca la tradició, però, caldrà esperar al moment indicat per destapar-lo i desvetllar de quina figura es tracta.

“La societat no ens ha d’obrir les portes, som nosaltres els que hem d’entrar a la societat, això és la integració”, afirma Pedro, “i és una cosa que s’està aconseguint poc a poc”. Però en Joan encara afegeix un detall més, i és que l’experiència a Montserrat també els ha ensenyat que les entitats culturals s’han d’adaptar a la situació per aconseguir que aquesta integració sigui una pràctica normalitzada. “I no només amb invidents i geganters, sinó a tots els àmbits i amb tots els col·lectius” expressa Vilà, ”la primera selecció catalana que tenim és la de la cultura popular”. Aquest projecte només és un primer pas.

3 viles - Sant Vicenç de Montalt