Tòpic de comèdia romàntica

Havia estat una vetllada gairebé perfecte. Ella s'havia comprat el vestit ideal per l'ocasió: provocatiu però no evident. Ell s'havia mudat, però sense que es notés. Tots dos havien dissimulat la seva timidesa, els seus dubtes i els seus complexes, i havien sabut aparcar els nervis a la porta del restaurant.

El sopar va ser correcte. De primer tots dos amanida, de segon, ella filet al pebre, ell pollastre farcit. Els comentaris havien fluid amb lleugeresa i naturalitat, i els somriures mostraven cada vegada més lliure el camí a la complicitat. Ella parlava de literatura, de la seva feina, de les seves aspiracions i inquietuds, i ell l'escoltava atentament i amb interès. Es miraven, s'acariciaven els dits sense arribar a agafar-se les mans. Ella es recargolava encara més els rínxols que li penjaven darrera les orelles, i a ell l'observava sense pensar en res. Li agradava, i això saltava a la vista des de feia anys. L'havia conegut una nit de copes, en una de les guinguetes de la zona. Encara recorda com anava vestida, amb aquells odiosos pantalons de pota d'elefant, que amagaven el contorn d'una silueta arrodonida però ben modelada. Eren blau marí, i els combinava amb una samarreta blanca de tirants que contrastava amb una pell torrada i ben cuidada. Ja en aquell moment li havia robat més que les paraules, i no havia pogut oblidar-la; però aleshores, no podia imaginar acabar on era, a un restaurant com aquell, en una situació com aquella, i que totes les peces anessin encaixant sense haver de forçar-les.

Va arribar l'hora de demanar el compte, i ell va aixecar la vista de la taula en busca del cambrer, que de seguida va obeir el gest. Ella va treure la cartera de pell vermella amb parsimònia, i un cop a fora, ell li va fer guardar amb un "no la necessites, avui et convido jo". No era la primera vegada, però sí la més important, i no volia semblar miserable. Ella era la classe de noia que adora la generositat, però amb discreció i tacte, i li va agrair amb un petó força discret a la galta dreta, i un "gràcies" a cau d'orella.

Caminaven molt lentament, i cada pas ressonava en la buidor del carrer. No hi havia lluna plena, tampoc estrelles, però a ells els semblava una de les nits més maques a les que mai havien assistit. Havia sigut una vetllada, gairebé, perfecte, que poc a poc s’anava apagant.

L’hora del comiat es va fer intens i apassionat. Ella se’l mirava amb sensualitat, i es mossegava el contorn dels llavis. No volia convidar-lo a pujar, perquè era massa atrevit, però volia fer-li veure que ganes no en faltaven. Ell va agafar la idear sense problemes, així que la va prémer de la cintura, i la va besar primer, a la galta dreta, després, a l’esquerra, apurant molt la distància a la comissura; i per últim, va regalar-li un petó al nas, aquell nasset petit i tan ben fet que quedava centrat en un rostre imperfecte, i alhora, especial i agradable. Després va afluixar la força dels seus dits, que en realitat només desitjaven fregar la nuesa del seu cos racó a racó, i es va distanciar d’ella. I així, cada un es va separar fins l’endemà. I la història es va anar repetint, cada vegada més sovint, un dia aquí, un allà, fins que van deixar de separar-se.

La primera nit... ai la primera nit. Aquella sí que va recopilar nervis, pors i dubtes. Havien tornat al restaurant de sempre i havien demanat els mateixos plats. Ella anava més escotada que normalment, fet que li va fer veure que aquella, era la nit, aquella i no cap altra. Ell desprenia felicitat allà on trepitjava. Feia mesos que s’havia iniciat el seu idil·li, però no s’havia pas consumat. Ell ho desitjava, però preferia caminar al seu pas, i si ella necessitava més temps, ell estava disposat a esperar; i així ho havia fet. Però aquell escot... era una indirecta, era una senyal. Aquella era la nit, aquella i no cap altra.

L’hora de les postres no arribava i ell es va començar a posar nerviós, però va saber aguantar la figura. Li suaven les mans, però havia recordat portar-se un mocador a la butxaca. Ella es va aixecar per anar a retocar-se al bany, perquè estava amoïnada de perdre la feina de maquillatge que tanta estona li havia portat, i també per assegurar-se que del seu escot no s’escapava més del que calia mostrar. Ell la va esperar pacientment, mentre li demanava el compte al cambrer, que ja els coneixia. En tornar, ell estava de peu, amb la seva jaqueta a la mà, i un somriure força suggerent. Arribava l’hora.

Tornaven a ser al mateix portal, amb la mateixa posició, però ell no estava disposat a regalar-li únicament un petó al nas, per molt que li agradés aquell nasset tan ben fet i tan graciosament col·locat. Ella es mirava els pits, per assegurar-se que no en sortia res, i somreia i se’l mirava forçant la sexualitat dels seus ulls. Estaven nerviosos, temorosos, però res importava perquè aquella, aquella i no una altra, era la nit, la nit definitivament perfecte.

“Puges?” va dir ella amb un fil de veu. Ell no va respondre, només la prémer de la cintura, com feia sempre, i aquesta vegada, li va plasmar un petó als llavis. Ella va creure, en aquell moment, que hi havia massa sucositat en aquell petó, i que les dues llengües s’havien entortolligat sense cap mena de gràcia, però n’estava segura que amb el temps, aquells nusos es desfarien.

Ell havia posat el peu on no tocava, ella no sabia com moure’s. Li havia enganxat un dels rínxols amb el colze, i ella havia xisclat de dolor, cosa que ell va malinterpretar. Ella va fer força amb el braç per separar-se, perquè de tan tibat el rínxol era llis, i ell va sortir disparat al terra. Ella s’havia aixecat, per ajudar-lo a refer-se, però ell va agafar de nou per la cintura, i ho va tornar intentar, oblidant que ja no tenia el mocador a la butxaca, perquè ja no tenia butxaca ni pantaló. La va besar una i una altra vegada, fent girar la llengua a la seva boca a tota velocitat, a un ritme vertiginós que produïa mareig. Ella no podia seguir-lo, i de cop, es van quedar lligats. Sí, sí, es van quedar fets un nus de llengües, i no podien ni riure ni plorar, perquè el més mínim moviment els provocava un intens dolor fins la campaneta.

Estaven tots dos callats. Es miraven, somreien, i tornaven a centrar la seva atenció en el sostre. Ell pensava en la seva patositat, en la seva falta d’experiència, en la vergonya que havia passat per haver de separar-se amb els dits, mirant-se al mirall.

Ella repassava les taques d’humitat de cada una de les cantonades de l’habitació, i prometia una i una altra vegada que aquell estiu pintaria de nou. Després es tornaven a mirar, tornaven a ensenyar-se les dents, però seguien mantenint una distància prudencial entre els seus cossos, ja que la unió havia resultat ser un desastre sense precedents.

No s’adormia, i ell es posava cada vegada més nerviós. Estava esperant que tanqués els ulls, però cada vegada que la mirava ella somreia, i ell n’estava fins els collons de veure brillar aquelles dents tan blanques, perquè tenia son, però havia d’esperar que ella s’adormís, per por a molestar-la amb els sons indecorosos i poc agradables que deixava anar a les nits. Roncava; què roncava: del seu nas en sonava un concert amb alts i baixos, d’aguts i greus. I aquella nit, precisament, tenia la llengua escaldada i fatigosa, després de l’incident, i necessitava roncar, fer-la vibrar, relaxar-la i deixar que l’aire es filtres i evoques aquella melodia tan poc sensible, tan poc suportable.

Ella se’l mirava arquejant les celles amb gest preocupat. “Perquè no tanca els ulls, perquè no s’adorm?”. Tenia els seus taps preparats a la bossa, i l’antifaç al quart calaix de l’armari. No sabia dormir sense ells, era el seu petit kit de supervivència nocturna, les seves necessitat somníferes per excel·lència des d’abans que pogués recordar-ho. I tenia son i ganes d’acabar el dia, o més ben dit, la nit; perquè quina nit.

La meva família

M’agrada l’extranya sensació de nervis que s’enganxa al meu estómac la nit abans del meu aniversari. La cara que posen els més petits quan els treus la llengua des de la finestra de l’autobus. Dormir plàcidament al sofà de matinada, amb la llum del televisor fent pampallugues. Observar la gent que surt de les portes d’arribada de l’aeroport, i imaginar de quin indret provenen, i què porten amb ells. Llepar la tapa de les natilles abans d’encetar-les. Un tros de xocolata blanca després d’un bon àpat. Riure fins que em fa mal la panxa. Posar música de fons a les situacions que visc. Fer veure que sóc una turista perduda a la ciutat, i que fa fotografies a tot. Somiar desperta. Trobar-me un bitllet de 50 entre molts peus que caminen absorvits per preocupacions i mals de cap.

Hi han moltes coses que m’agraden, que m’encantin em fa sentir viva, i adoro aquesta sensació més que res. Podria agafar un tros de paper en brut, i amb un bolígraf l’ompliria de lletres i paraules que descriurien totes i cada una de les coses que em fan sentir més jo que mai. Però, d’altra banda, la columna de coses que odio, que temo, i que m’incomoden fins a extrems impensables, també es fa interminable: els xiclets i la seva textura gelatinosa, amb la seva olor a maduixa prefabricada; els llibres que llegeixo a la força; la foscor; anar a dinar a un restaurant sense companyia; fer cua; perdre la raó en una discussió; dir coses de les que després me’n penedeixo; sentir-me humiliada; la mentida.

En fi, que tots tenim les nostres particularitats, aquelles que fan que la gent et titlli d’especial, o estrambòtica, o boja. Tot i que de fet, són aquests petits detalls els que ens converteixen en persones diferents, les que trenquen l’homogeneïtat de la nostra existència. No és ni bo, ni dolent, simplement, alternatiu.

Però jo tinc un problema afegit, i és que a dins d’aquesta llista única i personal que configuro dia a dia amb els meus pensaments, hi ha un apartat contradictori i complicat que he titulat: la meva família. I no sé on col·locar-la, si a la columna de coses que m’encanten, o a la fila d’odis. Sí, la meva família es troba en punt mort, i no em queda mai clar quina marxa li he de posar.

No és tan estrany, hi ha molta gent que es troba en aquesta situació. Hi ha qui diu que els amics es trien, i la família et toca. Però no és fàcil deslligar-se’n, perquè encara que és fruit de l’atzar, has de comptar que és la que queda, quan la resta de coses es desfan. O hauria.

Joc de màscares

Avui dia, la informació és l’aigua que vessa d’un got de vidre, i s’acaba perdent. N’hi ha tanta que no la podem absorvir tota, i pel camí se’n perden elements fonamentals. Com que no tenim prous calaixos per apilonar els nostres coneixements, hem hagut de creat prestatges mentals on emmagatzemar únicament el què creiem important. Se’n fa una selecció supèrflua, i acabem per convertir-nos en discípuls de tot, però mestres en res. D’això en diria l’era del reduccionisme, ja que l’abundància ens porta a ometre els detalls que construeixen la realitat.

Aquesta tendència simplificadora també arriba a les persones, convertint-les en una etiqueta inexacte i superficial de la seva magnitut. S’analitza a primera vista i s’arxiva de mala manera, partint de les categories creades, fent ús d’algun tipus d’ordre classificatori. La informació perduda s’omple en el moment desitjat amb una barreja d’imaginació i lògica. De cada persona en fan un personatge, i els mites ballen al voltant de tots nosaltres. Amb el temps, ja no podem distingir mentides i realitat: cadascú ha adoptat una forma de la que no es pot desprendre. En aparença, acabem sent el què creuen que som, i no el què som realment.

El joc de màscares que permet que juguem a amagar-nos darrera les nostres etiquetes, porta a fer-me pensar en qui som, quan no s’hi claven ulls aliens al nostre clatell.

De vegades m’agradaria poder observar la gent d’amagades, a través d’un foradet. Fer-me invisible i descobrir com són en realitat; darrera el teló, sense màscares. Però sóc conscient que el resultat podria no satisfer la meva curiositat, perquè es perdria la gràcia del tercer acte; i ja sabem com acaba el gat.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/9B2CF52C-77F0-4842-A5B4-FCAA3E933878.html

Més que llibres

Antònia Caño i Bermúdez, santvicentina d’adopció, forma part de l’engrandiment cultural del poble: és una figura clau en el desenvolupament de la Biblioteca Municipal, La Muntala. I és que avui dia, la concepció de Biblioteca va molt més enllà dels llibres: és solidaritat, formació, convivència; un espai d’interacció social, de cultura.
Avui dia, La Muntala és un cercle de vida que engloba totes les generacions del poble, des dels més petits, entre contes i dibuixos, fins els més grans, encuriosits pels misteris de la xarxa internauta.

Com arribes a Sant Vicenç de Montalt? Jo vaig néixer a la Bobadilla de Alcaudete, Jaén. Els meus pares van emigrar a Barcelona quan jo era molt petita, i allà vaig estar fins que em vaig independitzar. Vaig aterrar a Sant Vicenç quan encara no hi havia l’autopista, després de viure uns anys a Premià de Dalt.

Era el què volieu? Una vegada surts de la ciutat, ja no hi vols tornar, més amb la qualitat de vida que trobes per aquí. Als pobles hi ha vida en comunitat, coneixes a la gent, és més personalitzat. Fixa’t que quan anava amb els meus fills de visita per Barcelona, saludaven a la gent pel carrer, que tothom camina amb presses, i els miraven com si fossin nens estranys... però aquí, és el més normal!.

I com comences a involucrar-te a Sant Vicenç, a treballar de bibliotecària? Jo vaig estudiar Geografia i Història, i vaig començar en el món de l’educació, però al tenir els meus fills, ho vaig deixar al marge. Al venir a Sant Vicenç, va arribar un moment que necessitava retornar al món laboral, així que vaig entrar de voluntària a la Biblioteca, explicant contes. Després hi va haver una baixa, em van fer un contracte, i vaig anar entrant poc a poc. Ara molts dels joves que venen a estudiar a la biblioteca, o que hi porten als seus fills, són els nens que escoltaven els meus contes.
Vas haver d’estudiar Documentació, per adaptar-te a aquesta feina? Sí, uns anys després ho vaig cursar a través de la UOC, a distància. Va ser molt gratificant, i a més es requereix tenir aquesta titulació per la feina què faig.

Aleshores era la Biblioteca Municipal de la Plaça del poble nº 6, l’actual Escola de Música. Sí, no tenia ni nom, era simplement la Biblioteca Municipal. Estava mantinguda per l’Ajuntament i les donacions de particulars del poble. El fons d’aquesta biblioteca, era força important, i va arribar als 16.000 volums! Una part eren llibres locals i de la comarca. Des del 2003, la biblioteca es va començar a gestionar de manera compartida entre l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona.
I entreu a la xarxa de Biblioteques del Maresme com La Muntala. Sí, és una manera de compartir bones pràctiques, de recomanar-nos experiències, millorar el servei... es fan reunions periòdiques per parlar d’estratègies de treball, o per dur a terme iniciatives culturals, com per exemple, per Sant Jordi publiquem un petit llibre sobre algun aspecte conjunt de la comarca, aquest any es parlarà de les fàbriques tancades, l’anterior de la memòria històrica,... treballem en xarxa per planificar, gestionar i atendre la demanda el millor possible.
Perquè la concepció de Biblioteca ja no és la que era, no? No, és més que llibres. Nosaltres concebem també la Biblioteca com un espai de formació al llarg de la vida, i és que ara si no et formes constantment quedes obsolet. Des d’aquí afavorim “que ningú quedi enrera”.
I com ho feu? Doncs, per exemple, a la persona que no sap utilitzar Internet, l’ajudem amb el que anomenen “formació d’acollida”, que consisteix a ensenyar-li a navegar per la xarxa; també oferim programes d’autoaprenentatge, “Troba el Nord i mou-te pel Google”, creats pel Servei de Biblioteques. També oferim informació sobre formació acadèmica, aquí mateix, al Centre Cívic el Gorg, on els adults poden fer cursos de català, i organitzem activitats per promoure la lectura, com les trobades amb autors, o per aprendre llengües amb les Round Table,...
Round Table [Taula Rodona]? Sí, dues vegades al mes s’ajunten persones que vulguin practicar l’anglès, o l’alemany, amb professors voluntaris. És una conversa entre coneguts, perquè es generen vincles; és enriquidor.

Tot això trenca una mica amb la idea de “Silenci absolut” de les biblioteques. Les biblioteques són un espai de convivència, es respira un ambient de treball, sense distorsions, però amb el seu rebombori. Ha canviat molt en aquest aspecte, jo recordo que de jove sí exigia un silenci absolut, però també era diferent el què et trobaves, aquí dins està creixent una cultura que abans no hi era. Ens trobem a l’era de la comunicació, la paraula és important.
Però si cadascú ve a buscar una cosa diferent al mateix lloc, no és una mica complicat? Els nens que venen a escoltar un conte, els escolars fent un treball de Medi Social, els universitaris fent servir el wi-fi... són coses diferents, d’allà a la convivència. Hi ha hagut una evolució dels rols: passes de ser un dels petits, a ser-ne un dels grans, i ho toleres. I quan es renya, es fa en positiu: insisteixes en crear un ambient de treball, no en prohibir. Encara que de tant en tant, sí que enviem a algú a prendre una mica l’aire... però tampoc massa.
I a més col·laboreu amb les escoles per afavorir aquesta cultura de treball. Sí, cada any venen tots els nens de l’escola i se’ls ensenya com funciona la Biblioteca, com buscar en els catàlegs, a Internet, es fan bibliogimcanes,... als de l’Institut se’ls hi donen llistes de llibres perquè vinguin a llegir, se’ls ajuda a fer treballs, etc. Estem molt ficats en l’àmbit educatiu, precisament per crear un hàbit.
I també amb els Jocs florals, que equival a la fase local de la Mostra Literària del Maresme. Sí, es dóna una mica l’impuls, per alentar la participació. És cert que quan vaig arribar a cosa estava una mica parada, i Sant Vicenç havia tingut bons resultats anteriorment; però això és com totes les coses bones, que costa mantenir-les.

No és l’única entitat amb la que col·laboreu, no és així? No, la veritat és que es treballa per deixar de ser l’espai aïllat que eren les biblioteques d’abans. Es té un model de gestió relacional, comptant amb altres entitats i serveis del poble. Per exemple, l’hora del conte es retransmet per la ràdio els dissabtes a la tarda, i això agrada, perquè els nens participen en aquestes sessions, i després s’escolten. És molt positiu.
Segurament el canvi de local ha ajudat a que la Biblioteca hagi “crescut” amb el poble d’aquesta manera. I tant!, disposem de més espai, d’informàtica, d’un fons més actualitzat,... s’ha millorat molt, però és que el poble en general ha canviat molt en pocs anys. Amb l’increment de la població han crescut els serveis, i aquests han de ser de qualitat, precisament perquè som un poble, i aquí venim fugint de la massificació, de la despersonalització; es busca el valor en el servei.

I ara que està tan de moda parlar de crisi, creus que els usuaris tiren més dels préstecs i menys de les compres? Doncs no sabria que dir-te, de vegades ho comentem, que sí que és veritat que algunes persones et diuen que no volen gastar diners, però que volen llegir. Per exemple amb el llibre aquest de Stieg Larsson, “Els homes que no estimaven les dones”, tenim llista d’espera i tot.

Sigui com sigui, l’Antònia s’ha convertit una mica en l’ànima de la Biblioteca, i no té res a veure amb la fredor tradicional d’aquesta mena de centres públics. En poca estona, l’espai de taules, cadires i prestatges s’omple, i gent de totes les edats conviu envoltada de cultura; cultura de qualitat.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/93274749-BD0D-4D53-A629-FC9D63B651EA.html

Doctor Bassas

Hi va haver un moment, en el que ciència i societat quedaven separades per un mur. La comunitat científica es concebia com un cercle tancat, una bombolla al marge de tothom. Avui dia, però, aquest mur ha quedat enderrocat, en part gràcies a la incidència dels mitjans de comunicació entorn als avenços de la ciència. Però aquest contacte no sempre és positiu, ja que de vegades l’excés informatiu enterbola el treball d’aquest sector.
Per parlar d’això i més, ens dirigim a Santiago Bassas, doctor que estiueja a Llavaneres des de fa 21 anys. Dermatòleg de renom, combina la seva professió a la gran ciutat, Barcelona, amb altres afeccions, com el golf, un dels esports que regna al nostre poble. Llicenciat en medicina i cirugia, amb especialització en dermatologia mèdico-quirúrgica i venereologia, el Doctor Bassas és descendent d’una saga de dermatòlegs que s’ha anat obrint camí en el món de la medicina.

Per què trieu Llavaneres com a poble d’estiueg? La dona d’un dels meus germans estiuejava aquí de tota la vida, i sempre havíem parlat de comprar-nos una segona residència a la zona. A més, ja hi teníem un bon grup d’amics, i quan vam tenir l’oportunitat, la vam agafar. Crec que està a la distància justa de la ciutat, perquè jo a l’estiu pujo i baixo a treballar des d’aquí, amb la moto, i més lluny ja no valia la pena.
Clar, perquè suposo que a l’hivern, l’estància a Llavaneres es deu reduïr als caps de setmana i festius. Sí, no m’he plantejat mai venir a viure aquí perquè amb els meus horaris és impossible, a l’estiu surto més aviat, s’allarga el dia, les temperatures són més agradables i és una altra sensació; però a l’hivern, és clar, per arribar tan tard no compensa.
Una de les teves afeccions fora de la consulta és el golf, no és així? Sí, ja fa uns anys em vaig fer soci del Club de Golf i vaig començar a fer classes per aprendre’n. Al principi hi anava poc i em costava més; ara procuro jugar tot el què puc, quedem amb els amics per sortir junts i passar una bona estona, sempre que la medicina m’ho permet.

Et deu robar molt de temps, la medicina, ja que a més de tenir la teva consulta privada, ets el Cap de Servei de l’Hospital de nens de Barcelona, i estàs en excedència com a Cap Clínic de l’Hospital de la Creu Roja Espanyola. Sí, jo vaig començar a l’Hospital de nens ja deu fer uns 27 anys, que és dermatologia infantil, on tractem des de recent nascuts fins joves de 18 anys; a la meva consulta també hi incloc els adults. En un principi combinava els dos hospitals, però s’embolicava massa tot, i vaig decidir centrar-me en un de sol, per dedicar-hi més temps.
I a més ets membre de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venerologia, de l’Acadèmia Llatino-Americana de Dermatologia i de l’Institut Catalunya per Àfrica. Sí, correcte. Les acadèmies són institucions en les que ens agrupem tots els professionals del sector, i ens reunim en congressos, tant a nivell internacional com a nivell particular, amb subespecialitats, per debatre qüestions del nostre sector, etc. A L’Institut de Catalunya per Àfrica s’hi fa des d’investigació fins a culturització i tractament; és profilaxis, es faciliten els recursos i mitjans per prevenir malalties; estem avançant molt amb el tema de la malària.

Amb tanta implicació en el sector, sembla que va ser vocacional la teva tria per aquesta especialitat. El meu pare és dermatòleg, i de jove ja l’ajudava. Vaig tenir l’opció de veure molts pacients, i m’agradava molt. A l’acabar la carrera jo ja tenia una experiència adquirida, a més el meu pare m’explicava amb deteniment tots els processos de les malalties, i estava molt familiaritzat amb els medicaments. A la família som una saga de metges.
Una saga? El meu pare, el meu tiet, un dels meus germans,... som una saga de dermatòlegs. De fet, la família Bassas té una trajectòria, tant de tractaments com d’investigació, dedicada a l’alopècia o caiguda del cabell.
Consideres que es tracta d’una malaltia o entraria dins de la línia estètica? Jo diria que està a cavall entre les dues coses, perquè a més de l’estètica, hi ha gent a la que li ocasiona un vertader trauma; l’alopècia té un gran impacte psicològic sobre la persona.

Al ser la pell un element extern, visible, es deuen reclamar resultats gairebé immediats, més ara que la imatge es valora moltíssim. Hi han coses que permeten resultats immediats, per exemple l’el·liminació de les taques que surten pel sol, però hi han altres coses que requereixen més temps, com tractaments tipus peelings, infiltracions,... on els resultats es fan visibles de manera més paulatina.
La dermoestètica deu tenir un bon tiratge. Sí, tenen molta demanda i la veritat és que tecnològicament també s’avança i cada vegada s’obté un millor resultat.

Parlem dels mals hàbits de la gent. Quines coses afecten negativament sobre la nostra pell? Doncs, des del sol fins el tabac, l’utilització d’alguns productes químics, l’excés d’usos de sabons massa agressius... cal rehidratar la pell a nivell facial i corporal, però avui dia la gent es cuida més, es preocupa molt més de prevenir.
Creus que hi ha més cultura en aquest aspecte? S’ha fet molta campanya informativa, s’escriuen més articles per nodrir a la societat a nivell d’usuari, no científic. Fa uns anys ningú es protegia del sol, més aviat al contrari, la gent es posava cremes per torrar-se més la pell; ara hi ha molta més informació al respecte, s’ha conscienciat a la societat de la necessitat de cuidar-se.
I suposo que així és més fàcil agafar la malaltia a temps. Clar, perquè ara hi ha una mentalitat diferent, i potser algunes persones van a la consulta amb el dubte i et permet maniobrar d’una altra manera; persones que potser sense aquesta informació, no s’ho haguessin anat a mirar mai.
Quins són els símptomes del càncer de pell, com pot una persona detectar-se un melanoma? Els melanomes normalment deriven d’una piga, i en principi tenen unes modificacions que poden observar-se en el color, en l’asimetria [vores irregulars] o per policromia; tot això són símptomes que poden donar a pensar en un procés de malignització. Solen ser més fosques, però que tinguis una piga molt negra no vol dir que sigui un melanoma, perquè també depén del focus de pigmentació.

D’altra banda, la tecnologia, més concretament Internet, ha acostat la ciència als usuaris. Quin impacte ha ocasionat en la teva feina? La gent comet un gran error amb la xarxa. Quan tu els dones un diagnòstic i els hi expliques una mica la malaltia, arriben a casa, entren a Internet i investiguen. El què passa és que per Internet hi ha molta informació, i de vegades s’arriba a conclusions errònies, perquè no es té la capacitat d’interpretar-ho. Una mateixa malaltia es pot patir de moltes maneres diferents, tot depèn de les condicions i de la persona, aleshores, pot tenir uns efectes molt mínims, o al contrari, molt més agressius, però no té perquè ser el teu cas en concret.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/B07870E0-FA03-4924-94BD-E29CF616D72B.html

Miratge

Em vaig quedar estudiant la seva fisonomia, anys després. Encara tenia la cara rodona i poc arrugada, perquè mai havia sigut dona d’arrugues marcades. Els ulls se li havien fet petits i s’ocultaven sovint rera unes grans ulleres de pasta marró. Semblava que eren més clars, però tot i així eren molt negres. El seu nas de patata era com el meu, encara que no havia deixat de créixer i prenia forma de porra. Els llavis, fins i secs, d’un to rosat, s’obrien per agafar aire de tant en tant. Com podia una persona tant dura i lluitadora aparentar tanta desprotecció i feblesa? Tenia un aspecte malaltís, tirant a groguenc. Els seus cabells ja no estaven tenyits de negre, sinó de gris i blanc, amb una clenxa ben marcada al costat esquerra que seguia la forma del seu cap fins que s’arrissava a les puntes. Aquesta no era la Iaia, pensava jo, no és la Iaia que jo recordo, és com si no fos ella, com si se l’haguessin endut lluny, molt lluny, i haguessin deixat aquí una mil·lèssima part del què representava la seva persona. Jo només em preguntava en quin moment de la seva vida havia deixat de ser ella i s’havia abandonat a l’edat, que poc a poc li restava caràcter i força.

I la tornava a mirar, quieta, indiferent, amb el cap enfocat al cel on els focs esclataven. Ni tan sols tenia una O a la boca, ni tan sols aplaudia. S’estava quieta, observant, mitant, sense aparentar ni fred ni calor. I nosaltres l’abraçàvem a estones, perquè sabíem que el moment arribava i que cada minut amb ella podia ser l’últim. “Com estàs, Iaia?”, li preguntàvem cada cinc minuts; “Bé, d’aquella manera”, ens deia ella. “Guapa, més que guapa!”, i li arrencàvem algun somriure, però de la conca dels seus ulls només hi fitava tristesa, només hi rascàvem la malencunia que restava de la nostalgia de temps anteriors. Ja eren els últims dies, i ho sabíem, però no volíem esperar, i aguantàvem l’esperança a les nostres mans.

Va ser una nit especial, perquè sempre ens havia portat ella als focs de Mataró, l’últim dia de les Santes. Tots els seus néts petits, perquè els grans, ja eren massa grans. A tots, abans que pugui recordar-ho. I aquella nit, vam ser nosaltres els que la vam portar amb ella, aquesta vegada empenent una cadira de rodes, metàl·licament freda i anímicament buida, perquè jo sé que el seu cos era allà, present, però que la seva ànima ja no hi era.

Fa molts, molts anys, la Iaia ens agafava a mi i a les meves germanes, i al Miquel, que era el nostre cosí i només es portava dos anys amb la més gran de nosaltres. Jo i la petita, enganxades de les seves mans, que apretava amb força, amb temor a que ens escapéssim. La Mireia i en Miquel caminaven davant nostre, tot el dia barallant-se, com gat i gos. Baixàvem per la Riera, passant de llarg al Dover, on tantes vegades havíem parat per jugar. Acaricíavem la vora de la Plaça Santa Anna, i ens acostàvem a la gelateria Verdú, que tenia els millors gelats de la ciutat, i d’allà, cap a la platja. Estàvem tots tan il·lusionats que no ens podíem estar quiets, i ella cridava amb la seva veueta, aguda i trencada, i ningú li volia fer cas perquè era la nit de focs, i a la nit tot era màgia i felicitat.

Les rodes s’havien aturat, entre la gentada, i ja havien tirat el primer petard. Quedava poca estona perquè s’iniciés l’espectacle de colors i llums que il·luminaven el cel amb formes i esplendors, a un ritme trepidant. I per primera vegada, jo no volia que comencin els focs: no volia, no podia suportar la idea de viure els meus últims focs al seu costat. El passeig estava ple de gom a gom, i les guinguetes, i els restaurants. Les escales de la piscina estaven plenes de cames, peus i caps. La sorra de la platja gairebé era inexistent: tovalloles, mans, braços i bosses. La gent practicava el seu “Oooh” particular, i estava a rebentar de nens petits, amb espasses brillants i collars fuosforescents per tot el cos, cridant i ballant amb gràcia. Nosaltres ens obríem camí amb la Iaia, absent en la seva cadira de rodes, que es limitava a respondre quan li déiem que com estava, i ens deia allò de d’aquella manera. “Guapa, més que guapa!”, i li arrencàvem algun somriure, però de la conca dels seus ulls només hi fitava tristesa, només hi rascàvem la malencunia que restava de la nostalgia de temps anteriors. I el segon petard anunciava l’inici del final, i preparava als mataronins i convidats per acomiadar les Santes, l’Anna i la Pruniana, i jo només mirava a la Iaia, i m’estudiava la seva fisonomia, i em preguntava com podia ser que aquella dona forta i lluitadora s’hagués convertit en un miratge.

Elemental, estimat...López

No és un Sherlock Holmes, amb la seva boina quadriculada i la seva pipa de fumar, prototip de detectiu per excel·lència; tampoc es basa en un personatge bohemi de poca monta, que fuig cada vegada que veu la llogatera. Quan ens trobem davant de José López, ens trobem, efectivament, davant un llavanerenc normal, amb una professió curiosa de conéixer, però menys ornamentada. I és que aquest professor procedent de Granada, va deixar ràpid les aules per iniciar-se en el món de la investigació privada. “Sempre havia admirat al meu professor, perquè era el que més sabia de tots, i era això, el mestre”, assegura, i no anava desencaminat: ara és qui recopila les proves per destapar les veritats.

Des de Granada a Sant Andreu de Llavaneres. Per què? Sóc fill de pares emigrants, vaig passar per Alemania i després per Barcelona. Més tard vaig deixar la ciutat pel Maresme. El perquè? Jo crec que per la qualitat de vida; i això que fa 15 anys, quan vaig venir, Llavaneres era un poble que no arribava ni als 5.000 habitants, i que no tenia semàfors!
I els teus veïns, ja saben que ets detectiu? Perquè no és molt habitual trobar-se’n... ho saben els amics i els veïns del costat. Quan et presenten a algú i els hi expliques ofici es queden una mica parats. Pensa que en som poquets, no hi han ni 2.000 llicències en actiu a tota Espanya. Aquí, a Mataró, en som 3!

Sempre havies volgut ser detectiu? De fet, jo volia ser professor, tinc el títol de magisteri. Jo, de petit admirava al meu mestre, però abans era una figura que es respectava molt més. Amb els anys vaig anar perdent l’interés, i quan vaig acabar la carrera ja no m’agradava. Al mateix temps vaig estar a la Policia de Mataró, però transitòriament: no em veia d’uniforme tota la vida.
I comences Criminologia. Vaig fer 3 anys d’Investigació Privada a l’Institut de Criminologia, a la Facultat de Dret. El criminòleg aquí és un ofici que no existeix, queda molt bé a la targeta de presentació, però no tenim els CSI dels Estats Units. Criminologia és un plus.
Però la figura d’investigador privat sí que està regulada, no és així? Sí, fa cosa d’uns 25 anys que és una professió que exigeix estudis universitaris, i tenim un Col·legi de Detectius de Catalunya. Dóna una garantia als nostres clients, i s’evita l’intrusisme.

I arriba Detectius Zepol. Quan vaig deixar la Policia vaig obrir una agència pel meu compte: Zepol. Ja porto 22 anys, i espero jubilar-me amb això.
Com aconsegueix els seus clients una agència? La majoria de casos t’arriben a través dels advocats. Cert que alguns t’arriben a través de la publicitat, o recomanats, però principalment són els advocats. Ara m’ha arribat un cas d’un contacte que precisament va ser el meu contrari en un altre judici. Això és molt satisfactori, perquè vol dir que he fet bé la meva feina.
Però les persones investigades no s’ho deuen prendre de la mateixa manera. T’han enganxat alguna vegada? Hi han molts que estan avisats, o que s’ho oloren. Jo diria que 1 de cada 20, potser, però si et veuen, agafes i marxes, i ja està.
Has tingut problemes? Vaig tenir un cas, el conserge d’un hotel que deixava l’habitació i es quedava amb els diners; canviava els llençols perquè no es notés. Un dia, un client es va queixar de llençols bruts: s’havia oblidat de canviar-los! A l’investigar va sortir tot. Em van arribar amenaces telefòniques, i fins i tot una bomba falsa al despatx, per la que es va desallotjar mig edifici! Però només va ser un ensurt. Després ja els enfats típics, et miren malament, o canvien de vorera si et troben pel carrer, res més. Un d’ells em va contractar per un altre cas, anys després, i em va dir que havia fet bé la meva feina; estem en el d’abans, la satisfacció de fer–ho bé, i que els altres ho vegin..

Quina mena de feines es sol·liciten més? Doncs aquí fem de tot, des d’investigar temes per empreses, com l’absentisme laboral, o els subarrendaments, fins a temes domèstics, com les infidelitats, les herències, les desaparicions, les pensions, etc.
Són molts els casos d’infidelitat? Jo diria que un 30%. Normalment són persones que ja ho saben, i busquen la prova, però no es deixen els calers fins que no ho tenen molt clar.
Això et porta a ser una mica el psicòleg dels teus clients. Sí, més d’un m’ha preguntat si he estudiat psicologia, perquè quan parles amb ells et diuen: “M’estàs dient el mateix que el meu psicòleg!”. Després hi han els que pateixen el que he batejat com “Síndrome de la soledad”, que sol ser gent gran que està sola, i que tenen manies persecutòries, i creuen que els hi volen fer mal, però no és així.
Però tenen vergonya a venir al teu despatx, els clients? Al principi sí, venien d’amagades per si els veien entrar; amb alguns clients havia arribat a quedar en una cafeteria. Però ja no, ara ja es coneix més la figura de detectiu, abans es solia relacionar de seguida amb problemes, amb “la teva dona t’enganya” i coses d’aquestes.

M’han explicat que vas tenir una faceta artística com a figurant en sèries de televisió, i ara col·labores setmanalment a “Tal cual lo contamos”, programa d’Antena 3. Sí, bé, la figuració és de fa anys, una mica com a hobbie, perquè sempre m’ha agradat la televisió i així veia com funciona per dins, etc. Des d’Antena 3 em van trucar recomanats pel Col·legi de Detectius, per parlar de les infidelitats, explicar casos reals, etc; els va agradar i ara, cada dimarts, els preparo un parell de casos, des de treballadors de baixa que estan feinejant a altres llocs, fins a d’altres més escabrosos, com el cas d’un home que va atropellar una persona, i estava incumplint la retirada del carnet.
Però sempre controlant la privacitat... Sí, no es donen noms, se’ls hi tapa la cara, les matrícules, i fins i tot canvio les localitzacions, perquè ningú es doni per al·ludit.

Fins a quin punt us assembleu als detectius de Hollywood? Jo sempre dic que fins els 5 minuts de pel·lícula: quan arriba el client a l’agència. A partir d’aquí arriben els trets, la violència, les persecucions i l’acció. Cal desmitificar la nostra professió, no és ben bé la que veiem a les pel·lícules.
Per què vosaltres no toqueu els crims, no? No, bé, podem investigar alguns, quan t’ho demana el client i tens autorització del jutge, o dels Mossos, però sinó, nosaltres portem les faltes, no els delictes. Els delictes públics, són de la Policia.
És certa l’enemistat entre detectius privats i la Policia, o també és fruit de l’imaginació cinematogràfica? No és certa. Jo em porto molt bé amb la Policia, i quan els ofereixes la teva ajuda, l’accepten. Tampoc és que em passi el dia darrera seu, però pensa que de tant en tant, si estan estancats en un cas, els pots ajudar a resoldre’l, i òbviament els comuniques qualsevol prova o indici que trobes.

Seguint amb els paral·lelismes... et sents una mica paparazzi seguint a la gent? Jo ja fa temps que no estic tant al carrer, però diria que és al revés, són els paparazzis que es nodreixen dels detectius per trobar a la persona, i fer la foto ‘in fraganti’.
I en el territori del periodisme d’investigació? Aquí també funciona del revés, et truquen com a font quan ja es sap el què ha passat. Sí que han vingut periodistes amb càmeres en un cas que vaig tenir, d’una dona desapareguda, pel “Quién sabe dónde”.
Què passa quan un desaparegut no vol ser trobat? Aquests són els més difícils, els que desapareixen voluntàriament. Normalment, no pots fer gaire, vaig tenir el cas d’una noia que va fugir a Londres, però ja era major d’edat, i l’únic que pots fer és dir-li que la seva mare l’està buscant, però has de respectar la seva voluntat, ja no és legal descobrir-la.
I tampoc saps què s’amaga darrera de la fugida. Tu diries que els clients solen mentir? Més que mentir, s’amaguen coses, se les callen. Donen una versió dels fets, però tu et deus al teu client, sigui quina sigui l’altra versió.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/E04BE76C-B133-4666-8CD3-5A2E2072DDB4.html

Ficció-adicció

Ja no es parla de res més: 2009 obre el teló amb el cartell de CRISI il·luminat amb llums de neó color verd festuc. Es col·lapsa el panorama social en tots els aspectes, des d'una perspectiva econòmica fins a una de política; des d'un enfocament generalista a un personal, íntim, com n'és el dogma. La CRISI passa a ser la notícia del dia, acaparant televisions, diaris, revistes, tertúlies i vides; la CRISI transforma la seva vessant fictícia, fruit de l'exageració i la por, en una addicció desmesurada i viciosa com a tema estrella.

Vist el diagnòstic popular i polític, i el pronòstic professional i quotidià, molts ciutadans, especialment els que pateixen desesperació hipocondríaca crònica, han començat a pregar per la seva sostenibilitat familiar. Però el virus CRISI, més potent que el de la grip, trepitja la teologia obrint una batalla campal propagandística. Els autobusos barcelonins ho tenen clar: “Provablement, Déu no existeix; deixa d'amoïnar-te i gaudeix de la vida”. La reacció eclesiàstica no s'ha fet esperar, amb una contrapartida similar a l'inversa. Una campanya populista i demagògica en tota regla, i ho és per ambdues bandes, que es sosté en les donacions; tot i que els diners s'han evaporat de les nostres carteres.

No siguem aturats, en tots els sentits. La CRISI és un virus mental que de tant sentir-lo ha infectat els nostres cervells, de la mateixa manera que si creiem estar malalts, el termòmetre acabarà per donar-nos la raó. Però sempre hi ha una alternativa: marxar a Austràlia, on sembla que ofereixen feines oníriques, en les que viure en una illa paradisíaca com a vigilant de palmeres i peixos de colors, amb un sou desproporcionat i una casa de luxe inclosa, no és ficció; tot i que, s'avisa: la tranquil·litat també és additiva.

En definitiva, tot depèn del mirall en el que et miris; deixa d'amoïnar-te, i gaudeix de la vida.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/5EC5E6E4-F620-4E5A-9884-8F9B8D52D3AF.html

En "Rueda"

Sembla el títol d'una pel·lícula amb segell espanyol, i podria ser-ho: jove neguitós i aventurer que va sentir l'impuls de fugir d'una vida que no li agradava, per trobar-se envoltat d'un món diferent, increïble, estrany. Més llavanerenc que mai, aquest immigrant d'Ayora (poble de València en el límit d’Albacete), va ser acollit al poble de Llavaneres fa 64 anys. Ara es sent més català que mai, i se'l pot considerar un enamorat de la nostra terra, més que molts dels que han nascut aquí.

Andreu Ródenas Iñiguez, al que molts reconeixen sota el sobrenom d'en Rueda (després d'una etapa futbolística al nostre poble), és un home amb empenta, que poc a poc s'ha anat fent lloc entre nosaltres. La seva estima per Llavaneres es pot constatar de vàries maneres: escrits sobre la seva experiència catalana, poesia i arts culinàries. Però si parlem de la seva afició per la cuina, i dels pèsols garrofers ofegats a la manera llavanerenca, cal destacar el nom de Rosa Badia Puig de Fàbregues, o més concretament, de la Roseta.

Què et va portar cap aquí? Doncs jo sóc originari d'Ayora, on feia de pastor des dels 11 anys. Estava a 4 hores a peu de casa! Un dia vaig sentir l'impuls de marxar, perquè allò no era el què jo volia, i li vaig enviar una carta al meu pare: o marxava a Alemania, com feien molts dels joves del poble, o venia cap on estava ell fent de mosso, al veïnat de Mata. No sé com, però va entendre la meva carta [l'Andreu no havia anat mai a l'escola], i la resposta va ser clara, perquè sabia el què era estar apartat de la família. Així vaig arribar a Llavaneres, i ara hi estic integrat de cap i peus.

Però el teu pare estava aquí per altres motius... Després de la guerra, Franco va emetre una ordre que permetia als habitants d'un poble desterrar als “rojos” que no volguessin amb ells. El meu pare va lluitar al bàndol republicà, perquè li va tocar. Ho va pagar a camps de concentració i amb 3 anys de presó! Era un bon home, però algú el va voler fer fora d'Ayora; li van donar 24 hores, previ avís d'on es dirigia. Resulta que la veïna tenia un nuviet de Mataró, i ell el va tranquil·litzar oferint-li aquestes terres com a casa.

I vas arribar a Catalunya, i amb molta sort. Sí, vaig arribar el 12 d'octubre, quin millor dia! Hi havia molta migració cap a Catalunya, i això va fer que els Guàrdies Civils controlessin l'entrada de gent de la resta d'Espanya. Qualsevol excusa era motiu suficient per retornar-los, a molts els portaven a Montjuïc a passar la nit; després els feien fora. Però el 12 d'octubre és el dia de la Hispanitat... i els Guàrdies Civils no van sortir. A més, com era època de collita, vaig trobar feina de seguida per uns dies. Després, el meu pare em va fer anar de Mataró a Llavaneres, on vaig treballar de mosso a Can Cot, i a Can Mingo de l'Era, durant 2 o 3 anys.

Un bon començament. Sí, però jo diria que aquell, l'any 1945, que és quan vaig venir, va ser l'any de la FAM, però fam de veritat. Vaig passar molta gana, i treballant molt.

Què va sentir amb el canvi? Jo sempre dic que només passar Tarragona, és com si entressis a un altre món: tot tan verd, ple de camps, de vinyes, el mar! Jo mai havia vist el mar... i no entenia a ningú, perquè ara que diguin el què vulguin: se sent parlar molt en castellà; però aleshores, tot i el Franquisme, la gent parlava en català, i jo no entenia res [Ayora és de parla castellana, i no valenciana, per la seva proximitat amb Albacete].

Ara parla i escriu molt bé el català. Vaig demanar als amics i a tothom que coneixia que em parlés en català. Fins i tot a l'avi de la meva dona, la Carmen [Carmen Casas], va intentar parlar-me en castellà en presentar-me a casa seva, però li vaig dir que no, i mai més va dir una sola paraula en castellà! Ara, jo l'escric millor que parlar-lo, perquè vaig fer dos cursos, i m'agrada poder escriure en català les meves coses.

A la Carme la vas conèixer a la teva època de mosso a Can Mingo de l'Era, no? Ja érem nuviets, sí, i després promesos. Quan vaig deixar Can Mingo, vaig anar a viure casa seva, però abans vaig haver de fer la mili, que saps on em va tocar? A Blanes! Em van preguntar des d'on m'allistava, si des d'Ayora o des d'aquí, i jo vaig dir que Ayora era una etapa tancada, i que ja em sentia d'aquí. I a Blanes em va tocar.

I després va marxar a viure amb la promesa, els sogres i l'avi. I al poc temps els meus primers dos fills, la Montse i l'Isidre; el tercer vindria 7 anys més tard, l'Andreu. Vivíem a l’Hacienda de Can Caralt, i per viure allà havies de treballar a l'empresa i, a més, pagant un lloguer de 50 pessetes! Era una bajanada treballar per tenir un sostre a un altre lloc, podent estar amb la família, i treballant a jornal.

I t'estimaves molt a la teva sogra, trencant els mites! La Roseta, sí, era com una segona mare, de fet, estic escrivint ara “Les 3 mares de la meva vida”, que són la meva, una veïna que em va acollir, i la Roseta,...és que vam viure 50 anys sota el mateix sostre!

I et va ensenyar a cuina, d'allà la Roseta, menjars cuits per emportar. Ella era la cuinera del Compte de Caralt, i entre els dos vam fundar el que ara és La Roseta. Em deia com preparar els plats, i que no em deixava que canviés res, perquè el què agrada és el menjar típic, el llavanerenc de sempre;, i ho seguim fent tot de la mateixa manera. Mira què et diré ara, no hi ha uns pèsols, al món, com els de Llavaneres! Si em poses uns pèsols garrofals ofegats d'aquí, i uns altres de Mataró, t'indicaré clarament quins són els nostres.

I des de 1981 que els degustem. Amb tot el què ha viscut a les 3 viles, què diries de la que et vas trobar fa 64 anys, i la d'ara? La meva vida és molt llarga, jo vaig arribar que em van venir a buscar amb carro a l'estació de Mataró, que mai havia pujat a un tren, ni a un autobús. El pis on visc està construït sobre l'horta de la que havia collit patates, des de la que veia el mar; ara només hi veig totxos. Però el què hi ha ara és el progrés, i amb el progrés no es pot tornar enrera.

M'assenyala un dels paràgrafs del seu llibre “60 anys amb vosaltres”, un dels que ha escrit, perquè el remeti a tots vosaltres, llavanerencs: “Fóra més senzill conviure bé amb la gent que ens envolta i aconsella, perquè a la fi tots siguem catalans integrats i units, i fem que aquesta terra de Catalunya se'n senti orgullosa d'aquests immigrants, que amb esforç i dedicació han fet possible la seva plena integració”. Però jo he volgut remarcar una part del seu poema “50 anys amb vosaltres”, en el que fa ballar tots els noms de Llavaneres en vers, per divertiment i predilecció per la nostra vila, i en el que s'hi pot apreciar clarament la seva persona:

“Tot això ho diu un integrat
poca solta i passat de moda
que li diuen en “Rueda”,
coneixedor dels vostres sobrenoms,
dels d'ara i dels de més enllà,
dels presents dels passats,
tots ells bonics i de bona fe,
millorant els dels nostres avantpassats”.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/57FC5B36-CA9E-4475-B2F7-94379C7CEBFE.html

Tertúlies casolanes

M’agrada discutir. M’agrada perquè és una manera de créixer, amena, distreta, de vegades acalorada, però sempre gratificant. Una batalla per obtenir la raó, per posseïr-la com si fos una prolongació del meu “jo”, és una manera de conéixer el món en què vivim. Estem envoltats d’opinions diverses, de pensaments antagònics que lluiten en les tertúlies més cassolanes, més properes del que puguem imaginar. Pot resultar socràtic, retrògrada, però crec que la guerra d’opinions és la millor via per arribar a una conclusió justa, tenint en compte totes les experiències, les vessants que s’originen d’un mateix tema, considerant l’allò que s’escapa als nostres ulls.

Tots fem servir part de les opinions dels altres per teixir la nostra. No per això perdem personalitat, sinó que la creem, incloent peces que resulten interessants d’encaixar en la nostra capsa d’idees particulars. Però per discutir, s’ha de saber de què es parla, i aquest és un dels problemes que més irrita als fanàtics de les baralles emparaulades: el parlar sense saber. Seguint amb Sòcrates, diria que partint de la ignorància, podem arribar a tumbar qualsevol argument, però jo matisaria la necessitat de tenir fonaments sobre el què es pensa, abans de moure els llavis; un defecte del que molts fan ús, massa sovint.

Però si una cosa m’atabala, és la falta de respecte en les tertúlies cassolanes, i en les de fora. Quan les opinions es solapen en una fumarassa de crits, no es distingeix cap forma. Quan una persona tira amb força dels pensaments de l’altre, per aconseguir imposar la seva opinió, es perd la gràcia de la dialèctica.

Podria ser que, al nostre veure, no totes les opinions siguin acceptables, el que no vol dir que no mereixin ser escoltades.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/C6BF125D-BF67-4D84-B787-696BA39A6560.html