No diré que hi ha publicitat enganyosa, perquè sóc de les que no sol llegir-se la lletra petita –ni tan sols entre línies-, ja que quan veig “Vols des de 29€”, veig el 29 –que és com un 30 psicològicament més digerible-, i no el “des de”, que indica que és un preu de sortida. La cosa és que quan vaig a agafar un vol, com tots, busco el millor preu, i acabo deixant-me enganyar per les ofertes més llampants de les companyies aèries –que són molt efectives. Però resulta que a mida que vaig prement “Següent” a cada pàgina on-line, -en les que per cert, se’m demanen més dades que les que considero necessàries -, el volum econòmic del paquet va in crescendo.
Senyors, resulta que avui dia, a les companyies LOW COST, no valen les maletes, a menys que anem amb el bitlleter per endavant: 10, 20 i fins a 30€ ens pot costar l’embarcament d’una bossa –depenent de quan es decideixi entrar-la a l’avió-, quan abans, ens sortia gratuït. Per estalviar-te aquesta quantitat, no tens més que complir la normativa de bosses de mà, i carregar tot el trajecte amb les teves coses –això sí, sense líquids, amb l’excepció d’aquells comprats al Dutty Free. I si abans de pujar a l’avió, vols triar el seient –és una comoditat com una altra-, hi ha companyies que t’ho cobren. Si a més, vols que aquest sigui al costat de la sortida d’emergència –àrea restringida a menors de 16 i dones embarassades-, l’amplitud per les cames costa cara. Hi ha qui fins i tot pretén començar a cobrar als viatgers que vulguin fer ús del lavabo a bord.
Recordo una època en la que els esmorzars entraven amb el bitllet, i on anar als serveis de l’avió era cosa de llibertat. Fins i tot, tenien l’amabilitat de donar-te a triar la premsa diària. Però ja no m’escandalitzo, perquè avui dia, qui no fa negoci, és perquè no vol.
No seria estrany trobar-se en Dani Ramírez a peu de rierada amb una càmera entaforada a les mans, ni tampoc a la muntanya observant el pas dels núvols. La dèria meteorològica d’aquest home del temps, va més enllà de la petita pantalla, i el que per molts suposa una gran molèstia, per ell, és un fenomen molt especial. Amant de la natura, aquest veí santvicentí ha trobat en Les 3 viles, i particularment a Sant Vicenç, un balcó al mar que li permet gaudir de tot el què li agrada. “El més fascinant del clima mediterrani és la seva dificultat de previsió”, comenta en Dani, “però és aquest l’ingredient que fa que sigui molt ric i variat, i que hi hagi més tradició i afició per la meteorologia”.
Neixes a Terrassa, però vius entre el Maresme i Vacarisses. Per què Sant Vicenç? A banda d’altres factors personals que em van portar aquí, és una zona que ja m’agradava, cosa que ara puc confirmar: m’ho passo molt bé a Sant Vicenç, és molt distret a nivell meteorològic! Les tempestes, les rierades, el sol, el mar ...tot! A més, a diferència de les poblacions veïnes, Sant Vicenç és dels pocs pobles que s’aixeca dalt d’un turó, i tens molt bona vista per controlar d’on venen els fenòmens, i aquesta panoràmica també és molt important per mi. Neva sovint al Montalt i al Montnegre. Què més vull? I la gent m’explica coses del temps d’aquí, del clima, de les dites o les seves opinions. M’aporten coneixements que trobes poc als llibres.
Per què tu no pots deixar de treballar... Quan no estic a la feina no treballo, però gairebé sempre estic pensant en el temps: mirant núvols o fent fotografies. Combino molt la meteorologia amb la muntanya: excursionisme, bicicleta, córrer,... i amb el mar! Tambéem capbusso amb les ulleres per mirar els peixos sota l’aigua. O pujo als Tres Turons a gaudir del bosc i mirar el cel. Tot el relacionat amb la natura m’agrada molt.
Per això vas estudiar INEF? Vaig començar física i ho vaig deixar. Finalment em vaig llicenciar en Educació Física. Més tard vaig començar geografia, però tampoc vaig acabar. Paral·lelament, vaig iniciar una carrera professional com a meteoròleg, que poc a poc va anar progressant fins al dia d’avui. N’estic orgullós, per l’esforç de tot plegat.
Era vocacional aquesta dèria meteorològica? Ja de petit m’apassionaven les tempestes, les nevades,... quan em preguntaven què volia ser, deia que pagès: volia estar envoltat de natura. També em va ballar pel cap la idea de bomber, però la vaig descartar, tot i que sí que he fet algunes tasques de col·laboració com activitat extra. Després vaig començar fort amb els esports, que va ser quan vaig començar la carrera.
Com es forma un meteoròleg? Hi ha dos nivells, el d’aficionat i el professional. Amb Internet, avui dia és molt fàcil aprendre a entendre el temps, hi han molts mapes i fòrums, cosa que jo no tenia. Jo havia d’anar a biblioteques, conferències o cursets. Pel que fa a la carrera professional, caldria estudiar física o geografia. La física és més meteorologia, la física de l’aire. La geografia aniria més relacionada amb la climatologia: relleu i fenòmens meteorològics. Són especialitzacions diferents. No hi ha un títol de meteoròleg, abans l’AEMET sí que donava un rang com a tal, però generalment eren càrrecs militars.
La meteorologia es deriva de l’àmbit militar? Fins els anys 60, la meteorologia a Espanya era pràcticament militar, i pràcticament havia evolucionat en aquest àmbit. Pensa que el temps podia determinar el triomf d’una batalla, era un factor d’estratègia molt important. La meteorologia va fer eclosió amb la primera i la segona Guerra Mundial.
Canviant de tema, creus que podem parlar d’un microclima al Maresme? Catalunya té “raconets” a causa del relleu, cosa que fa que el clima sigui molt variat, i la vegetació també! Sant Vicenç té un microclima? Sí, el mateix que hi ha a Caldetes o a Llavaneres, més marítim o de litoral. Però si tires una mica més amunt, a Vallgorguina, la cosa canvia força! Catalunya és un mosaic. Aquí per exemple, quan vaig arribar em van dir: ”Quan el Montalt porta capell, no te’n fiïs d’ell”. Jo sempre el miro, perquè quan el Montalt té boira a la punta, sol anunciar pluges.
Què hi ha del cert a les dites populars relacionades amb el temps? Són el resultat de molts anys d’observació. Els pagesos, els pescadors, i aquesta mena de professions, depenen molt del temps, i tenen una experiència que s’ha heretat en forma de refranys catalans. En el cas del Montalt no sol fallar mai, per això també me’n refio molt de la natura.
Et tiren en cara quan t’equivoques amb la predicció? Clar que sí! Pensa que esperen molt de nosaltres. Però hem de pensar que la meteorologia és una ciència predictiva, veiem el futur, cosa que és impossible. Els meteoròlegs som els àrbitres de la ciència, i els àrbitres sempre són criticats; els homes del temps tenim una mica aquesta fama. No és una ciència exacta, però tenim una sèrie de dades que ens acosten molt.
Què en penses tu del “Canvi climàtic”? Es parla molt de canvi climàtic, i segons la meva percepció, són petits cicles que gairebé no notem. No hi han tants canvis: varien els ritmes de pluja o hi ha menys nevades. Ara, si aprofundim els estudis, la cosa canvia: sí que hi han hagut unes alteracions en el clima. Però tampoc esperis que el mar pujarà de cop un dia d’aquests, perquè si passa, pot trigar segles. Existeix un canvi climàtic, però s’ha tret molt de context: darrere hi ha molts interessos econòmics i polítics. El més preocupant és la deriva ecològica. El que jo percebo, per exemple, és la desfeta de les glaceres. Jo he fet alpinisme, i respecte a fa uns anys, les llengües de gel estan en retrocés. A l’Aneto, la glacera ha retrocedit uns 80 metres. Pots no creure en el canvi climàtic, però que puja la temperatura del planeta, no es pot dubtar.
De La Vanguardia a Televisió de Catalunya (TVC). La meva primera feina va ser a La Vanguardia, i paral·lelament vaig començar a Catalunya Ràdio, i feia col·laboracions a diferents mitjans. Un dels meus projectes va ser barrabes.com, on hi pots trobar informació meteorològica dedicada als esports de muntanya: si vols anar a escalar, allà t’avisem dels riscos. A TV3 vaig començar amb una “beca” l’any 1991. Després va sortir una convocatòria d’oposicions públiques i vaig quedar tercer. Vaig estar fent substitucions fins que vaig entrar l’any 2003. A Televisió de Catalunya també servim diferents productes des del Departament de Meteorologia, ja sigui pel Canal 33, el Temps de Neu, l’Info K, o el Canal 3/24.
També teniu un blog on hi participen molts meteoròlegs de tot Catalunya, aficionats i professionals. Fareu alguna trobada a Sant Vicenç de Montalt, amb Dani Ramírez com a amfitrió? És el blog del temps, que va néixer fa dos anys. La primera trobada la vam fer a Manresa i la segona aquest octubre, a Arenys de Mar. És complicat que vingui fins aquí, almenys fins d’aquí uns anys, perquè acabem de fer-ne una al Maresme. Cal repartir el protagonisme que ven gent de tot Catalunya!
I què me’n dius de la fiabilitat de la informació meteorològica, on m’haig de dirigir per trobar una bona predicció del temps. Jo et recomano que miris Tv3,... [riures]. La veritat és que el clima mediterrani és dels més complicats de preveure, la facilitat que tenen a d’altres zones com Amèrica, aquí seria impossible. Per això allà és molt més fiable la predicció que et facin. No és una justificació per nosaltres, la latitud mediterrània es troba entre Àfrica i Europa, i entre un mar amb comportaments subtropicals i un oceà, com és l’Atlàntic, molt extens. En aquesta cruïlla de masses de terra i d’aigua, tens una combinació de fenòmens meteorològics molt variats, i per això resulta tan complicat una predicció exacta. Això fa que sigui molt més ric. Segurament sense aquest ingredient no hi hauria tanta tradició, ni tanta afició meteorològica. I amb Internet, el nombre d’autodidactes ha crescut molt, hi ha immediatesa i un gran volum informatiu. És maco de veure.
En el cas de Sant Vicenç, algun consell per endevinar tempestes? Hi ha coses que poden ajudar, però no són matemàtiques i de vegades no funcionen. Per regla general, les tempestes que solen arribar aquí són les que venen de Mataró. Quan arriben de l’altra banda, solen passar directament al Montnegre, però no sempre! Aquí tenim un balcó obert cap a mar, però et falta visió cap a l’interior i per això ens arriben nuvolades de sorpresa. En canvi, des d’aquest balcó se’ns permet gaudir de molts espectacles al mar que van cap a Mallorca. Són realment increïbles; aquelles llampegades, les tamborinades,...
Einstein deia que en temps de crisi sorgeixen les millors idees. En el nostre cas, sembla que la magnitud del problema està directament relacionada amb l’estupidesa dels nostres cervells: quan ens toca pensar de debò, la fem més grossa. Amb tot això, cada vegada són més curioses i absurdes les notícies que es deriven d’aquesta boira que ens ha entelat les ulleres, i que sense eufemismes, anomenem “la crisi”. No entrarem a analitzar l’àmbit polític, ja que queda clar que hi ha una batalla desprestigiadora que està més que comentada, i que l’originalitat i la innovació no formen part de cap pla de rescat social. Encara que no em negareu que és absurd, per exemple, donar beques per cursar màsters a recent llicenciats a l’atur, però que superin els 25 anys, quan hi ha molts que són més joves, i es barallen per un sou mentre treballen gratuïtament. Acaben de sortir de les universitats, i aquests sí que no poden finançar-se una segona formació. O per què no donar una oportunitat als oficis que es troben en risc d’extinció?
Seguim amb solucions absurdes. Ara resulta que una empresa de calibre incalculable, com és Freixenet, optarà per repetir la seva campanya nadalenca a causa de “desajustos econòmics”. Asseguren que el seu públic coneix sobradament la marca, i que per tant, no cal despilfarrar amb spots que, fins ara, anunciaven com si fossin la pel·lícula de l’any. Això sí, la decisió es filtra com a notícia destacada, sinònim de publicitat gratuïta, però sense generar els mateixos llocs de treball.
En canvi, d’altres empreses que mantenen el seu nombre d’adeptes, com són les loteries de l’estat, insisteixen en oferir el seu anunci més nadalenc –aquell en el que de la il·lusió també es pot viure-, on per cert, Sant Vicenç destaca com un dels escenaris participants.
També ha saltat a la palestra Sanitas, que després d’anunciar-se com una assegurança mèdica que no et deixarà mai penjat, treu de quiròfan un home per no pagar una factura de 166€, de la qual, ni tan sols estava informat. També pateix “desajustos econòmics”? Una altra solució als temps que corren?
Sembla que amb aquesta crisi, les solucions empleades són cada vegada més absurdes, però si d’una cosa n’estic segura, és que s’ha convertit en un paraigües. Un paraigües per protegir-se d’una pluja de decisions mal preses, o que no tenen sentit. Un comportament sense cap ni peus que segur faria emprenyar a Einstein i a les seves reflexions.
Si al Maresme hi ha una vila de pas per tots els aficionats al ciclisme de muntanya (BTT), aquesta és Llavaneres. Cada vegada hi ha més adeptes d’aquest esport, és per això que un grup de llavanerencs ha decidit crear la primera Associació BTT de Sant Andreu de Llavaneres, sota el nom de l’emblemàtic “Roc de l’Avi”. Tot i que encara els queda molt per perfilar, són moltes les idees que estan sorgint al voltant d’aquesta entitat de caire familiar, en la que esperen “fer pinya i organitzar sortides” per divertiment de tots els seguidors BTT que es vulguin sumar, “tant de Llavaneres com d’altres municipis o ciutats”.
Per conèixer de primera ma aquesta iniciativa, des de les 3 viles ens hem acostat a l’Associació BTT Roc de l’Avi, i hem anat a parlar amb el seu President i Vicepresident, l’Àngel Moyano i en Joan Ramos.
Com sorgeix aquesta associació? Fa anys que en volia crear una [explica l’Ángel Moyano], però calia esperar a la gent idònia per fer-ho. Aleshores els vaig comunicar el meu propòsit a les persones que ara conformem la Junta, com són: en Joan Ramos, Vicepresident; en Lluís Nogueras, Secretari; o en Lluís Sala, Tresorer. Ja estàvem una mica immersos en el món de la BTT, així que només calia repartir càrrecs i definir una mica la nostra idea. El 6 de setembre vam inaugurar el club “Roc de l’Avi”.
Per què “Roc de l’Avi”? Al mig de la muntanya que tenim darrere de Llavaneres, hi ha una esplanada amb un gran roc que la gent del poble coneix com el Roc de l’Avi, o el Roc de l’Àvia. Vam pensar que a l’estar a la muntanya, i ser un indret famós de Llavaneres, era una bona referència per donar nom a l’Associació, i també per donar-lo a conèixer als de fora.
Hi ha algun precedent similar al poble, o era una mancança? Hi ha un Club de Ciclisme per Carretera, però per muntanya la cosa és molt diferent, i no hi havia res. Ja feia temps que li donàvem voltes, perquè està bé organitzar sortides conjuntes entre tots els aficionats, ja sigui per les 3 viles com per altres zones de Catalunya, perquè hi ha rutes molt maques. Aquesta és la nostra intenció, que tothom que gaudeixi de la bicicleta per la muntanya. A més, Llavaneres és el cor BTT d’aquesta zona.
Què vol dir que és el cor? Tothom que fa bicicleta ha de passar per Llavaneres en un moment o altre, perquè des d’aquí es connecta a moltes rutes. Per fer el Coll de la Ferradura, la Ruta de les 4 termes, per anar al Corredor, Canyamars, el Montnegre,... Llavaneres és un punt de pas i de trobada.
El vostre club està dirigit a gent amb experiència en BTT o a tothom? Inicialment, la idea és organitzar sortides de tipus familiar, perquè no volem que el club quedi restringit a persones que dominen molt la bicicleta, sinó que també volem fer excursions on hi puguin participar els més petits, o bé gent que no té tanta experiència o resistència. A mida que anem creixent, ja s’anirien diversificant les activitats, i s’avisaria de la dificultat de la ruta abans que la gent s’hi apunti. Però primer volem començar una mica “light”, fer pinya i anar veient l’estat físic dels socis.
I quin tipus de sortides teniu previstes? Volem que hi hagi molta varietat. Tenim pensat des d’organitzar una escapada conjunta al Camí de Santiagofins a excursions molt més fàcils per diferents llocs d’arreu de Catalunya. Una altra idea que tenim al cap, és la de muntar alguns circuits infantils a Llavaneres, una manera d’acostumar als més petits al món de la bicicleta de muntanya. Cada vegada són més les dones i la canalla que s’aficiona a aquest esport.
I properament, per la Festa Major, també teniu previst fer alguna cosa, oi? El 30 de novembre farem una sortida popular a la que tothom estarà convidat. Farem la Ruta de les Ermites, com són la de Sant Sebastià, la de Sant Martí i la de Sant Miquel de Mata, i la vella ermita de la Llorita. La veritat és que és una excursió molt maca que no coneix tothom. Abans, però, pel 22 de novembre s’està pensant en realitzar la via d’Arnes a Tortosa, a Tarragona. És un tram molt bonic i apte per a tothom
Segurament, hi ha moltes sortides que es poden fer per aquí i que no coneix tothom... Moltes i molt maques de fer. Aquest club també ajudarà a donar a conèixer els pobles i els seus racons. Per exemple, al cim del Montalt hi ha un pessebre i un màstil amb una bandera. Des d’allà es veu absolutament tota la vall de Llavaneres, i a més, hi ha una llibreta per poder posar el teu comentari i la teva signatura. De fet, a la llarga, ens agradaria poder editar una guia amb les diferents rutes que hi ha per aquí, i donar-li’s un color.
Un color? Segons la dificultat que presenta, sigui difícil, mitjana o bàsica, se’ls dóna un color o un altre. Així tens rutes negres, blaves, verdes... Seria maco tenir-les ben indicades amb fites, perquè qui vulgui pugui venir aquí a fer-ne una, sabent amb el què es trobarà. Però tot això és molta feina, i s’ha de fer bé, per això volem començar poc a poc.
Actualment, quants socis teniu i quines avantatges els suposa fer-se del Roc de l’Avi? Actualment som 43 socis, i esperem que a mida que ens donem a conèixer, aquest número vagi augmentant. No cal ser soci per sumar-se a les excursions que organitzem, però com és lògic, el soci tindrà una prioritat si hi ha límit de places, o bé un descompte en el preu. A més, ja estem donats d’alta com a entitat a l’Ajuntament i a la Federació Catalana de Ciclisme. També estem pendents de l’aprovació dels estatuts i del nom per part del Consell Català d’Esports, per tant, tindrem una assegurança i permís per demanar llicències, si algú ho demanés.
Hi ha un equip “Roc de l’Avi”? Ja tenim el disseny de tot l’equip d’hivern i d’estiu, hem pensat en totes les peces: mallot, malles, samarreta,... qui en vulgui només s’ha de posar en contacte amb el club per demanar l’encàrrec, però no serà obligatori. I si algú està interessat, estem oberts a tenir spònsors.
Què cal fer per associar-se al Roc de l’Avi? Encara no tenim una pàgina web, tot i que ho tenim previst per més endavant. De moment, es poden informar o apuntar-se a través dels telèfons 664 898 127 [Àngel Moyano] o 605 842 515 [Lluís Nogueras]. Fins a finals d’any, la quota és de 10€, i se’ls dóna un carnet. A partir del 2010, la quota serà de 20€ anuals pels adults, i 10€ pel carnet infantil [de 0 a 16 anys].
Alguns veuen al municipi d’Arenys de Munt com un exemple a seguir. D’altres, com un virus imparable que ha anat contagiant indiscriminadament a d’altres viles. La cosa és que, sense voler, el seu paper en el món de les consultes populars ha resultat un xoc en cadena, i cada vegada són més els que es sumen a celebrar una festa catalana i catalanista com la del passat setembre. Podríem parlar d’un “Efecte Arenys de Munt”?
Cert que tenim dret a decidir, com la gran majoria defensa, però aquesta dèria per realitzar consultes fa que em pregunti d’altres qüestions: tenim dret a decidir quan després no volem anar a votar? No hi ha una democràcia tan participativa com ens agradaria creure, però fins el moment és l’eina que se’ns ha facilitat per arribar als nostres objectius. Tot i que els polítics juguen a una guerra ideològica i desprestigiadora, nosaltres som els qui tenim la paraula per posar-los i treure’ls de les seves caselles. Si ens agradria votar si volem o no un estat català, ningú hauria de poder posar-nos traves, però d’altra banda, quan se’ns insta a opinar sobre d’altres qüestions, amaguem el cap. Recordem que no es tracta únicament d’un dret, sinó d’un deure. I qui no es mulla, no pot queixar-se després de com està l’aigua.
Sigui com sigui, com sempre sembla que l’allò prohibit ens atrau més que cap altra cosa. La Llei del pèndol: quan més s’estira cap a una banda, amb més força arribarà després a l’altra. El que em dóna crèdit per afirmar que sense contrincants, res d’això s’estaria redactant ara.
Molts ja la coneixeu, després d’haver finalitzat la seva última carrera aquest estiu: 2010 quilòmetres en 31 dies. Amb aquest desafiament, Alexandra Panayatou ha aconseguit captar l’atenció per promocionar el Campionat Europeu d’Atletisme que es celebrarà a Barcelona l’any que ve. “La veritat és que ho recordo com un infern, ha sigut una experiència molt dura, corrents sobre l’asfalt a més de 40º de temperatura”, comenta l’atleta, “però quan vaig arribar a l’estadi de Montjuïc, amb la organització de B10 i tota la gent esperant, em vaig sentir molt feliç, perquè ho havia aconseguit”. No és la primera vegada que es planteja un repte d’aquesta mena, també va córrer de la plaça Sant Jaume de Barcelona fins a la plaça d’Obradoiro de Santiago de Compostela en 21 dies. “Mai sé si ho aconseguiré fins que arribo, plantejar-se un repte segur ja no seria un repte”. El que queda clar és que les seves aventures generen expectació, i a part de l’interès mediàtic també ho demostra la pàgina web, on hi ha la possibilitat de seguir les seves passes a través d’un GPS. Ara, aquesta grega resident a Sant Vicenç de Montalt, es desafia de nou.
Grega, de procedència irlandesa, resident a Catalunya… com expliques la teva multiculturalitat? Vaig néixer a Irlanda al 1970, però als 3 anys vaig traslladar-me a Grècia. La meva mare és 100% grega, i el meu pare, a més, xipriota. Als 11 anys vaig tornar a a Irlanda, perquè volien que tingués una educació anglesa. Vaig conèixer un català a Atenes. Així vaig arribar a Catalunya al 2003. La relació es va trencar, però vaig decidir quedar-me. Després vaigconèixer en Frank a Barcelona, i al moment de decidir on viure... ens vam apartar de la ciutat i vam decantar-nos per Sant Vicenç, on ell ja residia.
Millor per entrenar? Aquí ho tens tot: muntanya, costa,... fugíem de les multituds, del soroll, dels cotxes... som molt de l’aire lliure, d’estar en contacte amb la natura. Aquí sóc més feliç. Quan tinc reunions a Barcelona, baixo en tren, vestida d’atleta, i torno corrents els 42km. Quan estic preparant entrenaments, de vegades, el Frank em porta fins a Sant Feliu de Guíxols, i faig els 70km per costa. I si haig de preparar muntanya, tiro poble amunt, i ja està. És genial.
I la teva parella, en Frank, no ho veu estrany tot això? No, ell també és esportista. Feia triatlons de jove. Ho va deixar, i quan ens vam conèixer va tornar a agafar-li el gust a aquesta mena d’esports. Ens compenetrem molt, en aquest sentit, perquè aquesta és una passió que no tothom entén. I també m’ajuda a organitzar els meus desafiaments, entrena amb mi,... som un equip.
Ja de petita t’agradava entrenar? De nena feia molt d’esport, m’agrada molt, però no en plan competitiu, ni amb entrenaments com els d’ara. A més, al sistema educatiu anglès és obligat fer esport. Però els meus estudis m’ajuden molt, perquè m’ho puc aplicar, i perquè és una cosa que també pot ajudar als altres. El què passa és que no vaig voler treballar d’això, no m’omplia prou, em faltava alguna cosa.
Perquè, què vas estudiar? Vaig estudiar psicologia i filosofia. De jove no feia gens d’esport, i a més, fumava. Van ser els meus anys negres, perquè no feia res, no portava una vida sana. Sóc el clar exemple del “mai és tard”. M’agradava molt la psicologia, i després la filosofia, però després de treballar un any amb nens amb problemes psíquics em vaig adonar que no em motivava prou. I ara, que estic escrivint el meu primer llibre i dono xerrades motivacionals, veig que els puc aplicar a la vida, a la meva experiència, i a tot arreu. El meu professor ja m’ho deia, que sóc una filòsofa natural: segueixo el què tinc a dins. Sabia que trobaria el meu camí, però no sabia quan.
I ho vas intentar amb els animals, com a entrenadora canina? L’any 1998, de nou a Grècia, vaig començar amb els gossos. Vaig arribar al “top”, tenia molta reputació. Ho vaig deixar quan vaig venir a Catalunya.
I per què no vas seguir? Aquí és un món molt masculí, i a Grècia tenia el camí fet, ja havia arribat a dalt. A més, tampoc dominava la llengua, i no em veia amb ganes de començar de nou. Estava cansada, però no dels gossos! Dels propietaris. En realitat els entrenes a ells, els animals són increïbles. Venint aquí, buscava trencar amb tot, començar de zero i dedicar-me més a l’esport. També vaig obrir la meva empresa d’organització d’events: Delta Events.
Ja havies començat amb l’esport de competició? A Grècia anava al gimnàs, i feia aeròbic. Un dia vaig provar la cinta, i em va agradar molt, però 15 minuts. Amb el temps, sense adonar-me, vaig acabar fent més d’una hora. I xerrant amb el propietari del gimnàs, un dia, li vaig explicar que de petita somiava amb córrer una marató, perquè ho havia vist a Dublín amb el meu pare. I vaig decidir que ho faria.
Però això no requereix unes marques, uns entrenaments i una bona preparació? Sí, hi han maratons que per apuntar-se necessites unes marques, però aleshores, a Atenes, no calia. Ho vaig decidir al mes de juny, i la marató era al novembre. Així que feia més cinta. I abans, vaig provar sort en una carrera, la de Olimpost. Una bogeria...
Per què?! Perquè era pitjor que una marató! Menys quilòmetres, però per muntanya! Olimpost és el mont dels 12 Déus, són 3.000 metres d’alçada,... però vaig arribar la segona. Això em va empènyer a córrer la marató d’Atenes. Em vaig entrenar més a fons, però ni tan sols havia llegit res del tema per preparar-me...
I com va anar? Bé! Crec que aquestes han sigut les dues úniques vegades que he corregut “natural”. Vull dir que anava sense pressions, ni ritme, ni temps. I crec que vaig demostrar que, genèticament, tinc el què fa falta per competir.
Una vegada aquí, ja no has parat, no? El tercer dia d’estar aquí ja vaig córrer la ½ marató de Mataró. Vaig començar a documentar-me, a entrenar millor, a plantejar-m’ho en serio. Al 2004 vaig fer la meva millor marca a la Marató de Barcelona, arribant 2a. I tot sense entrenador, ni massatgista, ni res. Aquell any també vaig quedar quarta als Campionats de Grècia; em vaig quedar fora de les Olimpíades, però satisfeta. Arrel d’això em va agafar el meu primer entrenador, però no va funcionar, l’entrenament era massa dur. Vaig estar 5 mesos sense córrer per lesió.
Quan comencen els desafiaments? Amb el projecte Pole Runner 2008, 2008km recorreguts en proves oficials perquè un grup de nens discapacitats viatgessin al Pol Sud. D’allà a les 24h per pista en solitari, a Montjuïc. El camino de Santiago en 21 dies. La Cursa Contra Cavall, de Montserrat a Ripoll,... on vaig guanyar al cavall, per cert! Va ser molt divertida, però també molt dura...
Més que la última [2010km en 31 dies]?La veritat és que la recordo com un infern, ha sigut una experiència molt dura, corrents sobre l’asfalt a més de 40º de temperatura. Una experiència increïble, però també terrible.
Et rendiries? Crec que tinc molt bon final, perquè quan sembla que la situació em supera, em pregunto: “És el millor que pots fer en aquest moment?”. Aleshores trec la guerrera, canvio el xip. La cosa és que pots perdre, però si no arrisques, no guanyes. Un repte segur deixaria de ser un repte. Jo conec el meu cos, i necessito desafiaments. Tampoc sóc una boja que va a mort, jo només ho intento, i si surt, perfecte.
I ara, que ve? Em venia molt de gust tornar a la natura, és on em trobo millor, i com que estic preparada per la cursa Matagalls-Montserrat, m’he plantejat córrer Montserrat-Matagalls-Montserrat el 6 de novembre. En 26 hores... encara que espero fer-ho en menys. I juntament amb aquest repte, llençaré un moviment per ajudar al medi ambient.
La dècada que m’ha vist néixer porta cabells fregits, muscleres ben marcades, leggins estampats i sabates impossibles. Grans complements, molt de color i rebel·lia, estil que, com tota moda, torna a despuntar entre els joves d’avui com un cercle viciós sense final.
L’hora ja era digital, Casio amb alarma, infal·lible amb les pèrdues despistades: cada dia, a la mateixa hora, el seu bip-bip el descobria als indrets més inexplicables. Llibres amb format “Busco a Wally”, plastilina de colors marca JOVI, baldufes, caniques o el Tetris de la primera Game Boy –mastodòntica i color gris. Les pel·lícules s’apilonaven en VHS, que sempre s’enganxaven als moments clau. A la petita pantalla, uns veiem Babar mentre altres seguien desesperats Sensación de Vivir –una altra que torna en versió moderna.
Però si hagués de posar una banda sonora a la meva infància dels vuitanta –que aniria amb casset, òbviament- portaria la melosa veu de la Torroja. Mecano va omplir tardes de balls i càntics desafinats a la nostra vella habitació: La fuerza del destino, Me colé en una fiesta, Hijo de la Luna, Aire, El 7 de setiembre o Laika -per recordar les més mítiques. Anàvem en vaixell fins a Venus, sense marxa per Nova York, sense tenir res a perdre entre cementiris de riure.
Aquesta tardor, els germans Cano, amb el permís de la seva ex-musa, han portat el musical “Hoy no me puedo levantar” a Barcelona, després del rotund èxit que va tenir a la capital. Amb això, una barreja d’il·lusió i tristesa, em porta a una senzilla conclusió: el pas del temps es percep amb detalls d’aquest tipus, i la nostàlgia té bona sortida. Ciència i consciència: no és la força del destí la que ens empeny, sinó la del passat.
ENTREVISTA Quico González - professor de golfNo para de fer ballar els seus braços, boina quadriculada en ma, i xerra anècdota rere anècdota recordant vells temps. “Em dic Francisco González, però em diuen de tot, des de Quico, a seques, fins a Quico Varilla”. Nascut a Madrid, va arribar a Catalunya als 3 mesos, pel que es considera un “català vertader”. No és la primera vegada que us presentem aquest apassionat professor de golf, ni tampoc en serà l’última: el seu swing porta firma pròpia. I després de tants anys, la seva trajectòria demostra anys de dedicació, acompanyada d’una sinceritat que no sap amagar: “No em puc guardar les veritats, i la gent ho diu: <<Si vas a Quico, no preguntes>>”.
De Madrid a Llavaneres. Vaig néixer a Madrid, però vaig arribar aquí als 3 mesos. Encara que la meva mare era basca, i el meu pare madrileny, em considero català vertader: La meva família és tota catalana. El meu pare era professor de golf a Puerta de Hierro. Era un molt bon home a qui tothom estimava molt, i a qui jo considero un dels millors jugadors del món. Va anar a treballar a Sant Cugat, i allà va tenir la sort de conèixer a uns senyors que començaven a fer un camp a Llavaneres. I aquí ens hem quedat.
No és estrany que el teu pare es fes professor d’un esport més aviat desconegut a Espanya en aquella època? El meu avi tenia una finca petita a Puerta de Hierro, i allà va començar a fer de cadi. No el va ensenyar ningú, tenia facilitat. Això és molt difícil de demostrar, però jo crec que els llibres no ho tenen tot, també hi ha d’haver instint. El meu pare era un “ministre”, i l’afició li venia des de petit.
I la teva passió pel golf, quan arriba? El meu pare ja em va portar al Golf quan tenia 2 anys. Jo no ho recordo, però sí que quan tenia 7 anys ja feia de cadi.Quan vaig començar a jugar de debò, anava a l’escola de nit. Tenia una mestre al carrer del Doctor. Amb 17 o 18 anys, jugava a tot arreu. He estat a Anglaterra, França, Portugal, Itàlia, Suïssa... la meva mare m’ajudava econòmicament, perquè no era molt car. No era un esport molt conegut, i només hi podien jugar 4 privil·legiats, cosa poc justa. Per què només uns pocs poden gaudir d’un bon menjar?
Creus que segueix sent un cercle molt exclusiu? Avui dia, amb els camps municipals i els Pitch&Putt, la classe mitjana pot jugar a golf. Ja no són els 4 marquesos de sempre. Ara ja no és tan exclusiu.
Però la imatge segueix sent molt important. Sí, ho és! S’ha de venir ben preparat. Però a Anglaterra és pitjor, eh? Hi han clubs on encara no deixen entrar a les dones! I això no és...
Però creus que són els que tenen el millor golf, els anglesos, no? Sí, són molt senyors i molt disciplinats. El què passa és que inventen molt ràpid i es claven. Per això l’escola americana els està avançant. Els americans agafen un professor, i si funciona, endavant; sinó, al carrer, i n’agafen un altre!
Amb 23 anys, crees la teva Escola de Golf QUICO GONZÁLEZ, però és una mica especial, no és així? Per mi és una de les millors del món, però hi ha molts que no la volen. De vegades si no dius el què volen sentir, t’esclafen. És una escola primària, i té molta psicologia: els meus alumnes no tocaran la bola el primer dia, ni el segon. Però el dia que comencin a tocar-la, la cosa només millorarà. És un procés molt lent, però no es perd. La bola és jutge només a la llarga. No és una escola de llibre: per ensenyar, s’ha de saber fer-ho.
Com anar en bicicleta: passen els anys, però no s’oblida. Exacte! Ara tenim un noi de 16 anys que és un dels millors jugadors que hi ha Espanya: en Pep Anglès. Acaba de guanyar el Campionat Internacional Cadetes de Europa. I és de la meva escola. Educo i formo, i quan més jugues, més en saps. Ensenyar és fàcil, aprendre no tant. I la gent que sap de tot, no aprendrà mai. Jo salto de seguida... dic sempre la veritat. Per jugar bé, es requereix educació.
La gent sol fer trampes? Si veig un lladre, i està amb mi, li diré. Les trampes són una malaltia. De debò, eh? Fer una patadeta a la bola, marcar-se menys cops dels què toquen,... jo vull que aprenguin, és la meva obligació, i així no s’aprèn. Per això hi han els reglaments. Ara, quan tinc una persona que està gaudint del joc,... m’ho passo com mai!
Vius per aquest esport, vaja! Tinc un vici crònic per donar classes. És un problema. No deixo de pensar-hi mai. Quan tinc una persona que aprèn ràpid i bé,... no puc deixar de donar voltes al tema: m’hi capfico massa. Però m’agrada molt l’ofici.
Quins diries que són els requisits per ser un bon jugador? La pràctica t’educa i t’ensenya. La clau és estar en una bona escola, amb un bon mestre, i sobretot, saber escoltar: ho has d’entendre. És la meva psicologia. Fer les coses malament és facilíssim... fer-les bé, no tant. Requereix concentració i una bona preparació.
I firma pròpia. Mira, jo vaig estar ensenyant a França. Hi havia un professor d’uns 80 anys que sempre es quedava a les meves classes. Em deia que li agradava el meu sistema, però només mirava. Una clienta meva, va anar a jugar a aquest camp, poc després. Ell estava en una cadira, i li va preguntar si era alumna meva. A Saint Maurice (Suïssa), un cas semblant. Queda un estil, i la gent pot dir missa!
Altres passions més enllà del golf? M’agrada molt la cuina. Però m’agrada la cuina casolana, la vertadera! Encara queden restaurants familiars que t’ofereixen aquests menús, però la meva dona... cuina d’escàndol! Fa cuina pagesa, la millor que hi ha, perquè cultives els teus propis ingredients. El resultat és inigualable. I quan em deixa, cuino jo. El meu plat estrella és la paella, en tota la seva varietat: de verdures, de peix, de bolets,... el bolet és l’ingredient perfecte.
Els vas a collir tu, els bolets? I tant! Sóc un molt boletaire, no sóc professional, però m’agrada molt. És que on estigui un bon cep... és un bolet fora de sèrie! I n’he collit per tota Espanya i per França, quan vaig estar treballant a Nancy. Allà hi vaig durar 3 mesos: feia massa fred...
Com aquí, enlloc! Després em pregunten com és que estic tan bé. Cada matí em prenc una taronjada amb una culleradeta de mel. Tota la vida ho he fet! Són principis. Sóc un bon menjador, i un gran bebedor també! Però mai abans del migdia. El meu pare feia com jo, i va morir a 3 mesos de complir els 100 anys. La meva iaia, als 101!
Des del 26 de setembre, col·laboracions als Informatius del Cap de Setmana a Ràdio Arenys. Els podeu seguir a través de pàgina web o de la freqüència FM 91.2, de 13,30 a 14,00h els dissabtes, i a partir de les 12,15h els diumenges, dins del Dominical.
