Carnaval a Arenys de Mar

Contribuint a informar amb imatges: Seguim experimentant amb la càmera!

Gwen Perry: "Cantar fins l'últim alè"

Gwen Gilmore de Comas, analista de programes del ministeri d’Urbanització i Habitatge de Washington DC, va decidir fer la maleta i deixar-ho tot per anar-se’n a Mallorca i convertir-se en Gwen Perry damunt d’un escenari: “Vaig venir sense una oferta de feina gens clara. Em van dir que, o sabia cantar, o estava boja”. Batejada com la “Senyora de la música i la cançó”, va aconseguir el seu propòsit: Actuar a la sala de festes Tito’s a ritme de jazz, swing i música lleugera. La seva fama l’ha portada fins a Egipte, Itàlia, Zimbabwe o Orient Mitjà. Aquesta vocalista, intèrpret i show woman ha trepitjat pràcticament tot país mediterrani a través de la flota de creuers Costa Cruceros. Des de fa 8 anys, la Gwen s’ha instal·lat al Maresme, a Sant Andreu de Llavaneres, on viu amb el seu marit, el terrassenc Miquel Comas: “Ens vam trobar perquè estava escrit. Va ser cosa del destí”.

L’aventura comença quan ronda la trentena, edat que assegura, continua tenint: “Et puc dir quants anys fa que vaig néixer, però en realitat, en tinc només 38. Em sento jove i no puc parar de fer coses”. I no s’atura: Ha fet de presidenta i és assessora de la Junta Demòcrata Americana a Barcelona. La seva tasca consisteix en informar als americans residents a Catalunya de les operacions del partit i dels programes de govern que poden afectar-los. Col·labora activament amb l’ONG Barcelona Women’s Network. Participa al programa de Mataró Ràdio “Viu la vida dia a dia”. I, a la nostra vila, l’hem pogut veure damunt l’escenari del Festival contra del Càncer. “M’agrada molt col·laborar amb la meva comunitat”, ens explica, “per això no vaig dubtar de participar d’iniciatives solidàries tan grans com aquesta”. El proper 11 de febrer presenta al seu nou disc juntament amb Michele Faber Quartet, “Mellow”, a una de les sales de concerts de jazz més famoses de Barcelona, el Jamboree. La Gwen ho té clar: “No em jubilaré fins que el meu cos digui prou”.

Ho deixes tot per anar fins a Mallorca. Per què? Era jove i tenia una bona feina. Ho compaginava amb la meva passió: Cantar jazz. El què m’omplia, era la música. A Washington D.C., vaig conèixer un mâitre mallorquí, i em parlava molt de la seva illa. Mai havia sortit dels Estats Units, així que vaig decidir anar-hi de vacances. Allà vaig conèixer la sala de festes Tito’s i em vaig dir: Algun dia, actuaré aquí. Quan vaig tornar a casa, els vaig escriure una carta. Em van dir que quan tornés a les Balears, els visités.

I no t’ho vas pensar... M’ho vaig prendre com un sí i vaig fer les maletes. Tot allò que no hi cabia, m’ho vaig vendre. El cotxe me’l vaig vendre a l’aeroport de Washington!

Quina bogeria! Això em van dir quan vaig aparèixer, que estava boja. Vaig fer moltes proves, però no tenia cap número preparat. Només tenia la meva veu. Cançons que m’havia après. Em van dir: “Pot cantar seguint el so d’un piano?”. Jo els vaig respondre que podia cantar sense músics!

Et van donar una oportunitat. Però només vaig aconseguir aplaudiments gentils. Damunt d’aquell escenari, amb un miler de persones pendents només de mi, em va trasbalsar. No tenia res a veure amb els locals en els quals havia cantat a Washington. El cap de sala em va dir que practiqués davant d’un mirall. No ho vaig entendre fins l’endemà.

El mirall era el públic. Havia d’interpretar les cançons. Era un espectacle, un show! Aquella nit, la gent es va aixecar de la cadira. Jazz, swing i balades “a la Gwen”! Així em vaig guanyar el meu lloc.

Tot acaba de començar. Em trucaven per anar a la televisió. Vaig participar amb TVE en un Festival de televisió a Knokke, (Bélgica) amb conegudes artistes espanyoles. Feia números a diferents punts del país. Vaig actuar a les millors sales de festa! Van ser 5 anys increïbles.

Però vas marxar. Em vaig instal·lar uns anys a Egipte, treballant per diferents cadenes d’hotels internacionals. Una època meravellosa en la qual vaig conèixer gent molt diversa: Alemanys, francesos, anglesos, italians, espanyols i, com no, egipcis! També sortia per televisió. Era l’artista internacional més coneguda del moment. També actuava a Itàlia. Durant alguns anys, vaig estar entre els dos països.

I sense abandonar al Mediterrani, t’embarques amb Costa Cruceros. No era fàcil entrar, però vaig aconseguir un contracte amb ells. Sabia que no podia créixer més a Egipte. Era una dona! Vaig passar-me 15 anys de vaixell en vaixell. L’artista convidada! Així vaig conèixer en Miquel. Tot va ser cosa del destí. Jo vivia a Gènova i em vaig comprar un pis a Mataró sense saber qui era.

Mataró? Durant un viatge amb una altra companyia italiana, tota la tripulació vam fer amistat amb una família del Maresme que venia sovint de creuer. Avui, són part de la meva família: Sóc la tieta Gwen! Quan podia, m’escapava uns dies amb ells, durant les vacances. Al final, em vaig comprar un pis a la ciutat. Després, vaig conèixer en Miquel.

En un creuer. La primera vegada que em va veure, em va dir: “Gira pel món, torna al Born”. La segona, em va convidar a ensenyar-me Catalunya. Em vaig deixar emportar. Li vaig presentar l’autèntica Gwen Gilmore, sense vestits de gala ni maquillatge. Vam congeniar! Portava masses anys viatjant i necessitava assentar-me. Ja tenia una edat! Al 2004, ens casàvem.

I cap a Llavaneres! Ell havia trobat al Maresme, on havia estiuejat, la tranquil·litat que buscava. El mar. El vaig descol·locar, perquè jo no paro quieta, sóc molt activa! Aquí vam trobar el nostre lloc.

Però no abandones mai la música... Necessito cantar. Sempre he tingut dos ídols: Frank Sinatra i Ella Fitzgerald. Vaig tenir l’honor d’obrir un dels últims concerts d’Ella, quan ja no hi podia veure i l’havien d’acompanyar fins dalt de l’escenari; tot i això va cantar 14 cançons seguides. Jo vull arribar fins aquí. Cantar fins l’últim alè.

Son

Diuen que els llençols s’enganxen a les persones. Ho fan premeditadament per evitar que ningú es llevi. S’emboliquen entre mans i braços, s’entortolliguen als colls i s’encadenen als peus. El mateix pot passar amb nòrdics i cobrellits, amb el valor afegit del seu pes. T’aixafen contra el matalàs amb una suavitat que t’afalaga. La seva escalfor t’acaricia les poques neurones que tens actives, fins que es tornen a dormir, lentament, entrant en una son profunda. I el coixí! Deixant que cap i espatlles encaixin perfectament sobre la seva flonja superfície. Un segrest en tota regla que et deixa gustosament empresonat, per molt que el despertador esbufegui cada cinc minuts; per molt que l’alarma xiscli prop de les orelles.

Estrena de l'obra de teatre "Miralls Tèrbols"

Josep Torras: Orgullós de ser ‘de poble’

Santvicentí de soca-rel, Josep Torras és conegut principalment per la seva etapa política (1979-1998), on va acabar exercint d’alcalde. Un batlle que va assumir el difícil però desitjat pas del municipi a la democràcia. D’aquells anys, recorda un Sant Vicenç poc poblat, precari en serveis, especialment els dedicats a la infància i a la joventut: “A part del cinema i del Delme, no hi havia res més. Anàvem a l’escola i d’allà, a casa. Com a molt, agafaves una pilota i muntaves un partit espontani amb amics, o anàvem al bar a veure la televisió”.

Tres dècades després, assegura que els joves, ara, ho tenen més fàcil per moure’s i viure experiències, encara que hagin hagut de sacrificar la imaginació: “Més enllà de les noves tecnologies, amb l’oci, les noves generacions ho tenen més fàcil que nosaltres”. I és que si una cosa destaca Josep Torras és el creixement de Sant Vicenç, tant en població com en equipaments: “No ens hem convertit ni en una gran ciutat ni en una gran vila. Som un petit poble amb més gent. Això ens ha fet guanyar en diversitat i qualitat de vida”.

Josep Torras va ser l'alcalde de Sant Vicenç entre el 1979 i el 1998. FOTOGRAFIA: Elena Viu.

Seguint el negoci familiar, comences a formar-te en l’ofici d’electricista en un Sant Vicenç molt diferent al d’ara. Als pobles acostumaven a seguir-se les passes del pare, com també ho va fer el meu germà. Jo ho acabaria deixant pel sector immobiliari, que és al què em dedico ara. Sant Vicenç era una vila de poc més de mil habitants, amb quatre botigues, dos bars i alguna empresa de construcció, de serveis i de tèxtil.

Per què decideixes donar el salt a la política? Segurament em vaig deixar emportar per l’ànima del “poder decidir”. Començava la transició, jo tenia poc més de 20 anys i, amb les primeres eleccions generals, tot era una incògnita. A Sant Vicenç van plegar 4 regidors del règim i el governador civil va decidir que representants polítics d’altres partits fessin de gestors municipals. Vaig entrar per CiU, segurament perquè estava molt al dia, ja que participava a Ràdio Mataró fent cròniques polítiques del poble. Al 79, anava a les llistes del partit amb les municipals, encapçalades per Francesc Monfort. Vam guanyar i per problemes de salut, ell ho va haver de deixar i jo vaig agafar les rendes com a alcalde.

Com es va viure la transició a la democràcia a Sant Vicenç? Crec que es va notar més per part dels santvicentins que no pas per estiuejants o nouvinguts, perquè va suposar un canvi a nivell de serveis. Es va treballar per guanyar en equipaments, per exemple, una escola. Fins aleshores s’estudiava a Caldes. Es van aprofitar espais municipals per anar recuperant curs per curs! També es va potenciar el lleure esportiu i d’altres serveis bàsics. L’economia no donava per molt. Eren les primeres passes del què tenim ara. Amb el boom de la construcció la cosa va canviar una mica.

També ha fet canviar la fisonomia del poble. La massificació és una realitat a tot el Maresme. En un principi s’impulsava un creixement vertical, patent a la part costanera. Després vam implantar un model horitzontal per evitar l’impacte visual. Si mirem l’ocupació de territori per quantitat de gent veus que hi ha coses que es podrien haver fet millor. Però també és un dels encants: casetes amb jardí i garatge. I també són així els habitatges de protecció oficial!

I les segons residències! Molts, avui, opten per quedar-se. Encara es nota el contrast hivern-estiu, però menys. Molta gent ha decidit quedar-se per la tranquil·litat. S’han millorat considerablement les comunicacions amb Mataró i Barcelona. Més gent implica més serveis i més qualitat de vida. Abans al poble hi havia la gent del poble. No hi havia possibilitat de desplaçar-se diàriament: anàvem a peu o en bicicleta. Hi havia algun autobús, però horaris molt penosos. Els joves havíem de ser imaginatius!

S’ha perdut aquesta imaginació? Tajuntaves en un tros de camp i improvisaves un partit; ara tenen un pavelló. Van al cinema a multi-sales; abans s’hi anava el dissabte a la nit o el diumenge. Si volíem veure un partit de futbol, a casa no hi havia televisió! Et tocava anar a Can Boatell i pagar una consumició. Nosaltres vam crear un centre de joventut al Delme. El jovent va fer les obres!

Una mena d’espai jove. Hi havia biblioteca, sales de joc, tallers de teatre i, fins i tot, classes de català, perquè en aquella època no ens l’havien ensenyat. Avui,els joves s’han deslligat més del poble, troben divertiments a fora i es mouen fàcilment. Tampoc s’interessen per altres qüestions, com la política: Les llistes va carregades de gent de mitjana edat. Però han guanyat en mentalitat, en experiència. Tenen oportunitat de marxar lluny i viure d’altres maneres. I després, molts tornen. El poble sempre tira, tot depèn de l’etapa en la qual et trobes.

S’han perdut coses, però d’altres també es mantenen. Avui sembla que torna a revifar, especialment per l’oci esportiu. Tenim un espai ideal per gaudir del mar i la muntanya i molta oferta lúdica. Es mantenen tradicions: Geganters, Bòbuls i Margaridasses, el pessebre! L’ànima de poble no es perd, sinó que canvia, s’adapta als nous temps.

I què hem guanyat en tots aquests anys? Hem guanyat en diversitat de gent. Com tota la gent nativa de poble, érem molt tancats. Amb els nouvinguts, hem obert la nostra mentalitat: Som un petit poble amb més gent. I em sento molt orgullós de ser de poble; de ser santvicentí.

Newstalgia

Cervesa, pizza o batut de xocolata. No importa el producte si la presentació l’embolcalla de nostàlgia. De la mateixa manera que seguim adorant les fotografies en blanc i negre. O amb tonalitat sèpies. O retocades fins que semblen d’una altra època. Fins que es difuminen en un record. Com el retrat que hi ha penjat a la paret de l’habitació de l’àvia, desgastat per la llum que es filtra entre les cortines. O la caixa de llautó per la que han circulat una infinitat de galetes amb formes i sabors diferents. Les parets de paper pintat. Els dibuixos animats. Els contes de lletra lligada. Les cançons que sonaven en casset al cotxe vermell del pare. L’olor de sorra, sal i crema protectora de les vacances. La nostàlgia ven. I el món de la publicitat, ho sap. De fet, als Estats Units, ja han batejat el nou concepte com a Newstalgia: producte vell adaptat als nous temps. És a dir, tot allò que puguem lligar als adjectius retro o vintage.

L’autèntica ampolla de coca-cola de vidre ha tornat al mercat i ha aconseguit incrementar ventes de la marca. Hi ha models de cotxes que es reinventen sobre el mateix esquelet que van conduir els nostres avis. Tornen els mateixos musicals que vam gaudir a la infància o joventut. Els artistes ofereixen les seves creacions, de nou, amb discs de vinil. Tornem a vestir les mateixes ulleres que fa 80 anys!

Una vegada, algú em va dir que la felicitat no existeix, es recorda. És l’etiqueta que donem a la sensació produïda per un canvi anímic. Sabem que hem estat feliços quan ja no ho som. Sense contrast, no hi ha forma: No podem veure la llum sense l’ombra. I ens agrada la retrospectiva. I tornar a reviure mentalment aquelles sensacions. Cervesa, pizza o batut de xocolata. El què ven no és el producte, sinó el què desperta dins de nosaltres. Perquè el què realment som, és nostàlgics. 

 

Arenys estrena la Fira d'Artesania

Mentides de mentida

De petit li van dir que no es podia dir mentides, que estava malament. El seu avi, li va explicar el conte mil i una vegades: Que ve el llop! Que ve el llop! I no venia. La mentida es va fer realitat i ningú el va ajudar. No se’l van creure. Per mentider. Per això va decidir obeir; però no cegament. No deia mentides: Les imaginava. D’un no-res, en feia una història. I l’amagava dins seu.

De vegades, es veia a si mateix com un calaix de sastre en el qual, hi podries trobar tot tipus d’objectes. Però en comptes d’objectes, hi havia vides. Vides de mentida. Un teatre desendreçat. Un caos d’idees que no porten enlloc, perquè no són reals. Era la manera de ser fidel, de seguir les ordres tiranes dels adults; ordres que no entenia. Mentides de mentida.

Caravana per l'estat propi

Bons propòsits

 

Instants abans que el rellotge marqui les 12, amb els nervis a flor de pell per no equivocar-se, el cervell ens funciona a tota velocitat. Comptem repetidament el raïm. O les olives. O els trossets de fuet. O els grills de mandarina. Un, dos, tres. Quatre, cinc, sis, set. Vuit. Nou deu, onze. Espera! I dotze. Ens quedem pendents del televisor. Ens mirem els uns als altres. Pensem el què li demanarem al nou any. Com si fos una persona física amb poders sobrehumans. Com si fos un geni sortit d’una làmpada. I prometem. Prometem què farem per millorar la nostra vida. Bons propòsits, en diuen. Començaré a fer dieta. Aniré al gimnàs. Estaré en forma, sí. Deixaré de fumar. De beure. De sortir. M’aplicaré en els estudis. Trobaré la feina de la meva vida. Deixaré de banda la meva carrera professional per estar amb els meus. M’enamoraré. Marxaré de vacances a Brasil. O a Austràlia. A Londres. Tant és. La qüestió és imaginar. Somiar. Pensar com canviar el què no ens agrada. O millorar el què tenim. I sonen els quarts. I ens mengem el primer raïm de manera automàtica. O l’oliva. O la mandarina. Ens enfadem. Riem. Anem pel segon. Ara sí. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou deu, onze i dotze. I un s’ennuega. I el de davant riu. I la del costat treu els anells de la copa de cava. I el quart crida. I un cinquè, l’abraça. I l’eufòria fins ara continguda es dispara. I els bons propòsits, poc a poc, s’esborronen. Al final de la nit, o al començament del dia, pràcticament ja no hi són. Amb el pas dels dies, desapareixen del tot.

Ella ja ho ha viscut. Any rere any, sense excepcions. Alguns propòsits li duren uns dies. D’altres uns minuts. I no ho vol. Per això, es va marcar com a objectiu no repetir mai la manera de començar l’any. El dia 31, agafa la maleta i l’omple de peces variades. De curt. De llarg. De cotó. De llana. L’imprescidible, vaja. Va fins a l’aeroport. Tria destinació. Aquella més assequible. La d’última hora. La que el destí li deixa més a mà. S’enlaira i desapareix. I torna a començar, però diferent. És la única condició. El bon propòsit per l’any que arriba és trencar amb la rutina. Aquest 2012, també.