"Arenys viu i conviu", una associació multicultural

La Fira del Col·leccionisme d'Arenys de Mar amplia el seu horari

L'Orfeó de Sant Vicenç

Fa 68 anys que l’Orfeó Parroquial El Delme omple de música coral els actes més simbòlics de la nostra vila. Actualment, hi ha una trentena de cantaires: 5 tenors, 5 baixos, 8 contralts, 11 sopranos i la directora. La majoria d’ells són santvicentins, tot i que hi ha representació de Caldes d’Estrac i de Llavaneres. “És molt bonic, perquè participem als actes dels tres municipis”, explica la directora, Eva Ramon, “és una coral de les 3 viles”. I és que amb els anys, els joves han abandonat El Delme. Però que la mitjana d’edat de la coral sigui alta, no significa que el resultat no sigui jove: el repertori és molt variat i aglutina temes clàssics i moderns. Per aconseguir-ho, cal esforç i constància: Els assajos ocupen quatre hores a la setmana, i encara que de vegades, algun competidor fa modificar els horaris, no fallen. “Els hi exigeixo molt, però haig de dir que són molt bona gent, tenen molt de compromís”, confirma l’Eva, “i això es nota quan pugen dalt l’escenari”.

Tot i que han viscut èpoques de molt esplendor, arribant als 42 cantaires, la coral de l’Orfeó es manté gràcies a les quotes dels cantaires, dels socis protectors, de les subvencions de l’Ajutament i, sobretot, de la participació en moltes activitats. “Hem passat per diferents èpoques, algunes de més bonança econòmica, d’altres com ara, més dures”, apunta el president de l’Orfeó, Joan Carreras, “però pel 70è aniversari de l’entitat només demanem seguir com fins ara i que, tothom a qui li agradi cantar, s’apunti a viure aquesta experiència, que enganxa”.

Abans el Delme era el centre parroquial, on tothom s’unia per passar l’estona. Com ha evolucionat? Es feien tardes de cinema, hi havia teatre, un cor de caramelles i, fins i tot, es jugava a bàsquet i futbol. No hi havia tantes entitats a Sant Vicenç i era l’opció que el jovent tenia per divertir-se. Un requisit era fer-se escolà i col·laborar amb la parròquia. Aquest és l’origen de l’Orfeó. De fet, molts dels cantaires van començar en aquesta època. T’expliquen que, aleshores, s’esperava l’assaig amb il·lusió: més enllà de les festes majors, era l’únic que tenien.

És per això que avui dia els joves s’han deslligat? Avui en dia hi ha molt per escollir. A més, això suposa un compromís. Hi ha assajos, actes en els quals cal complir,... és una responsabilitat. Potser per això, els joves s’han anat desvinculant del Delme. Però no et pensis que els 30 cantaires que hi ha ara ho tenen fàcil per venir sempre. Molts d’ells col·laboren amb altres entitats i és complicat no coincidir en alguns actes, especialment quan venen festes. A part, tenim un competidor molt dur: El Barça! Quan hi ha un partit important hem de modificar els horaris!

Tot i això, sí que hi ha una Escola Municipal de Música amb nens i nenes de Sant Vicenç. No és possible crear un planter? Nosaltres hem intentat que des de l’Escola de Música es formi un grup de nanos que, amb el temps, es pugui incorporar a l’Orfeó. Però no és fàcil, perquè hi ha cors infantils, però fins a nosaltres hi ha un salt, que són els joves. I a aquesta edat, qui realment vol aprendre, estudia música. És com un club de futbol, s’han d’anar pujant categories i entre el segon equip i el primer, la diferència és mínima. Però els nois no arriben al segon equip, ho deixen al juvenil. 

I aprendre d’adult és complicat? No, però cal un període d’adaptació aproximat d’un any. No es tracta només de tenir bona oïda i saber afinar, cal aprendre a cantar la veu que et toca, i no és gens senzill.

Per què? Normalment coneixem la melodia de les cançons que és la part que canten les sopranos. Som un país de tradicions, estem acostumats a cantar tal i com ens han ensenyat de petits. Però, i si et toca fer un contralt, o de tenor, o de baix? Si no et concentres, és molt fàcil acabar cantant la melodia. Aquesta és la gràcia d’una coral: Trobar l’harmonia de les 4 veus. I per això és important assajar molt, això no s’aprèn en dos mesos! Fet que descarta a molts estiuejants que podrien entrar. És necessari compromís i disciplina. Pensa que només que falli una veu, es distorsiona tot.  

Això també complica el repertori. Com a coral mixta, s’han de buscar peces que puguin cantar-se a quatre veus. Tot i això, tenim un repertori molt variat que va des del segle XVI en endavant: Música de l’era romàntica; més clàssica, amb compositors com Beethoven o Mozart; temes populars catalans, francesos o alemanys,... i també hem fet gospel i peces més contemporànies, com Lluís Llach o Frank Sinatra. Evidentment que hi ha temàtica religiosa, als oficis o al concert de Nadal, però busquem peces per a tots els gustos.

Però el resultat és òptim, perquè no hi ha acte en el que no tingueu presència! Com a entitat lligada a la parròquia sempre estem disponibles per dates assenyalades com Setmana Santa o Nadal, amb el concert de Sant Esteve i, com no, per Festa Major. Per  la diada de Sant Vicenç, el 22 de Gener, seguim amb una tradició de més de 60 anys a la nostra vila, que és la interpretació durant l’ofici de la Missa Pontificalis de Perosi. Fins i tot ens criden d’altres municipis, com Caldes, Llavaneres i Argentona. Altres actes on no hi faltem és a la Festa dels Jubilats, a la Mostra d’entitats o per la Diada de l’11 de setembre. Es tracta de buscar actes en els que la gent pugui gaudir. Per exemple, vam participar a l’homenatge que es va fer a Lluís Companys a Montjuïc, i el darrer any vam organitzar el Festival de Corals del Maresme a través de la Federació Catalana d’Entitats Corals i portem tres anys seguits participant a la Missa de TV2.

I en que esteu treballant ara? Ara ja estem preparant el concert que farem per la mostra d’Entitats al maig i el Concert d’estiu, que com sempre serà el primer cap de setmana de juliol. Necessitem uns mesos per preparar-nos bé els temes, ja que hi ha molts cantaires que no llegeixen les partitures, ja que la majoria no sap llegir música: Ho fan de memòria, i això té un gran mèrit!

Primeres teules per l'ermita de Sant Sebastià

“D’aquesta blanca ermita, que vetlla per la salut del cos i ànima dels veïns de Llavaneres, i a la qual, ells pugen a visitar en cada contratemps, hi ha goigs impressos ja a mig segle XVII”, va escriure Fortià Solà l’any 1936. L’edifici religiós en qüestió és l’ermita de Sant Sebastià, una de les construccions més antigues del municipi, tot i que per a molts, avui encara desconeguda.

És un punt històric del nostre municipi, de fet, se’n té notícies ja al segle XVI. L’ermita de Sant Sebastià va funcionar com a seu militar durant la guerra del Francès i les posteriors guerres carlines, fet que la va deixar força deteriorada. Quan Llavaneres va esdevenir refugi per a famílies estiuejants durant un brot de còlera que va afectar Barcelona al segle XIX, els llavanerencs, on cal destacar la família Matas i la Masriera, la van tornar a restaurar com a agraïment al sant i per poder seguir gaudint d’aquest indret. Anualment s’hi celebrava l’aplec al mes de gener, en el que no hi han faltat mai les coques i el vi dolç. Una tradició que fa 5 anys que s’ha recuperat gràcies a l’entitat “Salvem l’ermita”, que neix amb la intenció de recuperar l’esplendor d’aquest espai. Quina va ser la sorpresa, quan mesos després, en obrir el diari, molts veïns van llegir un reportatge en el que es mostrava una torre a la venta dalt d’un turó del nucli urbà de Sant Andreu de Llavaneres, ermita inclosa. Gràcies en bona part al seu esforç, avui, l’ermita és oficialment propietat parroquial i es troba en ple procés de restauració.

“Salvem l’ermita” ha aconseguit recaptar prop de 7.000€ des del 2009, a través de donacions populars, que ara serviran per cobrir part de la taulada ensorrada, damunt la sagristia. Un dels seus membres, Andreu Ventura, ha restaurat l’escultura de Sant Sebastià que llueix damunt la portalada. També s’ha recuperat la música que acompanya els goigs de la seva figura. Entre tots, han netejat l’interior i l’exterior del temple, deixant una esplanada digna al seu entorn. En concret es tracta de Tona i Joan Devesa, Andreu Ventura, Guillem Coll i Mossèn Joan Manel Prieto, encara que hi ha una llarga llista de col·laboradors altruistes que fan realitat la seva empenta.

Com és possible que posessin a la venta l’ermita? La parcel·la privada bordejava l’ermita de Sant Sebastià i Quim Bertran va donar la veu d’alarma en veure l’article al diari. S’havia perdut la tradició de celebrar l’aplec el 20 de gener, per Sant Sebastià, i just l’havíem recuperat aquell any, inclosa la tradició de menjar coca i vi dolç, que ens regala el pastisser Jaume Matas, i l’aplec de sardanes. Molts de nosaltres recordem amb molta estima aquest espai: és el nostre patrimoni! 

I ara de qui és? Fa dos anys que s’ha formalitzat que és propietat del Bisbat i, per tant, de la Parròquia de Llavaneres. Hem dut a terme diverses campanyes per donar visibilitat a l’ermita. Primer per subscripció popular, perquè el poble s’involucri en la defensa i preservació d’aquest indret. Tenim una llarga llista de col·laboradors. Gent que s’ha ofert a ajudar en el que pugui. Al 2009 vam iniciar la campanya “Una teula per l’ermita”, on tothom qui vol pot fer una donació econòmica per la seva restauració, amb un mínim de 5€. Ara tenim gairebé 7.000€.

L’objectiu és arribar als 20.000€. És el que vam calcular que costaria arreglar-la. De moment farem servir els diners en cobrir el sostre de la sagristia, que és una de les actuacions més urgents. A mida que anem recaptat més, es continuarà amb les obres per reformar-la. 

Però heu anat fent altres millores. Es va obrir el camí i acabem de netejar l’entorn, per deixar descoberta l’esplanada. Hem netejat els interiors, s’han fet les estovalles del retaule i s’ha fet arribar l’aigua al recinte. També vam restaurar l’escultura de Sant Sebastià, per la que es va fer una festa. Són petites coses per anar adequant l’espai.

Per tot això, volem agrair a la Parròquia de Sant Andreu de Llavaneres, la Secció de Cultura del Casal, les ADF de la Serralada el Montalt i a l’entitat Aventures Llavaneres la seva plena disposició en aquesta fita, així com el suport que ens han donat des de l’Ajuntament des del començament. 

I seguireu amb aquesta tasca. Seguirem presents a les fires amb parada i guardiola, fent loteria i rifes, que ens ajudin a recaptar més diners. I repetirem el pessebre que s’ha fet per primera vegada aquest Nadal, que va tenir molt d’èxit. També vam aprofitar una festa amb els nens i nenes de l’escola perquè la visitessin. La majoria de pares no coneixia ni la seva existència! 

Cal recuperar, a més de l’edifici, la visibilitat al poble. La gent no la coneix. És un monument amb molta història i això també s’ha de preservar. Per exemple, el primer rellotge de Llavaneres estava a l’ermita de Sant Sebastià! Ara es troba desaparegut, però cal donar a conèixer aquests detalls, perquè formen part del nostre passat.

Val per dos

La televisió l’ha acabat de convèncer. Aquell home vestit amb camisa i corbata li ha donat l’empenta que necessitava per decidir-se. Al programa d’avui explicava als teleespectadors la importància de ser previngut, sense importar l’edat a la que es comença. “Quan més aviat, més prolífers seran els fruits”, ha dit mirant fixament a càmera. Ho ha dit somrient, entusiasta, però amb gest relaxat, com si fos una evidència. Ni tan sols ha dubtat mentre exposava els motius de la seva sentència. Ha dit que el sistema actual no funciona perquè els d’ara estan pagant la manutenció dels d’ahir i, els de demà, els hi pagaran als d’ara. Un cercle viciós que funcionaria si no fos perquè ara hi ha més mantinguts que pagadors. Sí, n’està segur. Demà anirà al banc amb tots els seus estalvis i obrirà un pla de pensions. Ho farà amb totes les monedes i bitllets que, seguint les directrius dels pares, no ha malbaratat en bajanades al llarg dels anys. Els que ha estat amuntegant dins d’aquell pot de llautó, introduint cada cèntim per la ranura, un rere l’altre, sense cap trampa. La guardiola està intacta. Ni tan sols ha parat atenció en cap moment en comptabilitzar la quantitat estalviada. Tant és. L’important és que els diners, facin el servei pel qual han estat destinats. Ni abans, ni després. 

L’endemà, arrossegant la guardiola, es presenta al banc de sota de casa. Espera pacientment el seu torn fent cua darrera d’una senyora de mitjana edat, que amb el seu vestit llampant de flors, no deixa de mirar-se’l de reüll. El repassa, somriu i, abans que s’adoni, torna a controlar que segueixi al seu lloc. Darrere seu hi ha un avi que, llibreta en ma, demana a un jove que el deixi seure a una de les cadires mentre dura l’espera. El jove s’aixeca i es col·loca a la cua sense immutar-se. L’avi el controla des del seu seient. La cua avança lentament. La senyora del vestit de flors desapareix per la porta i arriba el seu torn. 

El mostrador l’impedeix una visibilitat neta del noi que l’atén. Porta ulleres de pasta negre, el cabell engominat, camisa blanca i corbata verd festuc. Li dóna la guardiola i li explica que vol obrir un pla de pensions amb els seus estalvis. El noi, amb gest desconcertat, s’aixeca i pregunta pel director. El faran passar al despatx mentre la cua segueix avançant, ara, amb l’avi que esperava assegut a la cadira. Torna a exposar les seves intencions dins d’aquella sala, on el director del banc, l’observa incrèdul des de la seva cadira. Trenca la guardiola i fa recompte. Somriu. Li dóna explicacions intel·ligibles, un contracte per signar, una llibreta amb molts colors i un pack d’olles d’acer inoxidable de regal. 

Arriba a casa satisfet i guarda la llibreta al primer calaix de l’escriptori de l’habitació. Amb 10 anys ja té preparat el seu pla de pensions. No es pot ser més previngut.

Èxit de la marxa solidària per a Camerun

L’organització es mostra satisfeta de l’èxit de la segona edició de la marxa que ha tingut lloc aquest diumenge 25 de març a Sant Vicenç de Montalt. En total han participat 201 persones que han gaudit d’una ruta de 6,5km dins del municipi. En acabat, es va oferir una botifarrada a càrrec d’Evenia Hoteles i un sorteig per obsequiar als participants per la seva gesta. 

Els diners recaptats seran destinats a noves accions de l'ONG llavanerenca KIRABO.

+ informació 

Enlairar-se

Camina neguitosa per l’estret passadís arrossegant la maleta darrere seu. Vesteix les sabates de tacó que li van regalar pel seu aniversari. Amb la seva manca d’equil·libri demostra amb escreix que no és dona de sabates altes. En el curt trajecte, topa amb tots els seients, d’ambdós costats. Demana disculpes set vegades per donar cops amb la maleta i els colzes. Finalment, arriba a la seva meta. Agafa la maleta, l’eleva i la guarda al compartiment, juntament amb la seva jaqueta. Demana pas per arribar fins el seient que li han assignat. Un home calb amb bigoti espès s’aixeca per deixar-la seure. Sembla agradable. S’asseu sense molestar ningú més. Li toca finestra. No sap volar sense mirar per la finestra. Li dóna seguretat. Així pot controlar que tot va com ha d’anar. Li fan por les alçades. Des de sempre. I encara no li entra al cap que un aparell d’aquestes dimensions, farcit amb més de vuitanta persones i maletes i hostesses i pilots, pugui mantenir-se enlaire amb un sistema de propulsió. Tampoc mai ha tingut un incident remarcable dins d’un avió.

Agafa el mòbil i envia un missatge a la seva germana, als seus pares i a les seves millors amigues: Us estimo. No ho fa per espantar ningú, és un gest que sempre fa abans d’enlairar-se. Un comiat, només per si de cas. Apaga l’aparell i el torna a guardar mentre l’envaeix de nou aquella sensació de nostàlgia. Encara no ha abandonat Barcelona que ja torna a trobar a faltar la ciutat. Per un moment, es pregunta si fa bé d’abandonar la seva vida per encetar-ne una de nova. Però abans que trobi una resposta, l’avió engega motors, agafa velocitat, es desenganxa del terra i s’inclina totalment. Les mans li suen, prem amb força els reposabraços, tanca els ulls i espera que torni l’estabilitat abans de concentrar-se en res més. No para atenció a la màgia del moment: veure com l’aeroport es va fent petit fins ser absorbit pel seu entorn. El territori s’eixampla i els detalls s’esborronen deixant al descobert una vista d’ocell perfecte de casa seva.    

Gwen Perry, premiada amb la Creu Europea d’or

La llavanerenca d’adopció ha estat galardonada amb la Creu  Europea d’or per la seva faceta com a Cantant Internacional, productora i humanitària. Un reconeixement que otorga la Fundació AEFE (Agrupació Espanyola de Foment Europeu).

 

+ informació

Bon dia

Agafa una pinta i la prem resseguint una línia recta enmig dels cabells, que es separen amb facilitat de manera ordenada. Amb el raspall, pentina la fina melena deixant una massa llisa i uniforme. La lliga amb força en una cua baixa que s’allotja a les espatlles, amb una clara tendència a sobrepassar el costat esquerra, gairebé arribant a l’alçada dels pits.  S’observa detingudament el rostre al mirall. Amb el corrector, es pinta les ulleres d’un to pàl·lid que després estendrà delicadament amb el dit. Es pinta una prima línia marró fosc damunt de les pestanyes, i les arrissa. Agafa el coloret i l’escampa suaument per tenyir les galtes d’un to rosat. Es posa colònia, la quantitat justa per desprendre l’olor del gessamí. És la seva flor preferida. Si disposés d’un jardí, l’inundaria amb aquesta planta i la primavera deixaria una empremta única a la seva roba. De moment, però, s’ha de conformar amb quatre cactus, que malviuen a la cartel·la de la finestra de la cuina, i dues plantes de plàstic al menjador. Les de veritat es van morir al poc d’arribar al pis. Hi ha poca llum. Només es filtra entre les cortines a ple migdia, quan el sol es troba en el seu punt més àlgid. Després cau i s’amaga de nou entre els edificis laterals. Li diuen pati de llums, però és més aviat fosc. I humit. I trist. Les vistes no poden ser més depriments. Des del sofà pot veure com la veïna del bloc del davant estén la roba interior sobre quatre cordes mal posades. O les joguines que el nen del cinquè llença d’amagades. Així pot dir-li als seus pares que s’han trencat, o que s’han perdut, i que en necessita de noves. És un barri humil, de gent treballadora. Obrers, que en diuen. Però de feina, ara mateix, en té poca gent. És fàcil veure persones de totes les edats des de primera hora del matí. Hi ha parelles amb fills al parc de la cantonada, jubilats asseguts a les terrasses dels bars, joves que s’aglutinen als bancs de la porteria a petar la xerrada entre cigarrets i rialles. La crisi ha guillotinat poc a poc les vides de moltes famílies que busquen la manera de sortir-se’n. Com ella, que ha hagut de traslladar-se al barri dels pares, perquè el lloguer era el més barat. Recent llicenciada en filologia anglesa, el seu sou com a cambrera no arriba per gaires luxes. Tampoc els extres en negre que guanya donant classes d’anglès els dilluns a la tarda als nens i nenes del barri. Molts pares no poden pagar-li. Però no l’importa. És la manera de mantenir viva aquesta llengua dins seu. D’activar el cervell. De sentir-se útil. No és que el món de l’hosteleria no sigui el seu fort. Tenia experiència: sis mesos a l’estranger treballant com a animadora en una gran cadena hotelera. Però no li agrada. Prefereix submergir-se en els llibres, fer traduccions de grans joies literàries i sentir que, fidelment, reprodueix els sentiments dels autors per fer-los arribar a tothom qui els vulgui. Mai ha estat una persona extremadament sociable. Els llibres no traeixen. Les persones sí.

La Marta es posa la camisa blanca, degudament planxada, damunt dels pantalons negres. S’abriga amb una jaqueta i una bufanda per evitar el fred durant el trajecte. Guarda el mòbil i el tabac dins la bossa de pell i se la penja a l’espatlla. Surt del pis i tanca el pany amb clau. I fins el vespre.      

El fotògraf Eugeni Forcano presenta exposició a Arenys de Mar