Breument.

Es pensava que seria una nit com qualsevol altra, sense res d’especial. Però es va fer tan curta, que al final, gairebé no va tenir temps de pensar-la.

El significat del silenci

Les 9 en punt i comença la classe de filosofia dels alumnes de batxillerat d’una escola qualsevol. Entra un home amb els cabells desendreçats de tons blancs, grisos i negres, una samarreta blanca que sobresurt per sota d’un jersei blau marí i uns pantalons color crema de pinça. Camina amb l’esquena lleugerament inclinada, com si els llibres que carrega als braços fossin un pes mort que li costa arrossegar. El seu cos és menut i arrodonit, i el seu rostre és un cúmul d’arrugues que neixen asimètricament d’uns ulls petits i cansats, amagats rere unes ulleres quadrades de pasta marró que rellisquen suaument a la punta d’un nas aixafat i ample; just a sota, els llavis són inexistents, una ratlla prima i rosada. Ell és el mestre, però avui es presenta com un estudiant més.

Un dels alumnes de tercera fila s’aixeca amb timidesa. Porta un quadern de tapes dures color verd. És un verd cridaner, com el de les fulles recent nascudes que s’obren pas a principi de primavera. Es col·loca d’esquenes a la pissarra, de cara als seus companys; el mestre a la seva dreta. Obre amb parsimònia el quadern, mira la fulla quadriculada, buida, sense lletres. L’objectiu era omplir aquell tros de paper amb les seves sensacions, amb un text de temàtica oberta, però que expressi la seva opinió sobre qualsevol qüestió. És el quadern dels alumnes, l’espai que el mestre els ha facilitat perquè aprenguin a filosofar; ha de dir la seva, recolzant les seves teories amb arguments; no valen les fal·làcies. L’alumne continua en silenci, sense obrir boca. Passa el primer minut, el segon i el tercer; la dinàmica no varia i la resta es comença a incomodar pendents del rellotge.

“És que no has escrit res? li pregunta el mestre passats 10 minuts, mentre empeny les ulleres de pasta al seu lloc, “no has fet la feina?”. “No, i sí” respon amb nerviosisme l’alumne. S’explica. Ell ha fet l’exercici, però ha considerat que no li calen les paraules per expressar-se. Vol demostrar que el silenci té un significat; que una pàgina en blanc, diu més del que aparenta. Els seus companys inicien un debat, i poc a poc, el silenci inicial desapareix en una lluita d’arguments a favor i en contra. L’aula es divideix entre els qui recolzen la iniciativa, els que no, i els que directament, passen de dir la seva.

Quan tots acaben de barallar-se, l’alumne agafa aire i, a la fi, s’expressa: “Que no digui res, que no prengui partit, no vol dir que no tingui una opinió, sinó que cap de les que m’oferiu em convenç”, comença, “això demostra que el meu silenci és igualment significatiu, encara que aparentment, el vot sigui invisible”. El passat 22 de maig, un 36% de Catalunya es va quedar en silenci. Cal tenir-ho, doncs, tant en compte com la resta.

Taekwondo amb 'el profe'

Francesc Venzalá, més conegut pels seus alumnes com el ‘profe’ és mataroní i amant de les arts marcials des de petit. De fet, porta pràcticament tota la vida dedicat a practicar i ensenyar aquestes disciplines, que considera que són “molt més que un esport”. El ‘profe’ ens parla d’una filosofia basada en el respecte i la disciplina que l’han format com a persona. I és que el que va començar com una afició amateur, el va portar a convertir-se en Campió de Catalunya de Taekwondo, i avui, en Director d’Arbitratge de les Federacions Catalana i Andorrana, a més de professor i entrenador. La seva dedicació per aquest esport de combat també el van portar l’any 2010 a rebre el Premi Nacional del mèrit esportiu de la Federació Espanyola de Taekwondo. El seu currículum també inclou altres disciplines com el Hapkido, amb un 6è DAN, que ha portat a l’equip de Catalunya a guanyar els campionats els 3 últims anys.

Venzalá va arribar l’any 1984 a Llavaneres per obrir el seu propi gimnàs, en el que des d’aleshores, han circulat molts llavanerencs interessats en aquesta herència coreana. Alguns d’ells, infantils i cadets, l’acompanyaran el proper 11 de juny per competir a l’OPEN d’Andorra. Per tots ells, continua sent el ‘profe’. “A les meves classes impera el respecte”, explica, “els alumnes s’han de guanyar la meva confiança abans de poder dir-me Francesc”. Amb ell, hem conegut una perspectiva molt diferent de les arts marcials.

T’inicïes en el món de les arts marcials al 1969, quan encara no era una afició massa popular. Tot just començaven les pel·lícules del Bruce Lee, però a mi sempre m’havien agradat les arts marcials, cosa que els meus pares no entenien. Havia llegit molt al respecte. El què passa és que no es percebien com ara, es consideraven una arma. De fet, havies d’anar a la Guàrdia Civil per fer un certificat penal en el que es demostrés que no tenies comptes pendents amb la justícia, abans de poder federar-te i començar en un gimnàs. Així ho vaig fer, i vaig començar a fer Karate a Mataró.

Perquè el Taekwondo no era legal. Aleshores no es concebia com un art marcial a Espanya. Es parlava del Karate ‘volador’, per les puntades de peu i els salts. El Karate utilitza un 60% els punys, i el Taekwondo és el contrari, s’utilitzen més els peus. Fins l’any 1985, el Taekwondo es va considerar una disciplina associada al Judo. Fins el 1987, no es va crear la nostra pròpia Federació.

Avui dia, aquesta imatge s’ha normalitzat, ja no es considera tant una arma, tot i que implica una responsabilitat de la persona. Exacte, però això és una vessant que forma part de la filosofia de les arts marcials. Es basen en el respecte. No deixen de ser una disciplina militar, molt severa. Per això molts pares porten els seus fills al meu gimnàs. No permeto insults, ni agressivitat fora del combat, ni tan sols anar al lavabo sense demanar permís. A les meves classes, impera el respecte.

Els portes ‘rectes’? Jo crec que els nens no són ni bons ni dolents, i moguts ho són la majoria. Però amb aquest esport s’aconsegueix que treguin la seva agressivitat de manera controlada. Agafen confiança, aprenen a respectar les normes i això els dóna una altra tranquil·litat fora d’aquí. De fet, tinc ex-alumnes que em porten els seus fills a l’escola.

És tota una filosofia. Exacte! No només és esport, és una cultura. Per exemple, el vocabulari que s’utilitza és l’original, és coreà. I també és un repte. Créixer dins d’aquest món és un procés lent, vas pujant de cinturó poc a poc: blanc, blanc-groc, groc, groc-carbassa,... fins a arribar al negre, que és el màxim. És un aprenentatge molt llarg, i no tothom continua.

En el teu cas comences com amateur, i el teu lligam amb el Taekwondo va creixent fins que el 1984 decideixes obrir la teva pròpia escola. Perquè a Llavaneres? En aquest món mai es sap, molts es queden pel camí. Vaig començar a competir, vaig arribar a ser Campió de Catalunya, i combinava el gimnàs amb el meu ofici com electricista mecànic. Finalment, però, vaig acabar centrant-me únicament en el Taekwondo com a professional. Donava classe en un gimnàs a Granollers, fins que va arribar un punt en el que em vaig plantejar obrir el meu propi centre. A Llavaneres no hi havia cap altre gimnàs que oferís la possibilitat de fer arts marcials. Des d’aleshores, estic al mateix local, i tinc molt bon concepte de la gent del poble. De fet, passo més hores aquí que a Mataró, que és on visc.

Va encaixar bé la proposta des de bon principi? Vaig començar amb 80 alumnes, que no són pocs. Actualment em mantinc al voltant del centenar. A més ofereixo Defensa Personal Femenina i Hapkido, que seria defensa i atac. També he fet Aeròbic i altres esports al gimnàs, en funció de la demanda que he anat tenint. El què està clar és que hi ha una inquietud ciutadana, certa inseguretat. I aquesta és una manera de sentir-se preparat.

Val a dir que també s’ha obert una mica al sexe femení, perquè originalment era un esport més aviat pensat pels nens. Aquesta mentalitat ha anat canviant, ara hi ha moltes nenes que fan Taekwondo. Evidentment, depèn de la persona, i de les qualitats de la persona, no del sexe. Hi han altres esports que són més agressius, perquè a les arts marcials, tot està molt limitat. El què et deia del respecte.

Hem de saber que també fas d’àrbitre. Com sorgeix aquesta vessant? Quan una persona arriba al cinturó negre, ha de fer un curs d’arbitratge, obligatòriament. Cal conèixer el reglament sobre el què es treballa. Jo sóc cinturó negre 7è DAN en Taekwondo. Aquests nivells també s’atorguen en funció del que tu aportes a la Federació. A partir d’aquí, pots anar-te formant: un curs per ser àrbitre nacional, un curs d’arbitratge internacional,... és com una cadena. Sóc Director d’Arbitratge de la Federació de Catalunya i de la Federació Andorrana.

L’àrbitre d’aquesta mena de campionats, però, no tenen res a veure amb els d’un partit de futbol, per exemple. L’àrbitre fa una mica de psicòleg, perquè has d’anar més enllà del reglament. Pensa que hi ha molta pressió, i davant del dubte, has de parar el combat, escoltar la resta d’àrbitres, i donar la resposta que creguis apropiada. Has de saber escoltar i ser flexible, perquè les normes no són rígides. Per exemple, un pot caure, això és falta, però potser ha relliscat i no l’has de sancionar. Has de saber interpretar el reglament.

Anys després, però, continues sent ‘El profe’. No deixo que els meus alumnes diguin el meu nom, mantinc una separació de respecte professor-alumne, tant al gimnàs com al carrer. Perquè si pel carrer no es comporten i els veig, també els hi reprenc. Fins i tot, hi ha hagut un ex-alumne que em continuava dient ‘profe’, i li vaig haver de dir que ja em podia dir Francesc, perquè després de molts anys, ja s’havia guanyat la meva confiança.

A cop de tisora

Creua el llindar de la porta mentre sona un picarol entremaliat que posa en alerta a les dues treballadores del local. “Bon dia” es diuen els uns als altres, “venia a arreglar-me els cabells”, continua el client. “Li tallarem!”, diu la que sembla més veterana, que té els ulls tan grans que li donen un aspecte poc proporcionat. “Li tallarem” repeteix l’altra sense alçar el cap, mentre pinta de vermell l’ungla d’una dona d’aspecte poc amable. En pocs segons, es troba assegut en una cadira de pell arrugada i desgastada pel pas del temps i amb el coll atrapat en una pica de porcellana blanca que li provoca esgarrifances al clatell.

Acabat el rentat capil·lar, una tovallola seca li embolica el cap. Falta l’instrument estrella, que ràpidament divisa. Reconeix el seu perfil: meitat corbada, rodona, forjada de forma el·líptica; li segueix un tram recte format per dues làmines afilades i punxegudes. L’eix que les uneix és una peça cilíndrica de petites dimensions, però determinant per fer efectiu el mecanisme. Pell color gris metàl·lic i llis, capaç d’encegar l’enemic amb el simple reflex d’una llum artificial. Figura esquàl·lida de tacte fred, aparentment inerta, però amb un potencial voraç. Capaç de dividir, separar, trencar, fragmentar, escapçar,... retallar. Les tisores esperen pacientment damunt el prestatge que algú les agafi i les faci funcionar.

El client se les mira, desconfiat, atemorit. “Quan sento el ressò de les tisores, em tremolen els drets”, li diu. La perruquera veterana somriu i les agafa del prestatge sense dubtar. Amb dos dits, subjecta el manyoc de cabells, humits i tibats, i els situa just al centre de les dues fulles. Amb un gest, el tall és net, recte, impecable. Tot just acaba de començar, però el canvi ja és notable.

'Que comenci la guerra'

Fa temps que existeix la idea, però ara torna a circular. “Que comenci la guerra”, diu l’encapçalament. Fa referència a la guerra contra les petrolieres i el govern, i planteja la manera d’organitzar-se socialment contra el preu final de la benzina. Una guerra de guerrilles on l’única arma que s’ofereix és la de triar el sortidor que alimentarà el nostre vehicle. El preu, a fi de comptes, es paga, en una caixa o una altra. Per tant, l’índex de consum no varia.

Cert és que els barrils de benzina que consumim ara, fa mesos que s’han omplert. Per tant, poca sinceritat trobem amb l’increment del preu just iniciades les revolucions àrabs. Encara més sospitosa és la pujada de la cotització en borsa de grans companyies petrolíferes, just abans de sumar cèntims al preu final dels carburants, aconseguint una xifra històrica.

Però amb aquesta maniobra ciutadana, tampoc puc evitar pensar en les múltiples campanyes de markèting per desprestigiar l’enemic capitalista que han circulat històricament per les nostres mans: que si s’ha trobat mig rosegador en una hamburguesa de McDonald’s o de Burger King; que si hi han paneroles i d’altres crustacis isòpodes passejant lliurement per les instal·lacions del Kentucky Fried Chicken... Vaja, passem del “No beguis Coca-Cola: passa’t a Pepsi” al “No compris carburants aquí, sinó allà”. Això sí, amb un benzímetre que prohibeix temporalment el punt de compra.

Potser ens estem equivocant de guerra. No es tracta de pressionar perquè baixi el preu, sinó limitar l’ús dels carburants a les nostres necessitats reals. El què hauríem de fer és intentar desenganxar-nos d’aquest vici petrolífer per una causa que va més enllà de les butxaques: el medi ambient. En realitat, la guerra, és contra la nostra pròpia dependència.

Petitsons

Portem uns dies perfilant els detalls pel proper cicle de músiques Petitsons. De moment, tenim nou blog on recopilar les nostres petjades, i moltes idees en ment!

paper en blanc

Quan ets petit i et donen un paper en blanc, l'omples sense pensar. Quan ara em donen un paper en blanc, sé que tot el que pugui incorporar a la seva superfície serà una petita representació de la meva persona. Deixa de ser un entreteniment per convertir-se en un repte.

Tinc ganes de pintar-lo.

Aquella noia d'ulls foscos

Des d’un petit poble de les rodalies de Sant Francisco, aquesta noia d’ulls foscos ha aterrat a la nostra vila principalment per amor. Des d’aleshores, Tiffany Sotomayor combina el seu temps entre Barcelona i Sant Andreu de Llavaneres. Professora d’anglès a l’acadèmia Blancafort, també treballa paral·lelament en el primer àlbum de That Girl With Dark Eyes (TGWDE), un projecte musical en solitari després de 6 anys amb la banda canadenca Bella. Poca cosa ens avança: a l’estiu, un LP, i quan s’hagi acabat de trobar a si mateixa, l’expressió de la seva persona en format àlbum. De moment la podrem gaudir a locals com el Clap, on tornarà el mes que ve, o aquest mateix març a Barcelona, a l’Elèctric Bar.

Melòmana per definició, la Tiffany es declara fan de la genialitat de Prince i de l’empenta d’Annie Lennox, sense oblidar altres estils com el hip hop o el funk, que assegura que la inspiren. Poc a poc, la Tiffany s’integra musical i personalment al nostre territori, que defineix com una comunitat amistosa, familiar i de mentalitat oberta. De moment ha donat el salt al passat Festival de les llums, on va col·laborar desinteressadament per una bona causa: “Les persones que ho van organitzar pensen en ajudar a la gent que ho necessita, i han ajudat a la resta a que no l’oblidin; em sento molt agraïda d’haver pogut col·laborar i estic oberta a repetir l’experiència”.

Com comences a interessar-te per la música? Que jo recordi, des de molt petita. Em fascinava, era com una obsessió. La música em va motivar en tots els aspectes de la meva vida, em va ensenyar persistència, passió i força per creure. Vaig començar a estudiar música a secundària, però es va convertir en una feina, sense creativitat ni plaer... a mi m’agrada sentir la música, crear-la, fer-la! I vaig preferir aprendre sola, practicant. El meu instrument preferit era la bateria: des dels 6 anys recordo estar picant tambors; i no sé perquè, és la direcció que vaig prendre. Crec que és divertit; tocar la bateria em fa sentir viva.

Aquest era el teu paper al grup Bella, la bateria. En algunes cançons també tocava la guitarra, però bàsicament tocava la bateria.

Però ara, amb TGWDE, també cantes. És nou per mi, perquè només ho havia fet una o dues vegades amb l’anterior grup per divertir-me. Crec que ara estic aprenent a treballar amb la meva veu, cada dia canvia i millora. També composo les cançons, els ritmes electrònics, les tecles... estic experimentant i m’encanta aquesta sensació: avui fas una cosa i potser demà t’inventes una altra... per on em portarà el procés de creació? ja ho veurem! Encara m’haig de trobar.

De fet, tinc entès que TGWDE es crea en 48 hores... molta improvisació! Després de 6 anys amb Bella, el grup estava canviant, portàvem molts concerts, molts viatges, molts festivals,... de fet, nosaltres estàvem canviant! Ens vam fer grans i les nostres vides anaven per camins diferents. Era el moment de trencar, perquè ja no era divertit. TGWDE neix després que una companyia de xocolata molt coneguda a EUA, Hershey, ens proposés crear una cançó comercial per “Oh Henry!”. Finalment vaig acceptar l’oferta en solitari, i en 48 hores, vaig composar i enregistrar la cançó. Vaig treballar molt dur per completar-la i em sento molt agraïda d’haver tingut aquesta oportunitat!

Aquí és on neix That girl with dark eyes [Aquella noia d’ulls foscos]. El nom ve perquè d’allà on vens els ulls blaus són molt comuns? Clar! Em van preguntar: quin és el teu nom? I vaig dir... un moment si us plau! Necessitava pensar-lo una mica! I com que a mi sempre em reconeixen pels ulls, és el tret que potser destaca més del meu físic... vaig dir, d’acord! That Girl With Dark Eyes! Aquí passa al revés, els ulls foscos són molt més comuns, allà predomina la gent rossa amb ulls blaus o verds i físicament jo cridava més l’atenció. Però així va sorgir el nom!

Després d’això comences el teu projecte en solitari, que pràcticament coincideix amb la teva arribada a Catalunya. És més fàcil obrir-se camí aquí? Aquí s’està vivint un gran moment per la música, però és que a més, jo crec que si ets una bona banda de música, no necessites res més. Als EUA necessites això i molts contactes, perquè hi ha molta més competència. Saps la quantitat de grups que hi ha a Los Angeles? Milers de músics que somien el mateix...

Tot i que la teva música contrasta força amb l’estil musical que hi ha actualment a Catalunya. Sí, moltíssim. Crec que la música catalana és més ètnica, a mi em sona a català, és molt especial per la gent d’aquí i ho veig molt vinculat al mar, no sé perquè, però em transmet aquesta energia, aquest relax. Res a veure tampoc amb la música llatina que triomfa més a altres llocs del Mediterrani! Tot i això, crec que a aquí hi ha una mentalitat més oberta, a la gent li agraden estils molt diversos. Això potser als EUA no és freqüent. Per exemple, és més difícil que segueixin grups que no cantin en anglès, no es senten identificats.

Que me’n dius de la llengua... perquè estàs aprenent català. Crec que m’és molt difícil fer-me entendre, encara em costa molt expressar-me en català. La gent pot pensar que sóc callada o tímida, però és perquè encara em sento estranya. Són les petites coses que no sé dir, les que no deixen acabar de veure la meva autèntica persona.

Poc a poc s’anirà esvaint l’impacte cultural. Tampoc n’hi ha tant. La societat catalana és molt més una comunitat, potser una mica més tancada, es senten diferents, i ho entenc perfectament, tot i que a trets generals, som força iguals. L’impacte ve més potser del dia a dia, però entre Barcelona i Llavaneres també n’hi ha. En aquesta ciutat tot va molt ràpid, i d’on jo vinc, tot i que també és una ciutat, és com un gran poble. En canvi, a Llavaneres hi sento molta pau, molta calma, és molt familiar: conec la gent del carrer, ells em coneixen, sóc agradables i m’ajuden quan no entenc alguna cosa, i ho agraeixo molt. Els nens als que dono classe també m’ensenyen molt.

Hi ha un intercanvi. Tenen un gran nivell d’anglès, és molt favorable, i tu els estàs acabant d’ensenyar aquesta llengua, però jo també estic aprenent la seva! T’ajuden molt amb les petites coses, t’acaben la frase quan no saps com continuar-la, et diuen la traducció d’una paraula... és genial.

Tot i això, esperes viure només de la música, algun dia. És la meva meta. La música és la passió més gran que tinc. Si algun dia perdo això, no sé què faré... necessito crear coses noves cada dia. La música és una cosa que em fa sentir feliç, és el meu mitjà per expressar els meus sentiments. I al mateix temps, és una responsabilitat.

Responsabilitat en quin sentit? El fet d’estar davant d’un públic, en un escenari, és una feina similar a la que pugui tenir un polític o un professor: has de transmetre alguna cosa. Crec que s’ha d’agafar la idea des d’aquesta posició, no com una via per arribar a la fama o a l’èxit.

Una responsabilitat, però, que de vegades entra en conflicte amb les descàrregues il·legals i altres qüestions que aquí, estan a l’ordre del dia. Quan estava amb el grup Bella, ens va passar una cosa molt curiosa. Encara no havíem llençat l’àlbum, només hi havien còpies promocionals, i sense saber com, a Alemanya ja el tenien... nosaltres estàvem a Canadà! No m’importen aquestes coses, perquè ajuda a promocionar, però entenc que grups molt consolidats lluitin contra això. Tot i que també crec que la indústria musical ha de canviar.

Cap a on diries? És un tema molt complex. S’ha de recolzar a l’artista, anar als concerts, comprar els seus treballs, perquè porten una feina, hi ha una inversió al darrere de tot el què arriba al mercat. Pàgines com myspace, iTunes, Spotify o les xarxes socials, són una via importantíssima per donar-se a conèixer, perquè la gent t’escolti sense haver de pagar. És com una llibreria, un préstec. Crec que s’ha de crear un model similar a aquest amb les descàrregues, s’ha de preparar el terreny cap a aquest camí. De fet, comprar una cançó a través d’Internet també suposa disminuir els costos: la fotografia, el paper, el plàstic del CD. A mi m’agrada col·leccionar-los, però crec que és un bon concepte sobre el que treballar.

De moment, Tiffany, estàs treballant en el teu primer àlbum en solitari. Quan el tindrem? Encara no ho sé, hi ha molta feina a fer, perquè no sortirà fins que no estigui perfecte! Ha de reflectir el què jo estic sentint, i aconseguir una unió emocional amb qui l’escolti. Escoltar la música ha de ser un alliberament de la ment, ha de divertir, de transmetre una energia. De moment podria ser que de cara a l’estiu surti un EP, amb quatre o cinc cançons. El què està clar és que ha de reflectir el millor de mi.

Tot i que hi ha un producte definitiu, però, ja t’hem pogut sentir en alguns concerts per la zona, un d’ells benèfic i aquí a Llavaneres, el Festival de les llums. He tocat al Clap, on vaig incorporar per sorpresa dos bateries: m’agrada la idea de compartir el què faig, com t’he dit, estic experimentant i l’aspecte visual als meus espectacles és un element sobre el que segueixo treballant. Espero que cada concert sigui més gran i millor, i tinc intenció de canviar la seva dinàmica de manera continuada.

També estic molt agraïda d’haver pogut col·laborar al Festival de les llums. Tot i que Llavaneres sigui una comunitat petita, està molt conscienciada, i encara que les quantitats recaptades ens semblin petites, signifiquen molt pels qui ho necessiten. Jo podia ajudar fent música, i per descomptat, estic oberta a repetir l’experiència.

"We will never be alone" on Vimeo.

"Drop it" on Vimeo.

+ That Girl With Dark Eyes (myspace)

+ 3 viles

'Smirting'

Els espais per fumadors –sí, aquells que es troben a les portes de tot local sense fum-, s’han convertit en els nous ascensors. Ja no necessitem quedar-nos tancats en aquest elevadors automàtics amb la persona que ens agrada per comentar banalment el temps que fa; només cal sortir del bar, encendre’s una cigarreta i començar amb un simple “Què et sembla la nova llei?”. Pot semblar absurd, però sense voler, aquesta prohibició ha creat una connexió entre persones fumadores, una complicitat, un punt de partida per relacionar-se. I no és broma: es diu Smirting (neologisme resultant de la suma dels anglicismes smoking&flirting). Tampoc és nou: va néixer a Nova York l’any 2003, amb l’entrada en vigor de la mateixa llei que ara s’ha establert al nostre país –com sempre, tot ens arriba amb retard. Aquesta nova activitat social també s’ha agafat amb força entre els irlandesos, que fins i tot l’han estudiat. Com a resultat asseguren que un 25% de les parelles que van néixer entre el 2007 i el 2008 tenen el seu origen a les portes de bars i discoteques, entre calada i calada.

Els smirters –que són els qui practiquen l’smirting, és clar-, tenen fins i tot una guia professional a la xarxa per perfeccionar les seves estratègies. Una de les tàctiques és la de sortir a fumar en dies de pluja, ja que per no mullar-se, la gent sol resguardar-se sota arbres o terrasses. Vaja, que com al cinema clàssic, on veiem contínuament grans actrius xuclant nicotina amb sensualitat, el cigarret es reincorpora de nou al nostre arsenal d’armes de seducció. Si la cosa funciona, potser fins i tot haurem de canviar el “Love is in the air” de Paul Young per un “Love is in the smoked air”. Qui sap.

Pels qui no fumen, però busquen parella, sempre els quedarà l’opció d’acompanyar als amics a la porta del bar, o simular el vici amb una cigarreta d’herbes aromàtiques com la utilitzada pels actors de l’obra de teatre “Hair”. I és que al carrer no hi ha problema de denuncies; almenys a causa del fum del tabac. Però el què estar clar és que la imaginació no té límits i hi ha qui fa de lligar tot un art. Així que mentre els de Gran Hermano fan edredoning en antena, ocupant l’espai abans informatiu de CNN+, al carrer més d’un practicarà l’smirting, esperant també resguardar-se amb algú sota un cobrellit. Esteu avisats.

Il·lustració Anna Grau.

Del mar al cel

L’any 1972, quan Sant Vicenç de Montalt comptava amb poc més de 900 habitants censats, la família Tintoré arriba gairebé per casualitat, a través d’un anunci en un diari: “Buscàvem un lloc per descansar fora de la ciutat, també per treballar i estudiar, però relativament a prop per arribar-hi fàcilment, i l’anunci ens va portar aquí”. Segons ens explica el pare de família, el doctor Tintoré, Sant Vicenç es va convertir en el punt perfecte per trencar el seu ritme de treball; pels seus fills, un bon record d’infància i joventut: “Vam tenir la sort de coincidir amb altres matrimonis amb fills a la urbanització, i venir aquí els caps de setmana i a l’estiu era l’escapada perfecte: mar, muntanya, natura, esport i calma”.

El 8 de novembre del 1986, com molts recordaran, un dels seus fills, Marc Tintoré, va sortir a navegar amb el seu veler 420, juntament amb un amic. La mala fortuna va provocar que, durant una maniobra, bolquessin i l’osta [el cable que aguanta el masteler a la coberta] es trenqués. Amb el pal de la major sense estabilitat només podien esperar que passés algú, però no va ser així, pel que decideixen nedar fins a la platja. El Marc cedeix l’únic salvavides a bord al seu company i desapareix entre les onades. “Aquesta és la realitat del fet: una generositat extraordinària; donar la vida per un company”, diu Santiago.

Arran aquesta tragèdia, el seu record s’ha anat fent més fort cada dia. “La resposta humana de la gent és fantàstica”, assegura Santiago Tintoré, “a partir de la gent hem anat coneixent petites coses del Marc que demostren que era una persona generosa i humil”. La seva generositat va ser honorada a títol pòstum amb el Premi Antorxa al millor esportista de l’any, i poc després la Federació Catalana de Vela també li va lliurar el Premi a la millor gesta esportiva. La seva absència, com diu el seu pare, l’ha fet més present que mai.

Jo voldria parlar,

sense saber com fer-ho,

és tant el que es pot dir...

i tan poques les paraules[1].

Sant Vicenç t’evoca el mateix que quan vas arribar? Ara s’ha edificat molt, però encara veiem el mar des de la terrassa de casa. I en aquesta terrassa és on he aconseguit desconnectar de Barcelona, de la feina i de les preocupacions; és on he escrit les paraules en record del Marc de cada aniversari. M’ha servit per trencar el ritme, que és el què buscava, i sí, guardo molt bon record de Sant Vicenç; els meus fills també. Era una molt bona combinació per ells. Per exemple, el Marc tenia un esperit molt obert. I això a Sant Vicenç li anava molt bé.

En quin sentit? Estava de cara al mar, i si obria la finestra del darrere, tenia la muntanya. Era un noi molt actiu, agafava la bicicleta i marxava a buscar el pa, feia excursions al Montalt amb els amics, i ja més gran, havia arribat fins a Torrentbó, el Coll del Pollastre o al Montseny. S’entrenava molt, i crec que aquesta manera de fer el va permetre integrar-se perfectament a Sant Vicenç.

S’entrenava per a què? Li agradava molt l’esport, per exemple, l’atletisme. Va córrer algunes maratons, i per això s’entrenava bastant. Amb el temps, al seu diari personal, vam trobar notes com aquestes: “Jo corro la carrera de marató per augmentar la meva capacitat d’assimilació del sofriment. Això em donarà més confiança en mi mateix i podré ser més útil a la societat”. L’activitat esportiva havia transcendit en molt més. I és que córrer maratons sol és molt dur i molt avorrit, i tot i que tenia forma, preferia anar més a poc a poc, però al costat d’un amic. Preferia perdre ell per ajudar a un altre, i aquesta era la seva essència. Era un noi molt normal amb un gran sentit de l’amistat.

Normal? Era alegre i bon estudiant, però sobretot, normal. Amb això què vull dir? Després de morir, la majoria dels seus amics destacaven algunes de les seves virtuts, i tots coincidien en la seva generositat. Sempre trobava la part bona de tothom, era terriblement humà. I aquests gestos de generositat que el deixaven, per exemple, sense entrepà si algú tenia gana, o sense sac de dormir si un company l’havia oblidat en una acampada. Eren coses que veia com a normals. Formava part d’ell actuar d’aquesta manera.

I tot el què sentia, ho traduïa a la poesia. Arran de la seva mort, vam anar trobant una sèrie d’escrits seus, en els que demostrava una profunditat de pensament increïble a la seva edat. Hi havien escrits en prosa, però especialment de poesia. Nosaltres sabíem que escrivia, però la gran sensibilitat humana que demostrava fent-ho, la vam descobrir poc a poc després.

També sentia una gran passió pel mar... jo crec que aquí, el fet de tenir vistes al mar, li va generar aquesta passió. Li encantava navegar, tenia un petit veler, un 420, i sempre que podia sortia. En sabia molt i ho gaudia.

Em parles d’una passió pel mar i d’un companyerisme que no va perdre ni el dia de l’accident [8 de novembre del 1986]. Va demostrar que la seva resistència moral no era una cosa innata, sinó que havia aconseguit enfortir-la amb un gran esforç personal. El seu company ens va explicar després que mentre esperaven a que passes algú a recollir-los, durant dues llargues hores agafats a la orsa del vaixell, el Marc no va parar d’explicar-li històries, acudits, anècdotes, i fins i tot, el feia cantar. Això demostra la seva fortalesa.

Ningú preveure el desenllaç d’aquesta història. De cap manera... jo sempre agrairé al poble de Sant Vicenç, a les autoritats i a tothom que, desinteressadament ens va ajudar a buscar-lo. Aquella mateixa nit, jo i uns amics ja vam sortir al mar. L’endemà i durant la setmana següent es va dur a terme un rescat multitudinari, una mostra de la solidaritat humana: 200 km de mar coberts per voluntaris, des de Lloret de Mar fins a Sant Carles de la Ràpita.

Però no va aparèixer... Passada una setmana, vam decidir que no volia continuar. Vam buscar la platja més oberta des del Passeig dels Anglesos, quan encara hi havien els espigons, perquè ell tenia un esperit molt obert. Ens vam reunir allà, vam llegir unes paraules, vam llençar uns clavells al mar,... i el vam abandonar. El van trobar 5 setmanes més tard.

Però les mostres d’afecte no es van aturar. És una cosa extraordinària. A partir d’aleshores, vam començar a rebre cartes de molta gent. Les tinc guardades totes com un autèntic tresor, perquè considero que la resposta de la societat davant d’aquest fet, és fabulosa. El Marc era humil i generós, i la meva dona sempre li va agrair les petites coses. A través d’aquestes cartes vam anar recopilant més “petites coses” d’en Marc, que mai oblidarem.

Algunes d’aquestes cartes, juntament amb els escrits del teu fill, s’han unit en forma de llibre per Edicions Claret. Però també han imprès el seu record amb altres disciplines artístiques, com ara la música o la pintura. Quan havien passat gairebé 2 anys, em va trucar una senyora andorrana, Natàlia Solà. Em va dir que era poetessa guardonada i compositora musical, i que havia arribat a les seves mans una poesia del meu fill [Jo voldria parlar]. Em va dir que li havia agradat tant, que li havia posat música. La veu la va posar el tenor Josep Ruiz. I més tard, va organitzar un homenatge al Marc, on es van cantar vàries cançons, entre elles, aquesta.

Extraordinari. Un altre dia, em va venir un pacient a la consulta amb un amic. Mentre jo el visitava, l’altre es va quedar mirant una fotografia del Marc que tenia a la taula. Em va demanar els seus escrits i la fotografia i em va prometre un quadre. Saps qui era? Hugo Briceño, un pintor magnífic. Temps després va venir amb un retrat... increïble. Va saber captar la seva essència, la seva sensibilitat.

Un altre dia, un client, em va regalar una aquarel·la en la que es veu una platja nua, un cel ennuvolat, el mar mogut i una clariana que obre el camí al cel a un veler. Del mar al cel... quina metàfora més maca! La humanitat de la gent és fantàstica!

També es va fer un homenatge el 1987 a la Pica d’Estats. Uns amics seus de la universitat em van dir que volien fer l’esforç de pujar-hi en mode d’homenatge. Finalment, nosaltres ens vam sumar. Vam enterrar una carmanyola al cim, que contenia objectes que simbolitzaven la personalitat del Marc. Érem un total de 60 persones; crec que mai hi ha hagut una ascensió més nombrosa a la Pica d’Estats... i tot això em sembla preciós.

Aquest any és el 25è aniversari. Què tens pensat? Una nova edició del llibret, incloent les entrevistes, les cartes i els escrits que tenim en record d’en Marc, sumats als seus poemes. Si es pot, serà la cinquena edició; les altres estan esgotades. Perquè el més maco de tot això és que, tot i la seva absència, en Marc està més present que mai.

+ 3 viles

---

[1] Fragment del poema “Jo voldria parlar” de Marc Tintoré