Entrevista ERM a l'Estudi 3

Aquesta és una de les entrevistes enregistrades a l'Estudi3 de Ràdio Arenys. En concret, una servidora entrevista a David Pérez Barrachina, Erm, qui va venir a fer dos acústics del seu nou treball.

Els acústics:

De vacances

Per a tots aquells que encara no han decidit de quina manera malbarataran el seu temps lliure aquest estiu: Si la idea de marxar de creuer no et convenç, ves-te’n a la presó. No és broma, una empresa catalana revoluciona el concepte “vacances” donant-li un toc de morbositat i excentricitat. L’experiència en qüestió es basa en pagar perquè et tanquin en una cel·la de 8 del vespre a 8 del matí, com un autèntic pres. Qui no ha volgut ser-ho alguna vegada? Estar tancat durant una setmana en un espai de pocs metres quadrats amb la companyia d’un llit, un lavabo i la teva pròpia consciència. Obligat a complir una dura normativa davant la mirada freda i poc piadosa d’una colla de falsos policies que vetllen per fer de les teves vacances, una experiència inoblidable. Res de fotografies de paisatges exòtics, ni de flotadors graciosos i aigües transparents. L’estiu es viu amb uniforme de ratlles negres, emmanillat o darrere dels barrots. Vetats de llibertat, sí, però per voluntat pròpia.

No és l’opció, però, més insòlita. També tens la possibilitat, si vols, de contractar el teu propi segrest. En un termini d’un mes, seràs raptat per sorpresa, tancat en un amagatall sota terra, lligat i amenaçat amb tot el realisme que estiguis disposat a suportar. El paquet complet inclou uns dies al zulo a mitja pensió, violència simulada, rescat i, fins i tot, el vídeo de l’experiència. Pels menys atrevits, tortures a base de pessigolles. Li diuen “Cosquillearte” i es ven en format spà per combatre l’estrès. O qui vulgui una proposta més familiar, Escola de Màgia al més pur estil Potter. Una mena de Hogwarts sense en Harry a les muntanyes de Klagenfurt, Àustria, en la que es pot aprendre des d’astrologia i meditació, fins encanteris, pocions i bruixeria.

Diuen que l’objectiu d’aquestes extravagants propostes són més psicològiques que no alarmants: no és símptoma de bogeria voler passar les vacances a la garjola, sinó la manera d’animar-se a viure nous reptes. Tot a un mòdic preu de 399€. I avís! També s’ofereixen descomptes per grups, encarats a les empreses que vulguin tancar als seus treballadors. Està clar que el masoquisme, ven.

Més llum per l'Àfrica

Dissabte 23 de juliol, nova edició del Festival Benèfic de les Llums a Sant Andreu de Llavaneres.

Expedició a Montserrat: un repte sense prececents

Encara que pugui semblar un repte habitual a d’altres pobles, la veritat és que a Sant Vicenç de Montalt ningú mai s’havia proposat anar a peu fins a Montserrat; però com amb tot, sempre hi ha una primera vegada. Una primera vegada amb noms i cognoms: Carlos López, Rosa Puig, Francesc “Sisku” Calopa, Núria Ruiz, Enric Geronès i Robert Subirons. Sis santvicentins aventurers de Montaltrek, l’associació Excursionista de Sant Vicenç de Montalt, que ara veuen amb satisfacció haver complert la seva fita: recórrer els 81 quilòmetres que els separa del santuari català.

En realitat, el repte se’l va proposar Carlos López, quan un dia li va prometre a la mateixa Moreneta que aniria caminant a veure-la. Al adonar-se que mai s’havia fet des del poble, va proposar la seva nova meta a la resta del grup, que poc a poc, es van anar apuntant. “En un principi els vaig enganyar una mica”, explica Carlos López, “especialment a en Sisku, a qui li vaig dir que eren només 60 quilòmetres”. Francesc Calopa no veia clar aguantar el trajecte als seus 74 anys, però va acceptar el repte en veure que Rosa Puig, de 66, s’apuntava a la caminada amb els ulls tancats. “Cal dir que érem un grup molt heterogeni, perquè la Núria és la més jove, amb 25, i jo el més gran”, assegura Calopa, “i la veritat és que ha estat tota una experiència, i ara em sento capaç de qualsevol cosa”. “Volíem comprovar quin és el nostre límit”, afegeixen la Núria i l’Enric, “i haver arribat a la meta és tota una satisfacció”.

L’aventura va començar el passat 4 de juny a les 3 de la matinada a la Plaça del poble, després d’haver entrenat alguns dels trams del trajecte anteriorment. Motxilles a l’esquena i ben mentalitzats, els sis excursionistes van baixar fins a la platja i van iniciar el seu camí cap a Montserrat. “La primera sorpresa ens la vam trobar a l’alçada de Vilassar de Mar, a la platja, que estava plena de conills” explica la Rosa Puig entre rialles, “hi havia almenys una vintena, no ho havíem vist mai!”. El camí va continuar fins a Premià de Dalt, on es va fer una primera parada a l’ermita de Sant Mateu. Eren les 7 del matí i no es tornarien a aturar fins a Vallromanes, a l’hora d’esmorzar, on algun, va arrencar a córrer. Martorelles, Mollet, Polinyà i una fotografia a cadascun dels cartells que anunciava l’entrada a un nou poble. “Fins a Sabadell vam anar fent, i en aquest punt és on vam tenir el primer moment crític del grup, perquè la Núria ja no podia més psicològicament”, explica López. “Eren les 3 de la tarda i els meus peus van dir prou”, matisa ella, “però després de dinar em van convèncer per tirar endavant, i és on veus que pots més del què et penses”.

“A la rambla de Sabadell ens vam treure les sabates perquè havien aparegut les primeres seqüeles de la caminada, tot un espectacle” apunta la Rosa, “la gent ens mirava com si estiguéssim bojos!”. “Durant tot el trajecte ens vam trobar gent que ens preguntava on anàvem i al·lucinava” afegeix en Sisku, “i ens animaven a seguir endavant, ens manteníem motivats”.

El temps els va acompanyar, núvol i amenaça de pluja, fins que a Terrassa, va descarregar amb força. Van aparèixer les primeres trucades des de Sant Vicenç, pensant que s’anul·laria la fita. “A l’alçada de Vacarisses vam tenir el segon moment crític” diu en Carlos, “els vaig enganyar a tots dient que quedaven 7 quilòmetres, que no acabaven mai!”. “Veiem Montserrat de lluny, els cotxes ens pitaven, i el fet de pensar que ja portàvem tants quilòmetres, ens va permetre continuar, encara que fos a quatre grapes”, assegura la Rosa. Tot i això, s’anava fent fosc, i cap d’ells havia caminat sota la lluna per aquelles carreteres. “Tot i que havíem fet la ruta, hi ha trams, especialment arribant a Monistrol, en els que havíem d’anar sobre l’asfalt”, explica López. “Per a mi això va ser el més dur”, apunta Calopa, excursionista experimentat, “em bullien els peus”. Els sis aventurers van perdre el camí durant uns minuts, i van haver de rectificar. Aviat trepitjarien Monistrol de Montserrat, la meta. Eren dos quarts de 12 de la nit i ho havien aconseguit.

“Satisfacció” diu en Francesc Calopa, “això és el què sents, que no et pots abandonar”. “Va estar un repte personal i el vam superar” segons la Núria. “Tenia clar des del principi que ho aconseguiríem”, valora la Rosa, “i va ser massa”. “El millor va ser la dutxa” apunta l’Enric, “la dutxa i el sopar”. “Cadascú de nosaltres va dedicar aquest repte a alguna persona” acaba en Carlos, el cap d’expedició d’aquesta aventura.

L’endemà una vintena de santvicentins de Montaltrek es va acostar fins a Monistrol. Entre aplaudiments, van felicitar als companys de l’associació i els van acompanyar a fer l’ofrena fins a la Moreneta. El mateix Josep Maria Soler, Pare Abat de Montserrat, els va felicitar personalment per haver vingut des de tan lluny, a peu. “Va ser una ofrena molt emotiva per tots”, conclou López, “i fins i tot vam aparèixer per TV3, que retransmetien la missa!”.

Ara ja poden dir que són els primers veïns de Sant Vicenç que van anar fins a Montserrat. I repetiran l’experiència en dues etapes, convidant a tothom qui vulgui, a través de Montaltrek.

Plantes i flors per combatre la leucèmia

Ja fa més d’una dècada s’organitzen biennalment les Jornades Viridalia, en les que en les que productors de material vegetal del Maresme, entre els qui hi trobem també l’empresa llavanerenca Planteles Lloveras S.L., es troben per mostrar les seves instal·lacions amb la finalitat de compartir experiències i propostes per innovar en el sector amb clients i professionals. “Proposem novetats que creiem que poden tenir sortida en el mercat, fem una exposició de diferents varietats de plantes i demanem als visitants, professionals i clients, que ens valorin els nostres productes”, explica Francesc Colom, responsable tècnic de l’empresa llavanerenca, “el què passa és que totes les mostres que tenim no es poden comercialitzar, perquè són petites quantitats de cada varietat, i al final, són plantes que s’acaben llençant”. En aquesta edició de Viridalia, a Miquel Lloveras va sorgir la iniciativa de convertir cada una de les plantes exposades en una petita ajuda per lluitar contra el càncer. “Una de les nostres treballadores col·labora amb l’associació Llavaneres contra el càncer, i va proposar donar aquestes plantes” explica Colom, “estem molt satisfets perquè hem aconseguit recaptar més de 3.500 euros, que ara es sumaran al què recapti l’associació i es donarà a l’Hospital de Sant Joan de Déu per investigar cures contra el càncer”.

Què havíeu preparat per Viridalia? Dins la nostra producció, treballem per exemple el comportament de varietats dins del nostre clima, les testem per veure si resultarien interessants, i això és el que mostrem en aquestes jornades, amb professionals i amb clients. Aquest any vam preparar una exposició amb més de 400 varietats de plantes, la majoria de flor, però també hortalisses pel balcó, que ara està molt de moda.

Pels horts urbans. Exacte! Teníem, per exemple, tomaqueres de port determinat. Això vol dir que arriba un moment que s’atura el seu creixement d’alçada i continuen produint tomàquets. Ha estat curiós, perquè nosaltres normalment fem el planter i durant aquestes jornades hem pogut veure el format final.

Tot això és el que vau vendre dissabte 11 de juny, en aquestes jornades benèfiques que han donat una sortida a tota la vostra exposició? Totes estaven a la venta amb un preu simbòlic: Lloveras donava la planta, i a més s’oferia una visita per les instal·lacions, uns tallers per infants i una botifarrada dins la finca per tothom qui volgués. Encara en queden algunes, però també és veritat que dies després encara hem rebut visites de persones que volien seguir comprant-ne.

Tot un èxit. Estem molt contents amb el resultat, perquè no sabíem si aconseguiríem que vingués la gent i ho hem aconseguit. Només per la botifarrada vam vendre 82 tiquets, i cal dir que no tothom es va quedar a dinar. També vam muntar inflables, un taller de papiroflèxia i activitats pels més petits.

De quina manera relacioneu el vostre món amb els més petits? Per exemple, els donàvem un tac de planter, i havien de fer la planta, regar-la, els hi ensenyaven com seria aquesta planta més endavant,... és una manera d’acostar la nostra feina als nens i nenes.

I per la resta? Pels adults, oferíem l’oportunitat de veure com treballem. Això ajuda a donar-nos a conèixer, per tal que es vegi que Llavaneres no és un poble dormitori, sinó que també hi han empreses que treballen, i amb un nivell tecnològic molt avançat. Precisament per això també ens agradaria destacar la col·laboració d’altres negocis llavanerencs que van aportar el seu granet de sorra: Excavacions i Transports Jocar, Toquem fusta, Gràfiques Llavaneres, Sileva, Embalatges Vallter, Flora Molí, Flora Ferran, Forn Sant Andreu, Fruites i Verdures Salvador i Tere....

Amb treballadors que també es van sumar a la causa. Doncs sí, estem molt agraïts perquè la gent de la casa va venir a treballar aquell dissabte i van viure l’experiència de tractar amb els clients. Pensa que nosaltres som majoristes i normalment no tenim aquesta oportunitat. Aleshores tothom qui va venir també va tenir l’ocasió de rebre assessorament per part de tots ells, de com cal tractar aquelles plantes perquè durin més, i això s’agraeix. A part, és curiós, perquè no coincidien les nostres percepcions amb les de la gent.

Què vols dir? Les persones agafaven la planta o flor que més els cridava l’atenció, i sovint es tractava de varietats que nosaltres havíem cregut que estaven obsoletes, i d’altres que pensàvem que eren més atractives, no s’agafaven. Això també ens ensenya a nosaltres, que treballem en aquesta línia com deia abans.

Quants diners han donat aquestes jornades? Poc més de 3.500 euros. Aquests diners han anat a parar a l’associació Llavaneres contra el Càncer i es donaran a l’Hospital Sant Joan de Déu per cobrir despeses en la investigació contra la leucèmia. Es sumaran al què recaptin amb altres activitats, com el Festival contra el Càncer que es fa cada any al juliol.

Repetireu? N’estem convençuts. L’experiència ha estat gratificant, tot i que tampoc sabríem com aniria, al final ha estat un èxit. Ara faltarà perfeccionar alguns detalls, com per exemple allargar les jornades a un parell de dies. La qüestió és que la mostra que fem servir d’aquí dos anys tingui una utilitat, i que aquesta utilitat, sigui també per una bona causa.

No, gràcies

Assegut al sofà, moment crucial a plena tarda de pel·lícula bèl·lica que ara no ve al cas, sona el telèfon en el moment més inoportú. Entre trets escolta el seu nom a l’altra banda i assenteix amb inseguretat. Diuen que la trucada s’ha fet marcant números aleatòriament, com per casualitat. Primera errada: Saben noms i cognoms de la persona que els escolta. No gràcies, no m’interessa una assegurança que cobreixi tots els possibles incidents domèstics que puguin afectar-me. L’endemà a la mateixa hora, es repeteix l’interrupció, aquesta vegada, mentre llegeix atentament les aventures de la protagonista de la seva última adquisició literària. Sí, sóc jo mateix, i no, gràcies, no em vull beneficiar de cap oferta per millorar la meva connexió a Internet. Truquen a la porta. Bona tarda, l’interessaria canviar-se de companyia.... No gràcies. No m’interessa.

Obre la safata del meu correu electrònic i la troba saturada d’ofertes: bitllets d’avió a preus increïbles amb un “des de” al davant que em permet intuir que no, no volarà un dimecres a dos quarts de quatre de la matinada; estàncies en hotels de luxe; 2x1 en revelat de fotografies; imprimeix la cara del teu gos en una samarreta a meitat de preu; compra, paga, consumeix. A totes el coneixen; moltes no les coneix. Encuriosit, escriu noms i cognoms a Google, i apareixen 2.814 resultats en menys de disset centèsimes. Tot i que en molts casos no es tracta de la seva persona, descobreix una quantitat desmesurada d’informació. Qualsevol persona, sense gaire esforç, sap com és, què és, a què es dedica, on viu, què consumeix, i fins i tot què pensa.

Anul·la el seu tracte amb qualsevol empresa. Sol·licita que el donin de baixa de tots els serveis d’alerta i newsletters. Suprimeix el seu usuari a totes les pàgines. El·limina els blogs en els que participa. Torna a introduir el seu nom al Google: el seu ‘jo’ virtual és més petit, però encara és viu. Bloqueja els meus comptes a les xarxes socials. Reconfigura la privacitat dels correus electrònics. S'obsessiona per esborrar qualsevol petjada, i una vegada aconseguit, el persegueix la por d'haver deixat d'existir.

Breument.

Es pensava que seria una nit com qualsevol altra, sense res d’especial. Però es va fer tan curta, que al final, gairebé no va tenir temps de pensar-la.

El significat del silenci

Les 9 en punt i comença la classe de filosofia dels alumnes de batxillerat d’una escola qualsevol. Entra un home amb els cabells desendreçats de tons blancs, grisos i negres, una samarreta blanca que sobresurt per sota d’un jersei blau marí i uns pantalons color crema de pinça. Camina amb l’esquena lleugerament inclinada, com si els llibres que carrega als braços fossin un pes mort que li costa arrossegar. El seu cos és menut i arrodonit, i el seu rostre és un cúmul d’arrugues que neixen asimètricament d’uns ulls petits i cansats, amagats rere unes ulleres quadrades de pasta marró que rellisquen suaument a la punta d’un nas aixafat i ample; just a sota, els llavis són inexistents, una ratlla prima i rosada. Ell és el mestre, però avui es presenta com un estudiant més.

Un dels alumnes de tercera fila s’aixeca amb timidesa. Porta un quadern de tapes dures color verd. És un verd cridaner, com el de les fulles recent nascudes que s’obren pas a principi de primavera. Es col·loca d’esquenes a la pissarra, de cara als seus companys; el mestre a la seva dreta. Obre amb parsimònia el quadern, mira la fulla quadriculada, buida, sense lletres. L’objectiu era omplir aquell tros de paper amb les seves sensacions, amb un text de temàtica oberta, però que expressi la seva opinió sobre qualsevol qüestió. És el quadern dels alumnes, l’espai que el mestre els ha facilitat perquè aprenguin a filosofar; ha de dir la seva, recolzant les seves teories amb arguments; no valen les fal·làcies. L’alumne continua en silenci, sense obrir boca. Passa el primer minut, el segon i el tercer; la dinàmica no varia i la resta es comença a incomodar pendents del rellotge.

“És que no has escrit res? li pregunta el mestre passats 10 minuts, mentre empeny les ulleres de pasta al seu lloc, “no has fet la feina?”. “No, i sí” respon amb nerviosisme l’alumne. S’explica. Ell ha fet l’exercici, però ha considerat que no li calen les paraules per expressar-se. Vol demostrar que el silenci té un significat; que una pàgina en blanc, diu més del que aparenta. Els seus companys inicien un debat, i poc a poc, el silenci inicial desapareix en una lluita d’arguments a favor i en contra. L’aula es divideix entre els qui recolzen la iniciativa, els que no, i els que directament, passen de dir la seva.

Quan tots acaben de barallar-se, l’alumne agafa aire i, a la fi, s’expressa: “Que no digui res, que no prengui partit, no vol dir que no tingui una opinió, sinó que cap de les que m’oferiu em convenç”, comença, “això demostra que el meu silenci és igualment significatiu, encara que aparentment, el vot sigui invisible”. El passat 22 de maig, un 36% de Catalunya es va quedar en silenci. Cal tenir-ho, doncs, tant en compte com la resta.

Taekwondo amb 'el profe'

Francesc Venzalá, més conegut pels seus alumnes com el ‘profe’ és mataroní i amant de les arts marcials des de petit. De fet, porta pràcticament tota la vida dedicat a practicar i ensenyar aquestes disciplines, que considera que són “molt més que un esport”. El ‘profe’ ens parla d’una filosofia basada en el respecte i la disciplina que l’han format com a persona. I és que el que va començar com una afició amateur, el va portar a convertir-se en Campió de Catalunya de Taekwondo, i avui, en Director d’Arbitratge de les Federacions Catalana i Andorrana, a més de professor i entrenador. La seva dedicació per aquest esport de combat també el van portar l’any 2010 a rebre el Premi Nacional del mèrit esportiu de la Federació Espanyola de Taekwondo. El seu currículum també inclou altres disciplines com el Hapkido, amb un 6è DAN, que ha portat a l’equip de Catalunya a guanyar els campionats els 3 últims anys.

Venzalá va arribar l’any 1984 a Llavaneres per obrir el seu propi gimnàs, en el que des d’aleshores, han circulat molts llavanerencs interessats en aquesta herència coreana. Alguns d’ells, infantils i cadets, l’acompanyaran el proper 11 de juny per competir a l’OPEN d’Andorra. Per tots ells, continua sent el ‘profe’. “A les meves classes impera el respecte”, explica, “els alumnes s’han de guanyar la meva confiança abans de poder dir-me Francesc”. Amb ell, hem conegut una perspectiva molt diferent de les arts marcials.

T’inicïes en el món de les arts marcials al 1969, quan encara no era una afició massa popular. Tot just començaven les pel·lícules del Bruce Lee, però a mi sempre m’havien agradat les arts marcials, cosa que els meus pares no entenien. Havia llegit molt al respecte. El què passa és que no es percebien com ara, es consideraven una arma. De fet, havies d’anar a la Guàrdia Civil per fer un certificat penal en el que es demostrés que no tenies comptes pendents amb la justícia, abans de poder federar-te i començar en un gimnàs. Així ho vaig fer, i vaig començar a fer Karate a Mataró.

Perquè el Taekwondo no era legal. Aleshores no es concebia com un art marcial a Espanya. Es parlava del Karate ‘volador’, per les puntades de peu i els salts. El Karate utilitza un 60% els punys, i el Taekwondo és el contrari, s’utilitzen més els peus. Fins l’any 1985, el Taekwondo es va considerar una disciplina associada al Judo. Fins el 1987, no es va crear la nostra pròpia Federació.

Avui dia, aquesta imatge s’ha normalitzat, ja no es considera tant una arma, tot i que implica una responsabilitat de la persona. Exacte, però això és una vessant que forma part de la filosofia de les arts marcials. Es basen en el respecte. No deixen de ser una disciplina militar, molt severa. Per això molts pares porten els seus fills al meu gimnàs. No permeto insults, ni agressivitat fora del combat, ni tan sols anar al lavabo sense demanar permís. A les meves classes, impera el respecte.

Els portes ‘rectes’? Jo crec que els nens no són ni bons ni dolents, i moguts ho són la majoria. Però amb aquest esport s’aconsegueix que treguin la seva agressivitat de manera controlada. Agafen confiança, aprenen a respectar les normes i això els dóna una altra tranquil·litat fora d’aquí. De fet, tinc ex-alumnes que em porten els seus fills a l’escola.

És tota una filosofia. Exacte! No només és esport, és una cultura. Per exemple, el vocabulari que s’utilitza és l’original, és coreà. I també és un repte. Créixer dins d’aquest món és un procés lent, vas pujant de cinturó poc a poc: blanc, blanc-groc, groc, groc-carbassa,... fins a arribar al negre, que és el màxim. És un aprenentatge molt llarg, i no tothom continua.

En el teu cas comences com amateur, i el teu lligam amb el Taekwondo va creixent fins que el 1984 decideixes obrir la teva pròpia escola. Perquè a Llavaneres? En aquest món mai es sap, molts es queden pel camí. Vaig començar a competir, vaig arribar a ser Campió de Catalunya, i combinava el gimnàs amb el meu ofici com electricista mecànic. Finalment, però, vaig acabar centrant-me únicament en el Taekwondo com a professional. Donava classe en un gimnàs a Granollers, fins que va arribar un punt en el que em vaig plantejar obrir el meu propi centre. A Llavaneres no hi havia cap altre gimnàs que oferís la possibilitat de fer arts marcials. Des d’aleshores, estic al mateix local, i tinc molt bon concepte de la gent del poble. De fet, passo més hores aquí que a Mataró, que és on visc.

Va encaixar bé la proposta des de bon principi? Vaig començar amb 80 alumnes, que no són pocs. Actualment em mantinc al voltant del centenar. A més ofereixo Defensa Personal Femenina i Hapkido, que seria defensa i atac. També he fet Aeròbic i altres esports al gimnàs, en funció de la demanda que he anat tenint. El què està clar és que hi ha una inquietud ciutadana, certa inseguretat. I aquesta és una manera de sentir-se preparat.

Val a dir que també s’ha obert una mica al sexe femení, perquè originalment era un esport més aviat pensat pels nens. Aquesta mentalitat ha anat canviant, ara hi ha moltes nenes que fan Taekwondo. Evidentment, depèn de la persona, i de les qualitats de la persona, no del sexe. Hi han altres esports que són més agressius, perquè a les arts marcials, tot està molt limitat. El què et deia del respecte.

Hem de saber que també fas d’àrbitre. Com sorgeix aquesta vessant? Quan una persona arriba al cinturó negre, ha de fer un curs d’arbitratge, obligatòriament. Cal conèixer el reglament sobre el què es treballa. Jo sóc cinturó negre 7è DAN en Taekwondo. Aquests nivells també s’atorguen en funció del que tu aportes a la Federació. A partir d’aquí, pots anar-te formant: un curs per ser àrbitre nacional, un curs d’arbitratge internacional,... és com una cadena. Sóc Director d’Arbitratge de la Federació de Catalunya i de la Federació Andorrana.

L’àrbitre d’aquesta mena de campionats, però, no tenen res a veure amb els d’un partit de futbol, per exemple. L’àrbitre fa una mica de psicòleg, perquè has d’anar més enllà del reglament. Pensa que hi ha molta pressió, i davant del dubte, has de parar el combat, escoltar la resta d’àrbitres, i donar la resposta que creguis apropiada. Has de saber escoltar i ser flexible, perquè les normes no són rígides. Per exemple, un pot caure, això és falta, però potser ha relliscat i no l’has de sancionar. Has de saber interpretar el reglament.

Anys després, però, continues sent ‘El profe’. No deixo que els meus alumnes diguin el meu nom, mantinc una separació de respecte professor-alumne, tant al gimnàs com al carrer. Perquè si pel carrer no es comporten i els veig, també els hi reprenc. Fins i tot, hi ha hagut un ex-alumne que em continuava dient ‘profe’, i li vaig haver de dir que ja em podia dir Francesc, perquè després de molts anys, ja s’havia guanyat la meva confiança.

A cop de tisora

Creua el llindar de la porta mentre sona un picarol entremaliat que posa en alerta a les dues treballadores del local. “Bon dia” es diuen els uns als altres, “venia a arreglar-me els cabells”, continua el client. “Li tallarem!”, diu la que sembla més veterana, que té els ulls tan grans que li donen un aspecte poc proporcionat. “Li tallarem” repeteix l’altra sense alçar el cap, mentre pinta de vermell l’ungla d’una dona d’aspecte poc amable. En pocs segons, es troba assegut en una cadira de pell arrugada i desgastada pel pas del temps i amb el coll atrapat en una pica de porcellana blanca que li provoca esgarrifances al clatell.

Acabat el rentat capil·lar, una tovallola seca li embolica el cap. Falta l’instrument estrella, que ràpidament divisa. Reconeix el seu perfil: meitat corbada, rodona, forjada de forma el·líptica; li segueix un tram recte format per dues làmines afilades i punxegudes. L’eix que les uneix és una peça cilíndrica de petites dimensions, però determinant per fer efectiu el mecanisme. Pell color gris metàl·lic i llis, capaç d’encegar l’enemic amb el simple reflex d’una llum artificial. Figura esquàl·lida de tacte fred, aparentment inerta, però amb un potencial voraç. Capaç de dividir, separar, trencar, fragmentar, escapçar,... retallar. Les tisores esperen pacientment damunt el prestatge que algú les agafi i les faci funcionar.

El client se les mira, desconfiat, atemorit. “Quan sento el ressò de les tisores, em tremolen els drets”, li diu. La perruquera veterana somriu i les agafa del prestatge sense dubtar. Amb dos dits, subjecta el manyoc de cabells, humits i tibats, i els situa just al centre de les dues fulles. Amb un gest, el tall és net, recte, impecable. Tot just acaba de començar, però el canvi ja és notable.