Substitucions Volem pa amb oli

Magazine cultural VOLEM PA AMB OLI de Ràdio Arenys del 27 de desembre del 2010.

Locutora: Elena Viu
Tècnic: Toni Majó

L'eròtica del poder

No hi ha res que ens agradi més que assaborir les prohibicions. Creixem amb el mite intern que les normes existeixen per no sempre complir-les. I és que no seguir el camí establert ens provoca un vessament d’adrenalina. Potser per això no em sorprenc quan un petit diu que m’explicarà un secret, si jo li confesso un altre, perquè d’aquesta manera, li dono un arma per defensar-se si no compleixo amb la meva paraula. Conèixer fets que ningú més sap ens agrada, perquè tenim el poder de traficar amb tots els secrets que han caigut en les nostres mans. Per patentar aquest gust, sempre deixem anar la cua “no ho diguis a ningú”, una incitació en tota regla a trencar promeses.

Si haguéssim de buscar una acció sinònima i absurda al plaer que sentim quan expliquem un secret a una altra persona, seria la de prémer el blau que tenim per demostrar-nos que ens fa mal. Quan més fort el premem, més dolor sentim, però no per això deixem de fer-ho. O arrencar-se una crosta sabent que ens quedarà la marca. O gratar-nos una picada de mosquit de manera obsessiva, tenint la certesa que en uns segons, l’alleugeriment es converteix en una picor encara més intensa. Així es sent un traficant de secrets. Es tracta de l’eròtica del poder. El mític xantatge del “Sé una cosa que tu no saps, i esbrinar-la té preu”. El fet de saber que el nostre “client” insistirà i oferirà les mil i una per aconseguir-lo.

Ara no cal pressionar ningú perquè t’expliqui un secret. La manca de privacitat de les xarxes socials i l’anonimat internauta faciliten informació gratuïta de tota mena. De fet, hi ha empreses que continuen traficant amb els nostres secrets. Aquesta és la nova eròtica del poder, i nosaltres, les nostres pròpies víctimes.

Racó Viu - Desembre 2010
3 viles

Llavaneres al paladar

Té 55 anys, la cara feta de massapà amb pinyons incrustats, que reposa sobre una fina capa de pasta fullada farcida de crema. Per aquest motiu, a casa, allà on la van crear, li diuen “Coca de crema”. Per la resta, aquells qui l’hem feta nostra, és la “Coca de Llavaneres”, unes postres artesanes amb denominació d’origen que traspassen fronteres: omplen els aparadors de les pastisseries de la comarca, les cartes de molts restaurants catalans i el nostre paladar; també hi ha qui, fins i tot, diu haver-la tastat a la selecta cadena de restaurants franceses Maxim’s. Però en realitat, tot ha estat gràcies a la “voluntat de Déu”, segons expressa el seu inventor, Gaspar Sala i Ros, que devot i humil, va dissenyar la recepta el 1955. Avui, la seva creació forma part de la identitat de Llavaneres.

La tradició al gremi venia de família, de fet, el seu avi i després la seva mare, ja feien de forners a Llavaneres. “La pastisseria Sala podria tenir 200 anys d’història” explica la seva filla, la Fàtima, “era un negoci familiar que va passar de pares a fills, i avui encara n’estem més orgullosos, perquè el meu fill també ha decidit continuar la saga de pastissers”. Després d’aprendre l’ofici a casa, el Gaspar va marxar a Barcelona a ampliar els seus coneixements al món de la pastisseria. La gràcia que demostrava Sala el va portar a obtenir el primer premi “Horno del cisne” mentre treballava a la pastisseria Sant Jordi. “Va fer una mona molt maca”, apunta la seva dona, la Pepeta Cabot, mentre sosté una fotografia. També mostra imatges d’anys enrere de l’aparador que ella mateixa dissenyava amb les creacions del seu marit, i que molts recordaran. “S’ha de dir que ell, en Gaspar, és el creador de la Coca de Llavaneres”, diu la Fàtima, “però és la Pepeta, la meva mare, qui l’ha venuda durant molts i molts anys”.

La clientela principal de les pastisseries llavanerenques durant els anys 40 i 50 era el que els Sala anomenen “la colònia”. “Les famílies que estiuejaven a Llavaneres eren els qui feien els encàrrecs, i el meu pare, que és un artista, sempre estava fent proves i perfilant les seves postres”, explica la Fàtima, “la pastisseria és una barreja d’imaginació i qualitat, i això el meu pare sempre ens ho ha ensenyat: si els ingredients són bons, el producte també ho serà”. Gaspar creia en la seva manera de fer, i un bon dia, va decidir millorar la seva coca de crema afegint dues fines capes de pasta de full, una pinzellada de massapà i uns quants pinyons per sobre. La primera versió del que es convertiria en la Coca de Llavaneres va passar pel paladar de la seva mare i de la seva germana gran, que eren molt llamineres, i que van donar-li el seu vist-i-plau. “Sembla que hi ha d’haver una força que m’ha portat a crear aquesta recepta, però no n’hi ha cap, és gràcies a la voluntat de Déu: va sortir, va agradar i continua repetint-se, i això sí que és important”, puntualitza el Gaspar.

Avui, la procedència dels ingredients principals a la pastisseria Sala ha variat respecte els seus inicis, els ous i la mantega ja no són de Canyamars, però asseguren que continuen sent de primera qualitat per elaborar la recepta al peu de la lletra. “Com que la gent comprava moltes coques, altres pastisseries van començar a copiar la recepta pocs mesos després de crear-la”, comenta la Fàtima, “per una banda, això va popularitzar aquesta coca, que es va convertir en la Coca de Llavaneres i que avui té denominació d’origen; de l’altra, si no es fa amb bons ingredients no surt bona, i això també ens perjudica, per això la gent que ja l’ha tastat sap on ha d’anar a comprar-la”. Sigui com sigui, la pastisseria Sala es va convertir en un punt de referència, de fet, el Gaspar explica que “hi ha treballat mig Llavaneres”, perquè per sort mai els ha faltat la feina.

Cada època té el seu postre: els panellets, els torrons, les mones, etc., però la Coca de Llavaneres és present tot l’any i continua sent el producte estrella: “Hi ha qui la compra per emportar-se-la de postres i també qui se la menja aquí mateix, perquè tenim un petit espai per degustacions”. Avui el Gaspar, ja jubilat, es passeja pel seu antic laboratori per assaborir els productes de les generacions que el precedeixen, sempre amb el seu bon parer. La família Sala ha volgut agrair a tothom la confiança que els han donat durant tants anys. Queda clar que la qualitat és la base de l’èxit, i gràcies a això, ja podem dir que hem portat Llavaneres al paladar.

Sant Andreu de Llavaneres · Desembre 2010 · 3 viles

Hola i adéu

Distingeixo a la llunyania una cara coneguda i em preparo per pronunciar un “adéu” que aviat surt a l’exterior. Les paraules s’escampen per l’aire i impacten contra un “hola”. En aquell moment penso que es tracta d’un convencionalisme que no queda protocolàriament ben definit: Teòricament, hauria d’haver dit hola, perquè és la primera vegada que el veig avui, però un segon raonament em porta a l’adéu, perquè no tinc intenció d’aturar-me. A la pràctica, durant el xoc de salutacions adverses he passat de llarg la seva persona, i ella ha aturat la marxa, segurament esperant entaular una conversa supèrflua. Així que finalment, tot ha quedat en un “Hola i adéu”.

Fotografia

Ara els records es guarden en carpetes, amb formats intel·ligibles i denominacions numèriques. La fotografia predilecta del nostre viatge a París queda enregistrada amb un IMG_0549.bmp que gairebé mai obrim, perquè les fotografies es multipliquen i la tinta no dóna per tant. El nostre propi patrimoni material queda, sense voler, oblidat al fons de l'escriptori; però no el que tenim a l'habitació amagat sota pilons de paperassa.

Informatiu Ràdio Arenys

Amb nom i cognoms

Recordo haver parlat del tema amb la meva àvia en vàries ocasions. La discussió va sorgir de la notícia de la veïna del 4t 1a d’intercanviar l’ordre “correcte” segons la llei dels cognoms de la seva descendència. El motiu aparent era la diferenciació: el Sánchez per part de pare era massa corrent. La polèmica estava servida a la família, i el ressò va traslladar-se a tota l’escala per pura tafaneria. La meva àvia no estava gens d’acord amb la decisió. Considerava que el cognom patern ha de prevaldre perquè sempre ha estat així. No trobava arguments ferms per defensar la seva postura, però la seva tossudesa l’obligava a insistir davant la meva indignació. Segons el seu parer, el nostre cognom està condemnat a desaparèixer per qüestions biològiques. El cognom del meu pare, el del meu avi, el del meu besavi i el d’un gran etcètera generacional. De la mateixa manera que el nostre sexe ha trencat amb una llarga tradició de nom i cognom a la família.

Ara, la llei podria afavorir acabar amb aquesta discriminació històrica, perquè d’aquí dos anys, els pares podrien triar l’ordre dels cognoms que considerin adient pels seus fills, com va fer la veïna del 4t 1a. Podran escollir l’opció més vàlida per diferenciació, per estima, per fonètica o per gust.

La reforma legal també planteja altres qüestions, com ara la d’establir un ordre en cas de desacord: l’alfabètic. D’aquesta manera, segons al·leguen, no es discrimina cap de les dues parts, ni la paterna, ni la materna. I donen una solució ràpida i contundent a una possible disputa de parella: I és que si ja és difícil triar el nom del nouvingut, ara, a més, caldrà decidir l’ordre dels seus cognoms.

Qui sap si en un futur, els més llestos traduiran el tòpic “Estudies o treballes?” per un “De cognom Vilar? Em va perfecte! Sortim?”. La pràctica s’estendrà amb tanta rapidesa que els cognoms que comencin amb les lletres del final de l’alfabet, seran discriminats per sempre més. Aviat les persones amb cognoms alfabèticament poc atractius, es convertiran en una espècie en perill d’extinció.

Ja m'imagino les futures divisions per les meses electorals. Des d'Abad a Aymerich, a la primera; des de Bach a Clavé, a la segona; A partir de Fabregat, a la de casos particulars.

Paradigma Ni-ni

D'alguna pel·lícula que ara no ve al cas hauré heretat l'afirmació que remet a un mateix a expressar una idea a través de les paraules d'algú que ja ho ha fet amb antel·lació. Feia dies que pensava en construir jocs de paraules per desmuntar l'estratègia, deixeu-m'ho dir, oportunista, que l'encara President de la Generalitat, José Montilla, presenta per "solventar" l’atur juvenil. El paradigma lèxic dels Ni-ni que emmarquen uns pocs i exclouen uns altres que podrien i haurien de beneficiar-se també d’aquestes prestacions socials. I és que no entenc de què servirà intentar formar gratuïtament als qui no tenen estudis, si els qui en tenen tampoc troben feina. No seria més lògic aplicar aquestes ajudes de manera generalitzada a la creació de llocs de treball?

En definitiva, que continuo a l’espera del disseny del paraigües perfecte. Però com bé diu l’expressió castellana “Para muestra, un botón”, us remeto a l’article que s’ha avançat a les meves intencions reflexives. I amb el permís de Pilar Rahola, l'imprimeixo també a continuació:

Los otros ni-ni

¡Qué manía de repartir el dinero público como si fueran caramelitos, para arañar cuatro votos!

Me interesa muy poco el debate sobre "el electoralismo" de la medida. Evidentemente que es electoralista tomar una decisión económica que afecta a un colectivo muy definido y hacerlo a un mes de las elecciones. Primero, porque deja la patata caliente al gobierno que vendrá, a sabiendas de que las telarañas que encontrará en las arcas públicas caparán cualquier otra iniciativa que quiera adoptar. Y segundo, porque obliga a mantener una política de subvención que forzosamente tendrá que comerse el nuevo gobierno. Esto no se hace, aunque sea cierto que lo hagan todos, cuando las prisas electoras les aprietan el trasero. ¡Qué manía de jugar con el dinero público como si fuera parte del propio dispendio electoral! ¡Y qué manía de repartir el dinero público como si fueran caramelitos, para arañar cuatro votos!

Pero más allá de este debate recurrente y aburrido, la medida me parece bochornosa, y no sólo porque abunda en la nefasta cultura de la subvención. Me lo parece porque, puestos a preocuparse por los ni-ni, y, peor aún, puestos a considerar que hay que darles pescadito barato en lugar de la caña de pescar, ¿por qué no preocuparse por los otros ni-ni, mucho más ni nada que los jovencitos que ni estudian, ni trabajan, ni vaya usted a saber si todos lo han querido alguna vez? Perdonen, pero en esta crisis profunda que está comportando tanto dolor en tantos miles de hogares, el ni-ni es algo que se ve todos los días.

Por ejemplo, está la generación ni-ni de los padres de familia de más de 45 años en el paro que ni pueden pagar la hipoteca, ni consiguen que nadie les dé ya un trabajo. Están las famosas viudas, quizás la generación ni-ni más pobre de todas, que ni consiguen que nadie les pague lo que sería de justicia, ni consiguen llevar dignamente la vida que merecen. Ni tienen dinero, ni tienen esperanzas. Y si hablamos de jóvenes, están los ni-ni que estudiaron duramente, asumieron su responsabilidad, y ahora ni tienen un trabajo para el que se prepararon, ni consiguen emanciparse. Están los ni-ni que un día decidieron poner su patrimonio y su esfuerzo al servicio de nuevas iniciativas empresariales, y ahora ni les pagan ni nadie les escucha, ni saben cuál será su futuro. Están los ni-ni de siempre, los que tienen un trabajo o son autónomos, pero están tan cosidos a impuestos –al fin y al cabo, son los que financian las ingeniosas ideas políticas–, que ni dejan de trabajar como enanos, ni les cunde demasiado. Todos necesitan dinero urgentemente, aunque no sean un bocado electoral tan simpático como estos jóvenes ni-ni que, quizás, por ser ni-ni, ni votan. Deplorable que se juegue así con el dinero público.

Deplorable el torpe populismo que esconde. Y deplorable la poca originalidad de meter mano en la caja pública cuando no hay ideas en el saco de las propuestas. Deplorable y triste.

El paraigües perfecte

Quan un entra a una botiga de paraigües londinenca ha d’estar preparat per respondre a preguntes del tipus: “Quina és la velocitat del vent que haurà de suportar?” o “Quina precipitació és la que més predomina a la teva ciutat?”. Sembla surrealisme que més enllà del color, la mida o el disseny, s’interessin en tants tecnicismes, però és que resulta que en funció de les condicions meteorològiques dominants, et recomanaran el paraigües més adequat. Un paraigües que no es trenqui a la primera ventada, que sigui funcional i que aconsegueixi, com és el seu propòsit, que la pluja no sigui un problema.

Un estudi semblant van realitzar tres alumnes holandesos de la Universitat Tecnològica de Delft, fundadors de la marca Senz, al preguntar-se perquè es troben tants paraigües abandonats al carrer després d’una tempesta. Van determinar que el problema més freqüent era l’extensió de les varetes i la ubicació del masteler, i han aconseguit fer-lo variable i aerodinàmic per adaptar-lo a cada situació. El resultat: el paraigües perfecte per cada tipus de pluja. És curiós que fins ara ningú és preguntés com millorar un producte tan habitual a les nostres vides.

Novembre és temps de tempesta política. S’acosten eleccions i molt s’està parlant de disseny: que si el pop-art de Sánchez Camacho al PP, l’heroisme de l’Home Normal del PSC, la campanya nua de Ciutadans o l’irònic somriure de canvi de CiU, entre d’altres. Tots dibuixen un paraigües de disseny, original, enlluernador i provocatiu. El què hauríem de demanar és que, a més de fer-lo bonic, sigui funcional. Que els polítics estudiïn amb determinació quina és la mitjana de la velocitat del vent i de quina mena de precipitació ens hem de resguardar. A partir d’aquí, que guanyi el que sigui capaç de dissenyar el millor paraigües: el que aconsegueixi que aquesta societat deixi de mullar-se.

Inèdit

Nascut a Igualada, Pius Morera i Prat no era un nen “normal”. Filòleg, professor i poeta, gran amant de la lectura, ja de petit llegia obres poc pròpies per la seva edat: El Quixot, Dostoievski,... Amb 14 anys, per motius familiars, es va veure forçat a abandonar els estudis per treballar a una fàbrica de gènere de punt. Però la formació tornaria aviat, tot encara havia de començar: la seva persona es faria inseparable del món de la cultura. Lacetània va ser la primera creació, un grup cultural de joves que el porten a contactar amb intel·lectuals de l’època de la talla del recentment desaparegut Joan Triadú.

El destí el trasllada a Barcelona on desenvoluparà certa activitat clandestina contra el règim de Franco amb Bandera Roja. Pius acabarà abandonant la política, però mai els seus ideals, i es resguarda en allò que sempre li havia agradat, l’ensenyament, i concretament, la formació docent amb les noves tecnologies. Aquesta faceta també el portarà fins la comarca del Maresme. Com a santvicentí d’adopció, la seva passió per les lletres també s’ha fet patent amb col·laboracions a la Biblioteca la Muntala.

Em confessa que fa no gaire es va preguntar si dedicar gran part de la seva vida a l’ensenyament havia servit d’alguna cosa. Precisament les noves tecnologies li van donar la resposta: té una pàgina dedicada a la seva persona al Facebook amb 237 alumnes que el recorden amb afecte de la seva època a l’escola mataronina Thos i Codina.

Què era Lacetània? Un grup absolutament cultural que vam crear un grup d’amics a Igualada amb l’ajuda del vicari de la parròquia de Santa Maria d’Igualada, Antoni Pous. Organitzàvem conferències i exposicions, vam fer una revista rigorosament cultural, amb traduccions i altres reflexions,... alguns dels il·lustres que portàvem a donar conferències els pescàvem a la Rambla: <<Escolta, no t’interessaria pas venir a fer una xerrada sobre...?>>. Així van arribar a Joan Triadú, Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedes, i molts d’altres. Lacetània va créixer amb gent d’altres edats que s’incorporaven per col·laborar, com Anna Mª Vaquès o Josep Mª Torras. Jo només tenia 19 anys.

En aquella època vas guanyar el Premi Amadeu Oller amb “Un mocador d’Herbes per a jòquers” i també vas formar part de la Comitè Executiu de l’Homenatge a Carles Riba. Se’m van obrir les portes i vaig tenir l’oportunitat de conèixer altres personatges del panorama cultural com J. V. Foix, Pere Quart o Salvador Espriu,...

Vas marxar Barcelona per embolicar-te a la fervor cultural de la capital catalana? Vaig marxar d’Igualada perquè sentia que se m’havia quedat petita. I sí, la meva marxa també tenia a veure amb la cultura, pensa que en aquella època, entre d’altres coses, començava a crear-se la Gran Enciclopèdia Catalana, i paral·lelament, l’enciclopèdia Salvat 4, on jo col·laborava. Barcelona també em va permetre conèixer grans poetes, com Ferran Fullà o Manuel Vázquez Montalbán. Era el moment de Tuset Street.

És quan comences a moure’t pels cercles comunistes de Barcelona. A Igualada ja vaig intentar crear cèdul·les comunistes de manera clandestina sense gaire èxit, i a Barcelona vaig començar a introduir-me dins de Bandera Roja, que era una escissió del PSUC. Les reunions funcionaven a través de les associacions de veïns, en el meu cas al barri de Sants, que és on treballava com a professor.

Les associacions de veïns eren tapadores? Es tractaven temes del barri, és clar, però a més, alguns aprofitàvem l’espai de reunió per tramar altres coses que eren il·legals: octavetes, organitzar manifestacions contra el règim,...

Molt arriscat. De fet, com antifranquista també vas tenir el teu pas per la Model... em van enxampar a l’Assemblea de Catalunya, l’antifranquisme organitzat. Vaig ser un dels 113 detinguts del 1973, juntament amb Miquel Serallés, Antoni Gutiérrez “Guti”,... vaig acabar a la Model durant un mes i mig. Em vaig menjar els panellets allà dins! També vaig coincidir amb molts dirigents del PSUC, amb Puig Antich,...

Salvador Puig Antich? Ell estava aïllat, crec que ja estava condemnat a mort, i vam coincidir a l’infermeria, que era la única manera de contactar amb els aïllats. De fet, jo ja l’havia conegut anteriorment en un viatge des d’Igualada a Barcelona. Era un home alegre, però molt eixut. L’execució de la seva sentència va ser una sorpresa molt desagradable, perquè ningú es pensava que arribés mai.

De fet, vas dedicar-li un poema. A Barcelona hi va haver dos festivals de poesia molt importants, el Price i el Gespa Price, on alguns poetes vam homenatjar Puig Antich.

Els màrtirs, com el vi de bóta, guanyen

amb el temps. Per mà d'altri ha emmudit

violent l’aire vivent de ton pit:

era pujol, s'ha tornat puig antic.

Fragment de “Jo no vaig gosar parlar-te”

Arrel de tots aquests esdeveniments, abandones els teus ideals? Els meus ideals mai els vaig abandonar, però diguem que vaig endevinar per on anirien les coses, vaig entendre que sacrificàvem molt més del què s’aconseguiria durant la transició; no em vaig equivocar.

Et vas desencisar i et vas refugiar de nou a les aules. Vaig abandonar la doble vida que suposava la lluita. La clandestinitat política et feia pagar el peatge de l’aïllament personal. Em començo a obrir camí en el món de l’ensenyament, especialment projectes de didàctica.

Professor de professors. A partir de guanyar les oposicions arribo a Mataró i faig de professor a l’escola Thos i Codina. D’aquí a Sant Vicenç de Montalt, on em vaig enamorar de la casa on visc. En aquest punt em dedico fonamentalment a investigar: el món dels blogs, les Tecnologies de la Informació. Participo a “Escoles en xarxa”, congressos, cursos, tallers, conferències, assessorament... tot per l’ensenyament.

I la poesia? Continuo escrivint-ne, però molta és inèdita.

3 viles - Sant Vicenç de Montalt, novembre 2010
Blog Pius Morena i Prat
Web personal Pius Morera i Prat

Fusió de blogs: Ment de paper

Amb aquestes paraules iniciava l'any 2009 la secció RACÓ VIU a la revista 3 viles i inaugurava també un blog de nom MENT DE PAPER que ara adhereixo a aquest mateix. Una fusió en tota regla, vaja.

Sóc una persona observadora, no ho puc evitar. Quan camino pel carrer, quan m’assec –amb sort- a un dels seients del tren, quan passejo per una botiga, quan m’estic prenent un café. Sempre. I no és per tafaneria, ni per consciència: és un acte reflex, automàtic, no premeditat. I de sobte, sento que la meva ment és de paper, i els meus pensaments són de punta fina, i sense llibreta escric, i enumero els anells que porta la noia del meu davant, i transcric la conversa d’aquella parella de la dreta, i redacto la possible trajectòria del de l’esquerra. Sense adonar-te, agrupes un cúmul de petites situacions, de minuts viscuts, de relats estúpids però que han format part del teu camí. I me’n sento satisfeta.

'Arribaré molt amunt'

Molt hem sentit a parlar de Toni Sors com alpinista, afició innata que el va portar al punt més curt entre la Terra i el cel fa justos 25 anys. “Arribaré molt amunt”, li deia al seu avi feta la comunió, sense saber que les seves paraules ocultaven quelcom de visionari. Aquell home retratat amb barba abundant i somriure amagat va començar a pujar cims molt abans de clavar banderoles a l’Everest. I com a bon santvicentí, va començar les seves aventures al Maresme, caminant per la muntanya a les estones lliures de la seva joventut, carregant una motxilla plena de rocs a l’esquena. La seva mare, Trini Ferrer, explica que de petit solien dir-li que els Reis Mags s’amagaven al cim del Montalt. “Com que vivíem al Passeig Sant Joan, li dèiem que per això no arribava tot el què demanava, perquè pel camí hi havia molts altres nens”, apunta, “i quan vam passar a viure vora del pont, a Ca la Pruniana, em va dir que aleshores sí que seria dels primers en rebre els regals, perquè estàvem més a prop del Montalt”. Potser per aquest motiu, o potser perquè ja ho duia a la sang, va intentar escalar tant amunt com la fisonomia de la Terra li va permetre.

Però el què potser no tothom sap, és el món interior de Sors. De les seves fites, apareixien posteriorment notes escrites a mà, que ara, sobre papers groguencs amb olor a flor de neu, fan ballar poemes com aquest:

Em trobo amb Trini Ferrer, Trini Sors, i Toni Buch, mare, germana i cunyat del desaparegut alpinista. La primera pregunta que els faig, és com recorden a Toni Sors. “Era un nen a qui tot li feia il·lusió”, explica la seva mare “les petites coses que es feien al poble, quan anava als escolanets, quan sortien d’excursió... tot”. L’atracció per la muntanya va néixer aleshores. Treballava com a fuster a Sant Andreu de Llavaneres, i a les estones lliures, marxava a caminar. “A casa sempre teníem fruits secs i menjar que donés molta energia però que pesés poc”, diu la Trini, “i també es carregava la motxilla de rocs quan es preparava per alguna expedició”.

Aviat canviaria els rocs pel material d’escalada de l’època. Sors es va apuntar a l’Associació de científics de Mataró, des d’on organitzaven escapades arreu del món. “Pedraforca, Montserrat, els Alps, los Andes,...”, explica la seva germana, “devia tenir 15 o 16 anys”. Quan li va tocar fer la mili, continuava sortint d’excursió sempre que podia. “Un dia va venir la Guàrdia Civil a casa a buscar-lo, quin ensurt!”, explica la seva mare, “Ell era així, a la que podia, marxava a la muntanya”. El descriuen com un noi més aviat tímid i reservat que es guardava la broma per la família i els amics. I des de sempre, amb el bigoti o la barba que ara llueix el gegantó de la colla local, en honor a la seva figura. “Quan ens van dir que volien fer aquest gegant ens va fer una il·lusió tremenda”, diu la Trini, la seva germana, “i ens van trucar perquè anéssim a veure si s’assemblava”. “És un dels gegants millor caracteritzat que he vist”, matisa la seva mare, “i dels més macos”.

El dia que li van comunicar que entrava a l’expedició per anar a l’Everest el 1983, estava a casa. “Va penjar el telèfon va venir al menjador cridant: Me’n vaig a l’Everest!”, diu la Trini. El trucava Conrad Blanch, cap de l’expedició. El primer intent, no ho van aconseguir. Dos anys després, farien el cim i passarien a la història. “Eren uns intrèpids, aquella fita va tenir molt ressò i no només a nivell esportiu, també nacionalista, era el post-franquisme”, explica el cunyat, Toni Buch, “i sempre ho recordava com una feina d’equip, van estar tots els expedicionaris els qui van arribar al cim”. Intrèpids, ho eren: van aconseguir-ho sense oxigen, amb els peus congelats i motxilles que pesaven més de 15kg. Això sí, havent penjat les banderoles, Sors es va fumar una cigarreta.

“Ell sempre deia que si li havia de passar alguna cosa, volia que fos a la muntanya; era el seu destí”. Mai hagués imaginat que tindria un carrer i una plaça amb el seu nom a Taradell, i una avinguda i un pavelló en honor a la seva figura a Sant Vicenç. I nombrosos homenatges posteriors. “Quan acabava de fer la comunió li va dir al meu pare que ell arribaria molt amunt”, assegura la seva mare. Més amunt, no hagués pogut arribar.

..consti que uns catalans han deixat rastres

i han obert la muralla amb els seus passos

pel fil d'aranya on no hi havia vida.

Fragment del poema Joan Brossa llegit al cim de l’Everest el 1985.

3 viles - Sant Vicenç de Montalt

Octubre 2010

Compartir oxigen

S’havia canviat la samarreta més de vint vegades. La negra, amb el logotip d’aquell grup de música que estava tan de moda; la taronja, que el va deixar de convèncer per por a que els nervis poguessin pintar-hi noves tonalitats; la blanca, llisa, senzilla i poc atrevida; fins i tot aquella camisa que la mare li va regalar perquè es mudés en ocasions especials.

Dubtava amb els pantalons: els texans tres talles per sobre que deixen a la vista part dels seus calçotets?. Això comportava decidir quins calçotets eren els òptims per deixar-se veure. I els color cru?. Encara es pensarien que la roba li compra la mamà –que només la paga. Curts? Potser fa massa fresca. Pirates?. Passats de moda.

Va sortir de l’habitació donant cops a les portes, malhumorat i amoïnat per la seva falta d’empenta, fet que l’impedia trobar la combinació idònia: modern però desenfadat. I tota aquella estona només l’havia portat a remarcar la necessitat de renovar l’armari quan més aviat millor. Les sis de la tarda s’atansaven a tota velocitat. De fet, li semblava que el rellotge li feia la guitza, i que les agulles feien córrer els minuts com si fossin segons. La mare l’anava mirant de reüll des del sofà del menjador. Tenia el llibre que el pare va regalar-li per Sant Jordi a les mans, però ell sabia que no l’estava llegint, perquè no duia posades les ulleres de prop. De tant en tant, deixava anar un sospir, com volen dir, que podia comptar amb ella per aquesta mena de situacions. Però el noi continuava donant tombs de l’habitació al lavabo, i pujant-se a la tassa del vàter per veure’s de cos sencer al mirall, cosa que encara el posava més nerviós, i provocava que la roba que duia posada acabés en una bola d’arrugues a mig camí de l’armari.

Va sortir de casa que les mans li tremolaven de mala manera. La mare havia dit adéu amb un somriure estúpid que encara l’havia posat més nerviós, perquè suposava que a la tornada estaria esperant que li expliqués tot. Però això ho feia la Regina, la seva germana. Ell no explicava aquesta mena de coses a casa, de fet, no n’explicava cap, de cosa.

Una vegada al carrer caminava a pas ràpid, movent les espatlles de cantó a cantó. Es va aturar davant un aparador, per comprovar la posició dels seus cabells. El reflex, enterbolit per dues àvies que des de darrera, se’n reien, encara el va exaltar més, així que va continuar la marxa sense aturar-se de nou.

Només arribar al Passeig Marítim, va notar com li suaven les mans, i se les va posar a la butxaca. Va mirar cap a l’horitzó en busca de la seva figura, i de seguida la va reconèixer. Estava d’esquenes, asseguda a la sorra, mirant el mar. Després del temporal havien posat tanta sorra nova que semblava que estigués a quilòmetres d’ell, i la veia petita, minúscula.
Quan estava a pocs metres d’ella, es va treure les mans de la butxaca, que encara suaven, però es va adonar que se li havia enganxat la porqueria que hi havia a dins. Se les va espolsar, i va decidir que li donaria dos petons sense tocar-la.

- Pensava que no vindries –va dir ella sense girar-se. Els seus cabells llargs i rossos onejaven damunt d’una samarreta blanca de tirants que contrastaven amb la seva pell torrada pel sol.

- I això? – va dir el noi, preguntant-se a mode de nota mental si era convenient donar-li dos petons o seure al costat sense dir res, ja que ella havia iniciat conversa sense ni tan sols mirar-lo a la cara, ni fixar-se en com anava vestit, cosa que tanta estona li havia costat decidir.

- Pensava que et faria cosa. Com que mai parlem a l’escola –ara sí es va girar deixant veure una filera de dents blanques envoltades d’uns llavis molsuts de to rosat emmarcats en una cara impossible d’evitar.

- Doncs ja veus – va respondre el noi, sense estar segur del què havia dit.

- Sí, ja veus. La nostra primera cita vora el mar. Què romàntic sona.

La paraula cita va disparar totes les alarmes del seu cervell a ritme vertiginós. Les mans, encara plenes de porqueria enganxava, rajaven un suor fred incontrolable. “Ha dit cita?” s’anava repetint per dins, esperant que les neurones treballessin ràpid en la seva cerca de trobar una bona resposta.

- Sona tan formal, això de cita... – “Molt bé Manel!, ara semblaràs un sobrat”.

- Si això fos una escena de qualsevol sèrie televisiva americana, en dirien cita. Sense cap mena de dubte, sí, això seria la definició exacta d’una cita. Noi, noia, platja, quedar. És una cita. Però per mi no ho és.

- Ah, no?

- No. Dir cita és posar-hi una etiqueta supèrflua i poc treballada. A mi m’agrada pensar que estem compartint oxigen per pròpia voluntat, que no és com quan vas en tren i un home gras, amb bigoti i calb, se t’asseu al damunt per falta d’espai.

- Compartir oxigen... – repeteix en Manel, el noi nerviós que no s’havia què posar-se, mentre analitza lletra per lletra el significat d’aquella frase.

- Jo crec que si aconsegueixes compartir oxigen amb una persona, i per voluntat pròpia, és que estàs disposat a obrir el teu espai a algú altre. Si després de tota una tarda, la presència invasora d’aquesta persona en la teva bombolla íntima, no ha suposat un pal insuportable, vol dir que pots arribar a compartir altres coses. I a partir del simple fet de compartir oxigen, s’inicia una relació.

La paraula relació reactiva de nou les alarmes del cervell d’en Manel, el noi que s’ha provat més de vint samarretes i ha decidit que necessita un canvi d’armari. De fet, ja no són alarmes, sinó sirenes, sirenes acompanyades de llums brillants que cegarien a qualsevol. Tanca els ulls, es posa les mans al damunt, prement els dits amb força al front, esperant que la sang circuli amb rapidesa i estimuli la creativitat del seu llenguatge.

- Quina mena de coses? – diu finalment.

- Quina mena de coses, què? – respon secament.

- Es poden arribar a compartir... – contesta allargant la pregunta que no ha formulat correctament, ja que no hi ha hagut una comprensió adequada.

- Un gelat de xocolata. Una Coca-cola. Un matí de dissabte. No sé, coses.

- Ja... – en Manel s’adona que les paraules s’han quedat entortolligades a dins seu i que la seva llengua només dóna pas a monosíl·labs, així que fa un esforç per seguir la conversa que no és capaç d’assimilar-. M’agraden els gelats de xocolata – “Nota mental: no deixar pas a l’improvisació”.

- I el mar, t’agrada el mar?. A mi m’encanta. Portar aquí un noi per compartir oxigen amb ell per primera vegada, és com una prova.

- Una prova... una prova de quin tipus? – es pregunta si està superant aquesta prova.

- Una prova del tipus simbiòtica. Congeniem?. Jo necessito que la persona que comparteixi oxigen amb mi, valori coses com aquestes. El mar, amb el rebombori constant de les onades petant a la sorra; el xiuxiueig salat que t’entra pel nas i se t’arrapa al cervell; no sé, la sensació d’endinsar-se en la immensitat d’una cosa tan gegant com n’és el mar. És serenitat, companyia, benestar. Un luxe.

- A mi m’agrada el mar – en Manel no es pega per por a que ja no surtin paraules, tot i que les frases que articula siguin estúpides i pròpies d’un nen de parvulari.

- Genial. Hi ha gent que tot el que t’he dit li posa nerviosa. Jo no entenc que algú li posi nerviós el mar.

- Jo tampoc.

En Manel mai s’havia parat a pensar que el mar el pogués posar nerviós. Però de sobte, el xiuxiueig salat se li clavava al cervell com una picada de mosquit punyetera, i la remenada de les ones petant a la sorra, li provocava pixera. Però ella continua filosofant amb la seva teoria de la compartició oxigenada, i estira el cap en busca del cos del Manel, per deixar-lo caure sobra el seu tors, que denota certa respiració entretallada.

El noi, espolsa de nou la mà i estira el braç, per agafar-la com un home. Per primera vegada en tota la tarda, no ha dubtat.

3 viles - Racó Viu
Octubre 2010

Més trial que mai

Aquesta mateixa revista el presentava fa uns anys com “El petit rei del trial català”, la trajectòria del qual anava encaminada a destacar a nivell nacional i mundial. El ja no tan menut Carles Traviesa Pons, amb gairebé 18 anys, sembla estar assolint el seu somni d’assaborir el trial com a professió a diferents racons del món. Japó, República Txeca, San Marino, França o Anglaterra, entre d’altres, són alguns dels paisatges que aquest llavanerenc ha visualitzat a dos rodes. Els resultats es fan evidents a la seva habitació, on no queda un sol espai per col·locar més trofeus. Traviesa ja és més que una promesa d’aquest esport. I la carrera no s’atura.

L’afició per les motos és heretada, perquè el teu pare ja havia competit de jove a nivell nacional. Però recordes com arriba la primera moto a les teves mans? El meu pare me’n va regalar una molt petita quan jo tenia 4 anys, però recordo més la que em van comprar a Motos Xavier, una mica més tard, als 7 o 8 anys, una 50cc que ja era més gran i de trial. Al començament em feia una mica de respecte, però em passava el dia donant voltes damunt la moto per la muntanya, per Llavaneres i per Vilassar de Dalt, i vaig anar agafant més confiança. M’agradava molt.

A aquesta edat és quan comences a entrar al món de la competició. La primera de totes va ser a Esplugues de Francolí, on vaig aconseguir un 7è o 8è lloc. Ho recordo perquè l’any següent vaig aconseguir la primera posició a la mateixa prova. I aquell any també vaig guanyar el Campionat de Catalunya a la categoria d’iniciació. Després com aleví vaig fer una molt bona temporada, ho vaig guanyar pràcticament tot amb una moto de 80cc.

Enganxa? Molt. A mida que vas canviant de moto i veus que pots anar fent més coses, i et surt millor,... necessites més. Aconseguir créixer és una satisfacció.

Qui et feia d’entrenador? Sortia en moto amb el meu pare a les tardes al tornar de l’escola quan encara no era fosc, i els caps de setmana. Era molt petit però cada vegada m’agradava més. Als 9 o 10 anys, com aleví, vaig tenir el meu primer entrenador, i ja m’esponsoritzava Gas-gas, amb qui segueixo. L’equipament me’l dóna Non-stop.

És possible compaginar aquesta afició, que poc a poc et prenies més seriosament, amb els estudis? Al començament sí, perquè les proves eren a nivell català. Quan vaig començar amb les competicions nacionals, ja havia de viatjar una mica més, però me’n sortia. Ho vaig deixar l’any passat, quan estava a 1r de batxillerat, perquè passava moltes setmanes fora amb el mundial i tornar a agafar el fil del temari ja m’era més complicat.

Aleshores et vas decantar definitivament pel trial. En cas contrari, per on creus que haguessis tirat? Jo crec que per la informàtica o pel dibuix artístic, que m’agrada molt. Però de moment prefereixo les motos.

Que després de fer-te Campió de Catalunya 4 vegades i d’Espanya dues més, t’han portat al mundial. Competeixo a nivell nacional amb la Federació Espanyola, i des de l’any passat també al mundial, on vaig guanyar tres proves seguides, dues a Anglaterra i una a Itàlia; vaig fer bastant pòdiums també, i vaig quedar 4t. Aquest any m’he mantingut, no he baixat del pòdium i he quedat en 3a posició.

Has anat millorant. El trial és un esport que requereix molta constància per mantenir el nivell i anar pujant. De vegades, vist des de fora sembla molt fàcil, però en realitat aguantar l’equilibri amb la moto és un esport que produeix un desgast físic increïble, especialment quan ha plogut, perquè rellisca. Has d’estar en forma i tenir resistència, i si durant un mes no entrenes ho notes. Jo ho vaig notar quan vaig estar lesionat fa quatre estius.

Aquesta és la vessant que més pateixen els pares, suposo, les lesions. Especialment la meva mare, que mai ve a veure les competicions perquè pateix molt i es posa molt nerviosa.

I ara, amb les prohibicions als boscos, on entrenes? Deixen àrees habilitades, hi ha una a Sant Joan de les Abadesses, una altra pel Vallès,... però si cada dia que vols entrenar has d’anar cap allà... a mi em diverteixen les muntanyes, com les del Maresme, però has d’anar en compte amb els forestals, especialment a l’estiu, que amb el risc d’incendi es vigila molt més.

Hi ha una altra pràctica del trial amb pistes d’obstacles “artificials” com és l’indoor. Sí, ara ve el Campionat d’Espanya d’indoor que es farà a Còrdova i Girona. És la primera vegada que competiré en aquesta modalitat, i serà difícil. Rellisca més i no estic tant acostumat com amb l’outdoor, però espero fer un bon paper. Per arribar a dalt ho haig de fer tot.

Perquè ara, quan veus aquesta habitació plena de trofeus, què penses? Que mai hagués imaginat arribar on sóc, i que haig de continuar treballant per millorar encara més. L’any que ve passo al nivell júnior al mundial, i quedar entre els 5 primers seria el meu màxim per quedar-me satisfet. A la llarga m’agradaria pujar de nivell, amb els millors, on està Toni Bou.

3viles - Sant Andreu de Llavaneres
Octubre 2010

L'evolució

Quedo amb una amiga per prendre un cafè. A mitja conversa, apareix una jove empolainada entre maquillatge i modelet. No la identifico. “És la meva germana petita, la recordes?”. “Ah, sí!”, menteixo. En realitat a qui recordo és a una nena desdentada i amb trenetes que els persegueix per tots els racons de la casa per jugar amb nosaltres. Inconscientment, he cregut sempre que aquella imatge no evoluciona, no canvia, no muta. És com si a la meva ment, aquella nena no hagués crescut mai, i de sobte, s’ha transformat en una adolescent que ja em treu dos pams d’alçada i tres de vivències. Les seves trenetes s’han traduït en un pentinat despentinat, seguint la moda més actual, tacons impossibles i complements abundants. La seva manera de parlar mostra fatxenderia i seguretat.

“La setmana vinent és el seu aniversari i li estem organitzant la festa. En fa 18”. Pal·lideixo. Sense voler, aquell comentari m’ha fet sentir gran. És llei de vida, conec la teoria, però m’han estampat la pràctica sense estar preparada. Començo a contar els anys que fa que jo vaig assolir la majoria d’edat. Els dits de la mà sumen més dels que jo creia recordar. Repeteixo l’operació obtenint el mateix resultat. Em venen al cap anècdotes, experiències de la “meva època”, la meva etapa d’or. Cada vegada m’agafa més angoixa a l’adonar-me que ja em queden lluny totes aquelles històries, perquè n’he encetat de noves. Valoro altres coses, tinc altres principis i més responsabilitats. Sóc una altra persona perquè he madurat. Perquè m’he fet gran i no ho sabia.

En un moment donat, durant la meva adolescència, algú em va dir que tenia massa pressa per créixer, per fer-me gran. Em va dir que algun dia, me’n penediria per haver anat tant ràpid, per tenir tantes ganes de fer-ho tot i no esperar a l’edat oportuna per cada cosa. Tenia raó, perquè moltes de les coses que feia, les he avorrit. I ja no em vull fer gran; ja no. Una part de mi vol quedar-se estàtica, com aquella imatge de la nena desdentada que tenia incrustada al cervell, i que ara hauré d’esborrar. Em pregunto en quin moment vaig causar aquest efecte a una altra persona.

No som conscients de la nostra edat fins que algú ens ho recorda. Tenim una idea estàtica a la nostra memòria que ens impedeix adonar-nos que ens fem grans. L’evolució és invisible als nostres ulls, fins que l’entorn la fa patent.

Racó Viu - Setembre 2010
3 viles

JA'T'VAL i les 17 dormides

L’any 1993, un grup de joves de Caldes d’Estrac, cansats de la manca d’oferta cultural del poble, van organitzar una petita trobada a la platja durant una nit d’agost. Tot i que la intenció inicial era dormir, el so de les guitarres, els tambors i els tabals van donar tant de ritme a aquesta nit, que 17 anys més tard, continuen intactes. Des d’aleshores, l’últim cap de setmana d’agost, els joves de Caldes i rodalies, i molts d’altres de tot arreu que es sumen a la festa, celebren el festival de música “La Dormida”, on dormir, dormir, no es dorm gaire. Les guitarres i els tambors segueixen sonant, però damunt d’un escenari i darrere de bandes que comencen a despuntar al panorama musical. Hi trobem tendes de tota mena: de productes artesans, de música electrònica i de hip hop. Dormida s’han anat incorporant, any rere any, tots els elements possibles perquè l’espectacle mantingui despert a tots fins a sortir el sol. Les tendes de campanya ja no són necessàries, i la postal és immillorable.

Enric Monge és un dels responsables del festival JA’T’VAL, més conegut com la Dormida o la Pseudo-Dormida, que avui dóna el tret de sortida a la Festa Major de la vila.

Com va començar tot? Un grup de joves va decidir reivindicar la manca d’oferta lúdica a Caldes, perquè la majoria d’activitats es feien als pobles de les rodalies. En realitat, jo era molt petit quan va començar tot, i encara no formava part de l’organització. La primera nit va ser una reunió d’amics del poble, amb instruments i ganes de passar una bona estona. La música va sonar tota la nit: guitarres, djambés, tabals,... això i quatre espelmes han acabat convertint-se en una festa que reuneix aproximadament 3.000 persones, i que és una oferta per joves i no tan joves que també arriba als pobles veïns, més del què es demanava.

Ara a qui tenim al darrere d’aquesta activitat? A la Colla de Diables de Caldes d’Estrac i als amics que també col·laboren cada any. Gràcies a tots ells podem tirar endavant La Dormida, perquè no és fàcil organitzar un festival d’aquestes característiques. És un sacrifici molt gran, i no només d’un dia, sinó de mesos. Precisament, cal saber que els qui l’organitzem som els que menys gaudim de la festa, perquè ens toca treballar, estar pendents que tot estigui correcte i oferir menjar i beguda a tots els assistents. Només una vegada acabada la festa poden valorar com han funcionat les coses, per millorar-ho de cara l’any següent.

Així és com el festival ha anat evolucionant, 17 edicions donen per molt, però també ha hagut de superar obstacles, no és així? Des de l’Ajuntament sempre se’ns ha recolzat amb el què han pogut, però ja es sap que quan es tracta de joves, alcohol i música sempre hi ha qui no acaba de confiar en nosaltres. Com a organització hem intentat i hem seguit intentant escoltar a la gent i acceptar les crítiques per aconseguir més acceptació. Intentem millorar el festival i evitar aldarulls i altres conseqüències que, per desgràcia, produeixen un percentatge mínim de tots els qui gaudim d’aquesta festa. És un dia únic a la platja, l’excusa perfecte per gaudir d’aquest espai que tenim tan a prop d’una manera totalment diferent.

Però com és que va aparèixer el col·lectiu Pseudo-Dormida? Costes va informar que no es podia acampar a les platges, i molta gent, al principi, venia amb tendes. Amb el nom de La Dormida, segons Costes, instàvem a la gent a fer-ho, per això el festival va a passar a dir-se oficialment JA’T’VAL. Un dels col·lectius que col·labora és la pseudo-Dormida en honor al nom inicial. En realitat tothom coneix aquesta nit com la de la Dormida, és un nom que no han pogut esborrar.

A qui va dirigida aquesta festa? Tot i que inicialment estava dedicada als joves de la vila, hem anat evolucionant i ens hem anat obrint a tot tipus de públic, grans i petits. A les tardes comença el moviment amb espectacles infantils, i a mida que s’acosta la nit, la música està més enfocada als joves. Volem que tots gaudeixin del què fem, per això poc a poc anem contagiant als més menuts d’aquesta tradició.

També es complementa el festival amb altres activitats, com ara les paradetes d’artesania que s’instal·len al Passeig dels Anglesos. Exacte, cada any en tenim més, principalment de roba, complements, joies,... d’aquesta manera durant la tarda i també la nit, la gent pot gaudir d’un petit mercat “hippy”. Això a més, crea ambient ja de bona tarda, perquè la gent es quedi amb nosaltres tota la nit i vegi el què tenim preparat.

Fins que comenci la música. Els grups que venen solen ser novells, la Dormida funciona com un petit trampolí? Teniu un perfil concret? Sempre hem apostat per bandes novells perquè tenim poc pressupost, i són grups que acaben despuntant. És el cas de La Pegatina, que quan va venir a tocar era poc coneguda i ara ja no, o de de Kinky Beat o Sanjosex. Aquest any apostem per Lad Cuig o Microguagua, que estem segut que seguiran la mateixa línia. Es tracta de donar una oportunitat a petits grups musicals, que ens aporten qualitat mentre que es donen a conèixer.

I també participen altres grups de Caldes com la banda de percussió local, Estrac Tuku Pak, no és així? És clar, i no tot és música, també mirem de fer espectacles de foc, malabars i altres participacions per no deixar que ningú s’adormi!

Com a membre de l’organització, com valores aquests 17 anys? De manera molt positiva, és un dels festivals més antics de Catalunya, i mica en mica s’ha anat convertint en un dels més esperats del Maresme. Tot ha estat fruit de la feina i d’anar creixent mica en mica, amb bon rotllo i ganes de fer-ho passar bé a la gent.

Sovint els preguntem si els actes de protesta per part de col·lectius socials serveixen d’alguna cosa. A hores d’ara encara no sabem com anirà la 17a edició de La Dormida, però estem segurs que la platja de Caldes desbordarà alegria, festa i cultura, fet que demostra que la reivindicació del 93 va complir el seu propòsit. I per molts anys!

Caldes d'Estrac - Setembre 2010
3viles

Sequera de notícies

Aprenent a generar notícies en època de sequera com a redactora a jornada completa als Informatius de Ràdio Arenys.

Somriures en blanc

Fa temps que vaig descobrir que amb un somriure tot és més fàcil: que t’atenguin amablement en una botiga, que t’acabin donant la raó, que t’excusin d’una acció desafortunada. Ensenyar les dents, i no precisament per mossegar, és una bona manera de trencar el gel i aconseguir el què un vol –o com a mínim, el·limina la barrera d’entrada del “no” rotund.

Fa dies que pensava en el Racó, i no em venien idees al cap per poder fer les meves periòdiques reflexions. L’estiu, el sol i la bona vida deuen haver ralentit el meu cervell, perquè de sobte, les neurones s’han quedat bloquejades i m’he quedat en blanc. Una de les coses que tenim els qui ens dediquem a escriure per mitjans de comunicació –i la majoria de professions no necessàriament del gremi-, és un termini d’entrega. Quan arriba aquell dia, has de tenir la feina feta, revisada i enviada; però no sempre estàs a temps de guarnir la peça.

Llegint diaris, sempre fixo l’atenció en les columnes d’opinió. Les llegeixo amb calma i admiració, esperant, algun dia, arribar a la sola de la sabata d’algun d’aquests autors. No fa gaire, en una d’aquestes m’he repassat les línies d’una reputada periodista –el nom de la qual no ve al cas-, en les que confessava que per primera vegada en la seva trajectòria professional, no havia sabut què escriure per la seva columna fixa. S’havia quedat en blanc, però la seva manca d’inspiració és precisament la que ha exercit de font principal per nodrir el seu relat.

Em pregunto com ho haurà aconseguit entregar a temps una excusa pel lector, sense que els seus superiors hagin considerat errònia la decisió de mostrar la seva debilitat. I me la imagino amb un ampli somriure als llavis. Així tot sembla més fàcil, tot sembla millor.

Racó Viu - Agost 2010
3 viles

10-J

Concentració catalanista a Barcelona contra la retallada de l'Estatut. De crits i de persones, n'hi havia de tots colors... i obtenir una panoràmica general no va estar fàcil.