Se ha oído un pum y después un ¡pom!

Una avioneta, ocupada por el piloto y una menor que resultaron ilesos, protagoniza un espectacular amerizaje de emergencia a 150 m de una playa de Arenys

Transcurría una jornada holgazana y canicular, un día de agosto convencional en la playa de Cavaió de Arenys de Mar hasta que, sobre las 12 del mediodía, una avioneta de pequeñas dimensiones, una Pioneer 300 Hawk, apareció en el horizonte haciendo extraños movimientos y forzó su amerizaje a pocos metros de la arena. Una hora después del incidente, los bañistas todavía no habían salido de su asombro, mientras seguían atentamente las operaciones de rescate de la Cruz Roja y la policía. "Yo estaba a pocos metros, nadando, y aún había gente más cerca que yo, podría haber sido mucho peor, pero no ha sido nada", explica un bañista". "La avioneta ha ido dando tumbos y lo primero que hemos hecho nosotros es salir del agua con los niños", agrega una pareja. El susto fue mayúsculo, pues el aparato terminó su vuelo a 150 metros de la playa.

“Ha habido un fallo en el motor”, cuenta un socorrista, “ha querido hacer un amerizaje de emergencia, pero cuando el ala ha impactado en el agua, se ha desestabilizado un poco”. “Yo ya veía al piloto sin cabeza”, añade uno de los presentes, aunque por suerte, no ha sido necesario lamentar heridos, ya que tanto el piloto, vecino de Sant Cugat del Vallès, como su acompañante, una menor, salieron ilesos. Según explicaron, la avioneta planeaba desde Canet de Mar, y los tripulantes buscaron acercarse al máximo a la costa para facilitar el rescate en caso de resultar heridos. Afortunadamente, abandonaron la aeronave por sus propios medios, y fueron trasladados al puerto en una de las Zodiacs de la Cruz Roja.

“Se ha oído un pum, pum, pum y después un pom!“, asegura Sheila, una de las testigos que intentaba capturar la imagen con su teléfono móvil, “yo estaba más lejos, pero ha hecho mucho ruido y he venido a verlo”. Acto seguido, la Cruz Roja sacó del agua a la gente, siguiendo el protocolo, e hizo un perímetro de seguridad en la arena que no tardó en ser rodeado por niños, jóvenes y mayores, que se mantuvieron a la expectativa. “No nos lo podíamos creer, estábamos haciendo ronda, repartiendo ceniceros, cuando hemos visto que planeaba demasiado bajo y hemos llamado corriendo a la Central” explican dos socorristas, “y aún suerte, porque ha caído cerca del espigón”. Policia local, Guardia Civil, Mossos y Bomberos no tardaron en aparecer.

“La Cruz Roja ha ido sacando trozos de avión del agua con una red”, y es que aunque estaba aparentemente intacto, tras ser arrastrado con una lancha hasta la arena, el aeroplano había perdido parte de su fuselaje. Finalmente, el problema era cómo retirar la avioneta del agua, ya que el peso y la distancia eran considerables, y entrarla al puerto por mar no se permitió. “Hará falta una grúa, con una buena pluma, como mínimo”, comentaban los bañistas que, aún sin creérlo, rodeaban la avioneta tiempo después del forzoso amerizaje.

Publicat a VIVIR, LA VANGUARDIA, 06/08/2008

UNA FAMILIA DE FOTOGRAFIA

Parlem amb la família Buch, de Sant Andreu de Llavaneres

Avui es troba amb nosaltres un personatge, que tot i ser xurraví (santvicentí), porta al nostre poble gairebé 30 anys. I amb ell, no hi ha més remei que parlar de fotografia, i si us dic que es tracta de Toni Buch, entendreu el perquè.

Les arrels

El pare d’en Toni és l’Antoni Buch, cronista de Sant Vicenç i col·laborador de Les 3 Viles, i la seva mare (e.p.d.), era la estimada Lola. Té tres germans, la Teresa, la Fina i en Quim (cap de policia de Sant Vicenç). En Toni està casat amb la Trini Sors, també filla de Sant Vicenç, i germana del desaparegut i gran escalador Toni Sors; són els pares de l’Anna i en Marc, i tots junts els podem trobar a la botiga de fotografia del C. de Munt. “Només falta que vingui a treballar el gat”, assegura Toni, i és que l’èxit d’aquest tipus de negocis, no és d’una persona, sinó del treball en grup. També ha volgut matitzar que sempre hi ha col·laboració externa, com diversos free-lance que els han ajudat a tirar endavant.

Quan li preguntes si la seva feina és fruit de la casualitat, o de la vocació, Toni respòn que es tracta una mica de les dues coses. “el meu pare era fotògraf amateur, i va retratar Sant Vicenç de cap per amunt i de cap per avall”; i és que el seu pare, era íntim amic d’un fotògraf de Mataró, Santi Carreres, i ja se sap que les aficions, entre amics, s’acaben contagiant. Quan en Toni tenia uns quinze anyets, es va començar a interessar pel món de la fotografia de la mà de Santi Carreras, i l’ajudava a revel·lar les fotografies als laboratoris d’aquell temps. “Feiem servir el revel·lador, el fitxador i l’acit acètic, amb el que et quedaves mig flipant”. I a còpia d’anys de revel·lats i d’acompanyar-lo a fer reportatges, en Toni és va quedar igual de fixat i flipat per la fotografia.

“Tot va començar a Sant Vicenç, en una mini botiga, per vendre quatre rodets i fer quatre revel·lats, poca cosa més; encara que ja tenia un petit estudi a casa”. Més tard, a finals dels setanta, en Toni va veure que hi havia un barri nou de Sant Vicenç que començava a tenir molta vida: Montalparc. Allà va obrir una altra botigueta, però passejant per Llavaneres, va descobrir que aguardava un carrer amb un ambient extraordinari pel comerç: el Carrer de Munt. Allà és on es va instal·lar, definitivament, ja fa més de 25 anys.

Toni va muntar un estudi-botiga que abarcava l’àmbit de la fotografia social. En aquella època, hi havia un altre fotograf a Llavaneres, però que va haver de marxar cap a Mataró per treballar en una empresa textil familiar, i Toni es va trobar, pràcticament, com a únic competidor a Llavaneres. Aquells temps, però, eren una mica peculiars: a l’Església de Llavaneres hi tenien un fotograf de Barcelona, que tenia l’exclusiva de portes en dins, i en Toni només podia fer els reportatges de casament de portes enfora i dels convits. “La veritat és que aquest tema de les exclusives fotogràfiques pels reportages de fotografia o vídeo, avui encara continuen”.

En el trancurs dels anys, en Toni també va començar amb la fotografia industrial i amb la semi publicitària. Molts dels seus clients eren de fora i, en poc temps, Toni va guanyar prestigi fotogràfic. Ha sigut premiat vàries vegades en l’àmbit artístic, un dels últims a Girona, durant la setmana de les flors, i concursa regularment en l’ambit català.

Fotografia analògica i digital

El canvi que ha viscut la fotografia dels últims anys, tant pel professional com per l’afeccionat, “ha sigut com donar una volta sencera a la truita”. Segons Toni, aquesta expressió s’ha d’aplicar a la tecnologia que envolta el món de la fotografia, perquè en el fons estem fent el mateix que cinquanta anys enrera: “recordar un instant”. La diferència és que abans només el podiem veure imprés i avui també el podem veure a la pantalla del nostre ordinador; “abans, l’arxiu eren els negatius i, avui dia, l’arxiu es digital”.

En el món de la fotografia digital, la impressió sobre paper agafa importància dia a dia, i s’ha comprovat que “la gent el què vol és poder ensenyar i tocar les fotografies, encara que a l’ordinador es vegin sensacionals”. De fet, si fa anys era el fotograf qui feia les seves fotografies i, després, tenia un petit laboratori per revel·lar-les, avui el procés s’ha individualitzat, perquè tant el professional com l’amateur pot fer fotografies, visualitzar-les al seu ordinador i treure’n les seves còpies en paper. “El problema pel particular és que els costos d’impressió cassolana són molt elevats, pels preus dels consumibles i del paper especial que s’utilitza i, per tant, la sortida més econòmica és acudir a un centre fotografic especialitzat”.

La fotografia clàssica o analògica pràcticament ha desaparegut, encara que sempre hi ha qui continua amb les màquines de sempre, i portant-les a revel·lar a algun dels pocs centres que queden, però estem parlant de persones que es compten amb els dits d’una mà. “Abans, en temps de fotografia analògica, la gent es comprava una càmera que pràcticament li durava tota la vida; ara en el món de la fotografia digital, qui es va comprar una càmera fa 4 o 5 anys, ja la pot haver canviat tres o quatre vegades”.

“Hem canviat el sistema de fotografia però, en definitiva, no hem transformat l’ànima de fer fotografia; el què tothom vol es plasmar en imatges els records o moments de la seva vida”. Toni ens comenta anecdòticament que quan, no fa massa, va succeïr la desgràcia del Túnel del Carmel, i la policia va permetre que la gent anés a casa seva a retirar les coses més imprescindibles, abans d’enderrocar les cases, ningú es va deixar els seus albums fotogràfics: “La seva vida i els seus records estaven en aquelles imatges”.

El futur de la fotografia

Segons Toni, a nivell tècnic, no variarà massa en un futur, encara que el fotograf professional s’especialitzarà més. Però el què té molt clar és que s’estan unint àmbits, com poden ser les arts gràfiques, la fotografia publicitària, la copisteria i el disseny industrial. “Amb continuos avenços tecnològics, les grans multinacionals han trobat la gallina dels ous d’or, tant en el món del telèfon mobil com en la fotografia difital, el model que comprem avui és antic al cap d’un mes, i hem entrat de ple en el mon del consumisme”.

A més de la fotografia, l’altre part important del negoci són els vídeos, a nivell personal, industrial o professional, i és que el món del fotògraf es recolza en aquests dos mitjans. El boom de la fotografia digital, va impulsar als Buch a comprar els primers ordinadors i impressores pel negoci, per poder oferir un servei tant al particular com al professional. Es van haver de reciclar, i aprendre a maquetar i a dominar el retoc de fotografies a través de programes informàtics –bàsicament Photoshop. “La informàtica s’ha convetit en una eina imprescindible pels professionals de la fotografia”.

Més que un hobbie

“La cosa que més m’agrada és viatjar per poder fotografiar, encara que no ho faig molt sovint”, assegura Toni Buch. Li agradaria poder fer-ho més sovint, i no precisament a l’altra punta del món, es conforma amb trepitjar pobles i ciutats diferents per poder “fotografiar racons i persones de tota mena”. La fotografia és molt més que captar imatges, és captar sentiments, és atrapar el temps en paper, és expressar el què un porta a dins. Ja se sap, que una imatge val més que mil paraules, i per Toni, captar-la és com teixir un text ric en informació i sensacions, és crear la seva petita obra d’art.

Ho trobaràs a: www.3viles.com, Sant Andreu de Llavaneres Agost 2008

ELENA VIU amb col·laboració de Manel Martínez

Russell Gómez, a tota velocitat

Cada vegada se’ns fa més familiar el seu nom, i és inevitable: s’està obrint pas al món professional de les dues rodes. Russell Gómez creix a tota velocitat com a pilot de motos de 250cc, i ni més ni menys que sobre una Aprilia BQR al campionat mundial de Motos GP.

Abans de saber articular paraula, ja podem veure fotografies d’en Russell sobre una moto, i és que l’afició és heretada: el seu pare ja era pilot. “El meu pare sempre diu que no sabem la sort que tenim, a la seva època no tenien tantes facilitats ni tants mitjans, i competien d’una altra manera, tot era més tirat”. Amb 7 anys, va començar a córrer al Campionat Català de Karting, i tot i que no se li donava gens malament, va decidir deixar-ho pel fútbol: “Aleshores volia ser futbolista, i jugava al Sant Vicenç, i també vaig fer motocross”. No seria fins el 2002 que reprendria la seva carrera com a motorista professional, participant a competicions com Supermotard o Superspot, i amb resultats no menys que envejables.

L’oportunitat li arriba amb el Movistar Junior Cup, l’any 2004, a partir del qual comença a despuntar. L’any 2006 es proclama Campió de Catalunya, i participa a campionats a nivell espanyol. Russell, ha anat amuntegant títols i victòries, fins entrar, aquest mateix any, al campionat mundial, i en el que esperem segueixi creixent, a tota velocitat.

Quan et comences a interessar realment pel món de les motos? El meu pare era pilot, havia fet el Mundial de Resistència i SBK, i tnia afició pel trial. Des de petit vaig començar a anar amb ell. També feia carreres de karts, i em va comprar un kart, i clar, així va començar la cosa. Feia el Campionat de Catalunya i alguns dels meus rivals ara estan gairebé a la Fórmula 1. Però crec que, tot i que m’anava bé amb els cotxes, no era el què més m’agradava. Quan ets petit, pots fer el què sigui, que més o menys t’agrada; és després, a mida que vas creixent, quan descobreixes si realment t’agrada fer el què fas. Jo vaig parar amb 9 anys, perquè volia ser futbolista i m’agradava jugar a futbol. El meu pare m’insistia amb les motos, però no va ser fins més tard que jo vaig decidir provar-ho més seriosament.

Mai t’ha espantat la velocitat, vaja. No no, però simplement fins més tard no em vaig decidir ha involucar-me i a centrar-me completament. Abans feia altres coses que tambè m’agradaven.

I la teva mare, que normalment són les més patidores, què deia? Ella, mentre jo estigui content, em recolza amb el què sigui. A més, està acostumada, i li agraden les carreres.

I ara, què et diu la gent quan estàs passejant pel poble? La gent et para, et pregunta com va, et diu que a veure si guanyes,... i jo els hi dic que està molt difícil! Però tothom et diu coses, quan caus et pregunten com estàs, què va passar... Tothom m’anima molt.

Perquè, ha sigut difícil anar pujant de categoria? A veure, arribar al Campionat del Món del què sigui no és fàcil, comporta un llarg camí, però quan ho aconsegueixes et sents afortunat. A nivell de categoria jo et diria que el què és difícil és el pas que he donat de quatre a dos temps, perquè jo mai havia competit en dos temps. I al principi vaig haver d’adaptarme una mica, perquè no tenia res a veure...

El número 17... el número de la sort per algun motiu en especial? Ara tinc el 7 perquè no m’han deixat el 17, ja estava agafat. Però sempre havia competit amb el 17, que és el dia del meu naixement, i a més, és un número que m’agrada.

Velocitat a la pista, i a la carretera? No, per aquí em moc en cotxe, en moto poc... potser algun dia, però generalment no. Per la carretera no faig carreres, vaig tranquil, com una persona normal. Pels carrers no s’ha de córrer, qui vulgui córrer ha d’anar-se’n a un circuit, encara que siguin amateurs.

Estudis i carreres, es compaginable? Fins a 4t d’ESO ho portava bastant bé, però després del Movistar Junior Cup [2004], que va ser on vaig donar el salt, ja era més difícil. Vaig començar el Batxillerat Tecnològic, però faltava molt i ho vaig acabar deixant. Participava al Campionat d’Espanya i al de Catalunya, i tenia entrenaments els dimarts i els dimecres, i quan tenia carrera també els dijous. Les competicions eren en cap de setmana, divendres, dissabtes i diumenges, aleshores el dilluns també solia faltar,... i no és que estigués gaire centrat en l’escola. No m’agradava com ho portava, i havia d’estudiar a última hora amb apunts d’amics, i a sobre, amb assignatures com física o mates; em perdia. Vaig haver de decidir, i em vaig centrar en les carreres, perquè era o fer les dues coses malament, o una bé. Sempre s’està a temps per estudiar.

Poc temps pels estudis... i amb els amics? Sí que tenia temps d’estar amb ells. A veure, competia a nivell nacional i autonòmic, tampoc és que estigués tan lluny. Però si que he anava menys a les discoteques i aquestes coses, perquè els caps de setmana, generalment, entrenava. Ara, que alguns caps de setmana no entreno, sí que vaig a les discoteques. A part, es té un concepte negatiu de sortir de festa, i tampoc és això, perquè es pot sortir amb moderació, amb responsabilitat, i passar-ho igual de bé, entrenar i continuar fent les coses com toca, o millor, perquè també va bé desconectar.

Te’ls emportes a les carreres? Sí, quan tinc un amic que li agrada sí, perquè sinó t’agrada no ho gaudeixes; m’ajuden, veuen com funciona tot,... però sinó els agrada, no val la pena, perquè és com si no t’interessa el golf i et porten a un torneig, i t’estàs tot el dia allà, de 8 a 8: el primer dia, encara, el segon, ja no vols sentir ni parlar de golf.

En un món tan internacional com en el que estàs ara, l’anglès és molt important, com el portes? No, no, ara el porto molt bé l’anglès, l’estudio amb un professor particular, i quan les coses t’agraden són més fàcils, i això que a l’escola el duia fatal, però ara molt bé.

O sigui, que és cosa de ser constant, ho ets amb els teus entrenaments? A mi m’han hagut de dir més que no entreni que insistir-me en entrenar més, i tampoc és bo entrenar tant. De vegades entrenar més no significa fer-ho millor; tot en excés és dolent.

Fora de les carreres, segueix la competitivitat entre els participants? Sí, no acostumes a tenir amics a les carreres, perquè és complicat, és un esport molt individual, no és un equip com al futbol: els teus companys són rivals. Al GP és tot molt més fred, hi ha més competitivitat, no és com a un Campionat de Catalunya que tot és més familiar, et coneix tothom i pots anar a dinar a la caravana del costat. Cadascú està al seu lloc, així que d’amics a la pista... pocs. Encara que tinc alguns.

I si no fossis pilot professional, què series? La veritat és que m’agrada molt el món de l’esport, i admiro molt al meu preparador físic. M’agradaria acabar ajudant a esportistes, com fa ell.

Un ídol? L’Stoner, però no perquè ara hagi triomfat, ara dirà la gent que ho dic perquè és famós però ja m’agradava d’abans, perquè és molt agressiu, té molta concentració en les carreres. I no ha tingut un camí fàcil fins arribar a on està. L’has arribat a conéixer? No, no he tingut l’oportunitat, me l’he trobat, però mai he parlat amb ell, i no m’importa, imagina’t si ara el conegués i no em caiés bé!

Doncs et desitgem que no se t’apagui el motor,
i que aviat arribis a trepitjar el pòdium dels vencedors!

Ho trobaràs a: www.3viles.com

Sant Vicenç de Montalt, Agost de 2008

Cultura de platja

Racó Viu, Les Tres Viles, Setembre 2008

Es lleva de bon matí i s’eixuga la son amb aigua freda. No és que hagi encés la llum, és que la seva pell desprén calor i claror, una barreja un tant preocupant. S’amoïna, s’observa al mirall escandalitzat, aterrit; s’analitza detall a detall. S’aixeca delicadament el serrell, i queda encegat per la fluosforecència del seu front. Al voltant dels ulls, sembla que porti entaforades unes ulleres blanques, però quan s’acaricia les celles amb els dits descobreix que no les porta posades. Quan es treu la samarreta del pijama, detecta la seva presència a ratlles de diferents colors: els de la camisa de màniga curta d’anar a treballar, els de la samarreta de carrer, els de l’uniforme de l’equip de volei platja.

La cosa no acaba aquí. Just a sobre el melic, encara queda dibuixada la mà amb la que es va adormir la setmana passada; quan es treu el rellotge, sembla que en dugui un altre de recanvi. Del dit gros del peu en surt una línia que esdevé un triangle: les xancletes. Per sobre dels turmells, un degradat: les bambes i els mitjons. Tres tonalitats més a les cuixes, i és que cada banyador té una llargada diferent. Això sí, ja pot dir que s’ha rostit a la platja.

Li escou tan que desitjaria refregar-se contra un glaçó de dimensions desproporcionades. Li tiba tant la pell, que anhela un bany etern d’aftersun. Li ploren els ulls, li pica el cap i li bull l’esquena. D’aquí pocs dies, la vermellor mutarà a pell pelada de manera gens uniforme: semblarà un collage amb potes. Però d’aquí dues setmanes, reiniciarà el procés, fins que l’escalfor del sol s’apagui, fins que arribin mesos més freds.

Veredicte: cultura de platja poc responsable. “Posar-se crema no és un delicte”, li havien assegurat un mes enllà. Ara no sap com despendre’s de les marques que el sol li ha tatuat a la pell.

Ho trobaràs a: http://www.3viles.com/

Racó Viu, Agost 2008

Tuvieron que sufrir el calor en la arena

Cómo cada verano, los bañistas han sufrido limitaciones en el baño por la llegada de medusas, aunque ésta vez la alarma ha durado escasos días y no se han registrado muchos incidentes

MATARÓ – La bandera amarilla por medusas ondea ya únicamente en la playa de Ponent, en Mataró, y en otras localidades del Maresme como Masnou o Montgat. La alarma saltó hace cuatro días en la capital de la comarca, ya que se avistó una presencia considerada de medusas en sus playas (Varador, Sant Simó, Callao, Llevant y Ponent) aunque no desproporcionada, ya que no se llegó a colocar en ningún momento la bandera roja. Los bañistas hicieron caso a las recomendaciones de la Cruz Roja, que insistieron en que, aunque no se tratara de una invasión exagerada, hacia falta mantener el respeto a estos animales, para evitar lamentos posteriores. También se recordó que aún trituradas o muertas, las medusas siguen provocando las mismas lesiones, las que, en ningún caso, deben mojarse con agua dulce, ya que con ello, se consigue que el veneno se extienda por el resto del cuerpo. Lo más oportuno ante la picada de medusa, es untarla de vinagre o de agua salada, y esperar a que se pasen sus efectos, y los socorristas, ya estaban preparados para ello.

A lo largo del fin de semana, las banderas amarillas se fueron extendiendo poco a poco hacia las poblaciones cercanas, en las playas de Masnou (Masnou, Ocata y Alella), y Mongat (Pla de Montgat, Mongat i Moreres), llegando a 10 los arenales que señalizaban la presencia de estos animales en sus orillas. Los habitantes del Maresme tuvieron que sufrir el calor en la arena, aunque muchos de ellos, ya están acostumbrados a la amenaza, ya que no es el primer verano que se recibe esta incómoda y picajosa visita. Habitualmente, chiringuitos y piscinas municipales son los que suelen beneficiarse de la llegada de estos pequeños celentéreos, aunque en esta ocasión, el aforo ha sido el habitual de un fin de semana, y según han declarado, no ha habido más gente de la habitual.

Según Oscar Velasco, de Cruz Roja Mataró, la llegada de estos animales es imprevisible, ya que se dejan arrastrar por las corrientes de aguas cálidas, pero que por el momento no han ocasionado muchas incidencias. En general, se han obedecido las recomendaciones de los socorristas, y se han tomado las precauciones pertinentes, por lo que no han sido necesarias demasiadas curas en vinagre.

Publicat al VIVIR, La Vanguardia, el 29 de Juliol de 2008

Documents sense paper

E-DOCUMENTS sembla que parlem d’un terme futurista, però la nova legislació transforma aquest suggeriment en una obligatorietat que ens farà la vida més fàcil

Els e-documents passen de ser una eina de suport als documents en paper a obrir les portes a d’una Societat de la Informació real, en la que les noves tecnologies s’adapten a les nostres necessitats.

Ja la dècada dels 90 es va fer patent la capacitat dels e-documents en les nostres vides, però des d’aleshores no s’havia avançat prou. Ara, des de l’any 2007, s’està treballant legalment per reforçar el camí a la digitalització, i aquesta vegada, amb validesa jurídica.

“Ja no es fa referència a la còpia digital dels documents en paper,

sinó de l’equiparació d’uns amb els altres, amb la mateixa validesa jurídica”

Quan parlem de documents electrònics, entenem que es tracta de qualsevol informació emmagatzemada en un suport informàtic o digital, ja sigui un arxiu de text, d’àudio o de vídeo, o una fotografia. Amb l’avenç de les noves tecnologies, també parlem de millorar l’eficàcia de l’Admnistració i de les empreses, i per tant, la nostra vida quotidiana. Ja no fem referència a la còpia digital de documents en paper, sinó de l’equiparació d’uns amb els altres, amb la mateixa validesa jurídica. Aquesta evolució planteja nous dubtes, tant de la ciutadania com dels empresaris: i és que la digitalització, segueix sense percebre’s com la opció més segura, tot i que mostra moltes millores respecte als serveis tradicionals.

NOU PANORAMA ELECTRÒNIC

L’aparició de noves tecnologies ens ha facilitat molts tràmits, pel que fa a temps i costos. Però cal dissenyar un mecanisme d’identificació electrònica pels usuaris. Fins ara, cada proveïdor de serveis facilitava unes dades diferents; recordar-les totes, genera un panorama massa complex. Amb l’estandarització, aquesta pèrdua de seguretat i fiabilitat es supera, d’allà a què s’estiguin desenvolupant les eines legals que permetin unificar el funcionament en aquest àmbit.

“Un document electrònic planteja els mateixos drets i obligacions que un en paper”

Amb la Llei de firma electrònica, s’obre per primera vegada la possibilitat d’igualar la validesa d’un document en paper amb un electrònic; per exemple, el nou DNIe incorpora un xip que acredita a l’usurari electrònicament, amb tota validesa jurídica. Amb la Llei d’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics, es reconeix el dret ciutadà de relacionar-se telemàticament amb l’Administració. I amb la Llei d’Impuls a la Societat de la Informació –pendent de ser aprovada-, es reconeixen els drets dels clients a comunicar-se amb les empreses a través de la xarxa, sense que es perdi la legalitat dels acords.

Un document electrònic planteja els mateixos drets i obligacions que un en paper. Amb aquest canvi, el que s’està produint és una transformació social de grans dimensions, que permetrà exprimir el format digital per facilitar la comunicació.

Durant els propers anys, creixerà el número de certificats digitals, i de la mateixa manera, minvarà l’expedició d’identitats i contrasenyes per usuaris a la xarxa, ja que tots tindrem una identitat electrònica vàlida.

Seguretat, inversió i preservació

Les preocupacions més generalitzades en relació als documents electrònics són la seva seguretat, la seva preservació al llarg del temps i la inversió que requereixen. Amb l’aparició de mecanismes com el DNIe, es pretén crear una identitat electrònica, amb el que es treballarà amb més seguretat, ja que és personal i infalsejable.

La preocupació per perdre la informació emmagatzemada en suports tecnològics va directament relacionada a l’error humà, pel que s’aconsella guardar-ne còpies de seguretat. Les noves tecnologies tenen cada vegada més memòria, en 20 anys hem passat de parlar de quilobytes a terabytes ( la capacitat s’ha multiplicat per 1.000.000.000). Al créixer l’ús de la tecnologia, i amb l’aparició continuada de nous suports, ja no estem parlant d’una alta inversió, perquè cada vegada és més assequible.

El DNIe

Un dels documents que ens faran patentar el canvi que estem vivint és el nou document d’identitat electrònic, que no només acredita electrònicament a la persona, sinó que permet la firma digitalitzada de documents, amb la mateixa validesa jurídica que s’obté de manera manuscrita.

La novetat és el xip que incorpora, en el que s’incorporan digitalment les dades bàsiques del titular: imatge, signatura, filiació, i plantilla de les empremtes digitals. A més, s’inclou un certificat d’autenticitat de reconeixement i signatura, de l’autoritat emisora i les claus de cada certificat electrònic. Les contrasenyes emeses per l’Administració, poden ser canviades al gust i memòria del ciutadà. Es recomana però, canviar-la cada cert temps, i evitar comunicar-la a d’altres persones.

Amb això, l’ús del nou DNIe serà vàlid per qualsevol mena de tramitació telemàtica, des de la sol·licitud d’una beca a la Declaració de la Renta. Quan l’usuari es connecta a un servidor de prestació de serveis, hi haurà un intercanvi de claus per assegurar una comunicació fiable i segura. El material utilitzat per crear el nou DNIe és de policarbonat altament resistent, i que fa que el grabat amb làser de les dades sigui virtualment infalsejable.

Parlarem d’una democràcia electrònica?

El creixement de les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) també ha plantejat canvis en l’àmbit polític. L’ús de les TIC per millorar la comunicació i la participació política, implica noves formulacions, moltes de les quals encara s’estan debatent. L’objectiu és una democràcia més sana i amb una ciutadania més activa, que acostaria les relacions de la societat amb les èlits polítiques. L’aparició de portals, CRM, o GRPs, una mena de « Servei a clients » en l’anomenat e-govern, vincula ciutadà i polític amb la meta de millorar l’eficàcia de l’Administració, evitant cues i temps.

D’altra banda, però, la implantació d’un Govern Electrònic suposa una gran inversió en tecnologia per arribar a la societat i en manteniment de la xarxa; més encara si tenim en compte que no tota la població disposa de connexió a les seves llars. A més, val dir que és una bona alternativa per generacions més aviat joves, ja que són les que han crescut amb les noves tecnologies. El nivell socioeconòmic és un altre factor determinant en l’ús de les TIC, quan més estudis té la persona, més utilitza els serveis electrònics.

Així doncs, podríem dir que l’e-govern, per arribar a una democràcia més participativa, que impliqui més a la ciutadania i faci més transparents les accions dels polítics, ha de ser pel moment un complement al què tenim, ja que pel contrari, s’obviaria l’opinió d’altres sectors de la població igual d’importants.

Publicat el 20 de juliol de 2008 a El Cèntim, suplement d'economia de L'Avui.

Slot Meeting a Vilassar de Mar

El municipio maresmenco de Vilassar de Mar celebrará por primera vez el Slot Meeting 2008, los días 11, 12 y 13 de julio. Se trata de un evento que reúne a los aficionados, profesionales, amigos y entusiastas de este mundo de carreras a pequeña escala, popularizado por la marca Scalextric, para compartir sus experiencias y habilidades. El Slot Meeting demuestra que las carreras de coches por pista eléctrica son más que un juguete de niños, y que agrupa aficionados y profesionales de todas las edades que demuestran que esta práctica representa mucho más que un burdo juego. Se trata del primer campeonato de estas dimensiones que se celebra en territorio europeo, y precisamente en la Comunidad Autónoma que más seguidores acoge en toda España.

El Slot Meeting combina mucho más que deporte y diversión, funde fotografía y nuevas tecnologías, aficionados y expertos, mayores y pequeños. El municipio de Vilassar de Mar facilita más de nueve zonas para disfrutar de la variedad que incorpora esta gran afición, desde coleccionismo y parque infantil, a competiciones y debates. Algunos de estos puntos del evento son el Pabellón Municipal, l’Escola del Mar, la Calle Sant Pau (Paseo Marítimo) y la Plaça Picasso. Según Alex Ruestes, el organizador del evento, el objetivo no es solo lúdico, sino también divulgativo, quieren dar a conocer a la gente “lo que se esconde tras la palabra Slot”, y se hace, por primera vez, a lo grande, para “emborrachar a los participantes”.

Los campeonatos están pensados para todo tipo de público, por lo que están distribuidos por categorías, desde Juniors (menores de 13 años), hasta Seniors (mayores de 17). Alex Ruestes asegura que el Slot Meeting está pensado “para todo el mundo, desde los 4 y 5 años hasta pasados los 30”. Habrá carreras de resistencia, por equipos, de camiones, rallies de 1/32 y de 1/24 y duelos.

Pero el Slot Meeting no ofrece únicamente competición, la jornada está repleta de actividades para todos los gustos y edades. El Paseo Marítimo acogerá una feria de coleccionistas, y en el Pabellón Municipal organizarán dos debates entre expertos y seguidores, el primero bajo la premisa “Cómo se vive el Slot”, y el segundo “Perfeccionando el coche”, de carácter más técnico. También habrá un concurso de fotografía de Slot de la mano de AECAS. Durante todo el sábado por la tarde, y el domingo por la mañana, se desarrollarán una serie de actividades pensadas para niños, que por supuesto tendrán acceso gratuito a todo el recinto para comenzar a disfrutar de lo que representa el mundo del Slot. Además, se hará una comida de hermandad en la Penya Blanc i Blava de Vilassar de Mar, en la que todos los presentes podrán compartir sus experiencias y opiniones de manera más relajada, y con el estómago más lleno.

Publicat al VIVIR, La Vanguardia, l'11 de Juliol de 2008

Psicosi sense plom

S’encén la llum d'alarma i el pànic envaeix els nostres cossos. A falta de petroli anem com bojos darrera les mangueres de benzina. Omplim cotxes, motos i qualsevol mena de recipient amb capacitat d'emmagatzematge; ampolles de Font Vella i màquines de tallar la gespa a mode de dipòsits temporals, i l'R5 de l'avi Joan, que feia segles que no rodava per l'asfalt. Es generen cues interminables d'addictes al petroli, perquè no s'acabi: i l'acabem. Algú ha omplert butxaca en cosa d'hores, i molts de nosaltres, l'hem buidada.

Però no en tenim prou: saturem els transports públics, per estalviar energia, agafem les bicicletes i els patins. I de camí: parada peixatera! Comprem peix, molt de peix, perquè potser s'acaba; i el congelem i racionem, perquè no se'ns oblidi el sabor del mar.

Histèria col·lectiva als supermercats. Les grans superfícies queden buides d'aprovisionaments. Prestatges blancs amb enganxina: noms i preus dels productes que s'han fulminat en hores. Històries de surrealisme: els preus pugen de manera descarada, i lluitem per un paquet d'arròs. Pànic col·lectiu, batalles campals, com si arribés una gran catàstrofe natural, com si ens haguéssim d'estar tancats a casa, o en un búnker, durant setmanes, potser mesos. Deixem el rebost a màxima capacitat; la nevera gairebé no ens tanca.

Som víctimes d'un Síndrome de Psicosi Sense Plom, però del plom que ens falta. Comprem de manera irracional, compulsiva, errònia, per por a quedar-nos sense res. Les existències s'acaben. Si demà ens diuen que ens quedarem sense pollastres, veig a més d'un fregant-se les mans. El conte de mai acabar, vaja.

Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/7D84A500-9661-4B40-A79E-D1021064C78A.html

El futbol és així

Entrevista a Guillem Creus, jugador del Segon Equip de l'Espanyol

En Guillem va venir a Llavaneres abans que pugui recordar-ho, i viu aquí des d’aleshores. El futbol en aquest poble va lligat a molta gent: tenim un equip, el nostre equip, i a cada partit queda demostrat que tenim una afició força lleial. La majoria dels jugadors són llavanerencs: alguns ho deixen, d’altres persisteixen. Ell va començar com qualsevol altre: parant pilotes. Però no somiava amb ser el què és avui, un jugador professional, i que ha canviat de paper: ara és qui marca els gols, i no qui els para.

Aquest mes, a les Tres Viles hem anat a veure a Guillem Creus, extrem dret de l’Espanyol, que aquest any, puja a Segona Divisió. Amb 19 anys, el futbol ha deixat de ser una afició per convertir-se en una ambició. Ara és quan aspira a seguir creixent en aquest món de fitxatxes i oportunitats.

En Guillem ha jugat a la Selecció Catalana Sub14 i Sub16 –en les que ha guayat 4 campionats- ha estat seleccionat quatre vegades per la Federació Espanyola a la categoria Sub16 i Sub18, i ha guanyat 6 lligues amb l’Espanyol –la última la d’aquest mateix any. “És com un premi, una motivació per continuar”, assegura, i poc a poc, ha anat recopilant títols.

El futbol: vocació o coincidència? Vaig començar pels amics, amb 6 o 7 anys, de fet vaig ser l’últim en apuntar-me, perquè no sé, no em feia molta il·lusió, però com que tots jugaven aquí al pavelló, al final em van convéncer. Els primers dies arribava aquí plorant, perquè no m’agradava, fins que em vaig anar acostumant. Jugava de porter, i el meu entrenador va provar de fer-me jugar en una altra posició. I un dia, quan tenia 10 anys, em va fitxar l’Espanyol. Ara m’agrada molt.

Espanyol per oportunitat o per sentiment? Jo estava aquí de juvenil i tampoc m’ho esperava, eh? Però hi havia l’Oscar Vilarnau, que ens entrenava, i venia amb nosaltres el Rubén Romero i l’Oriol Mora, que també van fitxar de petits, perquè érem petits, teníem 10 anys, i era una cosa com molt nova, com... rara. I bueno, ja porto 9 anys, i he arribat on he arribat.

Compaginar estudis i esport professional ha de ser molta pressió per un nen. Us controlaven molt a l’Espanyol? Sí, al principi sí, sobretot els primers anys, que no sabíem com anaven les coses. Et posen professors, que t’ajuden a fer deures, que t’aconsellen i t’orienten perquè segueixis estudiant. Ara ja sóc més lliure, si vols estudiar, estudies.

S’entrena molt a aquesta edat? No tantes com ara, però tres o quatre dies a la setmana sí que havíem de baixar a Barcelona. Nosaltres havíem de sortir una hora abans de l’escola per agafar l’autobus que ens portava des de Mataró.

Vas arribar a pensar en abandonar? Hi va haver un moment que sí, que deia que quan arribés a cadet [16 anys] deixaria el futbol. Però clar, veus que la cosa segueix, que no se’t dóna malament, vas guanyant campionats, i clar, ho dius quan ets petit però quan et trobes aquí ja no pots deixar-ho, la teva il·lusió és arribar tan lluny com et sigui possible. S’ha d’aprofitar, almenys intentar-ho.

I quin paper han jugat els teus pares? Ells sempre em recolzen, m’animen, mai s’han interposat en el què jo faig, m’han deixat anar fent el què jo creia. No, m’han mai obligat a continuar, sempre he anat fent, a més, quan deia que volia deixar-ho s’ho prenien en broma, i deia que volia anar a jugar a futbol americà, jo, que sóc molt petit!

A més, el teu germà [Gerard Creus], jugava al Barça. Tenieu gaires “disputes familiars”? Bueno, al principi de petits sí, perquè ell estava al Barça i jo a l’Espanyol, i sobre ell jugava d’extrem esquerra, i si haguéssim jugat un contra l’altre ens hagués tocat enfrontar-nos, perquè jo sóc extrem dret! Però bueno, una mica de pique sí, però en broma.

I ara, què? Seguiràs estudiant? Vaig acabar l’any passat el Batxillerat de Ciències Socials, que em va anar força bé, i aquest any he començat Enginyeria Informàtica, però és molt difícil, i tampoc tinc gaire temps amb el futbol. De cara a l’any que ve, segurament ho deixaré, perquè entrenaré cada dia amb el Segon Equip. Continuaré fent cursos, d’anglès i coses així, almenys per no perdre l’hàbit d’estudi. Però vull centrar-me en el futbol, per ara, crec que val la pena intentar-ho.

Però has hagut de sacrificar altres coses pel futbol. Sí, no tinc tant de temps per estar amb els amics però, per ara, em compensa. També he viatjat molt, i quan guanyem un campionat ho celebrem molt, no sé, val la pena.

Al Segon Equip ja comença la part més sèria: negociacions, fitxatxes, contractes,... Sí, ara ja, per sobre només tinc Primera Divisió, ja entreno amb ells alguns dies, ja comencem a treballar d’una altra manera, tot el que ve és nou. Si es lesiona algú de Primera o es queden sense un jugador, poden tirar de l’Espanyol B. El futbol és així, i ara faig el que m’agrada, i estic a l’Espanyol.

Aprofitant oportunitats... fins el punt de marxar a l’estranger? Home estaria difícil, però bueno, si fos una oportunitat bona s’hauria d’aprofitar, les coses s’han d’intentar.

I al Reial Madrid? Perquè no? seria bona senyal que un equip com el Madrid em volgués fitxar!

Pregunta típica: algun jugador a qui aspiris convertir-te? Per la posició en la que jugo, Luis Figo. I de l’equip en el que estic, Tamudo; és com un exemple, va anar pujant a l’Espanyol, el van cedir, ningú el volia, i mira’l ara.

Doncs esperem que a Segona segueixin creixent les oportunitats, i que les aprofitis!

Gràcies Guillem.

Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/A1D468A9-780E-4EC3-A5AE-E308278D98CE.html

Pensar en no pensar

Pensar o no pensar, aquesta seria la qüestió si simplifiquéssim el dilema. Però és molt més difícil, més si us dic que la segona opció és impossible. Em fa gràcia veure la gent que diu que marxa per “desconnectar”, per allunyar-se de les preocupacions, dels pensaments. En realitat, crec que això és impossible, perquè no podem fugir d’una cosa que portem a dins. Feu la prova, intenteu deixar de pensar, només per un moment, i veureu del què parlo. És impossible, per molta voluntat que hi poseu, perquè el sol fet de pensar en no-pensar ja és un acte que requereix un esforç mental.

I de vegades, donem tantes voltes a les coses, que perdem de vista el propòsit inicial que ha desencadenat la funció de rumiar. I ens cansem, i ens enfadem, i diem que volem marxar lluny, de la rutina i dels problemes. I quan arribem al cim de la muntanya, amb un sol enorme i rogenc a punt de posar-se a l’horitzó, pensem. Pensem en el que hem vingut a fer, i sense voler, tornen a perseguir-nos els nostres mals de cap.

De vegades, m’agradaria poder sentir que no penso en les coses, que no penso en res. Ja m’ho diuen: “Penses massa”. I jo em dic que no vull, no vull pensar. I ho intento, i no penso; però mentre penso en no-pensar m’adono que estic pensant i que deixar de pensar és una utopia. No pensis, para, prou! Però les neurones no reaccionen, i segueixen donant ordres de no pensar, sense saber que aquestes directrius en si mateixes ja són pensaments.

Potser això no té gaire sentit, o potser sí. És com girar durant tanta estona que et mareges, i caus a terra, i veus com tot es belluga. I es mou molt ràpid, com les coses que es passegen pel cap quan intentes no pensar en elles.

Ho trobaràs a:

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/C53AA765-63D2-466C-9A88-A6D871893663.html