Una història empedrada d'errors

Diuen que al mal temps, bona cara, que de totes les coses dolentes, se'n poden extreure de bones, que no hi ha mal que per bé no vingui. S'ha d'estar al límit de la misèria, per apreciar el què realment estimem, ballar en hores baixes, per tornar a volar. L'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra, però a base de caure, acabem per aprendre dels nostres errors.

Després de la I Guerra Mundial es van castigar als culpables de manera desmesurada, sense pensar en les conseqüències del què s'estava fent. La història es va repetir, i la magnitud del conflicte es va multiplicar. Segona pedra. Però, a partir d'un fet tan esgarrifós com n'és una guerra, vam aprendre a conviure, o almenys, teníem la voluntat d'intentar-ho, d'allà al naixement de la Unió Europea, de l'Estat del Benestar i el creixement econòmic.

Però aquell empedrat es va vendre pel doble del seu preu d'adquisició, una pràctica insostenible que tard o d'hora acabaria per fer explotar la ja famosa bombolla immobiliària. Les empreses cotitzaven segons els beneficis potencials, no sobre els béns assegurats. Vivim per sobre de les possibilitats dels nostres sous, i això és matemàticament impensable. Una crisi financera transitòria no suposa la fi del món, sinó una pedra contra la que entrebancar-se, i de la què aprendre. Creixíem en la seu del consumisme, taponant les esquerdes d'una olla a pressió que apuntava amb força.

Des del primer moment, la paraula CRISI ens ha paralitzat, però a partir d'ella hem abandonat la superfluïtat, per fixar-nos en els detalls. Les estacions recopilen més cotxes que mai, i els trens circulen a vessar de passatgers que, sense saber-ho, ajuden a minvar les taxes contaminants. A una petjada de les compres nadalenques, es retallarà l'obligació i el materialisme, per regalar per plaer. Els bitllets de 200 que fins ara ens semblaven fruit d'una llegenda urbana, comencen a treure el cap. El més insignificant, avarca moltes coses, i és que amb un pintallavis n'hi ha prou per perfilar somriures.

No hi ha mal que per bé no vingui. Quan un sistema sobrepassa els seus límits, genera la llavor de la seva destrucció; ha arribat el moment de tornar a sembrar, més i millor.

Racó Viu. Les 3 Viles, desembre 2008.

[http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/60407E28-017F-47B5-97DC-0B0C61FFEE22.html]

Caldencs

15 anys de 3 Viles. Article de Caldes d'Estrac.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/9679D2C1-49C8-4D59-9B69-89461D2A4403.html

Resulta difícil explicar l'origen d'aquest poble, després d'haver pogut gaudir sobre l'escenari de la Sala Cultural de l'Ajuntament, la història de la Fàtima i en Busquets. I és que tot i ser el quart terme municipal més petit de tota Catalunya, Caldetes guarda contes de fantasmes, basats en els poders curatius de les seves aigües termals i de les seves encantades torres de vigilància, de la mà d'en Busquets. Precisament, les aigües són punt de referència pel nom de la vila, ja que els romans es referien al nostre poble com Aquae Calidae, mentre que el mot Estrac, segons Balari i Jovany, neix del topònim Estarac, que deriva del mot cèltic Astaracus -en llatí Asterius.

Els orígens de Caldes es remunten al segle XI, data en què el terme municipal va passar a dependre del Castell de Montalt al de Mata, és a dir, de Mataró. Pere Gruny, cavaller barceloní, esdevé una figura determinant en l'aixecament de Caldetes, ja que va ordenar la construcció d'un temple i d'un hospital, al voltant del qual s'aniria assentant el poble. El poder d'aquest territori s'aniria passant de mans fins el 1396, en què es va vendre la jurisdicció dels banys i la parròquia, per convertir-se jurídicament en un carrer de la ciutat de Barcelona. L'any 1716, la publicació del Decret de Nova Planta, ens va donar la llibertat. Caldes d'Estrac, es convertia oficialment en una vila independent, fins el dia d'avui.

Però per parlar de Caldetes avui dia, s'ha de conèixer què representava fa uns anys. No fa tant, Caldes es va convertir en el destí predilecte per molts joves en busca de gresca, estrangers i diversió: Cracs, Cuatro, Pachá, les nostres guinguetes, i més. Però la vertadera etapa daurada d'aquest municipi mariner arriba a mitjans del segle XIX, gràcies a l'establiment dels banys termals i l'arribada del ferrocarril. Precursors del turisme d'ençà, Caldes es va convertir en el paradís estiuenc de la jet-set barcelonina, mostra del qual són les grans residències noucentistes que encara queden al Passeig dels Anglesos, o el record del mític Hotel Colon presidint la Platja de les Barques, que també havia estat un Casino. Actualment, s'ha intentat recuperar aquesta esplendor, amb la reconstrucció de l'emblemàtic hotel, envoltat d'un paisatge més modern, que crida l'atenció dels visitants, en base a l'escalfor de les nostres particulars aigües.

Avui, Caldes s'ha convertit en el racó ideal de l'art. Pocs pobles poden sentir-se orgullosos de l'empremta que s'ha deixat sobre el nostre poble, trepitjades que van des dels poetes Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Apel·les Mestres, sense oblidar a Palau i Fabre -recentment desaparegut-, fins als pintors Modest Urgell Laureà Barrau, Carles Vázquez, Domènec Carles, Francesc Labarta, Joan Vila-Puig o Joan Commeleran. De fet, Palau i Fabre, fill predilecte de Caldes, ens deixa en herència la seva fundació, un museu dedicat a les obres de Picasso, i altres autors catalans, que ocupa l'antiga casa de les monges i de Can Muntanyà.

D'altra banda, Can Milans, és ara una biblioteca activa, ambiciosa i acollidora, que vetlla perquè tots assaborim la cultura local. Tenim les nostres Trobades de Creadors Locals, que ens deixen un record permanent davant de l'Ajuntament, la nostra colla gegantera, els nostres màgics correfocs, de la mà dels Diables d'Estrac i un poliesportiu nou, tot i que s'ha envoltat d'algunes polèmiques. Casa Ugalde, de l'emblemàtic arquitecte Coderch, les torres de defensa (Torre Verda i Torre d'en Busquets) i un llarg etcètera.

Avui, tot el què queda es recorda amb una barreja d'il·lusió i nostàlgia, però si d'alguna cosa destaca ara Caldes, és de la seva tranquil·litat, la seva serenor i de la seva gent -atributs tan elogiats abans, pels nostres poetes. Més poble que mai, amb 2.672 habitants, Caldetes continua sent un lloc acollidor per viure que molts envegen, amb el seu “Visca Caldes”.

Santvicentins

15 anys de 3 Viles - Article de Sant Vicenç de Montalt.

Des del cim de Montalt, turó de 595 metres que bateja el poble, Sant Vicenç s'estira fins el mar, en tota la seva magnitud. Es diu que les restes empedrades del turó podrien ser les engrunes d'un Castell de Montalt (Monte Alto), que regnava sobre els caps d'aquestes terres, tot i que no hi ha cap document que ho corrobori.

Etimològicament, Sant Vicenç ha donat voltes al seu nom segle rera segle, i la cua “Montalt” és, relativament, moderna, ja que antigament es coneixia aquesta extensió de terra com Sant Vicenç de Llavaneres, i durant els segles XII i XIII, se'n deia Sant Vicenç de Caldes. El 1597 obtindria la independència parroquial, però el bateig final seria el 1935, tot i que durant la guerra va tornar a canviar breument per Llavaneres de Montalt.

Després de tantes voltes per donar com a gentilici “santvicentins”, algú va decidir dir-li's popularment, “xurravins”, sobrenom que s'ha utilitzat des de temps immemorial, l'origen del qual és encara una incògnita. Una de les teories es basa en la definició científica del mot “xurravins” (en català gafarrons), ocells que freqüentaven les vinyes en busca de grans de raïm, el seu aliment. Sant Vicenç i les seves vinyes van arribar a produir fins a mil hectolitres anuals durant la postguerra, i l'exportació va arribar fins a Cuba, pel que “xurravins” plasma el passat del poble. Aquestes vinyes han anat desapareixent del mapa, donant lloc a noves residències, ja que, com les altres poblacions tresvilatenques, Sant Vicenç ha estat nucli d'estiueg. Actualment, es mantenen escassament alguns productes de la zona, com les maduixes i algunes hortalisses.

Però aquesta no és l’única sortida econòmica que es va trobar a Sant Vicenç, també es va crear una indústria tèxtil prou ferma, en base a les puntaires -puntes de coixí-, tradició ben arrelada entre els maresmencs. Ara, però, els serveis s'enduen la major part de l'ocupació santvicentina, i és que hem crescut de manera exagerada, especialment a la frontera amb Llavaneres, i cap a Les Ànimes, on avui hi podem trobar amuntegades diverses urbanitzacions, i el parc municipal dels Germans Gabrielistes, al Carrer del Montnegre, presidit per una reformada Torre de Can Valls. No gaire lluny d'allà, al Carrer del Padró hi ha una escola nova, que s'ha inaugurat amb el nom de Sot del Camp, per votació popular. No és l'únic avenç en matèria educativa: queden pendents dos projectes, un de reforma i ampliació de l'escola de Sant Jordi, i un altre per construir un institut propi.

Pel que fa als esports, els fanàtics del futbol gaudeixen, a la fi, d'un camp de gespa artificial, just al davant del nou pavelló municipal en memòria de Toni Sors, santvicentí que el 1985 va coronar el cim de l'Everest, per orgull del poble, i va perdre la vida dos anys més tard, a causa d'una esllavissada. Pitch&Putt, Golf, Xurrabikers, i més, per posar les nostra adrenalina a prova.

Cultura, amb el nostre nou Centre Cívic “El Gorg”, la seva biblioteca, l'Orfeó parroquial El Delme, el Museu del pessebre, i les contínues activitats que es porten a terme per diversió i enriquiment de tots nosaltres. Prenem cura del nostre Patrimoni artístic, reformant la façana de la nostra Església Parroquial d'estil tardo-gòtica, i assaborint la riquesa del basament renaixentista encastat a l'exterior, l'únic que es va salvar del retaule cremat el 1936. Donem noves utilitats a les cases pairals que un dia van aixecar el nostre poble. Sabíeu que el Castell de l'Oliver, avui restaurant de banquets i celebracions, era abans Can Milans del Bosch, antiga nissaga militar del nostre país? Es manté dempeus des del segle XVII, perquè tots puguem gaudir de la seva exquisidesa. O les vivendes ajardinades dels anys 20 que encara resten al Passeig del Marqués de Casa Riera, filles del noucentisme català. Can Mora de Dalt i Can Mora de Baix, Can Rams, Ca la Mongia o Can Brunet (abans Can Saurí), formen part de la nostra història, i segueixen entre nosaltres, tants segles després.

“Fins els pobles veïns arriba sempre el ressò vibrant de les campanes de Sant Vicenç; aquest ressò feia dir abans a la gent: Nois, a Sant Vicenç, els xurravins ja es preparen per la Festa Major”. I estiuejants o no, molts acaben rendits a la nostra tranquil·litat, a la nostra qualitat de vida, i només cal recórrer a les xifres per demostrar-ho, que ja sobrepassen de llarg els 5.000 habitants.

Llavanerencs

15 anys de 3 viles. Article Sant Andreu de Llavaneres.

Prenent com a eix Barcelona, capital de Catalunya, Llevant correspon a les costes de l'est, i Ponent, a les de l'oest. El nom del nostre poble podria derivar d'un joc de paraules, originat en “Eres del Llevant”, d'allà Llevaneres, i més endavant, Llavaneres; tot i que és una teoria poc arrelada. D'altres, asseguren que prové del llatí “lab-and-arias”, relacionat amb les caigudes i corrents d'aigua, tot i que no queda clar que, antigament, un riu creués les nostres terres. Hi ha qui diu, que Llavaneres prové de “labinaria”, traduït al català com allau o esllavissada, que quedaria lligat ràpidament al fenomen natural més característic del Maresme: les rierades. També cal considerar la teoria de Serena Vall, que avui dóna nom a la nova escola de primària, i que a l'invers, dóna com a resultat l'origen del nostre gentilici.

Sigui com sigui, avui ens identifiquem com a llavanerencs, i cada vegada en som més, ja que la nostra vila ha passat de ser un dels pobles d'estiueig predilecte dels qui anomenen “pixapins”, a acariciar els 10.000 habitants en pocs anys. Una independència metafòrica de metròpolis que es repeteix, ja que la primera es va produir el 1543, quan Carles I de Castella i Aragó va concedir el privilegi de crear un ajuntament propi a les parròquies de Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres, que depenien de la ciutat de Mataró. Però, tot i que inicialment depeníem de la ciutat de Mataró per gairebé tot, en aquests últims 15 anys la cosa canvia, perquè hem anat construint allò que necessitem: des d'equipaments sanitaris, a l'ensenyament, la higiene -amb la nostra pròpia deixalleria-, els transports i la cultura.

El creixement demogràfic d'aquesta última dècada ha comportat un impacte degradant en els nostres paisatges, que molts enyoren. Les edificacions han crescut com bolets, i han fet minvar la gràcia dels nostres camps, que tanta fama han donat als nostres pèsols. Avui el nostre conreu s'arracona al Sindicat Agrícola, a les botigues de queviures que ens ofereixen diàriament productes de qualitat de les nostres terres.

Però no tot ha estat fruit de l'ambició urbanística. Els estudiants que s'arreplegaven en barracons, poden celebrar que, a la fi, ha arribat el nou Institut. Tenim llars d'infants i escoles noves, projectes que semblaven de broma, per la seva tardança, i que aviat caldrà reprendre, perquè seguim amunt. Els equipaments esportius són més i millors: ja tenim el camp de gespa artificial, aviat arribarà el nou poliesportiu, i la tant cobejada piscina coberta. Més golf, tennis, paddle, vela, equitació i ciclisme. Establiments nous per gaudir de la gastronomia més llavanerenca, de dia, i de nit! Us imaginàveu fa uns anys fer la copa sense sortir del poble? Incrementem el número d'habitants, el d'equipaments, i per tant, la qualitat de vida.

Una passejada pel Carrer de Munt és mostra suficient per observar la diversitat de comerços que han crescut i prosperat entre nosaltres, ja no necessàriament lligats al turisme, i dels que han desaparegut, després de molts anys pintant els nostres carrers. Però tot i que enyorarem el nostre “Tono's”, mai ens faltaran els dolços: la nostra coca de Llavaneres, aplanada i particular, té més que un nom propi i una fama considerable. Som un poble, una mica més gran, amb més oferta i comoditats, però un poble que no oblida els seus orígens.

Cuidem el que és nostre. La Torre Gran, edifici clau del patrimoni artístic llavanerenc, ha recuperat el seu ús com a hotel, gairebé 50 anys més tard. La residència neogòtica de Ca l'Alfaro, amb els seus jardins ara municipals: sabíeu que aquest casalot es va construir a finals del segle XIX L'església nova, i la vella, al capdamunt del poble, rodejada de bosc. La casa senyorial de Can Caralt, habilitada com a Escola Municipal de Música i Museu Arxiu. Les Torres Bessones dels germans Matas al carrer Clòsens, que airegen el seu noucentisme davant la nova Biblioteca.

Oscar Wilde va dir que l'únic deure que tenim amb la història, és el de rescriure-la. Llavaneres ho sap, per això ha reforçat el seu Museu Arxiu, per arrelar la tradició, per recuperar el nostre passat. És important conèixer d'on venim, per saber on anem, i 15 anys després que el primer exemplar de Les 3 Viles circulés per les nostres mans, hem volgut retornar-nos als nostres orígens, sense abandonar l'actualitat i els canvis que han envaït els nostres pobles, que no en són pocs. Hem crescut en tots els sentits, però si una cosa queda clara, és que el lligam que ens uneix ens ha fet més grans, ja des de l'època medieval, i fins avui. El nostre deure, és el de mantenir-lo, en benefici dels que hi som, i dels que vindran.

Èxit sostingut

Les 3 viles. Racó viu de Novembre.

Ara és una moda tenir habilitats especials sobre una matèria determinada. La televisió, cada vegada més propera a l'espectacle -que no ens enganyem, és el que ven-, es dediquen a donar fama a les persones que són especials, segons el criteri d'un jurat. No direm si aquest jurat és fiable o mereix el càrrec que li ha estat assignat, perquè finalment, l'audiència decideix, amb una petita dosi de manipulació subcutània.
Aquests programes es veuen a si mateixos com mecenes de l'art contemporani, com l'oportunitat perfecte per destapar els artistes que s'amaguen en la quotidianitat social. I el públic, els acaba valorant com a tal, encara que mesos després hi ha alguns que s'obliden i tornen a la rutina de l'anonimat. La cosa és que, et diuen què és l'art, i nosaltres ens ho creiem sense més. Això em porta a preguntar si realment sabem distingir l'art de l'oportunisme, i si esborrant l'ornamentació i l'artificialitat d'aquests programes, ho valoraríem de la mateixa manera.

L'any 2007, Joshua Bell, violinista nord-americà de molt prestigi, es va plantar al metro de Washington per delectar als viatgers amb les seves melodies. Una hora escassa més tard, 32$ vestien el seu estoig, tot i que el dia anterior, des del Boston Symphony Hall, es van pagar 100$ d'entrada. Només una persona va ser capaç de reconèixer l’exquisidesa de la vibració d'aquelles cordes; per la resta, l'art, va passar desapercebut.
Encara podríem anar més lluny, fins la famosa obra de K. Malévich, Quadre blanc sobre fons blanc, que s'exposa amb orgull al MOMA de Nova York. Es tracta d'una tela en blanc que va revolucionar la pintura geomètrica, i que va obrir el suprematisme del no-res, pel que avui es podrien arribar a pagar xifres impronunciables.
Fiona Middelton s'aixeca d'hora cada matí a Islay (Escòcia), per fer resonar el seu violí entre les ones. Els seus espectadors més fidels són foques, que es mantenen estàtiques amb el cap fora l'aigua per gaudir del concert. No sé fins a quin punt som objectes d'art, cadascú, en la nostra persona, amb una bona campanya de màrqueting sota les nostres sabates. Tots podem arribar al més amunt, però en realitat, l'art com a tal, és el què hauria de quedar quan tanquem els ulls, i oblidem la publicitat que l'envolta, ja sigui a la boca d'un metro o a la butaca vermella d'un teatre d'èxit sostingut.

Sito Rivera, amb aires japonesos

Les 3 viles. Entrevista a Tomàs Rivera, Sant Andreu de Llavaneres.

Viure de la teva afició predilecta és un somni que, observant la trajectòria de Tomàs Rivera, més conegut com a Sito, té projecció de realitat. Aquest llavanerenc de 52 anys, llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i funcionari de Justícia del Jutjat de Pau del nostre poble, es troba en excedència des de fa gairebé una dècada, per dur a terme professionalment la seva passió com a tècnic esportiu superior de Futbol Sala. “Es podria dir que el virus corre per les venes de la família”, comenta Sito, i és que el seu pare era directiu del Club Futbol Mataró, en l'etapa daurada del Sr. Barbosa, un dels seus germans, Jose Juan, és President del Juventus A.C., i un nebot, David, és l'actual President de Futsal Mataró.
“La primera feina d'entrenador la vaig fer per l'Ajuntament de Llavaneres, entrenant un equip aleví de futsal, fa uns 28 anys”, comenta. La cosa és que el que va començar com un hobby, s'ha convertit per Sito en el seu passaport al Japó, després d'una llarga trajectòria, on actualment resideix i treballa com entrenador del Bardral Urayasu, equip únicament format per jugadors japonesos, que va quedar en segona posició la lliga passada, i que va guanyar la Copa del Japó, Puma Cup.

La passió per entrenar és fruit d'una vella etapa com a jugador? Segurament. Vaig jugar a Futbol Sala des que es va iniciar la primera lliga federada a Catalunya. Amb el meu germà, Jaume, vaig fundar el primer equip federat del Maresme, l'Unió Esportiva Mataró, i entre d'altres, hi jugava un tal Santi Carreras de Catalunya Ràdio. Vam ascendir juntament amb el F.C. Barcelona a la primera divisió, màxima categoria. Aleshores, a Espanya jugaven els campions de les diferents territorials. Des d'aleshores, m'apassiona aquest esport. Ho vaig haver de deixar 4 anys més tard, per fer el Servei Militar, i el Club va desaparèixer.

Però la cosa no acaba aquí... Als 2 anys vaig tornar a jugar al F.S. Vilassar de Mar, on després iniciaria la meva etapa com a entrenador. Ja aleshores, m'agradava entrenar, aprendre i ensenyar, perquè a més, era un esport del que no hi havia bibliografia! Em guiava per llibres de bàsquet, handbol, hockey sobre patins i d'altres publicacions brasilenyes. Des del principi em va apassionar, i més a nivell de formació, perquè aleshores, el futbol-11, deixava molt que desitjar.

I comences com a entrenador. Sempre ho vaig fer com un hobby, però poc a poc m'ocupava més temps, sobretot quan vaig formar l'Escola del F.S. Vilassar de Mar, en companyia de Jaume Pala, entitat a la que vaig estar lligat 10 anys. Quan vaig marxar, van passar de tenir un sol equip federat a 18, en totes les categories base. M'agradava jugar, i per suposat, m'encanta entrenar.

Poc a poc, abandones la teva vocació d'advocat... Bé, sóc diplomat en Dret, ja que a 4t, amb dues assignatures aprovades, ho vaig deixar al tornar del Servei Militar. Vaig muntar un negoci, al marge de la meva feina [Sito va treballar des dels 20 anys als jutjats de Mataró com a funcionari]. També va canviar la meva vida familiar, ja que em vaig casar, i vaig tenir dos fills, Maite i Pol. He abandonat la carrera fins ara.

Però per una cosa que t'agrada. Sí, estic fent el què m'agrada, i que m'agradi és el motiu principal per dedicar-m'hi professionalment. La meva situació personal m'ho ha permés, ja que els meus fills ja són grans [21 i 15 anys, respectivament], i evidentment, unes condicions acceptables a nivell econòmic em van facilitar demanar l'excedència l'any 2004 per fitxar pel Polaris World Cartagena, un dels equips més potents esportiva i econòmicament. Amb ells vaig disputar les semifinals de la Lliga.
A partir d'aquí, tot segueix fins la data d'avui [Sito ha estat entrenador a Martorell, i aquest estiu, ho ha estat del Napoli italià, durant els mesos d'abril i maig, dates en què descansa la lliga japonesa]. Mentre tingui ofertes i m'agradin, em dedicaré a entrenar, i quan s'acabin, serà el moment de deixar l'excedència. Això sí, seguiré entrenant a temps lliure, i a prop de casa.

Perquè ara estàs a Japó. Com arriba un entrenador local fins allà? Els japonesos, com en tot, intenten copiar el millor, per després, millorar-lo. Això és el què va fer que anessin a Brasil, i vinguessin a Espanya, per seguir les dues millors competicions del món en Futbol Sala. Aquí va venir una Delegació de la F. League japonesa, i s'hi va estar una setmana. Van veure entrenaments del F.C. Barcelona, de Martorell, i el Pozo (Múrcia). D'aquesta manera els vaig conèixer, i al cap d'uns mesos vaig rebre una oferta per part del meu actual equip, i vaig decidir acceptar-la.

Què et va impulsar a donar el sí? La veritat és que el Martorell tenia greus problemes econòmics, però a part, que et truquin d'un país com Japó, no passa tots els dies. Es donaven les condicions idònies, tant esportives com de nivell de vida, i a mi em va atraure la possibilitat de conèixer una altra cultura com la japonesa, tan diferent a la nostra. Era un contracte de temporada, de juliol a març. La meva família estava totalment d'acord, i de fet, això ha servit perquè els meus fills coneguin una altra manera d'entendre la vida, que facin turisme, i per suposat, que em recolzin des del moment que em vaig plantejar acceptar l'oferta nipona.
Ja al novembre, em van renovar per una altra temporada, fins el març de 2009, perquè estaven contents amb els resultats, i jo amb les seves condicions. Els mesos de descans en els que vaig estar a Nàpols vaig rebre una altra oferta, però el meu compromís amb Bardral Uruyasu era totalment satisfactori, pel que vaig renegar-la.

Anar a jugar al Japó és un canvi molt brusc, tant per la llengua com per la cultura que ara t'envolta. Com t'estàs adaptant? A Japó la vida és molt còmoda, molt més que a Barcelona: menys contaminació, més seguretat, més mitjans de transport i, sobretot, més civisme ciutadà. Tenen una educació exquisida i la convivència és genial a tots els nivells. Els seus valors, des de la seva filosofia sintoista o budista, fan que el respecte cap als altres i cap allò aliè siguin norma general del seu comportament. L'únic gran inconvenient és la llengua, però la gent es desviu per entendre idiomes estrangers, i la majoria parla una mica d'anglès. A més, intento aprendre japonès, de fet, aquesta segona etapa estic anant 6 hores setmanals a classe.
A nivell esportiu, tenen molta por a cometre errors, amb el què se'ls fa molt difícil ser imaginatius. Els hi costa prendre la iniciativa en la presa de decisions, i això és un handicap alhora de competir. A nivell de màrketing, en canvi, estan molt per sobre del que jo mai havia conegut a la LNFS espanyola.

Com és l'afició japonesa? El públic arriba als pavellons en pla familiar, el Futsal es ven com un esport de família. Hi ha grups d'aficionats amb tambors, trompetes, etc, igual que a Espanya, però per regla general són molts menys els apassionats.
De vegades et sorprèn escoltar un Ooohh general quan es véu una gran jugada, i sempre, a l'acabar el partit, i després d'haver-se saludat mútuament, els jugadors es dirigeixen al públic, tant local com visitant, per fer-li's la reverència de torn i rebre un aplaudiment. És una cosa totalment impensable al nostre país, o sinó pensa en algun gran derbi...

És difícil treballar molt lluny de casa? Sense cap dubte et diria que trobo a faltar moltes coses, a part de la família, per suposat, però em compensa totalment l'experiència que estic vivint, el tracte que em donen i les condicions que tinc per desenvolupar la meva professió. Gràcies a Internet, estic totalment informat del què passa a la meva terra, estic permanentment en contacte amb la família, i d'aquesta manera la distància es fa és curta.

Esprémer el talent de les empreses

Gestió del talent, les estratègies per fer créixer els resultats d’una empresa s’han de centrar en els qui la fan funcionar, els treballadors, i no a l’inversa

La capacitat d’un treballador en una tasca determinada va directament relacionada amb la disposició i l’ànim que faciliti el seu entorn, és per això que moltes empreses treballen per descobrir nous talents que ocupin càrrecs a mida de les seves aptituds

“Estamos en 2008, ¿sabes dónde está tu talento?”, així de contundents, l’empresa Deloitte Touch Tohmatsu, dedicada a l’auditoria, consultoria i assessorament financer i jurídic, va presentar el seu estudi de gestió del talent. Els principals actius d’una empresa són els seus treballadors, i és imprescindible motivar-los i formar-los per exprimir al màxim el seu rendiment, amb una bona política de personal. Per això és necessari acabar amb les pors, tal i com explica Pilar Jericó, autora de llibres com “La nueva gestión del talento: construyendo compromiso”, ja que el treballador ha de sentir-se a gust per donar el 100%. “L’empresa s’ha de comprometre amb el treballador, i d’aquesta manera obtindrà el compromís d’aquest”.

Així es treballa a la firma Price Waterhouse Coopers: segons Ana Arza, responsable del Gestió de Recursos Humans, el perfil que es busca no es limita al què és la persona, sinó al què pot arribar a ser i a la seva capacitat de relacionar-se. “Avui dia, no hi ha una feina individual, un ha de saber adaptar-se a l’entorn i jugar en equip”, assegura.

Els principals actius d’una empresa són els seus treballadors,

i s’ha de saber esprémer al màxim el seu rendiment

Un treballador desencantat, no només no farà bé la seva feina, sinó que la seva desmoralització acabarà per contagiar-se a la resta de la plantilla. No es tracta, doncs, de captar nous empleats i retenir monetàriament als que ens interessen, sinó de col·locar a cada persona al lloc idoni, de formar-la i motivar-la, perquè no marxi.

GESTIONAR EL TALENT
Consol Iranzo, sòcia de Karisma-RH, es dedica exclusivament a cercar el talent a les empreses. Segons el seu tarannà, el talent, és la multiplicació de les capacitats i competències d’una persona en relació amb el grau de compromís d’una empresa. “Hi ha un factor diferencial que fa que un treballador sigui diferent a un altre, segons la feina que realitzi”. “El talent és capacitat, compromís, i acció”, afegeix Pilar Jericó, per això és necessari reconéixer l’èxit de les persones o grups, i no donar-lo mai per suposat.

Per potenciar aquestes capacitats, es pot recórrer a la mateixa empresa, amb una captació directa del talent, o bé, al mercat. “El client té un perfil que es basa en l’estil, el coneixement i l’experiència del treballador, i nosaltres els aportem una visió més objectiva”, explica Iranzo, “la nostra feina consisteix en identificar-lo i donar-li un punt de suport perquè es desenvolupi”. Aquesta tasca es basa en l’acompanyament de l’empleat a nivell formatiu i personal. “L’ajudem a veure com s’ha de moure dins l’empresa, i quins són els punts que hauria de potenciar, però és el mateix treballador el que ha d’anar fent el seu camí, per això és important tant l’actitud com l’aptitud”.

Cerca de talent en èpoques de crisi
Sembla que, en èpoques d’inestabilitat econòmica, hi hagi certa devallada en la cerca de talent, tot i que és el moment indicat per promocionar-lo. Segons Consol Iranzo, frena la incorporació de nous fitxatges, però és el moment per la captació de talent intern, ja que les capacitats de lideratge despunten en èpoques de crisi. “Sempre és preferible una redistribució dels treballadors i les tasques a dins l’empresa, ben feta, abans que recórrer a nous empleats”.
“En èpoques de crisi, la gestió del talent hauria d’estar a l’ordre del dia”, explica Pilar Jericó, “perquè és quan hi ha més por, i quan és més necessari el suport emocional i la motivació”.
Ana Arza, de PWC, explica que davant les dificultats d’una crisi pots fer dues coses: quedar-se de braços creuats, o bé, buscar oportunitats. De fet, en el cas de Price Waterhouse Coopers, cada any s’incorporen nous treballadors, i la seva tendència és la de seguir creixent.

ÀREES D’ACTIVITAT EN LA CERCA I DESENVOLUPAMENT DEL TALENT

La Gestió de Recursos Humans d’una empresa ha de tenir saber identificar els individus amb talent, desenvolupar la seva llista d’habilitats, assignar-li’s el lloc de treball adequat en el moment oportú, i continuar motivant-lo.

Assessment Center
En els centres d’avaluació, s’analitza la capacitats dels candidats per determinar el grau d’adequació amb el càrrec i l’empresa sol·licitant.

Development Center
Cal marcar els punts forts i els que caldria potenciar de cada candidat, per tal de dissenyar un programa de desenvolupament adient a les seves necessitats.

Coaching
Tal i com indica el terme, provinent de l’anglès (coach, entrenador), es tracta del procés d’aprenentatge pel qual es reforcen les habilitats del treballador, en els camps en els que li és necessari per desenvolupar-se.

Management Audit
Avaluació de les capacitats directives dels candidats: lideratge, gestió i direcció de persones, mentalitat de negoci, orientació estratègica, etc. Es fa una comparació amb el perfil de directiu desitjat.

Executive Search
Identificar, seleccionar i avaluar candidats d’alt nivell que cumpleixin els requisits del client.

La selecció
S’identifica el candidat idoni pel càrrec desitjat, segons el perfil sol·licitat de l’empresa i la tasca realitzada pels coach especialitzats.

LA FLEXIBILITAT EMPRESARIAL

Un punt que s’hauria de facilitar a les empreses, és la flexibilitat. No tots els treballadors són iguals, és per això que també s’ha de tenir en compte les seves necessitats com a persones. “Un treballador no té només una vida a l’empresa, en té moltes d’altres”, explica Ana Arza, de Pricewaterhouse Coopers.

DECIDIR EL TEMPS
Mercadona, ha obert escoles bressol a les seves oficines, per tal d’equilibrar família i món laboral. PWC, dóna la tarda lliure als empleats el dia del seu aniversari. MRW ha modificat la jornada laboral, de 8 a 16h. I és que si alguna cosa preocupa, són les hores de feina. La Comissió Nacional de Racionalització dels Horaris a Espanya, presidida per Ignacio Buqueras, planteja la reorganització d’horaris, tant de treball com d’escoles, transports o comerços. L’objetiu és restructurar el caos per un ús correcte del temps: “A les empreses, s’ha de potenciar la cultura de l’eficiència, més que la de la presència”.

D’altres empreses ja comencen a fomentar el teletreball, per poder acabar la jornada des de casa. “Hi ha una cultura latent de resultats, que ja no és presencial”, explica Consol Iranzo, captadora de talent, “la cosa és que puguis decidir, i no que les circumstàncies t’hi obliguin”. Un canvi en el model de gestió: abans et deien fins a on havies d’arribar, ara ho decideixes tu.

Publicat a EL CÈNTIM, suplement d'economia del diari L'Avui, 5 d'octubre de 2008

Compres cegues

Abans de res, heu de veure l’habitació, perquè no podeu pagar una habitació sense haver-la vist abans, no és lògic, de la mateixa manera que t’emproves una peça de roba abans d’abonar l’import, tots hauríem de palpar amb les vostres mans el llit en el que passarem la nit. La veritat és que raó no li’n faltava, buscàvem allotjament per una nit, el cel amenaçava pluja i els càmpings deixaven molt que desitjar. I entre somriures forçats i d’altres més sincers, aquella dona ens donava l’oportunitat de trepitjar el producte abans d’adquirir-lo, evitant així l’engany de fotografies que distorsionen les dimensions i comoditats d’una sala.

Però tot i la seva lògica, ens vam sentir estranys. No és l’habitual trobar-se amb situacions d’aquesta mena, perquè estem acostumats a desencantar-nos un cop trepitgem els hotels, i perquè poques vegades tens l’oportunitat de triar. Hi han establiments de recepcions espectaculars, que a l’hora de la veritat tenen habitacions penoses, i d’altres que tot i la escassa ornamentació, et sorprenen gratificantment.

Antigament, compraves per necessitat, i t’asseguraves que allò era el què necessitaves, sense cegueres: palpant. Avui dia, el consumisme compulsiu en el que ens hem educat, et porta a comprar per caprici, i sense valorar de la mateixa manera la qualitat dels productes. És com quan arriben les rebaixes, que adquirim tota mena d’articles sense cap mena de sentit, i dies després guardem a l’armari dues jaquetes tres talles més grans, una samarreta en la que no t’hi pots encabir, i unes sabates fucsies amb purpurina: el preu et va encandilar, compres perquè és barat, no perquè fos imprescindible.

Òbviament, no podem exigir provar el menjar abans de demanar la carta, perquè saciaríem la gana abans de decidir el plat; però si em gratifica conéixer gent que, tot i el pas del temps, continua mantenint la costum de mostrar, sempre que és possible, el que s’està venent. És una manera de guanyar-se al client, d’entablir-hi confiança: perquè si d’una cosa sí peca la xarxa, és de la falsedat que s’hi mou. I sí, vam pujar a veure l’habitació, i ens va recomfortar saber que hi havia llit de matrimoni, i no dos matalassos forçosament units.

Racó Viu - Les 3 viles, Octubre 2008

Ruben Torras, traçant el camí

No va néixer amb un pinzell entre les mans, sinó amb un ordinador i amb una vocació innata per plasmar la seva expressió més subconcient en teles, que treballa amb passió. Ruben Torras, santivicentí de 29 anys, s’obre camí com a pintor de brotxa fina en un món en el què el suport als artistes pictòrics, escasseja: “Aquí hi tenim menys consumisme artístic que a d’altres països europeus, s’aposta poc pels joves, et demanen un llarg vagatge i una experiència que demostri que ho fas en sèrio, i que demà no t’hauràs cansat de pintar”.

El seu gust per la pintura és genètic, ja que el seu pare és un bon retratista i té bona mà, i des de petit ha absorvit l’afecte per l’art. Es va iniciar en el món del còmic, i la seva vinyeta saltava a la vista a la revista Montalt Informatiu. Després d’un mòdul de tècnic de so, que també destaca les seves ànsies creatives en l’àmbit de la música electrònica, Ruben va fer evolucionar el seu art fins a un altre estament, per no deixar de créixer. “Parteixo d’imatges, utilitzant l’ordinador com un pinzell que modifica la instantània inicial, deixant lloc a la idea”, explica, “la fotografia et deixa una instantània i ja està, però amb la pintura puc anar més enllà”. Amb l’esboç en pantalla, en fa una impressió per plasmar-la en la tela, i continua capgirant les idees fins a obtenir un resultat que el gratifiqui: “Quan no m’agrada com m’ha quedat, o no és el que jo espero, continuo pintant a sobre, i si tot i així no em conforma, l’aparto, i enceto un de nou”.

“L’artista és un 50% natural i un 50% acadèmic, sinó treballes de forma constant, no evoluciones”. Estudiant de Belles Arts, aquest jove santvicentí destaca a la seva facultat, ja que ha sigut seleccionat per una exposició, junt amb altres companys de la seva promoció, a la seva universitat, i més endavant, les seves obres arribaran fins a la ciutat de Bilbao per exposar-les a l’Ikas-Art 08. Quan li preguntes què creu que té d’especial, Ruben comenta que encara li queda molt per donar: “Les idees hi són, em fa falta temps per anar-les desenvolupant”. I és que ens trobem davant la mostra d’una nova generació artística, que regira el vell procediment de captació de la realitat: “M’inspiro amb tot, des dels mitjans de comunicació, Internet i revistes, fins al disseny, qualsevol cosa em pot aportar una idea inicial”. La incidència de les noves tecnologies en el món de l’art és evident, fins el punt que ha creat la seva galeria virtual de manera conjunta amb altres artistes, per poder difondre les seves creacions [www.theartstage.com]. Tot i això, no és fàcil despendre’s: “Pintes per comunicar i perquè la gent gaudeixi del què fas, però costa deixar-ho anar, amb la feina que t’ha portat”. Ruben Torras aspira a continuar amb la seva vocació, i tot i que el dia de demà pugui viure a partir d’ella, seguirà pintant, perquè ho necessita: “Hi ha qui necessita escriure per expressar-se, i qui necessita cantar; jo pinto, perquè necessito treure les meves idees i perquè m’omple”.

Reportatge Sant Vicenç de Montalt - Les 3 viles, Octubre 2008

Unint forces, es fan més grans

Centrals de compres i serveis, l’associacionisme sectorial com a eina de sostenibilitat del comerç independent davant la competència internacional, amb l’abaratiment de les despeses

No és el mateix adquirir-ne 4 que 100 d’una sola tongada, és per això que molts comerciants s’uneixen per sumar les seves compres, i així aconseguir millors condicions per tots.

La idea principal és comprar més quantitat, amb menys diners i millors condicions, i per aconseguir-ho, és necessària la superació de la fragmentació comercial. Les Centrals de Compres i Serveis són operadores, amb recursos econòmics i personalitat jurídica pròpia, que tenen com a objectiu desenvolupar activitats i prestar serveis a empreses independents. Solen associar-se per tal d’adquirir productes als fabricants a un preu més assequible, i més endavant, acaben per crear la seva pròpia marca sense perdre l’experiència de cada una de les empreses que s’incorporen.
Cal diferenciar les Centrals de Compres i Serveis d’altres sistemes de comerç que operen de manera semblant, com ara les cadenes horitzontals o les verticals. Així com les sucursals pertanyen a la mateixa empresa, i les franquícies, comparteixen la marca, les Centrals de Compres i Serveis ajunten diferents empreses d’un sol sector, per tal d’abaratir els costos, sense perdre la seva identitat.

Unir-se per adquirir més productes a millor preu, sense perdre l’experiència

Les Centrals de Compres, poden ser cooperatives constituïdes, o que actuen formalment com a tal, o bé negocis –que busquen treure’n benefici propi d’aquest intercanvi. L’objectiu principal es millorar seva posició de competència al mercat, aconseguir estalviar preu en les seves compres, ja sigui per consum propi o per producció. Després quan s’entra en el territori dels serveis, ja que aquesta unió els permet ampliar la formació dels seus treballadors de manera més especialitzada, crear una nova marca sense que es perdi l’original i gestionar-la en nom de tots. Marketing, poder de negociació de compra, coneixement de mercat i tecnificació.

Inconvenients

Posar en funcionament una Central de Compres i/o Serveis, no és sempre beneficiós. I és que si queda clar que la rebaixa en el preu la millora en les negociacions amb els proveïdors són els objectius principals, l’adquisició de grans quantitats pot resultar perjudicial: aquest material no ha de servir per acumular pols al magatzem.
A més, cal remarcar que, amb la suma de les empreses d’un sector per una mateixa causa, s’està ajudant a la competència més directa a créixer, cosa que molts temen. Fa falta, doncs, que hi hagi una bona organització, reglamantada i eficaç, per passar d’una simple associació de grup de compres a una central amb funcions de gestió, assistència i estratègia.

INTERNET EN LES CCS
Amb l’avenç de les noves tecnologies, l’estructura de les Centrals de Compres alhora d’organitzar-se en surt beneficiada. Internet pot facilitar la posada en comú de les comandes, amb la creació de portals que ajuntin l’esforç de diferents empreses, sense la necessitat d’estar unes a prop de les altres. Al mateix temps, la xarxa també pot millorar el contacte amb proveïdors i clients.
És el cas de CEALCO, per exemple, CCS líder en fontaneria, climatització i sanejament que ha creat una extranet per informar als socis de les tarifes de venda establides amb els proveïdors. Cal destacar que CEALCO connecta amb Europa a través de la central europea EDT, juntament amb altres països com Alemania, Dinamarca, Hongria, Bèlgica, França, Àustria i República Txeca.

ASSOCIACIONISME EN TEMPS DE CRISI

Quan el mercat trontolla, les petites i mitjanes empreses busquen refugi en l’associanisme. És un moment de multiplicació de socis dins les CCS: es millora el compromís intern per por a no resistir una mala etapa econòmica.

INICIATIVES PER CRÉIXER
Si pensem a nivell Europeu, Espanya està poc desenvolupada en el que fa a Centrals de Compres i Serveis. És per això que l’Associació Nacional de Centrals de Compres i Serveis (ANCECO), nascuda a Terrassa l’any 1998, treballa amb la voluntat d’incentivar la concentració comercial de les compres entre els minoristes, per tal de crear una competència més forta als mercats.
Sota aquesta idea, ANCECO ha volgut crear una base útil sobre la que sostenir un model cada emergeix amb més importància i presència a l’entorn econòmic espanyol, i sobretot, diferenciar-lo de les altres fórmules de cooperació i aliances comercials.
Per fer-ho possible, s’ha presentat el Llibre Verd de les CCS, un document que defineix els marcs de funcionament per tal de formalitzar aquesta tipus de negoci davant les institucions, i dels mercats, i així organitzar-se com a grup de manera eficient.

Contenció, però confiança en el futur
El proper 17 i 18 de setembre, ANCECO, portarà a terme el seu 7è Congrés a la Casa de la Llotja de Mar, a Barcelona, aprofitant el desè aniversari de l’associació. L’objectiu és crear debat entre els socis i protagonistes del món de les Centrals de Compres, especialment pel que fa a desacceleració del consum i els seus efectes en el mercat. És en aquests moments quan les pimes han d’estar més unides que mai: contenció, però confiança en el futur.

Publicat el 14 de setembre de 2008 a El Cèntim, suplement d'economia de L'Avui.