Contes del món al Volem pa amb oli

Aquí podeu escoltar l'entrevista feta des del Volem pa amb oli de Ràdio Arenys a Damià Caro, membre de COMSOC - Comunicació social, per parlar del projecte de Contes del món. Ràdio Arenys esdevenia aleshores "ràdio amiga" d'aquesta iniciativa i començava a emetre alguns dels contes des de la seva emissora.

* Nota: val a dir que tot i referir-se a Carlota Tanganelli, conductora habitual del Volem pa amb oli a Ràdio Arenys, l'entrevista està realitzada per Elena Viu, que feia una substitució temporal en aquest programa.

Mira com neva!

Quan cauen els primers flocs de neu, molts s’emocionen i recorden nevades històriques com la del 62, o els més joves, la del 93: “La gran ciutat es va tenyir de blanc, fins i tot van cancel·lar les classes”. Alguns immortalitzen els nous paisatges amb les seves càmeres; d’altres truquen per telèfon a coneguts per comunicar-li’s la notícia: “Ei, que està nevant!”. Fins i tot hi ha qui s’ho pren amb humor, i escombra i aspiradora en ma juguen a un curling de ficció que ha batut rècords a la xarxa. L’expressió general des de les oficines passa per un “mira com neva!”, i els primers flocs són rebuts amb l’il·lusió d’un infant que mai ha palpat neu.

A mida que s’allarga el matí, aquesta sensació de felicitat es tradueix en una marabunta de cotxes enfarinats que busquen tornar a casa. “Veurem com el terra es pinta de blanc sota una manta de llana i farem ninots de neu a mitja tarda” es converteix en el pensament i desig universal; però les carreteres es tallen, els trens es tanquen i les hores passen.

Una família que a la fi trepitja casa seva prem els interruptors sense èxit. La més petita canta la cançó que li sembla més adient per aquell moment: “Una mosca volava per la llum/ i la llum es va apagar/ i la pobre mosca, volava a les fosques/ i la pobre mosca, no va poder volar”. El pare li diu allò de “nena calla, sis plau”. La resta passa del “que nevi, que nevi!” a un “que pari ja de nevar!”. I tot just comença el caos que ens retorna 100 anys enrere: sense llum, ni calefacció, ni aigua calenta, ni forn, ni televisió; com a mínim. La pregunta general passa a ser, aleshores, aquella de “En quin segle vivim?”.

Racó Viu, 3 viles - Abril 2010

TDT

Intueixo que tampoc els arribava correctament la senyal de la TDT. Tants canals i tantes complicacions. Tot i que pel que s'ha de veure avui dia a la caixa tonta, tampoc es perden gaire. En fi, Serafí.

La nit més llarga

No t’adones de com és de llarga la nit fins que la passes despert, conscient de cada minut. Sembla que el rellotge estiri les hores expressament, i que la matinada s’estanqui per sota del número 8. Les 8 del matí és l’hora a la que s’engega el dia, un punt de referència. Els carrers es desperten amb el moviment adormit de gent que corre amunt i avall. A treballar, a l’escola, al bar de la cantonada. Un cafè i una flauta de fuet. Dolç i Salat, esmorzar de contrastos. Però encara no ha arribat el dia, i la nit segueix fosca, buida i silenciosa; s’ha aturat l’escena i no saps com reactivar-la.

Ens vam quedar tots en rotllana sense gairebé creuar paraula. Alguns començaven a acomodar el cap al respatller de la butaca vermella d’aquella macro-sala d’espera, i aclucaven els ulls de manera inconscient, mentre jo m’omplia de cafès les venes per mantenir-me desperta. Quan no tens res bo a dir, els temes de conversació es tornen banals, insulsos i estúpids. En realitat, el nivell de comunicació dels allà presents tampoc ha destacat mai per la seva gràcia. Només quedava esperar i paciència. Santa paciència. Per primera vegada en molt de temps, tots estàvem d’acord.

Temps era temps

Acabat febrer, mes esquifit, ja obrim les portes de març, i sense adonar-nos, encetem el tercer mes del 2010. Diuen que els bons moments passen ràpid, i els dolents, s’allarguen. Però la noció del temps passa molt ràpida, i el dia a dia cada vegada vola més: ens queixem de dilluns que ja és dijous; celebràvem el comiat del 2009, i ens sembla que era ahir. “Temps era temps, que vam sortir de l’ou”, com diria Joan Manuel Serrat.

Necessitats

La parella entra al bar, i s’asseu a la primera taula que troben buida, just a la meva esquerra. No trigo en adonar-me que alguna cosa no va bé, perquè gairebé no es diuen res. Ell es demana una cervesa de pressió; ella un cafè amb llet tan desgraciat que fa ràbia: curt de cafè, amb llet descremada i sacarina. Com que auditivament no hi ha cap interès –la conversa és pràcticament inexistent-, decideixo desconnectar i tornar al meu llibre.

De sobte, noto uns ulls clavats a la portada. Són els d’ella, que a manca d’activitat lingüística a la seva taula, ha decidit robar-la. Inclino una mica la tapa cap a mi, perquè no distingeixi una ‘a’, d’una ‘e’, perquè confongui els tots els ‘ets’ per ‘uts’. Ella torna al cafè de la vergonya, agafa el sobre de sacarina i comença a llegir la lletra petita.

Entre Llavaneres i Pequín

Els qui portin temps seguint aquesta revista, recordaran la secció “La Xina avui”, que escrivia l’Anna Martínez. Aquesta llavanerenca va anar a parar al continent asiàtic en una barreja de casualitat i curiositat. Un dels seus amics li deia, Pequín, pa qué?, però per l’Anna era un ara o mai, i va decidir marxar a la Xina. Quan va tornar a les 3 viles, 9 anys més tard, va escriure el seu últim article, que començava així: “Impossible és una paraula que ha canviat de significat per a mi en aquests darrers anys. Han estat anys de sorpreses, novetats, de coneixement propi, interior i en contrast amb els altres”. Avui, el lligam amb la cultura xinesa és més fort del què mai hagués imaginat ningú. No només personalment, sinó també professionalment, amb la seva tasca a la Casa Àsia.

La teva aventura a la Xina comença estudiant periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Era el què volies? Vaig començar periodisme perquè m’agradaven les lletres, però no tenia clar que fos el què volia. La carrera l’acabo a la Pompeu Fabra, perquè per anar cada dia fins a l’Autònoma estava molt difícil. Una vegada acabat, vaig acabar a l’IDEC-UPF fent un postgrau de cultura xinesa.

Ja tenies curiositat per aquesta cultura mil·lenària? La veritat és que jo el què volia era estudiar una llengua estrangera. Vaig començar amb l’alemany, però no em va acabar d’enamorar; en canvi, quan vaig començar xinès, ho vaig trobar molt divertit, i em va agradar molt. Pensa que aquesta llengua es basa ens els jeroglífics, és molt diferent a la nostra. Amb 2 anys d’estudiar-la no en vaig tenir prou, i em vaig buscar la vida per anar allà a descobrir-ho tot.

I vas per dos anys a Pequín. Què buscaves descobrir? Primer vaig estalviar una mica per marxar, i el segon any, ja tenia una beca MAEC. Buscava crear-me una imatge del que és la Xina, perquè no en tenia cap de formada, no m’imaginava res.

Quina va ser la primera impressió? Va ser una sensació molt estranya, perquè no m’assabentava de res. Pensa que no hi tenia cap referència per comunicar-te amb ningú.

Tot i que haguessis estudiat la llengua xinesa? Res, amb el què volia fer no n’hi havia prou. És una llengua que gramaticalment, és molt més fàcil, el què passa és que se’ns fa estrany la pronunciació i l’estructura, ens costa d’entendre que no són tant les lletres, sinó els sons. Però al mateix temps, és molt complicada, perquè no ve tant determinada com la nostra: per nosaltres, una frase és molt concreta en el sentit, però en xinès, una mateixa frase vol dir coses diferents en funció del context. Això fa que sigui menys lògic, i et fa viure situacions absurdes.

Per exemple? Hi havia una amiga que havia estudiat xinès amb mi a Barcelona, que estava a la mateixa Universitat de Pequín. Vam trigar 3 dies a trobar-nos, perquè no sabíem com preguntar a quina habitació estava l’altra! Ens vam trobar pel passadís! O per exemple, anar a un restaurant i no saber què estàs demanant si no veus els plats.

I com comences a desenvolupar-te? Per imitació. Has de copiar a la gent per aprendre. Tampoc coneixia els seus tons, ells tenen 4 tons de veu. És una llengua que va per síl·labes, no? Cada caràcter és una síl·laba, i no tenen possibilitats infinites, per tant, segons el to, una síl·laba té un o un altre significat. No era tant que no entengués el què em deien, sinó que jo no sabia parlar. Responia, però no m’entenien de res. Però a base d’imitar, vas aprenent, i com és una cosa que no s’acaba mai, em resultava molt interessant.

A part de les complicacions de la llengua, que allà vas continuar estudiant, què més feies a Pequín? Treballava en pràctiques a l’agència EFE. No hi havia més periodistes a la zona en aquella època. Àsia ens era molt desconeguda, d’allà a que cada vegada em fascinés més. Vaig tornar aquí al 2001, amb l’atemptat de les Torres Bessones. Pensava que no hi tornaria més, no sabíem què passaria després d’això. Al final em vaig posar en contacte amb EFE, i vaig tornar a Pequín. Després van obrir la Conselleria d’Informació de l’ambaixada d’Espanya, i vaig començar a treballar allà a la secció d’informació i premsa.

Ara, després de 9 anys a la Xina, quina diries que és la característica que més t’ha enganxat a aquest país? La curiositat. A mida que vas aprenent la llengua, vas coneixent als xinesos, són dues coses que van molt lligades. Has de saber com entenen la família, o la història, a l’hora de mantenir un diàleg fluid, i no crear malentesos. Anar aprenent tot això és molt gratificant.

Segurament has vist evolucionar aquest país, ara que se’l pinta com una potència emergent. Quins canvis hi han hagut? Ha canviat molt, i especialment, es veu a les ciutats, que es troben en un constant procés de transformació. Tu passes per un carrer avui, on estan tirant a terra les cases velles, i passades dues setmanes, és un carrer nou; un mes després, ja no reconeixes el carrer.

Així no estan perdent la seva pròpia història? I tant! Hi ha gent a la que li sap greu, però diguem que és el preu que estan pagant per desenvolupar-se econòmicament. D’altra banda, el nivell de vida a les ciutats també ha augmentat, i això es nota.

A les zones rurals, no hi ha cap mena de canvi? És que hi ha una concepció molt diferent de “poble” aquí i a la Xina. Per ells, el camp és una cosa subdesenvolupada, pobre, retardada,... però aquí, viure en un poble no significa res d’això, la qualitat de vida no és la mateixa, fixa’t en les 3 viles! Allà la gent fuig dels pobles.

El què comporta multituds a les ciutats. Com ho vivies? És impressionant, impacta molt. De vegades et pot fins i tot agobiar-te. Jo recordo estar a l’estació de tren de Pequín just abans del cap d’any xinès, que és quan tothom torna a casa per celebrar-ho, i veure als subterranis una gran massa de caps negres, perquè a més, tots tenen el cabell del mateix color! I tu et sents diferent a tots...

Així et senties? Bé, ara ja estan una mica més acostumats, però quan vaig arribar tothom em mirava. Era una cosa molt incòmode.

Encara existeix aquesta obsessió pel físic occidental? Sí, molta gent s’opera els ulls,... però és una obsessió general a tot el continent asiàtic. De fet, tenen més opcions a ser contractades les persones rosses amb els ulls blaus.

Totes aquestes coses són les que comences a escriure a “La Xina avui”. Tenia mil històries per explicar, especialment en la meva època d’estudiant. A més, al tenir temps, vaig viatjar molt, per seguir descobrint coses. Aleshores, vaig començar a escriure les meves impressions, les meves experiències,...

Poc a poc t’has anat lligant a la Xina, fins el punt, que estàs casada amb un xinès, en Tianzi. Com us coneixeu? A la mateixa universitat. El més curiós de tot, és que quan el vaig conéixer, vaig tenir la mateixa sensació que amb aquest país: no entenia res. Però a mida que vaig anar aprofundint en la cultura, ho vaig fer també en la nostra relació, i en la nostra conversa! La Xina té coses que no t’agraden, i coses que et fan sentir com a casa.

Quines? Doncs la pol·lució, per exemple, és horrible. D’altra banda, allà la gent és molt més directa, no s’amoïna tant pel “quedar bé”, i d’això també en podríem aprendre. Però això tampoc és sempre bo, en el negocis és un regateig constant, i mai tens la certesa d’haver aconseguit el millor. En canvi, el que sí tenen bo, és una gran flexibilitat en els horaris de treball, fet que et permet gaudir del temps de lleure. De fet, una de les coses que més li ha sorprès a Tianzi a l’arribar aquí, és el concepte del temps, anem amb l’agenda amunt i avall quadrant la nostra vida social.

Com és que 9 anys després, decideixes tornar? Perquè ja estava una mica “xina” [riures]. Perquè ja em tocava,...

Ara treballes a la Casa Àsia. Què feu exactament des d’aquest organisme? És un consorci públic format pel Ministeri d’Afers Exteriors, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el de Madrid que es crea l’any 2001. La seu està a Barcelona, i a Madrid tenim un centre més petit. L’objectiu és el de donar a conèixer l’Àsia a través de diferents activitats culturals, econòmiques, polítiques,... de tot tipus. També es fan cursos, debats, conferències, exposicions artístiques. Treballem amb moltes institucions, convidem diferents personalitats,...

Per què es decideix crear-la? El coneixement afavoreix tot, i Àsia era una gran desconeguda per Europa. Si no sabem què fan, ni el més mínim, com volem entrendre’ls després? Tot el què fem és per la gent del carrer, i de moment, sembla que ho està acollint molt bé. Hi han referents asiàtics que aquí agraden molt, el manga té molt d’èxit, o quan vam portar l’escriptor Haruki Murakami. Aquí tenim a gent amb molta curiositat, també, i la cultura asiàtica està entrant fort, per la seva economia, per la seva cultura, per moltes coses.

Anna, en un futur on et veus, a la Xina o aquí? Entre aquí i allà.

3 viles · Sant Andreu de Llavaneres · Març 2010

Serrallers Terrades

La modernitat ens ha aportat comoditat a les nostres vides, però aquesta facilitat també ha esborrat part de les nostres tradicions, i ha fet un especial mal als oficis. Durant la Revolució Industrial, els obrers ja patien per la substitució a la feina de l’home per la màquina. A dia d’avui en alguns casos, aquest temor s’ha convertit en una realitat. “Has d’anar canviant per no quedar-te obsolet”, comenta aquest ferrer jubilat. Es tracta de Ramon Terradas, la tercera generació santvicentina de serrallers. La saga s’allarga fins el seu nét, però la professió entre el primer i l’últim, ja no és la mateixa: “ara està tot motoritzat, i aquesta feina s’ha traslladat al món de la construcció”. I és cert: davant del seu taller, encara hi han els ganxos per lligar els cavalls; ara, en aquells racons hi aparquen cotxes.

En Ramon Terradas és un serraller com dels que pocs en queden. De fet, la Generalitat el va distingir amb el Diploma de Mestre Artesà, que reconeix una llarga i reconeguda trajectòria professional.

Ferrers des dels temps del teu avi, que és qui arriba a Sant Vicenç. Quin poble hi trobàvem aleshores? Sembla que el meu avi va venir de Cardedeu. Ell era ferrer de tall, és a dir, forjava eines de treball que tallen, com tisores o destrals. Aleshores, quan sorties del casc antic de Sant Vicenç, només hi tenies camps, no hi havien aquestes torres. El ferrer era qui fabricava les eines als pagesos, i als paletes. Aquests eren els oficis principals del poble.

I el de ferrer és el que va heretar el teu pare, i després tu. El meu pare feia de tot, també va aprendre a fer de lampista i de veterinari. En aquella època, quan havia de venir algú de fora, se l’havia d’anar a buscar a l’estació de Caldes, a peu! Era normal aprendre una mica de tot. Jo vaig agafar el taller del meu pare als 40 anys. Fins aleshores, ell era el “jefe”. També vaig aprendre a fer de lampista, però no m’agradava massa.

Ara que ja estàs jubilat, fas el què t’agrada: jugar amb el ferro. Ara provo de fer de tot. Objectes per fer maco, joguines, penjolls, braçalets,... i res ho pinto! Que perd la gràcia.

En certa manera, el ferro ja té color. Home, el busques tu el color que vols que et doni! Vas cremant fins que deixa la tonalitat que t’agrada. El ferro pot ser blanc, blau, verd, taronja,... ara es porta molt aquest últim, el rovellat! Abans que ningú volia que es rovellés res, i ara, està de moda que el ferro quedi així.

És una feina molt laboriosa, la de ferrer, oi? I tant! I abans més que ara, perquè ara t’ho donen tot fet. Abans, cada petit detall, calia fer-lo a mà. És molta feina. Quan jo vaig començar, no hi havia ni tub, i les baranes, es feien per peces, una a una. Si t’hi fixes, el bon ferrer no deixava marques de la soldadura d’aquestes peces, i això s’aconsegueix sabent quin és el punt al que ha de bullir el ferro abans de picar-lo. Després va arribar l’altògena. És una barreja de gas i oxigen, que ajuda a tallar i soldar el ferro amb més facilitat. Ara ho fan amb làser, crec, però l’altògena encara es fa servir.

És que el vostre ofici ha evolucionat molt, segons el què ha anat apareixent. Originalment, es feinejava a les conegudes com fargues, treballant el ferro amb l’escalfor de la llenya, i l’arribada de l’acer inoxidable també és molt revolucionària. Sí, hi havia el sistema català per fondre el ferro, que era el de la farga. El què passa és que es necessitava molta llenya per fondre bé el ferro, i el carbó aguanta molt més perquè té més calories, així que aviat els forns van passar-se a aquest combustible. L’acer inoxidable, si és bo, és molt millor, i no es rovella.

Això vol dir que n’hi ha de dolent, també. I tant! Fixat que de vegades, en una mateixa peça hi trobes parts que estan rovellades, i parts que no. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients. El ferro d’ara està acerat, per exemple, i es trenca amb molta facilitat, és pitjor que el d’abans.

Però en el cas de l’acer, és que està mal treballat, no? Sí. És com els panys: si està ben fet, no s’obrirà de qualsevol manera.

Ni amb una targeta o un clip, com passa a les pel·lícules? A veure, també dependrà del tipus de pany. El pany d’un sol cop, encara podria obrir-se d’aquesta manera, però el de la Clau de Gòrgies, és impossible que l’obrin així. En realitat, si està be fet, no l’haurien de poder obrir amb facilitat. Però avui dia ja hi han panys molt preparats, amb quatre pestells, que tanquen a dalt, a baix,... n’hi ha de tots tipus.

Ramon, i ara que s’han perdut els oficis i les eines s’han transformat en màquines, a què es dediquen els teus successors, el teu fill [Joan] i el teu nét [David]? S’han passat a la construcció. Són els qui fan les bigues, per exemple, o els fanals, les làmpades, les baranes,... pensa que ja no hi ha pagesos, i els que hi han, tenen màquines que els fan les feines. Abans com tallaves la llenya? A ma. I ara? Amb una eina amb motor. La nostra feina per aquí, es va anar perdent, i has d’anar canviant per no quedar-te obsolet.

Suposo que ben content, per això, que hagin continuat la saga de serrallers. Moltíssim. En Joan treballava a la Casa Pegaso, i jo aquí al taller tenia molta feina, necessitava un cop de ma. Quan em quedava poc per jubilar-me, li vaig oferir portar-lo ell, i se’l va quedar. I el meu nét, en David, va estudiar Imatge i so, però no li va provar. A més, ha heretat la faceta artística.

Com tu! No, però ell és més modern. Fa quadres amb planxa.

Què me’n dius de les escultures de Josep Pla-Narbona a les que vas donar forma? Un dia va veure un gos que havia fet per decorar, i em va preguntar si jo podria donar vida a alguns dels seus dibuixos. Així van sortir les escultures. Ell les dibuixava, i jo, les aixecava.

I ara dedicaves el teu temps, principalment a les teves miniatures. Sí, reprodueixo les eines que feia abans a escala 1:10. Ja en tinc fetes 150, i tinc totes les que feia servir la pagesia, les de barber, les de fuster,... algunes costen molt, perquè trobar motlles tant petites de vegades és molt difícil. Perquè funcionen igual, encara que siguin tant petites.

Dono fe! I què en fa de tot el què fabrica? Ho regala? La majoria de coses sí, les faig per casa, per la família, per amics, o la col·lecciono, com les miniatures. Vendre-ho no tindria gaire sentit, perquè porta molta feina i per tant, el preu seria molt elevat. La feina artesanal ja no es valora tant com abans.

3 viles · Sant Vicenç de Montalt · Març 2010

Estem perduts!

René Magritte va dibuixar “Son of Man” el 1964. El mateix pintor surrealista va assegurar en més d’una ocasió que les seves obres no signifiquen res. Però molts creuen que la poma que manté oculta la cara de l’executiu, representa les temptacions de la vida moderna. Dimarts 9 de febrer del 2010, Magritte no hagués pintat una poma, sinó un televisor. I a la pantalla es dibuixaria, concretament, la febre dels “Losties” amb l’estrena de l’última temporada d’aquest serial, que deixa clara quina és la temptació més actual.

“Lost” va néixer el 2004, arrel d’un episodi pilot que deixa als personatges atrapats en una misteriosa illa després d’un accident d’avió. Una barreja d’intriga i ciència ficció que ha encadenat a milions de seguidors a l’evolució d’aquesta aventura, que com que no he vist mai, no vull descriure amb més detall. La qüestió és que el segon dimarts de febrer, els carrers van quedar deserts, la majoria dels telèfons fora de servei i molts televisors treien fum. Feia dies que molts perduts tenien un nus a l’estómac, una curiositat extremada per conèixer el principi del desenllaç d’aquesta sèrie. Alguns ansiosos no van aguantar l’espera i es van avançar als esdeveniments amb subtítols en anglès –als EUA ja s’havia estrenat la temporada. Jo em quedava atònita, esbalaïda del furor que ha provocat aquest projecte televisiu que ha estat capaç de tancar a gent a casa durant tot un cap de setmana, empassant-se capítol rere capítol per actualitzar coneixements.

La caixa tonta ens ha absorbit el cervell a tots alguna vegada, però el fenomen es produeix quan la televisió propaga una autèntica epidèmia. Els seguidors de Lost es contagien els uns als altres, i diuen que amb una petita dosi n’hi ha prou per enganxar-se. Això espanta als qui encara no hem tastat ni una engruna. Dimarts 9 de febrer, em vaig atrevir a preguntar si era la única persona que en aquells moments, no tenia els ulls clavats a la pantalla i el cervell desconnectat. Em va reconfortar conèixer a més gent amb l’antídot injectat a la sang; gent que encara no s’ha perdut. Tot i que ningú està fora de perill.

Racó Viu - 3 viles - Març 2010

Ous ferrats

De sobte em pregunto quanta gent podria estar fregint-se un ou ara mateix?