Val per dos

La televisió l’ha acabat de convèncer. Aquell home vestit amb camisa i corbata li ha donat l’empenta que necessitava per decidir-se. Al programa d’avui explicava als teleespectadors la importància de ser previngut, sense importar l’edat a la que es comença. “Quan més aviat, més prolífers seran els fruits”, ha dit mirant fixament a càmera. Ho ha dit somrient, entusiasta, però amb gest relaxat, com si fos una evidència. Ni tan sols ha dubtat mentre exposava els motius de la seva sentència. Ha dit que el sistema actual no funciona perquè els d’ara estan pagant la manutenció dels d’ahir i, els de demà, els hi pagaran als d’ara. Un cercle viciós que funcionaria si no fos perquè ara hi ha més mantinguts que pagadors. Sí, n’està segur. Demà anirà al banc amb tots els seus estalvis i obrirà un pla de pensions. Ho farà amb totes les monedes i bitllets que, seguint les directrius dels pares, no ha malbaratat en bajanades al llarg dels anys. Els que ha estat amuntegant dins d’aquell pot de llautó, introduint cada cèntim per la ranura, un rere l’altre, sense cap trampa. La guardiola està intacta. Ni tan sols ha parat atenció en cap moment en comptabilitzar la quantitat estalviada. Tant és. L’important és que els diners, facin el servei pel qual han estat destinats. Ni abans, ni després. 

L’endemà, arrossegant la guardiola, es presenta al banc de sota de casa. Espera pacientment el seu torn fent cua darrera d’una senyora de mitjana edat, que amb el seu vestit llampant de flors, no deixa de mirar-se’l de reüll. El repassa, somriu i, abans que s’adoni, torna a controlar que segueixi al seu lloc. Darrere seu hi ha un avi que, llibreta en ma, demana a un jove que el deixi seure a una de les cadires mentre dura l’espera. El jove s’aixeca i es col·loca a la cua sense immutar-se. L’avi el controla des del seu seient. La cua avança lentament. La senyora del vestit de flors desapareix per la porta i arriba el seu torn. 

El mostrador l’impedeix una visibilitat neta del noi que l’atén. Porta ulleres de pasta negre, el cabell engominat, camisa blanca i corbata verd festuc. Li dóna la guardiola i li explica que vol obrir un pla de pensions amb els seus estalvis. El noi, amb gest desconcertat, s’aixeca i pregunta pel director. El faran passar al despatx mentre la cua segueix avançant, ara, amb l’avi que esperava assegut a la cadira. Torna a exposar les seves intencions dins d’aquella sala, on el director del banc, l’observa incrèdul des de la seva cadira. Trenca la guardiola i fa recompte. Somriu. Li dóna explicacions intel·ligibles, un contracte per signar, una llibreta amb molts colors i un pack d’olles d’acer inoxidable de regal. 

Arriba a casa satisfet i guarda la llibreta al primer calaix de l’escriptori de l’habitació. Amb 10 anys ja té preparat el seu pla de pensions. No es pot ser més previngut.

Èxit de la marxa solidària per a Camerun

L’organització es mostra satisfeta de l’èxit de la segona edició de la marxa que ha tingut lloc aquest diumenge 25 de març a Sant Vicenç de Montalt. En total han participat 201 persones que han gaudit d’una ruta de 6,5km dins del municipi. En acabat, es va oferir una botifarrada a càrrec d’Evenia Hoteles i un sorteig per obsequiar als participants per la seva gesta. 

Els diners recaptats seran destinats a noves accions de l'ONG llavanerenca KIRABO.

+ informació 

Enlairar-se

Camina neguitosa per l’estret passadís arrossegant la maleta darrere seu. Vesteix les sabates de tacó que li van regalar pel seu aniversari. Amb la seva manca d’equil·libri demostra amb escreix que no és dona de sabates altes. En el curt trajecte, topa amb tots els seients, d’ambdós costats. Demana disculpes set vegades per donar cops amb la maleta i els colzes. Finalment, arriba a la seva meta. Agafa la maleta, l’eleva i la guarda al compartiment, juntament amb la seva jaqueta. Demana pas per arribar fins el seient que li han assignat. Un home calb amb bigoti espès s’aixeca per deixar-la seure. Sembla agradable. S’asseu sense molestar ningú més. Li toca finestra. No sap volar sense mirar per la finestra. Li dóna seguretat. Així pot controlar que tot va com ha d’anar. Li fan por les alçades. Des de sempre. I encara no li entra al cap que un aparell d’aquestes dimensions, farcit amb més de vuitanta persones i maletes i hostesses i pilots, pugui mantenir-se enlaire amb un sistema de propulsió. Tampoc mai ha tingut un incident remarcable dins d’un avió.

Agafa el mòbil i envia un missatge a la seva germana, als seus pares i a les seves millors amigues: Us estimo. No ho fa per espantar ningú, és un gest que sempre fa abans d’enlairar-se. Un comiat, només per si de cas. Apaga l’aparell i el torna a guardar mentre l’envaeix de nou aquella sensació de nostàlgia. Encara no ha abandonat Barcelona que ja torna a trobar a faltar la ciutat. Per un moment, es pregunta si fa bé d’abandonar la seva vida per encetar-ne una de nova. Però abans que trobi una resposta, l’avió engega motors, agafa velocitat, es desenganxa del terra i s’inclina totalment. Les mans li suen, prem amb força els reposabraços, tanca els ulls i espera que torni l’estabilitat abans de concentrar-se en res més. No para atenció a la màgia del moment: veure com l’aeroport es va fent petit fins ser absorbit pel seu entorn. El territori s’eixampla i els detalls s’esborronen deixant al descobert una vista d’ocell perfecte de casa seva.    

Gwen Perry, premiada amb la Creu Europea d’or

La llavanerenca d’adopció ha estat galardonada amb la Creu  Europea d’or per la seva faceta com a Cantant Internacional, productora i humanitària. Un reconeixement que otorga la Fundació AEFE (Agrupació Espanyola de Foment Europeu).

 

+ informació

Bon dia

Agafa una pinta i la prem resseguint una línia recta enmig dels cabells, que es separen amb facilitat de manera ordenada. Amb el raspall, pentina la fina melena deixant una massa llisa i uniforme. La lliga amb força en una cua baixa que s’allotja a les espatlles, amb una clara tendència a sobrepassar el costat esquerra, gairebé arribant a l’alçada dels pits.  S’observa detingudament el rostre al mirall. Amb el corrector, es pinta les ulleres d’un to pàl·lid que després estendrà delicadament amb el dit. Es pinta una prima línia marró fosc damunt de les pestanyes, i les arrissa. Agafa el coloret i l’escampa suaument per tenyir les galtes d’un to rosat. Es posa colònia, la quantitat justa per desprendre l’olor del gessamí. És la seva flor preferida. Si disposés d’un jardí, l’inundaria amb aquesta planta i la primavera deixaria una empremta única a la seva roba. De moment, però, s’ha de conformar amb quatre cactus, que malviuen a la cartel·la de la finestra de la cuina, i dues plantes de plàstic al menjador. Les de veritat es van morir al poc d’arribar al pis. Hi ha poca llum. Només es filtra entre les cortines a ple migdia, quan el sol es troba en el seu punt més àlgid. Després cau i s’amaga de nou entre els edificis laterals. Li diuen pati de llums, però és més aviat fosc. I humit. I trist. Les vistes no poden ser més depriments. Des del sofà pot veure com la veïna del bloc del davant estén la roba interior sobre quatre cordes mal posades. O les joguines que el nen del cinquè llença d’amagades. Així pot dir-li als seus pares que s’han trencat, o que s’han perdut, i que en necessita de noves. És un barri humil, de gent treballadora. Obrers, que en diuen. Però de feina, ara mateix, en té poca gent. És fàcil veure persones de totes les edats des de primera hora del matí. Hi ha parelles amb fills al parc de la cantonada, jubilats asseguts a les terrasses dels bars, joves que s’aglutinen als bancs de la porteria a petar la xerrada entre cigarrets i rialles. La crisi ha guillotinat poc a poc les vides de moltes famílies que busquen la manera de sortir-se’n. Com ella, que ha hagut de traslladar-se al barri dels pares, perquè el lloguer era el més barat. Recent llicenciada en filologia anglesa, el seu sou com a cambrera no arriba per gaires luxes. Tampoc els extres en negre que guanya donant classes d’anglès els dilluns a la tarda als nens i nenes del barri. Molts pares no poden pagar-li. Però no l’importa. És la manera de mantenir viva aquesta llengua dins seu. D’activar el cervell. De sentir-se útil. No és que el món de l’hosteleria no sigui el seu fort. Tenia experiència: sis mesos a l’estranger treballant com a animadora en una gran cadena hotelera. Però no li agrada. Prefereix submergir-se en els llibres, fer traduccions de grans joies literàries i sentir que, fidelment, reprodueix els sentiments dels autors per fer-los arribar a tothom qui els vulgui. Mai ha estat una persona extremadament sociable. Els llibres no traeixen. Les persones sí.

La Marta es posa la camisa blanca, degudament planxada, damunt dels pantalons negres. S’abriga amb una jaqueta i una bufanda per evitar el fred durant el trajecte. Guarda el mòbil i el tabac dins la bossa de pell i se la penja a l’espatlla. Surt del pis i tanca el pany amb clau. I fins el vespre.      

El fotògraf Eugeni Forcano presenta exposició a Arenys de Mar

L’hora del cafè

El debat ha quedat obert durant la sobretaula i tots els comensals comencen a defensar les seves postures amb més intensitat. Qui és més feliç, l’ignorant o el savi? Uns no ho tenen clar i esperen amb calma el moment idoni per posar cullerada. Altres acusen directament d’alarmisme a l’excés informatiu. Creuen que la nova societat del coneixement és exagerada i ens obliga a assimilar masses conceptes en poc temps. Anem amb presses, mil i una preocupacions al cap. És impossible que el cervell defineixi una opinió consistent i fixa. Els nostres principis varien contínuament. És una societat de canvi. És impossible assimilar una sola realitat. Som mutants! I abans? Ignorants, sí, però amb calma. Sense agitació mental. Posen d’exemple la crisi. Sense repetir el mot de manera constant, potser no s’hagués produït. És una relació de causa i efecte. Cal aconseguir una feina i treballar. Treballar, res més.

L’oposició no triga en fer-se notar. Diuen que la informació fa patent problemes que ja existien. Només es treu a la llum allò que ja es sabia, per conscienciació social. Cal donar a conèixer per actuar en conseqüència. Per evolucionar. No hi ha canvi possible sense treball. Ni treball, sense informació. I sense possibilitat d’avançar, de millorar, no es pot ser feliç. Cal sobreposar-se i crear. Del debat neix la idea. No ens podem quedar quiets. Crea una empresa i dissenya el te propi futur.

En aquest instant, apareix una postura radical d’un desmotivat. De què serveix tenir la informació si el què puguem fer o dir és inútil? Millor no saber. No hi ha feina: Només atur. Replica l’antagonista. Ser un ignorant? Encara estaríem pitjor. No es pot viure enganyat. Cal tirar el sistema a terra i tornar a començar de zero. Deconstrucció.  

El moderador, en silenci, agafa el seu cafè amb les mans, com si volgués esprémer fins l’última gota d’escalfor que li ofereix la ceràmica blanca. Deixa que el vapor que es filtra entre l’escuma li embafi el nas. Li couen els ulls, però poc a poc, el fred, arrapat als ossos, es desfà en el seu interior. Es pregunta perquè aquests debats no passen mai de la sobretaula. I posa punt i final a l’escena. Fins diumenge vinent, a l’hora del cafè.

Caminar per a Camerun

Provinent de Wieringerwerf, zona rural a 60 km d’Amsterdam, l’holandesa Carolien Kroon arriba a Catalunya com a resultat d’una suma d’estímuls espontanis: estudiava francès a la Universitat, però sentia que amb aquesta llengua no podia avançar més; prova l’espanyol i decideix venir a Espanya per acabar-lo de dominar. Inicialment, li tocava Salamanca, però per recomanació del seu professor, aterra a Barcelona. En 15 dies de convivència amb una família local s’enamora de la ciutat: l’ebullició de gent, la gastronomia, el clima, la vida mediterrània! 

L’any 1989, el somni de la Carol de marxar a treballar a Àustria o als Estats Units s’esvaeix i s’instal·la a la capital catalana. Fins al Maresme, només quedava un petit salt molt lligat a la seva formació professional: Turisme i RRPP. Calella és durant uns mesos el seu nou cau: “L’estiu era una bogeria, tot moviment; massa per viure-hi! I l’hivern, un total contrast, carrers buits i tot tancat”. Posteriorment, trobaria la tranquil·litat que buscava de nou al Maresme, però aquesta vegada a Llavaneres: “Fa 8 o 9 anys que sóc aquí i he trobat una zona tranquil·la amb activitats per fer, néta i ben organitzada, que pels qui som del nord, és important! I sobretot, la vista: El mar”. 

La Carol, però, amaga una faceta solidària que, poc a poc, intenta arrelar a les nostres viles. A través de la seva ONG Kirabo recapta diners per a desenvolupar projectes a Camerun. També s’ha incorporat recentment a Fundació Teaming, micro-donacions en grup destinades a causes socials. Properament, prepara una Caminada Solidària a Sant Vicenç de Montalt a la qual, tothom hi està convidat.

Per què deixar Holanda? Sempre m’han interessat les cares diferents, les llengües, maneres de viure... volia conèixer món més enllà del meu poble! La meva idea era marxar a Àustria i després als Estats Units,... ara només són destinacions de viatge. Aquí vaig trobar una bona feina, parella, amics,... quan planifiques el futur no sempre surt com pensaves! La vida ha de ser espontània i, per algun motiu, crec havia de sortir així. I em trobo molt a gust. Com a mínim he guanyat en clima i gastronomia! [riures].

Però no sempre has tingut els ulls ni el cap a Europa. De petita llegia sovint una revista, Sam-Sam, dedicada a projectes en el Tercer Món. Des de que puc, col·laboro amb ONG pagant quotes, apadrinant nens, portant roba o material escolar en alguns viatges... o simplement, com a voluntària per la llengua amb persones estrangeres! Però necessitava fer alguna cosa més. El problema era que un voluntariat no em permetia treballar a jornada completa.  

En quin moment decideixes implicar-te plenament? El 2006, quan vaig fer un viatge a Birmània. És un país preciós amb molta pobresa. Em va impactar veure com un home nord-americà, amb la seva roba de marca i equipat de dalt a baix, fotografiava amb la seva càmera d’últim model la gent que vivia en la més absoluta misèria, damunt de runes! Vaig pensar que això no podia ser. No volia seguir viatjant per viatjar. A la tornava em vaig posar en contacte amb ONG alemanyes que treballaven allà. Però amb les revoltes populars del 2007, es va aturar tot. Vaig buscar un altre destí per ajudar.

Camerun. Va ser aquest país com podria haver estat qualsevol altre. Hi ha tant per fer! Em vaig posar en contacte amb una organització local. Com a la feina no em van concedir una excedència, vaig ajuntar les meves vacances de 2 anys i vaig fer un voluntariat de només 2 mesos. Era molt poc temps, però l’experiència va ser molt intensa.

I fructífera! Escrivia tot el què estava vivint a la família, amics i companys de feina. Convivia amb una família camerunesa. Una de les dones estava embarassada de 7 mesos. Es va posar de part. Va néixer una nena. Compartia incubadora amb una altra. Als 3 dies, es va morir. Ho vaig escriure. Era la meva manera de digerir-ho, res més. Una companya de feina de Madrid em va donar 1.000€. En 15 dies, altres persones van recaptar més diners. En 15 dies tenia 3.000 euros per dedicar a projectes per a dones. Els vam invertir en micro-crèdits: vam comprar gallines, pupitres per a una escola, vam contractar a una professora de literatura per dones analfabetes,...

Déu n’hi do! Un dia em vaig topar amb una caseta de fusta, amb el seu jardinet, molt bucòlica. Estava en venta. Vaig consultar el preu. Adquirir-la em costaria entre 5 i 6.000€; habilitar-la com a casa d’acollida per a nens malalts i discapacitats, uns 5.000€ més. Quan vaig tornar a casa, vaig preparar un projecte demanant ajuda a altres entitats, pensant que podria aconseguir-ho. Però no era tan fàcil. Em vaig quedar molt frustrada: No és el mateix recaptar diners des d’aquí. El meu marit em va empènyer a crear la meva pròpia organització.   

La teva pròpia ONG? Vaig consultar molt per Internet per crear una associació sense ànim de lucre: KIRABO. Significa “regal de Déu” en suahili i és un nom molt comú a Camerun, precisament, perquè els nens són els qui pateixen més la precària situació en la qual viuen moltes famílies. Vaig buscar persones que volguessin implicar-se. Actualment, Kirabo la formem 4 membres, 6 col·laboradors i molts més voluntaris. Vaig posar en marxa una pàgina web. Vaig agafar dues setmanes més de vacances i vaig tornar a Camerun amb nous projectes. Al poc temps, vaig deixar la feina per dedicar-m’hi plenament. Em vaig formar i vaig recaptar prou diners per tirar endavant projectes.

Quines feines feu a Camerun? Són projectes senzills però importants: portar aigua a zones rurals, adequar centres escolars, micro-crèdits per a dones,...

Micro-crèdits per a dones? Es tracta de donar-li facilitats perquè posin en marxa un petit negoci. Se’ls donen 33 euros i elles construeixen el seu propi capital. Per exemple, s’ha comprat un bidó d’oli de palma perquè l’envasin i el puguin vendre. També tenim cosidores, un grup de dones que fan sabons,... hi ha moltes vídues en aquest país. La seva fita és portar els fills a l’escola i pagar factures mèdiques. Actualment tenim 254 crèdits adjudicats. En tenim previstos 700! També financem la carrera de medicina d’un noi camerunès. La condició és treure bones notes i dedicar temps a col·laborar amb un hospital de la zona.

Ha estat un període de combinar diverses feines amb aquesta associació, fins fa uns mesos, que vaig començar amb la Fundació Teaming.

Què és el ‘teaming’? : Són micro-donacions d’1€ en grup. Es sumen aquests diners, es presenta una causa social i es destina la recaptació íntegra per fer-la possible. Fins ara s’ha fet offline, només per empreses i entitats privades. Fa un mes que es pot trobar on-line, per a tothom qui vulgui col·laborar a tirar endavant algun projecte petit prop de casa. La meta és generar més fons per a causes socials.  

També has trobat la manera de col·laborar prop de casa per una causa solidària. El proper 25 de març farem la segona Caminada Solidària a Sant Vicenç, amb l’ajuda de Montaltrek, que ens ha preparat una ruta senzilla apta per a tota la família. També hem rebut ajuda d’un grup de joves, els Espartanos, alguns d’ells maresmencs. Els menors de 4 anys poden participar de manera gratuïta, fins als 15, preinscripció* de 5€ i adults de 10. El mateix dia costarà 2,5€ més. Hi haurà obsequis, un pica-pica a la meta i paradetes. Estem oberts a tothom qui vulgui col·laborar a nivell d’espònsors, voluntaris,... tot és benvingut! La idea és que la gent gaudeixi per recaptar fons i, així, continuar treballant. Aquest any, esperem sobrepassar els 200 participants!

* Les preinscripcions es poden realitzar previ pagament a través de Caixa Laietana/Bankia:

2042 0042 52 3300016023

'A la falda del Montalt'

Era un enamorat de Sant Vicenç de Montalt. Tant li meravellava la nostra vila, que la disseccionava mentalment per analitzar amb detall cadascuna de les perspectives que ens ofereix. De l’Antoni Buch hem heretat més que un recull històric. Ens ha regalat els seus pensaments. Així que, amb el seu permís, seguint fidelment l’ordre de les seves paraules, aquest mes repassarem els racons del municipi que el van captivar.

Tot comença amb vista d’ocell, des del cim de Sant Vicenç, el Montalt. “El pic més alt i majestuós que conforma la serralada dels Tres Turons”, matisa. Buch defineix aquest punt com “la més genuïna de les danses”: La solució material d’entrellaçar mans amb Sant Andreu de Llavaneres, Arenys de Munt i Dosrius. I mirant cap al mar, com si fos un balcó, el santvicentí sent lliscar “la carícia i frescor del Mediterrani” al passeig Marquès Casa Riera, entre Caldes d’Estrac i de nou, Llavaneres. L’imagino fitant des d’aquesta alçada la fisonomia de la vila. Recordant com ha mutat amb rapidesa en els últims anys. I parant especial atenció en aquells elements que, avui combinats amb la modernitat, són la història de Sant Vicenç.

CASA PAIRAL DE LA FAMÍLIA MORA I RIERA. Al bell mig d’un bosc d’eucaliptus, una típica llar catalana de sang blava. “Correspon al marquesat de Casa Riera, que per línia paterna,  meresqué ser la Reina Fabiola de Bèlgica, qui va veure segada la seva unió amb el Rei Balduí, dissortadament traspassat”, explica Buch. A Sant Vicenç, ha estat representada per la família Mora. D’aquí el nom pel qual la coneixem.

MAS MISSER. Als peus del turó de l’Oriola s’aixeca un majestuós mas que poc va poder apreciar el seu propietari, Josep Misser i Misser. “En plena joventut va perdre la vista” explica Buch, “però com a poeta que era, va expressar el seu record”. Recorda un fragment dels versos que hi va dedicar: “El meu pairal/ A dalt la carena alta i airosa/ Pairal dels meus volguts passats reposa/ ferreny, aixeca el front i esguarda el mar/ d’enlaire dret al cel, com una fada/ que compte les centúries, encantada/ recoberta de salut i benestar...”.

El mas ha anat canviant de mans i ha modificat la seva estètica inicial. “Com gran part de la seva orografia externa”, apunta Buch.

CAN MILANS DEL BOSCH. L’actual Castell de l’Oliver reposa sobre “una fondada amb murs emmerletats”. És l’ancestral residència del cabdill de la Guerra de la Independència del 1808, Francesc Milans del Bosch. “Les escletxes del vetust recinte guarden testimoni d’aquell general d’idees liberals i el record de les seves heroiques gestes: va obtenir diverses victòries sobre les tropes napoleòniques i va lluitar per aconseguir el triomf de la causa constitucional”. També va manar escriure el Diccionari Enciclopèdic Salvat el 1968, recorda Buch.

En el seu passeig, l’Antoni torna a tocar de peus a terra i descendeix del cim, fins arribar a les planes del Montalt, de les quals, escriu: “És com descobrir un nou món entre terra i cel. Una catifa de verd de prat espurnejat de rosada que s’estén per tot arreu com el més fascinant dels pessebres nadalencs. I al fons del passadís, una filera de majestuosos pins, se’ns apareix la Mola del Montalt, tota tupida de boscúria, trencada únicament pel Camí de Ferradura en un extrem, i el Coll de Paiera, per l’altre, contra els qui s’estrella una que altra boira fugissera que creiem a l’abast de la mà”. Buch para atenció a les moles de pedra granítica que es troba en el seu camí, com la Pedra de l’Ou, també dita l’ou còsmic per Esteve Albert, divulgador d’aquest monument natural. El “sedant ambient” que l’embolcalla, explica, només s’altera pel “taronja fosforescent dels ramells de cireres d’arbós, el banquet frustrat d’uns esquirols que fan mutis descarat a l’observar la nostra presència i el vol fugaç d’alguna perdiu”.

“La fondalada de la Riera de Torrentbò, amb la visió llunyana del port d’Arenys de Mar, ens recorda el nostre món mortal”, sentencia al final del viatge. Recorda paraules del gran Maragall, familiaritzat amb la zona, i de Joaquim Mª Nadal. Es posa en la pell del poeta. “Tal vegada fou aquí, en aquella fondalada de riera i de muntanya, fins on arriba la veu amagada del campanar de Sant Vicenç, on va escriure a la llum trista i enyorada de mitjans de setembre, aquell adéu que no ha trobat en una expressió més sentida en la nostra llengua”. Diu així:

Mar blau, adéu,

Muntanyes amansides

que per damunt hi corre el vent suau:

Campanes de viletes, escondides

que tantes hores m’heu tocat en pau:

Adéu-siau.

Carnaval a Arenys de Mar

Contribuint a informar amb imatges: Seguim experimentant amb la càmera!