Una història empedrada d'errors

Diuen que al mal temps, bona cara, que de totes les coses dolentes, se'n poden extreure de bones, que no hi ha mal que per bé no vingui. S'ha d'estar al límit de la misèria, per apreciar el què realment estimem, ballar en hores baixes, per tornar a volar. L'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra, però a base de caure, acabem per aprendre dels nostres errors.

Després de la I Guerra Mundial es van castigar als culpables de manera desmesurada, sense pensar en les conseqüències del què s'estava fent. La història es va repetir, i la magnitud del conflicte es va multiplicar. Segona pedra. Però, a partir d'un fet tan esgarrifós com n'és una guerra, vam aprendre a conviure, o almenys, teníem la voluntat d'intentar-ho, d'allà al naixement de la Unió Europea, de l'Estat del Benestar i el creixement econòmic.

Però aquell empedrat es va vendre pel doble del seu preu d'adquisició, una pràctica insostenible que tard o d'hora acabaria per fer explotar la ja famosa bombolla immobiliària. Les empreses cotitzaven segons els beneficis potencials, no sobre els béns assegurats. Vivim per sobre de les possibilitats dels nostres sous, i això és matemàticament impensable. Una crisi financera transitòria no suposa la fi del món, sinó una pedra contra la que entrebancar-se, i de la què aprendre. Creixíem en la seu del consumisme, taponant les esquerdes d'una olla a pressió que apuntava amb força.

Des del primer moment, la paraula CRISI ens ha paralitzat, però a partir d'ella hem abandonat la superfluïtat, per fixar-nos en els detalls. Les estacions recopilen més cotxes que mai, i els trens circulen a vessar de passatgers que, sense saber-ho, ajuden a minvar les taxes contaminants. A una petjada de les compres nadalenques, es retallarà l'obligació i el materialisme, per regalar per plaer. Els bitllets de 200 que fins ara ens semblaven fruit d'una llegenda urbana, comencen a treure el cap. El més insignificant, avarca moltes coses, i és que amb un pintallavis n'hi ha prou per perfilar somriures.

No hi ha mal que per bé no vingui. Quan un sistema sobrepassa els seus límits, genera la llavor de la seva destrucció; ha arribat el moment de tornar a sembrar, més i millor.

Racó Viu. Les 3 Viles, desembre 2008.

[http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/60407E28-017F-47B5-97DC-0B0C61FFEE22.html]

Caldencs

15 anys de 3 Viles. Article de Caldes d'Estrac.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/9679D2C1-49C8-4D59-9B69-89461D2A4403.html

Resulta difícil explicar l'origen d'aquest poble, després d'haver pogut gaudir sobre l'escenari de la Sala Cultural de l'Ajuntament, la història de la Fàtima i en Busquets. I és que tot i ser el quart terme municipal més petit de tota Catalunya, Caldetes guarda contes de fantasmes, basats en els poders curatius de les seves aigües termals i de les seves encantades torres de vigilància, de la mà d'en Busquets. Precisament, les aigües són punt de referència pel nom de la vila, ja que els romans es referien al nostre poble com Aquae Calidae, mentre que el mot Estrac, segons Balari i Jovany, neix del topònim Estarac, que deriva del mot cèltic Astaracus -en llatí Asterius.

Els orígens de Caldes es remunten al segle XI, data en què el terme municipal va passar a dependre del Castell de Montalt al de Mata, és a dir, de Mataró. Pere Gruny, cavaller barceloní, esdevé una figura determinant en l'aixecament de Caldetes, ja que va ordenar la construcció d'un temple i d'un hospital, al voltant del qual s'aniria assentant el poble. El poder d'aquest territori s'aniria passant de mans fins el 1396, en què es va vendre la jurisdicció dels banys i la parròquia, per convertir-se jurídicament en un carrer de la ciutat de Barcelona. L'any 1716, la publicació del Decret de Nova Planta, ens va donar la llibertat. Caldes d'Estrac, es convertia oficialment en una vila independent, fins el dia d'avui.

Però per parlar de Caldetes avui dia, s'ha de conèixer què representava fa uns anys. No fa tant, Caldes es va convertir en el destí predilecte per molts joves en busca de gresca, estrangers i diversió: Cracs, Cuatro, Pachá, les nostres guinguetes, i més. Però la vertadera etapa daurada d'aquest municipi mariner arriba a mitjans del segle XIX, gràcies a l'establiment dels banys termals i l'arribada del ferrocarril. Precursors del turisme d'ençà, Caldes es va convertir en el paradís estiuenc de la jet-set barcelonina, mostra del qual són les grans residències noucentistes que encara queden al Passeig dels Anglesos, o el record del mític Hotel Colon presidint la Platja de les Barques, que també havia estat un Casino. Actualment, s'ha intentat recuperar aquesta esplendor, amb la reconstrucció de l'emblemàtic hotel, envoltat d'un paisatge més modern, que crida l'atenció dels visitants, en base a l'escalfor de les nostres particulars aigües.

Avui, Caldes s'ha convertit en el racó ideal de l'art. Pocs pobles poden sentir-se orgullosos de l'empremta que s'ha deixat sobre el nostre poble, trepitjades que van des dels poetes Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Apel·les Mestres, sense oblidar a Palau i Fabre -recentment desaparegut-, fins als pintors Modest Urgell Laureà Barrau, Carles Vázquez, Domènec Carles, Francesc Labarta, Joan Vila-Puig o Joan Commeleran. De fet, Palau i Fabre, fill predilecte de Caldes, ens deixa en herència la seva fundació, un museu dedicat a les obres de Picasso, i altres autors catalans, que ocupa l'antiga casa de les monges i de Can Muntanyà.

D'altra banda, Can Milans, és ara una biblioteca activa, ambiciosa i acollidora, que vetlla perquè tots assaborim la cultura local. Tenim les nostres Trobades de Creadors Locals, que ens deixen un record permanent davant de l'Ajuntament, la nostra colla gegantera, els nostres màgics correfocs, de la mà dels Diables d'Estrac i un poliesportiu nou, tot i que s'ha envoltat d'algunes polèmiques. Casa Ugalde, de l'emblemàtic arquitecte Coderch, les torres de defensa (Torre Verda i Torre d'en Busquets) i un llarg etcètera.

Avui, tot el què queda es recorda amb una barreja d'il·lusió i nostàlgia, però si d'alguna cosa destaca ara Caldes, és de la seva tranquil·litat, la seva serenor i de la seva gent -atributs tan elogiats abans, pels nostres poetes. Més poble que mai, amb 2.672 habitants, Caldetes continua sent un lloc acollidor per viure que molts envegen, amb el seu “Visca Caldes”.

Santvicentins

15 anys de 3 Viles - Article de Sant Vicenç de Montalt.

Des del cim de Montalt, turó de 595 metres que bateja el poble, Sant Vicenç s'estira fins el mar, en tota la seva magnitud. Es diu que les restes empedrades del turó podrien ser les engrunes d'un Castell de Montalt (Monte Alto), que regnava sobre els caps d'aquestes terres, tot i que no hi ha cap document que ho corrobori.

Etimològicament, Sant Vicenç ha donat voltes al seu nom segle rera segle, i la cua “Montalt” és, relativament, moderna, ja que antigament es coneixia aquesta extensió de terra com Sant Vicenç de Llavaneres, i durant els segles XII i XIII, se'n deia Sant Vicenç de Caldes. El 1597 obtindria la independència parroquial, però el bateig final seria el 1935, tot i que durant la guerra va tornar a canviar breument per Llavaneres de Montalt.

Després de tantes voltes per donar com a gentilici “santvicentins”, algú va decidir dir-li's popularment, “xurravins”, sobrenom que s'ha utilitzat des de temps immemorial, l'origen del qual és encara una incògnita. Una de les teories es basa en la definició científica del mot “xurravins” (en català gafarrons), ocells que freqüentaven les vinyes en busca de grans de raïm, el seu aliment. Sant Vicenç i les seves vinyes van arribar a produir fins a mil hectolitres anuals durant la postguerra, i l'exportació va arribar fins a Cuba, pel que “xurravins” plasma el passat del poble. Aquestes vinyes han anat desapareixent del mapa, donant lloc a noves residències, ja que, com les altres poblacions tresvilatenques, Sant Vicenç ha estat nucli d'estiueg. Actualment, es mantenen escassament alguns productes de la zona, com les maduixes i algunes hortalisses.

Però aquesta no és l’única sortida econòmica que es va trobar a Sant Vicenç, també es va crear una indústria tèxtil prou ferma, en base a les puntaires -puntes de coixí-, tradició ben arrelada entre els maresmencs. Ara, però, els serveis s'enduen la major part de l'ocupació santvicentina, i és que hem crescut de manera exagerada, especialment a la frontera amb Llavaneres, i cap a Les Ànimes, on avui hi podem trobar amuntegades diverses urbanitzacions, i el parc municipal dels Germans Gabrielistes, al Carrer del Montnegre, presidit per una reformada Torre de Can Valls. No gaire lluny d'allà, al Carrer del Padró hi ha una escola nova, que s'ha inaugurat amb el nom de Sot del Camp, per votació popular. No és l'únic avenç en matèria educativa: queden pendents dos projectes, un de reforma i ampliació de l'escola de Sant Jordi, i un altre per construir un institut propi.

Pel que fa als esports, els fanàtics del futbol gaudeixen, a la fi, d'un camp de gespa artificial, just al davant del nou pavelló municipal en memòria de Toni Sors, santvicentí que el 1985 va coronar el cim de l'Everest, per orgull del poble, i va perdre la vida dos anys més tard, a causa d'una esllavissada. Pitch&Putt, Golf, Xurrabikers, i més, per posar les nostra adrenalina a prova.

Cultura, amb el nostre nou Centre Cívic “El Gorg”, la seva biblioteca, l'Orfeó parroquial El Delme, el Museu del pessebre, i les contínues activitats que es porten a terme per diversió i enriquiment de tots nosaltres. Prenem cura del nostre Patrimoni artístic, reformant la façana de la nostra Església Parroquial d'estil tardo-gòtica, i assaborint la riquesa del basament renaixentista encastat a l'exterior, l'únic que es va salvar del retaule cremat el 1936. Donem noves utilitats a les cases pairals que un dia van aixecar el nostre poble. Sabíeu que el Castell de l'Oliver, avui restaurant de banquets i celebracions, era abans Can Milans del Bosch, antiga nissaga militar del nostre país? Es manté dempeus des del segle XVII, perquè tots puguem gaudir de la seva exquisidesa. O les vivendes ajardinades dels anys 20 que encara resten al Passeig del Marqués de Casa Riera, filles del noucentisme català. Can Mora de Dalt i Can Mora de Baix, Can Rams, Ca la Mongia o Can Brunet (abans Can Saurí), formen part de la nostra història, i segueixen entre nosaltres, tants segles després.

“Fins els pobles veïns arriba sempre el ressò vibrant de les campanes de Sant Vicenç; aquest ressò feia dir abans a la gent: Nois, a Sant Vicenç, els xurravins ja es preparen per la Festa Major”. I estiuejants o no, molts acaben rendits a la nostra tranquil·litat, a la nostra qualitat de vida, i només cal recórrer a les xifres per demostrar-ho, que ja sobrepassen de llarg els 5.000 habitants.

Llavanerencs

15 anys de 3 viles. Article Sant Andreu de Llavaneres.

Prenent com a eix Barcelona, capital de Catalunya, Llevant correspon a les costes de l'est, i Ponent, a les de l'oest. El nom del nostre poble podria derivar d'un joc de paraules, originat en “Eres del Llevant”, d'allà Llevaneres, i més endavant, Llavaneres; tot i que és una teoria poc arrelada. D'altres, asseguren que prové del llatí “lab-and-arias”, relacionat amb les caigudes i corrents d'aigua, tot i que no queda clar que, antigament, un riu creués les nostres terres. Hi ha qui diu, que Llavaneres prové de “labinaria”, traduït al català com allau o esllavissada, que quedaria lligat ràpidament al fenomen natural més característic del Maresme: les rierades. També cal considerar la teoria de Serena Vall, que avui dóna nom a la nova escola de primària, i que a l'invers, dóna com a resultat l'origen del nostre gentilici.

Sigui com sigui, avui ens identifiquem com a llavanerencs, i cada vegada en som més, ja que la nostra vila ha passat de ser un dels pobles d'estiueig predilecte dels qui anomenen “pixapins”, a acariciar els 10.000 habitants en pocs anys. Una independència metafòrica de metròpolis que es repeteix, ja que la primera es va produir el 1543, quan Carles I de Castella i Aragó va concedir el privilegi de crear un ajuntament propi a les parròquies de Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres, que depenien de la ciutat de Mataró. Però, tot i que inicialment depeníem de la ciutat de Mataró per gairebé tot, en aquests últims 15 anys la cosa canvia, perquè hem anat construint allò que necessitem: des d'equipaments sanitaris, a l'ensenyament, la higiene -amb la nostra pròpia deixalleria-, els transports i la cultura.

El creixement demogràfic d'aquesta última dècada ha comportat un impacte degradant en els nostres paisatges, que molts enyoren. Les edificacions han crescut com bolets, i han fet minvar la gràcia dels nostres camps, que tanta fama han donat als nostres pèsols. Avui el nostre conreu s'arracona al Sindicat Agrícola, a les botigues de queviures que ens ofereixen diàriament productes de qualitat de les nostres terres.

Però no tot ha estat fruit de l'ambició urbanística. Els estudiants que s'arreplegaven en barracons, poden celebrar que, a la fi, ha arribat el nou Institut. Tenim llars d'infants i escoles noves, projectes que semblaven de broma, per la seva tardança, i que aviat caldrà reprendre, perquè seguim amunt. Els equipaments esportius són més i millors: ja tenim el camp de gespa artificial, aviat arribarà el nou poliesportiu, i la tant cobejada piscina coberta. Més golf, tennis, paddle, vela, equitació i ciclisme. Establiments nous per gaudir de la gastronomia més llavanerenca, de dia, i de nit! Us imaginàveu fa uns anys fer la copa sense sortir del poble? Incrementem el número d'habitants, el d'equipaments, i per tant, la qualitat de vida.

Una passejada pel Carrer de Munt és mostra suficient per observar la diversitat de comerços que han crescut i prosperat entre nosaltres, ja no necessàriament lligats al turisme, i dels que han desaparegut, després de molts anys pintant els nostres carrers. Però tot i que enyorarem el nostre “Tono's”, mai ens faltaran els dolços: la nostra coca de Llavaneres, aplanada i particular, té més que un nom propi i una fama considerable. Som un poble, una mica més gran, amb més oferta i comoditats, però un poble que no oblida els seus orígens.

Cuidem el que és nostre. La Torre Gran, edifici clau del patrimoni artístic llavanerenc, ha recuperat el seu ús com a hotel, gairebé 50 anys més tard. La residència neogòtica de Ca l'Alfaro, amb els seus jardins ara municipals: sabíeu que aquest casalot es va construir a finals del segle XIX L'església nova, i la vella, al capdamunt del poble, rodejada de bosc. La casa senyorial de Can Caralt, habilitada com a Escola Municipal de Música i Museu Arxiu. Les Torres Bessones dels germans Matas al carrer Clòsens, que airegen el seu noucentisme davant la nova Biblioteca.

Oscar Wilde va dir que l'únic deure que tenim amb la història, és el de rescriure-la. Llavaneres ho sap, per això ha reforçat el seu Museu Arxiu, per arrelar la tradició, per recuperar el nostre passat. És important conèixer d'on venim, per saber on anem, i 15 anys després que el primer exemplar de Les 3 Viles circulés per les nostres mans, hem volgut retornar-nos als nostres orígens, sense abandonar l'actualitat i els canvis que han envaït els nostres pobles, que no en són pocs. Hem crescut en tots els sentits, però si una cosa queda clara, és que el lligam que ens uneix ens ha fet més grans, ja des de l'època medieval, i fins avui. El nostre deure, és el de mantenir-lo, en benefici dels que hi som, i dels que vindran.

Èxit sostingut

Les 3 viles. Racó viu de Novembre.

Ara és una moda tenir habilitats especials sobre una matèria determinada. La televisió, cada vegada més propera a l'espectacle -que no ens enganyem, és el que ven-, es dediquen a donar fama a les persones que són especials, segons el criteri d'un jurat. No direm si aquest jurat és fiable o mereix el càrrec que li ha estat assignat, perquè finalment, l'audiència decideix, amb una petita dosi de manipulació subcutània.
Aquests programes es veuen a si mateixos com mecenes de l'art contemporani, com l'oportunitat perfecte per destapar els artistes que s'amaguen en la quotidianitat social. I el públic, els acaba valorant com a tal, encara que mesos després hi ha alguns que s'obliden i tornen a la rutina de l'anonimat. La cosa és que, et diuen què és l'art, i nosaltres ens ho creiem sense més. Això em porta a preguntar si realment sabem distingir l'art de l'oportunisme, i si esborrant l'ornamentació i l'artificialitat d'aquests programes, ho valoraríem de la mateixa manera.

L'any 2007, Joshua Bell, violinista nord-americà de molt prestigi, es va plantar al metro de Washington per delectar als viatgers amb les seves melodies. Una hora escassa més tard, 32$ vestien el seu estoig, tot i que el dia anterior, des del Boston Symphony Hall, es van pagar 100$ d'entrada. Només una persona va ser capaç de reconèixer l’exquisidesa de la vibració d'aquelles cordes; per la resta, l'art, va passar desapercebut.
Encara podríem anar més lluny, fins la famosa obra de K. Malévich, Quadre blanc sobre fons blanc, que s'exposa amb orgull al MOMA de Nova York. Es tracta d'una tela en blanc que va revolucionar la pintura geomètrica, i que va obrir el suprematisme del no-res, pel que avui es podrien arribar a pagar xifres impronunciables.
Fiona Middelton s'aixeca d'hora cada matí a Islay (Escòcia), per fer resonar el seu violí entre les ones. Els seus espectadors més fidels són foques, que es mantenen estàtiques amb el cap fora l'aigua per gaudir del concert. No sé fins a quin punt som objectes d'art, cadascú, en la nostra persona, amb una bona campanya de màrqueting sota les nostres sabates. Tots podem arribar al més amunt, però en realitat, l'art com a tal, és el què hauria de quedar quan tanquem els ulls, i oblidem la publicitat que l'envolta, ja sigui a la boca d'un metro o a la butaca vermella d'un teatre d'èxit sostingut.

Sito Rivera, amb aires japonesos

Les 3 viles. Entrevista a Tomàs Rivera, Sant Andreu de Llavaneres.

Viure de la teva afició predilecta és un somni que, observant la trajectòria de Tomàs Rivera, més conegut com a Sito, té projecció de realitat. Aquest llavanerenc de 52 anys, llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i funcionari de Justícia del Jutjat de Pau del nostre poble, es troba en excedència des de fa gairebé una dècada, per dur a terme professionalment la seva passió com a tècnic esportiu superior de Futbol Sala. “Es podria dir que el virus corre per les venes de la família”, comenta Sito, i és que el seu pare era directiu del Club Futbol Mataró, en l'etapa daurada del Sr. Barbosa, un dels seus germans, Jose Juan, és President del Juventus A.C., i un nebot, David, és l'actual President de Futsal Mataró.
“La primera feina d'entrenador la vaig fer per l'Ajuntament de Llavaneres, entrenant un equip aleví de futsal, fa uns 28 anys”, comenta. La cosa és que el que va començar com un hobby, s'ha convertit per Sito en el seu passaport al Japó, després d'una llarga trajectòria, on actualment resideix i treballa com entrenador del Bardral Urayasu, equip únicament format per jugadors japonesos, que va quedar en segona posició la lliga passada, i que va guanyar la Copa del Japó, Puma Cup.

La passió per entrenar és fruit d'una vella etapa com a jugador? Segurament. Vaig jugar a Futbol Sala des que es va iniciar la primera lliga federada a Catalunya. Amb el meu germà, Jaume, vaig fundar el primer equip federat del Maresme, l'Unió Esportiva Mataró, i entre d'altres, hi jugava un tal Santi Carreras de Catalunya Ràdio. Vam ascendir juntament amb el F.C. Barcelona a la primera divisió, màxima categoria. Aleshores, a Espanya jugaven els campions de les diferents territorials. Des d'aleshores, m'apassiona aquest esport. Ho vaig haver de deixar 4 anys més tard, per fer el Servei Militar, i el Club va desaparèixer.

Però la cosa no acaba aquí... Als 2 anys vaig tornar a jugar al F.S. Vilassar de Mar, on després iniciaria la meva etapa com a entrenador. Ja aleshores, m'agradava entrenar, aprendre i ensenyar, perquè a més, era un esport del que no hi havia bibliografia! Em guiava per llibres de bàsquet, handbol, hockey sobre patins i d'altres publicacions brasilenyes. Des del principi em va apassionar, i més a nivell de formació, perquè aleshores, el futbol-11, deixava molt que desitjar.

I comences com a entrenador. Sempre ho vaig fer com un hobby, però poc a poc m'ocupava més temps, sobretot quan vaig formar l'Escola del F.S. Vilassar de Mar, en companyia de Jaume Pala, entitat a la que vaig estar lligat 10 anys. Quan vaig marxar, van passar de tenir un sol equip federat a 18, en totes les categories base. M'agradava jugar, i per suposat, m'encanta entrenar.

Poc a poc, abandones la teva vocació d'advocat... Bé, sóc diplomat en Dret, ja que a 4t, amb dues assignatures aprovades, ho vaig deixar al tornar del Servei Militar. Vaig muntar un negoci, al marge de la meva feina [Sito va treballar des dels 20 anys als jutjats de Mataró com a funcionari]. També va canviar la meva vida familiar, ja que em vaig casar, i vaig tenir dos fills, Maite i Pol. He abandonat la carrera fins ara.

Però per una cosa que t'agrada. Sí, estic fent el què m'agrada, i que m'agradi és el motiu principal per dedicar-m'hi professionalment. La meva situació personal m'ho ha permés, ja que els meus fills ja són grans [21 i 15 anys, respectivament], i evidentment, unes condicions acceptables a nivell econòmic em van facilitar demanar l'excedència l'any 2004 per fitxar pel Polaris World Cartagena, un dels equips més potents esportiva i econòmicament. Amb ells vaig disputar les semifinals de la Lliga.
A partir d'aquí, tot segueix fins la data d'avui [Sito ha estat entrenador a Martorell, i aquest estiu, ho ha estat del Napoli italià, durant els mesos d'abril i maig, dates en què descansa la lliga japonesa]. Mentre tingui ofertes i m'agradin, em dedicaré a entrenar, i quan s'acabin, serà el moment de deixar l'excedència. Això sí, seguiré entrenant a temps lliure, i a prop de casa.

Perquè ara estàs a Japó. Com arriba un entrenador local fins allà? Els japonesos, com en tot, intenten copiar el millor, per després, millorar-lo. Això és el què va fer que anessin a Brasil, i vinguessin a Espanya, per seguir les dues millors competicions del món en Futbol Sala. Aquí va venir una Delegació de la F. League japonesa, i s'hi va estar una setmana. Van veure entrenaments del F.C. Barcelona, de Martorell, i el Pozo (Múrcia). D'aquesta manera els vaig conèixer, i al cap d'uns mesos vaig rebre una oferta per part del meu actual equip, i vaig decidir acceptar-la.

Què et va impulsar a donar el sí? La veritat és que el Martorell tenia greus problemes econòmics, però a part, que et truquin d'un país com Japó, no passa tots els dies. Es donaven les condicions idònies, tant esportives com de nivell de vida, i a mi em va atraure la possibilitat de conèixer una altra cultura com la japonesa, tan diferent a la nostra. Era un contracte de temporada, de juliol a març. La meva família estava totalment d'acord, i de fet, això ha servit perquè els meus fills coneguin una altra manera d'entendre la vida, que facin turisme, i per suposat, que em recolzin des del moment que em vaig plantejar acceptar l'oferta nipona.
Ja al novembre, em van renovar per una altra temporada, fins el març de 2009, perquè estaven contents amb els resultats, i jo amb les seves condicions. Els mesos de descans en els que vaig estar a Nàpols vaig rebre una altra oferta, però el meu compromís amb Bardral Uruyasu era totalment satisfactori, pel que vaig renegar-la.

Anar a jugar al Japó és un canvi molt brusc, tant per la llengua com per la cultura que ara t'envolta. Com t'estàs adaptant? A Japó la vida és molt còmoda, molt més que a Barcelona: menys contaminació, més seguretat, més mitjans de transport i, sobretot, més civisme ciutadà. Tenen una educació exquisida i la convivència és genial a tots els nivells. Els seus valors, des de la seva filosofia sintoista o budista, fan que el respecte cap als altres i cap allò aliè siguin norma general del seu comportament. L'únic gran inconvenient és la llengua, però la gent es desviu per entendre idiomes estrangers, i la majoria parla una mica d'anglès. A més, intento aprendre japonès, de fet, aquesta segona etapa estic anant 6 hores setmanals a classe.
A nivell esportiu, tenen molta por a cometre errors, amb el què se'ls fa molt difícil ser imaginatius. Els hi costa prendre la iniciativa en la presa de decisions, i això és un handicap alhora de competir. A nivell de màrketing, en canvi, estan molt per sobre del que jo mai havia conegut a la LNFS espanyola.

Com és l'afició japonesa? El públic arriba als pavellons en pla familiar, el Futsal es ven com un esport de família. Hi ha grups d'aficionats amb tambors, trompetes, etc, igual que a Espanya, però per regla general són molts menys els apassionats.
De vegades et sorprèn escoltar un Ooohh general quan es véu una gran jugada, i sempre, a l'acabar el partit, i després d'haver-se saludat mútuament, els jugadors es dirigeixen al públic, tant local com visitant, per fer-li's la reverència de torn i rebre un aplaudiment. És una cosa totalment impensable al nostre país, o sinó pensa en algun gran derbi...

És difícil treballar molt lluny de casa? Sense cap dubte et diria que trobo a faltar moltes coses, a part de la família, per suposat, però em compensa totalment l'experiència que estic vivint, el tracte que em donen i les condicions que tinc per desenvolupar la meva professió. Gràcies a Internet, estic totalment informat del què passa a la meva terra, estic permanentment en contacte amb la família, i d'aquesta manera la distància es fa és curta.

Esprémer el talent de les empreses

Gestió del talent, les estratègies per fer créixer els resultats d’una empresa s’han de centrar en els qui la fan funcionar, els treballadors, i no a l’inversa

La capacitat d’un treballador en una tasca determinada va directament relacionada amb la disposició i l’ànim que faciliti el seu entorn, és per això que moltes empreses treballen per descobrir nous talents que ocupin càrrecs a mida de les seves aptituds

“Estamos en 2008, ¿sabes dónde está tu talento?”, així de contundents, l’empresa Deloitte Touch Tohmatsu, dedicada a l’auditoria, consultoria i assessorament financer i jurídic, va presentar el seu estudi de gestió del talent. Els principals actius d’una empresa són els seus treballadors, i és imprescindible motivar-los i formar-los per exprimir al màxim el seu rendiment, amb una bona política de personal. Per això és necessari acabar amb les pors, tal i com explica Pilar Jericó, autora de llibres com “La nueva gestión del talento: construyendo compromiso”, ja que el treballador ha de sentir-se a gust per donar el 100%. “L’empresa s’ha de comprometre amb el treballador, i d’aquesta manera obtindrà el compromís d’aquest”.

Així es treballa a la firma Price Waterhouse Coopers: segons Ana Arza, responsable del Gestió de Recursos Humans, el perfil que es busca no es limita al què és la persona, sinó al què pot arribar a ser i a la seva capacitat de relacionar-se. “Avui dia, no hi ha una feina individual, un ha de saber adaptar-se a l’entorn i jugar en equip”, assegura.

Els principals actius d’una empresa són els seus treballadors,

i s’ha de saber esprémer al màxim el seu rendiment

Un treballador desencantat, no només no farà bé la seva feina, sinó que la seva desmoralització acabarà per contagiar-se a la resta de la plantilla. No es tracta, doncs, de captar nous empleats i retenir monetàriament als que ens interessen, sinó de col·locar a cada persona al lloc idoni, de formar-la i motivar-la, perquè no marxi.

GESTIONAR EL TALENT
Consol Iranzo, sòcia de Karisma-RH, es dedica exclusivament a cercar el talent a les empreses. Segons el seu tarannà, el talent, és la multiplicació de les capacitats i competències d’una persona en relació amb el grau de compromís d’una empresa. “Hi ha un factor diferencial que fa que un treballador sigui diferent a un altre, segons la feina que realitzi”. “El talent és capacitat, compromís, i acció”, afegeix Pilar Jericó, per això és necessari reconéixer l’èxit de les persones o grups, i no donar-lo mai per suposat.

Per potenciar aquestes capacitats, es pot recórrer a la mateixa empresa, amb una captació directa del talent, o bé, al mercat. “El client té un perfil que es basa en l’estil, el coneixement i l’experiència del treballador, i nosaltres els aportem una visió més objectiva”, explica Iranzo, “la nostra feina consisteix en identificar-lo i donar-li un punt de suport perquè es desenvolupi”. Aquesta tasca es basa en l’acompanyament de l’empleat a nivell formatiu i personal. “L’ajudem a veure com s’ha de moure dins l’empresa, i quins són els punts que hauria de potenciar, però és el mateix treballador el que ha d’anar fent el seu camí, per això és important tant l’actitud com l’aptitud”.

Cerca de talent en èpoques de crisi
Sembla que, en èpoques d’inestabilitat econòmica, hi hagi certa devallada en la cerca de talent, tot i que és el moment indicat per promocionar-lo. Segons Consol Iranzo, frena la incorporació de nous fitxatges, però és el moment per la captació de talent intern, ja que les capacitats de lideratge despunten en èpoques de crisi. “Sempre és preferible una redistribució dels treballadors i les tasques a dins l’empresa, ben feta, abans que recórrer a nous empleats”.
“En èpoques de crisi, la gestió del talent hauria d’estar a l’ordre del dia”, explica Pilar Jericó, “perquè és quan hi ha més por, i quan és més necessari el suport emocional i la motivació”.
Ana Arza, de PWC, explica que davant les dificultats d’una crisi pots fer dues coses: quedar-se de braços creuats, o bé, buscar oportunitats. De fet, en el cas de Price Waterhouse Coopers, cada any s’incorporen nous treballadors, i la seva tendència és la de seguir creixent.

ÀREES D’ACTIVITAT EN LA CERCA I DESENVOLUPAMENT DEL TALENT

La Gestió de Recursos Humans d’una empresa ha de tenir saber identificar els individus amb talent, desenvolupar la seva llista d’habilitats, assignar-li’s el lloc de treball adequat en el moment oportú, i continuar motivant-lo.

Assessment Center
En els centres d’avaluació, s’analitza la capacitats dels candidats per determinar el grau d’adequació amb el càrrec i l’empresa sol·licitant.

Development Center
Cal marcar els punts forts i els que caldria potenciar de cada candidat, per tal de dissenyar un programa de desenvolupament adient a les seves necessitats.

Coaching
Tal i com indica el terme, provinent de l’anglès (coach, entrenador), es tracta del procés d’aprenentatge pel qual es reforcen les habilitats del treballador, en els camps en els que li és necessari per desenvolupar-se.

Management Audit
Avaluació de les capacitats directives dels candidats: lideratge, gestió i direcció de persones, mentalitat de negoci, orientació estratègica, etc. Es fa una comparació amb el perfil de directiu desitjat.

Executive Search
Identificar, seleccionar i avaluar candidats d’alt nivell que cumpleixin els requisits del client.

La selecció
S’identifica el candidat idoni pel càrrec desitjat, segons el perfil sol·licitat de l’empresa i la tasca realitzada pels coach especialitzats.

LA FLEXIBILITAT EMPRESARIAL

Un punt que s’hauria de facilitar a les empreses, és la flexibilitat. No tots els treballadors són iguals, és per això que també s’ha de tenir en compte les seves necessitats com a persones. “Un treballador no té només una vida a l’empresa, en té moltes d’altres”, explica Ana Arza, de Pricewaterhouse Coopers.

DECIDIR EL TEMPS
Mercadona, ha obert escoles bressol a les seves oficines, per tal d’equilibrar família i món laboral. PWC, dóna la tarda lliure als empleats el dia del seu aniversari. MRW ha modificat la jornada laboral, de 8 a 16h. I és que si alguna cosa preocupa, són les hores de feina. La Comissió Nacional de Racionalització dels Horaris a Espanya, presidida per Ignacio Buqueras, planteja la reorganització d’horaris, tant de treball com d’escoles, transports o comerços. L’objetiu és restructurar el caos per un ús correcte del temps: “A les empreses, s’ha de potenciar la cultura de l’eficiència, més que la de la presència”.

D’altres empreses ja comencen a fomentar el teletreball, per poder acabar la jornada des de casa. “Hi ha una cultura latent de resultats, que ja no és presencial”, explica Consol Iranzo, captadora de talent, “la cosa és que puguis decidir, i no que les circumstàncies t’hi obliguin”. Un canvi en el model de gestió: abans et deien fins a on havies d’arribar, ara ho decideixes tu.

Publicat a EL CÈNTIM, suplement d'economia del diari L'Avui, 5 d'octubre de 2008

Compres cegues

Abans de res, heu de veure l’habitació, perquè no podeu pagar una habitació sense haver-la vist abans, no és lògic, de la mateixa manera que t’emproves una peça de roba abans d’abonar l’import, tots hauríem de palpar amb les vostres mans el llit en el que passarem la nit. La veritat és que raó no li’n faltava, buscàvem allotjament per una nit, el cel amenaçava pluja i els càmpings deixaven molt que desitjar. I entre somriures forçats i d’altres més sincers, aquella dona ens donava l’oportunitat de trepitjar el producte abans d’adquirir-lo, evitant així l’engany de fotografies que distorsionen les dimensions i comoditats d’una sala.

Però tot i la seva lògica, ens vam sentir estranys. No és l’habitual trobar-se amb situacions d’aquesta mena, perquè estem acostumats a desencantar-nos un cop trepitgem els hotels, i perquè poques vegades tens l’oportunitat de triar. Hi han establiments de recepcions espectaculars, que a l’hora de la veritat tenen habitacions penoses, i d’altres que tot i la escassa ornamentació, et sorprenen gratificantment.

Antigament, compraves per necessitat, i t’asseguraves que allò era el què necessitaves, sense cegueres: palpant. Avui dia, el consumisme compulsiu en el que ens hem educat, et porta a comprar per caprici, i sense valorar de la mateixa manera la qualitat dels productes. És com quan arriben les rebaixes, que adquirim tota mena d’articles sense cap mena de sentit, i dies després guardem a l’armari dues jaquetes tres talles més grans, una samarreta en la que no t’hi pots encabir, i unes sabates fucsies amb purpurina: el preu et va encandilar, compres perquè és barat, no perquè fos imprescindible.

Òbviament, no podem exigir provar el menjar abans de demanar la carta, perquè saciaríem la gana abans de decidir el plat; però si em gratifica conéixer gent que, tot i el pas del temps, continua mantenint la costum de mostrar, sempre que és possible, el que s’està venent. És una manera de guanyar-se al client, d’entablir-hi confiança: perquè si d’una cosa sí peca la xarxa, és de la falsedat que s’hi mou. I sí, vam pujar a veure l’habitació, i ens va recomfortar saber que hi havia llit de matrimoni, i no dos matalassos forçosament units.

Racó Viu - Les 3 viles, Octubre 2008

Ruben Torras, traçant el camí

No va néixer amb un pinzell entre les mans, sinó amb un ordinador i amb una vocació innata per plasmar la seva expressió més subconcient en teles, que treballa amb passió. Ruben Torras, santivicentí de 29 anys, s’obre camí com a pintor de brotxa fina en un món en el què el suport als artistes pictòrics, escasseja: “Aquí hi tenim menys consumisme artístic que a d’altres països europeus, s’aposta poc pels joves, et demanen un llarg vagatge i una experiència que demostri que ho fas en sèrio, i que demà no t’hauràs cansat de pintar”.

El seu gust per la pintura és genètic, ja que el seu pare és un bon retratista i té bona mà, i des de petit ha absorvit l’afecte per l’art. Es va iniciar en el món del còmic, i la seva vinyeta saltava a la vista a la revista Montalt Informatiu. Després d’un mòdul de tècnic de so, que també destaca les seves ànsies creatives en l’àmbit de la música electrònica, Ruben va fer evolucionar el seu art fins a un altre estament, per no deixar de créixer. “Parteixo d’imatges, utilitzant l’ordinador com un pinzell que modifica la instantània inicial, deixant lloc a la idea”, explica, “la fotografia et deixa una instantània i ja està, però amb la pintura puc anar més enllà”. Amb l’esboç en pantalla, en fa una impressió per plasmar-la en la tela, i continua capgirant les idees fins a obtenir un resultat que el gratifiqui: “Quan no m’agrada com m’ha quedat, o no és el que jo espero, continuo pintant a sobre, i si tot i així no em conforma, l’aparto, i enceto un de nou”.

“L’artista és un 50% natural i un 50% acadèmic, sinó treballes de forma constant, no evoluciones”. Estudiant de Belles Arts, aquest jove santvicentí destaca a la seva facultat, ja que ha sigut seleccionat per una exposició, junt amb altres companys de la seva promoció, a la seva universitat, i més endavant, les seves obres arribaran fins a la ciutat de Bilbao per exposar-les a l’Ikas-Art 08. Quan li preguntes què creu que té d’especial, Ruben comenta que encara li queda molt per donar: “Les idees hi són, em fa falta temps per anar-les desenvolupant”. I és que ens trobem davant la mostra d’una nova generació artística, que regira el vell procediment de captació de la realitat: “M’inspiro amb tot, des dels mitjans de comunicació, Internet i revistes, fins al disseny, qualsevol cosa em pot aportar una idea inicial”. La incidència de les noves tecnologies en el món de l’art és evident, fins el punt que ha creat la seva galeria virtual de manera conjunta amb altres artistes, per poder difondre les seves creacions [www.theartstage.com]. Tot i això, no és fàcil despendre’s: “Pintes per comunicar i perquè la gent gaudeixi del què fas, però costa deixar-ho anar, amb la feina que t’ha portat”. Ruben Torras aspira a continuar amb la seva vocació, i tot i que el dia de demà pugui viure a partir d’ella, seguirà pintant, perquè ho necessita: “Hi ha qui necessita escriure per expressar-se, i qui necessita cantar; jo pinto, perquè necessito treure les meves idees i perquè m’omple”.

Reportatge Sant Vicenç de Montalt - Les 3 viles, Octubre 2008

Unint forces, es fan més grans

Centrals de compres i serveis, l’associacionisme sectorial com a eina de sostenibilitat del comerç independent davant la competència internacional, amb l’abaratiment de les despeses

No és el mateix adquirir-ne 4 que 100 d’una sola tongada, és per això que molts comerciants s’uneixen per sumar les seves compres, i així aconseguir millors condicions per tots.

La idea principal és comprar més quantitat, amb menys diners i millors condicions, i per aconseguir-ho, és necessària la superació de la fragmentació comercial. Les Centrals de Compres i Serveis són operadores, amb recursos econòmics i personalitat jurídica pròpia, que tenen com a objectiu desenvolupar activitats i prestar serveis a empreses independents. Solen associar-se per tal d’adquirir productes als fabricants a un preu més assequible, i més endavant, acaben per crear la seva pròpia marca sense perdre l’experiència de cada una de les empreses que s’incorporen.
Cal diferenciar les Centrals de Compres i Serveis d’altres sistemes de comerç que operen de manera semblant, com ara les cadenes horitzontals o les verticals. Així com les sucursals pertanyen a la mateixa empresa, i les franquícies, comparteixen la marca, les Centrals de Compres i Serveis ajunten diferents empreses d’un sol sector, per tal d’abaratir els costos, sense perdre la seva identitat.

Unir-se per adquirir més productes a millor preu, sense perdre l’experiència

Les Centrals de Compres, poden ser cooperatives constituïdes, o que actuen formalment com a tal, o bé negocis –que busquen treure’n benefici propi d’aquest intercanvi. L’objectiu principal es millorar seva posició de competència al mercat, aconseguir estalviar preu en les seves compres, ja sigui per consum propi o per producció. Després quan s’entra en el territori dels serveis, ja que aquesta unió els permet ampliar la formació dels seus treballadors de manera més especialitzada, crear una nova marca sense que es perdi l’original i gestionar-la en nom de tots. Marketing, poder de negociació de compra, coneixement de mercat i tecnificació.

Inconvenients

Posar en funcionament una Central de Compres i/o Serveis, no és sempre beneficiós. I és que si queda clar que la rebaixa en el preu la millora en les negociacions amb els proveïdors són els objectius principals, l’adquisició de grans quantitats pot resultar perjudicial: aquest material no ha de servir per acumular pols al magatzem.
A més, cal remarcar que, amb la suma de les empreses d’un sector per una mateixa causa, s’està ajudant a la competència més directa a créixer, cosa que molts temen. Fa falta, doncs, que hi hagi una bona organització, reglamantada i eficaç, per passar d’una simple associació de grup de compres a una central amb funcions de gestió, assistència i estratègia.

INTERNET EN LES CCS
Amb l’avenç de les noves tecnologies, l’estructura de les Centrals de Compres alhora d’organitzar-se en surt beneficiada. Internet pot facilitar la posada en comú de les comandes, amb la creació de portals que ajuntin l’esforç de diferents empreses, sense la necessitat d’estar unes a prop de les altres. Al mateix temps, la xarxa també pot millorar el contacte amb proveïdors i clients.
És el cas de CEALCO, per exemple, CCS líder en fontaneria, climatització i sanejament que ha creat una extranet per informar als socis de les tarifes de venda establides amb els proveïdors. Cal destacar que CEALCO connecta amb Europa a través de la central europea EDT, juntament amb altres països com Alemania, Dinamarca, Hongria, Bèlgica, França, Àustria i República Txeca.

ASSOCIACIONISME EN TEMPS DE CRISI

Quan el mercat trontolla, les petites i mitjanes empreses busquen refugi en l’associanisme. És un moment de multiplicació de socis dins les CCS: es millora el compromís intern per por a no resistir una mala etapa econòmica.

INICIATIVES PER CRÉIXER
Si pensem a nivell Europeu, Espanya està poc desenvolupada en el que fa a Centrals de Compres i Serveis. És per això que l’Associació Nacional de Centrals de Compres i Serveis (ANCECO), nascuda a Terrassa l’any 1998, treballa amb la voluntat d’incentivar la concentració comercial de les compres entre els minoristes, per tal de crear una competència més forta als mercats.
Sota aquesta idea, ANCECO ha volgut crear una base útil sobre la que sostenir un model cada emergeix amb més importància i presència a l’entorn econòmic espanyol, i sobretot, diferenciar-lo de les altres fórmules de cooperació i aliances comercials.
Per fer-ho possible, s’ha presentat el Llibre Verd de les CCS, un document que defineix els marcs de funcionament per tal de formalitzar aquesta tipus de negoci davant les institucions, i dels mercats, i així organitzar-se com a grup de manera eficient.

Contenció, però confiança en el futur
El proper 17 i 18 de setembre, ANCECO, portarà a terme el seu 7è Congrés a la Casa de la Llotja de Mar, a Barcelona, aprofitant el desè aniversari de l’associació. L’objectiu és crear debat entre els socis i protagonistes del món de les Centrals de Compres, especialment pel que fa a desacceleració del consum i els seus efectes en el mercat. És en aquests moments quan les pimes han d’estar més unides que mai: contenció, però confiança en el futur.

Publicat el 14 de setembre de 2008 a El Cèntim, suplement d'economia de L'Avui.

Un pueblo capacitado

Palafolls estrena su tercera tienda que da trabajo a personas que sufren trastorno mental severo (TMS)

Puede parecer una tienda cualquiera por fuera, un Bershka que ofrece prendas de otras temporadas a un precio razonable, pero en realidad es una tienda muy especial. En la forma y en el fondo, porque da trabajo a personas con discapacidades mentales graves y la tienda se encuentra en Palafolls, un municipio sensibilizado con las personas que padecen trastorno mental severo (TMS) gracias a la labor de la fundación local Molí d'en Puigvert, en una iniciativa enmarcada en el proyecto de integración social For and from special people que impulsa el grupo textil Inditex.

El Bershka también está diseñado

en su interior para las personas

con discapacidad física

La tienda, ubicada en la calle Major, está diseñada, además, para favorecer la accesibilidad y movilidad de personas con discapacidad física y cuenta con un mostrador adaptado para personas en silla de ruedas, perchas a 120 centímetros y probadores más anchos de lo habitual con interruptores de comunicación para avisar al personal.
No es la primera vez que Palafolls tiene una iniciativa de este tipo, que busca proporcionar empleo y capacitar profesionalmente a personas con TMS al mundo laboral. La Fundació Molí d'en Puigvert se convirtió en el 1995 en la sede de los programas de rehabilitación social y laboral para el colectivo de TMS del Maresme, y ha ido desarrollando distintos proyectos realizados por la Generalitat de Catalunya, la Diputación de Barcelona, el Ayuntamiento de Palafolls y la Comunitat Terapèutica del Maresme. En el mismo pueblo ya se habían creado otros dos establecimientos de este tipo: Fora de Sèrie, comercio en el que se ofrece ropa de marca Massimo Dutti –también de Inditex– rebajada hasta un 50%, y que se ubica justo delante del nuevo local, y Moltacte, en el que se vendía ropa artesanal confeccionada por los mismos empleados hasta enero de este mismo año.
En el Ayuntamiento han querido remarcar su interés por seguir trabajando a través de la misma fundación. Valentí Agustí, el alcalde, se siente muy reconfortado con el éxito obtenido con el primer establecimiento, que se amplió hace dos años debido a su éxito, y bromea asegurando: “Pronto haremos la competencia a La Roca del Vallès”. Se espera que la iniciativa prolifere con la incorporación de nuevas firmas o de más marcas del grupo Inditex en la zona, para continuar con la filosofía de vender ropa a mejor precio, y al mismo tiempo, ayudar a personas con trastornos mentales a ser económicamente independientes, y a que puedan trabajar como cualquier otra persona, que de eso se trata.

Publicat a VIVIR, LA VANGUARDIA, 3 setembre de 2008

DOBLE CARA D’AGOST

Racó Viu, Les Tres Viles, Setembre 2008

La cançó està a mig sonar. Entra un client i demana una Coca-cola i un plat d’olives. A la barra una parella saboreja una clara de granitzat de llimona en una conversa no gaire emocionant. Tres taules amb plats a mig acabar. Dos cafès, sis plau, un amb la llet natural; jo vull sacarina, no sucre. El cel està turquesa, el mar transparent, el sol descoloreix la fusta de les taules. Vull el compte. El murmur de la gent xerrant envaeix els seus pensaments, cansats, difosos, opacs. Senyora, un gelat. Els cafès a la barra. L’altre cambrer amb la safata amunt i avall, intentant guanyar-se una propina. El gel del congelador impactat a cara i mans. El soroll de la màquina registradora, que s’obre i es tanca a una velocitat d’espant. Canvia la cançó. El rellotge que no avança. Teniu tabac? El canvi de la taula 13. El senyor Joan entra amb els seus néts. El de sempre nena. Draps bruts. El sol s’interposa darrera la columna i li cega la mirada. Els pensaments que no tenen temps de progressar. La ment obeeix l’automatisme. Els peus ballen al son de les peticions dels clients. Entren, seuen, demanen, consumeixen, s’aixequen, paguen, desapareixen.
Tothom saluda, ningú la coneix. Una copa de cervesa. El rentaplats acaba el seu torn. Els gots cremen, com el sol que no la deixa veure qui hi ha a la taula 2. Deu cèntims de propina, i la moneda ressona al pot metàl·lic. El locutor de la ràdio anuncia les 7 del vespre, però el rellotge no avança. El sol no s’amaga, i no hi veu. Quatre mitjanes a la 15! Els plats al seu lloc. Els nens triant les patates. Tres turistes observant els gelats. La parella de la barra amb el bitllet a la mà. La moneda de deu cèntims al pot. Teniu tabac? L’altre cambrer amunt i avall. El cel va perdent llum. La cosa agafa ritme.

Per molts és el mes de les vacances. Per ella no. Agost també és sinònim de feina, és aprofitar el fòrum de gent sense preocupacions per omplir butxaques, quan els altres les buiden. Agost és un mes de doble cara, però que manté una relació recíproca entre totes dues.

'BAÑO PERRUNO'

Breu Despiece publicat a la secció VIVIR de LA VANGUARDIA, 01/09/2008

MARESME– En época de playa, sabuesos y bañistas no mantienen siempre relaciones amistosas. Son muchas las playas que muestran su cartel de prohibida la entrada a perros, y es que estos animales y las playas viven una situación de incompatibilidad durante la temporada veraniega. Generalmente, las ordenanzas municipales, prohiben que los canes pisen la arena en un horario determinado, como por ejemplo Sant Andreu de Llavaneres, que restringe el baño perruno de 8 de la mañana a 8 de la tarde. Otros van más allá, como el caso de Vilassar de Mar, o de la capital de comarca, Mataró, que impiden que las mascotas se remojen en agua salada a partir del mes de mayo, y hasta setiembre, e incluso, octubre. Estas limitaciones se basan principalmente en motivos de higiene.
El procedimiento a seguir en caso de incumplimiento se repite: los bañistas dan la queja a la Cruz Roja de la playa, que en general trabaja de 10 a 18h, y estos avisan a los propietarios. Si el problema persiste, o los socorristas no están en horas de trabajo, se procede a llamar a la Policia Local, que de inmediato deberían avisar de la normativa fijada por el Ayuntamiento, y multarlos si es necesario.

La figura de l'autònom

EL CREIXEMENT DELS AUTÒNOMS als nostre mercat s’estanca, tot i que la xifra continua essent elevada en un modus operandi que té tants atributs com perjudicis.

Actualment a Espanya hi han 3.405.406 autònoms registrats, una manera de treballar que té tantes avantatges com inconvenients. Però què el diferència de l’assalariat subordinat?

Quan una empresa contracta un treballador i l’inclou a la seva plantilla, aquest es converteix, automàticament, en un assalariat que cobra cada mes en base al que es fixi a la seva nòmina. Els seus beneficis són el resultat d’una operació de sumes i restes que tots coneixem: un sou base del que s’extreu la seva part proporcional d’Impost de la Renta (IRPF), la seva contribució a la Seguretat Social, etc. Al mateix temps, es té dret a vacances pagades, a cobrar l’atur, a pagues dobles, permissos per paternitat o baixes, a una indemnització en cas d’acomiadament, etc.
Quan una persona treballa per una o diferents empreses pel seu compte, és un autònom. Aquesta figura ha de seguir un procediment diferent alhora de cobrar: la facturació. Quan un treballador es fa independent, factura les seves prestacions amb una altra operació de sumes i restes: l’autònom fixa un preu base, al qual li suma un 16% d’IVA; però també ha de fer la seva contribució a Hisenda, pel que el mateix client li reté un percentatge d’IRPF. Per tant, si el preu de la feina realitzada puja a 100€, més 16€ d’IVA, l’autònom cobrarà 101€ (perquè, en aquest cas, li hem restat els 15€ corresponents a l’IRPF).

Un autònom pot facturar molt en un mes

i no facturar ni un cèntim un altre,

i té poca cobertura social, però té més llibertat

D’altra banda, l’autònom té certa llibertat dins del seu món laboral: s’adapta a les necessitats dels clients, però pot triar el seu horari, les seves vacances, permissos, baixes, etc. L’autònom no té dret a atur, ni té vacances pagades ni pagues dobles: quan deixa de treballar, no cobra. Un autònom pot facturar molt en un mes, i no facturar ni un cèntim un altre, i té poca cobertura social.

OBLIGACIONS I AVANTATGES

Per treballar com autònoms hem d’estar donats d’alta a la Seguretat Social i pagar l’alta de l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE). Algunes professions, exigeixen que, a més, s’estigui col·legiat, el que representa un altre pagament mensual.
Un autònom ha de declarar l’Impost del Valor Afegit trimestralment, és a dir, a d’informar cada tres mesos a Hisenda del què ha cobrat d’IVA. També ha de declarar les retencions d’IRPF, segons les quals, Hisenda decidirà si encara deu, o no, diners a l’Estat.
Alhora de passar comptes, però, l’autònom pot desgravar l’IVA de les seves despeses, que en algunes ocasions, poden incloure amb les despeses personals –tot i que sempre han de ser professionals. És a dir, si una persona té el despatx a casa, està pagant l’IVA proporcional a les seves despeses de llum, aigua i electricitat, per tant, aquestes poden desgravar-se, perquè forma part dels costos professionals.
A final d’any, l’autònom farà la declaració de l’IRPF annual, informant a Hisenda del total dels seus ingressos, restant el total de les seves despeses. El resultat, en són els seus beneficis, i com ja sabem, en funció d’aquests haurem de pagar més diners a l’Estat, o rebre’n la diferència.

EL NOU ESTATUT DELS AUTÒNOMS

El nou Estatut aprovat el juliol del 2007, i en vigor des de l’octubre del mateix any, ha tingut en compte la protecció social dels treballadors autònoms. Aquest emplaça al Govern a regular un sistema que cobreixi aquests treballadors en cas de cessació d’activitat, sempre que es garantitzi la seva contribució, la solidaritat i la seva sostenibilitat financera. Amb això, es busca la disposició de l’autònom a cotitzar, per després poder gaudir d’una cobertura social, cosa que fins ara no tenien, a diferència dels treballadors assalariats. Per tant, actualment, si un autònom té la necessitat de demanar la baixa temporal per malaltia, per exemple, té la certesa que la Seguretat Social li garantitzarà d’un mínim mensual.
Una altra novetat és la possibilitat de contractar als fills menors de 30 anys, de manera que pels segons no serà necessari inscriure’s al RETA; tot i això, no seran susceptibles a cobrar els subsidis d’atur. En canvi, els cònjugues, si hauran de continuar amb el procediment tradicional.
Els autònoms, també podran acollir-se als acords d’interès professional sectorial, de la mateixa manera que les empreses amb els seus convenis col·lectius.

S’ESTANCA EL CREIXEMENT D'AUTÒNOMS

Catalunya redueix un 0,2% el seu número de treballadors autònoms donats d’alta al Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA), estancament que també han patit altres comunitats com Aragó, Galícia o Navarra.
Segons Lorenzo Amor, president de l’ATA, aquest descens és “un reflex de l’actual crisi econòmica”, tot i que va puntualitzar que és l’únic règim de la Seguretat Social, juntament amb el de la llar, que té “un creixement positiu”. Segons Amor, cal que l’Administració “incentivi el treball autònom” per tal de “frenar les baixes” que s’estan registrant en les activitats dels treballadors per compte propi.
Tot i això, el número d’autònoms a nivell nacional ha crescut un 1,7% el primer trimestre de 2008, en comparació amb l’any anterior, ja que les caigudes es compensen amb les pujades d’altres Comunitats Autònomes.

Illes Balears (+7%)
Ceuta i Melilla (+1,3%)
Extremadura (+0,7%)
Madrid (+0,7%)
Andalusia (+0,3%)
Cantabria (es queda igual)
Castilla La Mancha (-0,1%)
Aragó (-0,2%)
Catalunya (-0,2%)
Castilla y León (-0,4%)
Múrcia (-0,4%)
Astúries (-0,5%)
Canàries (-0,5%)
Comunitat Valenciana (-0,5%)
País Basc (-0,5%)
Galícia (-0,8%)
Navarra (-1,2%)
La Rioja (-1,5%)

L’IRPF I L’IVA DELS AUTÒNOMS

IVA L’autònom està obligat a incloure el 16% d’IVA sempre que facturi a nivell nacional, amb l’excepció de les zones amb règim especial –per exemple, Canàries. En el cas de les despeses suplides amb factures en nom de l’empresa, tampoc es farà imprescindible sumar-hi l’IVA.

IRPF A l’inici de la seva activitat, l’autònom compte amb la possibilitat de retenir únicament el 7% d’IRPF, una ajuda per engegar la seva activitat. Passat un any, ja hauria de retenir el 15%, el percentatge marcat.

EL DICCIONARI

RETA: Règim Especial de Treballadors Autònoms al que s’han de donar d’alta els treballador per compte propi que realitzin una activitat amb fins lucratius de manera continuada, per exemple, el Règim Especial de Treballadors del Mar o el del sector agrari.
ATA: sigles amb les que es coneix la Federació Nacional de Treballadors Autònoms, presidida per Lorenzo Amor.
IAE: Impost d’Activitat Econòmica és un tribut de caràcter local que grava l’exercici d’activitats empresarials.
Trade: nom amb el que es coneix als autònoms econòmicament dependents, és a dir, aquells que tot i estar registrats com autònoms, viuen principalment dels ingressos d’una sola empresa.

‘TRADE’ : aparença i realitat
La figura de l’autònom dependent o trade, s’obté quan una persona treballa únicament per una empresa, sense formar part de la plantilla, és a dir, sense estar assegurat. Hi ha una dependència econòmica, ja que almenys un 75% dels seus ingressos provenen de la mateixa empresa, tot i que es treballa per compte propi. Aparentment és autònom, però es compleixen les característiques professionals d’un subordinat.
Aquesta figura es troba en fase d’investigació, ja que l’empresa s’estalvia els pagaments de Seguretat Social del treballador, i en cas d’interrupció de la relació laboral, aquest queda desemparat econòmicament.

Aparentment és autònom, tot i que s’acompleixen les característiques professionals d’un subordinat

Segons el nou Estatut de Treballadors Autònoms, s’haurà de fer constar un contracte escrit que avalarà a l’autònom en cas d’incompliment del contracte, amb 18 dies retribuïts de vacances i una indemnització per danys i perjudicis.

UNA XIFRA EN AUGMENT
Segons l’informe de la Federació Nacional d’Associacions de Treballadors Autònoms (ATA) l’any 2005, a Espanya hi ha hagut un increment progressiu de falsos autònoms en els últims anys.

48,4% són els trade que es concentren a les Illes Baleras, que encapçala la llista de Comunitats Autònomes amb més concentració de falsos autònoms tenint en compte la xifra total per Comunitat.

53% formen part del sector terciari, segons l’informe l’ATA l’any 2005. El perfil predominant de l’autònom dependent és el d’un home d’entre 25 i 44 anys.

Publicat el 24 d'agost de 2008 a El Cèntim, suplement d'economia de L'Avui.

Locos por un pitillo

Comprar tabaco por la noche se ha convertido en una misión imposible para los habitantes de Caldetes

Hasta diez veces en dos horas, esta pregunta se repite en todas sus versiones, y los establecimientos que permanecen abiertos al caer el sol, no saben como quitársela de encima

ELENA VIU
CALDES D’ESTRAC - Aunque el Gobierno sigue poniendo trabas a la venta de tabaco, el vicio permanece, y en la pequeña localidad de Caldes d’Estrac, el mono salta a la vista. A pesar de que este pueblo sí tiene estanco, y agrupa varios establecimientos que suelen tener máquinas, a partir de media noche es prácticamente imposible adquirir un solo paquete: los bares y restaurantes cierran, y los chiringuitos no disponen de este servicio. “Resulta muy caro mantener la licencia para vender tabaco, es un servicio y por ahora no nos sale a cuenta”, explica el propietario de uno, “además debes controlar que los menores no compren”.
Las consecuencias de esta falta de existencias tabacales causan furor y enfado en los habitantes, que irritados preguntan local tras local dónde o cómo conseguir provisiones para pasar la noche. “Vienen cada cinco minutos a preguntar si vendemos tabaco, o si sabemos dónde pueden encontrarlo”, asegura la camarera de uno de los chiringuitos, que hasta las 3 de la mañana, debe aguantar la desesperación de los fumadores, “pero aún sabiendo que no hay, la gente sigue preguntando, por si acaso”. “Este es un pueblo antitabaco”, bromea el dueño del Bar Marcel·lí. Pero ante el no, los clientes refunfuñan, y continúan en su empeño.
“La alternativa es el Hotel Colón, pero solo quieren vendérselo a sus clientes”, comenta un veraneante. Desde el Hotel han querido remarcar su necesidad dar servicio exclusivo a clientes del bar, para no quedarse sin existencias, ya que la máquina que allí se puede encontrar es de pequeñas dimensiones. “Hay un problema de falta de máquinas de tabaco en el pueblo, y todo el mundo viene aquí, pero no tenemos capacidad suficiente para abastecerlos a todos”. “Yo se lo pido a los mismos huéspedes, porque a mi me dicen que la máquina está estropeada”, asegura un joven, “y ese de ahí dice que está alojado en la 114 durante todo el verano y, a veces, cuela”, añade señalando a su amigo. Lo mismo ocurre en otro chiringuito, que esconde máquina de tabaco para evitar demandas en masa.
Otros comercios se han visto obligados a retirar sus máquinas por causas varias, como la misma estación de Renfe –que ha prohibido fumar en los andenes-, u otros comercios que ya no pueden vender tabaco por ley. Las salidas se reducen al desplazamiento hacia otras poblaciones cercanas, o bien, a intentarlo en el local de alterne de Sant Vicenç de Montalt, Los Caprichos, cosa que la mayoría rehúye. “Yo nunca he visto a una chica entrar allí dentro”, explica un fumador, “y no me extraña, porque cuando entras se te tiran todas encima pensando que buscas otras cosas”.
Contamos uno, dos y hasta tres paquetes los que esconde una clienta: “Los compro a última hora de la tarde, para no quedarme sin por la noche, porqué, quién no tiene, gorronea”. Los cigarrillos se han tornado en un bien muy preciado para los habitantes y veraneantes de la zona. “Me han llegado a ofrecer 10€ por cinco cigarros”, cuenta un cliente. “Yo vendí ayer dos por 4€”, explica otro con orgullo. “La discriminación ha pasado de un extremo a otro”, manifiesta uno de los afectados, “antes perjudicábamos a los pasivos, ¡pero ahora parecemos drogadictos en busca del chute de nicotina!”.

Ho trobaràs a LA VANGUARDIA, Vivir, 23 d'agost de 2008

Copas a ritmo de carcajada

Los humoristas se convierten en la gran atracción nocturna de los chiringuitos playeros del Maresme

Una hora de historias, chistes y espectáculo que ameniza las vacaciones con un toque de humor. Así es como muchos habitantes del Maresme disfrutan de las noches veraniegas, gracias a la amplia oferta de monólogos que se ofrecen en los chiringuitos de las playas. Los martes en el Weke-Weke, de Sant Vicenç de Montalt; los miércoles, en el Diablo Tun-tun de Mataró; los jueves, en el Lau Beach de Canet de Mar; y aún se puede seguir sumando nombres, como el Exterior, en el Masnou, o el Metumbo en Sant Andreu de Llavaneres. Los monólogos al aire libre están a la orden del día.

A media tarde se prepara el escenario, con cuatro focos y un micrófono. Hay carteles por toda la zona, indicando el nombre, el lugar y la hora del encuentro. Suenan nombres como Ramon Guamà, Juan José Bakero, Enrique El Grande, Jonathan Vives, Dani Pérez, Dani Rovira, Toni Mug o María La Vikinga, algunos más reputados que otros, pero todos con un repertorio igual de fresco y ocurrente. Se ha de pedir mesa con antelación o rellenar alguno de los huecos que se dejan en la arena. “Son noches de mucho trabajo, esto se llena como un fin de semana pero en pocas horas”, explica una camarera.

“Es entretenido y diferente”, cuenta una chica. “No es venir a tomar la copa como cada día –añade-, hay más, y a la que se ofrece algo nuevo, vamos todos para allí”. El éxito es más que evidente, no solo hay un aforo que sobrepasa la capacidad de mesas y sillas, sinó que en ocasiones llega incluso al paseo. Marta Lamas, del Weke-Weke, comenta que los monólogos son “una de las maneras más rentables de llenar el chiringuito entre semana, aunque tres cuartas partes de la gente no consuma”. Hecho que corrobora Jordi Serra, propietario del Lau Beach, quien asegura que para él es “lo único” que funciona, a pesar de que “algunos espectadores disfruten de la velada sin pagar ni un duro”.
Aunque tanta oferta conlleva sus inconvenientes, y algunos se quejan de la monotonía: “Muchos se repiten”, asegura un espectador, “hacen los mismos chistes aquí que en otras partes, por eso procuramos venir a ver a los que no hemos oído”. Por su parte, Jordi Serra asegura que “no es fácil ponerse delante de tanta gente para hacerla reír”, y en ocasiones, “los más conocidos no son los que más carcajadas provocan”. Y es que, en la variedad está el gusto. Los clientes lo saben.

Publicat a VIVIR, LA VANGUARDIA, 19/08/2008

Encuentran un cráneo en Arenys de Mar

Los socorristas de Arenys de Mar no ganan para sustos, y es que si hace dos días una avioneta irrumpió el baño de los veraneantes con un amerizaje de emergencia, ayer, unos turistas encontraron un cráneo humano a 50 metros de la playa.

La alarma saltó ha última hora de la tarde, cuando una familia de procedencia alemana, buceaba tranquilamente en las aguas de Platja Picòrdia, a pocos metros de la arena. Uno de ellos, encontró sumergido lo que parecía ser un cráneo humano de pequeñas dimensiones y no tardó en comunicárselo a los socorristas, que ya estaban preparados para abandonar su turno. “Puede usted avisar a la Policia, ¿por favor?”, preguntó cargando una bolsa de plástico. La socorrista que en ese momento cubría la zona, no salía de su asombro al observar como el turista le mostraba el cráneo en una bolsa de plástico.

Cruz Roja Arenys se puso en contacto con la Policia Local, que a su vez, dieron aviso a los Mossos d’Esquadra y Guardia Civil. Después de que las autoridades comprobaran que se trataba de un cráneo humano, se pidió a la família que indicara con el máximo de precisión posible el lugar del hallazgo. Salvamento Marítimo Cruz Roja y el Grupo Especial de Actividades Subacuáticas de la Guardia Civil (GEAS) no tardaron en encargar a sus buzos que buscaran más restos.
Se marcó un perímetro de seguridad en el que se estuvo rastreando hasta cerca de las 11 de la noche, cuando a falta de luz, se suspendió la búsqueda hasta el día siguiente. Según informaron, parece que se trata de un cráneo de varón preadolescente, o bien de mujer, y que llevaba ya años bajo las aguas de la playa de Arenys de Mar. Esta mañana se reactivó la búsqueda, aunque la playa permanece abierta al público, excepto en esta zona.

Ho trobaràs breument al VIVIR, La Vanguàrdia, el 08/08/08.

Se ha oído un pum y después un ¡pom!

Una avioneta, ocupada por el piloto y una menor que resultaron ilesos, protagoniza un espectacular amerizaje de emergencia a 150 m de una playa de Arenys

Transcurría una jornada holgazana y canicular, un día de agosto convencional en la playa de Cavaió de Arenys de Mar hasta que, sobre las 12 del mediodía, una avioneta de pequeñas dimensiones, una Pioneer 300 Hawk, apareció en el horizonte haciendo extraños movimientos y forzó su amerizaje a pocos metros de la arena. Una hora después del incidente, los bañistas todavía no habían salido de su asombro, mientras seguían atentamente las operaciones de rescate de la Cruz Roja y la policía. "Yo estaba a pocos metros, nadando, y aún había gente más cerca que yo, podría haber sido mucho peor, pero no ha sido nada", explica un bañista". "La avioneta ha ido dando tumbos y lo primero que hemos hecho nosotros es salir del agua con los niños", agrega una pareja. El susto fue mayúsculo, pues el aparato terminó su vuelo a 150 metros de la playa.

“Ha habido un fallo en el motor”, cuenta un socorrista, “ha querido hacer un amerizaje de emergencia, pero cuando el ala ha impactado en el agua, se ha desestabilizado un poco”. “Yo ya veía al piloto sin cabeza”, añade uno de los presentes, aunque por suerte, no ha sido necesario lamentar heridos, ya que tanto el piloto, vecino de Sant Cugat del Vallès, como su acompañante, una menor, salieron ilesos. Según explicaron, la avioneta planeaba desde Canet de Mar, y los tripulantes buscaron acercarse al máximo a la costa para facilitar el rescate en caso de resultar heridos. Afortunadamente, abandonaron la aeronave por sus propios medios, y fueron trasladados al puerto en una de las Zodiacs de la Cruz Roja.

“Se ha oído un pum, pum, pum y después un pom!“, asegura Sheila, una de las testigos que intentaba capturar la imagen con su teléfono móvil, “yo estaba más lejos, pero ha hecho mucho ruido y he venido a verlo”. Acto seguido, la Cruz Roja sacó del agua a la gente, siguiendo el protocolo, e hizo un perímetro de seguridad en la arena que no tardó en ser rodeado por niños, jóvenes y mayores, que se mantuvieron a la expectativa. “No nos lo podíamos creer, estábamos haciendo ronda, repartiendo ceniceros, cuando hemos visto que planeaba demasiado bajo y hemos llamado corriendo a la Central” explican dos socorristas, “y aún suerte, porque ha caído cerca del espigón”. Policia local, Guardia Civil, Mossos y Bomberos no tardaron en aparecer.

“La Cruz Roja ha ido sacando trozos de avión del agua con una red”, y es que aunque estaba aparentemente intacto, tras ser arrastrado con una lancha hasta la arena, el aeroplano había perdido parte de su fuselaje. Finalmente, el problema era cómo retirar la avioneta del agua, ya que el peso y la distancia eran considerables, y entrarla al puerto por mar no se permitió. “Hará falta una grúa, con una buena pluma, como mínimo”, comentaban los bañistas que, aún sin creérlo, rodeaban la avioneta tiempo después del forzoso amerizaje.

Publicat a VIVIR, LA VANGUARDIA, 06/08/2008

UNA FAMILIA DE FOTOGRAFIA

Parlem amb la família Buch, de Sant Andreu de Llavaneres

Avui es troba amb nosaltres un personatge, que tot i ser xurraví (santvicentí), porta al nostre poble gairebé 30 anys. I amb ell, no hi ha més remei que parlar de fotografia, i si us dic que es tracta de Toni Buch, entendreu el perquè.

Les arrels

El pare d’en Toni és l’Antoni Buch, cronista de Sant Vicenç i col·laborador de Les 3 Viles, i la seva mare (e.p.d.), era la estimada Lola. Té tres germans, la Teresa, la Fina i en Quim (cap de policia de Sant Vicenç). En Toni està casat amb la Trini Sors, també filla de Sant Vicenç, i germana del desaparegut i gran escalador Toni Sors; són els pares de l’Anna i en Marc, i tots junts els podem trobar a la botiga de fotografia del C. de Munt. “Només falta que vingui a treballar el gat”, assegura Toni, i és que l’èxit d’aquest tipus de negocis, no és d’una persona, sinó del treball en grup. També ha volgut matitzar que sempre hi ha col·laboració externa, com diversos free-lance que els han ajudat a tirar endavant.

Quan li preguntes si la seva feina és fruit de la casualitat, o de la vocació, Toni respòn que es tracta una mica de les dues coses. “el meu pare era fotògraf amateur, i va retratar Sant Vicenç de cap per amunt i de cap per avall”; i és que el seu pare, era íntim amic d’un fotògraf de Mataró, Santi Carreres, i ja se sap que les aficions, entre amics, s’acaben contagiant. Quan en Toni tenia uns quinze anyets, es va començar a interessar pel món de la fotografia de la mà de Santi Carreras, i l’ajudava a revel·lar les fotografies als laboratoris d’aquell temps. “Feiem servir el revel·lador, el fitxador i l’acit acètic, amb el que et quedaves mig flipant”. I a còpia d’anys de revel·lats i d’acompanyar-lo a fer reportatges, en Toni és va quedar igual de fixat i flipat per la fotografia.

“Tot va començar a Sant Vicenç, en una mini botiga, per vendre quatre rodets i fer quatre revel·lats, poca cosa més; encara que ja tenia un petit estudi a casa”. Més tard, a finals dels setanta, en Toni va veure que hi havia un barri nou de Sant Vicenç que començava a tenir molta vida: Montalparc. Allà va obrir una altra botigueta, però passejant per Llavaneres, va descobrir que aguardava un carrer amb un ambient extraordinari pel comerç: el Carrer de Munt. Allà és on es va instal·lar, definitivament, ja fa més de 25 anys.

Toni va muntar un estudi-botiga que abarcava l’àmbit de la fotografia social. En aquella època, hi havia un altre fotograf a Llavaneres, però que va haver de marxar cap a Mataró per treballar en una empresa textil familiar, i Toni es va trobar, pràcticament, com a únic competidor a Llavaneres. Aquells temps, però, eren una mica peculiars: a l’Església de Llavaneres hi tenien un fotograf de Barcelona, que tenia l’exclusiva de portes en dins, i en Toni només podia fer els reportatges de casament de portes enfora i dels convits. “La veritat és que aquest tema de les exclusives fotogràfiques pels reportages de fotografia o vídeo, avui encara continuen”.

En el trancurs dels anys, en Toni també va començar amb la fotografia industrial i amb la semi publicitària. Molts dels seus clients eren de fora i, en poc temps, Toni va guanyar prestigi fotogràfic. Ha sigut premiat vàries vegades en l’àmbit artístic, un dels últims a Girona, durant la setmana de les flors, i concursa regularment en l’ambit català.

Fotografia analògica i digital

El canvi que ha viscut la fotografia dels últims anys, tant pel professional com per l’afeccionat, “ha sigut com donar una volta sencera a la truita”. Segons Toni, aquesta expressió s’ha d’aplicar a la tecnologia que envolta el món de la fotografia, perquè en el fons estem fent el mateix que cinquanta anys enrera: “recordar un instant”. La diferència és que abans només el podiem veure imprés i avui també el podem veure a la pantalla del nostre ordinador; “abans, l’arxiu eren els negatius i, avui dia, l’arxiu es digital”.

En el món de la fotografia digital, la impressió sobre paper agafa importància dia a dia, i s’ha comprovat que “la gent el què vol és poder ensenyar i tocar les fotografies, encara que a l’ordinador es vegin sensacionals”. De fet, si fa anys era el fotograf qui feia les seves fotografies i, després, tenia un petit laboratori per revel·lar-les, avui el procés s’ha individualitzat, perquè tant el professional com l’amateur pot fer fotografies, visualitzar-les al seu ordinador i treure’n les seves còpies en paper. “El problema pel particular és que els costos d’impressió cassolana són molt elevats, pels preus dels consumibles i del paper especial que s’utilitza i, per tant, la sortida més econòmica és acudir a un centre fotografic especialitzat”.

La fotografia clàssica o analògica pràcticament ha desaparegut, encara que sempre hi ha qui continua amb les màquines de sempre, i portant-les a revel·lar a algun dels pocs centres que queden, però estem parlant de persones que es compten amb els dits d’una mà. “Abans, en temps de fotografia analògica, la gent es comprava una càmera que pràcticament li durava tota la vida; ara en el món de la fotografia digital, qui es va comprar una càmera fa 4 o 5 anys, ja la pot haver canviat tres o quatre vegades”.

“Hem canviat el sistema de fotografia però, en definitiva, no hem transformat l’ànima de fer fotografia; el què tothom vol es plasmar en imatges els records o moments de la seva vida”. Toni ens comenta anecdòticament que quan, no fa massa, va succeïr la desgràcia del Túnel del Carmel, i la policia va permetre que la gent anés a casa seva a retirar les coses més imprescindibles, abans d’enderrocar les cases, ningú es va deixar els seus albums fotogràfics: “La seva vida i els seus records estaven en aquelles imatges”.

El futur de la fotografia

Segons Toni, a nivell tècnic, no variarà massa en un futur, encara que el fotograf professional s’especialitzarà més. Però el què té molt clar és que s’estan unint àmbits, com poden ser les arts gràfiques, la fotografia publicitària, la copisteria i el disseny industrial. “Amb continuos avenços tecnològics, les grans multinacionals han trobat la gallina dels ous d’or, tant en el món del telèfon mobil com en la fotografia difital, el model que comprem avui és antic al cap d’un mes, i hem entrat de ple en el mon del consumisme”.

A més de la fotografia, l’altre part important del negoci són els vídeos, a nivell personal, industrial o professional, i és que el món del fotògraf es recolza en aquests dos mitjans. El boom de la fotografia digital, va impulsar als Buch a comprar els primers ordinadors i impressores pel negoci, per poder oferir un servei tant al particular com al professional. Es van haver de reciclar, i aprendre a maquetar i a dominar el retoc de fotografies a través de programes informàtics –bàsicament Photoshop. “La informàtica s’ha convetit en una eina imprescindible pels professionals de la fotografia”.

Més que un hobbie

“La cosa que més m’agrada és viatjar per poder fotografiar, encara que no ho faig molt sovint”, assegura Toni Buch. Li agradaria poder fer-ho més sovint, i no precisament a l’altra punta del món, es conforma amb trepitjar pobles i ciutats diferents per poder “fotografiar racons i persones de tota mena”. La fotografia és molt més que captar imatges, és captar sentiments, és atrapar el temps en paper, és expressar el què un porta a dins. Ja se sap, que una imatge val més que mil paraules, i per Toni, captar-la és com teixir un text ric en informació i sensacions, és crear la seva petita obra d’art.

Ho trobaràs a: www.3viles.com, Sant Andreu de Llavaneres Agost 2008

ELENA VIU amb col·laboració de Manel Martínez

Russell Gómez, a tota velocitat

Cada vegada se’ns fa més familiar el seu nom, i és inevitable: s’està obrint pas al món professional de les dues rodes. Russell Gómez creix a tota velocitat com a pilot de motos de 250cc, i ni més ni menys que sobre una Aprilia BQR al campionat mundial de Motos GP.

Abans de saber articular paraula, ja podem veure fotografies d’en Russell sobre una moto, i és que l’afició és heretada: el seu pare ja era pilot. “El meu pare sempre diu que no sabem la sort que tenim, a la seva època no tenien tantes facilitats ni tants mitjans, i competien d’una altra manera, tot era més tirat”. Amb 7 anys, va començar a córrer al Campionat Català de Karting, i tot i que no se li donava gens malament, va decidir deixar-ho pel fútbol: “Aleshores volia ser futbolista, i jugava al Sant Vicenç, i també vaig fer motocross”. No seria fins el 2002 que reprendria la seva carrera com a motorista professional, participant a competicions com Supermotard o Superspot, i amb resultats no menys que envejables.

L’oportunitat li arriba amb el Movistar Junior Cup, l’any 2004, a partir del qual comença a despuntar. L’any 2006 es proclama Campió de Catalunya, i participa a campionats a nivell espanyol. Russell, ha anat amuntegant títols i victòries, fins entrar, aquest mateix any, al campionat mundial, i en el que esperem segueixi creixent, a tota velocitat.

Quan et comences a interessar realment pel món de les motos? El meu pare era pilot, havia fet el Mundial de Resistència i SBK, i tnia afició pel trial. Des de petit vaig començar a anar amb ell. També feia carreres de karts, i em va comprar un kart, i clar, així va començar la cosa. Feia el Campionat de Catalunya i alguns dels meus rivals ara estan gairebé a la Fórmula 1. Però crec que, tot i que m’anava bé amb els cotxes, no era el què més m’agradava. Quan ets petit, pots fer el què sigui, que més o menys t’agrada; és després, a mida que vas creixent, quan descobreixes si realment t’agrada fer el què fas. Jo vaig parar amb 9 anys, perquè volia ser futbolista i m’agradava jugar a futbol. El meu pare m’insistia amb les motos, però no va ser fins més tard que jo vaig decidir provar-ho més seriosament.

Mai t’ha espantat la velocitat, vaja. No no, però simplement fins més tard no em vaig decidir ha involucar-me i a centrar-me completament. Abans feia altres coses que tambè m’agradaven.

I la teva mare, que normalment són les més patidores, què deia? Ella, mentre jo estigui content, em recolza amb el què sigui. A més, està acostumada, i li agraden les carreres.

I ara, què et diu la gent quan estàs passejant pel poble? La gent et para, et pregunta com va, et diu que a veure si guanyes,... i jo els hi dic que està molt difícil! Però tothom et diu coses, quan caus et pregunten com estàs, què va passar... Tothom m’anima molt.

Perquè, ha sigut difícil anar pujant de categoria? A veure, arribar al Campionat del Món del què sigui no és fàcil, comporta un llarg camí, però quan ho aconsegueixes et sents afortunat. A nivell de categoria jo et diria que el què és difícil és el pas que he donat de quatre a dos temps, perquè jo mai havia competit en dos temps. I al principi vaig haver d’adaptarme una mica, perquè no tenia res a veure...

El número 17... el número de la sort per algun motiu en especial? Ara tinc el 7 perquè no m’han deixat el 17, ja estava agafat. Però sempre havia competit amb el 17, que és el dia del meu naixement, i a més, és un número que m’agrada.

Velocitat a la pista, i a la carretera? No, per aquí em moc en cotxe, en moto poc... potser algun dia, però generalment no. Per la carretera no faig carreres, vaig tranquil, com una persona normal. Pels carrers no s’ha de córrer, qui vulgui córrer ha d’anar-se’n a un circuit, encara que siguin amateurs.

Estudis i carreres, es compaginable? Fins a 4t d’ESO ho portava bastant bé, però després del Movistar Junior Cup [2004], que va ser on vaig donar el salt, ja era més difícil. Vaig començar el Batxillerat Tecnològic, però faltava molt i ho vaig acabar deixant. Participava al Campionat d’Espanya i al de Catalunya, i tenia entrenaments els dimarts i els dimecres, i quan tenia carrera també els dijous. Les competicions eren en cap de setmana, divendres, dissabtes i diumenges, aleshores el dilluns també solia faltar,... i no és que estigués gaire centrat en l’escola. No m’agradava com ho portava, i havia d’estudiar a última hora amb apunts d’amics, i a sobre, amb assignatures com física o mates; em perdia. Vaig haver de decidir, i em vaig centrar en les carreres, perquè era o fer les dues coses malament, o una bé. Sempre s’està a temps per estudiar.

Poc temps pels estudis... i amb els amics? Sí que tenia temps d’estar amb ells. A veure, competia a nivell nacional i autonòmic, tampoc és que estigués tan lluny. Però si que he anava menys a les discoteques i aquestes coses, perquè els caps de setmana, generalment, entrenava. Ara, que alguns caps de setmana no entreno, sí que vaig a les discoteques. A part, es té un concepte negatiu de sortir de festa, i tampoc és això, perquè es pot sortir amb moderació, amb responsabilitat, i passar-ho igual de bé, entrenar i continuar fent les coses com toca, o millor, perquè també va bé desconectar.

Te’ls emportes a les carreres? Sí, quan tinc un amic que li agrada sí, perquè sinó t’agrada no ho gaudeixes; m’ajuden, veuen com funciona tot,... però sinó els agrada, no val la pena, perquè és com si no t’interessa el golf i et porten a un torneig, i t’estàs tot el dia allà, de 8 a 8: el primer dia, encara, el segon, ja no vols sentir ni parlar de golf.

En un món tan internacional com en el que estàs ara, l’anglès és molt important, com el portes? No, no, ara el porto molt bé l’anglès, l’estudio amb un professor particular, i quan les coses t’agraden són més fàcils, i això que a l’escola el duia fatal, però ara molt bé.

O sigui, que és cosa de ser constant, ho ets amb els teus entrenaments? A mi m’han hagut de dir més que no entreni que insistir-me en entrenar més, i tampoc és bo entrenar tant. De vegades entrenar més no significa fer-ho millor; tot en excés és dolent.

Fora de les carreres, segueix la competitivitat entre els participants? Sí, no acostumes a tenir amics a les carreres, perquè és complicat, és un esport molt individual, no és un equip com al futbol: els teus companys són rivals. Al GP és tot molt més fred, hi ha més competitivitat, no és com a un Campionat de Catalunya que tot és més familiar, et coneix tothom i pots anar a dinar a la caravana del costat. Cadascú està al seu lloc, així que d’amics a la pista... pocs. Encara que tinc alguns.

I si no fossis pilot professional, què series? La veritat és que m’agrada molt el món de l’esport, i admiro molt al meu preparador físic. M’agradaria acabar ajudant a esportistes, com fa ell.

Un ídol? L’Stoner, però no perquè ara hagi triomfat, ara dirà la gent que ho dic perquè és famós però ja m’agradava d’abans, perquè és molt agressiu, té molta concentració en les carreres. I no ha tingut un camí fàcil fins arribar a on està. L’has arribat a conéixer? No, no he tingut l’oportunitat, me l’he trobat, però mai he parlat amb ell, i no m’importa, imagina’t si ara el conegués i no em caiés bé!

Doncs et desitgem que no se t’apagui el motor,
i que aviat arribis a trepitjar el pòdium dels vencedors!

Ho trobaràs a: www.3viles.com

Sant Vicenç de Montalt, Agost de 2008