ENTREVISTA a Sílvia Tosca, cantant folk i empresària
La Sílvia Tosca ens obre les portes a casa seva amb molt d'entusiasme i amabilitat. Mentre dura l'entrevista, la música no pot faltar. Una de les versions de Frank Sinatra, “Fly me to the moon”, apareix amb veu trencada. És ella. “Sempre m'ha agradat la música d'homes, i per això sempre treballo amb greus, però aquí vaig pujar una mica el to; és una cançó que m'encanta”. Energètica i xerraire, aquesta melòmana va començar al món del turisme, i uns quants anys a l'Administració, per acabar tornant a la música: “Em fa sentir genial, jo li recomano a tothom”. Barcelonina de naixement, la Sílvia va estiuejar gran part de la seva infància a Premià de Dalt, fins que els seus pares vam marxar per feina a Madrid. Ja fa 10 anys que està instal·lada a Sant Vicenç de Montalt amb els seus dos fills, l'Ariadna i l'Àngel, on assegura que viu molt tranquil·la: “Jo estic aquí, sento els ocellets, veig el mar, estic en contacte amb la natura, què més vull?”. Amb una guitarra ben a prop i la seva família, la Sílvia, no necessita res més.
Quan comença la teva afició per la música? Jo diria que vaig néixer amb ella. De joveneta havia fet una mica el més típic, ballet clàssic, solfeig, dansa, jazz... i volia estudiar a l'Institut de Teatre, però a casa no em van deixar. Vaig passar uns anys a Madrid, on em vaig dedicar un temps al teatre amateur [òpera rock] i a fer concerts de cançó protesta, en català. T'estic parlant de temps de Franco, no sé ni com no em mataven! Algun tomàquet em devien tirar, però la gent s'ho escoltava, suposo que com no m'entenien gaire..! Vaig acabar deixant-ho tot, i avui m'he sortit amb la meva: He tornat amb la música, i em sento genial! Ara la meva mare és una de les meves millors fans.
En quin moment la recuperes? Ja fa un any i mig que vaig agafar de nou la guitarra. Estava molt deprimida per altres motius, i em sentia tan fluixa i tan trista, que vaig sentir la necessitat de tornar-hi. Vaig començar a tocar de nou, a composar nous temes, a tenir alguns bolos,... és un món molt dur, cada dia has de trobar les teves hores de dedicació i viure de la teva música és molt difícil, però a través d'ella m'he refet, i em sento molt més feliç.
Per què la guitarra? Jo volia fer piano, i a l'Escola de Música Municipal d'Alcobendas, no tenien piano, així que vaig passar a la guitarra, i em van ensenyar quatre notes, però res! Allà em tenien més amb les sevillanes que altres coses. Al tornar a Catalunya, un amic me'n va ensenyar una mica més, i la resta, autodidacta. La veritat és que vaig tenir una adolescència molt musical. Sempre ens estàvem en un garatge, a Premià, escoltant o tocant música amb la resta de la colla. I ara, el meu guitarrista també m'ajuda moltíssim quan em costa enganxar alguna nota.
Moments d'inspiració? La inspiració t'agafa vivint. Sóc de les que va sempre amb paper i un bolígraf a la bossa, perquè pots estar a la platja, o fent la compra, o passejant, o parlant amb una amiga! I de sobte et ve al cap una vivència, un record, un sentiment... et ve la idea, comences a pensar i et surt.
Com definiries el teu estil? Doncs em considero bastant folk, faig una barreja de moltes coses, sempre arrelada a la música dels anys 70 i 80 i al jazz i soul modern de tipus Diana Krall, Nora Johns, Jason Mraz, James Morrisson,... és el que més he escoltat; i tot en anglès! A casa sempre teníem música bona i americana, per això ara em sentiria rara cantant en català o castellà; no ho sé, és el què em surt. De moment tinc 3 temes propis, i algun dia, espero poder gravar una cosa més en serio, però la veritat és que és un món molt difícil i molt car, perquè hi ha drets d'autor pel mig. El factor sort és molt important.
Però també s'estan obrint nous mercats amb el tema musical. Sí, és que cal evolucionar, la gent ja no compra discos. Internet està obrint molt el ventall de possibilitats, i s'acabarà tirant per allà. Jo de moment tinc el meu myspace [www.myspace.com/silviatosca], i va bé, la veritat, perquè la gent t'escolta per allà, et coneix, i quan et volen contractar, molts, ja et demanen directament l'adreça; d'altres encara no, i els has d'enviar una maqueta per correu ordinari... és tot un procés.
Mentrestant, treballes a una productora musical [BcnADSolutions]. Coses de la vida, la música et porta a la música! Allà fem música per spots de televisió, ràdio, televisió,... fins ara hem treballat molt pel mercat hispano-americà, de fet, la revista Telly Awards va fer una menció especial a la nostra feina per la nostra campanya de “El Pollo Loco”. Però ara volem venir cap aquí, i estem muntant una capçalera de músics, un banc de veus, cosa que no ha fet ningú. És molt innovador, perquè a Internet, quan busques una cosa concreta, te'n surten mil, però d'aquest àmbit, res! I per ara ja tenim unes 80 veus, i molt diverses pel que fa a textura, accent, registre i estil. I no són tots cantants, també hi tenim actors, perquè no! Has de tenir de tot.
Per què com es posa música a un anunci? Va tot molt lligat o et donen llibertat creativa? Et donen alguna referència, de tipus: “Fes-me una salsa amb molta percussió al principi, i després tal...”. Es treballa sobre imatges, i el compositor treballa sobre elles. La veu en off es posa després. Si tens sort i aconsegueixes col·locar una de les teves cançons, és genial, però és molt difícil que passi... per això aniria bé tenir un banc de veus, per quan busquis una cosa concreta.
Però aquí no acaba la teva feina amb la música... No, amb el mateix noi amb el que treballo a la productora, el Dani Valldosera, hem creat Silvia Tosca Management, on de moment ja cobrim a 5 artistes, i de cara al setembre començarem a bellugar-nos per seguir treballant.
Has de tenir una gran vocació artística, perquè també restauraves mobles. Quan vaig deixar el món administratiu vaig començar a dedicar-m'hi. Ara amb la crisi estava molt parat, però vaig començar a fer-ho també de manera autodidacte. Potser sí que tinc una vena artística, també m'encanta la cuina, de vegades dibuixo,... és que vaig fer disseny de moda un temps. Suposo que em fa desconnectar, l'art és el millor per no pensar en altres coses, per això em fa sentir tan viva.
Esperes la gran oportunitat? Ja n'he tingut moltes mentre he sigut joveneta. Sé que ara tinc altres limitacions, però mentre pugui cantar, estaré bé. I si penses en positiu, les oportunitats acaben venint soles, per contagi.
Les 3 Viles, SANT VICENÇ DE MONTALT, Setembre 2009
Pel que fa a creences i supersticions, sóc bastant escèptica, agnòstica i, fins i tot, acaricio de tant en tant l’ateisme, però de vegades, hi ha detalls que s’escapen de la quadricula científica. O t’ho creus, o no. Així de simple. I és que de la mateixa manera que dels aparells electrònics i tecnològics d’última generació que adquirim com barres de pa, ofereixen moltes més possibilitats de les que acabarem utilitzant, la nostra ment és un univers desconegut del que només en fem servir una ínfima part de tot el seu potencial. Aleshores, com n’estem tan segurs del que és o no fruit de la coincidència?
“Quan vols alguna cosa, tot l’univers conspira per ajudar-te a aconseguir-ho”, afirma Paulo Coelho a “L’Alquimista”. El pensament té molt més poder en l’atzar d’un mateix del què puguem o vulguem imaginar. Som la bobina de la nostra pròpia energia, i d’això precisament ens parla la Llei d’Atracció Universal: Desprendre optimisme atraurà a les noves oportunitats, i pensar en negre, ens aventurarà cap a noves caigudes. De la mateixa manera que un acaba amb malaltia psicosomàtica quan insisteix en trobar-se malament –per prendre nota els hipocondríacs.
De vegades només cal creure’s que un pot arribar allà on es proposi, per creuar la meta, i són aquestes petites coses les que la fan la vida més amena i menys previsible. Què hi ha de dolent, de vegades, en donar-li’s l’oportunitat d’existir? Els somnis ens ajuden a obviar les males passades, almenys per un instant. I per què no endinsar-se?
, President de la Penya Perica de Sant Andreu de Llavaneres
L'Antoni Costa Matas, o com se'l coneix pel poble, en Tono, és un home popular però difícil, com ell mateix explica: “Estic a la banda fluixa, perquè sóc un home de l'Espanyol, de dretes i bastant religiós, tres punts que són minoria a Catalunya!”. Aquest llicenciat en econòmiques va abandonar el món financer per muntar la Peixateria Neus, que avui regenta amb el seu fill Christian, i per intentar aportar el seu granet de sorra a la millora del poble, quan va entrar en política: “Buscava recuperar la tranquil·litat de Llavaneres, una mica el què era, i convertir la vila en capdavantera el Maresme, tot i que crec que no ho vam aconseguir del tot”. Actualment és el President de la Penya Perica de Sant Andreu de Llavaneres, que porta amb molt d'orgull. Quan li preguntem pel passat, en Tono ens comenta que tot i que ha sigut una temporada molt “magre” pels espanyolistes, han gaudit d'una remuntada “increïble”. Quan miren cap endavant, hi posa moltes ganes, tot i que no oblida el cop dur d'aquest inici, amb la sobtada mort del seu capità, Dani Jarque: “Això ha canviat el curs de tot, perquè ha sigut desmoralitzant per jugadors i seguidors”, explica, “però tot i això, estic molt esperançat”.
Segurament, com a bon Matas, el teu lligam amb Llavaneres ve de lluny. També hi estiuejaves? Sóc fill de Barcelona, i els meus avis tenien la casa pairal aquí a Llavaneres, on hi venia a passar els estius. L'any 1972 em vaig casar amb la Neus, vam muntar la família Costa-Carbonell i vam comprar aquest apartament [que es troba als antics terrenys de Can Matas]. Vam estar entre Barcelona i Llavaneres fins que vaig començar com a comerciant, amb les peixateries Neus [a Llavaneres i Mataró], i vam ubicar-nos definitivament aquí, ja fa més de 20 anys. Jo ja era una persona bastant popular, entre d'altres coses, la meva dona i la meva germana portaven la botiga de llaminadures Tono's, i també vaig entrar en temes de política.
Què buscaves aconseguir per Llavaneres a través de la via política? Aconseguir recuperar el poble com era: tranquil, agradable, ric,... que fos capdavanter al Maresme. Ara crec que no ho vam aconseguir del tot, encara que vam canviar moltes coses, i qui sap si algun dia hi tornaré.
I ara ets el President de la Penya Perica de Sant Andreu de Llavaneres. Com decidiu muntar aquesta entitat? Fa 2 anys, a partir de la Final de Glasgow, quan l'Espanyol va jugar perdre la Final de la UEFA amb el Sevilla. Havíem organitzat una sortida des de Llavaneres per anar-hi. Avió cap a Liverpool, autocar fins a Glasgow, el partit, i la tornada, amb la derrota... En aquest viatge, vam decidir muntar-la, impulsada en primer lloc per la família Spa-Matas, concretament, per la Pilarín Spa i la seva família. I abans de crear-la, a mi ja m'havien assenyalat com a President! I la veritat és que em va fer molta il·lusió, perquè negar-ho. He sigut espanyolista tota la vida, soci des dels 7 anys! Quan van enderrocar l'Estadi de Sarrià, per mi, va ser molt dur.
I la teva família també era perica? Per part Spa-Matas sí, són periquitos, a més el meu tiet, Joaquim Spa, membre de la gestora de l'Espanyol, va ser el que em va regalar el primer carnet de soci; però la família Costa és culé. De fet, el meu tiet [Agustí Montal Galobart] i el meu cosí [Agustí Montal Costa] van ser tots dos Presidents del Barça! I jo era l'ovella negra,... també pel tema polític!
La Penya neix al mes de setembre del 2007. Sí, la vam inaugurar 300 persones, amb la presència del nostre President, en Daniel Sánchez Lliure, i el jugador de l'equip, Riera. Van començar a sortir periquitos per tot arreu! Avui, quants seguidors de l'Espanyol hi teniu adherits? Som 133 associats, i em sembla que aquest any entren tres o quatre altes més. És molt.
Com veus el nou Estadi de Cornellà-El Prat, perquè ja heu fet una primera sortida per estrenar-lo, no és així? Vam agafar un autocar per assistir a la inauguració. Érem 60 membres de la Penya i la veritat és que estic molt content, perquè és una cosa que necessitàvem: estàvem de “lloguer” i ara estem a casa nostra. Des d'aquí podem tirar molt més, n'estic convençut. La pena ha sigut aquest inici de temporada, amb la mort del capità... amb una setmana hem passat de l'alegria més grossa a la pena més forta.
Quin homenatge li vau fer a Dani Jarque? Ens vam reunir a la plaça de l'Ajuntament, a les 21 hores, ja que el 21 era el seu número. Es van posar dues banderes de l'Espanyol amb el símbol mortuori, una fotografia d'ell i una espelma. Es van fer 5 minuts de silenci, es va resar una oració i es va cantar l'himne de l'equip en el seu honor. Haig de dir que tots els llavanerencs van ser molt solidaris, perquè molts es van quedar amb nosaltres durant l'acte, i els qui estaven de pas, van respectar el nostre dol.
Per què creus que hi ha un enfrontament real entre el Barça i l'Espanyol? El gran i el petit... sempre hem hagut de lluitar contra “el monstre”. Hi ha una competència esportiva real, però no comparable amb la que hi ha entre el Barça i el Madrid. Però potencialment confio molt en el futur de l'Espanyol: el 33% dels 60 membres que vam acudir a la inauguració del nou Estadi, eren dones; i el 40% del total d'assistents a l'acte, eren menors de 30 anys. Amb això vull dir que hi ha un corrent que s'ha de tenir en compte... per què sempre el mateix? Molta gent s'ho comença a preguntar, i despertem força simpatia.
Com a oponent del Barça, sí. Bé, sí, també estem una mica entre dues aigües: a fora som catalans, i aquí no ho som prou. Jo crec que els espanyolistes som una barreja de tot: familiar, política, personal, econòmica, social i carismàtica. Això és molt bo.
Què li costa a un llavanerenc fer-se soci de la vostra Penya? Una anualitat de 30€. Se'ls dóna un carnet, i a tot el què organitzem tenen preferència, el què no vol dir que la resta, els que no són socis, no puguin apuntar-se a tot el què fem. Tota la informació la tenim a la nostra web [www.penyapericadellavaneres.com].
Per què com entitat, què més feu? Participem a la Fira d'Entitats, fem el sopar de Nadal, una sortida gratuïta pels nens per anar a veure algun partit de l'Espanyol... o la Pesolada Perica Popular, que creiem que ajuda a promocionar el millor de la nostra terra. El nostre escut juga amb el del poble, pel que fa a colors i forma.
On us ajunteu tots els membres? Ens reunim sempre al bar “Pato maralgo”, i ara ens han cedit l'antic local social del Futbol Club Llavaneres. Allà assistirem a les reunions de la Junta; un altre lloc per discutir la jugada.
Quines facilitats us aporta el Club com a Penya? Ens dóna més accessibilitat: aparcament gratuït, samarretes firmades pels jugadors,... també ens han donat la possibilitat de tenir 32 seients al Nou Estadi, per estar tots junts. L'aficionat manté al Club, i a la inversa.
Tornant a les sortides, penseu continuar amb els autocars? La prova pilot va ser el dia de la inauguració, i va anar força bé. La idea és seguir amb el tema, perquè tot i que sortim molt aviat, ens deixa a 7 minuts de l'estadi i tindrem una zona comercial al costat per passar l'estona prèvia al partit. És una comoditat. També tenim previstos 2 o 3 desplaçaments conjunts, ja sigui a València, Pamplona o Saragossa.
Entrevista a JOSEP GUARDIOLA entrenador del Futbol Club Barcelona Començaríem amb un “Copa, Lliga i Champions!”, al més pur estil crackovià, sinó fos que li hem promès al Pep que no parlarem de futbol. Aquest era el pacte –encara que sabem que serà difícil aguantar-se. I és que l’entrenador de l’actual Barça tricampió, el ja adorat Pep Guardiola, s’ha refugiat al poble de Sant Vicenç de Montalt per gaudir d’unes merescudíssimes vacances familiars després d’una temporada d’insomni –a causa de tanta celebració.
Elena Viu (Periodista), Pep Guardiola (Entrenador i exjugador de FCB) i José Zaldua (exjugador del FCB)
Com arribes fins a Sant Vicenç de Montalt? Ja fa molts anys que sóc per aquí. Buscàvem un lloc on instal·lar-nos a l’estiu [Pep Guardiola i la seva família], i el volíem a prop de Barcelona, ja que la idea era poder arribar-hi ràpidament quan ens fes falta. Tenia companys, com el Txiqui o el Julio, que vivien al Maresme, i a través d’uns amics vam anar a parar als Tres Turons, a Arenys de Munt. Hem passat per un parell o tres llocs, fins arribar a Sant Vicenç. Tinc entès que se’t veu sovint per Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt, des d’abans del famós Triplet. Generes més expectació que abans de ser l’entrenador tricampió del Barça? No, bé, potser immediatament després d’acabar la temporada es va notar una mica, però no em sento atabalat perquè em saludin o em vinguin a demanar el què sigui, al contrari, és una cosa que s’agraeix, és satisfactori. Generalment, tant aquí com a Barcelona, la gent es porta molt bé. Tampoc és que fem massa vida al poble, més aviat som de quedar-nos a casa, però quan ho fem, la gent sempre ha sigut molt amable. A Catalunya, la gent és molt educada.
Però heu aconseguit tenir a tota una afició als peus, molt il·lusionada, celebrant títol rere títol. Fins i tot gent que no era seguidora del futbol! Com et fa sentir tot aquest entusiasme? Creus que t’haguessin castigat d’haver perdut? Segur que sí, però tot això és tot psíquic, forma part de l’espectacle! Si guanyes, ho celebren, si perds, xiulen, i si no ho acceptes, queda’t a casa! És un fet cultural, som llatins, som passionals. Som conscients que hem fet feliç a molta gent, i això val per tot.
Consideres que has fet història? No, no ho sé,... Sí que hem fet una cosa històrica, però no m’hi paro a pensar massa en tot això. Ho hem gaudit i ja està, es viu el moment, després s’acaba, i una altra. Jo ara recordo més satisfacció com a jugador que quan jugava, les coses van així.
Què fa en Pep Guardiola fora del terreny de joc? Home, sóc pare de 3 fills, hi ha feina de sobres! Estic pels meus, familiars, pares, amics. M’agrada gastar el meu temps amb ells. També aprofito per fer aquí, les coses que no puc fer durant la resta de l’any: llegir, menjar bé, descansar, jugar a golf i estar-me a casa. Tampoc no tenim massa temps entre temporada i temporada, 2 o 3 setmanes, així que procures avorrir-te i carregar piles.
Durant la temporada, la teva família se’n ressenten dels viatges, partits i entrenaments? No, bé, és que sempre ha sigut una mica així. Però jo gaudeixo dels meus fills, no tinc la sensació que m’estigui perdent res de la seva educació, ni del goig de viure’ls. Els porto a l’escola, quan puc els recullo, sopem sempre junts,... i els caps de setmana que hi ha partit és més complicat, però ens ho fem venir bé.
Perquè ets una persona molt lligada a la feina, o de les que quan entra per la porta de casa, desconnecta? Sí que estic molt lligat a la feina, però m’organitzo per ser present a casa. Tampoc crec que hagi d’estar tot el dia a sobre dels meus. I de vegades pots desconnectar, d’altres no. Depèn. És una feina molt absorbent, i no sempre és fàcil deixar-la de banda.
Què passaria si un dels teus fills, que encara són petits, volgués seguir les teves passes? Deixaria que fes el què vulgui. Això de decidir-se, o d’equivocar-se, són coses que els hi pertocaran a ells. El què han de fer ara és ser educats i portar-se bé.
Tu vas començar ja de petit. Bé, ells encara ho són massa, de petits. Jo vaig començar a jugar al poble, a l’escola, com tots els nens. D’aquí vaig passar a estar al Gimnàstic de Manresa, i després al Barça.
Però el Barça va venir de casualitat, per un butlletí que va omplir el teu pare. Bé, això va ser anterior. Eren unes proves que feien a tothom, algunes les vaig passar, d’altres no, però no vaig seguir perquè era massa petit. Després amb 13 anys va ser quan vaig anar a la Masia, em van veure jugant, i aquí estic, després de tot un procés d’anar creixent de mica en mica.
I què haguessis triat, si el camí futbolístic no hagués evolucionat? Doncs m’agradava molt estudiar, era molt tossut i treia bones notes. Se’m donaven millor les lletres que els números, així que suposo que hagués tirat cap allà. També m’ha agradat molt l’esport des de sempre, així que també hagués pogut estudiar alguna cosa relacionada amb això.
El què fas ara és vocacional, o és que t’enyoraves? No m’enyorava, ja estava cansat de jugar. El què faig ara també és vocacional, aquesta feina t’ha d’apassionar: a mi el futbol m’apassiona, en tots els sentits. Pensar que has de fer això només per guanyar-te la vida no pot ser, t’ha d’agradar.
Quan dic que no hi ha una recepta tàctica per ser un bon entrenador, em baso en paraules teves. Aleshores, què ha de fer un bon entrenador? Amb això he volgut dir que a la vida, el què li serveix a un, pot no servir-li a un altre. Això val per totes les feines, perquè totes tenen una part de coneixement, i una altra d’intuïció. El futbol no és gens mecànic, necessita que els jugadors ho facin bé, i per això un bon entrenador ha de tenir molta intuïció. Has d’agafar una mica de tots, el què t’interessa, i a partir d’allà, la resta surt de dins: el coneixement queda “fotut” al cap, però la decisió flueix sola. I això vol dir que potser avui dic que vull això d’una manera, i demà, en funció de les circumstàncies, la vull d’una altra. Un mateix joc no ha de servir necessàriament per a moltes situacions. I això és el què fa que sigui fascinant.
Sabies que algunes empreses t’utilitzen d’exemple en referència a la manera que has tingut de motivar a un grup de persones per fer una feina? Creus que aquest ha sigut el teu punt fort? Estan sonats! Jo no sóc ni motivador, ni tinc receptes màgiques, ni res d’això. Jo tinc la teoria que el Barça ens fa bo a tots. Nosaltres simplement estem de pas en aquesta institució centenària. Treballem molt, això sí, moltes hores, és l’únic que se’m pot imputar, però ja està. El Barça és qui ens fa bo a tots, jo veig, observo, i a partir d’allà, decideixo; procuro tractar la gent com crec que es mereix. Ara, com que hem guanyat, ens posen d’exemple, perquè sembla que puguem ser moltes coses; però també haguéssim pogut perdre. I no hi han més secrets. I després de tot això, t’imaginaries entrenant un equip més petit, com un Llavaneres o un Santvicentí? Sí. En definitiva, la nostra feina és tractar amb gent, i seria el mateix, sigui gent adulta, amb més o menys qualitat. És evident que a nivell professional es treballa diferent, però en el fons, el què fas és tractar amb persones.
De cara als mitjans ets una persona molt humil i molt diplomàtica, i precisament aquesta és la faceta que més utilitzen els humoristes per imitar-te, com el teu clon de Crackòvia, que suposo ja coneixeràs. Et sents representat per aquesta etiqueta en particular? Sí, una mica sí! Els de Crackòvia ho fan força bé. Però jo a les rodes de premsa el què procuro és dir el què penso, el què no vol dir que tingui la raó. Entenc que hi ha altra gent que no haurà tingut la meva sort, i per tant, no se’ls haurà donat la raó. A l’esport, quan guanyes tens raó, i quan perds no la tens. I depèn de tantes coses, guanyar o perdre, que jo procuro mantenir-me en un pla molt més tranquil. A més, represento una institució, i cal anar amb cura amb el què es diu. Hi ha molta gent treballant al club, no només sóc jo, per tant, és una responsabilitat. I reitero: el Barça ens ajuda a tots a ser millors.
D’altra banda, se’t considera una icona del catalanisme, potser pel fet d’haver sigut capità de l’equip, entre d’altres. He nascut en aquest país, no m’he d’amagar de res, semblaria mentida! Estimo aquesta terra, i ja està, no hi ha més a dir.
I ara que s’ha acabat tot, tens por per la pressió de la propera temporada? No. Sé que és impossible superar-ho, bé, serà molt difícil, així que em plantejo mantenir aquest esperit per competir, un bon vestidor i ganes de guanyar títols. Aquesta és la clau de tot, l’entusiasme, les ganes de seguir sent el millor. On arribarem després? No ho sé. Ho intentarem fins al final; sempre s’ha d’intentar, forma part del joc!
Les 3 VilesSant Vicenç de Montalt - Agost del 2009
Resulta que es celebren 40 anys de l’arribada de l’home a lluna, de la retransmissió televisiva de la trajectòria de la nau espacial Apolo XI, dirigida per l’astronauta Neil Amstrong. La frase cèlebre “Un petit pas per l’home, un gran salt per la humanitat”, retrunyeix avui, amb contundència, a tots als mitjans de televisió –i aquí, no podíem ser menys. Però darrera d’aquesta gran feta, s’amaga un grumoll d’escepticisme molt difícil d’empassar: són aquelles imatges un muntatge ianqui?
La Nasa ha assegurat reiteradament que una vegada aconseguida la gesta d’arribar a la lluna, la seva organització va considerar més important invertir en altres missions no assolides –el planeta vermell sembla haver acaparat l’entusiasme-, cosa que explicaria el perquè no s’ha tornat a intentar. D’altra banda, el context de la Guerra Freda no sembla prou consistent per demostrar les intencions de frau d’aquest fet històric. Però sigui com sigui, arrel d’aquest gran aniversari, s’han generat tota mena de notícies entorn aquest únic satèl·lit natural. En un dels articles de Quim Monzó, “No es una vaca cualquiera: me da leche merengada”, llegeixo una crítica prou sarcàstica entorn el misteri que desperta aquest astre, i les estupideses humanes que s’hi van desencadenant: des del projecte “Perito de lunas”, el primer poemari de Miguel Hernández que arribarà a la lluna, fins a la possibilitat d’estrellar les nostres cendres a l’espai –en forma de càpsula en òrbita. Encara serà veritat que tots tenim cabuda al cel!
Així que no sé si la petjada d’aquell grup d’astronautes nord americans va quedar gravada a la superfície lunar, o si tota aquesta perafernàlia va ser fruit d’una gran farsa. Però em pregunto si de tanta lluna, hem acabat afectats per la incògnita. I és que, en el fons, no serem una mica llunàtics?
ENTREVISTA a Quico Mora fundador del Club de Tennis Mora de Sant Andreu de Llavaneres
Des de les 3 viles, continuem decidits a destapar el Sant Andreu de Llavaneres original, el poble d’ahir. Aquesta vegada ens hem dirigit fins el Tennis Mora per xerrar amb el seu fundador, en Quico Mora, que als seus gairebé 82 anys assegura que aquest club esportiu, que avui ja inclou pistes de paddle i golf, no és mèrit seu: “El meu pare va ser qui va anar recopilant terres poc a poc, perquè nosaltres érem molt pobres, i sense el seu esforç això no hagués estat mai possible”. A més, Quico ens explica que es considera “retirat”, i que la seva dona, la Lita, i el seu fill, l’Andreu, són els encarregats de tirar endavant el negoci. “Tenen una visió molt diferent a la meva”, ens comenta, “avui, sense ells, no funcionaria”. Tot i això, aquesta iniciativa va canviar l’oferta lúdica municipal en la dècada dels 70: per fer esport, a Llavaneres només hi existia el Golf, el camp municipal de futbol i la platja.
Ets llavanerenc de naixement, però no precisament de família d’empresaris. Sí, vaig néixer aquí el 1927, a la masia dels Gibert, on els meus pares hi feien de masovers. Érem molt pobres, en el sentit que la finca no tenia aigua, i una finca sense aigua pel qui ha de treballar la terra és molt pobre. Ara, si parlem de la parcel·la, ja no ho diríem, però aleshores tampoc teníem res: el meu pare no tenia ni un pam de terreny, això va venir després.
On estem ara [al mateix Club de Tennis]? Sí, a la vora del mar, aquí sí que si podia fer un bon pou per l’aigua. El meu pare va anar estalviant, i va començar per comprar un trosset de terra, després un altre...
Què es cultivava aleshores? Hortalissa, sempre hortalissa. Vam tenir una època en la que es va posar de moda sembrar flor: clavells. Aquí hi havia una Cooperativa, Florsall. A Llavaneres es van arribar a plantar 8 milions de plantes de clavellina! Però això va durar uns 10 anys, perquè després va arribar una època de fred i el clavell no el va suportar. Tu vas començar de pagès ben jove? En un principi, el meu germà gran era el qui ajudava al meu pare. Però es va morir a la mili, a l’Àfrica. A mi no m’agradava fer de pagès, bé, no ho havia fet mai, però per no deixar als pares sols, vaig començar a treballar la terra. Jo vaig passar gran part de la meva joventut al Born! Al Mercat Central, perquè ho veníem tot directament allà. Mira si m’hi passava hores, que vaig veure les imatges de l’home que arribava a la lluna en directe!
I què va sentir? Jo encara no m’ho crec. Els documentals que han fet imitant aquestes imatges, i es veu pràcticament igual, dóna sensació de muntatge! Per mi, això que no ho hagin tornat a provar, fa pudor de cremat...
Quantes hores treballava al dia, com a pagès? Jo és que no era només pagès, també era qui transportava el gènere i qui el venia directament. No t’exagero si et dic, que a partir del maig i fins el mes de setembre, jo dormia unes 18 o 20 hores setmanals. I ara m’adono que vaig ser molt fort, moltíssim.
Per això va decidir canviar de negoci? No. Jo estava un dia aquí, regant els camps, quan van venir 5 individus de Llavaneres per dir-me: “Aquí a Llavaneres hem de fer un Club de Tennis”. Això va ser a l’any 1966 o 1967. Els hi vaig dir que no, però em van estirar, i la idea em va començar a convèncer, encara que jo poc sabia de tennis,...
No sabia jugar a tennis i pensava muntar un club? Jo jugava a futbol, hi vaig jugar durant 18 anys! Era el capità de l’equip. També jugava molt a frontó, a casa del Sr. Matas, que em cedia la pista perquè em coneixia, i feia natació: jo nedava a l’estiu i a l’hivern! Però això de fer un Club no estava pensat només per nosaltres, jo ja tenia un fill, i a Llavaneres, si volies fer esport només tenies: el camp de futbol municipal, el Golf i la platja! I al Golf era difícil entrar-hi. No era una cosa per nosaltres, era pel poble! Però aquesta iniciativa es va frustrar, no és així? Sí. Vam parlar amb en Joaquim Matas, que tenia molts terrenys, i va accedir encantat. En un principi es va pensar en la zona on hi està la Mare de Déu de Lourdes, però allà no va poder ser. Aleshores es va mirar per allà on hi trobem la Masia Bartrés. Però en parlar amb l’Ajuntament, es va acabar estripant el projecte... la cosa va acabar amb un frontó, res de pistes de tennis. I vostè no va desistir. Jo sol, vaig fer el Tennis, jo sol! Poc a poc, van venir les primeres pistes, després les segones, després el paddle, el golf... però això ja és mèrit de la meva dona i del meu fill, l’Andreu, que han tingut una altra visió de negoci. Per mi, amb el tennis, ja n’hi havia prou, però haig de dir que sense ells, això no funcionaria. Però aquestes són les terres que el seu pare va anar comprant, què va dir ell? Es va endur un disgust, el pobre. Ell somiava amb una gran masia, envoltat dels seus camps, i va fer tot el què va poder per treure’m la idea del cap, perquè el tema del conreu ja funcionava! Però per mi, allò no era vida, no ho podia gaudir! El tennis va interessar a la gent de Llavaneres des del principi? Si ens haguéssim hagut de refiar només del poble, la cosa no hagués tirat endavant. Ara passem dels 10.000 habitants, però aleshores hi havien uns 800! Quan això va engegar, hi havia gent que venir des de Barcelona, al migdia, en dies de feina! Pujaven, jugaven, es dutxaven i de nou al despatx! Tampoc hi havia gaire més per aquí, de clubs esportius.
I vostè, va acabar aprenent a jugar? Jo vaig ser Campió d’Espanya d’un torneig de Presidents de Clubs de Tennis, que es va jugar a La Corunya. No els tenia totes amb mi, però sempre he estat molt valent. I mira, vaig guanyar-lo.
I ara, què en pensa de tot això? Que he sigut molt afortunat. Mira, hi ha qui diu que vol tornar enrere per fer més coses de les que ha fet. Jo tornaria enrere per desfer-ne: amb el Club, ja en tenia prou!
“Les coses que ens uneixen són més que les que ens separen, el què passa que les que ens separen generen més impacte”
L’abril d’aquest present any, la Generalitat de Catalunya va premiar amb la Creu de Sant Jordi a la Myrtha Casanova, filòloga, docent i empresària d’origen cubà que, entre d’altres coses, és la fundadora de l’Institut Europeu per la Gestió de la Diversitat. No és la primera vegada que opta a un premi similar, l’any 1996 va ser nominada a “Una mujer para Europa”, al Regne Unit.
Una sinopsi de la seva trajectòria seria massa supèrflua, pel que he cregut preferible remetre’m a les paraules que l’han fet mereixedora d’aquesta isígnia: “Per la seva capacitat de viure intensament el nostre temps i potenciar-hi el paper professional de la dona”. I és que si parlem de diversitat, parlem d’ella.Entro a casa la Myrtha, on em fan esperar poca estona abans de trobar-me-la. Fa massa calor per quedar-nos al jardí, així que optem per pujar al seu despatx particular. Hi ha dues donestreballant, al mateix temps que ens assentem en un vell sofà per començar l’entrevista. Ja fa un temps que conec a la Myrtha, però no deixa de sorprendre’m, des del dia que em va dir que no deixaria de treballar fins que la feina l’avorrís. No he vist ningú més apassionat pel què fa, que ella.
L’any 1996, va fundar l’Institut Europeu per la Gestió de la Diversitat (IEGD), una organització sense ànim de lucre que treballa a nivell europeu, recolzant a empreses i institucions a desenvolupar estratègies per la integració i optimització de les persones. Es pretén crear un clima de treball idoni per la satisfacció i eficàcia del treball. Però, què té a veure la diversitat en tot això?
Nosaltres investiguem la diversitat que configura el món, tant a nivell local com global. S’estudia la diversitat en tots els àmbits, des dels sistemes de govern fins els econòmics. Anem més allà, incloent les macrodiversitats, que tenen un impacte important en el comportament de les persones. Tot això recau en què hi hagi diversitats demogràfiques, perquè no tots som iguals, precisament perquè provenim de llocs diferents, amb uns sistemes econòmics i productius concrets.
A més, hi ha canvis demogràfics, com ara el gènere, l’edat, la cultura, la discapacitat o els nivells d’educació. No tots els països tenen un mateix nivell d’educació! Per això les persones tenen uns trets característics i molt diversos en la seva aportació de talent i en el seu comportament. I això és el que estudiem, les diversitats globals, locals i personals. Les persones som diverses perquè els nostres entorns ho són, i la nostra actitud i comportament davant el treball depèn de tot això: repercutirà, o bé, en la creació de conflictes, o bé, en el desenvolupament d’un entorn creatiu i d’innovació. Al final de tot, la persona és la causa i l’efecte d’aquesta diversitat.
“Si clonéssim a tot el món, no es generaria ni innovació ni desenvolupament. Si repetim sempre el què ens és conegut, quedarem obsolets”
Més enllà dels trets culturals entre persones?
La Cultura i la diversitat està continguda en les regions. Una regió és diferent a una altra perquè, històricament, té una altra mena de religió, d’economia, de sistema social. Aquestes persones, al moure’s, ho fan amb la seva cultura, els seus hàbits, la seva manera de pensar i de veure el món. Si alguna cosa caracteritza aquesta era és, d’una banda, l’enorme velocitat del canvi, i de l’altra, la tecnologia de la informació, el que ens porta a la globalització. Gràcies a tot això, avui podem arribar a temps real a qualsevol part del món. I aquesta mobilitat, ja sigui física o virtual, és la que provoca que, a mida que s’acosten les persones, es posin en evidència les diversitats! Les coses que ens uneixen són més que les que en separen. El què passa és que el què ens separa genera més impacte, perquè ens costa d’entendre!
A finals dels 70, als Estats Units, algunes empreses es van adonar que, a nivell corporatiu, amb les seves polítiques d’igualtat a base de segmentar la població laboral per homes, dones, colors o religions, fent programes específics per cada un d’ells, l’únic que estaven aconseguint era provocar més conflictes. I en lloc d’això, calia generar desenvolupament! Aleshores van canviar el seu concepte d’igualtat per la segmentació, per una política d’admissió dels diferents trets de cada persona. Es tracta de buscar interessos comuns per unir a les persones, no de segmentar-les!
“La persona és diversa en aspectes visibles i no visibles. Aleshores, quin sentit té tractar-les a totes per igual?”
¿I quins poden ser aquests interessos comuns?
Pot ser la necessitat de gestió del temps, amb un horari més flexible, o el suport per un desenvolupament professional determinat. Això li pot passar a qualsevol persona, home, dona, de l’edat, color o religió que sigui! Estem parlant de gestionar a les persones com són, respectant les seves diferències, perquè no són totes iguals. Si clonéssim a tot el món, no es desenvoluparia innovació ni desenvolupament. Si es repeteix sempre el que ens és conegut, ens quedarem obsolets!
Si poses una fotografia d’una tribu africana que es comunica gairebé sense paraules, i al costat, una d’un equip de “Palo Alto”, on s’està innovant de manera exponencial, veuràs on hi ha desenvolupament! Per què la tribu no té desenvolupament? Perquè no ha tingut contacte amb res ni ningú, sinó que s’ha limitat a anar repetint el que li és conegut, no surten del seu entorn. És la interrelació de cultures el que ens fa créixer, però això no ho dic només jo, ja ho deia Darwin! Hi ha molts estudis científics sobre la diversitat i tots els seus aspectes.
La persona és diversa en aspectes visibles, com el gènere, la raça o la discapacitat i l’aparença, i no visibles, com la seva religió, la seva llengua o el seu hàbit de treball,... aleshores, quin sentit té tractar-les a totes per igual?
Però la interrelació entre cultures no només ens fa créixer i avançar, també provoca que ens enfrontem.
Sí, és clar. Per exemple, els iraquís no volen la democràcia perquè no l’entenen, perquè volen continuar amb el seu principi de llei corànica i laica. Quin dret tenim a imposar-li’s una democràcia? Cap. Que podrien millorar el seu sistema d’inclusió i fer-lo més sostenible? Segur! Però ha de ser entre ells, no nosaltres! Som incapaços d’entendre-ho, perquè encara que siguem físicament semblants, som culturalment diferents. El què hem de fer és ajudar-los a trobar un equilibri, per resoldre els seus conflictes, però no obligar-los a ser com no són!
“No és una carrera, de veure qui corre més, sinó un joc d’equip, en el que cadascú dóna coses diferents per avançar”
Tradicionalment ha estat sempre així: imposar a la força. Fixa’t en la colonització o l’imperialisme, no és aquest l’origen dels conflictes culturals?
Evidentment és un dels possibles orígens, i per culpa d’això s’han generat tants conflictes al món. Per això et dic que és important respectar la diversitat de la gent, fer polítiques d’inclusió, buscar interessos comuns. Centrar-se en desenvolupar un objectiu, respectant les nostres diverses aportacions. No és una carrera, de veure qui corre més, sinó un joc d’equip, en el que cadascú dóna coses diferents per avançar.
I això no aniria lligat amb la Gestió del Talent que algunes empreses ja comencen a desenvolupar? Tenim un equip de treball: Anem a facilitar-li un entorn adequat perquè donin el millor d’ells mateixos!
Bé, el talent és el coneixement, i nosaltres estem parlant de més coses: l’actitud cap al temps, cap al treball o cap a la comunicació. Tot això són formes de manifestar-se, més enllà del talent. És cultura. Ens trobem davant la mobil·litat més alta de la història, i la diversitat es patenta en aquest moviment. El talent no és l’únic que ens diferencia, és només un factor més a desenvolupar.
“És molt fàcil dir que la dona prefereix a la família que treballar, quan la diferència està en què els homes no han d’escollir una de les dues opcions”
El sexe és avui un dels punts sobre els que treballar?
Sí, per suposat, és una de les primeres diversitats que ens trobem avui dia. És un tema cultural i una mica fictici, perquè avui dia ens trobem més dones que homes a les universitats, i si parlem de talent, hi ha més dones millor preparades. Aleshores et preguntes, per què elles guanyen un 30% menys per fer la mateixa feina? Si, a més, el 80% de la decisió de compra de productes i serveis recau en les dones! Doncs perquè està institucionalitzat: no és que la dona estigui poc capacitada.
La natalitat a Europa és baixa, no perquè la dona no vulgui tenir fills, sinó perquè no s’ha substituït la infraestructura de suport a les famílies. Tradicionalment era la dona l’encarregada, hi havia una xarxa social recolzant-ho, ¡però és que els fills també són dels homes! I amb la incorporació femenina al món del coneixement, al món del treball, no s’ha tingut en compte tots aquests aspectes. És molt fàcil dir que la dona prefereix la família que treballar, quan la diferència està en què els homes no han d’escollir una de les dues opcions. Per nosaltres, tampoc hauria de ser una elecció. La socioeconomia europea no pot permetre’s prescindir del 52% de la seva població, especialment quan són les dones les que tenen un índex de coneixement i formació més alt. I més, quan la UE té la necessitat d’atraure persones extracomunitàries per mantenir la qualitat de vida i la sostenibilitat demogràfica.
I tot això ve d’una tradició prehistòrica. Per l’home també era una vergonya no poder mantenir la família per ell sol, i això ja no és així. És un procés que ha començat a canviar. El què falta és l’infraestructura que recolzi aquest canvi i el reconeixement de l’evidència.
Canviem a més velocitat que l’organització del treball. A Europa hi ha més persones per sobre dels 60 anys que per sota dels 18. Això té un impacte important sobre diverses coses, entre elles, que el sistema sanitari es faci insostenible, i que comencin a mancar persones amb experiència a les empreses. Els joves tenen coneixement, però no experiència, i es necessiten les dues coses. És un fet demogràfic, social i econòmic. Com també ha canviat el valor del temps!
Totes aquestes diversitats de comportament creen entorns diferents, per això algunes maneres de treballar han quedat obsoletes, requereixen un canvi. És imprescindible analitzar l’entorn a tots els nivells, perquè els patrons han canviat.
L’IEGD, què fa per canviar tot això?
L’Institut està format per membres especialitzats en la gestió de la diversitat. Es fan programes per empreses, regions i institucions a nivell europeu, ja que ens trobem en més de 25 països. Quan venen a nosaltres, fem un estudi pel desenvolupament de models, programes de sensibilització, consultories pel desenvolupament de polítiques de diversitat, de l’inclusió i l’igualtat. Els fem un programa adequat a les seves necessitats, a les de cada client, tenint en compte l’anàlisi de tots aquests factors.
Perquè, tu creus en una consciència europea?
Des del punt de vista de la Unió Europea, s’està altament compromès amb la diversitat, la no discriminació, i la inclusió com a coneptes i mecanismes d’igualtat. Al 2000 es va definir una Directiva d’igualtat, basada en els drets que tots tenim com a persones, independentment del gènere, la raça, la nacionalitat, l’orientació sexual o les necessitats personals. Amb aquesta Directiva, se’ns va donar el dret de conciliació de la nostra vida familiar i personal amb la laboral. Això es tradueix a cada país en forma de llei, a Espanya estaríem parlant de la Llei d’Igualtat, que tracta d’anar cobrint totes les àrees recollides a la Directiva. La Comissió Europea s’encarrega de fer un seguiment de la implantació a cada país. Aquest és el camí pel que hem d’anar, i és que Europa és una de les àrees més diverses que hi ha. Fixa’t en el seu lema: “Units per la diversitat”. Quan ens sumem és quan aconseguim esdevenir potència mundial.
Però sembla que no hi hagi una consciència ciutadana europea. A les últimes eleccions hi va haver molt poca participació. Què falla?
Cal tenir en compte que la història del món ha sigut, fins fa pocs anys, la història dels conflictes dels ciutadans dels pobles d’Europa, que era el centre del món conegut. Des del Tractat de Roma, l’any 1957, hem aconseguit el període més llarg de pau a Europa. Què hem aconseguir amb la UE? Unir la nostra diversitat ciutadana a través d’interessos comuns. Primer ens va unir l’accés al carbó i l’acer, després a la llibertat de moviments, la necessitat d’energia un sol passaport, una infraestructura comuna, una moneda única, un mercat estable,... Sabies que l’Euro va incrementar notòriament el nostre comerç interior? Així és més fàcil, hi ha menys risc. Això ens ha beneficiat a tots.
La llibertat també ha donat lloc a la deslocalització d’algunes empreses per reduir despeses de producció. Una sortida fàcil?
Potser aquestes empreses no han sabut gestionar les seves despeses, no han sabut ser més eficaços. Aquesta és l’assignatura pendent d’Europa. És una sortida tan fàcil com ho seria augmentar el preu del producte, però el problema seguiria allà, perquè en realitat, el què necessita és un augment del rendiment. I per aconseguir-lo, cal millorar l’eficàcia del procés en noves formes de treball, i provablement ho podries fer, fins i tot, amb menys persones. Reduïr conflictes, absentisme i rotacions, per augmentar innovació, creativitat i compromís. Això és el què cal treballar.
“Quan algun dels agents de l’entorn sobrepassa el sistema, parlem de crisi, però han sigut tots, per tant, ens trobem davant una crisi integral”
I què recomanaries a les empreses en un moment de crisi com aquest?
Més que mai, encaminar-nos cap a nous models. Albert Einstein va dir: “No podem resoldre problemes amb les mateixes eines que vam fer servir per crear-los”.
En què hem fallat? En tot, però especialment en l’abús. Hem sobrepassat els límits del sistema. El sector financer ha crear productes sense base de capital, però no és l’únic! El sistema immobiliari s’ha desenvolupat sense una consciència del valor real del sòl. Quan algun dels agents de l’entorn sobrepassa el sistema, parlem de crisi, però hem sigut tots, per tant, ens trobem davant una crisi integral. M’has preguntat perquè la gent no vol anar a votar? Perquè el sistema no funciona! I ara és susceptible a la revisió, ho és aquí, i a tot arreu. El sistema no respòn a les expectatives de gestió que els votants depositen als qui han de dirigir el país, i ho han de fer amb entorns eficaços i sostenibles, per continuar millorant la qualitat de vida.
Quin sistema és el “bo”?
No n’hi ha. Cada regió, cada país té el seu mètode, les seves prioritats i els seus objectius. El més important és estar sempre en contínua evolució, segons la capacitat de la gent, perquè tot sigui profitós i responsable. Aquesta crisi posa en evidència els erros comesos, i si aconseguim aprendre d’ells, no recaure, aquesta crisi haurà servit d’alguna cosa. El què no es pot fer és esperar que el tema immobiliari torni a funcionar com abans, per seguir especulant, perquè tornarem a caure on estem ara. I no tots els països prenem consciència de la mateixa manera, als Estats Units s’estan subhastant pisos a preus molt baixos; aquí s’ha intentat, però del revés. Alguns encara no s’han adonat que tornar als models que ens han portat a aquesta crisi no és la sortida.
Segons la cultura!
És una pell de la que no ens podem desprendre. Cal entendre com són les persones en totes les seves diferències, perquè van amb ells. La cultura és una pell que va amb tu, siguis on siguis.
I després de tota la teva feina, Myrtha, la Creu de Sant Jordi, què representa?
Respecte. Identitat. És molt emocionant, encara que et qüestionis perquè t’estan premiant, de com han pogut afectar les coses que has intentat fer. En aquell moment, prens consciència de la teva visió. I francament, crec que no he fet ni la meitat del què m’hagués agradat fer. Més aviat, penso en el què em queda per endavant.
Vaig estar pensant com pot ser que la televisió tingui un espai dedicat a programes musicals on sempre hi ha concursants dedicats a destrossar bones cançons. Aleshores, vaig recordar que el primer que sol dir tota persona després d'haver enregistrat la seva veu a qualsevol suport, és que no li agrada com sona. Apareixen reaccions defensives del tipus: “Està distorsionada” o “Jo no parlo així”; excuses de categories diverses, com ara el mític “Avui estic refredat i amb el nas tapat tot sona diferent”. Però, en realitat, la cosa varia en funció de la perspectiva: a dins nostre, tot retrunyeix de manera diferent a com, en realitat, s'escolta des de fora. Seria un motiu d'estudi científic molt interessant, i que portaria a molts a descobrir les seves desafinades veus esquarterant cançó rere cançó. Perquè tothom es pensa que, tingui la veu que tingui, canta bé.
La ubicació més mítica en la que tota persona es veu embolicada amb la necessitat de demostrar íntimament el seu art de la cançó, és a la dutxa. I curiosament, les parets de tots els lavabos produeixen un ressò que ens sembla perfecte per acompanyar els nostres cants. La primera sorpresa arriba quan una altra persona, de confiança o no, et comenta, a mode de silenciador, que no tens una bona veu, és a dir: que deixis de cantar. Una altra, a través de videojocs d'aquells que “analitzen” el percentatge o grau d'artista musical en el que se't pot categoritzar, sempre en funció de la gràcia que hagis demostrat en una cançó concreta. Però, tot i això, els que a la fi han patentat la seva descoordinació vocal lligant notes musicals, no poden evitar cantussejant les cançons que coneixen. Una pràctica molt habitual que, de vegades, porta als altres a patir les conseqüències de crits estridents i ritmes indefinibles.
Sigui com sigui, el què sempre acabem suportant són les males veus a la televisió, on, a l'hora de la veritat, només triomfen els que donen més joc. Cosa que no té res a veure amb la tessitura musical de les seves cordes vocals. I així és com seguirem condemnats a escoltar persones esquarterant cançons, una rere l'altra, per sempre més. Racó Viu, Les 3 viles, Juliol 2009 - http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/D6A7D3EE-8CF9-49D8-B431-049EBE86EFFA.html
Quantes vegades hem escoltat Ràdio Sant Vicenç, sense preguntar-nos qui s'amaga darrera d'aquest servei? Una emissora de tipus local com aquesta, és molt més que un vulgar entreteniment: és un mitjà d'expressió. Els seus continguts estan pensats per servir al poble, i precisament nosaltres, som els qui la podem fer millorar: tenim el poder de fer que dels micròfons, hi surti la veu de Sant Vicenç.
Tot i que té la família dividida entre Mataró i Arenys, l'Andreu Barris s'ha quedat a la vila de Sant Vicenç de Montalt per dirigir la ràdio municipal. Sense ell, ara mateix, Ràdio Sant Vicenç no existiria. Per això ens hem acostat al Centre Cívic El Gorg, on hi ha l'estudi des del que s'emeten tots els programes, i hem parlat amb l'enginyer que greixa aquesta màquina de comunicació; una màquina que treballa a benefici de tots.
On vas començar a interessar-te per aquest món? Vaig estudiar un mòdul de grau superior d'imatge i so, a més d'algun que altre curs d'informatiu musical, i coses així. Jo volia ser tècnic de so, a la ràdio o a la televisió. Sempre m'ha agradat tot això. També faig de DJ al Pub Principal d'Arenys de Mar.
Comences a treballar a Ràdio Arenys com a tècnic. Sí, hi vaig estar durant 11 anys. I a més de ser tècnic de so, tenia un programa de música d'actualitat, del tipus 40 principals. També m'agrada el tema de locutar. És que en 11 anys tens temps de fer-ho pràcticament tot: des de cobrir les eleccions en programes especials fins a locutar el teu propi programa. Després vaig estar un parell d'anys col·laborant a TV Mataró com a tècnic de so i càmera, però m'agrada més el món de la ràdio; si em fessin triar entre ella i la tele, guanyaria ella.
Vas abandonar Ràdio Arenys i TV Mataró i vas acabar a Sant Vicenç, per algun motiu en especial? Vaig acabar deixant TV Mataró, i més tard, Ràdio Arenys, pel tema de la política. Ja se sap, van canviant els directors, tens maneres diferents de veure les coses, van retallant hores de feina,... i acabes marxant. Quatre anys enrere, vaig oferir-me per portar la ràdio d'aquí, però no va sortir. Vaig començar a treballar en una botiga d'electrodomèstics, res a veure amb tot el què m'agradava, fins fa un any i mig, que em van trucar de Sant Vicenç. I aquí estic des d'aleshores.
Per què entrar en una xarxa de comunicació més gran, no t'ho has plantejatmai? O és que els mitjans locals hi tens més llibertat? I tant que m'ho vaig plantejar, però aquest món ja se sap com funciona: una mica per contactes, per no dir del tot. Es va anar intentant però no va sortir res, i quan comences aquí vas filant a poc a poc fins que acabes dirigint una emissora com aquesta, que podem dir que està engegant. Tinc moltes expectatives.
Com funciona una ràdio local? El més important que caldria destacar d'una ràdio municipal són els col·laboradors. Ells fan que vagi tirant endavant, i quan més, molt millor: coses per fer sempre n'hi ha. A part d'això, has de cobrir tot el què dóna el poble, la ràdio ha de servir al seu poble tant a nivell informatiu com d'entreteniment i cultural. Per això cal molta diversitat de programes i continguts. Però ara mateix, el més important per subsistir és la publicitat. És l'únic recurs que tenim.
Per què fins fa poc, la ràdio era cosa de l'Ajuntament, no és així? Sí, jo treballava com a funcionari, però la cosa està clara: una ràdio no dóna beneficis, és un servei. I quan no es pot aguantar, es retalla. Farà uns 6 mesos, em van dir que no hi havia pressupost per cobrir els costos, i s'havia de tancar. Això ha passat a molts pobles, no és un bon moment. Però esperaven, i jo també, que no caigués. Va haver-hi una mena de pacte verbal, que era desig per ambdues parts: jo m'encarregaria d'aguantar la ràdio a través de la publicitat. Per la seva banda, l'Ajuntament només ha de fer-se càrrec dels costos de les infraestructures. És molt difícil, per això dic que estem engegant, i més ara, que l'economia trontolla i els negocis no inverteixen tant en pagar-se anuncis. Però de moment, Ràdio Sant Vicenç està aguantant, i segueix emetent.
I segurament per això, els col·laboradors són tan importants ara mateix. Com arriben fins aquí? Hi ha de tot. Hi ha companys que fa programa perquè els he anat a buscar jo. I d'altres, que escoltant-nos han tingut idees i han vingut a proposar-nos coses noves. No parlo únicament de santvicentins, també han vingut des de Llavaneres, Mataró, Caldetes, Arenys i Barcelona. Haig de dir que mai he dit que no a ningú que hagi vingut a demanar un espai per un programa. Els aconselles i ajudes a polir una mica la seva idea, i endavant. És d’agrair que hi hagi gent que li agradi col·laborar amb nosaltres perquè sí. I és molt maco. Per què quina mena de continguts hi trobem, ara mateix? Generalment és una ràdio musical, però també hi tenim els informatius, alguns magazines, programes dirigits al públic infantil... es retransmet l'hora del conte, per exemple, que s'enregistra a la mateixa biblioteca i s'emet els dimecres i els diumenges.
I la gent del poble, què en pensa d'aquesta emissora? Hi ha de tot. La gent el què vol és que es doni veu a tot el què passa al seu voltant. De vegades arribes a temps, d'altres, no. Però ho intentem. El què volem fer també, és saber quanta gent ens escolta, però per això cal contractar una empresa que ens faci un índex d'audiència. De moment, el que sí hem fet és obrir la ràdio a Internet, perquè ens pugui escoltar tothom qui vulgui.
Què tens pensat per Ràdio Sant Vicenç? De cara al setembre vull reestructurar els continguts, fer una programació nova, perquè fins hem estat una mica pendents de la publicitat. Entre les idees que vull dur a terme, està previst fer un dominical cada diumenge, on hi intervinguin els polítics del poble, una mena de roda dels diferents partits. Això inclouria la participació del poble santvicentí, ja que s'espera que la gent truqui, pregunti i proposi. Una mica de periodisme ciutadà, escoltar la veu del poble, la seva opinió. Crec que això també ajudaria a millorar moltes coses, i una ràdio municipal ha de servir per això. Ja que en tenim l'eina, què menys que intentar-ho!
L'antiga masia de Can Matas és avui la residència de la tercera edat Loval que s'alça davant de la nova Biblioteca. Els jardins de Can Matas formaven part del complex, així com l'actual urbanització Can Matas i el Carrer de la Verge. Com aquell qui diu, la família Matas ocupava més de mig poble, i aquest és el principal motiu que avui tinguem diverses referències al seu cognom. Els primers documents i pergamins que demostren la presència dels Matas a Llavaneres, són del segle XVI. Des d'aleshores, generació rere generació, la família s'ha anat bifurcant mantenint un fort lligam amb el poble que els ha vist créixer. “Feia molta gràcia, perquè quan no et coneixia algú i els deien <>, ràpidament ho lligaven tot”. Però la Llavaneres d'ençà, no té res a veure amb la vila que avui veiem, per això ens hem dirigit a Lita Matas, que aviat ens ha posat en contacte amb la resta de la família Matas -que en són uns quants- per ajuntar-ho tot en una sola mirada.
La Casa Gran
Comencem xerrant sobre la Casa Gran, l'antiga masia de Can Matas. La Lita té un llibre familiar que demostra l'arribada de la seva família a Llavaneres amb fotografies d'època. “És del segle XIV, però el seu caràcter senyorial és fruit d'una reforma del segle XIX”, ens explica Lita, “ocupava el què ara és la Biblioteca i els jardins de Can Matas, i fins la Verge de Lourdes”. La seva germana petita, la Míriam, ens explica que hi havia una gruta que travessava la muntanya de Sant Sebastià fins a l'ermita: “Segurament per fugir d'amagades en temps de guerra”. Javier Matas, un altre germà, recorda al Sr. Jordi Tomàs, el pagès que treballava els camps dels que s'obtenien part dels nostres famosos pèsols. Però no tot era agricultura: els nombrosos terrenys es cedien durant les Festes per fer l'envelat. “Ara encara es manté la idea de ball popular, però abans cada família llogava la seva llotja, i qui no en tenia estava a les cadires”, explica Lita, “es feia a la Casa Gran, perquè aleshores, Ca l'Alfaro era la residència d'estiu dels Rocha”. Tothom del poble podia entrar a agafar aigua de la mina del “Negritu”, o jugar a la pista de frontó. “Un dels antics camps de futbol de Llavaneres estava en aquests terrenys”, comenta Javier.
Els Matas només estiuejaven al poble, però poc a poc es van anar arrelant més. El 1971, el pare de la Lita, Joaquim Matas Vallmajor -un dels impulsors del Casal de Llavaneres-, va emmalaltir, fet que va traslladar a tota la família a Llavaneres. “Jo em sento més llavanerenca que barcelonina” assegura la Míriam, que ha viscut més aquí que no pas a la capital. Joaquim Matas va morir el 1982, i la seva mare es va quedar sola a la Casa Gran fins el 1992. Des d'aleshores, l'antiga masia de Can Matas està llogada com a residència per la tercera edat.
Joventut
Imaginant una Llavaneres tan diferent a la d'ara, sense comerços que canvien contínuament, sense autobusos ni edificacions que han anat reduint parcs i jardins, em pregunto què hi feien els joves d'aleshores. La Lita m'explica que entre els estiuejants hi havia molt de contacte, havien arribat a juntar-se fins a 100 persones que anaven plegats a tot arreu. “Ara s'han multiplicat vertiginosament els estiuejants, abans de seguida coneixies a qui arribava, hi havia un ambient molt més familiar”. Quan encara no tenien edat ni permís per allunyar-se massa, feien excursions a peu: a la font de la Llorita, a Les 3 taules, a la Font del Mal Pas. “Anàvem a berenar, i a mida que ens anàvem fent grans, ens permetien anar una miqueta més lluny”, ens comenta, “després van arribar les vespinos, i ja ens movíem per les poblacions dels voltants, Mataró, Caldetes, anàvem a ballar a La Mula Coja i coses així”. A Llavaneres hi havia un bar que era punt de trobada: La Tomasa -que feia cantonada a l'Avinguda Catalunya, on ara hi trobem les finques M2. “Tothom controlava qui venia des de la Tomasa, era el nostre punt de reunió”. Al carrer del Doctor hi havia la Sala Matas -creada per Joan Matas Oriach-, que era un gran pati on s'hi feien festes i representacions. Al poble també hi teníem un cinema, i més tard, una bolera a l'aire lliure -just on ara hi tenim la botiga de fotografia Buch. Quan et volies comunicar amb els de casa, com que no hi havia mòbils, havies d'anar a la centraleta, per on passava tota la informació del poble, a través de la Paquita.
Si ens desviàvem cap a la platja de Llavaneres, ens hi haguéssim trobat al Jaume de la platja -el pare del propietari actual de Can Jaume-. “Era un home molt amable, t'ajudava, et col·locava els para-sols, i després anàvem a les casetes que ell regentava, on ens canviàvem i guardàvem les coses”. Parlem d'una platja sense port Balís, i que s'estenia fins a la de Sant Vicenç. Precisament, la Lita recorda haver sentit onades des de l'Església, un dia en el què un temporal increïble es va endur per davant gran part dels velers d'una regata que venia d'Arenys. “Ho sentíem des del poble, i vam baixar sense saber que ens trobaríem amb gent ofegant-se”, explica, “molts dels joves que van baixar es van tirar a l'aigua a ajudar”. El poble, ahir i avui
“Llavaneres era tot vinyes, horts i cases grans, al voltant del què ara és el centre del poble, o sigui el carrer de Munt, el carrer del Doctor, etc”. La Lita ens parla d'unes cases grans i meravelloses que han anat caient amb la massificació, tot i que ara s'ha prohibit modificar-ne les que hi queden. “Se'ls hi diu cases catalogades, i els propietaris no poden tocar-ne les façanes”. Però sobre l'evolució del poble, el què més destaca, és la pèrdua progressiva de la familiaritat i l'afecte amb el que es vivia: “Fixa't que els meus avis anaven a comprar a Casa Tàpies, als Figueres, a l'Alzina,... i no es pagava fins l'últim dia d'estiu, cosa que avui dia em sembla al·lucinant!”. La Lita m'assegura que ara prefereix quedar-se amb els seus que moure's pel poble. “Abans anaves pel carrer, i coneixies a tothom; ara, per veure la gent de tota la vida, o la trobes a missa, o l'has de trucar”. Entre tots aquests, hi ha els 35 cosins Matas d'aquesta generació, que es reuneixen sovint per rememorar vells temps. “Hi ha molt de caliu, fem molta pinya, i ens agrada anar recopilant dades sobre la família”. I és que gairebé tots ells, senten un vincle important amb Llavaneres.
